|
---
Anarcoefemèrides
del 29 de gener Esdeveniments
L'Hôtel des Sociétés Savantes - Míting per la «Mano
Negra»: El 29 de gener de
1903 té lloc a
l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París
(França) un míting organitzat pel grup anarquista
dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI),
amb el
suport propagandístic de Les Temps Nouveaux
i de Jean Grave, per
protestar contra la permanència a la presó dels
imputats en l'afer de la «Mano
Negra»
d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del
Col·legi
de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de
París, germà d'Élie i
d'Élisée
Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette
Meyer; Georges Yvetot,
secretari de la Federació de les Borses de Treball de
França i de les Colònies;
Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de
París; Francis de
Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una
carta d'Anatole France, que
reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia
arreu
d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de
Montjuïc.
L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles
i estrangeres, fou
clos votant per aclamació una moció en
què s'incitava el govern espanyol a
revisar el procés. En aquest míting es
recollí una certa quantitat de diners
destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el
romanent fou
enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano
Negra»
per afrontar
materialment la seva sortida de la presó. ***
Capçalera
de Tiempos
Nuevos - Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927. ***
Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de gener de 1927 - Vetllada per Le
Libertaire: El 29 de gener de 1927 se celebra a la Sala «Utilité Sociale»
de París (França) una gran vetllada artística a benefici del periòdic
anarquista Le Libertaire. L'acte es va dividir en dues sessions, una primera
musical, amb cantants lírics i de cabaret (Bicot, Coladant, Félix Gibert, Max
Henriot, Michel Herbert, Henri Heros, Aimée Morin, Dona Munroe, Jane Musetty,
Rachel, Éliane Thumerelle, Roger Toziny, etc.), i una segona, amb la
interpretació de l'obra teatral de Max Maurey La recommandation pel
Groupe Théâtral. ***
Cartell
publicitari de Vida
realitzat per Vicent Ballester Marco - Surt Vida: El 29 de
gener de 1938 surt a València (País
Valencià) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación
Regional de Campesinos de
Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la
Indústria Gràfica de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València. En sortiren 42 números,
l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A
València ja s'havien
publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera. ***
Portada del disc de Chumbawamba
i Noam Chomsky - Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.
Naixements
Capçalera de L'Avant-Garde - François
Dumartheray: El 29 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 27 de gener– de
1842 neix a Collonges (Savoia, Arpitània) el membre de la
Internacional i
anarcocomunista François Dumartheray –algunes
fonts citen un segon nom Constant,
però aquest no apareix a cap document oficial, i en la
partida de naixement
figura erròniament com Dumarterey. Sos
pares es deien Jacques
Joseph Dumartheray –citat erròniament Jean
en la partida de
naixement– i Marie Rubelin, pagesos empobrits i
només pogué aconseguí una
educació molt rudimentària. Es guanyà
la vida com a representant de comerç i
lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de
la Llibertat a
Ginebra. En aquests anys participà en
experiències icarianes a Lió. El maig de
1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió
Federal de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
però el setembre d'aquell
any fou amnistiat amb la proclamació de la
República a Lió. Perseguit arran del
fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra
(Suïssa), on treballà en un hospital
com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i
Antoine
Perrare, de la Secció ginebrina
«L'Avenir», format per un grup de refugiats
d'influència cabetiana gairebé tots de
Lió, al IV Congrés general de la
Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de
setembre de 1873 a
Ginebra –en aquest congrés proposà, amb
Perrare, que només poguessin ser membres
de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876
publicà –amb Pierre
Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré,
Charles Alerini i Jean-Louis Pindy–
el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action
politique, el
primer text que parlarà de «comunisme
anarquista»; aquest text es va distribuir
el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29
d'octubre
de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII
Congrés
de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la
constitució d'una
federació francesa antiautoritària –amb
Charles Alerini, Paul Brousse, Jules
Montels i Pindy, entre d'altres– que tindrà el seu
primer congrés a La
Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i
també s'encarregarà
del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde.
Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin
i Jules Montels va redactar una moció per al II
Congrés de la Classe Obrera de
Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet,
delegat del Sindicat de
Mecànics de Lió, que feia una crida a la
col·lectivització de les terres i dels
instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de
1879, amb Piotr
Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el
periòdic Le Révolté,
propagandista del «comunisme llibertari», el qual
serà adoptat per la Federació
del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9
i el 10 d'octubre de 1880.
Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França
i restarà a Ginebra. Se
subscriví a Le Réveil Anarchiste
des del seu començament i envià suport
econòmic sota el pseudònim del Vieux
Savoyard. El 10 d'octubre de 1918
es casà al III Districte de Lió amb Marie Sophie
Magne. Al finals dels seus
dies s'allunya de l'activitat política, però
mantingué contacte amb destacats
militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François
Dumartheray va morir
a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra,
Suissa) i a la seva
incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre
molts altres, Pietro
Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre.
Aquest discurs va ser
publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil. ***
Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000 - Victor Minne: El
29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes)
l'ebenista i
propagandista anarquista Victor Polydore Minne. En 1888
emigrà a
França en 1888 i en
1893 en va ser expulsat per la seva militància
llibertària. El 12 de setembre
de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica)
per haver aferrat cartells
anarquistes i aquest mateix dia havia participat en
l'ocupació de la redacció
del periòdic Journal du
XXè Siècle.
En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser
publicat
anònimament, Révélations
sur la prétendue
folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser
detingut
repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère
Victoria, reine des poires
d'Angleterre et impératrice des roupies de singes;
després d'escorcollar el
seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest
text. Jutjat per
l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies
després de la mort
Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits
contra aquesta
reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la
princesse Louise, fille du roi
dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Fitxa policíaca
d'Amédée Pauwels (1891) - Amédée
Pauwels:
El 29 de gener de 1864 neix a
Bèlgica l'anarquista
il·legalista Amédée Pauwels,
més conegut com Étienne Rabardy.
Blanquer
de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui
arrossegarà a la fàbrica de
sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França),
on compartirà
habitació amb l'anarquista
Élisée-Joseph Bastard. Després va
instal·lar-se a
Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes
eren força actius.
Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser
expulsat
del territori, però va retornar a França per
cometre atemptats. El 15 de març
de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la
bomba que portava i
que tenia intenció de deixar a l'església de la
Madeleine de París. Dos
atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies
després de
l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes
policíaques del 17 de febrer, també
li són atribuïdes. Totes les bombes que va
col·locar, fins i tot la que acabà
amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista
il·legalista famós,
Émile Henry. ***
Foto
antropomètrica de Michel Auda de la Comissaria Central de
Niça (1897) - Michel Auda: El 29 de gener –algunes fonts policíaques citen erròniament el 31 de gener– de 1873 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Michel Auda. Sos pares, no casats, es deien Joseph Auda, cotxer, i Joséphine Rabanin, planxadora. Es guanyava la vida de cotxer, com son pare, i com a empleat de comerç. Va ser cridat a l'exèrcit en la quinta de 1893, però va ser llicenciat el 23 de novembre de 1894 per «manca de talla». Era membre de «Les Libertaires de Nice», que havia estat fundat durant la primavera de 1897, grup que celebrava les reunions en la cantina del «Comptoir de Nice», al número 33 del carrer Pastorelli. El 8 d'agost de 1897, en sortir d'una reunió del «Comptoir de Nice», un policia va sentir el crit «Visca l'anarquia!» i el 9 de setembre la comissaria obrí una investigació, en la qual ell es trobava implicat, però la qual acabà sobreseguda. En aquesta època vivia al número 4 del carrer de Belgique. Entre agost i setembre de 1898 fou gerent del periòdic L'Esclave. Organe des revendications prolétariennes. El 30 de març de 1898 abandonà, amb sa companya Marie Müller, amb qui s'havia casat, Niça i s'establí a París, on el 26 d'abril de 1898 va ser fitxat per la Prefectura de Policia com a anarquista. El 24 de juny d'aquell any, sense recursos, sol·licità ajuda en la Prefectura de Policia per a poder retornar-hi i el 14 de juliol de 1898 ja era de bell nou a Niça. L'agost de 1898 la policia sospità que havia aferrat, amb Jean Deccio i Josep Gioan, membres del grup, els petits adhesius «L'armée est l'école du crime. Vive l'anarchie». L'11 de desembre de 1898 va ser detingut i portat a la comissaria del III Districte de París, juntament amb el belga Hannmann, després de ser acusat de cridar «A bas l'armée!», durant un altercat produït durant una conferència de suport a Alfred Dreyfus al Saló d'Art del carrer Blacas entre dreyfusards i antidreyfusards. En un article publicat en el número del 22 de gener de 1899 de Le Libertaire denuncià les maquinacions dels socialistes i en un altre del 6 de febrer de 1899 mostrà un estat molt pessimista del moviment llibertari de Niça. Un informe policíac de novembre de 1899 es va fer ressò de les dissensions en el si del grup llibertari de Niça, el qual havia perdut el local on es reunia en no poder fer front el pagament del lloguer i ell va ser acusat d'haver gastat els diners del grup en qüestions personals. A començament de segle, segons alguns, s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), però sempre va estar vigilat per la policia com a anarquista. Durant la tardor de 1900 es mudà del carrer Barla al carrer Emmanuel Philibert, on es reuní amb el company Eugenio Agostinucci. El 6 de maig de 1901 abandonà Niça i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on volia passar l'estiu, i l'11 de juny retornà a Niça. L'11 de desembre de 1901 el Tribunal de Policia el va condemnar a tres francs de multa per «escàndol injuriós» després d'haver insultat un capellà a l'avinguda de la Gare. L'abril de 1905 treballava de conserge al número 5 del carrer Guiglia i el maig d'aquell any es reuní amb sa companya, empleada en un hotel al Principat de Mònaco. Michel Auda va morir el 21 d'abril de 1918 al seu domicili de Canes (Provença, Occitània). ***
Notícia
de la detenció d'Émile Hureau publicada en el
diari parisenc Journal
des Débats Politiques et Littéraires
de l'11 de març de 1915 - Émile Hureau:
El
29 de gener de 1877 neix a Puy-la-Laude (Fontenay-sur-Loing, Centre,
França)
l'anarquista individualista, ocultista i espiritista Émile
Hureau. Sos pares es
deien Émile Alexandre Hureau, perruquer, i
Eugénie Buge. Cresqué a Montargis
(Centre, França), on vivien sos pares. A principis de segle
tenia per companya
Maria Verneren i es dedicava a guarir mitjançant el
magnetisme i a altres
ciències ocultes (espiritisme, telepatia, etc.). Abans de la
Gran Guerra
col·laborà en el setmanari L'Anarchie
i en la primera sèrie de L'Idée
Libre, periòdic fundat per André
Lorulot, qui pensava que era un «militant
de gran vàlua». En 1898 vivia amb sos pares al
número 102 del carrer Saint-Lazare
del IX Districte de París (França) i es trobava
sense feina. El 15 de novembre
de 1898 va ser cridat a files i integrat en el 150 Regiment
d'Infanteria i el
24 d'abril de 1899 passà a la VI Secció de
Comissionats i Obrers militars de
l'Administració (COA). El 25 de setembre de 1901 va passar a
la reserva militar
activa amb el certificat de bona conducta. El desembre de 1912
signà, amb
altres companys (Charles Albert, Henri Bataille, J. Couture, Paul
Delasalle,
Lucien Descaves, André Girard i J. Guérin), una
protesta contra la condemna a
mort a Grècia de l'advocat laboralista Constantin Zacchos.
