---

Anarcoefemèrides del 28 de setembre

Esdeveniments

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa –o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos–, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.

***

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Notícia del míting publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 30 de setembre de 1930

- Míting pro presos: El 28 de setembre de 1930 se celebra al Cinema Recreo de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya) un míting en suport als presos polítics i socials, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En l'acte, presidit per Álvaro Bernabeu Garín, va fer ús de la paraula Casas Sala, Estartús, Andrían Jiménez, José Mías i Velilla. Es va redactar un telegrama dirigit al Consell de Ministres on s'exigia la llibertat dels presos polítics i socials (Josep Arnau, Climent, Enric Guiot, Rafael Torres Escartín, etc.), es protestava per les detencions governatives indiscriminades i es demanava el retorn del local del Centre de Dependents. A la sortida es van recaptar 36 pessetes per al fons de solidaritat amb els presos.

***

Un dels cartells del Congrés

- Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió: Entre el 28 i el 30 de setembre de 1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi sull'Autogestione (Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel «Centro Studi Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista parisenca Interrogations. Revue internationale de recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres del moviment anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo, Olivier Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano Pellicani, Nico Berti, Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci, René Lourau, Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray Bookchin, Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino Porrello, Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John Turner, Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto, etc. Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G. Pinelli» edità en un volum les contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes (anglès, francès i italià).

***

Actes du colloque Han Ryner (2003)

- Colloque Han Ryner: Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença, Occitània), organitzat pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han Ryner de Villemonble, el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida, l'obra i la filosofia d'aquest pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu interès per la llengua occitana. A més d'una exposició consagrada a Han Ryner, van participar nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth, Suzanne Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel Bonnet, René Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert Evenas, Daniel Lérault, Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet, Gérar Lecha, etc.), que aportaren noves dades biogràfiques i genealògiques de l'homenatjat, així com records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes provençals, anàlisis sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi hagué una actuació de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions sota el títol Actes du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans l'Antiquité de Han Ryner.

Naixements

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

- Louis Dutheil: El 28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí, Occitània) l'anarquista Louis Dutheil. Sos pares es deien Jean Dutheil, colon, i Léonarde Broise. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga del sastre Girard, al número 16 del carrer Poissonniers de París (França). Vivia amb sa companya Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment revolucionari i formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del periòdic londinenc L'International, aleshores prohibit a França. El 23 de gener de 1891 participà en una manifestació d'obrers sense feina a la plaça de l'Òpera de París i durant aquesta trencà d'un cop de bastó un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser condemnat el 13 de febrer d'aquell any a 15 dies de presó per «possessió d'arma prohibida i trencament de mostrador». Després de la seva detenció a la plaça de l'Òpera, sa companya intentà sense èxit difondre el periòdic L'Internacional en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va fer un estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí, Occitània), on els companys li havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir un cartell i un manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la recaptació de fons per ajudar la companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12 anys de treballs forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir un tercer infant. En aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar els mítings boulangistes. El 13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després d'haver aferrat uns cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió celebrada el setembre d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels mariners russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis Duprat, la policia li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de Diputats o la Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar fons per ajudar a fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien intentat un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria del jutge d'instrucció de Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals dirigits a l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores exiliat a Londres. Segons la policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del manifest «On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i l'1 de juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de París es presentà al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre, trobant-li una desena d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le Père Peinard, La Révolte). Detingut, va ser portat a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista però sí «individualista» i «egoanarquista», rebutjant signar els interrogatoris davant el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure la seva inculpació d'«associació criminal». A finals dels anys noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de París. El 30 d'agost de 1910 es casà al XI Districte de París amb Marie Lachaussée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia de la reducció de la pena de Jean Gueslaff aparareguda en el diari parisenc Le Pays del 9 de gener de 1883

