---

Anarcoefemèrides del 28 de novembre

Esdeveniments

Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]

- Míting de Malatesta i Esteve: El 28 de novembre de 1891 se celebra al teatre Tívoli de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) un míting obrer de controvèrsia els oradors del qual van ser els destacats anarquistes Errico Malatesta i Pere Esteve. Pel novembre de 1891 Pere Esteve conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà (Llombardia, Itàlia) i entre novembre de 1891 i febrer de 1892 ambdós realitzaren una gira propagandística per la Península, gira que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes.

Naixements

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 –algunes fonts citen 1853– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane, «filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amic íntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de «servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi, íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 –moltes biografies citen erròniament 1890–, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Charles Chaumentin (1892)

- Charles Chaumentin: El 28 de novembre de 1857 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Charles Ferdinand Chaumentin, conegut com Chaumartin. Sos pares es deien Charles Philippe Chaumentin, xofer, i Henriette Charlotte Pierredon. Casat amb dos infants, treballava d'obrer metal·lúrgic a la fàbrica Claparède de Saint-Denis (Illa de França, França) i militava en el grup anarquista d'aquesta població, on, segons la policia, hauria instal·lat, a la seu del grup, al número 15 de carrer del Pont, un petit taller de fabricació de bombes. Del seu domicili de Saint-Denis va ser d'on l'11 de març de 1892 va partir François Claudius Koënigstein (Ravachol, Léon Léger) per cometre l'atemptat contra el magistrat Edmond Benoît. Charles Chaumentin va ser detingut el 17 de març arran d'un escorcoll on la policia va trobar diversos productes químics, casquets de bala de fusell de caça i sis petits obusos. Durant aquest escorcoll, sa companya Clotilde es va oposar amb totes les seves forces a la seva detenció. El 26 d'abril de 1892 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb Ravachol i va ser absolt, mentre que Ravachol i Charles Achille Simon (Biscuit) van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. La seva absolució deixà clar que durant els interrogatoris havia carregat les culpes als altres processats i aquest fet va ser durament denunciat pels anarquistes, entre ells Sébastien Faure, que el tractà de «delator i traïdor». De fet, Chaumentin havia estat denunciat per una delatora, S. d'A. (X2), que freqüentava el seu domicili, cinc dies després de l'atemptat i la policia coneixia tots els detalls de l'afer. Probablement és el mateix Chaumartin sobre el qual la Prefectura del Loira informà l'octubre de 1882 que una capsa de dinamita, dirigida al seu nom, restava abandonada a l'estació de Neuville-sur-Saône. Segons la policia, Chaumartin, que havia fet el servei militar en un regiment d'artilleria i havia treballat a l'Arsenal de Lió (Arpitània), hauria estat l'autor de diverses notes de correspondència aparegudes en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire, on es denunciava diversos petits caps de l'Arsenal. Posteriorment va anar a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on va formar part del grup «Les Outlaws» i treballà com a obrer metal·lúrgic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelmo Smorti

- Adelmo Smorti: El 28 de novembre de 1864 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Sos pares es deien Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la dècada dels vuitanta fou un dels internacionalistes més representatius de les Marques i, amb Ugo Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb Cesare Agostinelli i Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en el pas de la fase internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta directiva del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i representà els anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a Ancona. Posteriorment va ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione. Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol de 1897 dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte, publicada en L'Agitazione, denunciant aquest fet. El 21 de  setembre de 1897 fou l'orador en una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus, Pietro Gori, Luigi fabbri i amb els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe policíac de gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i les maneres que tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus antecedents judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només figuren cinc imputacions per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense judici. Promogué les manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport dels «Fasci Sicilians» i del motí de la Lunigiana i fou el primer a signar, tres anys més tard, el manifest abstencionista I socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del segle tingué una gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els disturbis per l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut, juntament amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per pertinença a «associació criminal». El 12 de setembre d'aquell any la Comissió Provincial per al Domicili Forçat li va assignar la residència a l'illa de Lipari i posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on coincidí amb destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900 signà la protesta contra el procés al grup editor de L'Agitazione i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de l'assignació de residència. A partir d'aquest moment, es dedicà en cos i ànima en l'activitat sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de la Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball d'Ancona, fundada el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer secretari el març de 1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare Agostinelli, de la Comissió Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902 dissolgué la seva empresa comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer de 1903 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista de les Marques que se celebrà a Ancona. En aquesta època continuà rebent periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de Milà (Llombardia, Itàlia) Il Grido della Folla intentà crear una polèmica contra ell denunciant el seu comportament incoherent amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat judicialment un home per qüestions econòmiques i, amb el suport legal d'Augusto Giardini, l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a Ancona contra la pujada del cost de la vida, es llançà una ordre de detenció contra ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no es va executar gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquesta època col·laborà en periòdic La Vita Operaia. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el I Congrés Anarquista Italià, que el va elegir com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la viabilitat d'un òrgan nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de maig de 1908 a Roma (Itàlia). En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups anarquistes locals. Quan en 1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia, fixà la seva residència a Ancona atret per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914 muntà una nova empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e Figlio»), en la qual tingué com a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va fer fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de desembre de 1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta, Smorti era l'organitzador més actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels fons del periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja», fou membre del reconstituït «Circolo di Studi Sociali» i es va veure obligar a limitar la seva activitat política, en gran part a causa de la posició neutralista que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser titllat de derrotista. La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte bèl·lic, no ajudà gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener de 1921 a Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va ser condolguda no només per Umanità Nova, sinó per diversos periòdics republicans i comunistes.

***

Notícia sobre una conferència de Mary Huchet apareguda en el diari La lanterne de l'1 d'octubre de 1897

