|
---
Anarcoefemèrides
del 29 d'abril Esdeveniments
Portada del primer número d'O Movimento Operário - Surt O Movimento Operário: El 29 d'abril de 1917 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic anarcosindicalista O Movimento Operário. Boletim da União Operaria Nacional. De periodicitat irregular, aquest òrgan de la Unió Obrera Nacional (UON), primera central sindical creada a Portugal, va ser redactat principalment per Alexandre Vieira i Evaristo Esteves, administrat per Manuel da Conceição Afonso i Alfredo Pinto, i editat per Ricardo Malheiro. Publicà un suplement arran de la vaga telegràfico-postal de 1917. En sortiren nou números, l'últim el març de 1918, més un segon suplement que aparegué l'octubre d'aquell any. ***
Gustav Noske, amb capell bolet,
dirigint la repressió - Esclafament de la República dels Consells de Baviera: Del 29 d'abril al 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya), l'exèrcit governamental contrarevolucionari –30.000 membres dels Freikorps– dirigit pel socialdemòcrata Gustav Noske esclafa a sang i foc la República dels Consells de Baviera. L'ordre burgès és establert després de violentes lluites de carrer, una victòria militar que donarà lloc a més de 700 execucions sumàries. Els anarquistes implicats en aquesta revolució patiren sense contemplacions la repressió: Gustav Landauer fou assassinat el 2 de maig; Erich Mühsam, detingut el 13 d'abril, serà condemnat a 15 anys de presó; Ernst Toller, per haver respectat la vida d'hostatges, serà condemnat a cinc anys de presidi; Ret Marut (B. Traven), aconsegueix fugir i ha de recomençar una nova vida sota una altra identitat a Chiapas (Mèxic). ***
Cartell
de l'acte - Míting per Sacco i
Vanzetti: El 29 d'abril
de 1927 se celebra a la Casa del Poble de Buenos Aires (Argentina) un
míting en
suport dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats
a mort
als Estats Units. L'acte, organitzat pel Comitè
d'Agitació Pro Llibertat de
Sacco i Vanzetti, comptà amb els parlaments d'Aldo Aguzzi,
Rodolfo González
Pacheco, Miguel Ramos i Horacio Elite Roqué, entre d'altres.
Aquest Comitè
d'Agitació publicà, entre maig de 1926 i setembre
de 1927, set números del
butlletí Agitación, un dels
diversos òrgans de la campanya per
l'alliberament dels dos militants anarquistes italoamericans. ***
Propaganda del concert apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 15 de març de 1956 - Concert de Lafforgue: El 29 d'abril de 1956 se celebra a la Sala Pleyel de París (França) un festival en suport del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili Solidaridad Obrera. L'acte consistí en un concert de René-Louis Lafforgue, cantautor i actor llibertari francès d'origen basc. Lafforgue havia nascut en 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) en una família d'anarquistes bascos que, després de patir la guerra civil, s'exilià a França. ***
Cartell
de l'acte - Anarchica Toscana:
El 29 d'abril de 2011 se
celebra al Cenacolo degli Agostiniani d'Empoli (Toscana,
Itàlia) una
conferència i un espectacle musical, dins del marc de les
celebracions del
centenari de la mort del propagandista anarquista Pietro Gori, sota el
nom
d'«Anarchica Toscana». La conferència
portà com a títol «Origini e tradizione
del movimento anarchico in Toscana tra '800 e '900. La crisi di fine
secolo e
il ruolo degli anarchici», que va ser llegida per Franco
Bertolucci, director
de la Biblioteca Franco Serantini, i per Emanuela Minuto, investigadora
universitària. L'esdeveniment acabà amb un
espectacle musical a càrrec de la
banda popular de carrer florentina «I Fiati
Sprecati», que tocà música
balcànica i cançons socials en homenatge al
Primer de Maig. Anarchica Toscana (29 d'abril de 2011)
Naixements
Foto policíaca de Paul Rabouin (23 d'abril de 1892) - Paul Rabouin: El 29 d'abril de 1860 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista Paul Pierre Augustin Rabouin. Era fill de François Donatien Rabouin, taberner, i de Victorine Pierrette Varry, tendera. Es casà amb Valérie Augustine Proudhomme, de qui enviudà amb un infant. Es guanyava la vida fent de cavallerís a la Companyia de Tramvies de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) i de jornaler. Vivia al número 15 del carrer Épinettes de Choisy-le-Roi, on a començament de la dècada dels noranta rebia la premsa anarquista i amb sos germans Pierre Émile i Victor, i sa germana Émile, animava un grup de joves. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, com molts altres companys, entre ells son germà Victor, abans de la manifestació del Primer de Maig; en l'escorcoll de casa seva es va trobar una col·lecció voluminosa de cançonetes i de romanços. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut en una altra batuda. En aquesta època vivia en el número 26 del carrer Saint-Louis de Choisy-le-Roi. El 17 d'agost de 1899 es casà al IX Districte de París amb l'infermera Henriette Queyrie. En aquesta època treballava de cambrer en un restaurant i vivia al número 70 del carrer La Boétie de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció de Jules Lelong apareguda en el diari
parisenc La
Liberté del 3 de maig de 1907 - Jules Lelong: El
29 d'abril de 1877 neix al
XVIII Districte de París (França) l'anarquista i
antimilitarista Jules Pierre
Joseph Lelong. Era fill d'Adrien Joseph
Ghislain Lelong, empleat
de comerç, i de Marie Célestine Emélie
Mirguet, bugadera. El 5 de setembre de
1899 es casà a Saint-Ouen (Illa de França,
França) amb la parisenca Augustine
Louise Poutrieux. En aquesta època vivia al
número 147 del carrer de la
Chapelle de Saint-Ouen i treballava d'empleat de comerç.
Vidu, el 27 de febrer
de 1904 es casà a Saint-Ouen amb la planxadora parisenca
Marie Amélie Delplanke.