- Jean Gueslaff: El 28 de setembre de 1866 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista Jean Gueslaff, també citat Leguelaff. Era fill de Jean François Gueslaff, miner, i de Jeanne Berthod (o Bertrand). Es guanyava la vida treballant com son pare de miner i de manobre. Son pare va morir el 30 de juny de 1883 en un accident laboral al pou miner de Saint-François. En 1884 vivia amb sa mare, pensionista de la companyia de mines d'hulla de Blanzy, a la conca minera de Montceau-les-Mines, a l'avinguda Alouettes de Montceau-les-Mines. Va ser víctima, amb altres companys, de la provocació del miner Claude Brenin, confident policíac al servei del comissari Charles Thévenin, encarregat de posar fi a les accions de l'organització secreta que actuava sota el nom de «Bande Noire» (Banda Negra) a la regió de Montceau-les-Mines. L'agost de 1882 aquesta banda havia entrat en acció atemptant amb dinamita contra edificis religiosos, agressions que es reprengueren l'any següent i s'intensificaren a partir de l'agost de 1884 (destrucció de creus, explosions a esglésies i domicilis de dirigents de les mines, etc.). Els autors d'aquestes accions, signant de diverses maneres (L'Affamé, La Dynamite, Le Révolver à la main, La Suppression des Bourgeois, etc.), enviaren notes al periòdic anarquista Le Révolté i la premsa llibertària lionesa es va fer ressò d'aquests atemptats. A fi i efecte de descobrir els terroristes, el 7 de novembre de 1884 Brenin organitzà un atemptat que va havia de ser executat per Gueslaff i per a la qual cosa li lliurà un revòlver i dinamita. Interceptat quan deixava una càrrega de 30 cartutxos de dinamita al domicili de l'empleat Étiennet de la companyia de mines de Blanzy, Guslaff disparà i ferí tres gendarmes; detingut, va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Saône (Borgonya, França) i, veure'ns traït, denuncià els autors dels atemptats anteriors. El 19 de febrer de 1885 el comissari Thévenin va morir foll al manicomi de Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França). El 26 de maig de 1885 Gueslaff va ser jutjat, juntament amb 31 acusats més, davant l'Audiència de Saona i Loira. Va ser condemnat, juntament amb altres nou companys, a 10 anys de treballs forçats, pena que va ser commutada per presó. L'agent provocador Brenin va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, però va ser posat en llibertat en 1887 i esdevingué agent de policia a l'Algèria Francesa. El gener de 1888 la pena de Gueslaff va ser reduïda a dos anys de presó, però va ser amnistiat, ben igual que sos companys, per una llei del 19 de juliol de 1889. Malalt de pleuresia purulenta, en 1891 va ser admès a l'hospital de Lió. Jean Gueslaff va morir el 12 de desembre de 1892 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània).

João Salustiano Monteiro (João Black)

- João Black: El 28 de setembre de 1872 neix a Feijó (Almada, Setúbal, Portugal) el tipògraf, periodista, bibliotecari, poeta popular i fadista anarquista i anarcosindicalista João Salustiano Monteiro, conegut com João Black. De nin quedà orfe de pare i restà amb un oncle que li donava mala vida. Després de fer el segon any al Liceu Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i periodista i des de molt jove treballà al periòdic O Puritano d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de l'escriptor i periodista Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O Século. Posteriorment fou alumne de la societat «A Voz do Operário», entrà en la seva impremta i dirigí el seu òrgan d'expressió del mateix nom. En A Voz do Operário publicà entre 1905 i 1920 una columna amb fados sota el títol «A carteira de um operário». Entre el 14 i el 17 de març de 1914 assistí al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém, Centre, Portugal), que donà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de la qual va ser nomenat secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V Congrés Nacional del Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè Nacional i en 1917 va ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925 col·laborà, sobretot amb poesies, en el periòdic O Arsenalista. Quan en 1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A Batalha, hi va sovint col·laborar entusiàsticament. En 1920 va participar en el grup esperantista Novaj Horistoj de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados (Fado anarquista, Fado das Águias, Un fado só para ti, Mãe, A mina oração, Porque te vendes de negro, etc.), caracteritzats pel seu compromís llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del Negro). Cantava els seus fados a casas de fado, sindicats, societats recreatives, tabernes de Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van ser censurades per l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació de Portugal d'António Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el pamflet-poema Jornada luminosa, per a celebrat el 50 aniversari d'A Voz do Operário. El seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector anglès que li va pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de Azevedo. Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom. João Black està considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio Janota, Aldredo Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho, José Carlos Rates, Avelino de Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado social i de la «música de intervenção» (cançó protesta) de Portugal. João Salustiano Monteiro va morir el 18 de desembre de 1955 a Lisboa (Portugal).

***

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 29 de desembre de 1934

- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per «homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per «subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.

***

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932

- Miquel Bueno Gil: El 28 de setembre de 1882 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família –va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i  Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo –sota el nom de Miguel Solano García– amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

***

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitz publicada en el periòdic L'Humanité del 30 de gener de 1927

- Eugène Urvanovitz: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely (Centre, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Pierre-Eugène Urvanovitz –el seu llinatge també citat erròniament Urvanowitch i d'altres variants–, també conegut com Gégène. Sos pares es deien Pierre Urvanovitz, serrador de bosc, i Désirée Eugénie Vallée. Obrer serrador de bosc com son pare, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 28 de juny de 1902 es casà a Orleans (Centre, França) amb Berthe Marie Joséphine Lidye Barberon. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitz va morir el 14 de juny de 1951 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França).

***

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 28 de setembre –moltes fonts citen erròniament el 18 de setembre– de 1885 neix a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Henri Roussenq, conegut com L'Inco. Sos pares es deien Henri Roussenq, conserge de l'Ajuntament de Sant Gèli, i Magdelaine Pelouzet. Va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura –als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Quan tenia 16 anys abandonà sa família i es dedicà a fer de rodamón. Va ser detingut i condemnat el 6 de setembre de 1901 pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a tres mesos de presó per vagabunderia. Condemnat una altra vegada per vagabunderia a tres mesos de presó a Chambéry (Savoia, Arpitània), al Tribunal d'Apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador Orsat, que el va enviar cinc anys de reclusió ferma que va purgar entre 1903 i 1907 a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). En sortir, el 8 d'octubre de 1907, va ser enviat al «Biribi» disciplinari, al V Batalló d'Àfrica (Bat' d'Af), sota la matrícula 6.470. Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç a la cel·la. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a la degradació militar, a 15 anys de prohibició de residència i a 20 anys de treballs forçats a colònia penitenciària per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi titulat Au bagne (1923) i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i entre agost i novembre de 1933 va fer una estada a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). En 1934 publicà 25 ans de bagne. A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. En 1936 publicà Au pays des soviets. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a «sospitós» durant la guerra, va ser internat a Fort Barreaux i al camp de concentració a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, Paul Roussenq va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). El seu cos va ser trobat dos dies després, el 5 d'agost, data oficial de la seva mort, al port de Lesseps, al costat del pont de Saint-Esprit, i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint Léon d'aquesta població. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles i en 2015 una nova edició del seu llibre autobiogràfic 25 ans de bagne.