- Mary Huchet: El 28 de novembre de 1871 neix al XVII Districte de París (França) la feminista, atea, sindicalista i propagandista anarquista Marie Louise Huchet, més coneguda com Mary Huchet. Sos pares es deien Gérasime Huchet, sastre, i Irma Celestine Lefèvre, modista. Es guanyava la vida com a plomallera. El maig de 1896, quan era secretària del Sindicat de Flors i de Plomes, va ser encarregada en una reunió de solidaritat amb les obreres diamantistes de Pantin (Illa de França, França), de remetre-les una part dels 23,50 francs recaptats aquell dia, l'altra part va ser destinada als obrers porcellaners de Llemotges (Llemosí, Occitània). Entre gener de 1897 i març de 1899 participà com a oradora en 26 conferències a la regió parisenca sobre temes d'allò més diversos. En aquests mítings intervingué amb altres companys i companyes (Maximilienne Biais, Eliska Bruguière, Alice Canovas, Louise Réville, Rolande, Astié de Valseyre, etc.). També col·laborà en Le Libertaire. El 4 de febrer de 1897, en una reunió organitzada a la Sala del Commerce, al número 91 del bulevard del Tempre de París, sobre el tema «Les crimes du diable», juntament amb Albert Létrillard i Paul Raubineau, denuncià la vida regalada dels capellans; en aquest sentit també intervingueren destacats militants (Léon Barrier, Ernest Girault, Sadrin, Francis Prost i Tortelier). El 8 de febrer de 1897, després que la Prefectura de Policia no autoritzés una reunió que s'havia de celebrar a la Sala del Commerce, la vintena d'anarquistes presents (Gravelle, Lucas, E. Murmain, Francis Prost, Raubineau, Georges Renard, Sadrin, etc.), encapçalats per ella, es congregaren en una taverna, a la Sala Turpin. En aquesta reunió reivindicà l'amor lliure, criticà la institució matrimonial i va fer costat les prostitutes, «víctimes de l'estat social actual». A començament de febrer de 1897, participà en una festa familiar organitzada per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme i per la Societat del Baptisme Civil, que se celebrà a la Sala de la Ligue Fraternelle, al número 17 del carrer Daint-Isaure, i on, després de l'al·locució d'Albert Létrillard, cantà cançons de Paul Paillette i Jehan Rictus. El 15 de febrer de 1897 participà en un míting, al qual assistiren unes dues-centes persones, sobre «Les crimes modernes: Cuba, Montjuich, Madagascar, Arménie et sur le comunisme et l'individualisme», celebrat a la Sala de l'Eden, al número 49 del carrer de Bretagne. El 27 de febrer de 1897 participà en un míting «eclèctic» sobre diversos temes (Orient, els crims de la religió, les tortures de Montjuïc, Cuba, Armènia, l'Església, la Pàtria, la Religió, la Justícia, etc.) celebrat a la Sala del Commerce, on assistiren unes tres-centes persones i on hi hagué alguns incidents. L'11 de març de 1897 participà en uns aldarulls amb els parroquians de mossèn Étourneau que tingueren lloc a l'església de Saint-Ambroise i en els quals resultà detinguda, juntament amb altres anarquistes (Carré, Ebner, Gardin, Ernest Girault i Lebrun). Després de cinc dies de presó preventiva, el 16 de març de 1897, els inculpats van ser portats davant el IX Tribunal Correccional del Sena: Ebner, Carré, Gardin i Lebrun van ser condemnats a 15 dies de presó i ella a vuit –en aquest judici ella es declarà «socialista cristiana humanitària»–; Albert Létrillard, redactor de L'Intransigeant, va ser condemnat a una multa de 50 francs per haver protestat per la detenció de Mary Huchet. El 19 de març de 1897 se celebrà a la Sala del Commerce una conferència, que reuní unes dues-centes persones, per protestar contra les detencions i en la qual intervingueren Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Albert Létrillard, Francis Prost, Raubineau i Georges Renard, i on es denuncià que ella encara romandria empresonada uns dies més. El 16 d'abril de 1897, en un banquet anual organitzat per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme en ocasió del Divendres Sant, on assistiren Sébastien Faure, Marie Huchet, Achille Leroy, Albert Létrillard, Ténière, Sidonie Vaillant i una trentena de convidats, menjaren porc. El 29 de maig de 1897, a la Sala del Commerce, la Lliga Antireligiosa i «Les Libertaires de Paris» organitzaren una reunió, on assistiren 250 persones, que acabà amb aldarulls. El juny de 1897, amb Eliska Bruguière, creà un grup de dones llibertàries al si del grup «Internationale Scientifique» que es reunia a la Sala Rosnoblet, al número 281 del Faubourg Saint-Denis. El 26 de juny de 1897, en un míting organitzat pels anarquistes en suport dels exiliats espanyols, en el qual assistiren un centenar de persones, defensà els companys anarquistes expatriats arran del «Procés de Montjuïc». L'11 de setembre de 1897 intervingué, amb altres companys (G. Brunet, Georges Étiévant, Ernest Girault, Albert Létrillard, Charles Malato, Sadrin i Tortelier), en un míting sobre les víctimes de la «Inquisició espanyola» a la Sala Baumann de Saint-Ouen (Illa de França, França) organitzat pels grups revolucionaris de Saint-Ouen i «Les Libertaires de Paris», on assistiren unes setanta persones; en aquest acte exposà les teories anarquistes, atià els treballadors a fer la «propaganda pel fet» als tallers, va fer una crida per a la fundació d'una biblioteca llibertària a Saint-Ouen i exposà que, amb Louise Coutant, exsecretària del Sindicat de Bugaderes i d'Infermeres de la Borsa del Treball, havia creat un grup de dones obert a totes les obreres. El 28 de setembre de 1897 va fer a la Casa del Poble la conferència «Le Droit des femmes à la révolution, l'exploitation du travail, les salaires dérisoires», on també intervingueren Louise Coutant i Ernest Girault i on es llegí un carta de Louise Michel. L'octubre de 1897 ajudà el «naturià» Louis Martin a empaperar el seu Pavillon Sans Dieu, al número 96 del carrer Lepic de París. Després d'un intent de suïcidi el 10 de desembre de 1897 de Louise Coutant, a començament de gener de 1898 encara estava hospitalitzada per una operació i sembla que aquest problemes de salut posaren fi a l'intent de creació del grup de dones de la «Internationale Scientifique». En les eleccions generals de maig de 1898, amb Louise Coutant, defensà la candidatura de Paule Minck, tot reivindicant els drets de les dones a la seva igualtat total. El 2 de juliol de 1898, en un reunió a la Casa del Poble, al número 47 del carrer de Ramay, on es tractaren diversos temes (Dreyfus i Zola, la vaga general i l'empresonament de Georges Étiévant, i on assistiren unes 120 persones, s'oposà a Louise Réville sobre la distinció entre Georges Étiévant i el també condemnat Carara, essent per a Marie Huchet tots dos revolucionaris; també digué que calia ocupar-se menys de l'«Afer Dreyfus» i dedicar-se més a la propaganda vertaderament anarquista. El 25 de setembre i el 2 d'octubre de 1898 intervingué en la conferència «L'union libre. L'amour libre et l'immoralité dans le mariage», celebrada a la Sala Delapierre, al número 168 del carrer de Charenton, on també prengueren la paraula Alice Canova, Eugénie Collot, Francis Prost i Sadrin. El 25 d'octubre de 1898, en sortir d'una reunió celebrada a la Sala Prat, al número 220 del carrer Saint-Denis, recorregué amb una centena de participants, amb Albert Joseph (Libertad) al front, els bulevards al crit de «Visca la llibertat, visca Zola!»; després de la intervenció policíaca, va ser detinguda al bulevard Magenta amb Georges Renard. El novembre de 1898 participà en un míting, amb Maximilienne Biais, Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Louise Réville i Rolande, sobre el militarisme celebrat a la Sala Delapierre. El 26 de març de 1899 participà, amb Maximilienne Biais, Briand, G. Brunet, Alice Canovas, Henri Dhorr, Émilie Janvion, Jaurès, Astié de Valseyre, en una conferència privada sobre els drets de la dona, l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, celebrada a la Sala Delapierre, i on van ser convidats els grups anticlericals. En 1899 participà en les reunions del grup «Les Iconoclastes» al voltant d'Émile Janvion. L'octubre de 1899 llançà una crida en el periòdic L'Aurore amb la finalitat de crear sindicats de dones, especialment en el sector de les obreres sucreres. Mary Huchet va morir el 5 d'abril de 1958 a l'Hospital de Nanterre (Illa de França, França).

***

Necrològica de Gregorio Jiménez Zapatero apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de febrer de 1970

- Gregorio Jiménez Zapatero: El 28 de novembre de 1873 –algunes fonts citen erròniament 1872– neix a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Jiménez Zapatero. Sos pares es deien Gil Jiménez i María Carmen Zapatero. Fill únic, sa mare morí de sobrepart i de còlera. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar al camp i com a llenyataire. Posteriorment aprengué l'ofici d'espardenyer. Cap el 1890 regentava una petita cantina obrera. En aquesta època fundà la Societat de Resistència al Capital «Defensa del Trabajo» i, Juan Gil Álvarez, Hilario Cruz i Bonifacio Pérez, una societat de socors mutus de tendència llibertària. En 1892 i 1894 va ser declarat curt de talla per al servei militar actiu. Es casà amb Gregoria Álvarez, filla d'un militant republicà federal, amb qui tingué tres nins (Dionisio, Alejandro i Leonardo), els quals participaren en grup anarquista que son pare fundà a Cervera del Río Alhama, i una nina (Juanita). En 1910 aquest grup envià com a delegat Juan Gil al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya) –altres fonts el citen a ell com la persona que hi va anar. Cap el 1920 acompanyà amb el seu ase Teresa Claramunt i Nicasio Domingo en una gira propagandística anarquista per la regió. En 1923, després d'una vaga de set setmanes a la fàbrica d'espardenyes, fundà, amb Juan Gil, Mateo Moreno i altres, un taller col·lectiu d'espardenyeria que durà fins el cop militar feixista de juliol de 1936 –el seu director, Juan Gil, fou afusellat pels aixecats. Participà activament en el moviment revolucionari d'octubre de 1934 i, amb Benito Berdonces i altres, avituallà els companys refugiats a la muntanya que fugien de la repressió desencadenada després del fracàs de la revolta. El juliol de 1936, després de l'ocupació del seu poble per les tropes franquistes, participà en el proveïment de la guerrilla, de la qual formaven part sos fills Dionisio i Alejandro. L'1 d'octubre de 1936 Alejandro va ser capturat pels feixistes i afusellat l'endemà. L'abril de 1937, els franquistes, incapaços de capturar sos fills, el detingueren amb sa companya i durant els 104 dies que restaren a la seu de la Guàrdia Civil, partiren pallisses i simulacres d'afusellament. Durant el franquisme va ser detingut, amb sa companya, nombroses vegades acusat d'haver albergat militants buscats. Gregorio Jiménez Zapatero va morir el 16 d'agost de 1969 a Cervera del Río Alhama (La Rioja, Espanya) i el seu enterrament esdevingué una gran manifestació popular antifranquista.

