|
---
Anarcoefemèrides
del 29 de febrer Esdeveniments
Errico Malatesta - Repressió a
Milà: El 29 de febrer de
1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un
gran míting de protesta,
celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i
organitzat per la
Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra
(LPMIG), al qual han
participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale
Binazzi, i
Armando Borghi en representació de la Unió
Sindical Italiana (USI), els
carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació,
encara que fos
pacífica, i obren foc contra la gentada a la
plaça Missori matant dues persones
que viatjaven en un tramvia –un invàlid de guerra
i un
tramviaire– i
ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i
atuparen diverses persones,
entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes
d'això la Cambra
del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta
d'aquesta fets per
a l'1 de març. ***
Convocatòria
clandestina de l'assemblea de Sant Medir - Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones –de 700 convocades– de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 –segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
Naixements
Pere Esteve - Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a «L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya «El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquesta època participà activament en les activitats del centre obrer barceloní «Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. Pel novembre del mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre novembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del «Grup Ferrer Guàrdia» –en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas–, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico, Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores, El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès. ***
Francisco
Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco - Francisco
Rodrigues Franco: El 29 de febrer de 1879 neix a Faro
(Farro, Algarve,
Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Rodrigues Franco,
conegut
com Chico Franco. Cap el 1910
s'instal·là a Setúbal
(Setúbal, Lisboa, Portugal), on treballà de
pescador i
s'afilià a l'Associação de Classe dos
Trabalhadores do Mar (Associació de
Classe dels Treballadors del Mar), adherida a l'anarcosindicalista
Confederació
General del Treball (CGT). Participà activament en la
fundació del local
sindical dels seu ram, conegut com «Casa dos
Pescadores» (Casa dels Pescadors),
a la Rua dos Trabalhadores do Mar, i fou un dels iniciadors de la
pràctica de
batejar les embarcacions de la Cooperativa de Pescadors amb els noms de
militants anarquistes coneguts. Fou un dels principals militants que
contribuïren a donar al sindicalisme local
l'orientació anarquista que es
consolidà fortament a Setúbal, que
arribà a ser coneguda com la «Barcelona
portuguesa». Durant sa vida animà tres importants
i multitudinàries vagues,
entre elles una de dones, que acabaren reprimides amb obrers morts. En
1918, en
plena dictadura de Sidónio Pais, va ser detingut, juntament
amb altres
militants (Manuel Rebelo, Alftrdo Bilha, Norberto Valedo,
José dos Reis Couto,
Antonio Casimiro, José Quaresma, etc.), i torturat pel
policia Ferraz. Després
d'un temps a les masmorres del Govern Civil de Lisboa, va ser
empresonat al
Fort de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). En 1931, amb Jaime
Rebelo, animà
la gran vaga marítima, que passà a la
història amb el nom de «Vaga dels 92
dies». Francisco Rodrigues Franco va morir cap el 1953 a
Pedrouços (Maia,
Porto, Portugal). Estava casat amb Sabina Lopes Condeça
Franco i sa filla, Luísa
Carmo Franco Elias Adão, també va ser una
destacada militant anarquista. ***
Leandro Arpinati - Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya. ***
Necrològica
de Serge Peincedé apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976 - Serge Peincedé: El 29 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1896 neix a Poissy (Illa de França, França) l'anarquista Serge Peincedé. Sos pares es deien Jules Peincedé i Léontine Marie Roger. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-lès-Tours. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. Es guanyà la vida com a empleat d'assegurances i visqué amb sa companya Renée –s'havia divorciat de Paulette Germaine Olme– un temps a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França). Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 al seu domicili de Passy-lès-Tours de Varennes-lès-Narcy (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-lès-Narcy. ***
Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976 - Miguel Mañas Santiago: El 29 de febrer de 1904 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Mañas Santiago. Sos pares es deien José Mañas i Isabel Santiago. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, per la seva participació en la vaga de transports de Barcelona, va ser acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer propaganda anarcosindicalista fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França. Establert a Marsella (Provença, Occitània), formà par dels grups anarquistes d'exiliats espanyols de la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una cama. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. Al seu poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a Madrid (Espanya), on es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de Vallecas. Durant la Revolució espanyola formà part de la col·lectivitat d'Oliete, localitat que hagué d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi en la «Columna Los Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a França. En 1946 fou secretari adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT d'Híjar (Terol, Aragó, Castella) en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Legavin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal. ***
Necrològica
de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975 - Josep Rojo Pegueroles:
El 29 de febrer de 1904 neix Alcover (Alt Camp,
Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep Rojo Pegueroles. Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela
Pegueroles. Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el
triomf franquista,
s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a
França, on treballà de pagès. ***
Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo - Consuelo Zabala
Martínez: El 29 de febrer de 1920
neix a
Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista
Consuelo Zabala
Martínez. Nascuda al madrileny carrer de
Tribulete, va
créixer al castís barri de Lavapiés.