Paul Roussenq (1885-1949)

***

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 11 de juny de 1985

- Alfonso López Abellán: El 28 de setembre de 1898 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle. Alfonso López Abellán va morir el 27 d'abril de 1985 a Foix (País de Foix, Occitània).

***

Josep Avellí Castellà

- Josep Avellí Castellà: El 28 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1900 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Francesc Joan Avellí Castellà –la partida de naixement cita Abellí i la de defunció Avellí. Sos pares es deien Estanislau Avellí Dalmau i Adela Castellà Roqué, i tingué un germà major, Víctor, i una germana més petita, Estrella. Patia de tuberculosi a la columna vertebral (Mal de Pott), però es guanyava la vida fent de mecànic i reparant bicicletes i motos. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Empordà. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà, en nom de la CNT, del Comitè Revolucionari de Llevantí de Mar (Sant Antoni de Mar), actual Sant Antoni de Calonge (Calonge i Sant Antoni, Baix Empordà, Catalunya), i l'octubre d'aquell any, arran de la reorganització municipal revolucionària, va ser nomenat alcalde d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, que encara l'emmalaltí més. Quan l'ocupació, fugí i es refugià als boscos de Chambord (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Comarcal de Chambord (Centre, França) de la CNT i formà part del sector «reformista». Malalt durant tota la seva vida, Josep Avellí Castellà va morir el 29 de gener de 1947 a l'Hospital de Blois (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament que, pel seu estat de salut, va morir al camp de concentració d'Argelers.

Josep Avellí Castellà (1900-1947)

***

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de gener de 1984

- José María López Espinosa: El 28 de setembre de 1902 neix a Lanteira (Granada, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José María López Espinosa. Sos pares es deien Gabriel López i Casilda Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup. Durant la guerra civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta població on visqué. José María López Espinosa va morir el 20 de novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

- Pedro Jiménez Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Domingo Jiménez Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una família de cinc germans, de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio Sánchez. Entre de 1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Ubrique, treballà en una fàbrica local de sabates i s'afilià a la Societat d'Obrers Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936, després de la victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio García Sánchez (vicepresident), Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez López (secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas Sánchez Gómez, Blas Domínguez Díaz i José Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de l'administració de la població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local. Estava casat amb Remedio Romero González.

Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)

***

Necrològica de Juan Herrera Baños aparegua en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 10 de desembre de 1953

- Juan Herrera Baños: El 28 de setembre de 1911 neix a Avileses (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Herrera Baños. Sos pares es deien Juan Herrera i Reyna Baños. Ajustador mecànic de professió, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Exiliat, formà part de la Federació Local de Lo Bôrg (Savoia, Arpitània) de la CNT, de la qual va ser secretari, i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Dolores Cruz, amb qui tingué una filla. Juan Herra Baños va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per mor d'una afecció pulmonar contreta a les feines d'alta muntanya.

***

Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953)