***

Antonio Rosado López durant els anys vint

- Antonio Rosado López: El 28 de novembre –el certificat de defunció cita erròniament el 26 de novembre– de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada «1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino, òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde, òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill –que acabà enfollint–, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre, España Nueva, Fragua Social, Juventud Rebelde, El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno, La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta població. És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).

***

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

- Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Concha Dávila (1947)

- Concha Dávila: El 28 de novembre de 1903 neix a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda com Concha Dávila o Conchita Dávila. Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Concha Dávila va morir el 30 d'agost de 1974 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Francisco Higuera Pérez

- Francisco Higuera Pérez: El 28 de novembre de 1905 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Higuera Pérez –algunes fonts citen erròniament Higueras–, conegut com El Siete. Sos pares es deien Juan Higuera i María Pérez. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, amb Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat d'agredir l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de la comissió de la vaga dels lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de la comissió de la barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la Construcció de la CNT, i formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser detingut per la Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva conducció als camps d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i militar depenent del Ministeri d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per a treballar com a presoner en la construcció d'una base de submarins. Posteriorment, formà part del Batalló «Libertad», majoritàriament llibertari, que jugà un paper decisiu en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local de Floirac (Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre de la Federació Local de Bordeus de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Higuera Pérez va morir per problemes respiratoris l'1 de gener de 1989 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya)..

***

Manuel Luis Antonio

- Manuel Luis Antonio: El 28 de novembre de 1906 neix a Minas de Rio Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Luis Antonio, també conegut com Manuel Luis Blanco o Luis Blanco Manuel. Sos pares es deien José Luis i María Antonio. Cap al 1923 emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ingressà en els grups anarquistes, activitat que s'incrementà a partir de la instauració de la II República espanyola. Durant els anys republicans va fer de mestre a l'Ateneu «El Progrés» de Badalona. Arran de l'aixecament feixista, el juliol de 1936 representà la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè de Milícies i de Salvació Pública de Barcelona. A partir d'agost de 1937 exercí de regidor d'Agricultura de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que mantingué en la remodelació municipal que es produí l'octubre d'aquell any. En aquest mateix 1937 col·laborà en el periòdic confederal Siderometarlurgia. El 28 de febrer de 1938 fou mobilitzat i marxà a lluitar al front d'Aragó. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Durant l'ocupació nazi organitzà la CNT del departament de Costa d'Or i en 1947 assistí com a delegat de diverses localitats (Chatillon, Montbard, Gevrolles, Sombernon, Frolois i Dijon) al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En el Congrés de 1949 va ser elegit secretari del primer Secretariat Intercontinental (SI), càrrec que exercí entre 1950 i 1951. Llenyataire durant els anys bèl·lics i la postguerra, en 1950 es passà a l'ofici de paleta, feina que mantindrà la resta de sa vida. A Dijon s'encarregà de lluitar per la reunificació confederal i fou un dels promotors del Congrés de Llemotges de 1960. Va ser assidu de plens i de congressos de l'MLE en l'Exili, on sempre combaté el sectarisme. Sa companya fou Encarnación López Ramón. Manuel Luis Antonio va morir el 17 de novembre de 1971 a conseqüència d'un atac de cor a l'Hospital General de Dijon (Borgonya, França).

***

Cayetano Zaplana Zapata en el documental Cautivos en la arena

- Cayetano Zaplana Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana Zapata. Sos pares es deien José Zapata Valencia i Consuelo Zapata Albala. Quan tenia 10 anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En 1933, amb Francisco Lledó i altres, organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant la guerra civil treballà als tallers del periòdic Cartagena Nueva. En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook i arribà a Orà (Algèria), on fou internat al camp de concentració de Camp Morand, amb Cipriano Mera Sanz, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià, que unia Bouarfa amb Colomb-Béchard. En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys després passà a França. S'instal·là a Lió (Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco Pérez, on milità en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional. Com a representant del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc Sabaté Llopart, José del Amo Ribera i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat i confinat durant tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, França). En els anys posteriors visqué a Lió i a Villefranche-sur-Saône, on treballà en una fàbrica d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on romangué 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT. En 1989 va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser publicada en 2001 en forma de fulletó per la «Fundació d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» sota el títol La Revolución Húngara. La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment en Cenit. L'abril de 1993 retornà a la Península, on milità en la CNT. El febrer de 2004 intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser recollit per al documental Cautivos en la arena, de Joan Sella i Miguel Mellado. Durant els últims anys de sa vida visqué al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on el 20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Cayetano Zaplana Zapata va morir el 14 de març de 2014 al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià) i llegà el seu arxiu-biblioteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL).

***

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 28 de novembre de 1917 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Sos pares es deien Blas Dueso Montaner i María Montaner Solans. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'Hospital de Gonesse (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Espartaco Gabaldà Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1991

- Espartaco Gabaldà Pla: El 28 de novembre de 1920 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista i esperantista Espartaco Gabaldà Pla. Sos pares es deien Josep Gabaldà i Francesca Pla. Encara adolescent, entre 1931 i 1933, col·laborà en el butlletí anarquista Societat Ateneu de Mataró. Al final de la Guerra Civil va ser mobilitzat i participà en els últims combats a la zona del riu Segre. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de passar per diversos camps de concentració francesos, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Corresa (Llemosí, Occitània). Durant l'ocupació alemanya va ser lliurat a les autoritats nazis per a treballar al «Mur de l'Atlàntic». Amb un altre company aconseguí escapar i amargar-se a casa d'uns amics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Montereau-sur-le-Jard (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballà de llenyataire d'explotació forestal en explotació forestal, com ara a Cantal (Alvèrnia, Occitània), on amb sa família creà una federació local itinerant de la CNT; a Corresa; a Argentat (Llemosí, Occitània), etc. En 1947 fou delegat de Cheny (Borgonya, França) al Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Cap el 1957 s'instal·là a Valença (Roine-Alps, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari fins als seus últims dies. Destacat esperantista, participà en la major part de congressos departamentals, nacionals i internacionals esperantistes, alguns dels quals organitzà, i, després de jubilar-se, es dedicà a l'ensenyament d'aquesta llengua auxiliar planificada internacional. En 1971, amb Albert Cnudde, organitzà a Grenoble (Delfinat, Arpitània) una exposició esperantista amb material de Leo Lantaigne. En 1979 va ser nomenat president del Grup Esperantista de Valença, càrrec que va mantenir fins a la seva defunció. En 1987 viatjà a Xina i va fer xerrades sobre la seva experiència esperantista en aquest país. Sa companya fou Alegria Arcal. Espartaco Gabaldà Pla va morir el 30 de maig de 1991 a l'Hospital de la Creu Roja de Lió (Arpitània); incinerat, les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Valença.

***

Marie Laffranque

- Marie Laffranque: El 28 de novembre de 1921 neix a Saint-Marcet (Llenguadoc, Occitània) la lingüista, filòloga hispanista, antimilitarista i llibertària Marie Paule Jeanne Laffranque. Sos pares, mestres ateus que es va instal·lar en 1925 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), es deien Paul Laffranque i Mathilde Françoise Busque. Educada en el laïcisme de les escoles publiques, es va llicenciar en Filosofia i en Filologia castellana. Va ser directora de recerques de Filosofia en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de la Recerca Científica), membre del Centre Internacional d'Estudis Gitanos de Granada, de l'Escola Francesa d'Anàlisi Institucional i dels Amics del Teatre Espanyol a Tolosa. A Tolosa va fer contacte amb la comunitat d'exiliats llibertaris espanyols, amb grups cristians pacifistes seguidors de Gandhi i va pertànyer al col·lectiu Acció Cívica No-Violenta, amb el qual farà costat els insubmisos refractaris francesos a la guerra d'Algèria (1959-1963), i després ajudarà els objectors de consciència en la seva lluita contra el servei militar obligatori, especialment els moviments antimilitaristes espanyol i basc. En 1970, durant el «Procés de Burgos», es va encadenar a la tanca del consolat espanyol com a protesta. Va col·laborar activament en la revista Philosophie, on va introduir a França els pensadors espanyols. Va traduir filòsofs com Lanza del Basto o Juan David García Bacca. Com a hispanista era una de les millors especialistes mundials en Federico García Lorca i va traduir i estudiar Ángel Ganivet, Antonio Machado, Maria Zambrano, Gabriel Celaya, Vicente Aleixandre, Bandrés, Lluís Maria Xirinacs, Poseidonio de Rodas, Xosé Luís Méndez Ferrín, entre d'altres. Va estudiar en profunditat el teatre i els contes anarquistes de Federico Urales, de qui va editar, amb Lucienne Domergue, una selecció bilingüe, Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas en «La Revista Blanca» (1898-1905) (2003). Entre les seves obres podem destacar Les idèes esthetiques de Federico García Lorca (1967), Marx et l'Espagne (1972), Réfractaires à la guerre d'Algérie (1959-1963) (2005, amb Érica Fraters), entre d'altres. La seva casa sempre va ser refugi de perseguits, exiliats, «sense papers», il·legals... Malgrat patir tetraplegia va poder desenvolupar una immensa activitat intel·lectual i militant. Marie Laffranque va morir el 13 de juliol de 2006 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada el 17 de juliol al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat. L'octubre de 2007 es va crear l'associació «Les Amis de Marie Laffranque» per honorar-ne la memòria.