Sa mare, Consuelo Martínez, era muy religiosa i son pare,
Francisco Zabala, militant del Sindicat de la Construcció de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar de juliol de 1936
estudiava
batxillerat amb una beca de 10 pessetes que li havia aconseguit el
dramaturg
Alejandro Casona. El febrer de 1937 s'afilià a les Joventuts
Llibertàries i va
fer de mecanògrafa al local del madrileny barri de
Chamartín d'aquesta
organització. També va col·laborar en
el periòdic Frente Libertario. En
la segona meitat de 1937 va llegir tres conferències a la
madrilenya «Unión
Radio» que van tenir molt ressò (Labor a
realitzar de los ateneos
libertarios, Méjico
nación
hermana i Sacrifiquémonos
por los niños). Després del triomf
franquista, va ser empresonada per les seves activitats, especialment
per aquelles
conferències radiades i per haver ocupat el
càrrec de secretària de les
Joventuts Llibertàries de Chamartín el setembre
de 1938. Empresonada a la
massificada presó madrilenya de dones de Las Ventas, i
encausada inicialment en
el mateix sumari que les militants comunistes conegudes com
«Las Trece Rosas»,
ella es va salvar de morir afusellada per les autoritats franquistes
perquè va
negar ser comunista, tot remarcant el seu pensament llibertari. El juny
de 1940
va ser condemnada a sis mesos de presó per «ajuda
a la rebel·lió» i alliberada
a finals de 1940. En sortir va participar en activitats de solidaritat
amb els
presos, essent la intermediària entre ells i el Secretariat
Intercontinental
(SI) a l'Exili. Així una companya li va donar el nom d'un
jove anarquista
condemnat a mort perquè li escrigués i, d'aquesta
manera, va conèixer qui seria
son company de tota la vida, Ángel Urzáiz
Simón –la pena de mort li va ser
commutada després de tres anys de presó.
Ambdós van treballar en el moviment
anarquista clandestí i Ángel va ser detingut i
empresonat a finals de 1947.
Acusat d'intentar reorganitzar la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), va ser
condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó, a
complir al penal
valencià de Sant Miquel dels Reis. Es va
instal·lar amb els seus dos fills,
José Ángel i Paco, a València
(País Valencià) per estar més a prop
de son
company, treballant en un restaurant, fins que va ser alliberat en
1959. Van
donar refugi Cipriano Mera fins que va poder fugir a França
quan aquest va
sortir de la presó i estava amenaçat de mort pels
comunistes. Després de la
mort de Franco va participar en la reorganització confederal
i després de
l'escissió de la CNT, va col·laborar amb la
Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En
1998 va morir Ángel Urzáiz Simón i
ella va patir
problemes de salut durant els seus
últims anys. Va prologar el llibre de María A.
García-Maroto La mujer en la
prensa anarquista. España (1900-1939)
(1996). Consuelo Zabala Martínez va morir el 21 de
març de 2004 al seu
domicili de Móstoles (Madrid, Espanya) i va ser enterrada al
cementiri
d'aquesta localitat. ***
Tristan
Cabral - Tristan Cabral: El 29 de febrer –oficialment l'1 de
març– de 1944 neix a Arcachon (Aquitània,
Occitània)
l'escriptor, poeta,
traductor, professor i militant marxista llibertari i antimilitarista
Yann Max
Houssin, conegut com Tristan Cabral –detestava
el seu nom oficial. Va ser fill il·legítim de
R. Heinz, metge militar alemany durant
l'Ocupació, i de Juliette Delavis, casada en un matrimoni de
conveniència familiar
i sense amor amb André Claude Houssin, aleshores presoner a
Alemanya, el qual,
en acabar la II Guerra Mundial, retornà a França
i legitimà l'infant. Després
de fer els estudis secundaris al Col·legi Henri IV de
Bergerac (Aquitània,
Occitània), estudià quatre anys a la Facultat de
Teologia Protestant a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) i, després d'abandonar la
carrera pastoral –acabà declarant-se
ateu, encara que admirador de Jesús de Natzaret–,
va fer estudis de filosofia,
amb Gilles Deleuze, entre d'altres. Ensenyà filosofia durant
una trentena
d'anys al Liceu Alphonse-Daudet de Nimes (Llenguadoc,
Occitània). Militant
trotskista, durant els fets de «Maig del 68» va fer
costat l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA) i va ser detingut.