- Bernat Merino Peris: El 28 de setembre de 1912 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Bernat Merino Peris, més conegut com Nardo. Sos pares es deien Bernat Merino Valero i Benvinguda Peris Montañés. Paleta de professió, de molt jove començà a militar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En 1936 fou delegat per Gandia en el Ple de la Regional de Llevant d'aquesta organització, on s'oposà a les tesis partidàries a col·laborar en els governs de Juan López Sánchez; en aquest ple fou elegit, amb José Pros Manzonis i Juan López, representant de la regional en el Ple Nacional. Durant la guerra civil va ser membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i secretari de la Regional de Llevant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i participà activament en el procés col·lectivitzador. L'octubre de 1938 representà la Regional de Llevant en el Ple de Regionals de Barcelona. El final de la guerra l'agafà a Alacant i pogué passà els Pirineus després de creuar tota la Península. A França fou internat en camps de concentració. Després participà en la reorganització de la CNT en l'Exili i en la resistència des dels nuclis de Marsella. L'octubre de 1943 fou nomenat membre del Comitè Regional clandestí a Marsella i delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del pantà de l'Aigle, dedicat especialment a les relacions amb la resistència francesa. El desembre d'aquell any representà Marsella en el Ple de Regionals clandestí cenetista realitzat a La Fare de Marsella, en el qual les regionals de la zona ocupada i l'anomenat Comitè de Besiers s'oposaren a la creació de l'Aliança de Forces Democràtiques (AFD). El març de 1944 participà en el Ple de Muret, on fou nomenat per formar part de la Secretaria Nacional de la CNT, i a final de mes participà en una reunió amb la FAI a Tolosa. L'octubre de 1944 fou elegit en el Ple de Tolosa secretari d'Organització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre d'aquell any intervingué en un míting a Tolosa i el 23 d'aquest mes signà, en nom de la CNT i del MLE l'Acta de Constitució del Comitè de França de la Junta Española de Liberación (JEL) i el novembre va fer un míting a Tolosa. El gener de 1945 fou nomenat responsable de la secció d'Organització del Comitè Nacional de l'MLE a França. El maig 1945, amb Manuel Buenacasa Tomeo i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), formà part de la comissió organitzadora del Congrés de Federacions Locals de París (Congrés del Palau de la Química) i formà part de la ponència sobre el trienni bèl·lic, però rebutjà formà part del Comitè Nacional que s'hi creà. En aquesta època defensà la línia minoritària partidària de col·laborar amb les forces polítiques republicanes exiliades. Després de l'escissió cenetista de novembre de 1945 entre partidaris de la col·laboració (sector minoritari) i els de la no col·laboració (sector majoritari), formà part de la CNT «col·laboracionista», essent nomenat secretari general de l'organisme d'ajuda Solidaritat Confederal; també participà en el Fons Humanitari Espanyol. En 1946 va escriure per España Libre. Entre el 13 i el 30 de setembre de 1953 representà el Subcomitè Nacional de la CNT de l'Exterior en el congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) a Estocolm. Més tard defensà la reunificació cenetista, que es concretarà en 1960. Quan es jubilà s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i assistí a congressos i conferències confederals i d'exiliats. En morir Franco creuà els Pirineus per assistir a actes del moviment llibertari. Sa companya fou Simona Brunet. Bernat Merino Peris va morir el 3 de març de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Els Arxius Cinematogràfics de la Resistència de Torí (Piemont, Itàlia) conserven una entrevista filmada seva.

Bernat Merino Peris (1912-1988)

***

Alfredo Prades Ribera

- Alfredo Prades Ribera: El 28 de setembre –el 29 de setembre segons el certificat de defunció– de 1915 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Alfredo Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó. Llaurador d'ofici, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució va pertànyer a les dues col·lectivitats que hi hagué a Massalió i fou voluntari a la «Columna Durruti». L'agost de 1937 assistí a l'Escola Preparatòria d'Oficials, d'on va sortir amb el grau de tinent i s'integrà en el II Batalló de la III Companyia de la 120 Brigada Mixta de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti»). El setembre de 1938 formava part del Batalló Disciplinari de Combat del XI Cos de l'Exèrcit com a caporal, d'on va ascendir a sergent. Ferit en combat, va ser traslladat a un hospital de Barcelona (Catalunya), on va ser capturat per les tropes franquistes en 1939 en ocupar la ciutat i enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra a Saragossa (Aragó, Espanya), el 27 de desembre de 1939 va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «adhesió a la rebel·lió». Purgà la pena a les presons de Saragossa, Barcelona i Burgos. Un cop lliure es casà i s'establí a Zestoa (Guipúscoa, País Basc). Malalt de càncer, Alfredo Prades Ribera va morir el 28 d'agost de 1986 al Sanatori d'Amara de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i va ser enterrat a Zestoa.

***

Columna expedicionària, amb milicians del "Batalló Isaac Puente", a Villareal (juliol de 1936)