***

José Bailo Mata

- José Bailo Mata: El 28 de novembre de 1923 neix a Leciñena (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Bailo Mata, conegut com Pepe. Era fill de Casimiro Bailo, pagès, i de Justa Mata, i tingué dos germans i una germana. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, hagué de fugir del poble amb sa mare i sa germana Felisa, anant primer a Fraga i després a Barcelona. En acabar la guerra civil passà amb sa família a França i va ser tancat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. Posteriorment va ser acollit per una família francesa, on treballà a la seva granja. Instal·lat a la zona de Lió (Arpitània), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i entrà a formar part dels grups d'acció confederals al voltants de Laureano Cerrada Santos. Amb son germà Francisco Bailo Mata, Joan Català Balañà, Antonio Guardia Socada i Juan Sánchez (El Pelao), hauria participat el 18 de gener de 1951, en un atracament d'un furgó postal al carrer Duguesclin de Lió en el curs del qual el guàrdia Guy Arnaud resultà mort, mentre que altre guàrdia, Louis Morin, greument ferit va morir poc després el 3 de febrer; nou persones més resultaren ferides i Auguste Jard, un vianant que hi passava, va morir el 26 de gener a resultes de les ferides. Després de la detenció l'1 de febrer de 1951 son germà Francisco, José Bailo Mata, segons la versió oficial, es va suïcidar d'un tret al cap en una petita cabana d'utillatge d'un jardí de Vénissieux (Lió, Arpitània) i el seu cos va ser trobat el 5 de febrer de 1951, tres o quatre dies després de la seva mort segons l'autòpsia. Altres fonts asseguraren que el tret mortal el va rebre a l'esquena; el cert és que el se cos no va ser mostrat a la família i va ser enterrat ràpidament en una fossa comuna. Son germà Francisco Bailo Mata va ser brutalment interrogat per la policia, jutjat i condemnat per l'Audiència del Roine el febrer de 1955 a treballs forçats a perpetuïtat. Arran d'aquest cas, una quarantena de responsables del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el exili van ser detinguts (Joan Català Balañà, Juan del Amo, Pere Mateu Cusidó, Francisco Ortiz Pérez, Josep Peirats Valls, Cayetano Zaplana Zapata, etc.) i durament interrogats per les autoritats franceses.

***

D'esquerra a dreta: Salvador Gurucharri Ochoa, Antonio Ros i Octavio Alberola Suriñach (Biarritz, 1962)

- Salvador Gurucharri Ochoa: El 28 de novembre de 1936 neix a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil, durant un bombardeig de l'aviació italiana, l'anarquista, resistent antifranquista i historiador del moviment llibertari Salvador Gurucharri Ochoa, conegut com Salva i que va fer servir diversos pseudònims (El Inglés, Johnny, Alfredo Ochoa, Marcos Dineiro, etc.). Fill dels militants llibertaris Félix Gurucharri Mendivill i Josefina Ochoa, passà la seva primera infància a Falces (Navarra), d'on era son pare. En 1947 marxà amb sa mare i amb son germà Bernardo, que també serà militant llibertari, a Londres (Anglaterra), on son pare s'havia refugiat durant la II Guerra Mundial. En 1956 entrà a formar part de la secció local londinenca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al costat de destacats militants llibertaris (Suceso Portales Casamar, Joaquín Delso de Miguel, Acracio Ruiz Gutiérrez, Agustín Roa Ventura, etc.), adquirí una sòlida formació política. En 1958 participà, amb Acracio Ruiz i Agustín Roa, en el comitè contra la deportació i pel reconeixement de l'estatut de refugiat polític del mariner Joaquín Pérez Sellés. Després d'haver participat activament en el procés de reunificació confederal, engegat arran del Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) de setembre de 1961, i de fer costat la creació de l'organització clandestina secreta de lluita antifranquista Defensa Interior (DI), s'instal·là a França. Va ser nomenat secretari de la FIJL en la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en aquests anys participà en la campanya d'atemptats i d'accions portades a terme contra els interessos de l'Estat franquista a la Península i a diversos països europeus. Molt lligat a Luís Andrés Edo i a Octavio Alberola Suriñach, l'11 de setembre de 1963 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres 20 companys d'arreu França, durant una gran agafada orquestrada per les autoritats franceses contra la FIJL arran de l'execució a Espanya dels joves llibertaris Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata, i va ser internat alguns mesos a la presó parisenca de Fresnes, juntament amb altres companys, com ara Antonio Ros Moreno, Vicente Martí Verdú i Agustín Sánchez Fuster. Després del seu alliberament el febrer de 1964 i de la prohibició a França de la FIJL, en 1965 s'instal·là, amb Antonio Ros Moreno, a Brussel·les (Bèlgica) per organitzar-hi la Delegació Exterior de la FIJL, la qual jugà un paper molt important en la campanya que es desencadenà contra els interessos franquistes, especialment la protagonitzada, fins el 1968, pel «Grupo Primero de Mayo», del qual va ser tresorer. Durant els anys setanta es mantingué refugiat a Bèlgica, on fou gerent d'una llibreria i entre 1971 i 1975 participà amb el grup directiu de l'editorial parisenca La Hormiga. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là a Barcelona, on milità en la CNT. Amb sa companya obrí la llibreria Los Artales, que esdevingué punt de tertúlies llibertàries, i també tingué una parada als encants dominicals de llibres del mercat de Sant Antoni de Barcelona. Arran dels conflictes interns confederal, s'adherí al sector «desfederat» de la CNT de Barcelona i entre 1996 i 1999 dirigí el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. Fou un dels promotors de la llibreria llibertària La Rosa de Foc i era habitual a les seves tertúlies dels dissabtes. En 2004 publicà el llibre Bibliografía del anarquismo español (1869-1975). Anotaciones para una bibliografía razonada i en 2009 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Valentí Figueres Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera. En 2011, amb Tomás Ibáñez Gracia, publicà Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo, obra que va ser traduïda al francès l'any següent. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín FELLA, Debate Libertario, Polémica i Solidaridad Obrera, entre d'altres. Salvador Gurucharri Ochoa va morir sobtadament el 13 de maig de 2014 al seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya), població on residia des de feia un temps, i va ser incinerat al tanatori gironès.

Salvador Gurucharri Ochoa (1936-2014)

***

Aníbal de los Santos Gadea a la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (1984)

- Aníbal de los Santos Gadea: El 28 de novembre de 1941 neix en una petita població del departament de Lavalleja (Uruguai) l'anarquista Aníbal Andrés de los Santos Gadea. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Antonio María de los Santos i Severa Marcela Gadea. Cap el 1959, amb un grup d'experts agrícoles, participà en la creació de la cooperativa agrícola «Unitat Cooperativa Núm. 1», on entrà en contacte amb l'anarquista Juan Pulido, qui li va fer coneixement de l'experiència col·lectivista a la Catalunya revolucionària i del moviment llibertari. En 1962 entrà a formar par de l'experiència anarquista «Comunidad del Sur», treballant als tallers gràfics del grup. Quan el cop militar feixista, en 1972 va ser detingut, torturat i empresonat a l'Establiment Militar de Reclusió Núm 1 (EMR1). En 1974 recobrà la llibertat i amb altres amics s'exilià a Perú, on intentà reorganitzar el projecte comunitari. En 1976 passà a Alemanya i posteriorment s'establí a Barcelona. El setembre de 1984 assistí a la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (Vèneto, Itàlia). Aníbal de los Santos Gadea va morir el 3 de febrer de 2019 a l'Hospital Universitari del Sagrat Cor de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat. El seu testimoni va ser recollit per Rodrigo Vescovi per al llibre Acción directa en Uruguay (1968-1973) (2019).