El 13 d'agost de
1914 va ser mobilitzat en la III Secció de la COA,
però el 13 d'octubre
d'aquell any va ser donat de baixa per «depressió
melancòlica amb obsessions
hipocondríaques». En 1915 edità els
pamflets antimilitaristes J'acusse, On
nous ment! i On nous trompe, que
repartí pels carrers i que donà
lloc a la seva detenció el 9 de març de 1915,
juntament amb sa companya, i «mèdium»,
Madeleine Émile Jund (Lucie Donnadieu)
–també van ser detinguts en
aquells dies André Lorulot i Henri Zisly–; jutjat
amb sa
companya, el 23 de
juliol de 1915 el III Consell de Guerra els condemnà a tres
anys
de presó i
1.000 francs de multa per «complicitat de
difamació cap a
l'exèrcit,
provocacions de militars a la deserció i
publicació
d'informacions concernents a
les operacions militars susceptibles d'afavorir l'enemic i d'exercir
una
influència enutjosa en l'esperit de l'exèrcit i
de la
població» –la defensa
ressaltà
les seves «idees filosòfiques,
cosmològiques i
psíquiques» i la seva
«jesuïtofòbia,
i la premsa el qualificà d'«il·luminat,
espiritista
i practicant de les
ciències ocultes». En aquest judici
també van ser
condemnats els anarquistes Léon
Prouvost (un any i 1.000 francs de multa) i Ernest Charles Donnadieu,
el marit
de Lucie Jung (set mesos de presó). Malgrat que en dues
ocasions, l'abril i el
juny de 1917, la inspecció de salut militar, vist el seu
estat
mental, el
classificà en el servei auxiliar, el 6 d'agost de 1917 va
ser
enviat a la II
Secció Metropolitana d'Exclosos, mentre que sa companya
encara
purgà tres mesos
de presó. El 17 d'octubre de 1917 la inspecció de
salut
militar li va
diagnosticar una «psicoastènia». El 12
de febrer de
1919 va ser desmobilitzat i
es va retirar al número 32 del carrer Gay-Lussac del V
Districte
de París.
Després de la guerra col·laborà en
«Les
Publications Mensuelles» de L'Idée
Libre (1919-1926), dirigides per André Lorulot, i
en el periòdic Le
Réveil de l'Esclave (1920-1925), l'administrador
del qual fou Auguste
Gorion i el director Manuel Devaldès, en
substitució d'André Lorulot. En 1921
era un actiu propagandista de la llengua Ido, col·laborava
en L'Avant-Garde,
de Lieja (Valònia), i vivia sense recursos, primer, al
número 105 del bulevard
Ney del XVIII Districte i, finalment, al número 11 del
carrer Descartes del V
Districte de París, que va ser el seu últim
domicili. Va ser autor de nombrosos
obres, com ara L'ascension de la science
(traduït en 1922 a l'esperanto
com L'acenso di cienco a Estocolm); De la
télépathie. Étude sur la
transmission de la pensée; La faillite
de la politique; Les jésuites,
la classe ouvrière et la révolution; À
l'oeuvre contre le catholicisme!;
Le problème de la langue International, sa solution;
Le secret de l'univers
devant la science officielle, etc. El 2 de juliol de 1921 va
ser condemnat
a quatre mesos de presó per «robatori i
encobriment». En sortir de la presó,
Émile
Hureau es va suïcidar el 18 de novembre de 1921
llançant-se al riu Sena al
barri de Saint-Thomas-d'Aquin del VII Districte de París
(França) i el seu cos
va ser recuperat el 7 de gener de 1922. El certificat de
defunció cita com a
professió «autor científic».
Segons l'anarquista Georges Vidal, en una nota
necrològica publicada en la revista marsellesa Fortunio
de l'1 de juny
de 1922, Émile Hureau era un «filòsof
defensor de les teories de Clémence
Roger», la filòsofa, científica
eugenista, feminista, lliurepensadora i maçona,
traductora de Charles Darwin. El seu fullet De la
télépathie. Étude sur la
transmission de la pensée encara s'edita
actualment. ***
Notícia
del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
de l'1 de juny de 1920 - Édouard Mouche:
El 29 de gener de 1878 neix al XI
Districte de París (França) el lampista
anarquista i antimilitarista Édouard
Maxime Mouche. Sos pares es deien Louis Auguste Mouche, venedor de pa a
domicili,
i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al
XX Districte de
París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part
del Grup Llibertari per la
Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant,
sobretot, de Louis Loréal i del qual
va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918
el
periòdic La Gerbe, que no
aparegué a resultes de la prohibició per part
del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar,
i participà en
diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du
Peuple. En
1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de
París de la
Federació de Joves Anarquistes (FJA). A
començaments de 1920 va ser detingut
per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis
Lóreal i René Péache,
i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de
juny de 1920 va ser
jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte
juntament amb
sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500
francs de multa, pena
que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre
d'aquell any. A finals de gener
de 1920, arran de la reconstitució del grup La
Gerbe, al voltant de Léon
Louis, Morthel Oupiter i René Péache,
dimití del seu càrrec de tresorer. En
1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de
París de l'FJA. El
20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va
ser
escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921,
arran de
la detenció de René Barril,
reemplaçà aquest en la gerència del
número 5 del
periòdic La Jeunesse Anarchiste,
òrgan de l'FJA animat, entre d'altres,
per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923
era membre del «Foyer
Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i
del Comitè
d'Iniciativa i de Propaganda de la Unió Anarquista (UA). En
1929 s'instal·là a
Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest
mateix any era membre de
l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i
corresponsal local de La Voix Libertaire.
A començaments de la
dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de
França, França) i sembla
que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el
tenia fitxat com a
membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940
es casà
a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment
emigrà a Algèria. Édouard
Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria). ***
Orlando
Bolgioni - Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista «Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys. ***
Foto
policíaca de Vincenzo Ferrero (1934) - Vincenzo
Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts
citen 1895– neix a Cocconato (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero,
anglicitzat Vincent Ferrero i
més conegut com John the Cook.
Sos mares es deien
Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova
York (Nova York, EUA)
i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA).
Més tard, abans de
la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia, EUA). En aquesta
ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot
com a membre del
«International Grup», format per militants de
diverses llengües (italians,
espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que
estigué actiu fins
a la dècada dels trenta. També formà
part dels grups anarquistes italians
«Libre Pensiero» i
«Volontà». En 1917 va ser detingut quan
feia un míting
antibel·lista al carrer sota l'acusació de
«vagància» i el 3 de març
d'aquell
any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup
«Volontà», per passar moneda falsa;
tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a
un any de presó. El juliol de 1926 publicà el
número únic de La
Scolta. Publicazione anarchica di
difesa e
avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de
1932
dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione.
Mensile libertario
del West, que era una mena d'edició de la Costa
Oeste de L'Adunata dei Refrattari.
El 28 d'agost de 1927 publicà el número
únic de Golgota, sobre
l'execució dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà
conferències d'Armando Borghi. El 2 de
desembre de 1929 va ser detingut amb un company després
d'intentar interrompre
una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia,
EUA). En 1932 L'Emancipazione va
ser substituït per Man! The
Measure of All Things,
periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any,
el consolat italià a
San Francisco declarà que era «un dels anarquistes
més perillosos del districte».
Amb Domenico Sallitto (Dominick)
muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland
(Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera
gratuïta els obrers
necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic anarquista Man!.
Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal
d'Investigació)
aconseguí la llista de subscriptors d'aquest
periòdic en una estafeta de
correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots els membres de la
llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per
agents
federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island
(San Francisco,
Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre
d'expulsió sota l'acusació de «ser
autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions
democràtiques». El febrer de 1935, quan el
consolat italià s'assabentà de la
seva detenció, expressà que estava interessat en
la seva deportació a la Itàlia
feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport,
organitzada pel
«Ferrero-Sallitto Defense Conference»
(Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto),
encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment
Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores
del Vestit),
l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per
les Llibertats
Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San
Francisco,
Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren
recollir els 2.000
dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i
Ferrero reberen el suport de
nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara
Sherwood Anderson, Alice Stone
Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman,
Arthur
Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton
Sinclair,
Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener
de 1936
van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva
deportació,
però un habeas corpus
l'evità. Aquest
mateix any s'edità el fullet Fight
against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya
de protesta
engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto,
però a ell se li va
decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la
dictadura de Benito
Mussolini. Per
evitar la seva expulsió i
la més que probable execució a la
Itàlia feixista, trencà la llibertat sota
fiança i fugí a Windsor (Ontario,
Canadà). Posteriorment retornà
clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de la
fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne,
Michigant) i després treballà de
cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco
sense despertar les
sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb
destacats
anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe
Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca,
Errico
Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene
Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John
Vattuone, etc.
Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen
l'11 de febrer– de
1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA).
Paul Avrich recollí el seu testimoni
en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism
in America
(1995). ***
Notícia
de la condemna de Georgette Manereck i de son company apareguda en el
diari de Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 18 de
juny de 1907 - Georgette
Manereck: El 29 de gener de 1887 neix a Épernay
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista Georgette Manereck. Sos pares es deien Constant
Félix Manereck,
paleta, i Francine Pauline Augustine Gobin, modista. Es guanyava la
vida de
costurera com sa mare. El 7 de setembre de 1903 es casà a
Épernay amb el
venedor ambulant anarquista Charles Alphonse Villet. El 21 d'octubre de
1906 la
parella va ser detinguda a Moulins (Borbonès,
Occitània) per «ultratges i
rebel·lió vers els agents»; quan van
ser detinguts ambdós cridaren: «Visca
l'anarquia! Fora la República!» i «Mort
aux vaches!» –literalment «Mort a les
vaques!», és una expressió
antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia,
militars, etc.); etimològicament prové de Wache
(guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula
que estava escrita
a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX.
Jutjats pel
Tribunal Correccional de Moulins el 26 d'octubre d'aquell any, ella va
ser
condemnada a sis dies de presó amb llibertat provisional i
son company a un mes
amb llibertat provisional. El 25 de novembre de 1906 arribaren a
Épernay on ella
hagué d'hospitalitzar-se fins el 8 de desembre. La parella,
segons informes
policíacs, partí després cap a Verdun
(Lorena, França) i Luxemburg. El maig de
1907 treballaven de venedors ambulants per Xampanya (Ay i
Vitry-le-François).
El 14 de juny de 1907 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya,
França)
condemnà la parella a 25 francs de multa per viatjar sense
bitllet al tren.
Entre 1908 i 1911 cantava, acompanyada a l'acordió per son
company, pel
departament de l'Ain; també es dedicaven a arranjar
paraigües i a treballs de
pintura. El 16 d'abril de 1937 es casà amb
Eugène-Noël Lebert. Desconeixem la
data i el lloc de defunció. ***
Jean
Duval - Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Sos pares es deien Eugène Alfred Duval, daurador sobre fusta amb pocs recursos, i Alphonsine Zoè Hocquinghem, mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campanya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. El 6 de novembre de 1954 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Aline Augustine Morel. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers (País del Loira, França). Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 al seu domicili de Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics. ***
Giovanni
Dettori - Giovanni
Dettori: El 29 de gener de 1899 neix a Orgosolo (Sardenya)
l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Antioco Dettori, conegut com Bande Nere. Sos pares es deien Salvatore
Dettori i Raffaella Puggioni. Sembla que abans d'anarquista fou
simpatitzant
socialista. Fou molt amic de la mestra Angela Maccioni i de la parella
formada
per Dino Giacobbe i Graziella Sechi, tots destacats antifeixistes. En
1917 va
ser cridat a files i lluità als fronts fins al final de la
Gran Guerra. En 1921
va ser condemnat a 15 dies de presó per
«ultratges» i en 1922 emigrà
clandestinament a Marsella (Provença, Occitània),
on freqüentà el destacat
anarquista Paolo Schicchi. Més tard s'establí a
Gassin (Provença, Occitània),
on treballà d'obrer en una pedrera. Arran d'una
explosió d'un cartutx de
dinamita a la feina, va perdre una mà. També va
treballar a les drassanes
navals de La Sanha (Provença, Occitània). Segons
la família, en aquesta època
s'hauria encarregat de preparar la passada a l'Argentina dels militants
anarquista
italoamericans Nicola Sacco i Vartolemeo Vanzetti en una eventual
evasió. El
novembre de 1926 es va instal·lar a Tunísia,
sense deixar de tenir relacions
amb Paolo Schicchi. La policia en aquesta època el
definí com a «anarquista
convençut i irreductible». Fou membre del grup
anarquista italià format per
Emilio Atzori, Raimondo Mereu, Antonio Piras, Francesco Piras, Nunzio
Valenza i
altres, i les autoritats feixistes locals l'involucraren, juntament amb
Emilio
Atzori, Giovanni Curti i Alberto Tarchiani, en l'atemptat al consolat
italià i
a la seu del periòdic feixista Unione,
esdevinguts respectivament el 28 de desembre de 1928 i el 18 d'abril de
1929 a
Tunis (Tunísia) –algunes fonts diuen que va ser
aquí on va perdre la mà. En
aquesta època, segons la policia, també hauria
intervingut en intent d'evasió
de l'illa de Lipari dels confinats polítics Emilio Lussu,
Francesco Fausto Nitti
i Carlo Roselli. Abandonà Tunísia i el juliol de
1931 va ser detingut a
Ventimiglia (Ligúria, Itàlia); jutjat, va ser
condemnat a un mes i mig de presó
per «possessió injustificada d'arma».