- Cándido Armesto Sanz: El 28 de setembre de 1916 –algunes fonts citen erròniament el 29 de setembre de 1915– neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'activista anarquista i anarcosindicalista Cándido Armesto Sanz. Era fill de José Armesto Vázquez, jornaler, i de Lorenza Sanz Ruiz. Per influència de son germà Eusebio, en 1931 s'afilià en els sindicats de Ferro i de Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb Eusebio, formà part del grup de defensa confederal «Los Trece». Durant els anys republicans ocupà càrrecs en diversos comitès cenetistes a la comarca de Bilbao. Com a militant d'acció, fou detingut en diverses ocasions, entre altres el gener de 1933 i durant els fets d'octubre de 1934, quan aixecà, amb Gregorio Larrea i Antonio Teresa, l'única barricada a Bilbao. Quan esclatà la guerra, el juliol de 1936 intervingué en la creació de l'anarquista «Batalló Isaac Puente», que comandà Teresa, i del qual fou capità. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, va combatre a Astúries i després a Catalunya. A començaments de 1938 s'integrà en la 153 Brigada –antiga Columna Terra i Llibertat– com a capità de l'Estat Major. Arran de l'ofensiva d'Aragó, fou detingut pels estalinistes com altres quadres de la brigada i se salvà del processament gràcies a l'enfonsament del front català. En 1939 s'exilià a França i, després de passar per diversos camps de concentració, exercí diverses professions, enrolant-se ben aviat en grups clandestins relacionats amb la resistència antinazi, alhora que intervingué en la reorganització de la CNT com a membre del Comitè Regional clandestí de l'Alt Garona i del Comitè Nacional encapçalat per Francisco Carreño com a secretari general a Tolosa de Llenguadoc. En acabar la II Guerra Mundial i amb l'escissió del moviment llibertari s'enquadrà amb el sector moderat, exercint com a secretari polític del primer Subcomitè Nacional en 1945. Entre finals de 1944 i 1948 participà directament en importants tasques relacionades amb la Regional Nord: el desembre de 1944 representà la CNT basca, amb Félix Likiniano, en el Bloc Nacional Basc; el 17 de març de 1945 signà, amb Likiniano, l'acta de naixement del Pac de Baiona; el maig d'aquell any formà part de la Comissió de Relacions Basca que preparà l'escissió cenetista de París i fou nomenat membre del Comitè Regional basc; el 27 d'octubre de 1945 signà pel Comitè Regional del Nord el manifest Con España o contra España, que suposava la preeminència de la CNT de l'Interior sobre la de l'Exili; el novembre del mateix any assistí al Ple Regional de Baiona; el juny de 1946 assistí a la Plenària Regional pel Subcomitè Nacional; el novembre d'aquell any a Baiona al Ple Regional del Nord, que demana l'entrada en el Govern Basc i on fou nomenat delegat al Subcomitè Nacional; el desembre de 1946 signa a Tolosa en un ple el dictamen sobre amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT); etc. En 1946 col·laborà en la revista Exilio, d'Aynes. En 1947 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània) i era vicesecretari del nucli confederal de la ciutat. En 23 de gener de 1948, amb Horacio Martínez Prieto i altres, signa el document Pro Partido Libertario dins d'un manifest als presos. El 2 de març de 1948 es casà a Bordeus amb Flora García de Castro. Entre 1948 i 1952 assistí a diverses reunions del Consell Consultiu Basc. En 1952, quan la CNT fou il·legalitzada per l'Estat francès, fou el contacte del sindicat a Bordeus. Més tard emigrà a Amèrica. En 1985, des de Caracas (Veneçuela), on vivia, demanà recuperar la nacionalitat espanyola. En 1992 envara hi vivia.

***

Tuli Kupferberg

- Tuli Kupferberg: El 28 de setembre de 1923 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor i poeta del moviment contracultural nord-americà, dibuixant, pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli Kupferberg. Fill d'una família jueva, tingué el jiddisch com a llengua materna. En 1944 es graduà amb cum laude al Brooklyn College. Després va començar a estudiar sociologia, però abandonà la carrera per lliurar-se a la bohèmia del Greenwich Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth, que només va durar tres números, però que va tenir força influència cultural ja que publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di Prima, LeRoi Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb el moviment de la Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en diversos poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos llibres, com ara Beatniks o The war against the beats (1961). En 1964, en plena guerra del Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock satíric i antimilitarista The Fugs –nom que Kupferberg prengué del substitut de la paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman Mailer The naked and the dead–, on va fer de cantant i escrigué moltes de les cançons. També ha publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no return (1964) i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la literatura, en 1961 va escriure 1001 ways to live without working, que en realitat conté 1005 maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de tota mena. Però el seu llibre més conegut és 1001 ways to beat the draft (1966), pamflet satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de Robert Bashlow. En total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va treure el còmic Teach yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista Autonomedia. Ha participat en diverses pel·lícules underground –com ara W.R.: Mysteries of the organism (1971), Dynamite chicken (1972), Voulez-vous coucher avec God? (1972)–, en vídeos musicals i té el seu propi programa de televisió quinzenal (Revolting News). Tuli Kupferberg participà activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de 2009 patí un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el deixà amb deficiències visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una residència d'ancians, tornà a escriure cançons i col·laborar per Internet. Tuli Kupferberg va morir el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York, EUA) d'insuficiència renal i septicèmia.