Després es dedicà fins a
1971 a viatjar (Turquia, Iran, Iraq, Palestina, Amèrica
Central, Perú, Bolívia,
Kurdistan, Irlanda del Nord, etc.), on, a més d'aprendre
idiomes, entrà en
contacte i participà amb tots els moviments revolucionaris
que hi trobà. En
1974 es publicà el llibre Ouvrez le feu!
(1964-1972), recull de poemes
d'un tal Tristan Cabral, jove poeta
suïcidat en 1972, amb un prefaci de Yan
Houssin, que posteriorment se sabrà que aquest darrer era el
veritable autor.
Prengué el nom de Tristan Cabral en
homenatge al polític independentista
de Guinea i de Cap Verd Amílcar Cabral (Abel Djassi)
i de Tristan, de la
llegenda literària medieval de Tristany i Isolda.
Ben actiu en els
moviments de protesta, en els anys setanta formà part del
Comitè
Anti-Militarista (CAM), en suport dels Comitès de Soldats
(CS), fet pel qual va
ser condemnat a mig any de presó i tancat uns mesos a partir
de desembre de
1975 a la presó parisenca de La Santé. Com a
insubmís al servei militar, va ser
suspès un temps de l'ensenyança. Fou
íntim amic dels poetes anarquistes André
Chenet i André Laude. En les eleccions municipals de 1995 va
ser candidat en la
llista encapçalada per l'empresari taurí Bernard
Domb (Simon Casas). Va
ser membre del Centre Ascaso Durruti (CAD) de Montpeller. En 2004,
després d'un
intent de suïcidi, va ser internat un temps en psiquiatria i
en 2010 publicà el
seu llibre H.D.T. (Hospitalisation à la Demande
d'un Tiers) sobre
aquesta experiència. En 2005 s'integrà, amb
altres poetes, en el moviment
«Insurrection Poétique». Va traduir
diversos autors, com ara Nazim Hikmet, Octavio
Paz, Yannis Ritsos, Georg Trakl, etc. Trobem poemes i textos seus en
diferents
publicacions periòdiques (Faire-part, Le
Fou Parle, Hors Jeu,
Poésie 1 - Vagabondage, La Voix
des Autres, etc.). Entre les
seves obres poètiques podem destacar Ouvrez le
feu! (1964-1972) (1974 i
1979), Du pain et des pierres (1977), Demain,
quand je serai petit
(1979), Et sois cet océan! (1981 i
1983), La lumière et l'exil. Anthologie
des poètes du Sud de 1914 à nos jours
(1985, editor), Le passeur de
silence. Poèmes (1981-1985) (1986), Sonnets
(1989, amb altres), États
d'urgence (1990), Le quatuor de Prague (1968-1990)
(1990), Les
Paris imaginaires (1990), Chasseurs d'Aube
(1991), Le passeur
d'Istanbul. Poèmes (1992), Le
Désert-Dieu (1996), L'enfant d'eau.
Journal d'un égaré (1940-1950) (1997), Mourir
à Vukovar. Petit carnet de
Bosnie (1997), La messe en mort (1999), L'enfant
de guerre (999-1999)
(2002), Al Marjasem Ella Gloriam (2006), La
belle et la fête (2008),
Le cimetière de Sion. De Yad Vashem à
Chatila-Gaza (2010), H.D.T. (Hospitalisation
à la Demande d'un Tiers) (2010), Les
chants de la sansouïre (2011,
amb Michel Falguières), Dernier tango à
Salta. Quand deux femmes s'aimaient
dans l'Argentine de Videla (2012 i 2016), Dernier
tango à Salta
(2013), Juliette ou le chemin des immortelles
(2013), Si vaste d'être
seul (2013), Requiem en Barcelona (2014),
La petite route (mes
années buissonnières) (2015) i Poèmes
à diré (2019); també
és autor
dels assaigs Manifestes pour la sixième
République (1987, amb Jack Oriac)
i Le désert-Dieu. Journal de Jérusalem
sous l'Intifada (1996). Sa
companya fou Fabienne Claude Viala. Molt malalt, Tristan Cabral va
morir el 22
de juny de 2020 al Centre Hospitalari Universitari Bellevue de
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània), on portava hospitalitzat cinc anys.