Davant el dubte que la seva repatriació
respongués a motius polítics, el 20 d'agost de
1931 se li va decretar el
confinament per tres anys. Deportat a Ponça, el 10 de juny
de 1933 va ser
detingut i denunciat per haver participat en una protesta de 150
confinats contra
una ordenança de la direcció de la
colònia penitenciària. Condemnat a 15 mesos
d'arrest, va veure reduïda la condemna a quatre mesos en
l'apel·lació, però,
segons les autoritats, no mostrà senyals de pediment i
continuà freqüentant
«elements hostils al règim feixista». El
2 d'agost de 1934 retornà a Nuoro
(Sardenya) i quatre dies després va demanar el passaport per
anar a reunir-se
amb sa família a Tunísia. El 23 d'octubre de 1934
obtingué aquest document i el
26 marxà des de Cagliari (Sardenya) cap a la
colònia francesa. A Tunísia
treballà de venedor ambulant i fou un dels capdavanters de
la vaga dels
pedrapiquers de Djebel Oust (Zaghouan, Tunísia), que es va
estendre a altres
sectors (construcció, forners, moliners, etc.) durant les
setmanes següents. El
juliol de 1936 participà en una manifestació
antifeixista, juntament amb altres
companys (Luigi Damiani, Vicenzo Mazzone, Giovanni Antonio Puggioni,
etc.), on
va ser detingut; acusat d'«incitació a l'odi de
classe», se li va decretar
l'expulsió. Revocada la mesura, la tardor de 1936
marxà de Tunísia cap a
Marsella, juntament amb altres companys (Giovanni Fontana, Mario
Giudice, Vincenzo
Mazzone i Antonio Puggioni), i el 25 d'octubre de 1936
arribà a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà
passà a la Península per a lluitar contra
el feixisme. Allistat en el Grup Internacional de la «Columna
Durruti» –altres fonts
citen XIII Brigada Internacional
«Dombrowski»–, va ser ferit en diverses
ocasions. Giovanni Dettori va morir en acció de guerra el 15
de gener de 1937
al front de Terol (Aragó, Espanya). Sa companya fou
l'anarquista Giuseppina
Puggionni, amb qui va tenir tres fills (Giuseppe, Marius i Jean), els
quals
s'allistaren tots tres en les forces armades de França
Lliure durant la II
Guerra Mundial. ***
Dolores
Morata Díaz - Dolores Morata Díaz: El 29 de gener –algunes fonts citen erròniament el 30 de gener– de 1899 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en «unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s'exilià a França i s'establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'exili, Dolores Morata Díaz va morir el 18 de desembre de 1974 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Miguel Aguilar Doñate (1895-1954) ***
Faustino
Giuseppe Braga - Faustino
Giuseppe Braga: El 29 de gener de 1903 neix a Virle
Treponti (Rezzato,
Llombardia, Itàlia; actual Virle) l'anarquista Faustino
Giuseppe Braga, també
conegut com Fausto Braga i Mario Braga. Sos pares es deien Giuseppe
Braga i Oliva Piccinelli. Només va poder assistir als
primers cursos de
primària i de ben jove aprengué a treballar l'art
de la pedra picada. Després
d'una breu militància socialista,
abraçà l'anarquisme, esdevenint un actiu
propagandista en el «Bienni Roig» (1919-1920). El
19 d'octubre de 1921 va ser
condemnat a 25 dies de presó per «ultratge a un
funcionari públic» i el 9 de
juliol de 1922 patí una altre condemna per
«lesions». Va ser detingut en
diferents ocasions pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes.
Emigrà
per motius laborals a França, on va romandre fins
març de 1926, quan hagué de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. El 28 d'abril
de 1926 va ser
absolt, per «inexistència de delicte»,
de l'acusació de deserció. Llicenciat la
primavera de 1927, va ser denunciat per la Comissió
Provincial de Brescia com a
«element perillós a l'ordre nacional de
l'Estat» i el 26 d'abril d'aquell any
va ser amonestat oficialment. El 21 d'octubre de 1927 va ser condemnat
pel
Tribunal de Brescia a tres mesos d'arrest per
«violació de l'amonestació».
El
19 d'agost de 1934 va emigrar legalment a França i
s'establí a
Saint-Martin-sur-Ocre (Centre, França). Per les seves
activitats subversives i
els seus enfrontament amb feixistes, en 1935 se li va decretar
l'expulsió de
França, però continuà
il·legalment al país. L'estiu de 1936
marxà cap a
Barcelona (Catalunya), on s'enrolà, amb Ateo Scorticatti, en
la Secció
Italiana, de majoria anarquista, de la «Columna
Ascaso» i posteriorment
s'integrà en la III Companyia del
«Batalló de la Mort». El 9 de desembre
de
1936 la direcció de «Giustizia e
Libertà» (GL) va enviar a Enrico Giussani el
llistat de voluntaris que havien arribat a la Península amb
el suport d'aquesta
organització i el seu nom hi figurava. El 2 de juliol de
1937 el periòdic
parisenc Giustizia e Libertà
anuncià
que havia caigut al front d'Osca (Aragó, Espanya),
però el 9 de juliol la
notícia va ser desmentida, ja que el 16 de juny havia
resultar ferit al cap en
la batalla d'Osca. Un cop guarit, tornà al front i
prestà els seus serveis en
un batalló d'enginyers estacionat a Terol (Aragó,
Espanya). El 26 de juliol de
1938 va ser inscrit com a anarquista en el registre de fronteres i el
30 de
setembre de 1938, segons els informes policíacs italians,
encara estava
integrat en la «milícia roja espanyola».
El 6 de febrer de 1939 retornà a
França i va ser reclòs al camp de
concentració d'Argelers, on s'adherí al grup
anarquista «Libertà o Morte», juntament
amb altres companys anarquistes, molts
dels quals havien lluitat a la guerra d'Espanya (Armando Bientinesi,
Ernesto
Bonomini, Angiolo Bruschi, Liberato Clerico, Aldo Demi, Cornelio
Giacomelli,
Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Ilario Margarita,
Leonida
Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, Ermanno Neri,
Giovanni
Sandri, Muzio Tosi, Giovanni Zazzu, etc.). El maig de 1939 va ser
traslladat al
camp de concentració de Gurs i posteriorment va ser enviat a
una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la
fortificació de la frontera
francobelga. Capturat per l'exèrcit alemany a Dunkerque
(Flandes del Sud), a
finals de 1940 va ser retornat a les autoritats franceses i tancat a
l'antic
hospital militar de Reims (Xampanya-Ardenes, França),
transformat aleshores en
camp de concentració, juntament amb altres
«milicians rojos» (Carlo Aldegheri,
Massimo Ardemagni, Pietro Aureli, Egidio Fossi, Lorenzo Giusti,
Leonardo
Rizzotto, Romeo Scanziani, etc.). A començament de 1941
demanà poder-se establir-se
a París amb son germà Giuseppe Braga,
naturalitzat francès, però el juliol
d'aquell any va ser internat al camp de concentració de
Casaus de Larbost
(Llenguadoc, Occitània). A partir d'aquesta data es va
perdre el seu rastre. ***
Barnett
Newman fotografiat per Aaron Siskind (ca. 1935) - Barnett Newman: El 29 de gener de 1905 neix a Lower East Side (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA) el pintor, escultor, crític artístic i intel·lectual anarquista Barnett Baruch Newman (Barney), un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte i del color-field painting. Havia nascut en una família de jueus polonesos immigrants i sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer els estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre assistí a les escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb Duncan Smith a l'Art Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb. Després estudià filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of New York (CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la fàbrica de roba masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran de la crisi de 1929. A partir dels anys trenta començà a pintar quadres d'estil expressionista, però finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En 1931 intentà fer-se professor artístic en el sistema escolar públic de Nova York, però no aprovà l'examen i restà com a professor substitut; l'any següent entrà com a professor d'apreciació artística a la Grover Clevelant High School de Ridgewood a Queens. En 1933 publicà el manifest On the Need for Political Action by Men of Culture (Sobre la necessitat de l'acció política dels homes de la cultura), que reivindica una educació més àmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest programa es presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema «Vota't a tu mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre jiddisch d'esquerra i aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants publicacions anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època col·laborà en la revista The Answer. America's Civil Service Magazine (La Resposta. Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de crítica literària, on recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr Kropotkin, i condemnà les de Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb Annalee Greenhouse, que havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord (Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases d'Henry David Thoreau, Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres intel·lectuals. Després treballà com a escriptor i crític artístic, redactant prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent crítiques per a revistes especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de l'entrada dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del servei militar per raons físiques, es declarà objector de consciència. A finals dels anys quaranta començà a exposar obres de tipus surrealista a la Galeria Betty Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les influències contemporànies. En 1948 realitzà la seva primera exposició individual. En aquests anys es relacionà força amb la bohèmia artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group, etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure fortament influenciada per les seves arrels jueves místiques i espirituals. Les seves obres es caracteritzen per senzilles composicions pictòriques (olis i, posteriorment, acrílics) en les quals una àmplia àrea de color és tallada per una o dues fines línies verticals (zips, cremalleres). Les escultures que realitzà són gairebé zips tridimensionals. També realitzà litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics més importants, que publicà en els periòdics La Revista Belga, Tiger's Eye i Partisan Review, destaquen The plasmic image (1945), The first man was an artist (1947), The sublime is now (1948) i Feeling is all (1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is anarchist!» (La vertadera revolució és anarquista!), que serví de pròleg per a la nova edició que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist de Kropotkin. Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova York (Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà la Barnett Newman Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es definí com a anarquista i reivindicà una forma de vida no jeràrquica i antiautoritària. ***
Maurice