En aquesta època vivia al número 5 del carrer
Voltaire de Saint-Ouen i encara
treballava d'empleat de comerç. A principis de segle
treballava d'impressor i
era secretari general del Sindicat de Minervistes. El 2 de maig de
1907, després
d'estar amagat uns dies a la Borsa del Treball, va ser detingut sota
l'acusació
d'haver aferrat pels carrers de París durant la nit del 22
al 23 d'abril el
cartell antimilitarista «Aux soldats», signat per
l'«Agrupació Lliure de
Propaganda Antimilitarista», on s'incitava els soldats a la
desobediència, i
tancat a la presó parisenca de La Santé. En
aquesta època vivia al número 80
del carrer de la Chapelle de Saint-Ouen. El 24 de juny de 1907 va ser
jutjat
per l'Audiència del Sena juntament amb altres 11 companys
antimilitaristes i
tots van ser absolts dos dies després. En 1909
formà part del Comitè de Defensa
Social (CDS) de París. Durant els anys deu fou membre del
grup anarquista del
XVIII Districte de París i de «Les Amis du
Libertaire». En aquesta època vivia al
número 29 del carrer Villa Biron de Saint-Ouen i treballava
d'impressor. Durant
la Gran Guerra, en la primavera de 1916, va ser mobilitzat en la 23
Secció
d'Infermers Militars. El gener de 1918 era membre del Sindicat
d'Impressors
Tipogràfics. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Marguerite
Greyval - Marguerite Greyval: El 29 d'abril de 1878 neix al XVII Districte de París (França) l'artista dramàtica i editora llibertària Marguerite Gabrielle Jeanne Marie Glandard, coneguda com Marguerite Greyval o Marg Greyval. Sos pares es deien Alexandre Louis Glandard, empleat comercial, i Marie Aline Pareaux. Actriu en diversos escenaris parisencs (Déjazet, L'Européen, Théâtre des Mathurins, etc.), va pertànyer a l'elenc oficial del Théâtre Antoine de París. Treballà especialment amb el director teatral Firmin Tonnerre (Firmin Gémier), amb qui creà Poil de carotte, i amb Ida Rubinstein. Destacà com a declamadora a cabarets i per a la «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. Dirigí l'«Édition Greyval», al 75 del passatge Brady del X Districte de París, on publicà obres socials, musicals i poètiques de gran qualitat. Interpretà nombrosos cançonetistes i lletristes anarquistes, entre ells Marius Brubach, Gaston Couté –d'aquest va enregistrar en 1928 el seu Le discurs du traineux–, René-Paul Groffe, François-Henri Jolivet, Jean-Paul Monteil Xavier Privas i Jehan Rictus. Col·laborà activament amb la societat de producció cooperativa «Le Cinéma du Peuple», amb el «Théâtre du Peuple», amb «La Chanson du Peuple», amb «La Chanson de París», amb «L'Avenir Social», amb el «Groupe de Propagande par la Chanson» i amb l'agrupació artística de Montmartre «La Vache Enragée», entre altres propostes culturals i polítiques. Participà en nombroses actes a benefici de Le Libertaire, de La Patrie Humaine, de la Unió Anarquista (UA) i d'altres actes anarquistes (solidaritat amb els presos, etc.), sindicalistes, antimilitaristes i socialistes. El seu últim domicili va ser al número 10 del carrer Jean-Baptiste Dumas del XVII Districte de París. Marguerite Greyval va morir el 22 de febrer de 1933 d'una pneumònia a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) i va ser enterrada al cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França), després d'haver tingut exèquies religioses el 25 de febrer a l'església de Saint-Jacques-du-Haut-Pas. En 2015 Alain Renault publicà la biografia Une diseuse de Gaston Couté: Marguerite Greyval (Patrimoine du spectacle). Marguerite
Greyval
(1878-1933) ***
El
jove Magí Marcé Segarra quan treballava de
manyà - Magí
Marcé Segarra: El 29 d'abril de 1880 neix a Vilanova i
la Geltrú (El
Garraf, Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista, i
després polític republicà,
Magí Pere Marcé Segarra –a vegades el
seu segon
llinatge citat erròniament Marcet–,
que va fer servir el pseudònim Magín
Vidal Ribas. Sos pares es deien Magí
Marcé
Mestres, jornaler, i Teresa
Segarra Lluís. Estudià amb els clergues de les
Escoles Pies i a l'Escola d'Arts
i Oficis de Vilanova i la Geltrú, mentre feia d'ajudant de
filador de son avi.
Amb 12 entrà a fer feina d'aprenent de manyà a
Cal Minaire, petit taller
metal·lúrgic de Sabadell propietat de la
família Balsach i posteriorment va fer
feina a Cal Francesc i als Tallers Desveus. Aviat
començà a militar en el
moviment llibertari, i tingué com a companys de lluita
destacats militants, com
ara Teresa Claramunt Creus, Francesc Layret Foix, Joan Peiró
Belis, Ángel
Pestaña Núñez, Salvador
Seguí Rubinat, etc. Amb només 13 anys, va ser
detingut
per la seva suposada complicitat en l'atemptat del 23 de setembre de
1893 a la
Gran Via de Barcelona contra el seguici del general Arsenio
Martínez Campos. En
1901 es casà amb Àngela Tomàs, amb qui
tingué dues filles, Solidaritat i
Benvinguda, i un fill, Benvingut. En aquests anys
col·laborà regularment en el
quinzenal anarquista El Trabajo
(1897-1912), portaveu de la Federació Obrera de Sabadell
(FOS). Participà
activament en la vaga general de 1902. En 1905 signà un
manifest de rebuig i
protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de
Vilanova i la Geltrú.
El 15 de juliol de 1907 va ser detingut després de
l'atemptat de Mateu Morral
Roca contra Alfons XIII i va romandre en presó incomunicada
fins el maig de
1908 sota l'acusació de convinença amb
l'anarquista Joan Rull Queraltó i per
possessió d'un petit torn que la policia assegurava
s'emprava per fabricar
bombes. Poc abans dels fets de la «Setmana
Tràgica» de 1909, s'afilià de manera
efímera a l'Agrupació Socialista de Sabadell
(ASS) i tingué un paper destacats
en aquests fets en aquesta població. Fugint de la
repressió s'exilià a París
(França), on, amb col·laboració de
Rossend Vidal Bosch i Antoni Fabra Ribas, va
escriure uns articles sota el títol «La revolt
ouvrière a Espagne» publicats en
el diari L'Humanité, que
van ser
traduïts al castellà en 1910 per Luis Simarro
Lacabra i publicats sota el títol
El proceso Ferrer y la opinión
europea.
A París va romandre dos anys. En tornar a Sabadell,
abandonà la militància
socialista i retornà al moviment llibertari, moment en el
qual es creava la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre juliol i el
desembre de 1910
participà activament en les anomenades «Vague de
Seydoux», participant en
diversos mítings. En un d'aquests mítings es va
comprometre a abandonar el seu
ofici de manyà si no s'aconseguia la jornada de nou hores,
promesa que va
complir poc després. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre
de 1910 representà
la Unió Metal·lúrgica de Sabadell en
el congrés de constitució de la CNT
celebrat a Barcelona. Jugà un paper important en les
campanyes per la llibertat
de diversos obrers empresonats amb el suport de la Lliga dels Dret de
l'Home. En
1911 col·laborà en Solidaridad
Obrera.
Arran de la vaga general revolucionària del 18 de setembre
de 1911 convocada
per la CNT en protesta de la guerra del Marroc, va ser detingut.