***

Emmett Grogan fotografiat per John Dominis (1972)

- Emmett Grogan: El 28 de novembre de 1944 neix a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) l'activista anarquista Eugene Leo Michael Emmett Grogan, més conegut com Emmett Grogan. Després de fer l'educació secundària a Brooklyn, estudià un any a la Universitat de Duke (Durham, Carolina del Nord, EUA) i més tard, en acabar el servei militar, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En la seva autobiografia Ringolevio. A life played for keeps (1972) diu que Kenny Wisdom, el nom que pren a l'obra, va marxar a Europa fugint que la Màfia i que hi restà uns anys, però és una de les seves moltes boutades, per això és difícil de discernir la veritat de la invenció en el seu relat. El setembre de 1966 fundà a San Francisco, amb Peter Coyote, Peter Berg i membres del grup de «teatre de guerrilla» i «improvisacional» San Francisco Mime Troupe del barri de Haigt-Ashbury (Billy Murcott, Roberto La Morticella, Butcher Brooks, etc.), el moviment contracultural llibertari Digger (The Diggers, Els Cavadors), que prendrà el nom «Free City Collective» (Col·lectiu Ciutat Lliure) i «Free Family» (Família Lliure) i que publicarà el periòdic Free City Newsletter. El nom de Diggers l'agafaren el grupuscle cristià revolucionari comunalista creat per Gerrard Winstanley a Anglaterra en 1649. Els diggers van tenir molt de ressò sobretot en el repartiment de menjar als necessitats de la zona de Panhandle, al Golden Gate Park de San Francisco, i ajudaren amb la creació de «Free Stores» (Botigues Lliures) centenars d'adolescents que arribaven a la ciutat sense un cèntim cridats pel somni hippie. Quan a principis de 1968 el col·lectiu Digger es dissolgué, retornà a Nova York, on començà a escriure la seva autobiografia. Casat amb l'actriu quebequesa Louise LaTraverse, hi tingué un fill (Max). En 1977 publicà la novel·la policíaca Final Score. Emmett Grogan va ser trobat mort el 6 d'abril de 1978 en un vagó del metro de Nova York, víctima d'un atac de cor possiblement induït pel seu consum crònic d'heroïna. Amic de Bob Dylan, aquest li dedicà pòstumament l'àlbum Street Legal.

***

El jove Paolo Finzi venent premsa anarquista pels carrers

- Paolo Finzi: El 28 de novembre de 1951 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'editor i escriptor anarquista Paolo Ludovico Finzi, conegut com Kasko. Sos pares, jueus burgesos antifeixistes i partisans, es deien Ulisse Finzi i Matilde Bassani, mestra i pedagoga socialista. Quan era estudiant de secundària, començà a militar en el moviment estudiantil i en el grup anarquista creat a l'Institut Carducci de Milà. Amb Giuseppe Pinelli i altres, l'1 de maig de 1968 inaugurà el Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Il Ponte) de Milà. El 12 de desembre de 1969, amb altres companys i companyes, va ser detingut per la policia en el marc de la investigació de l'atemptat de la plaça Fontana de Milà, per més tard resultar completament exonerats de qualsevol implicació, malgrat la campanya política i mediàtica contra ells. En aquesta època formà part del grup anarquista «Bandiera Nera» i dels Grups Anarquistes Federats (GAF). En 1971, amb altres companys i companyes (Roberto Ambrosoli, Giampietro Berti, Amedeo Bertolo, Fausta Bizzozero, Rossella Di Leo, Luciano Lanza, etc.), fundà el periòdic mensual A. Rivista Anarchica, publicació en la qual col·laborà i dirigí, juntament amb sa companya Aurora Failla. En els anys vuitanta, després de l'alliberament de Pietro Valpreda, injustament condemnat per la matança de la plaça Fontana del 12 de desembre d e 1969, va fer amb aquest una gira de conferències arreu d'Itàlia per denunciar la maniobra política. Gran amic del cantautor anarquista Fabrizio De André i de Dori Ghezzi, en 1974 el seu testimoni va ser recollit en el documental Faber, de Bruno Bigoni i Romano Giuffrida, i, a més de participar de centenars d'iniciatives en memòria de De André, en 2018 va publicar el llibre Che non ci sono poteri buoni. Il pensiero (anche) anarchico di Fabrizio De André. En 1976 participà en la fundació del Centre Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli (ASL-AGP) i en 1986 de l'editorial anarquista Elèuthera. En 2006 va ser un dels grans atiadors de la creació de la Fundació Giorgio Gaber. En 2017 participà en el projecte documental Giuseppe Pinelli: Una storia soltanto nostra, una storia di tutti. Va escriure i prendre part en iniciatives relatives a la pedagogia, l'antiautoritarisme, l'antifeixisme, el feminisme, l'antirepressió, les minories, etc., i fou autor de textos sobre Emilio Canzi, Alfonso Failla, Errico Malatesta, Giuseppe Pinelli i Franco Serantini, i sobre altres temes (resistència anarquista, extermini nazi de minories ètniques, etc.). Entre les seves obres podem destacar La nota persona. Errico Malatesta in Italia, dicembre 1919 - luglio 1920 (1990), Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986): carte di polizia, scritti, testimonianze (1993) i Anarchik. Farò del mio peggio. Cronache anarchiche a fumetti (2019, amb altres). Després d'una llarga depressió i amb problemes de salut, Paolo Finzi es va suïcidar el 20 de juliol de 2020 llançant-se a les vies del tren a pocs quilòmetres de l'estació de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà companya, Aurora Failla, i fills, Elio i Elba Finzi. El juliol de 2021 es publicà un número monogràfic de la revista A. Rivista Anarchica en el seu homenatge.

Paolo Finzi (1951-2020)

***

Fiorenzo Lafranchi

- Fiorenzo Lafranchi: El 28 de novembre de 1957 neix a Cadenazzo (Bellinzona, Ticino, Suïssa) l'educador i editor anarquista Fiorenzo Lafranchi, conegut com Fiore Lafranchi –a vegades el llinatge citat erròniament Laffranchi. Era fill de Mario i de Carmen. En els anys setanta treballà d'educador a Sorengo (Lugano, Ticino, Suïssa). Entre 1979 i 1982 va fer un curs a l'Escola Superior de Treball Social de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i durant aquesta època col·laborà amb el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Ginebra i de Lausana (Vaud, Suïssa) i també en les revistes Ma! i Le Réveil Anarchiste. En 1982 retornà al Ticino, on es va declarar objector de consciència; processat davant un tribunal militar per «rebuig del servei militar», va passar quatre mesos empresonat. En aquest mateix any publicà el pamflet Niente di nuovo sotto il sole, on explicà la seva experiència. Ben actiu en els camps del treball social i de l'agitació cultural, va fer feina d'educador als carrers i proposà la creació d'un dormitori popular. Fundà «L'Altro Lugagno», que esdevingué «L'Algtro Ticino», que tingué la seva seu al carrer Agli Orti del barri de Viganello de Lugano. En una antiga casa de Somazzo (Ticino, Suïssa), propietat de l'anarquista Alexandre Marius Jacob, instal·là el taller de fotocomposició «Atelier Scripto» i el desembre de 1986 creà l'editorial «Edizioni l'Affranchi», especialitzada en l'avantguarda artística (surrealisme, dadaisme, situacionisme, patafísica, etc.), publicant obres de destacats autors (Arnaldo Alberti, Enrico Baj, Georges Bataille, Pino Bertelli, Jean Duval, Béatrice Letouzet, Erich Mühsam, Dominique Noguez, Benjamin Péret, Oskar Panizza, Manfredo Patocchi, Fredy Perlman, Armand Robin, Edward Sexby, Percy Bysshe Shelley, Raoul Vaneigem, Hans E. Widmer, etc.), i comptà amb la col·laboració d'artistes plàstics del Ticino (Gianluigi Bellei, Massimo Colombo, Celso Grandi, Francesco Jost, Paolo Mazzucchelli, Giovanna Salvioni, Fabrizio Soldini, Nando Snozzi, etc.), a més del suport en les traduccions de l'anarquista Andrea Chersi. Sempre actiu en el camp de l'educació social, passà una temporada a Nicaragua en un programa d'ajuda i de desenvolupament. També va ser membre de diverses organitzacions, com ara «Aiuto AIDS Ticino» i la Lliga Suïssa dels Drets de l'Home. Participà en la fundació de les anarquistes «Circolo Carlo Vanza» i «Associació Llibertària Luigi Bertoni», i s'involucrà en la lluita en suport de les víctimes de la persecució política dins de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Amic del pintor llibertari Enrico Baj, participà en les activitats ludicopolítiques de la Patafísica, de la qual va ser nomenat «doctor» i «ambaixador d'Ubu» a l'Extrem Orient. En els últims cinc anys de sa vida, treballà d'educador al Centre de Rehabilitació de Gerra Piano (Ticino, Suïssa). El 21 de desembre de 1994 es casà amb l'escultora polonesa Malgorzata Turewicz, que gaudia d'una beca a Suïssa, i amb qui tingué un fill el 15 de febrer de 1995, Olek Mario Dada Turewicz-Lafranchi. Amb son fill de pocs mesos, Fiorenzo Lafranchi va morir el 9 d'agost de 1995 a Varsòvia (Polònia) d'una crisi cardíaca durant una visita a la família de sa companya. Documentació seva es troba dipositada a l'arxiu «Circolo Carlo Vanza» a Minusio (Locarno, Ticino, Suïssa).