***

Piero Ciampi

- Piero Ciampi: El 28 de setembre de 1934 neix al barri de Pontino de Liorna (Toscana, Itàlia) el cantautor i poeta anarquista Piero Ciampi. Son pare, Umberto Ciampi, fou un petit comerciant de la pelleteria. Després del batxillerat, es matriculà a la facultat d'enginyeria de la Universitat de Pisa, però quan arribà l'hora dels exàmens retornà a Liorna per dedicar-se a la música amb sos germans Roberto i Paolo, formant un grup musical on ell era el cantant. Es guanyà la vida amb feinetes, especialment en una companyia d'oli lubricant al port, fins que va ser cridat a files i enviat al Centro Addestramento Reclute (CAR, Centre d'Instrucció de Reclutes) de Pesaro. Durant les sortides i permisos tocà a petits locals d'aquesta ciutat, on conegué el compositor Gian Franco Reverberi qui intentà introduir-lo en la música professional i d'antuvi tocà el contrabaix en diverses orquestres de Pesaro. En 1957 sense un duro, amb només una guitarra i un bitllet d'anada, marxà a Gènova, on després d'entrevistar-se amb Reverberi i conèixer el pintor Federico Sirigu continuà camí cap a París. A la capital francesa va fer amistat amb el poeta Louis-Ferdinand Céline i escoltà i admirà l'intèrpret llibertari Georges Brassens. Va ser en aquesta ciutat on esdevingué un autèntic cantautor. En 1959 retornà a Liorna sense un cèntim. Després d'un mes anant i venint, sense rumb, embriagant-se dia sí i dia també i amb la idea de fer-se pescador, Reverberi el rescatà i el portà a Milà per fer feina amb ell. Franco Crepax, amic de Reverberi i director artístic de la Companyia General del Disc (CGD), el fitxà com a cantautor de la companyia sota el nom artístic de Piero Litaliano i li publicà alguns discos de curta durada. En 1963 Piero Litaliano publicà el seu primer LP, però descontent amb la política comercial de la companyia, abandonà Milà i retornà a Liorna, on abandonà el nom de Piero Litaliano i començà a escriure cançons amb el seu autèntic nom. Però després de publicar petits treballs, es llançà a vagabundejar arreu d'Europa (Suècia, Espanya, Anglaterra, Irlanda, etc.) i a la beguda. La seva vida sentimental també va ser força agitada: dos matrimonis (Moira, irlandesa, i Gabriella) que acabaren en fracassos. A partir de 1967 es dedicarà a la poesia, abandonant una mica la música. En 1971 publicà el seu segon àlbum i en 1973 el tercer, Io e te abbiamo perso la bussola. Entre 1973 i 1974 els seus problemes amb l'alcohol i baralles amb altres artistes el marginaran encara més. Només es va relacionar amb el cantautor anarquista Fabrizio De André. Així i tot, en aquests anys escriurà algunes de les seves cançons més conegudes, com ara Io e te, Maria o Bambino mio. Mentrestant cantava a petits locals, on no es reprimia d'insultar el públic ric i burgès que el venia a escoltar i on actuava sovint sota els efectes de les begudes espirituoses. En 1975 s'edità el seu quart LP, Andare camminare lavorare e altri discorsi. En 1976 actuà una nit al Club Tenca, concert que anys després serà publicat en disc. En aquest mateix any sortí el seu últim àlbum, el disc doble Dentro e fuori. Entre 1976 i 1977 realitzà una gira de concerts amb diversos autors de la discogràfica RCA (Paolo Conte, Nada i Renzo Zenobi), que no va ser gaire reeixida. Els últims anys de sa vida els passà a Liorna. Piero Ciampi va morir el 19 de gener de 1980 d'un càncer de gola en un hospital de Roma (Itàlia), assistint pel metge i compositor Mimmo Locasciulli, el qual, anys després, li dedicà la cançó Tu no. Pòstumament, en 1981, s'edità l'àlbum La carte in regola i anys després, en 1990, una edició resum de la seva carrera en tres discos, L'album di Piero Ciampi. En 2010 sortí el CD-DVD Piero Ciampi, le canzoni e le sue storie. Les seves cançons han estat objecte de diverses versions realitzades per nombrosos artistes i grups musicals. La seva poesia només va ser publicada pòstumament: Canzioni e poesie (1980), Ho solo la faccia di un uomo. Poesie e racconti inediti (1985) i Tutta l'opera (1992). Des de 1995 existeix a Liorna un «Premio Ciampi» que guardona anualment els millors cantautors novells italians.

Defuncions

Gaetano Agostino Fontana

- Gaetano Agostino Fontana: El 28 de setembre de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Havia nascut el 2 d'agost de 1871 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància.

***

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 28 de setembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Havia nascut el 5 de juliol de 1903 a Vinaixa (Garrigues, Catalunya). Formà part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

***

Pere Tort Fernández

- Pere Tort Fernández: El 28 de setembre de 1941 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista Pere Tort Fernández. Havia nascut el 7 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Domènec Tort i Teresa Fernández. Germà gran del també destacat anarcosindicalista Salvador Tort Fernández, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica «Fabra y Coats». En acabar la guerra, s'exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. Pere Tort Fernández va ser executat el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.