També
participà en la vaga intersectorial de juliol de 1913, fet
pel qual va ser
detingut i acusat d'atiar la rebel·lió. A
començament de 1916 va ser detingut en
un míting per l'augment salarial a Madrid (Espanya) i el
desembre d'aquell any
va ser empresonat després de la seva participació
en una vaga general convocada
per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT). En
aquests temps es dedicà
a la venda ambulant a domicili de cafè, però
acabà traspassant el negoci a son
nebot del Cafè Líric i arrendant el
cafè «El Diluvio», que posteriorment
prengué el nom d'«El Trolley», a la
cruïlla de la carretera de Barcelona i la
de Rubí, lloc de trobada destacat de l'esquerra local i que
esdevingué refugi durant
la vaga revolucionària de 1917. Per mor d'aquests fets, va
ser jutjat en rebel·lia,
però el 30 de novembre de 1917 va ser amnistiat. En aquest
local, que regentà
durant molts d'anys, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) llogà
una part de l'immoble
des de la seva creació. Forma part del Círcol
Republicà Federal (CRF), secció
sabadellenca del Partit Republicà Democràtic
Federal (PRDF), en la candidatura
de la Coalició d'Esquerres Republicanes (CER) a les
eleccions d'abril de 1931 i
participà en l'alcaldia. L'1 de febrer de 1934, en
representació del CRF, va
ser nomenat alcalde per unanimitat del consistori, del qual
formà part, a més
del PRDF, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i un representant de
la Unió
Socialista de Catalunya (USC), i un per primera vegada una dona, Fidela
Renom
Soler, del CRF, assolia una regidoria municipal. Poc mesos
després, aquest
consistori va ser suspès per l'autoritat militar a
conseqüència dels «Fets
d'Octubre» de 1934. En aquests anys mantingué una
gran enemistat amb Josep Moix
Regàs. Amb el triomf de les esquerres a les eleccions del 16
de febrer de 1936,
retornà a l'alcaldia, però per motius de salut
abandonà el càrrec l'abril
d'aquell any i va ser substituït per Joan Miralles Orrit. El
gener de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà a
França. A finals de 1940 retornà
a Catalunya gràcies a l'aval de l'alcalde franquista Josep
Maria Marcet Coll,
que argumentà que durant la guerra havia acollit i protegir
a casa seva
persones perseguides per mor de les seves creences; jutjat en consell
de
guerra, el seu cas va ser sobresegut. Després d'un temps
vivint a Barcelona,
s'instal·là definitivament a Sabadell. Amb
problemes cardíacs, Magí Marcé
Segarra va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 3 de febrer–
de 1967 al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) i va ser
enterrat en aquesta població. A partir del 22 de desembre de
1993 una plaça del
barri de Can Feu de Sabadell porta el seu nom. Magí Marcé Segarra
(1880-1967) ***
Arnold
Bontemps (ca. 1936) -
Arnold Bontemps: El 29
d'abril de 1884 neix al XX Districte
de París (França)
el
periodista i propagandista anarquista,
sindicalista i antimilitarista, i després polític
socialista i francmaçó,
Arnaldo Egidio Vincenzo Bontempi, més conegut com Arnold Bontemps. Sos pares, d'origen
italià, es deien Louis Napoléon Egidio
Marie Bontempi, empleat d'ideologia garibaldina, i Mérope
Innocenta Maria
Ortori, modista. D'antuvi es guanyà la vida de diferents
maneres, com ara de
torner o de corredor en llibreria. Instal·lat a Alger
(Algèria), entre 1902 i
1904 col·laborà en els periòdics
parisencs Le
Libertaire, Le Réveil de
l'Esclave
i L'Homme Libre. Entre el 29 de
setembre i el 4 d'octubre de 1903 va fer una gira de
conferències per la zona
de Marsella (Provença, Occitània) amb
l'anarquista Francis Prost. El 5 de
febrer de 1904 el seu nom figura en el Control General d'Anarquistes
Residents
a Algèria. En aquesta època vivia al
número 8 del carrer Bad-Azoun d'Alger. Va
ser membre del Grup de Propaganda Llibertari (GPL), que es reunia a la
Universitat
Popular (Casa del Poble). El 28 de febrer de 1904 va fer la
conferència
contradictòria «Socialisme et Anarchie»,
organitzada pel GPL. També fou l'administrador
responsable del periòdic anarquista d'Alger Le
Réveil de l'Esclave. Journal libertaire syndicaliste,
que publicà dos
números el juny de 1904, i en el qual va
col·laborar. El juny de 1904 va fer
una xerrada per al Sindicat de Sastres d'Alger, parlà en una
reunió sobre la
vaga del Sindicat de Treballadors del Suro i prengué la
paraula en una
conferència del regidor municipal Célestin
Aprosio del grup «Le Prolétaire»
sobre el socialisme i el comunisme celebrada a la Borsa del Treball.
L'estiu de
1904 s'instal·là a la metròpoli
–el juny de 1908 va ser esborrat dels registres
policíacs algerians. L'agost de 1904 va ser detingut a
París sota l'acusació de
«cops i ferides» i el setembre d'aquell any,
després d'una estada a Barcelona
(Catalunya), va ser detingut en una batuda policíaca a
Saint-Denis (Illa de
França, França). L'octubre de 1904
participà en diversos mítings
antimilitaristes organitzats per la Joventut Sindicalista de
París. El 28 de
desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena
de París, juntament
amb altres 27 membres (Jean Bousquet, Amilcare Cipriani,
Roger-Alexandre Gibot,
Gustave Hervé, Eugène Bonaventure Vigo, Georges
Yvetot, etc.) de l'Associació
Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), pel cas del
«Cartell
Roig» («Aux Conscrits»), el qual feia una
crida als conscrits a la insurrecció
en cas de mobilització, a un any de presó i a 100
francs de multa. Purgà la
pena a la presó parisenca de La Santé i el juny
de 1906 va ser posat en
llibertat provisional, juntament amb una desena d'altres condemnats, i
amnistiat
un mes més tard. El 22 d'abril de 1917 fundà, amb
Georges Clairet, el setmanari
il·lustrat anticlerical d'extrema esquerra Le
Bloc. En aquests anys treballà de periodista a
París en diversos periòdics
(Le Bonnet Rouge, Bonsoir,
Le Cri Sportif, Le
Drapeau
Rouge, Floréal,
Marianne, Notre
Temps, París-Soir,
Le Petit Journal, Le
Peuple, Le Populaire, Le Progrès de Bel-Abbès,
Le Progrès Civique, Le Quinzaine, Le
Quotidien,
La Revue Républicaine, Le Soir, La Vie
Socialiste, etc.) i va ser un dels primers cronistes
esportius de la premsa parisenca. El 27 de febrer de 1923 es
casà al XVII
Districte de París amb la parisenca Marie Élise
Salomé Madeleine Bilger. En
aquesta època vivia al número 10 del carrer
Paradis de París. Decantat cap el
socialisme, s'afilià a la Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO). El
22 d'abril de 1928 es presentà a les eleccions per la
Federació Socialista del
departament d'Alier per la circumscripció de Lapalisse
(Alvèrnia, Occitània),
però no va passar a la segona volta. Patí una
campanya xenòfoba a causa dels
seus orígens italians. El 20 d'octubre de 1929 fou candidat
a les eleccions al
Senat i l'1 de maig de 1932 a les legislatives. Seguidor del corrent
neosocialista de Pierre Renaudel, en 1933 abandonà l'SFIO i
participà en la
creació del Partit Socialista de França (PSF),
del qual va ser membre del seu
Consell Central, i en 1935 de la Unió Socialista Republicana
(USR). En els anys
trenta fou membre del Sindicat de la Premsa Esportiva i president de la
seva
Comissió de Festes. Durant els anys del Front Popular
participà en la Sotssecretaria
d'Estat d'Esports i de Lleure de Léo Lagrange, especialment
en el
desenvolupament de l'esport i del turisme popular. En 1938 va ser
elegit inspector
d'esports i de lleure. L'1 de març de 1942 va ser cessat pel
govern feixista de
Vichy. Durant l'Ocupació formà part de la xarxa
resistent «France au Combat».