Joyeux - Maurice Joyeux: El 29 de gener de 1910 neix al II Districte de París (França) el destacat intel·lectual i militant anarquista Maurice Alexis Joyeux, també conegut com Liron. Era fill d'una família obrera relativament benestant. Son pare, Maurice Alexandre Joyeux, militant socialista, era venedor en un magatzem de mobiliari i secretari del diputat de Levallois, Jean Bon, i sa mare, Rosine Thérèse Frey, feia de tintorera, però també de secretària de Cochon, el fundador de la Federació de Llogaters. Son pare morirà a la batalla del Marne i sa mare es tornarà a casar amb Alfred Liron, també militant socialista i maçó, que introduirà Maurice en el moviment obrer. Quan tenia 14 anys sa família va deixar Levallois-Perret, a prop de París, on vivia, i es va instal·lar a Deauville (Baixa Normandia), on va començar a fer d'aprenent de serraller; serà la seva primera experiència en el món laboral i també en la revolta: va trencar una costella al seu patró que volia atupar-li i va ser condemnat a una multa de 1.000 francs. Després de passar per Brest i Rouen, va tornar a París, i des d'aquell moment va decidir no dependre mai de ningú. Amb 17 anys, arran una manifestació contra la condemna a mort de Sacco i Vanzetti, el 23 d'agost de 1927, coneixerà el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat de Serrallers de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1928, per acabar més aviat les obligacions militars, es va presentar voluntari per fer 18 mesos, i al Marroc la seva revolta contra el fet imbècil i absurd de pagar la patenta a l'Exèrcit el portarà a la presó on passarà tres anys i serà jutjat dues vegades en Consell de guerra. En 1932, arran de la crisis econòmica, va conèixer l'atur i els albergs i les sopes de beneficència, i va participar en el Comitè dels Aturats, del qual arribarà a ser secretari. En 1933 entrà a formar part del Grup Anarquista del XVII Districte de París. El 16 de febrer de 1933, en una acció solidària amb els immigrants polonesos del Comitè dels Aturats, consistent en l'atac al Consolat polonès a Levallois-Perret, va ser detingut. Tancat a la presó de la Santé, el 12 d'abril d'aquell any fou jutjat al XIII Jutjat Correccional, on fou condemnat a tres mesos de presó i a 25 francs de multa per «trencament de tanca, violació de domicili i vagabundejaria», que purgà a la presó de Fresnes. En sortir de la presó el maig, s'adherí al Socors Roig Internacional (SRI) i al Comitè de Lluita contra la Guerra. Com a membre de la CGTU, va participar en el Congrés Antifeixista de Pleyel en 1933 i en el de Huygens en 1934. En 1935 es va adherit a la Unió Anarquista i va ser condemnat a sis mesos de presó per violència contra els agents. En 1936 va participar en les ocupacions de fàbriques i en el Front Revolucionari. Les seves idees sobre l'anarquisme i l'anarcosindicalisme les va desenvolupar en el llibre Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972). El 9 de setembre de 1937 fou condemnat a 15 dies de presó per mendicitat i en sortir fou «hospitalitzat» a Nanterre. Insubmís a la guerra, va ser detingut en 1940 per no respondre la seva crida de mobilització i va ser condemnat pel Tribunal Militar de Lió el 23 de gener de 1942 a tres anys de presó. Tancat a la fortalesa de Montluc (Lió), va evadir-se després d'haver fomentat un motí en 1941 –aquest episodi l'explicarà en el seu llibre Mutinerie à Montluc (1971)–; novament detingut, serà condemnat a 20 anys de presó, però finalment serà alliberat en 1944. Durant tota sa vida, Joyeux va sumar 10 anys de presó, i durant aquests anys de tancament va poder descobrir Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Reclus, etc., coneixements que va completar amb la literatura popular i social (Hugo, Zola, London, etc.). A partir de l'Alliberament va participar en la construcció de la Federació Anarquista, assistint al Congrés Llibertari de juliol de 1945, i en l'edició de Le Libertaire, amb Vincey, els germans Lapeyre i una militant que esdevindrà sa companya, Suzy Chevet. Fou membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA) i participà en gires de conferències. En 1947 va començar a militar en la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO), acabada de crear, defensant les idees anarcosindicalistes i el concepte de «vaga gestionària». Entre el 21 d'agost de 1947 i el 5 d'agost de 1949 assumirà la gerència de Le Libertaire. Per un article publicat el 3 d'abril de 1947 en aquest periòdic titulat «Préparation militaire», fou condemnat pel XVII Jutjat Correccional el 17 de febrer de 1948 a 5.000 francs de multa. El 4 de novembre de 1950 també fou condemnat per «apologia de l'assassinat» arran de la publicació el 17 de febrer d'aquell any d'un article en Le Libertaire a 40.000 francs de multa. El desembre de 1950 perdé ells càrrecs de responsabilitat en la FA i en Le Libertaire arran de dissensions més personals que ideològiques. Cap al 1952 va obrir una llibreria anarquista al barri de Montmartre de París, «Le Château des brouillards» («El castell de les boires»), que es va veure obligar a vendre el juny de 1958. Juntament amb altres militants (Aristide i Paul Lapeyre, Fayolle, Arru, Vincey, etc.), fou exclòs de la FA després del Congrés de Bordeus, celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, per oposar-se a la política del seu secretari general Georges Fontenis. El 24 de juny de 1952 es casà al VIII Districte de París amb Suzanne Juliette Berthe Goubard, de qui enviudà. El desembre de 1953 es va produir l'escissió en el moviment anarquista francès quan Fontenis va crear el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB) dins de la Federació Anarquista, provocant el sorgiment de noves organitzacions, com la Federació Comunista Llibertària (FCL); però Joyeux, arran del Congrés de la FA de Vichy celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1956, va reconstruir la Federació Anarquista al voltant del nou periòdic Le Monde Libertaire, setmanari que encara es publica, i de la seva llibreria, tot atiat per clima suscitat pel Maig del 68. A principis de la dècada dels seixanta entrà en l'Associació per l'Estudi i la Difusió de les Filosofies Racionalistes, constituïda per evitar que elements favorables a una organització autoritària prenguessin el control de la FA. Hostil amb la guerra d'Algèria com altres anarquistes, el febrer de 1961 publicà en el Bulletin Intérieur de la Fédération Anarchiste una declaració contra el nou nacionalisme algerià i el Front d'Alliberament Nacional algerià. En 1967 va publicar L'hydre de Lerne, on explica la història de la Federació Anarquista i manifesta el seu antimarxisme, que evitarà a tota costa la introducció de desviacions esquerranes i neomarxistes (marxisme llibertari). En 1968, amb sa companya Suzy Chevet i el «Grup Louise Michel», va crear la revista trimestral d'expressió cultural llibertària La Rue; en aquest mateix any va participar en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de Carrara (Itàlia). El setembre de 1981 va ser el primer convidat de Radio Libertaire, radio lliure de la Federació Anarquista a París i que encara emet. Fou íntim amic de d'André Breton, d'Albert Camus, de Jean Cassou, de Georges Brassens i de Léo Ferré, entre molts d'altres companys. A més de dos llibres de memòries, Souvenirs d'un anarchiste (1910-1944) (1986) i Sous les plis du drapeau noir (1988), és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara Le consulat polonais (1957), Le dénonciateur (1968), L'anarchie et la société moderne. Précis sur une structure de la pensée et de l'action révolutionnaires et anarchistes (1969), L'anarchie et la révolte de la jeunesse: une hérésie politique dans la société contemporaine (1970), Mutinerie à Montluc (1971), Autogestion, gestion directe, gestion ouvrière (1972), Les anarchistes et la guerre en Palestine (1974), L'écologie (1975), Bakounine en France (1976), Crise... Riposte! (1976), L'anarchie et la société contemporaine: une hérésie nécessaire? (1977), Karl Marx, le ténia du socialisme! (1983), Ce que je crois!: réflexions sur l'anarchie (1984), Histoire du journal de l'organisation des anarchistes: du «Libertaire» au «Monde libertaire» (1984), Albert Camus ou la révolte et la mesure (1984), entre d'altres. Va ser íntim amic d'André Breton, d'Albert Camus, de Georges Brassens i de Léo Ferré. En 1984 J. Lamant va realitzar un documental, Foi d'Anar: Maurice Joyeux, on l'entrevista sobre sa vida. Maurice Joyeux va morir el 9 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de desembre– de 1991 al seu domicili del XX Districte de París (França). En 1998 es va crear a París el «Grup Maurice-Joyeux» de la Federació Anarquista en la seva memòria. Roland Bosdeveix va publicar en 2005 una biografia, Maurice Joyeux, editada per Les Editions du Monde Libertaire. ***
Necrològica
de Pedro Burón Faro apareguda en el periódic
tolsà Cenit
de l'11 d'abril de 1989 - Pedro Burón Faro: El 29 de gener de 1911 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Burón Faro. Sos pares es deien Marco Ramón Burón i Antonia Faro. Des de la infància patí una invalidesa. Durant la Revolució participà en la col·lectivitat d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en tasques elèctriques. En 1939, amb el triomf franquista passà a França i, després d'un temps als camps de concentració, s'establí a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), on, encara jove i per no ser una càrrega per a la col·lectivitat, decidí, amb José Rodellar, anar a treballar a l'exterior, sembla que al departament de Gers. Després de la II Guerra Mundial, formà part de la Federació Local d'Aush de la CNT, de la d'Esplucs en l'exili i de la comarcal de Montsó. Cada any, amb sa companya Nieves Radigales Marsol, participà en el míting commemoratiu del «19 de Juliol» a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i a les Gires Interdepartamentals de Leitora (Gascunya, Occitània). Pedro Burón Faro va morir el 7 de març de 1988 a Aush (Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Notícia
sobre la campanya búlgara de suport a Honorato Atienza
Zamora
publicada en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire
del 9 de desembre de 1934 - Honorato Atienza
Zamora: El 29 de gener de 1913 neix a Massarró
(Múrcia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Honorato Atienza Zamora. Sos pares es deien
Félix Atienza
Navarro, comerciant, i Matilde Zamora Campillo –son pare
enviudà i es casà en
segones núpcies amb Francisca Pérez
Meca–, i tingué quatre germans –almenys
un
d'ells, Luis Atienza Zamora, també va ser militant
confederal– i una germana.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es
guanyava la vida
treballant de jornaler. En 1934, quan feia el servei militar de mariner
a
l'Arsenal de Cartagena (Múrcia, Espanya), va ser detingut
per participar en
unes reunions celebrades l'agost d'aquell any per organitzat un
aixecament
revolucionari per al mes de setembre a l'Arsenal, on empresonarien els
caps
militars i prendrien els polvorins i els castells; jutjat en consell de
guerra
per «rebel·lió militar en grau de
conspiració» amb 12 mariners i un caporal, el
2 de novembre de 1934 va ser condemnat a la pena de mort,
però, gràcies a les
súpliques de l'Ajuntament de Massarró,
personalitats del seu poble i un grup
d'advocats, a més d'una campanya internacional en la seva
defensa organitzada
pel Buró Internacional Antimilitarista (BIA) i el
Comitè Internacional
Antimilitarista (CIA), que tingué especial ressò
a França, Països Baixos i Bulgària,
aquesta va ser commutada el 29 de desembre de 1934 per 30 anys de
reclusió major
en considerar la pena «excessiva». Purgà
la condemna al Fort de San Cristóbal
(Berriozar, Pamplona, Navarra). El 19 de juliol de 1936 va ser
alliberat per la
CNT. Durant la guerra fou comissari de la I Companyia del 475
Batalló de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i
lluità al front de l'Ebre. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat el camp de
concentració de Sant Cebrià, on formà
part del grup que condicionà el camp i del
comitè de la CNT d'aquest, oposant-se durament a Josep
Corbella Suñé, qui, amb Ricard
Fornells Francesc, del Partit Sindicalista, intentaven que els
militants
retornessin voluntàriament a l'Espanya franquista per a
treballar amb els
«Sindicats Verticals» del Règim.
També va estar reclòs al camp de
concentració
de Sètfonts. En 1942 matà un gendarme que
l'intentava detenir a Nimes
(Llenguadoc, Occitània); jutjat, va ser condemnat a cadena
perpètua. Va estar
internat 12 anys. Un cop lliure, en 1954, passà
clandestinament a la Península.
Es va instal·lar a Calatorao (Saragossa, Aragó,
Espanya), on treballà de
mecànic. En 1957 va ser processat novament a Cartagena pel
delicte «rebel·lió» anterior,
però en aquesta època es trobava en parador
desconegut. A partir d'aquí se li
va perdre el rastre, encara que sembla es va establir a Granada
(Andalusia,
Espanya). ***
Francisco
del Arco Marcos - Francisco del Arco Marcos:
El 29 de gener de 1916 neix a Bilbao (Biscaia,
País Basc)
l'anarcosindicalista Francisco del Arco
Marcos. Sos pares es deien Juan del Arco i Tomasa
Marcos. Quan
era infant emigrà amb sa família a
València (València, País
Valencià) i durant
l'adolescència s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del
cop d'Estat feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a
milicià en la «Columna de
Ferro». Després de la militarització
marxà a Madrid (Espanya) on va fer serveis
militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç confederal.
Amb el triomf
feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de
concentració de Barcarès.
Més tard va ser enquadrat en la 28 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE).
El juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat
al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria). Aconseguí sobreviure i
un cop lliure en 1945 s'instal·là a
Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) on
milità en la Federació Local de la CNT i en la
Federació Espanyola de Deportats
i Internats Polítics (FEDIP). Sa companya fou Amparo Puig
Alandí.