***

Ignazio Scaturro

- Ignazio Scaturro: El 28 de setembre de 1956 mor a Roma (Itàlia) l'advocat, historiador i militant anarquista, i després comunista, Ignazio Scaturro. Havia nascut el 8 de maig de 1882 a Sciacca (Sicília). Fill d'una família benestant, sos pares es deien Alberto Scaturro i Asmisia Chiarello. S'afilià de jove al Partit Socialista Italià (PSI) del seu poble natal i col·laborà en el periòdic socialista local Il Popolo (1905-1910). Llicenciat en Dret en 1905 a la Universitat de Roma (Itàlia), exercí l'advocacia amb un èxit moderat. En aquests anys col·laborà en la revista Kronion. S'acostà al pensament anarquista defensant de franc anarquistes en diferents processos i freqüentant destacats anarquistes, com ara Luigi Fabbri, Giuseppe Melinelli, Libero Merlino, etc. Col·laborà en el periòdic romà L'Agitazione, al qual ajudà financerament, i després en Il Pensiero, La Gioventù Libertaria i, sobretot, Il Movimento Sociale, del qual va ser redactor juntament amb Luigi Fabbri, Libero Merlino i Temistocle Monticelli. Com a membre del Fascio de la Joventut Socialista-Anarquista de Roma i de la Federació Anarquista del Laci (FAL), va fer nombroses conferències propagandístiques (crítica al cristianisme, antimilitarisme, solidaritat amb el moviment revolucionari rus, etc.), sobretot entre el sector obrer, a Roma, a la zona romana (Fiumicino, Tivoli, Marino) i a altres localitats (Orbetello, Folì, etc.). En 1904 va ser denunciat per primer cop a Sciacca, on sempre hi tornava, per haver aferrat cartells abstencionistes de la Federació Socialista Anarquista Romana (FSAR). El 29 de gener de 1905 va ser detingut a la Piazza della Stazione de Roma, juntament amb Libero Merlino i altres, quan protestava contra la prohibició d'una manifestació «Pro Víctimes de Rússia». L'11 de febrer de 1906 va tenir una xerrada contradictòria amb Massimo Rocca sobre «La gioventù e l'ideale». En 1906 s'adherí a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), de la qual va fer propaganda amb la finalitat de crear seccions al Laci, sempre en estret contacte amb el Comitè Central de Torí (Piemont, Itàlia). En 1906 publicà La Russia e la rivoluzione. El Primer de Maig de 1907 parlà en la reunió convocada a la Cambra del Treball de Civitavecchia (Laci, Itàlia) i el juny d'aquell any fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma, on va ser un dels ponents, juntament amb altres destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Libero Merlino, Ettore Sottovia, etc.), redactant la primera ordre del dia votada («Els anarquistes i la religió»), on palesava la necessitat de lluitar sense treva contra les religions, sense oblidar, però, el combat contra el capitalisme. Va ser nomenat membre de la comissió encarregada de crear el periòdic romà L'Alleanza Libertaria (1908-1911), òrgan d'expressió de la recentment constituïda Aliança Socialista-Anarquista Italiana (ASAI). Entre agost i octubre de 1907 viatjà per Sicília (Sciacca, Palermo, Messina, Catania i Siracusa) i el gener de 1908 per la Pulla (Barletta, Minervino, Trani i Canosa) amb la finalitat de crear federacions locals. El 22 de març de 1908 representà la Federació del Laci en el Congrés Anarquista celebrat a Foligno (Úmbria, Itàlia). L'1 de maig de 1908 va fer una conferència a la plaça de Viggiano (Basilicata, Itàlia). El març a Benevent (Campània, Itàlia) i el maig de 1909 a Sciacca, intentà organitzar grups anarquistes. En 1909 publicà el llibre I casi di collisione giuridica. En 1910, després de ser nomenat inspector superior de Belles Arts pel Ministeri d'Educació a Roma, eliminà de cop la seva militància política. A partir d'aquell moment es dedicà exclusivament a tasques burocràtiques –en 1916 va ser nomenat primer secretari del Ministeri d'Educació– i a recopilar material per a fer estudis històrics sobre el seu poble natal i sobre Sicília en general. Entre 1925 i 1926 publicà en dos volums la seva obra Storia della città di Sciacca, reeditada pòstumament en 1983. El 30 de gener de 1929 va ser esborrat del registre de subversius de la policia. Entre 1930 i 1934 fou membre de la Associació Italiana de Biblioteques (AIB). A finals dels anys trenta s'integrà en una organització comunista clandestina a la zona d'Agrigent (Sicília). En 1947 publicà Io vero impiegato, unes memòries en clau d'humor sobre els seus trenta anys de vida administrativa. Mantingué una estreta correspondència amb Benedetto Croce. A més de les citades, entre les seves obres podem citar Dove nacque Agatocle? (1914), Del vescovado triocalitano e croniense (1917), In morte dell'amico, collega e maestro ing. agr. Arturo Politi (1920), La contessa normanna Giulietta (1921), Lineamenti di storia dell'Italia antica (1933), La religione dei Siculi e dei Sicelioti (1940), Stesicoro e la cultura in Sicilia nei secoli VII e VI a.C. (1941), Agatocle (1942) i Storia della Sicilia (1950). Ignazio Scaturro va morir el 28 de setembre de 1956 a Roma (Itàlia). Una avinguda i una escola secundària musical del seu poble natal porten el seu nom.

Pedro Francés Martínez

- Pedro Francés Martínez: El 28 de setembre de 1968 mor a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Francés Martínez. Havia nascut el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament l'1 de juny– de 1919 a Bijuesca (Saragossa, Aragó, Espanya) –el certificat de defunció cita Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Faustino Francés i Eusebia Martínez. Dibuixant de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 17 anys, s'enrolà voluntari en les milícies. Lluità als fronts durant tota la guerra (sergent d'Infanteria de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola) i el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, sembla que passà per les Companyies de Treballadors Estrangeres (CTE). L'hivern de 1940 va ser detingut per la policia francesa i tancat al Fronstalag 140 del Territori de Belfort (Delles i Belfort). Posteriorment va ser lliurat als alemanys i internat a l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Dornitz, Möckern, Saxònia, Alemanya). El 26 d'abril de 1941 va ser deportat sota la matrícula 3.866 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de patir quatre anys de treballs forçats, sobretot a la pedrera del camp i a Gusen, aconseguí la llibertat quan l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, però en un estat de salut lamentable. Després d'un temps a París (França), emigrà a Llatinoamèrica. Visqué a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) molts d'anys i finalment decidí retornar a França. Pedro Francés Martínez que va morir d'un càncer el 28 de setembre de 1968 al seu domicili d'Avinyó (Provença, Occitània). 