Després de la guerra, a més de rebre diverses
condecoracions (Legió d'Honor,
Creu de Guerra, Medalla de la Resistència), va ser
reintegrat com a inspector
d'educació física i d'esports. L'1 de setembre de
1944 va ser nomenat
provisionalment inspector general de tercera classe, però
abandonà les funcions
dos mesos després. En 1948 va ser tasques per al Ministeri
de l'Educació
Nacional encapçalat per Yvon Delbos. En 1945
participà en la fundació de la
societat «Les Éditeurs de
France-Documents» i dirigí els serveis
polítics del
diari La Dépêche de Paris.
Francmaçó,
va pertànyer a la maçònica
Associació Fraternal de Periodistes (AFP) i a la
Lògia «La
Fidélité», a més de
col·laborar en la publicació
maçònica Vendémiaire.
Va ser autor de diversos
fullets, com ara Le football (1933,
amb Marcel Banide) i Le catch as catch
can (1939, amb Albert Arnaud i Félix Miquet) i va
fer el prefaci del llibre
d'Irène Popard Gymnastique
harmonique et
rythmique (1945). Arnold Bontemps va morir el 21 d'agost de
1953 al seu
domicili, al número 20 del carrer Laugier, del XVII
Districte de París (França)
i va ser enterrat, després d'un servei religiós,
el 25 d'agost al cementiri de
Pantin (Illa de França, França). ***
Foto policíaca de Henry Crozat de Fleury (28 d'abril de 1912) - Henry Crozat de Fleury: El 29 d'abril de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Henry Joseph Charles Jérôme Crozat de Fleury. Fill d'una família noble i benestant, sos pares es deien Pierre Arthur Auguste Crozat de Fleury, empleat al vaixell cabler MacKay-Bennett, i Marie Louise de Lagrange de Lagassan. Sa família volgué fer d'ell un funcionari model, però s'estimà més fer estudis de corredoria comercial i borsària i dedicar-se a les finances. Es declarà anarquista i vegetarià i freqüentà el cercle llibertari al voltant d'Albert Joseph (Libertad) i André Lorulot, participant en les xerrades populars celebrades al número 22 del carrer del Chevalier de la Barre de París, seu del periòdic L'Anarchie, i passant temporades a la Societat de Vacances Populars «Le Rayon de Soleil» (El Raig de Sol) de Châtelaillon (Poitou-Charentes, France), també coneguda com la «Plage Libertaire» (Platja Llibertària), i on entaulà estreta amistat amb el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi. En 1912 edità els fulletons: Comment on vous vole, Comment on vous ruine. De la finance au placement, Comment on doit s'enrichir i Orientation nouvelle et rationnelle de la finance et des affaires. També publicà el periòdic La Volonté, el lema del qual era «Treballar és prostituir-se». El 27 d'abril de 1912 va ser detingut acusat d'haver venut lletres de canvi i títols de propietat per valor de 27.340 francs provinents d'un robatori comès a Thiais (Illa de França, França) i del qual van ser acusats els membres de la «Banda Bonnot» Edouard Carouy i Henri Metge. La policia trobà a la seva casa situada en un barri aristocràtic parisenc nombrosos títols furtats, a més d'estatuetes de marfil que Carouy havia robat el 30 de maig de 1911 a l'estació de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per «complicitat de robatoris per encobriment» a cinc anys de reclusió, a 10 anys de residència forçosa assignada i a 2.000 francs de multa a pagar solidàriament amb Carouy i Metge, que van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. En 1920 publicà La cité idéale ou l'urbanisme social rationnel, amb un prefaci de Lucie Delarue-Mardrus. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Albert de Jong - Albert de Jong: El 29 d'abril de 1891 neix a Amsterdam (Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, Albert de Jong restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort el 27 de juliol de 1970 a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos). Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Séverin
Férandel -
Séverin Férandel: El 29 d'abril
de 1896 neix a Barceloneta de Provença (Provença,
Occitània) el militant
anarquista i sindicalista
Séverin Férandel. Sos pares es deien Louis
Célestin Férandel, mecànic de
bicicletes, i Marie Rosalie Grac. Va començar a militar de
molt jove en el
moviment anarquista de la
regió occitana d'Alès i va participar en les
gires de conferències del minaire
Émile Soustelle dirigides als treballadors espanyols dels
centres miners. El 9
de març de 1918 es va casar a Seta (Llenguadoc,
Occitània) amb Marie Chaubert. A
començaments dels anys vint va
col·laborar en el periòdic de Montpeller Le
Fouet, fundat per Vaillant,
i que va deixar de publicar-se el juny de 1922 a causa de la
detenció dels
principals col·laboradors arran d'una
manifestació contra la guerra a Besiers.
Com que coneixia a la perfecció l'anglès,
l'alemany i el castellà, farà feina
en una agència de viatges d'intèrpret abans
d'instal·lar-se a París en 1922 per
seguir un curs de l'Escola de Propaganda dirigida per André
Colomer sota
l'auspici de la Unió Anarquista (UA). El 25 de juny de 1922
assistirà al
Congrés de Sant-Etiève, que donarà
lloc a la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922
intervindrà en el III
Congrés de la UA a Levallois i en el IV Congrés
de la UA a París entre el 12 i
el 13 d'agost de 1923, on serà nomenat amb Pierre Lentente
administrador
delegat de Le Libertaire i participarà
en el
grup de Sébastien Faure, de qui era amic íntim.
En 1924 va esdevenir
responsable de les «Obres Internacionals de les Edicions
Anarquistes», fundades
el maig per militants de diverses nacionalitats (Ugo Fedeli, V.
Gozzoli, A.
Darcola, L. Olmedo, J. Bueno, Y. Walecki, Iacif, Shoulim, Sacha Piotr,
Sébastien Faure, etc.). En aquesta època va
portar la gerència de la revista
trilingüe (francès, italià,
castellà) La Revue Internationale Anarchiste.
En 1925 substituirà André Colomer en la
gerència dels últims números de La
Revue Anarchiste. Amb la seva companya Berthe Faber
–que
esdevindrà més
tard companya de Francisco Ascaso–, portarà la
gerència de la Librairie
Sociale Internationale –rue des Prairies, 72, de
París;
creada amb diners del
grup «Los Solidarios» i punt de trobada de l'exili
llibertari internacional–
fins el 1927, quan la va deixar per motius personals i va ser
substituït per
Nicolas Faucier, gerent de la Librairie Sociale que depenia aleshores
de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR).