Fiorenzo Lafranchi (1957-1995)

Defuncions

Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington

- Louisa Bevington: El 28 de novembre de 1895 mor a Willesden (Middlesex, Anglaterra) –actualment pertany a Londres (Anglaterra)– la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Havia nascut el 14 de maig de 1845 a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) –actualment pertany a Londres (Anglaterra)– en una família de quàquers benestant. Sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh –recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning–, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes –Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) –recull de tota la seva poètica fins aleshores– i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social –va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys–, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en The Fortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy –publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti– i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb «Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) –actualment Londres (Anglaterra)–, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

***

Fotografia antropomètrica de Giuseppe Sorrentino (18 de març de 1909)

- Giuseppe Sorrentino: El 28 de novembre de 1911 mor en estranyes circumstàncies a Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista Giuseppe Sorrentino, també conegut com Joseph Sorrentino i Giuseppe Platano (Joseph Platano), però també com Mandino o Mandolino. Havia nascut el 30 de novembre de 1883 a Peveragno (Piemont, Itàlia). Provinent de Lió (Arpitània), en 1907 s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on a l'any següent va ser fitxat com a «anarquista perillós». A Toló visqué a diferents domicilis (Pomet, 29; Inkermann, 17; i Moncey, 36) i d'antuvi va fer feina d'obrer forner i després de manobra en una caserna. El 18 de març de 1909 va ser detingut, amb Pierre Van Theust i Laurent Heyraud, on hi vivia, al carrer dels Savonniers, i, sospitosos d'haver aferrat un cartell intitulat «Aux soldats», acusats de propaganda antimilitarista. Durant l'escorcoll del seu domicili, la policia hi troba un revòlver de la seva propietat, fullets anarquistes d'Heyraud i publicacions llibertàries italianes i franceses. Arran d'aquests fets, les autoritats proposaren la seva expulsió del país. Esdevingut anarquista il·legalista, a començament de la dècada dels deu freqüentà els cercles anarcoindividualistes propers al periòdic L'Anarchie, on conegué Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), i la seva idea era marxar cap a l'Argentina i integrar-se en una comunitat llibertària. Entrà a formar part de l'anomenada «Banda Bonnot» –segons alguns, conegué Jules Bonnot a Londres (Anglaterra)–, especialitzant-se en obrir caixes fortes. Heretà 27.000 francs i proposar a Jules Bonnot d'associar-se per a fundar una empresa comercial. El 28 de novembre de 1911, mentre viatjava a bord d'un cotxe robat, Jules Bonnot li va disparar al cap a la ruta que uneix Melun i París, a l'alçada de Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França). Bonnot afirmà que Sorrentino s'havia ferit manipulant la seva pistola Browning, i ell el rematà. Segons la policia, els dos anarquistes il·legalistes havien discutit per un botí amb un resultat mortal. Alguns anarcoindividualistes acceptaren la versió de Bonnot i altres hi posaren dubtes.

Giuseppe Sorrentino (1883-1911)

***

Foto políciaca de Marie Bertout (26 de febrer de 1894)

- Marie Bertout: El 28 de novembre de 1930 mor a París (França) l'anarquista Marie Ismérie Bertout. Havia nascut el 4 d'abril de 1852 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Victor Joseph Bertout, carter, i Marie Louise Moraux. El 28 de maig de 1872 es casà a Reims amb Liévin Désiré Joseph Dernoncourt, representant comercial, de qui va enviudar. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França), on es guanyà la vida com a comerciant de vins i tendera. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 6 bis del carrer Solférino d'Aubervilliers va ser escorcollat per la policia. Detinguda, va ser fitxada l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març d'aquell any va ser posada en llibertat. Tal vegada no tingué res a veure amb el moviment llibertari. Marie Bertout va morir el 28 de novembre de 1930 al seu domicili del X Districte de París (França).

Antonio Vergara Roldán

- Antonio Vergara Roldán: El 28 de novembre de 1936 és afusellat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vergara Roldán, conegut com El Cogujao. Havia nascut el 16 de març de 1911 a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Es guanyava la vida treballant el camp i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en el desarmament dels elements dretans de la població. Posteriorment, va ser capturat per les forces franquistes i dos mesos després, el 31 d'agost de 1936, traslladat a la Presó Provincial de Sevilla (Andalusia, Espanya), coneguda com «Presó de Ranilla», i després va ser tancat a un vaixell-presó ancorat al pont de Las Delicias de Sevilla. Antonio Vergara Roldán va ser afusellat el 28 de novembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres companys. Sa companya fou Reyes Bersebal Campillo.

***

Miguel Abós Serena

- Miguel Abós Serena: El 28 de novembre de 1940 mor a Setfonts (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Havia nascut el 29 de setembre de 1889 a Saragossa (Aragó, Espanya), fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) –tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana– i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser  detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts, on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

Miguel Abós Serena (1889-1940)

***

Afusellament

***

Sanshirô Ishikawa

- Sanshirō Ishikawa: El 28 de novembre de 1956 mor a Setagaya (Tòquio, Japó) el teòric, historiador, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō Ishikawa (Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut com Kyokuzan o Asahiyama. Havia nascut el 23 de maig de 1876 a Saitama (Honshu, Japó). Fou educat en una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i dret a Tòquio, es llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per a la qual escrigué nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel cristianisme social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen (Nova Era) i de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de la desaparició d'aquesta revista en 1906, esdevé l'any següent el director de la nova revista Sekai Fujin (Dones al Món) i des del primer número (25 de gener de 1907) del diari Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits fou detingut el març de 1908 i restà empresonat a Tòquio fins al maig de 1908. El maig de 1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la presó de Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu, quan al Japó es desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i anarquista, aconseguí escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913 fugí amb un vaixell francès del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer s'exilià a Brussel·les (Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i després a França, on entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward Carpenter –amb qui viurà una temporada al Regne Unit–, i amb els quals perfeccionà la seva formació política. A començaments de la Gran Guerra començà a escriure el seu Diari dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a partir del febrer de 1915 a París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de Borgonya de Paul Reclus. Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc amb Paul Reclus i sa família. L'octubre de 1920 retornà al Japó i creà un grup anarquista, on participà Miura Seiichi, que edità un periòdic, Kokusen. Però la seva cooperació amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista japonès. Va ser detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923 que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama i desencadenà una ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa, noble japonès força influent. Amant de la vida agrícola, s'instal·là en un petit poble a prop de Tòquio per a fer de pagès. En 1927 fundà la «Societat d'Educació Mútua» i la revista Dinamikku (Dinàmic), en la qual redactà números monogràfics consagrats a Élisée Reclus, Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També traduí i edità les obres de Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a l'estudi de la història de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El maig 1946 prengué part com a assessor en la creació de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Heimin Shinbun (Diari de l'Home del Poble). També va fer estudis sobre història i teoria anarquistes. És autor de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista estètic i sobre els seus principis teòrics, sobre la història dels moviments socials europeus i americans, sobre la mitologia japonesa; també té una biografia d'Élisée Reclus i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts de l'anarquisme i de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola, etc.). En 1956 s'edità una autobiografia seva (Jijoden) en dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la seva casa del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una congestió cerebral i fou enterrat el 2 de desembre.