Francisco del Arco Marcos va morir el 20 de març de 1973 a
l'Hospital
Pitié-Salpêtrière del XIII Districte de
París (França) –algunes fonts
citen erròniament el 19 de març de 1973
a
Ivry-sur-Seine. Francisco del Arco Marcos (1916-1973) ***
Necrològica
d'Antonio Solero Gómez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de juny de 1985 - Antonio Solero Gómez: El 29 de gener de 1918 neix a Churriana (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'artesà i militant anarcosindicalista Antonio Solero Gómez. Era fill pòstum de Rafael Solero Chica i de Dolores Gómez Benítez. Secretari de la Federació Local de de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tànger, efectuà nombroses missions orgàniques a la Península. Quan la retirada de les tropes espanyoles del Marroc, s'instal·là a Tetuan (Marroc) amb sa família nombrosa, on organitzà la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a militar a Algesires. Antonio Solero Gómez va morir el 28 de gener de 1985 a l'Hospital Punta de Europa d'Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Germaine
Greer - Germaine Greer: El 29 de gener de 1939 neix a Melbourne (Victòria, Austràlia) la intel·lectual i escriptora anarcofeminista Germaine Greer. Son pare fou un dels principals executius d'assegurances australians, que havia estat comandant de la Royal Australian Air Force (RAAF, Reial Força Aèria Australiana) durant la II Guerra Mundial. Després d'estudiar secundària al selecte col·legi catòlic irlandès per a senyoretes Star of the Sea Collage, a Gardenvale (Melbourne), guanyà en 1956 una beca i es matriculà a la Universitat de Melbourne. En 1959 es va graduar en llengües i literatures anglesa i francesa. Instal·lada a Sydney, va participar activament en les activitats del Sydney Push, grup d'intel·lectuals anarquistes partidaris del sexe lliure al marge de matrimonis i de famílies, i dels Sydney Libertarians (Llibertaris de Sydney). En 1963 es doctorà amb una tesi sobre Lord Byron (The Development of Byron's Satiric Mode). En 1964 guanyà una beca de la Commonwealth que li permeté estudiar a la Universitat de Cambridge (Anglaterra), on escandalitzà per les seves opinions feministes i sobre la revolució sexual. A Londres va viure la bohèmia underground i formà part d'un grup de teatre estudiantil (Cambridge Footlights). Sota el pseudònim de Dr. G. escrigué articles, considerats pornogràfics per la societat benpensant, en la revista contracultural OZ i, amb el de Rose Blight, en la satírica Private Eye. En aquesta època també dirigí la revista Suck d'Amsterdam. En 1968 es doctorà en filosofia amb un assaig sobre les primeres comèdies de Shakespeare i començà a fer classes d'anglès a la Universitat de Warwick (Coventry). Aquest mateix any, a Londres, es casà amb el periodista australià Paul du Feu, però el matrimoni només durà tres setmanes i acabà en divorci en 1973. En 1968, també, viatjà a Catalunya amb el llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya com a guia buscant les empremtes dels vells anarquistes, però la decepció fou absoluta, ja que només trobà «jous i fletxes». En 1970, després de l'èxit del seu llibre The famale eunuch –que ha estat traduït a 12 idiomes–, decidí abandonar la Universitat de Warwick i recórrer el món promocionant la seva obra. Amb Kenny Everett i Jonathan Routh presentà en Granada Television el programa Nice Time. Més tard s'instal·là a Itàlia i col·laborà en The Sunday Times. Després viatjà per Àfrica i per Àsia i a Bangladesh ajudà les dones violades durant el conflicte amb Pakistan. En 1972, durant una gira per Nova Zelanda, fou detinguda per fer servir expressions «ordinàries», fet que provoca un gran moviment de suport. Durant els anys setanta es dedicà a l'estudi de la història de l'art i en 1979 publicà The obstacle race: The fortunes of women painters and their work. També en 1979 va fer classes a la Universitat de Tulsa (Oklahoma) i fou la directora del Center of the Study of Women's Literature; entre 1981 i 1982 fundà el periòdic acadèmic Tulsa Studies in Women's Literature. En 1989 tornà a fer classes al Newnham Collage de Cambridge, però en 1996 dimití per una campanya contrària a la seva col·lega transsexual Rachel Padman. El 23 d'abril de 2000 fou segrestada a casa seva per Karen Burke, estudiant de la Universitat de Bath amb les facultats mentals pertorbades. Actualment està jubilada, però conserva el seu lloc com a professora emèrita del Departament d'Anglès i de Literatura Comparada de la Universitat de Warwick. El setembre de 2008 participà en el «Hay Festival Segovia» on parlà sobre la seva educació anarquista i la importància que tingué la Revolució espanyola per a ella. Ha escrit sobre les pròpies experiències respecte el lesbianisme, la violació, l'avortament, la infertilitat i el fracàs matrimonial. En diversos llibres manté la tesi que la família tradicional, nuclear, urbana i consumista reprimeix la sexualitat femenina i la converteix en un eunuc. Reivindica una sexualitat desinhibida i sense prejudicis. És autora de Sex and destiny: The politics of human fertility (1984), Shakespeare (1986), The madwoman's underclothes: Essays and occasional writings (1986), Daddy, we hardly knew you (1989), The change: Women, aging and the menopause (1993), The whole woman (1999), One hundred poems by women (2001), Shakespeare: A very short introduction (2002), The beautiful boy (2003), Whitefella jump up: The shortest way to nationhood (2004), Shakespeare's Wife (2007), White Beech. The Rainforest Years (2013), On Rape (2018), entre d'altres. ***
Francisco
Javier Barcia Rubio - Francisco Javier
Barcia Rubio: El 29 de gener de 1956 neix a
Puerto Real (Cadis,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Javier Barcia Rubio,
conegut
com Quico o Kiko.
Sos pares es deien Miguel Barcia i Rosario Rubio.
Es
guanyava la vida com a soldador oficial de primera en la
construcció naval en l'empresa
pública «Navantia» de Puerto Real. Cap
el 1976 ja treballava a «Astilleros
Españoles» i en 1983 entrà fitxo a la
plantilla. S'afilià al Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Puerto Real i patí
els processos de reconversió industrial del govern
socialista. Malalt,
Francisco Javier Barcia Rubio va morir el 20 d'abril de 2014 a
l'Hospital
Clínic Universitari de Puerto Real (Cadis, Andalusia,
Espanya) i va ser incinerat
l'endemà.
Defuncions
Notícia
orgànica de Ferdinando Gualtieri apareguda en el
periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
del 2 de març de 1912 -
Ferdinando
Gualtieri: El 29
de gener de 1933
mor a Nova York (Nova
York, EUA)
l'anarquista Ferdinando Gualtieri, també conegut com Fred Gualtieri. Havia nascut el 20
de setembre de 1888 a Nocera
Terinese (Calàbria, Itàlia).
Sos pares es deien
Aurelio Gualtieri i Rosa Maria
Cataldi. Sabater de professió, emigrà als Estats
Units. A partir de 1909
col·laborà en el periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1916 va ser detingut
a Nova York
(Nova York, EUA) amb motiu dels disturbis que es van produir el 29 de
juliol
d'aquell any a les oficines del diari Il
Progresso Italo Americano a causa de la negativa de la premsa
a adherir-se
a l'agitació promoguda pels anarquistes en suport de Carlo
Tresca, que havia
estat detingut a Minnesota sota l'acusació de complicitat en
homicidi per haver
incitat uns obrers siderúrgics a fer vaga durant la qual va
morir una persona.
L'agost de 1917 va ser jutjat per aquest fet i, com que durant el
judici
reivindicà la seva militància anarquista, va ser
condemnat a tres anys de
presó. ***
Gérard
Duvergé - Gérard Duvergé: El 29 de gener de 1944 mor a Agen (Aquitània, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista François Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Havia nascut el 15 de juny de 1896 a Montsegur (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Jean Duvergé, gerdarme,i Marie Belleton. Es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. El 5 de setembre de 1919 es casà a Luscan (Comminges, Gascunya, Occitània) amb Geneviève Chaume. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura –Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups «Libération» i dels «Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada i va morir l'endemà, sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo a la presó d'Agen. Gérard Duvergé va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 a Agen. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom. ***
Pietro
Mosso
- Pietro Mosso: El
29 de gener de 1945 mor a Sessant (Asti, Piemont, Itàlia)
l'enginyer, lògic,
historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat
també com Pietro Mossi,
i que va fer servir el
pseudònim Carlo Pietri.
Havia nascut
el 10 de gener de 1893 a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia).
Sos pares es deien
Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran Guerra.
Enginyer mecànic de
carrera, s'especialitzà en la investigació
experimental de la lluita contra els
gasos bèl·lics i col·laborà
amb la Societat per a l'Increment de les
Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), a Torí i a Roma. També
treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia
teorètica a la càtedra de
Lògica de la Universitat de Torí (Piemont,
Itàlia), portada pel professor i
amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de
novembre de
1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo
Pietri, en L'Ordine Nuovo,
el
setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc
lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor
e i Consigli di produttori»,
on defensà d'una manera teoricopràctica el
taylorisme, «vertadera ciència de la
vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt
de vista
anarquista. En 1920 formà part del Comitè
d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic
«Comitè d'Acció» que durant
l'ocupació de les fàbriques jugà un
paper central
de coordinació i d'orientació, juntament amb
altres anarquistes, com ara Nonio
De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest
Comitè també
participaren socialistes, alguns dels quals després
fundarien el Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo
Tasca, Umberto
Terracini i Palmiro Togliatti. A més de
col·laborar en L'Ordine Nuovo,
trobem articles seus en diferents publicacions
anarquistes, com Umanità Nova
i Volontà. En 1923
publicà l'important
treball Principii di Logica del
Potenziamento. Durant els anys del feixisme es
retirà de tota activitat
política i no obstant això va ser
contínuament vigilat per les autoritats. En
1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el
seu nom i adreça
aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual
anarquista Camillo Berneri,
secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i
1941
publicà Appunti per la storia di
Cerreto
d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941
i 1944 per Storia di Piovà,
Cerreto e Castelvero del
Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit
Feixista Republicà
(PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions
de la
zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà).
Pietro Mosso va morir
el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant,
depenent d'Asti
(Piemont, Itàlia), com a conseqüència
del metrallament aeri del seu cotxe, quan
tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el
sacerdot Molas dei
Becchi per demanar la llibertat d'un religiós
salesià pres com a ostatge pels
alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a
la seva memòria. ***
Josep
Avellí Castellà -
Josep Avellí
Castellà: El 29
de gener de 1947 mor a Blois (Centre,
França)
l'anarcosindicalista Josep Francesc Joan Avellí
Castellà –la
partida de naixement cita Abellí i la de defunció Avellí.
Havia nascut el 28 de
setembre –algunes
fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1900
a Palamós (Baix
Empordà, Catalunya). Sos
pares es deien Estanislau
Avellí Dalmau i Adela Castellà Roqué,
i tingué un germà major, Víctor, i una
germana més petita, Estrella. Patia de tuberculosi a la
columna vertebral (Mal
de Pott), però es guanyava la vida fent de
mecànic i reparant bicicletes i
motos. Milità activament en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
l'Empordà. Quan esclatà la Revolució,
l'agost de 1936 formà, en nom de la CNT,
del Comitè Revolucionari de Llevantí de Mar (Sant
Antoni de Mar), actual Sant Antoni
de Calonge (Calonge i Sant Antoni, Baix Empordà, Catalunya),
i l'octubre d'aquell
any, arran de la reorganització municipal
revolucionària, va ser nomenat
alcalde d'aquesta població. En 1939, amb el triomf
franquista, passà França i va
ser tancat al camp de concentració d'Argelers, que encara
l'emmalaltí més. Quan
l'ocupació, fugí i es refugià als
boscos de Chambord (Centre, França). Després
de la II Guerra Mundial milità en la Comarcal de Chambord
(Centre, França) de
la CNT i formà part del sector
«reformista». Malalt durant tota la seva vida,
Josep
Avellí Castellà va morir el 29 de gener de 1947 a
l'Hospital de Blois (Centre,
França) –algunes fonts citen
erròniament que, pel seu estat de salut, va morir
al camp de concentració d'Argelers. Josep Avellí
Castellà (1900-1947) ***
Agnes Inglis (26 de juliol de 1950) [Agnes Inglis Papers. University of Michigan] - Agnes Inglis: El 29
de gener de 1952 mor a Ann Arbor (Michigan, EUA) l'arxivera anarquista Angnes
Ann Inglis. Havia nascut el 3 de desembre de 1870 a Detroit (Wayne, Michigan,
EUA). Sos pares, escocesos benestants, conservadors i religiosos presbiterians,
es deien Richard Inglis, metge, i Agnes Lambie, i era la més petita de set
germans. Després de fer estudis a la Clay Grammar School i a la Capitol High
School de Detroit, va ser educada a l'Abbot Academy d'Andover (Massachusetts, EUA),
exclusiva acadèmia preparatòria femenina. Son pare morí en 1874 i sa germana de
càncer poc després. Després de la mort de sa mare en 1899, viatjà a l'estranger
i posteriorment estudià història i literatura a la Universitat de Michigan.