Arran del congrés de la Unió
Anarquista Comunista (UAC) d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926,
serà
elegit membre de la comissió executiva. El 12 de febrer de
1927 va participar
com a delegat en la Conferencia Internacional que discutiria la
Plataforma
Organitzacional promoguda pel grup d'exiliats llibertaris russos de Dielo
Trouba (Makhno i Arshimov, entre altres). A resultes del
congrés de la UAC de París, entre el 30 d'octubre
i l'1 de novembre de 1927,
que va ser el congrés de l'escissió, va ser
elegit responsable de la Federació
del Midi de la nova organització: la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària,
de la qual serà un ardent defensor. En aquest any
també serà un dels
responsables (amb Luigi Fabbri, Gobbi, Treni, Berneri i Ugo Fedeli) de
la
revista bimensual anarquista en italià publicada a
París La Lotta
Umana; del Bolletino del Comitato Internazionale di
Difesa Anarchica;
i de la publicació Primo Maggio. En
aquesta època va
col·laborar en Le Libertaire i en l'Encyclopédie
Anarchiste de
Sébastien Faure, així com als
periòdics Le Semeur contre tous les tyrans
i Terre Libre. Participarà
també com a tresorer, juntament amb Louis
Lecoin (secretari), en el Comitè de Defensa de Sacco i
Vanzetti i en el Comitè
Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), creat el 1926 per demanar
el dret
d'asil per als anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover,
empresonats a
França per «complot contra el Rei
d'Espanya» i en perill d'extradició cap a
l'Argentina –uns 200 militants anarquistes peninsulars es
trobaven
refugiats a
França amenaçats d'expulsió. En 1929
s'instal·larà a Mèxic, on
serà conegut com
a Severino Ferrandel, i s'adherirà al
Sindicat del Calçat. El 4 de
febrer de 1931 es va casar a la Ciutat de Mèxic amb la
mexicana Carmen Guerreo, amb qui va tenir dos
infants. Per aquesta època va haver de cessar la
militància pel perill
d'expulsió, però la va reprendre arran de la
Guerra Civil espanyola i després
amb el suport dels revolucionaris peninsulars exiliats. Durant els anys
40
participarà en la secció de la ciutat de
Mèxic de l'Aliança Garibaldi
d'exiliats italians antifeixistes i serà secretari
d'Acción Democrática
Internacional (ADI), que agruparà els nuclis d'antifeixistes
estrangers, i
participarà en el Congrés Antifeixista de
Mèxic –els dies 30 i 31 de gener i 1
de febrer de 1942–, juntament amb Joan García
Oliver, on
s'enfrontaran els
nuclis comunistes i llibertaris pel control de l'exili
mexicà. També col·laborà
amb l'òrgan d'expressió antifeixista de l'ADI Libertad.
Séverin
Férandel va morir a Mèxic en 1978. ***
Necrològica
de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1978 - Manuel Figueroa Lires:
El 29 d'abril –el
certificat de defunció cita l'1 de maig– de 1901 neix a Noia (la
Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista
Manuel Figueroa Lires. Sos pares es deien Francisco Figueroa i Cecilia
Lires.
Fins els 19
anys treballà de pescador a Noia i després
marxà cap a la Corunya, on conegué
sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui
tindrà quatre infants.
A la Corunya començà a militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i
pesquers i quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster,
Irlanda) i
retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes.
En aquesta ciutat
constituí un comitè clandestí que
evacuà per mar nombrosos militats de la zona.
Després embarcà amb sa companya i altres 21
militants llibertaris a bord d'un
vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya).
Immediatament retornà amb sa
família a la Península i restà a
Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins
el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus
i va ser internat en diversos camps de concentració, per
després passar a
treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser
destinada a realitzar treballs de fortificació a la
«Línia Maginot», fet que
aprofità per ajudar a la Resistència antinazi.
Fet presoner pels alemanys, va
ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i
deportat al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i
després al de Gusen (Alta Àustria,
Àustria). El maig de 1945, després de
l'alliberament del camp per les tropes
aliades, retornà a França i treballà a
les mines hulleres de La Grand Comba, on
s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí
dels camps de concentració, i
on milità en la seva Federació Local de la CNT.
Malalt amb greus complicacions
cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978
al seu domicili de La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima
d'un infart de miocardi, i va
ser enterrat dos dies després en aquesta localitat. ***
Necrològica de Patricio Guijarro Mateo apareguda en el periòdic parisenc Cenit de l'1 de novembre de 1994 - Patricio Guijarro Mateo: El 29 d'abril de 1907 neix a Alcuneza (Sigüenza, Guadalajara, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Oviedo (Astúries, Espanya)– l'anarcosindicalista Patricio Guijarro Mateo. Amb sos pares, Pablo Guijarro Alcón, jornaler, i Eustaquia Mateo Izquierdo, emigrà a Catalunya. Instal·lat a Menàrguens (Noguera, Catalunya), s'afilià de ben jovenet a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, lluità a diferents poblacions lleidatanes. Amb Ramón Liarte Viu, participà en la reorganització de la comarcal de Camarasa i de Tremp. Va ser un destacat membre de la fàbrica col·lectivitzada «La Sucrera del Segre» a Menàrguens on treballava. En 1938 compartí vida amb la militant anarcosindicalista Maria Mestre Gibert, que destacà en la defensa de la col·lectivitat quan fou atacada pels estalinistes. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts fins al febrer de 1940. Després va fer de calderer en una fàbrica d'aviació de Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1940, amb l'armistici, fou tancat, amb sa companya, a Argelers i a Barcarès fins a l'octubre de 1941, quan passà a fer de pagès a Saint-Croix de Quintillargues fins al desembre de 1943. Fou cridat pels alemanys a Montpeller per integrar-se en el Servei de Treball Obligatori (STO), però no es presentà i restà a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) amagat per l'alcalde. Amb l'Alliberament, s'instal·là amb sa companya a Castèlnòu de Les, on treballà de soldador, i ambdós s'afiliaren a la CNT de Montpeller. En 1946, com a secretari de Propaganda de la Regional, va fer un míting a Montpeller. Patricio Guijarro Mateo va morir el 24 de juliol de 1994 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Víctor Pamplona Rodríguez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'octubre de 1970 - Víctor Pamplona Rodríguez: El 29 d'abril de 1910 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Pamplona Rodríguez. Sos pares es deien Eugenio Pamplona i Eusebia Rodríguez. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí passar al Nord d'Àfrica i s'instal·là a Casablanca (Marroc). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Casablanca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment va ser repatriat amb sa companya Luisa Sanchiz i dos fills a França i s'instal·là a Pou, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Víctor Pamplona Rodríguez va morir el 29 de maig de 1970 a la Residència «Les Hespérides» de Pau (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Pedro Suñer Lucero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de desembre de 1979 - Pedro Suñer Lucero: El 29 d'abril de 1910 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Suñer Lucero –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Señer. Sos pares es deien Pedro Suñer, ferroviari, i Flora Lucero. Passà la seva infantesa a Girona (Gironès, Catalunya), on son pare havia estat destinat. Heretà la feina de son pare i s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de lluitar als front contra el feixisme, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan esclatà la II Guerra Mundial i després de l'armistici, la seva CTE va ser traslladada a Alvèrnia, on treballà en la tala de boscos, en la fabricació de carbó i en diverses feines agrícoles. Durant l'Ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT. Després de guerra treballà per a l'empresa Michelin i s'integrà en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia de la CNT. En 1947 fou delegat de diverses Federacions Locals d'Alvèrnia (Clarmont, Gerzac, Sant Ors, Ausac, Sant Flor de Sauviac, Pontaumur, Chasteuguidon, etc.) al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Brígida Olmos. Pedro Suñer Lucero va morir el 9 d'octubre de 1979 al seu domicili de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). Son germà Pascual Suñer Lucero també fou ferroviari confederal i exiliat a Clarmont d'Alvèrnia. ***