La ballarina i editora
d'art Sarah Houssin-Dreyfuss és sa filla.
Defuncions
Félix
Fénéon fotografiat per Paulhan (París,
1886) - Félix
Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor
a
Châtenay-Malabry (Illa de França,
França) el periodista, crític literari i
artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista
Louis Félix Jules
Alexandre Élie Fénéon. Havia nascut el
29 de juny de 1861 a Torí (Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Pierre Marie Jules
Fénéon, viatjant de comerç
borgonyó, i Louise
Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a
l'Institut Lamartine de
Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis
clàssics. Després de fer el
servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una
plaça de
funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a
París –van ser col·legues seus en el
Ministeri el poeta Louis
Denise i l'escriptor
Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys
col·laborava en la premsa anarquista sota
pseudònims. En 1883 va ser nomenat
secretari de redacció de La Libre Revue,
on publicà els seus primers
articles literaris i de crítica artística, i
l'any següent va fundar, amb
Georges Chevrier, La Revue Indépendante,
de la qual serà redactor en
cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al
Saló dels Artistes
Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une
baignade à Asnières i des d'aquell
moment defensà els pintors
impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886
l'opuscle Les Impressionnistes, que
ràpidament
esdevingué el manifest d'aquest moviment
artístic. Va ser molt conegut sobretot
com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué
amic de molts pintors
impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o
Paul
Signac. En 1885 col·laborà en La
Revue Wagnérienne,
de Téodor de
Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La
Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A
partir de 1886 es va
comprometre totalment amb el moviment anarquista i va
col·laborar en nombrosos
periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors
–on assumirà el paper de
director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le
Père
Peinard, La
Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.;
també va col·laborar en el periòdic
socialista de Narbona L'Émancipation
Sociale. Fénéon va ser acusat de ser
l'autor de l'atemptat al restaurant
Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu
despatx
ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i
detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile
Henry i que Louis Matha
li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser
detingut, tancat a la presó
parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva
feina en el
Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels
Trenta» entre el 6 i el 12
d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena.
Gràcies els nombrosos artistes i
escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane
Mallarmé, Louise Michel,
Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van
fer costat, va ser
absolt. En sortir de la presó va ser contractar per
Thadée Natanson com a
secretari de redacció de La Revue
Blanche,
de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que
«acratitzà» aquesta
publicació. En 1896 col·laborà en La
Renaissance i Lar Revue Rouge de
Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es
casà amb Stéphanie Adéle Gombaux
(Fanny), una amiga de sa
família
divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any
esdevingué un dels
partidaris més engrescats en la reivindicació de
la revisió del procés del capità
Alfred Dreyfus i La Revue Blanche
en
fou centre d'aquest combat. Després de la
desaparició de La Revue Blanche,
l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu
en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les
«Nouvelles en trois
lignes» per Le Matin. Altres revistes on
va escriure, sempre signant com
F. F., van ser: L'Art
Moderne,
Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens
politiques et
littéraires, La Libre Revue, La
Plume, La Revue Blanche, La Revue
Indépendante La Revue Moderniste,
Symboliste, La Vogue,
etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser
famosos, com ara Jules
Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans,
etc. Interessat en
tots els moviments culturals i artístics de
l'època, ajudà a la difusió de
joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat,
Signac, Van
Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un
dels
directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la
policia
anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de
la capital i
col·labora en nombrosos òrgans de propaganda
llibertària». En 1912 organitzà la
primera exposició futurista, titulada «Les
peintres futuristes italiens».
Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a
l'estranger (Regne Unit en
1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor.
En 1917, arran de l'esclat
de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i
es declarà
comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus
tota la
seva col·lecció artística.
Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras
en
la direcció literària de les edicions de La
Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le
Bulletin de la Vie Artistique. En
1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En
1936, amb la pujada del
Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada
de l'immoble on
vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de
París. En 1943 intentà de bell
nou, sense èxit, llegar la seva
col·lecció pictòrica a un museu
moscovita. Els
seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van
editar un cop
mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que
complètes. Félix
Fénéon
va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que
Chateaubriand habitava a
Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en
llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys
abans. Un premi,
creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949
arran d'un llegat seu a la
Sorbona, fruit de la venda de la seva important
col·lecció de quadres que
l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix
Fénéon) i permet
descobrir els autors considerats més prometedors. Una part
important dels seus
manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics
es troben dipositats al Fons
Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition
Contemporaine (IMEC) a Caen
(Normandia, França). ***
Necrològica
de Vicent Bordes apareguda en el periòdic
novaiorquès Cultura
Proletaria del 20 de març de 1948 - Vicent Bordes: El 29 de febrer de 1948 mor a Phoenix (Arizona, EUA) l'anarquista Vicent Bordes. Havia nascut cap el 1896 a València (València, País Valencià). Emigrà als Estats Units i s'establí a l'Estat de Connecticut, on fundà agrupacions i nuclis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt del pit, cap el 1944 els metges l'aconsellaren establir-se a Phoenix per si podia millorar la salut. ***
Notícia
de la detenció de Francis Dumas apareguda en el
diari L'Écho
d'Alger del 31 d'agost de 1935 - Francis Dumas: El
29 de febrer de 1952 mor a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) el propagandista
anarquista Francis André Jean Dumas, també citat
com François Dumas. Havia nascut el 6 de juny de 1898 al III Districte de Lió
(Arpitània). Era
fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i
va ser legitimat el 25
d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat
al III Districte de
Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril
de 1917 com a
mecànic i destinat a l'arma d'aviació.
Posteriorment s'instal·là a Toló
(Provença, Occitània) i fou membre de la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
En 1935 era secretari del grup de Toló de la
Federació Anarquista Provençal
(FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la
FAF,
que edità 11
números a Toló entre octubre de 1935 i agost de
1936, butlletí que es
decidí
publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de
setembre de 1935
a La
Ciutat (Provença, Occitània), en el qual
assistiren 13 grups. Durant la
nit del
29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels
arbres i
els pals
elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop
de l'arsenal de
vaixells de
guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les
masques» (Sota les
màscares). En el moment de la detenció portava
encara 121 exemplars
d'aquest
pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per
haver
aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era
membre del
grup
«Jeunesse Libre» (Joventut Lliure).
Després de la II Guerra Mundial
s'instalà a Masamet (Llenguadoc,
Occitània),
fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la
Unió Local
de la
Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF)
i pel seu activisme
va
ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va
morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc,
Occitània). Existí
un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà
a
Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un
número de Cahiers de la
Libération Sociale. ***
Simón
Radowitzky - Simón
Radowitzky: El 29 de febrer de 1956 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic)
l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la
seva versió al
castellà com Simón
Radowitzky. Havia
nascut el 10 d'octubre de 1889 –moltes fonts citen setembre o
novembre
de
1891– a Stépany (Rivne, Ucraïna) en una
família obrera humil d'origen jueu. A
començaments de segle amb sos pares es traslladà
a la ciutat industrial
d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble
d'Stépany no
tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els
estudis i entrà com a
aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre
manyà
l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904
participà en una manifestació
reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser
durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un
cop de
sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis
mesos
recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir
premsa
obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant
el tancament conegué
l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà
suïcidant-se abans de ser deportat a
Sibèria. Després passà a treballar a
la planta siderúrgica «Shla»
d'Iekaterinoslav,
on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la
Revolució russa de
1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi
Zawot» i va ser nomenat membre del soviet
d'aquesta empresa. Després del fracàs de la
revolució, aconseguí d'antuvi fugir
de la repressió tsarista; però,
després de furtar el sabre i la pistola a un
soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de
deportació a
Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la
presó d'Iekaterinoslav, son pare
pogué obtenir la seva llibertat. Decidí
exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany,
del qual fou deportat poc després per participar en una
vaga. Sota el perill de
ser desterrat a Sibèria, aconseguí
documentació falsa i es traslladà a Riga, on
embarcà en un vapor transoceànic cap a
Amèrica. El març de 1908 arribà a
l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires,
Argentina), on
treballà com a obrer mecànic als tallers del
Ferrocarril Central Argentí. Establí
contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional
Argentina (FORA) i
la redacció de La Protesta.