Sanshirō Ishikawa (1876-1956)

***

Enrique López Alarcón

- Enrique López Alarcón: El 28 de novembre de 1963 –molts d'autors citen erròniament 1948– mor a l'Havana (Cuba) el poeta, dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Havia nascut el 22 de juny de 1881 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Era nét de l'empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján. Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després passà a la Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i lletres i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a Cártama (Màlaga, Andalusia, Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Espanya), on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme. En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo. En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l'Ajuntament de Màlaga el nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat. En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931 s'estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d'Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l'homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935 s'estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, La Época, La Esfera, El Intransigente, La Mañana, Mi Revista, El Mundo, La Nación, Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas. A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors. Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles en Fragua Social. El 13 de gener de 1938 llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El periodista de la revolución», acte organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i el 4 de desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf franquista era un fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i visqué a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i l'11 de gener de 1940 arribà, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador. A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s'establí a l'Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents Antifeixistes –col·laborà en el seu òrgan d'expressió Combate–, de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del Centre Republicà Espanyol. L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència «El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l'agrupació «Teatralia». En 1945 s'instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al «Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O'Shea» de l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on s'encarregà de les seccions «Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a Espanya. Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate, DM, Lux, Mañana, Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo, Mundo Masónico, El País, Tiempo, etc. Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d'Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940), Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963 a l'Havana (Cuba) i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Enrique López Alarcón (1881-1963)

***

Notícia de la detenció de Francesc Marfà Garriga apareguda en el diari barceloní La Publicidad de l'1 d'agost de 1921

- Francesc Marfà Garriga: El 28 de novembre de 1969 mor a Tours (Centre, França) l'anarcosindicalista Francesc Marfà Garriga. Havia nascut el 3 de febrer de 1905 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Josep Marfà i Maria Garriga. Perruquer de professió, milità en el Sindicat de Barbers de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Acusat de diversos càrrecs, a finals de juliol de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil. El març de 1932 signa un manifest de protesta contra les amenaces proferides pels pistolers del Sindicat Lliure en contra dels obrers confederals. A començaments de 1937 fou delegat del Sindicat de Barbers en la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Badalona i membre de la seva comissió de Propaganda i d'Administració Pro Milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració i posteriorment enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on exercí de secretari i de tresorer de la Federació Local de la CNT. La darrera part de sa vida la passà al barri de Vallières de Fondettes (Centre, França). Sa companya fou Maria Massanas. Francesc Marfà Garriga va morir el 28 de novembre de 1969 a l'Hospital de Tours (Centre, França) i va ser enterrat al cementiri de Fondettes.

Francesc Marfà Garriga (1905-1969)

***

Necrològica de Joan Rigat Vila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de gener de 1972

- Joan Rigat Vila: El 28 de novembre de 1971 mor a Sent Sefrian (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Rigat Vila. Havia nascut el 22 de juny de 1894 a Llanars (Ripollès, Catalunay) –algunes fonts citen erròniament Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Rigat i Teresa Vila. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià al Sindicat Únic d'Arts i Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ribes de Freser, on va exercir diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i col·laborà en el setmanari confederal comarcal Sembrar amb cròniques locals. El gener de 1936 representà la CNT de Ribes de Freser en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrada a Barcelona (Catalunya). Fou president de les Joventuts Llibertàries de Ribes de Freser. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Sent Sefrian de la CNT. En 1947 va ser delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Concepció Tatjé. Joan Rigat Vila va morir, a resultes d'una malaltia cardíaca, el 28 de novembre de 1971 a Sent Sefrian (Aquitània, Occitània).

***

Membres del «Grupo Libertad» (Detroit, 1961).
D'esquerra a dreta: Federico Arcos, Miguel Mateo, Casiano Edo, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, Manuel Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i Pascual Domingo

- Casiano Edo Martín:El 28 de novembre de 1973 mor a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA) l'anarquista Casiano Edo Martín. Havia nascut el 10 de gener –l'11 de gener segons el Registro Civl reconstituïdo en 1959– de 1890 a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya). Era fill de Joaquín Edo Ibáñez i de María Ildefonsa Martín Redón. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas, Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. També formà part de la «Sociedad Hispanos Unidos» de Detroit. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Woodmere de Detroit.

Casiano Edo Martín (1890-1973)

***

Necrològica de Luis Porras Baena apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1975

- Luis Porras Baena: El 28 de novembre de 1974 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Luis Porras Baena, conegut com Luisillo o Porritas. Havia nascut el 24 de setembre de 1913 a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Andrés Porras i Manuela Baena. Quan tenia 16 anys, i era estudiant de comptabilitat, s'afilià al sindicat «La Armonia» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bujalance, del qual va ser un dels principals animadors culturals, especialment des del punt de vista musical. Durant la dictadura de Primo de Rivera, el local confederal va ser clausurat i les reunions del sindicats es realitzaren al seu domicili. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la seva resistència i posteriorment prengué part en tasques d'abastiment. Quan Bujalance va caure a mans feixistes a finals de 1936, aconseguí passar a zona lleial i allistar-se en l'aviació republicana, essent destinat a la frontera francoespanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Sèish (Llenguadoc, Occitània) i durant la guerra a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània). El març de 1943 va ser requerit pels alemanys i enviat a treballar a les fortificacions de Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època començà a organitzar clandestinament la CNT al barri marsellès de Saint-Henri. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari administratiu i jurídic de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i membre de la Comissió de Relacions del Nucli de Provença del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Durant la resta de sa vida treballà d'estibador al port i milità en la Federació Local de Saint-Henri de Marsella de la CNT. Sa companya fou Carmen García. Malalt, Luis Porras Baena va morir el 28 de novembre de 1974 a l'Hospital Militar Michel-Lévy de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri marsellès de Le Canet.

***

Vicent Yvorra Fuster

- Vicent Yvorra Fuster: El 28 de novembre de 1976 mor a Bourgoin-Jallieu (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Yvorra Fuster –a vegades el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Iborra, Ivorra, Yborra). Havia nascut el 25 d'octubre de 1907 a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Miguel Yvorra, jornaler, i Josefa Fuster. Es va criar a La Nucia (Marina Baixa, País Valencià) i va anar poc a l'escola. Amb 14 anys marxà amb sos germans a fer la verema francesa i rodà per França fent altres feines, fet pel qual va ser detingut a Le Havre (Alta Normandia, França) per vagabunderia. Estudià durant les nits i es va treure cap el 1933 el títol de pèrit mercantil, guanyant-se la vida com a comptable. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Nucia i posteriorment d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on també formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1935 a Alacant, mentre manipulava un petard, resultà ferit a la mà dreta per una explosió. Durant la Revolució fou un breu període de temps (setembre de 1936) regidor en representació de la CNT, dirigí una escola racionalista i administrà l'Institut de Cegos. Enviat al front, va ser nomenat comissari polític de batalló i inspector –no prengué possessió– del Cos d'Alfabetització de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar a bord de l'últim vaixell, l'Stanbrook, i arribà a Orà (Algèria). A l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos infants, treballà de calderer i milità en la Federació Local de Boufarik (Bilda, Algèria) de la CNT, de la qual va ser secretari en els anys cinquanta. Partidari de l'independentisme algerià, els ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) intentaren assassinar-lo. En 1962 va ser repatriat a França i milità a Bordeus (Aquitània, Occitània). Vicent Yvorra Fuster va morir el 28 de novembre de 1976 a l'Hospital Pierre Oudot de Bourgoin-Jallieu (Roine-Alps, Arpitània).