Juan
Bautista Albesa Segura - Juan Bautista Albesa Segura: El 29 d'abril de 1911 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Bautista Albesa Segura –el seu segon llinatge a vegades citat eròniament com Gil–, conegut com Batiste de la Coixa, Batistet, Batiste o Batista. Sos pares es deien José Albesa i Josefa Segura. Fill d'una família acomodada, la situació econòmica canvià quan la parella se separa i sa mare s'hagué d'ocupar de tots els infants. Quan tenia 11 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure i a conèixer el moviment anarquista. En 1927 retornà al seu poble, on fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. Se salvà de la repressió de 1933, sorgida després de l'aixecament de desembre de 1932, perquè va ser cridat a files. Després del servei militar ajudà les famílies dels perseguits i empresonats i reconstruí el sindicat, organitzant grups de defensa i d'acció. L'abril de 1934 va ser detingut a Vall-de-roures en possessió de propaganda anarquista i empresonat en aquesta localitat. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en aquests anys figurava en un llistat elaborat per la reacció de 119 militants anarquistes a eliminar. Per interessos de la FAI, fou guardaespatlles del capitalista i contrabandista Joan March Ordinas, i participà, amb altres quatre anarquistes (José Bueso, Miguel Cabreras, Ramon Felices Company i Daniel Manero), en l'intent de segrest perpetrat el 29 d'octubre de 1935 al carrer de la Concepció de Palma (Mallorca, Illes Balears) de Joan March Monjo, cosí de financer. L'operació no reeixí per una delació que sortí de la pròpia CNT i en aquesta acció morí Miguel Cabreras (Rafael), un dels segrestadors. Jutjat per aquest fet, va ser empresonat amb Julián Floristán (Riojano) a Palma (Mallorca, Illes Balears), moment que aprofità per col·laborar en el periòdic Cultura Obrera d'aquesta ciutat. El maig de 1936 recobrà la llibertat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, després de matar el comandant del destacament de la Guàrdia Civil de Vall-de-roures i cremar el seu cos, participà en l'alliberament de la zona i encapçalà el grup «Los Dinamiteros de Batista» (o «Los Dinamiteros de Utrillas»), enquadrat en el «Batalló de Metralladores» de l'anomenada «Columna Carod-Ferrer», amb el qual el setembre de 1936 prengué Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) i participà en combats al front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i de Terol. Aquest grup participà en nombroses operacions d'evacuacions de companys que havien quedat a Saragossa, en operacions de sabotatge i d'informació rere les línies franquistes i col·laborà amb el grup encapçalat per Agustín Remiro Manero. Entre setembre i desembre de 1936 participà en la construcció del complex artiller del Mojón del Lobo (Belchite, Saragossa, Aragó, Espanya). Durant la primavera de 1937 s'oposà amb les armes a la reacció comunista contra les col·lectivitats aragoneses i el maig d'aquell any proposà a la CNT un pla per segrestar l'estalinista Enrique Líster Forján i el seu Estat Major que va ser desestimat. Entre 1938 i 1939 fou responsable de la colònia per a 200 infants aragonesos desplaçats, d'entre quatre a 15 anys, «Hogar del Niño Aragonés», a la masia Bach de La Beguda Baixa (Masquefa, Anoia, Catalunya). També organitzà la colònia d'infants i d'adolescents madrilenys evacuats «La Begueda», a prop de Capellades (Anoia, Catalunya), que compta amb el suport de les germanes Lluïsa i Rosaura Arnau Capaces i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Lunèl (Llenguadoc, Occitània). Participà en les xarxes d'evasió de perseguits del nazisme cap a la Península. Mantingué paral·lelament, però, contactes amb Mahren, coronel de les SS nazis. A finals de 1943 encapçalà, amb son cunyat Fermín Tejedor, el Comitè de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT que s'oposà al Comitè Nacional confederal de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) i Felipe Aláiz de Pablo En 1944 la Federació Local de Montpeller de la CNT el va suspendre de militància, per les seves relacions amb sectors gaire esquerrans, i el juliol d'aquell any va ser objecte d'una comissió d'investigació anomenada pel Comitè Nacional de la CNT. Jutjat entre maig i juliol de 1948, amb Fermín Tejedor i Antonio Cabrera, per col·laboracionista després de la II Guerra Mundial en l'anomenat «Procés Marty», va ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a cinc anys de presó per «relacions amb agents lligats a la Gestapo» i per participar com a informador en dos atemptats organitzats pel coronel nazi. En aquest judici va ser defensat per Marcel Dutot, advocat que després serviria al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortir de la presó s'instal·là a Perpinyà, on regentà una explotació hortícola (Jardin Saint Jacques a Mas Picas) i es dedicà al comerç. Durant el seu exili visità en diferents ocasions el seu poble natal. Sa companya fou Julia Celma. Juan Bautista Albesa Segura va morir el 29 de juliol de 1999 al seu domicili de Mas Picas de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En 2015 Lluís Rajadell publicà la biografia La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito. Juan Bautista Albesa Segura (1911-1999) ***
Pedro Torralba Coronas - Pedro Torralba Coronas:
El 29 d'abril de 1913 neix a Riglos (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Miguel Torralba
Coronas. Sos pares es deien Pedro Torralba,
ferroviari que fins a la guerra civil va fer feina en diverses tasques
relacionades amb el ferrocarril i fou el responsable de les
línies telefòniques
entre Osca i Canfranc, i Encarnación Coronas. En 1930 es
trobava a Jaca aprenent l'ofici de
ferrer
quan es va produí l'aixecament militar republicà
de Fermín Galán Rodríguez i
d'Ángel
García Hernández. Força impressionat
per aquest fet, en 1932 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe. El gener
de 1936 presidí un
míting a Ayerbe, on intervingueren Vicente Ballester, Miguel
Chueca i Juan Arnalda.
El juliol de 1936, quan es produí el cop militar feixista,
ocupava la
secretaria de la CNT d'Ayerbe i es trobava a Osca, on demanà
al governador
civil la distribució d'armes per sufocar l'intent; amb molta
sort pogué arribar
a zona republicana. A Igriés s'incorporà a les
milícies de Barbastre. L'octubre
de 1936 s'allistà en la «Columna Roja y
Negra», amb la qual lluità durant tot
el conflicte bèl·lic. El febrer de 1937 fou el
representant d'aquesta columna
al front d'Igriés. Amb la militarització de les
milícies, fou nomenat
responsable d'Informació de la 127 Brigada Mixta,
càrrec que ocuparà fins al
final de la guerra a més de cap de la II Secció
de l'Estat Major. El març de
1939, al final de la contesa, s'encarregà de destruir a
Madrid els arxius
compromesos de la 127 Brigada Mixta. Amb el triomf franquista no
pogué sortir
de la Península, però fugi de la
detenció refugiant-se al domicili de son germà
a la localitat navarresa de Castejón de Ebro, on
visqué clandestinament. El 12
de març de 1947 aconseguí embarcar a Irun amb un
vaixell pesquer i arribar a
Hendaia, instal·lant-se a Kanbo. En 1985 ja vivia a Bordeus,
on fou el
responsable de l'«Amicale de la 127 Brigada Mixta».