***

Notícia sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13 de desembre de 1921

- Claudius Gillot: El 28 de setembre de 1972 mor a Brienon-sur-Armançon (Borgonya, França) el sindicalista comunista i després anarquista Claudius Gillot. Havia nascut el 12 de març de 1896 a Givry (Borgonya, França). Sos pares es deien Claude Gillot, vinyater a Barizey (Borgonya, França), i François Dupuis, jornalera. Es guanya la vida fent de botoner i el 9 de maig de 1918 es casà a Méru (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Antin Angèle Heinerance. Cap el 1920 era el tresorer del Sindicat d'Obrers Botoners en Nacre de Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de Méru. En aquesta època estava afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser nomenat secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en 1922 el prefecte del departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la secció comunista. No obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le Travailleru du Nord-Est el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista de Méru, creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de Méru i figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de febrer de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el volgué jutjar per «atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat», però no es va presentar.

***

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 28 de setembre de 1981 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Havia nascut el 7 de setembre de 1907 a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal). Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica «Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade, òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião, òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquesta època va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentários às escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta, A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo, A Comuna, O Libertário, A Plebe, O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações, República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin.

***

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 28 de setembre de 1989 mor a Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Havia nascut el 10 d'octubre de 1902 a As Barrocas (Valadares, Vigo, Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien Joaquín Pérez Piñeiro i Josefa Pérez Vila. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT, Le Combat Syndicaliste, Dealbar, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto, Inquietudes, ¡Liberación!, Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir, La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic Félix Álvarez Ferreras per al premi de literatura «José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En els últims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

***

Alfred Monrós Julià (Mont-real, 11 de setembre de 1956) [Arxiu de Mont-real]

- Alfred Monrós Julià: El 28 de setembre de 1995 mor a Mont-real (Quebec) el dibuixant i pintor llibertari Alfred Monrós Julià –el seu nom sovint citat Alfredo i el seu llinatge erròniament Monroes. Havia nascut el 12 d'abril de 1910 –algunes fonts citen 1900– a Barcelona (Catalunya). Durant la guerra civil va fer cartells per a diverses organitzacions republicanes. En 1938 va prendre part en l'Exposició de Dibuix i Gravat de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A l'exili va fer amistat amb Picasso i Dalí. Cap el 1952 s'establí a Mont-real (Quebec), on va fer de professor en escoles artístiques, especialment a l'Escola de Belles Arts i a la Universitat de Mont-real. Joëlle Leroux i Roland Pichet, entre altres, van ser alumnes seus. En els anys cinquanta formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Francesc Rebordosa Pitarch i altres. En 1961 il·lustrà poemaris infantils d'Arienne Messier. En 1963 publicà una carpeta de 12 làmines de les seves obres sota el títol Reflejos de España, editat per la Federació Local de la CNT de Mont-real, amb un pròleg de Ramón J. Sender. Un dibuix seu va ser utilitzat per protestar contra les condemnes a mort de 1963 de Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata pel règim franquista, que en 1974 va ser reutilitzada per denunciar l'execució de Salvador Puig Antich. En 1966, amb Bruno Valsesia, decorà l'interior de l'església Notre-Dame-de-Pompéi de Mont-real i en 1967 il·lustrà el llibre Patìu nella giungla del Satarì. Racconti, a cura de Bruno Valsesia. Íntim amic del destacat anarquista Federico Arcos Martínez (Fede), en 1976 li va fer els dibuixos del poemari Momentos. Compendio poético, reeditat en 2004. Presidí el Centre Cultural Català del Canadà, el qual decorà. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir, Leftward, Tierra y Libertad i Umbral.

Alfred Monrós Julià (1910-1995)

***

Pedro Palacín Mirada (1943)

- Pedro Palacín Mirada: El 28 de setembre de 2001 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Havia nascut el 6 de novembre –algunes fonts citen el 3 de novembre– de 1915 a Estopanyà (Ribagorça, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Palacín Mirada, també conegut com Pierre Palacin Mirada. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Francisco Palacín Baldellón i Carmen Mirada Beldellón. Analfabet, es guanyà la vida treballant de pagès. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del Comitè Revolucionari de la població. Posteriorment s'integrà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre fins el final de la guerra amb el grau de sergent del IV Batalló de la 121 Brigada Mixta de la citada divisió. Al front d'Aragó aprengué a llegir i a escriure. El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). El 18 de febrer va ser internat en una bòbila abandonada de Maseras (Llenguadoc, Occitània) i setmanes després va ser traslladat al camp de concentració de Vernet, on havien estat internats els excombatents de la 26 Divisió. Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Sètfonts, d'on, gràcies a la intervenció d'una criada natural del seu poble que treballava per un procurador socialista de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània), pogué sortir-ne i ser contractat com a obrer agrícola. S'establí definitivament a Castellnou d'Arri, on es va casar amb Victorina Albós. Finalment demanà i aconseguí la nacionalitat francesa. Restà fidel al pensament llibertari. En 1968 viatjà visità sa família a la Península. Pedro Palacín Mirada va morir el 28 de setembre de 2001 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).