Abandonà els estudis abans de graduar-se i va fer de treballadora social a la
Hull House de Chicago (Illinois, EUA), una mena d'institució de reformes
socials que pretenia portar la cultura als estaments més desfavorits de la
societat, a la Franklin Street Settlement House de Detroit, i a la Young
Women's Christian Association (YWCA, Associació Cristiana de Dones Joves) d'Ann
Arbor (Michigan, EUA). Mentre feia feina en aquestes institucions, se n'adonà de
les condicions socials de les persones immigrats als Estats Units, acostant-se
de mica en mica al moviment anarquista. En 1915 va fer amistat amb Emma Goldman
i John Beverley Robinson, i posteriorment amb Alexander Berkman i Judson
Grenell. Organitzà conferències d'Emma Goldman i d'altres anarquistes, a més de
fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món). Amb la incorporació dels EUA a la Gran
Guerra radicalitzà les seves posicions, lliurant-se al moviment llibertari i
destinant una part important dels diners de sa família al suport legal dels
insubmisos al conflicte bèl·lic i dels perseguits polítics, especialment durant
l'anomenat «Temor Roig» (1919-1920), sorgit arran de la Revolució bolxevic. Al
final, sa família li va destinar un subsidi fixe temorosa que «dilapidés» la
fortuna familiar en causes «radicals». Amiga de l'anarquista Joseph Labadie, en
1924 descobrí que el fons arxivístic sobre els moviments radicals que aquest
havia donat en 1911 a la Universitat de Michigan estava completament abandonat
al caos, sense catalogar i past dels lepismes. De manera voluntària i a temps
complet, es dedicar a organitzar i a catalogar de manera acurada i molt
personal aquest fons que passà a ser conegut com «Col·lecció Labadie», un dels arxius
més importants del moviment anarquista del segle XIX. Gràcies al seu impuls i
al de Joseph Labadie, aquests fons es van incrementar unes vint vegades amb les
donacions d'importants anarquistes i radicals, com ara Roger Baldwin, John
Francis Bray, Voltairine de Cleyre, Elizabeth Gurley Flynn o Ralph Chaplin.
També ajuda Henry David en els seus estudis sobre la «Tragèdia de Haymarket» o
James J. Martin en el seu llibre Men Against the State. The Expositors of
Individualist Anarchism in America (1827–1908). Agnes Inglis va morir el 29
de gener de 1952 a Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA) –algunes fonts citen el
30 de gener de 1952 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA)– i va ser enterrada l'1 de
febrer al cementiri d'Elmwood de Detroit. Deixà inèdites una mena de memòries (Reflections.
Notes for a Book). En 1979 Dione Miles publicà la biografia Agnes Inglis.
Librarian, Activist, Humanitarian. ***
Segundo
Blanco González (1938) - Segundo Blanco
González: El 29 de gener de 1957 mor a Ciutat
de Mèxic (Mèxic)
l'anarcosindicalista Segundo Blanco González. Havia nascut
el 10 de novembre de
1899 a Gijón (Astúries, Espanya).
Després dels primers estudis, entre 1914 i
1918 assistí a les reunions de les agrupacions
llibertàries de Gijón i
començà
a treballar a les drassanes navals d'aquesta ciutat, conegudes
popularment com El Dique, al costat
de José María
Martínez Sánchez. En aquesta època
milità en el Sindicat Metal·lúrgic de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón.
El setembre de 1920 assistí
al Congrés Sindicalista celebrat a Oviedo. Per mor del
boicot de la patronal, a
partir de 1921 va començar a fer feina en la
construcció, primer com a paleta i
després com a mestre aparellador, ofici que
mantindrà fins l'esclat de la
guerra i que alternà amb estudis nocturns de magisteri. En
1921 va ser detingut
a Gijón acusat d'intervenir en un atemptat contra un
patró. El 18 de novembre de
1922 parlà un míting al «Centro La
Justicia» de La Felguera amb Àngel
Pestaña,
on es criticà la dictadura soviètica. En 1923 va
ser novament detingut acusat
d'intervenir en la mort d'un socialista, però fou alliberat
poc després. En
aquesta època destacà com a organitzador sindical
i assistí a diversos comicis,
com ara el Congrés de la Regional Nord de la CNT d'abril de
1923, el Congrés de
Gijón de juny i el Congrés d'Astúries
de setembre d'aquell mateix any. Amb
Avelino González Mallada, el 24 de setembre de 1925
representà la CNT en el I
Congrés de la Confederació General del Treball
(CGT) de Portugal celebrat a
Santarém. En 1926 encapçalà el
Comitè Nacional clandestí de la CNT establert a
Gijón i la nit del 24 de juny de 1926 participà
activament en l'anomenada
«Sanjuanada», aixecament militar contrari a la
Dictadura de Primo de Rivera. El
desembre d'aquest any va se detingut implicat en l'anomenat
«Complot del Puente
de Vallecas»; torturat pel capità de la
Guàrdia Civil de Gijón Lisardo Doval y
Bravo, denuncià aquests fets públicament i fou
traslladat a Madrid. Després de
18 mesos de presó fou alliberat. En 1928 ajudà
força el rellançament confederal
a Gijón i a finals de la dictadura de Primo de Rivera
encapçalà el Comitè
Regional de la CNT d'Astúries. Entre 1929 i 1931
frenà els intents comunistes
de controlar la CNT asturiana. El 18 de març de 1931
parlà, amb Niceto de la
Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero, en un míting pro
presos celebrat a la Casa del Poble de Gijón. El 5 d'abril
de 1931, en una
manifestació de més de 12.000 persones que
exigien l'amnistia, parlà des de
l'Ajuntament de la localitat i llegí el manifest. Ja en
època republicana,
assistí al Congrés de la CNT de 1931 en
representació dels sindicats de la
Construcció i d'Obrers de la Pisa de Gijón, de la
Construcció d'Oviedo i de
Villaviciosa, i pel Comitè Regional d'Astúries.
En aquest 1931 fou redactor del
periòdic Solidaridad. El
setembre de
1931, com a secretari del Comitè Regional asturià
–càrrec que mantindrà fins
al febrer de 1932–, assistí al Ple Regional, on
atacà durament les maniobres
comunistes. A començaments de desembre de 1931 va ser
detingut governativament,
amb Baldomero del Val i Antonio Reinada, com a membre del
Comitè de la Vaga
General de Gijón, i tancat a la presó de Coto. El
18 de novembre de 1932 va ser
jutjat a Oviedo, amb altres companys, del delicte de sedició
pels fets
esdevinguts el 4 d'abril d'aquell any en una vaga que
degenerà en enfrontaments
contra la Guàrdia Civil i en la qual resultaren mortes dues
persones i set de
ferides, judici del qual resultaren absolts tots els encausats. El
setembre de
1932 assistí al Congrés Regional confederal en
representació de la Federació
Local de Sindicats de Gijón i del Sindicat de la
Construcció. En aquest 1932
destacà durant la vaga de La Felguera i per això
fou empresonat. També en 1932
va fer una conferència a Saragossa. El 22 d'octubre de 1933
va parlar, amb
Melchor Rodríguez i José María
Martínez, en un míting pro amnistia a
Gijón. El
desembre de 1933 va ser detingut amb altres companys del
comitè de la CNT de
Gijón (Ramón Álvarez Palomo, Antonio
Raigada, Horacio Argüelles, Avelino
Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes Díaz), tancat
i multat amb 20.000 pessetes.
Pres governatiu amb altres companys, el 26 de febrer de 1934 va ser
alliberat
després de set dies de vaga de fam. En 1934 fou membre de la
Comissió de
l'Aliança entre la CNT i la Unió General dels
Treballadors (UGT) d'Astúries,
però rebutjar encapçalar-la –en aquesta
època era membre del grup
«Solidaridad» (Avelino González Mallada,
Avelino Martínez Madrera, Ramón
Álvarez Palomo, etc.), adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
aquest 1934 dirigí el periòdic Solidaridad
Obrera de Gijón. Arran dels fets revolucionaris
asturians d'octubre de 1934
va ser detingut al seu domicili, ja que es trobava malalt, i fou
empresonat.
Durant aquests anys republicans destacà com orador en
mítings i conferències i
va treballà com a inspector de la Caixa de Jubilacions i
Subsidis del Ram de la
Construcció. Dies després de l'aixecament
feixista, el 21 de juliol de 1936
presidí el Comitè de Guerra,
instal·lat a la caserna d'El Llano (Fàbrica
d'Orueta), de Gijón i el novembre d'aquell any va ser
nomenat regidor d'aquesta
ciutat. En aquesta època exercí de mestre
nacional. A finals de 1936 se li
lliurà la cartera d'Indústria en el Consell
d'Astúries i Lleó i també
formà
part de la Comissió de Guerra del Consell Interprovincial
d'Astúries i Lleó. Quan
Gijón caigué a mans feixistes (20 d'octubre de
1937), fou nomenat vicepresident
primer del Consell Sobirà d'Astúries i
Lleó. Després representà la CNT
asturiana com a secretari de Defensa en el Comitè Nacional
confederal establert
a València, en substitució d'Avelino
González Entrialgo. El març de 1938
assistí com a tal al Ple de Regionals de la CNT. El 5
d'abril de 1938 va ser
nomenat ministre d'Instrucció Pública i Sanitat
pel president de la II
República espanyola Juan Negrín,
càrrec que exercí fins el final de la guerra.
En aquesta funció rebé el suport d'Horacio
Martínez Prieto, Manuel Alconchel, Ramón
Álvarez Palomo, Esther Antic i Joan Puíg
Elías. Les seves actuacions van ser
discutides per diversos sectors que apuntaren que es
convertí en un aferrissat
seguidor de Negrín. El 7 de setembre de 1938
aprovà el decret de creació del
Consell Superior de Cultura de la República, amb la
finalitat d'unificar,
enfortir i orientar les diverses manifestacions culturals, i
s'encarregà de
traslladar les colònies infantils catalanes a
França. Amb el triomf franquista
s'exilià a França i visqué a Orleans.
En 1942 s'exilià a Mèxic
–arribà el
12
de juny de 1942 a bord del Guinea
al
port de Veracruz–, on presidí aquell mateix any el
Bloc
Democràtic Asturià
(BDA). Alineat en la fracció política del
moviment llibertari i defensor de la
unitat d'acció amb els partits polítics, fou
expulsat de la CNT. Trobem
articles seus en Acción Social
Obrera,
Mi Revista, Solidaridad
i Solidaridad
Obrera. El seu arxiu de quan fou ministre es troba dipositat
a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Segundo Blanco González (1899-1957) ***
D'esquerra
a dreta, drets: Alfonso Failla, Armando Borghi, Paolo Schicchi i Pio
Turroni; asseguts: Giovanni Spatoliatore, Filippo Guzzardi, D'Andrea i
Filippo Gramignano (Palerm, 1947) - Filippo
Gramignano: El 29 de gener de 1964 mor a Mazara del Vallo
(Trapani, Sicília) l'anarquista
i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo
Gramigna i que va fer servir el pseudònim Rag. Filippi. Havia nascut el 4 de
juliol de 1894 a Borgo Xitta (Trapani, Sicilia). Sos pares es deien
Vincenzo
Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà part del Partito
Democratico de
Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran Guerra
obtingué la titulació
de comptable, però s'estimà més
exercir la professió d'intermediari comercial
de grans, entrant en contacte amb els ambients
maçònics i mafiosos, dels quals
es servirà més tard, durant la II Guerra Mundial,
per a finançar activitats
anarquistes, suscitant la crítica i la reprovació
de destacats companys
llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en
el
moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys
després participà en
les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota
Sicília,
especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i
altres
militants de diverses formacions polítiques. Amb
l'anarquista Giovanni Allegra,
comprà un petit veler que utilitzà per a
expatriar clandestinament companys
perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a
Tunísia i el 12 de
setembre d'aquell any a Marsella (Provença,
Occitània), encarregat pels
companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi
de cara
a la preparació d'un complot insurreccional. A
l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb
Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo
Schicchi,
projectà un desembarcament a Sicília que seria
l'espurna d'un moviment
insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos
ajornaments, a causa entre
d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la
detenció de Giovanni Allegra.
Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione
per la Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que
finalment serà afusellat per les
tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls
del pla
insurreccional, i, no obstant la «defecció i
l'obstruccionisme» d'Antonio
Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà
portar-lo a terme. Amb el
suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria
local, embarcà
clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va
arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del
desembarcament, els
tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal
Especial per a
la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril
de 1931
Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de
vigilància
especial. A diferència de Salvatore Renda, que
demanà la gràcia oferint els
seus serveis al règim, purgà completament la seva
pena, però, en comptes de ser
excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de
Ponça i
després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats
bèl·liques, va ser
alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat
confinat. Juntament
amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué
immediatament, malgrat
les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi
que havia contret al
confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies
a les medicines enviades pels
companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes.
Entre el 3 i el 4
de setembre de 1944 participà en el I Congrés
Anarquista Sicilià que se celebrà
a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al
Congrés dels Anarquistes d'Itàlia
Meridional celebrat a Nàpols (Campània,
Itàlia) i promogut pel grup napolità de
l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de
la desconfiança dels anarquistes napolitans,
a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i
especulacions contra
els companys, hagué de romandre uns tres mesos a
Nàpols treballant de maleter
al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la
reorganització del moviment
llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions
públiques, i a la
província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà
Maniscalco, que culminaren en
el congrés de 14 de març de 1946 que
donà lloc a la fundació de la
Federació
Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero».
Posteriorment participà en les trobades
anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al
congrés del 23 d'abril de
1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo
Masini per la
Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de
Masini, com va
explicar en el número únic del
periòdic que dirigí Germinal.
Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea
libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a
Palerm, contribuí
significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica
que dividí l'anarquisme
italià, arran de la secessió
encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va
provocar la lenta però
inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa,
van fer que s'allunyés
progressivament de la militància activa. En 1955 va ser
ingressat en un
hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de
1957, però va ser novament
internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano
va morir
el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília)
arran d'una crisi
asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la
seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo
Schicchi del 1930. Filippo Gramignano (1894-1964) ***
Necrològica
de José Cruz Molina apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de juliol de 1968 - José Cruz
Molina: El 29 de gener de 1968 mor a Orleans (Centre,
França)
l'anarcosindicalista José Cruz Molina. Havia nascut el 17 de
febrer de
1892 a Granada
(Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Cruz i
Encarnación Molina. Quan era molt jove entrà a
formar part
del moviment
llibertari. Treballà per lliure, sense patrons, i
s'afilià al Sindicat de la
Construcció de Granada de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En
diferents ocasions fou membre del Comitè Pro-Presos i ajuda
un gran nombre de
companys perseguits (Aladabaldetrecu, Crespo, Morales
Guzmán, etc). Durant els
anys de la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat en diferents
ocasions. El desembre de 1930 va ser detingut a Granada, juntament amb
una
vintena de companys (Alcántara, Amadeo, Birgos, Guillermo,
López Parra, Noguera,
Maroto, Ramiro, Robles, Rosillo, Benito Pavón, Zarco, etc.);
empresonat, va
estar a punt de ser deportat si no hagués estat per una vaga
general que es
desencadenà i permeté el seu alliberament. En
1934 va ser novament detingut i
torturat fins gairebé la mort. Quan la situació
ja era insostenible a Granada,
a començament de 1936 s'establí a Motril
(Granada, Andalusia, Espanya), on
s'ocupà de la construcció d'un grup escolar, fet
pel qual segurament salvà la
vida el juliol de 1936, ja que els falangistes el buscaven per Granada
capital.
El 18 de juliol de 1936 participà en els combats a Motril i
organitzà un grup
de voluntaris que realitzaren fortificacions i minaren les entrades a
la
localitat. Posteriorment fou responsable d'un batalló de
sapadors fins al final
de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Orleans, on treballà de paleta i
milità en la
Federació Local de la CNT del sector
«ortodox».
José Cruz Molina va morir el 29 de gener de 1968 al seu
domicili d'Orleans
(Centre, França). Deixà
companya, Josefa Jiménez, i fills. ***
Giuseppe
Livi (anys cinquanta) - Giuseppe Livi: El
29 de gener de 1972 mor a Anghiari (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giuseppe Livi, conegut com Beppone
Livi i com a Unico i Iconoclasta en la resistència.
Havia nascut el 30 de març de 1899 a Arezzo (Toscana,
Itàlia).
Sos pares
es deien Alessandro Livi, maleter temporer a l'estació,
alcohòlic i violent
(assassinà son fill Attilio en una baralla), i Vittoria
Livi; parella que havia
retornat a Itàlia després d'una desgraciada
emigració al Brasil. Era fill d'una
molt empobrida família nombrosa treballadora formada per set
germans i ell va
ser donat en acolliment. Només pogué assistir a
l'escola elemental i ben aviat
es va posar a fer feina com a venedor ambulant (de joguines que
construïa, de
medicaments per a gallines, de galetes, etc.) i com a fruiter. En
aquests anys
de joventut la seva passió fou el ciclisme. Fascinat per les
idees de Pietro
Gori i Errico Malatesta, des de molt jove començà
a militar, juntament amb sos
germans, en el grup anarquista local. Segons els arxius
policíacs, tingué un
caràcter violent i freqüentà els
elements de la petita delinqüència de la seva
ciutat, però alhora desenvolupà una intensa
activitat propagandista anarquista
entre la classe treballadora. Va ser detingut, jutjat i empresonat en
diverses
ocasions per delictes comuns (robatoris, danys, lesions, etc.).
Antimilitarista
convençut, durant la Gran Guerra patí condemnes
per part dels tribunals
militars de Bolonya i de Florència per un total de quatre
anys i sis mesos sota
l'acusació de «derrotisme»,
desobediència i insubordinació. A finals de 1920,
com palesa les notes seves publicades al diari Umanità
Nova, signades Livi
i BF, manifestà una
destacada actitud
cap a rebel·lia social. Encapçalà una
comissió de desocupats i protagonitzà una
incursió als locals de la directiva de l'«Officine
Bernardini», tallers de
mecànica general d'Arezzo. Condemnat a un any de
reclusió pel Tribunal
d'Apel·lació de Florència, va sortir
de la presó el gener de 1923. Fitxat com a
«perillós anarquista», causant de
lesions, ultratges i violència a la força
pública, va ser posat sota estricta vigilància.
Encara que continuà tenint la
residència a Arezzo, es traslladà en 1924 a
Anghiari (Toscana, Itàlia) i es mogué
contínuament amb bicicleta i amb el seu carro per mor de la
seva feina d'un
mercat a un altre, alhora que estableix contactes per al moviment
anarquista.
En 1925 va morir la seva primera companya i posteriorment
conegué Angiola
Crociani (Giangia), amb qui es
casà
en 1930 i qui esdevingué sa companya durant tota la seva
vida. El seu contacte
es trobà en una agenda d'Errico Malatesta que la policia
romana havia interceptat
en morir aquest en 1932. Durant la II Guerra Mundial
treballà amb sa companya a
la zona de Valdichiana i va haver d'estar amagat una temporada a Foiano
della
Chiana (Toscana, Itàlia), on va contreure una greu malaltia
pulmonar. Solidari
amb els perseguits, organitzà activitats de suport per als
refugiats jueus a
Anghiari i posteriorment per als presos eslaus i anarquistes reclosos
al campo
de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia). Durant aquests anys
visqué del mercat negre i del contraban de tabac. A finals
d'octubre de 1943
realitzà delicades funcions de coordinació de la
resistència a la zona. Per
disposició del Comitè Provincial de
Concentració Antifeixista (CPCA), juntament
amb sa companya Angiola Crociani (partisana de la 23 Brigada
Garibaldina «Pio
Borri»), fou responsable de l'avituallament i del
subministrament d'armes d'un
grup de tres-cents eslaus evadits armats que s'amagaven als boscos de
castanys
toscans de Ponte alla Piera i Pieve Santo Stefano. S'integrà
com a combatent en
el grup «Tani-Zuddas» i en la «Banda
Autonoma del Russo», resultant un destacat
membre de la resistència d'Arezzo, juntament amb el sacerdot
Nilo Conti,
principal referent de la zona de Valtiberina. Durant una temporada
realitzà
funcions d'enllaç amb el Comitato di Liberazione Nazionale
(CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional) toscà a Florència,
sobretot amb membres del Partit
d'Acció (PdA) i amb anarquistes i portà a terme
l'anomenada «Missió Morris»,
desemmascarant l'activitat d'una espia infiltrada entre els partisans (Morris) que finalment va ser afusellada.
A Florència mantingué contactes amb el
tipògraf anarquista d'Umanità
Nova Lato Latini i treballà en
estreta col·laboració amb Sante Tani. Interceptat
per la feixista Guardia
Nacional Republicana (GNR), va ser detingut i reclòs a la
presó d'Arezzo per la
seva activitat de suport logístic militar –abans
de ser agafat, es va menjar documents
compromesos del CLN. Condemnat a la deportació a Alemanya,
aconseguí evadir-se
durant un bombardeig. El 26 de juny de 1944 ajudar a salvar les
poblacions
d'Anghiari, La Chiassa, Montauro i Borgo a Giovi de les
represàlies, amb el
suport de la «Banda Autonoma del Russo» i
aconseguint alliberar dos presos dels
alemanys. Tots els diners que tenia els va dedicar a
finançar la lluita armada
contra el nazifeixisme. Durant la postguerra ocupà
càrrecs de responsabilitat
en la Cooperativa de Consum dels Treballadors del seu poble i en
l'Associació
Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI). El 20 de juliol de
1947 participà en
el III Congrés Provincial de l'ANPI. El 31 de juliol de 1948
el diari La Nazione
publicà una nota on deia que Giuseppe
Livi havia estat confident l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme), amb un sou de 50 lires mensuals. El juny anterior
havia estat
detingut per, segons Umanità Nova,
per «resistència a la força
pública», condemnat a un any de
reclusió i tancat a
la infermeria de la presó d'Arezzo. Finalment es va
demostrar que la informació
de La Nazione que l'acusava d'espia
havia
estat una calúmnia comunista i l'1 de novembre de 1949
cobrà una pensió com a
partisà combatent, invàlid de quinta categoria, i
el seu nom apareix al número
714 de la llista de partisans combatents de l'ANPI provincial. Antonio
Curina,
destacat exponent de la Resistència i primer alcalde
d'Arezzo després de la II
Guerra Mundial, destacà en les seves memòries (Fuochi sui monti dell'Appennino toscano)
el paper que havia jugat Beppone en
la lluita partisana. Molt
malalt de bronquitis crònica i emfisema a causa de les
vicissituds passades
durant els anys en la Resistència, hagué de
passar temporades hospitalitzat. Giuseppe
Livi va morir el 29 de gener de 1972 a Anghiari (Toscana,
Itàlia) i dies
després de la seva mort el seu arxiu va
desaparèixer del seu domicili. El 7 de
setembre de 2019 se li va retre un homenatge a Anghiari sota el
títol «Renicci
1943: Un campo d'internamento fascista e badogliano. Giornata di studi
in
memoria di Beppone Livi e Angiola Crociani». ***
Francisco
Sala Tolo en tornar de la deportació (1945) - Francisco Sala Tolo:
El 29 de gener de 1975 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant
anarquista i resistent
antifeixista Francisco Sala Tolo. Havia nascut el 26 d'octubre
–algunes
fonts citen erròniamet el 28 d'octubre– de 1903
a
Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes
fonts citen Bonanza (Sanlúcar de
Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco
Sala i Francisca Tolo. De molt jove emigrà a
França i,
d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude
(Llenguadoc,
Occitània), abans d'establir-se com a paleta a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). A la capital del Rosselló fundà
l'Associació Mutualista «Centro
Español», de la qual fou secretari. Durant la
guerra civil fou membre del
Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà
especialment dels infants
evacuats, transformant el «Centro
Español» en una colònia infantil. Quan
la Retirada,
participà activament en el suport i en l'acollida dels
refugiats. Durant
l'ocupació nazi formà part de la
resistència enquadrat en la Xarxa «Pat
O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal.
Detingut pels alemanys, fou
enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula
63.127, que sortí el
6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) cap al camp de concentració de
Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies
després. Restà al camp de concentració
fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes
aliades.
Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors
de la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de
Perpinyà i la tardor de
1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a
Perpinyà, va ser
nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus
Orientals de la FEDIP.
Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili,
ajudà els companys
a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la
resistència. A
començament dels anys seixanta fou secretari departamental
de la FEDIP. Sa companya fou Antonia Márquez. Francisco Sala
Tolo va morir el 29 de gener de 1975 al seu domicili de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Francisco Sala Tolo (1903-1975) ***
Charles
Poggi a la tomba de Virgilia D'Andrea (Nova York, 1991) - Charles Poggi: El
29 de gener de 1995 mor a Toledo (Lucas, Ohio, EUA) l'anarquista
Charles
Poggi, també conegut com Carlo
Poggi. Havia nascut el 4 de novembre de 1912 al
barri de Roxbury de Boston (Suffolk, Massachusetts,
EUA).
Son pare, Giovanni Poggi, originari de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), hi havia
emigrat en 1905 amb sa família a la recerca de feina,
treballant en una carboneria
a Roxbury. Charles Poggi assistí a l'escola
primària a West Groton (Groton,
Middlesex, Massachussetts, EUA) i en 1920 sa família
retornà a Itàlia. En 1921
s'establí a Savignano sul Rubicone
(Emília-Romanya, Itàlia), on sa
família
regentà un petit cafè. En aquesta
població conegué Mario Buda (Mike
Boda), anarquista italoamericà
partidari de la violència, deixeble de Luigi Galleani i que
havia militat en el
grup de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Fou Mario Buda qui el va
introduir
en el pensament anarquista. En 1930 retornà definitivament
als EUA. A Nova York
(Nova York, EUA) visqué al barri de Maspeth i
treballà de cambrer en alguns
dels restaurants més elegants de la ciutat, arribant a maître del Toots Shor's
Restaurant durant vint anys. Restà molt lligat
al destacat anarquista Armando Borghi, després de l'estada
d'aquest als EUA. En
1931 assistí, amb altres companys (Félix
Frankfurten, Arturo Giovannitti,
William G. Thompson, etc.), a una reunió commemorativa en
honor de Sacco i
Vanzetti a l'Old South Church de Boston. En 1955, en una visita a
Savignano sul
Rubicone, retrobà Mario Buda, amb qui mantingué
correspondència durant tota sa
vida. També es relacionà molt amb els anarquistes
Amleto Fabbri, Aldino
Felicani i Raffaele Schiavina (Max Sartin).
Tota sa vida restà dolorosament afectat a les mans per una
malaltia provocada
pels àcids utilitzats a la feina durant sa joventut. Des de
la seva fundació en
1982, ajudà financerament l'«Arxiu Armando
Borghi» de Castel Bolognese
(Romanya, Itàlia), on a més a més
diposità sa biblioteca i nombrosos documents
(«Arxiu
Poggi»). El seu testimoni va ser recollit per Paul Avrich en
el seu llibre Anarchist Portraits
(1988). En 1994 va
vendre la seva casa de Maspeth i s'instal·là amb
sa companya Eda a Toledo
(Lucas, Ohio, EUA), on vivia son fill Carlo i sa família.
Malalt de càncer, Charles
Poggi va morir el 29 de gener de 1995 a Toledo (Lucas, Ohio, EUA). ***
Manuel
Firmo - Manuel Firmo: El
29
de gener de
2005 mor a Barcelona (Catalunya) l'esperantista
i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Havia nascut
el 9 de setembre de 1909 a Barreiro (Setúbal, Lisboa,
Portugal). Sos pares es
deien Juan Firmo,
maquinista ferroviari, i Elisa. Va fer els estudis primaris a Faro
(Faro, Algarve, Portugal) on sa
família
s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a
Barreiro i en aquesta ciutat, el
desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una
fàbrica de suro.
Acomiadat després d'una vaga, esdevingué
successivament peó de paleta,
oficinista de la química Companhia União Fabril
(CUF, Companyia Unió Fabril),
d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de
bell
nou tornà a treballar en la indústria surera.
Freqüentà les biblioteques de
l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual
esdevingué bibliotecari, i del
Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto.
Formà part de Societat
Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto
Operário
Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932
fou membre de la
plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube
Barreirense (Barreirensezinho).
Passà un examen i
entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril
del Sud i del Sud-est,
on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora,
començà a militar en el
Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball
(CGT) de Portugal i
fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931
formà part del grup
anarquista «Terra e Liberdade», que
edità un periòdic amb el mateix nom. El 7
de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i
després de l'intent
d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora
el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres
companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel
António Boto) cap a
Espanya, on va ser detingut per «entrada
il·legal». Gràcies a la
intervenció de
Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa
refugiat a Espanya,
va ser alliberat setmanes després de la presó de
Badajoz (Extremadura, Espanya)
i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El
cop militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i
immediatament s'integrà
en les milícies de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) –posteriorment passà
a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada
Internacional. L'octubre
d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader
Portugal»,
manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya
contra la campanya
internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado
Novo i la seva
aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern
republicà.
L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va
patir
una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a
Madrid i després a València
(València, País Valencià) per
curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en
l'aviació republicana com a sergent mecànic.
Arran de l'avanç franquista, va
ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de
les Cases Barates
de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet,
passà a França amb
sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita).
Després d'un temps als camps de concentració
d'Argelers i de Gurs (Barraca 22),
va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a
treballar en una fàbrica de material aeronàutic i
en la reconstrucció d'un
canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després
de la capitulació francesa, va
ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i,
davant el perill de
ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment
a Portugal.
Detingut a la frontera portuguesa de Beirã
(Marvão, Portalegre, Portugal) el 6
d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns
mesos en diverses
presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat,
també sense judici, el
juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal
(Chão Bom, Tarrafal,
Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la
Organização Libertária
Prisional (OLP, Organització Llibertària
Presidiària), amb Acácio Tomás de
Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres.
Després de 53 mesos de
detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a
Barreiro, com que no va
trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo,
Angola), on sos dos
germans petits seus, també anarquistes, s'havien
instal·lat. D'antuvi treballà
en una empresa forestal, després de serraller en els
ferrocarrils de Benguela (Benguela,
Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a
Portugal i dos anys
després s'establí a Barcelona, on residia la
família de sa companya Josefa. En
els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates
de Barcelona. Després de la
Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme,
viatjà anualment a
Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari
de Lisboa. En 1978
publicà el llibre autobiogràfic Nas
trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal.
En 2003
les seves col·laboracions en el periòdic
anarquista A Batalha sobre la
guerra d'Espanya van ser recollides i editades
sota el títol Em torno da guerra
civil
espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 29
de gener de
2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Deixà
alguns
escrits inèdits. ***
Paco
Vidarte - Paco Vidarte: El 29 de gener de 2008 mor a Madrid (Espanya) el filòsof, escriptor, traductor, professor universitari i activista gai llibertari Francisco Javier Vidarte Fernández, més conegut com Paco Vidarte. Havia nascut l'1 de març de 1970 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Era fill de Marcelino Vidarte Zabala, metge, i de Carmen Fernández Martínez. Actiu militant de la Radical Gai (RG), en 1993 es llicencià en Filosofia (Premi Extraordinari de Llicenciatura) per la Universitat Pontifícia de Comillas (UPC) de Madrid. Entre 1993 i 1996 va fer un màster en Teoria Psicoanalítica per la Universitat Complutense de Madrid. El 27 de novembre de 1998 va ser nomenat doctor en Filosofia (Premi Extraordinari de Doctorat) per la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) amb un tesi sobre el filòsof Jacques Derrida. El 28 d'octubre de 2002 esdevingué professor titular del Departament de Filosofia de la Facultat de Filosofia de la UNED i fou secretari adjunt de la Facultat de Filosofia. Impartí curos i seminaris sobre la teoria queer, Derrida i el pensament francès contemporani. Va escriure i traduir, entre ells moltes obres de Derrida, més de vint llibres i articles sobre diversos temes, i participà amb nombroses ponències en congressos i seminaris filosòfics internacionals. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Anthropos, Cahiers de l'Herne, Convivium, Daimon, Éndoxa, Maristán, Postdata, Prosopopeya, Volubilis, etc. Va ser el primer docent a portar a la universitat els estudis sobre el moviment queer (teoria sobre el gènere que afirma que l'orientació sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones són el resultat d'una construcció social). Després de les reformes legislatives del Govern socialista a l'Estat espanyol que legalitzaren els matrimonis de les persones del mateix sexe, centrà els seus esforços a transmetre la idea que la lluita del moviment Lesbià, Gai, Transsexual, Bisexual i Queer (LGTBQ) no acabava amb això. El seu llibre Ética marica. Proclamas libertarias para una militancia LGTBQ (2007), escrit en tres setmanes, és un intent de mantenir vives les reivindicacions d'aquest moviment. Paco Vidarte va morir el 29 de gener de 2008 a l'Hospital Quirón de Madrid (Espanya), víctima d'un càncer del sistema limfàtic relacionat amb la infecció per virus de la immunodeficiència humana (VIH), i va ser incinerat al Crematori de Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya). És autor de Jacques Derrida (1998, amb Cristina de Peretti), Homografías (1999, amb Ricardo Llamas), Marginales. Leyendo a Derrida (2000, ed.), Extravíos (2001, amb Ricardo Llamas), Derritages. Une thèse en déconstruction (2001), Guerra y filosofía. La concepción de la guerra en el pensamiento filosófico (2002), Filosofías del siglo XX (2005, amb F. Rampérez), Teoría queer (2005, amb altres) i ¿Qué es leer? La invención del texto en filosofía (2006). ***
Juan
Gutiérrez Arenas (2010) - Juan Gutiérrez
Arenas: El 29 de gener de 2015 mor a Crampanhan
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Juan Gutiérrez Arenas. Havia nascut el 12 d'abril de 1930 a
Alhama (Granada,
Andalusia, Espanya). Son pare, Lucas Gutiérrez
López (El Chófer),
militant de la socialista Unió General dels
Treballadors (UGT) i actiu col·lectivista, va ser afusellat
en 1941 pel
franquisme, ben igual que altres tres membres de la seva
família; sa mare es
deia Francisca Encarnación Arenas Giménez. Orfe i
fill de
«roig», assistí molt poc a l'escola i
des
dels 11 anys va fer feina al camp i guardant porcs i cabres fins el
1952, quan
es va traslladar amb sa mare a València (País
Valencià) i més tard a Sagunt (Camp
de Morvedre, País Valencià), on va treballar en
la construcció i en diverses
feines. A Sagunt conegué sa futura companya,
María Motos Gómez. El 9 de maig de
1957 emigrà tot sol a França –l'any
següent se sumà sa companya–, on
treballà
de paleta i residí en diverses localitats del Llenguadoc,
com ara Orlun,
Crampanhan (on construí la seva pròpia casa) i
Banat. En 1969 es va afiliar a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser assidu
dels festivals i
manifestacions que aquest sindicat organitzà al departament
de l'Arieja. En
1998 a Banat fundà i presidí l'Association
Culturelle Franco-Espagnole «García
Lorca», amb seu a Tarascó (Llenguadoc,
Occitània), la qual ha organitzat
xerrades per col·legis i instituts sobre el poeta
granadí, la Guerra Civil
espanyola, la història d'Andalusia i altres
temàtiques. En 1994 fou present en
l'enterrament de Frederica Montseny i a finals de 1995
assistí com a
observador, amb sa companya, al congrés de la CNT i a les
seves Jornades
Culturals que se celebraren a Granada. En aquests anys
col·laborà en la revista
Alhama Comarcal. El setembre de
2007,
atiat per l'historiador Enrique Tudela Vázquez,
publicà el llibre de memòries La
revolución y las Colectividades en Alhama
de Granada, del qual només es tiraren 50
exemplars. En 2010 participà en
les jornades «Octubre Rojinegro», organitzades per
la CNT de Granada i en 2011 assistí
a la Fira del Llibre de Granada al costat de la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL).
En 2012 publicà una nova edició ampliada i
revisada del seu llibre de memòries
sota el títol Los hijos de Lucas
Gutiérrez Arenas. Una historia de la gente de Alhama de
Granada. Juan Gutiérrez
Arenas va morir el 29 de gener de 2015 al seu domicili de Crampanhan
(Llenguadoc,
Occitània). Juan
Gutiérrez
Arenas (1930-2015) |
![Agnes Inglis (26 de juliol de 1950) [Agnes Inglis Papers. University of Michigan]](http://www.estelnegre.org/documents/inglis/inglis16.jpg "Agnes Inglis (26 de juliol de 1950) [Agnes Inglis Papers. University of Michigan]")
![[28/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/01]") |
|
![[30/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/01]") |
|
|
| Actualització: 30-01-24 |