Després
es traslladà a Buenos Aires, on treballà al
taller mecànic Zamboni del carrer
Charcas i es relacionà amb diversos
intel·lectuals llibertaris russos exiliats
(Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin,
Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín,
Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909
participà en la gran manifestació de
la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires
convocada per la FORA –altres manifestacions estaven
organitzades per la central
sindicalista
revolucionària Unió General de Treballadors (UGT)
i pel Partit Socialista (PS).
A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per
recordar els
«Màrtirs de Chicago» i aleshores es
trobava en obres per reformar-la en la
plaça del Congrés, un dels símbols
urbanístics de la burgesia al poder. La
policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo
Falcón, reprimí durament amb
tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora
de lluita se saldà
amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un
centenar de ferits.
Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris
i socialistes, així com els
seus òrgans d'expressió, i durant la setmana
següent de protestes i de vaga general,
convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la
història sota el nom
de «Setmana Roja», el moviment obrer
exigí la dimissió de Falcón, mentre
les
forces de seguretat parlaren de «complot
russojudàic». El 4 de maig de 1909 més
de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els
fèretres dels obrers
assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació
de dol que va ser
reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky
decidí atemptat
contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909
preparà un artefacte explosiu
al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge
tirat per cavalls del coronel
al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan
venia de l'enterrament
de Ballvé, director de la Presó Nacional de
Buenos Aires, al Cementiri del Nord.
L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari
Juan Alberto Lartigau; ambdós
van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat,
intentà
suïcidar-se disparant-se al pit dret
–fallà
perquè disparà amb la mà
esquerra– a pocs carrers del lloc de l'explosió al
crit de
«Visca l'anarquisme!».
Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà
ferides lleus al pit dret i
fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no
duia identificació
i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se
davant un complot
portà el president José Figueroa Alcorta a
decretar l'Estat de setge, que es
mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà
una dura repressió contra el
moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar
la
identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que
l'ambaixada argentina
a París facilità els seus antecedents obtinguts a
Ucraïna –segons els quals
havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual
cosa havia estat
condemnat a sis mesos de presó–, però
la seva
edat quedava incerta. El fiscal
Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge
mèdic que conclogué que tenia
entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap
còmplice,
sol·licità la pena de mort. Però un
cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà
una
còpia d'una partida de naixement on es confirmava que
només tenia 18 anys i per
tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal,
el jutge
Sotero Vázquez commutà la pena màxima
per la de reclusió per temps indeterminat
a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un
càstig addicional de
reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint
amb l'aniversari de
l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta
el cas a la
Suprema Cort, però aquesta aprovà la
sentència de la justícia ordinària. El
6
de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos
anarquistes condemnats també per atemptat contra les
autoritats que compartien
reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament,
amb 11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel.
Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu
perquè va ser cridat en l'últim
moment a la impremta del presidi. L'operació, que
comptà amb el suport de
l'exterior i la connivència de guàrdies de
l'interior, atemorí les autoritat
carceràries i decretà el seu trasllat al penal
d'Ushuaia, reservat generalment
per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els
presos
anarquistes i polítics en aquesta duríssima
penitenciaria es «popularitzaria» a
partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren
els pocs drets que tenien la
resta de presidiaris –només podia llegir la
Bíblia– i, considerat el promotor
de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou
sotmès a
constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de
Gregorio
Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i
Sampedro).
Immediatament La Protesta
publicà el
fullet de Marcial Belascoain Sayós El
presidio de Ushuaia, que causà un gran
ressò i obligà el govern d'Hipólito
Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions
penals a Ushuaia i a
rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de
novembre
de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins,
aconseguí
evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que
reeixí de la seva història.
Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel
Arcángel Roscigna i els xilens
Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el
cúter «Ooky», propietat de una
dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat
xilena de Punta Arenas. Radowitzky,
coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de
carceller i abandonà el
penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un
grup de carcellers
nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla
original era
desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per
resistir-hi
un temps fins que la recerca hagués minvat, però
finalment pensaren que a Punta
Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de
navegació, i ja en
aigües xilenes de la península de Brunswick, la
goleta va ser abordada per un
vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de
l'evasió.
Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada,
però la tripulació dàlmata va
ser detinguda i interrogada a la presó fins que el
maquinista de l'«Ooky»
confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu.
Poques hores després,
va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a
Punta Arenas caminant
i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra
«Centeno» i dues setmanes
després de bell nou a Ushuaia. El càstig per
evasió era dos anys de confinament
en solitari amb només mitja ració d'aliments.