Trobem col·laboracions
seves en Boletín de la Agrupación de
Militantes i en Solidaridad
Obrera. És autor del llibre De Ayerbe a
la «Roja y Negra». 127 Brigada
Mixta de la 28 División (1980). Sa companya fou
María Jesús Muguía
Martínez. Pedro Torralba
Coronas va morir el 18 de
gener de 2003 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Pedro Torralba Coronas (1913-2003) ***
Jean
Sauvy - Jean Sauvy: El 29 d'abril de 1916 neix a Grassa (Provença, Occitània) l'enginyer civil, etnòleg, antropòleg, pedagog, periodista i escriptor anarquista Jean Maurice Paul Sauvy, que va fer servir els pseudònims Savoy i A. Thomas. Sos pares es deien Jules Cyprien Sauvy, metge rural i amic i doctor d'Albert Camus, i Claire Amélie Victorine Astier; i era nebot de l'economista i sociòleg Alfred Sauvy. Sa mare va anar a tenir el fill a Grassa, però sos pares vivien a Esperacedes (Provença, Occitània), població on es va criar. Es llicencià en enginyeria de camins, canals i ports a París (França). En acabar els estudis, en 1941 marxà, amb els seus companys de carrera Jean Rouch i Pierre Ponty, com a enginyer civil a l'Àfrica per a construir carreteres i ponts. D'antuvi va ser destinat a Kankan (Guinea) i posteriorment al Sudan, adscrit a les Construccions Públiques Colonials. A l'Àfrica Occidental Francesa (AOF) descobrí amb sos amics l'etnografia i l'antropologia (religions animistes, màgia, etc.) fins el desembarcament aliat de 1942. Es presentà voluntari al Cos Expedicionari francès i participà com a oficial en una companyia de sapadors en la campanya d'Itàlia, en el desembarcament de Provença, en la remuntada de la vall del Roine i en la travessa del Jura i dels Vosges. Després de la II Guerra Mundial va ser destinat al Congo belga com a enginyer. Entre 1946 i 1947 passà sis mesos amb Jean Rouch i Pierre Ponty descendent amb piragua els 4.200 quilòmetres del riu Níger, des del seu naixement fins a l'oceà Atlàntic. D'aquesta experiència sortí el curtmetratge documental antropològic i etnològic Au pays des mages noirs, sobre el poble songhai del riu Níger, i nombrosos articles per a l'Agence France-Press signats per tots tres sota el pseudònim Jean Pierjant. La primavera de 1947 retornà a París i en aquesta època passà casualment per la seu de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy de París (França), on va ser rebut per Maurice Joyeux qui l'orientà vers un grup llibertari del Barri Llatí, establint contacte amb Giliana Berneri. S'adherí al Grup Anarquista «Sacco et Vanzetti» («Grup Llibertari del Barri Llatí») de la FA, del qual formaven part Jean Max Claris, Giliana Berneri, Serge Nin, André Prudhommeaux, Léo Emery i Gilbert Devillard, entre d'altres, i, sota el pseudònim de Savoy i d'A. Thomas, col·laborà en Le Libertaire. També fou un dels oradors en diverses gires propagandístiques de la FA i un dels venedors ambulants de Le Libertaire al mercat de Buci del VI Districte de París –un dels seus compradors habituals era Albert Camus. Membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), en 1948 fou responsable del Bulletin du CRIA i l'any següent va ser nomenat secretari d'aquesta comissió. Poc després participà en la creació de l'anarquista «Grup Cronstadt», adherit a la FA, en el qual milità. Realitzà viatges orgànics a Tolosa de Llenguadoc, per contactar amb els anarquistes locals que acollien clandestinament companys espanyols, i a Brussel·les (Bèlgica), per entrevistar-se amb Hem Day per una qüestió de falsificació de documents. En aquesta època entaulà amistat amb Georges Fontenis, Maximilien Rubel, Henry Poulaille i Étienne Balázs, entre d'altres intel·lectuals llibertaris, i assistí amb regularitat als cursos de filosofia de Maurice Merleau-Ponty i als seminaris de Vladimir Jankélévitch a la Sorbona. En 1948 també participà, amb Georges Fontenis, Georges Vincey, René Lustre i altres, en el comitè de redacció de la publicació Études Anarchistes. Bulletin d'Études et de Crítiques de la Fédération Anarchiste. Amb Ildefonso González Gil fou membre de la Comissió Internacional Anarquista encarregada de preparar el I Congrés Anarquista Mundial de la postguerra, organitzat per la FA, que se celebrà entre l'11 i el 19 de novembre de 1949 a Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època treballava com a periodista científic per a diverses publicacions, com ara La Revue Pétrolière. Posteriorment treballà d'enginyer economista a la Cambra Sindical de Constructors d'Automòbils, per això té alguns llibres sobre el món de l'automoció, i exercí de conseller científic a la Ciutat de les Ciències de la Villette. El 18 de desembre de 1948 s'havia casat al V Districte de París amb Simone Suzanne Ragouilliaux i quan la parella tingué son fill Olivier es dedicaren a la pedagogia, escrivint plegats alguns llibres sobre aquesta disciplina i contes infantils, fins que aquesta caigué malalta d'Alzheimer. En 1988 fou un dels animadors de l'associació «Activitats, Recerca, Pedagogia». També estava diplomat en etnologia pels Estudis Superiors de Lletres. És autor de nombroses obres literàries, moltes d'elles autobiogràfiques, i de divulgació com ara Le Petit Dan (1948, amb Pierre Ponty i Jean Rouch), Le Katanga. 50 ans décisifs (1961), Iniciation à l'économie des pays en voie de développement (1968), L'enfant à la découverte de l'espace de la marelle aux labyrinthes. Initiation à la topologia intuitive (1972, amb Simonne Sauvy), L'enfant et les géométries (1974, amb Simonne Sauvy), L'espace et la ville. Géographie, histoire, dessin, mathématique (1976, amb Simonne Sauvy), Mots en rond et mots pétales (1979, amb Simonne Sauvy), L'industrie automobile mondiale (1984), Odamok. Le secret de l'enfant aux yeux bleus (1987, amb Olivier Sauvy), Fahri. Le fil rouge des trois destins (1988), Kalali. Le chemin du soleil, de la lune et du vent (1988), Kassala. Le mystère de la princesse triste (1988), Osina à la recherche du tambour magique (1989), San Chen. Aventures d'un jeune écuyer et d'un signe savant (1995, amb Olivier Sauvy), Les automobiles Ariès (1903-1938) (1996), L'automobile (1996, 1998 i 2005), Charles, baron Petiet (1879-1958) (1998), Les organisme professionnels français de l'automobile et leurs acteurs (1896-1979) (1998), Un jeune ingénieur dans la tourmente (1938-1945) (2001), Descente du Niger. Trois hommes en pirogue (1946-1947) (2002), Monts et merveilles au pays du Fujiyama. Conte zen (2002, amb Olivier Sauvy), Comment rendre plus attrayant l'enseignement traditionnel de la maternelle à la terminale (2003), Enfance et adolescence d'un petit provençal entre les deux guerres. Récit autobiographique (2003), Mon parcours dans le siècle (1947-2001). Récit autobiographique (2003), Le périple d'Alaron autour de la Méditerranée. Roman historique (2003, amb Olivier Sauvy), Un médecin de campagne peu ordinaire. Mon père, le docteur Jules Sauvay (1879-1957) (2004), Jean Rouch tel que je l'ai connu. 67 ans d'amitié (1937-2004) (2006), La maladie d'Alzheimer vécue à deux (1996-2006) (2007), Ô! Temps, suspends ton vol (2007, amb Alain Schvartz), Alzheimer au quotidien, comment s'y prendre? (2008), Conte de la lune bleue (2009), Simonne Ragouilliaux Sauvy (1922-2009). Une parisienne du XXe siècle en quête d'un monde meilleur (2010), Sur les traces du «Décaméron» de Boccace (2010), Cleopâtre, lot d'utopies emportées par le vent (2012), Douze aventures qui on forgé mon caractère (2012) i Le vieillissement du cerveau. Témognage d'un senier confirmé (2013), entre d'altres. Jean Sauvy va morir el 16 de març de 2014 a la Residència «Châtelet» de Meudon (Illa de França, França), on residia. ***