Vicent Yvorra Fuster (1907-1976)

***

Piero Bulleri

- Piero Bulleri: El 28 de novembre de 1978 mor a Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Bulleri, conegut com Tre Piedi, Varo o Bomboniera. Havia nascut el 4 de novembre de 1904 al carrer Borgo San Giusto de Volterra (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Alessandro Bulleri, miner, i Tersilia Gremigni. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. Sota el feixisme, amb altres llibertaris (Tito Raccolti, Mario Colivicchi, Alberto Vestri, etc.), col·laborà amb un grup de comunistes, que s'ocupaven sobretot del «Socors Roig» i de difondre material antifeixista. El 23 d'octubre de 1930 va ser detingut, juntament amb altes 29 companys, acusat del delicte de «reconstitució del Partit Comunista» i de «propaganda subversiva» i processat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat de Roma; el 18 de desembre de 1930 va ser condemnat a sis anys de presó, tres anys de vigilància especial i prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. A la garjola es dedicà a estudiar francès. El 13 de novembre de 1932, per mor de l'amnistia atorgada pel desè aniversari de la «Revolució feixista», va ser alliberat de la presó de San Gimignano (Toscana, Itàlia) després de dos anys i 20 dies tancat. Es casà amb Giuseppina Cionini, amb qui tingué dues filles. Quan la II Guerra Mundial, amb el nom de Varo, formà part de la Resistència enquadrat en la V Esquadra de la II Companyia de la XXIII Brigada d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia», on també lluità l'escriptor Carlo Cassola, amb qui tingué una gran amistat, tant que la seva figura inspirà l'escriptor per a crear Nello, personatge de la seva novel·la I vecchi compagni (1953). Durant la postguerra, després d'una breu adhesió al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb altres companys com Gino Fantozzi, fundà el grup anarquista «Germinal» de Volterra. Fou el promotor de la reconstrucció de les làpides dedicades a Francesc Ferrer i Guàrdia i a Pietro Gori que havien estat destruïdes pels feixistes i que encara avui es poden veure al centre de Volterra. En un viatge a Roma, participà en els actes de protesta contra el procés de Pietro Valpreda.

Piero Bulleri (1904-1978)

***

Rudolf Michaelis (ca. 1932), fotografiat per sa companya Margaret Michaelis

- Rudolf Michaelis: El 28 de novembre de 1990 mor a Berlín (Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Havia nascut el 31 de març de 1907 a Leipzig (Saxònia, Alemanya). Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la «Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a Santa Úrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Pòstumament, en 1995, es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

Rudolf Michaelis (1907-1990)

***

Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 10 de juliol de 1932

- Juan Arnedo Jiménez: El 28 de novembre de 1991 mor a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Arnedo Jiménez –el certificat de defunció cita com a segnon llinatge Giménez. Havia nascut el 2 de juny de 1911 a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Miguel Arnedo Placencia i Beatriz Jiménez Pérez. Treballà de paleta i de tipògraf. Després de la proclamació de la II República espanyola milità en el moviment llibertari, en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca (Aragó, Espanya). El 30 de juny de 1932 va ser condemnat per un tribunal popular a l'Audiència Provincial d'Osca a dos anys i quatre mesos de presó correccional per haver posat durant la nit del 24 al 25 de gener d'aquell any dos cartutxos de dinamita a la via fèrria entre Osca i Tardienta –el jurat popular demanà d'ofici el seu indult– i va ser tancat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya); dos companys seus, Paulino Dieste Ara i Francisco Jordán Gallego, en van ser absolts. En aquest any va col·laborar en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1934 va ser novament empresonat dos mesos, juntament amb altres companys (Antonio Ascaso Jiménez, Juan Barrabés Asún i Mariano Catalina Mata), per «difusió de premsa clandestina». El febrer de 1935 va ser jutjat per la seva participació en els fets revolucionaris de desembre de 1933, però va ser absolt. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el president del Sindicat Únic de la CNT d'Osca i participà en els combats als carrers. Després de l'ocupació de la població per les tropes franquistes, aconseguí fugir a les muntanyes i s'integrà en els primers grups de milicians que intentaren alliberar la ciutat. Amb la militarització de les milícies va ser nomenat comissari delegat de Guerra de Brigada del II Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió («Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'abril de 1939 va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat al camp de concentració d'Albatera; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a les presons d'Oriola, Elx i Huelva. El març de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Posteriorment es va exiliar. Sa companya fou Francisca Sarte.

***

Necrològica de Salvadora Cerveto Calavera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 16 de febrer de 1993

- Salvadora Serveto Calavera: El 28 de novembre de 1992 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Salvadora Serveto Calavera. Havia nascut el 13 de desembre de 1917 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien Guillermo Serveto Cabrera, jornaler, i Salvadora Calavera Español. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company fou l'anarcosindicalista Mariano Cruellas Maraña. Durant la Revolució participà en les col·lectivitzacions fins a la seva destrucció per la reacció comunista. Restà tancada a la presó pels estalinista fins gairebé el final de la guerra. Alliberada el febrer de 1939 passà clandestinament a França amb son company. Trobà feina en una petita població a les muntanyes, on va restà fins el naixement de sa filla Liria. Després de la II Guerra Mundial emigrà amb sa família a Caracas (Veneçuela). Durant els anys seixanta, després de l'exclusió de son company del Nucli Confederal de Caracas per haver esdevingut un petit patró, ella continuà cotitzant a la Federació Local de Perpinyà de la CNT, on la parella passava temporades. En una d'aquestes estades familiars va emmalaltir. Salvadora Serveto Calavera va morir el 28 de novembre de 1992 a la Clínica Saint Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica d'Eduardo Sanjuán Castro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1994

- Eduardo Sanjuán Castro: El 28 de novembre de 1993 mor a Madrid (Espanya) el periodista anarcosindicalista Víctor Eduardo Sanjuán Castro. Havia nascut el 16 de novembre de 1901 a Santa Cruz (La Palma, Illes Canàries) –alguns citen erròniament San Andrés y Sauces (La Palma, Illes Canàries). Sos pares es deien Calixto Sanjuán i Dolores Castro. Des de molt jove formà part del moviment anarquista i fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers del Tabac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de les Illes Canàries. Durant les dècades del vint i del trenta fou un dels principals animadors del moviment llibertari canari, juntament amb Antonio Vidal Arabí, Antonio Hernández i Horacio de Paz Martín. En els anys vint es traslladà a Barcelona (Catalunya). El 24 de març de 1924 negocià a Madrid (Espanya) amb el general Godofredo Nouvilas, secretari del Directori de Primo de Rivera, l'indult del seu amic, el dibuixant anarquista Alfons Vila Franquesa (Shum o Joan Baptista Acher), condemnat a mort per l'Audiència de Barcelona. En 1925 col·laborà en la revista barcelonina Vértice. En 1926 publicà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la biografia «Shum» íntimo, sobre el seu amic. El 6 de setembre de 1934 va ser detingut a La Orotava (Tenerife, Illes Canàries) acusat de ser enviat per la CNT per a atiar la vaga entre el sector tabaquer, però va ser alliberat dies després. El 28 de setembre de 1935 va ser novament detingut a Tenerife, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Ángel Mejías Zamorano, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Benítez, i Juan Yanes Pérez), per desencadenar una vaga entre els obrers tabaquers de l'illa. En 1936 fou membre del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en 1937 membre de la seva Secció de Periodistes. En 1936 col·laborà en Mi Revista. Durant la Revolució espanyola fou membre de les Milícies Canàries Antifeixistes, del Front Antifeixista de Canàries, del Comitè de Gerència de la Companyia Arrendatària de Tabacs i del Comitè Antifeixista de Canàries a Barcelona i, amb Horació de Paz, formà part del Batalló «Canàries», creat per aquest últim comitè. Horacio de Paz i ell van se anomenats Los Cubanitos. Amb altres companys del Comitè Antifeixista de Canàries (Hernández, Nóbrega, De Paz Martín i Vidal Arabí), participà en diverses activitats la finalitat de les quals fou l'aixecament al Marroc sota sobirania espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers. En 1940 estava integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Bourges (Centre, França). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la CNT a Madrid (Espanya), on participà en el moviment llibertari local. Algunes fonts li atribueixen l'autoria del llibre La tragèdia de Benagalbón, obra de l'advocat republicà Eduardo Sanjuán Albi, i mesclen dades biogràfiques d'ambdós. Víctor Eduardo Sanjuán Castro va morir el 28 de novembre de 1993 a la Residència San José de Madrid (Espanya), on residia, i va ser enterrat al Cementiri del Sud d'aquesta ciutat.