Durant els anys posteriors, les
campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa
obrera es
van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president
Yrigoyen,
que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una
delegació anarquista
el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de
110 presos, però amb
l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de
1930 el vaixell «Vicente
Fidel López» el portà al port de Buenos
Aires i des d'allà fou obligat a agafar
el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat
el viatge amb diners seus i
sense cap mena de documentació. Gràcies al suport
dels grups anarquistes
uruguaians aconseguí salvar els entrebancs
burocràtics i poder desembarcar. A
la capital de l'Uruguai, després que les autoritats
soviètiques li neguessin el
passaport i així poder retornar a Ucraïna
–Radowitzky desconeixia la repressió
que patia el moviment anarquista a l'Estat
soviètic–,
reprengué la seva
professió de mecànic. Durant la seva estada a
l'Uruguai realitzà diversos
viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació
entre els moviments
anarquistes dels dos països fugint
i de
la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El
març de 1933 assistí
al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se
celebrà a Montevideo. El 7 de
desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel
Terra pretengué
expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers
indesitjables. Els companys
anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no
crear un precedent
i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21
de març de 1936
l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí
la commutació de la
pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia
domicili propi, hagué
de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan
esclatà la guerra civil
espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28
Divisió de l'Exèrcit republicà,
composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat
militant
Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio
Casanova,
anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la
Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut
malmesa, fruit dels
més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques
culturals i sindicals per a la
Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf
feixista, creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Més tard aconseguí
embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco,
cònsol de l'Uruguai a la Ciutat
de Mèxic, li proporcionà una feina a la
delegació sota el nom de José
Guzmán. Durant la postguerra
treballà per a la secció mexicana del
International Rescue and Relief Committee
(IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport
per als refugiats
europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà
revistes anarquistes
i realitzà viatges als Estats Units. Treballà els
últims anys de sa vida en una
fàbrica de joguines. També va fer servir a
Mèxic el nom de Raúl
Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un
atac de cor el 29 de
febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els
companys li compraren una
senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el
llegí Liberto Callejas. Simón Radowitzky (1891-1956) ***
Maruja Lara (2007) - Maruja Lara: El 29 de febrer de 2012 mor a Paiporta (Horta Sud, País Valencià)
l'anarcosindicalista
Angustias Lara Sánchez, més coneguda com Maruja
Lara. Havia nascut l'11
de setembre –oficialment el 12 de setembre– de 1917 –algunes fonts citen erròniament 1913– a
Granada (Andalusia, Espanya). El seu nom fins a 2001 fou el de
Francisca Lara Sánchez, data en la qual es va canviar oficialment el
nom de Francisca pel d'Angustias, que feia servir habitualment. Sos
pares es deien Vicente Lara Díaz, pagès, Prudencia Sánchez Pozo. Amb
tres anys va
emigrar
amb sa família al Brasil i després a l'Argentina,
on son pare va militar en
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). El gener de
1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de
Minyones de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual
arribarà a ser secretària, i
en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va
conèixer militants
destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco
Maroto del Ojo. Després del
cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per
Tocón,
Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la
«Columna
Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a
València i va ingressar en el
Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital
Número 1», a prop de les Torres
de Quart, de València. A València va fer de
tresorera de «Mujeres Libres» i va
tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía
Sánchez Saornil, Suceso
Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez,
América Barroso,
Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se
molt amiga d'Isabel Mesa Delgado
(Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en
l'homenatge a la 25
Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939,
Lara i Mesa van pujar a un
camió per ser portades a Almeria i d'allà
embarcar a Algèria, però van acabar
al port d'Alacant i d'allà al camp de
concentració franquista d'Albatera.
Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va
treballar un
temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de
1939 va retornar a
València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un
quiosc a la capital
valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les
dues
amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el
col·lectiu Unión de
Mujeres Demócratas (UMD), organització
clandestina per ajudar les persones
preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats
en contra de la
dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat
d'uns
mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960
fugint de la repressió,
sempre visqué a València. Després de
la mort del dictador Francisco Franco,
participà activament en la reconstrucció de la
CNT i va fer costat la creació
de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la
Confederació General del Treball (CGT)
valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997
col·laborà en la revista anarquista El
Noi.
Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 al seu domicili de
Paiporta (Horta Sud, País Valencià) i va ser incinerada al Crematori
Municipal de València. |
![[28/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/02]") |
|
![[01/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/03]") |
|
|
| Actualització: 22-06-24 |