Foto
antropomètrica de Roland Carpentier - Roland Carpentier: El 29 d'abril de 1920 –algunes fonts policíaques citen erròniament el 21 d'abril de 1919– neix a Cambronne-lès-Ribécourt (Picardia, França) l'anarquista Roland Théodore Carpentier, que va fer servir el pseudònim Guisseguère. Era fill natural de Ernestine Juliette Carpentier i no reconegué l'infant fins a 1938. En 1936 vivia amb sa mare i son company, el militant anarquista Léandre Guisseguère, al barri de Saint-Jacques de Grassa (Provença, Occitània). En aquesta època treballava com a obrer de la construcció per a l'empresa Delagneau de Grassa, i usava el pseudònim Guisseguère. En 1937 era membre del grup de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL), integrat per Urbano Andreoli, Jean Campana, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicité Girolimetti, Léandre Giusseguère, Domenico Nanni i Kanik Papazian, entre d'altres, i participà en la redacció de setmanaris locals clandestins (Rébellion, Action Directe) que distribuïa pels carrers juntament amb Le Libertaire i Le Combat Syndicaliste. També mantenia permanències al local del grup, al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire, i la policia el tenia fitxat com a «militant actiu a vigilar estretament» i «violent». Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Anarquista (FA). El 13 d'octubre de 1947 es casà a Vilacròsa (Provença, Occitània) amb Henriette Suzanne Siccardi. Durant els anys setanta i vuitanta col·laborà en el setmanari tolosà Espoir. També en aquests anys formà part el moviment «abundancista», encapçalat per Jacques Duboin, militant en l'Associació per a l'Economia Distributiva (AED) i col·laborant en la seva publicació La Grande Relève. Roland Carpentier va morir el 8 de febrer de 2007 al seu domicili de Toló (Provença, Occitània). ***
Juan
Alarcón López - Juan Alarcón López: El 29 d'abril de 1928 neix a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) el comunista, i després l'anarcosindicalista, Juan Alarcón López. Era fill de Pedro Alarcón Guerrero, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonat i executat en 1936 pels feixistes, i de María de la Soledad López Caslegín. Juntament amb sa germana Isabel Alarcón López, patí repressió i presó. Amb 12 anys entrà a treballar a la fàbrica de ceràmiques i ciments propietat de Juan de la Cruz Lavalle a Puerto Real. En 1945 passà a fer feina a l'Empresa de Construcció Naval de San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), coneguda com «San Carlos», d'on fou delegat. En 1953 es casà i creà una família nombrosa. Milità en la Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors (CSUT) i en el Partit del Treball d'Espanya (PTE). Més tard entrà a formar part de la CNT de Puerto Real, participant activament en les campanyes que organitzà el sindicat (IBI, Asprodeme, Jornades Culturals, etc.). També formà part de l'Associació per la Memòria Històrica i intentà, sense èxit, trobar les restes de son pare. Juan Alarcón López va morir el 12 de març de 2010 al seu domicili de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
Defuncions
Isidore
Guillemin-Remy amb sa companya Marie Keny i sos infants - Isidore Guillemin-Remy:
El 29 d'abril de
1922 mor a Aiglemont (Ardenes, França) el
simpatitzant
anarquista i sindicalista Nicolas Isidore Hubert Guillemin. Havia
nascut el 2 d'abril de 1854 a Aiglemont (Ardenes, França).
Sos pares
es deien
Quentin Guillemin, clavetaire, i Marie Louise Coche,
domèstica i filla de
clavetaires. Seguí la tradició paterna i dels
avis i es dedicà a la fabricació
d'objectes de ferreteria en un taller adjacent al seu domicili. Es
casà amb
Marie Oliva Keny, amb qui tingué sis infants (Albert,
Célina, Élise, Jules, Félicie
i Marcel) i de qui va enviudar. En 1891 era inspector del Sindicat
d'Obrers
Metal·lúrgics d'Aiglemont. En 1900 va ser nomenat
regidor municipal d'Aiglemont,
càrrec en el qual va ser reelegit el 12 de maig de 1912. En
el novembre de 1903
un vagó de fusta enviat per l'anarquista Francesco Longhi (Franco
Dossena)
des de Bauen (Uri, Suïssa), per a construir els edificis de la
colònia anarquista
d'Aiglemont, va ser enviat a la seva adreça. El desembre de
1903 es va
subscriure a la publicació anarquista Les Temps
Nouveaux i en 1913 encara
n'estava. El maig de 1909 envià 2.000 fullets (L'ABC
du Libertaire, En
comunisme, La Question Sociale i Grève
et sabotage) de la colònia
d'Aiglemont a Les Temps Nouveaux per a ser venudes
en suport d'aquesta
publicació. Quan es va desmuntar la colònia
anarquista d'Aiglemont en 1909,
comprà una part dels mobles de la casa, que els
conservà fins a la seva
defunció. Isidore Guillemin-Remy va morir el 29 d'abril de
1922 al seu domicili
d'Aiglemont (Ardenes, França). Isidore Guillemin-Remy
(1854-1922) ***
Racho Karanov amb sa família - Racho Karanov: El 29 d'abril de 1925 és assassinat a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'escriptor, professor i militant anarquista Radivoj Karanov, més conegut com Racho Karanov. Havia nascut en 1891 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) i fou professor de l'institut d'aquesta localitat. Intel·lectual de primer ordre, ben aviat s'adherí a les idees anarquistes, essent un dels primers llibertaris búlgars que pertanyeren a la tendència de l'anarquisme organitzacional, social i revolucionari. Brillant orador i hàbil organitzador, el juny de 1919 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Com Gueorgui Sheitanov o Ivan Nicolov, entre 1924 i 1925, després del cop d'Estat feixista del general Ivan Valkov del 9 de juny de 1923, formà part del grup minoritari del moviment partisà del Front Unit (FU) i col·laborà estretament amb els comunistes en la resistència armada. Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, obra del FU, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys. Racho Karanov va ser assassinat per un escamot d'esbirros feixistes macedonis i militars el 29 d'abril de 1925 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària). ***
Notícia
de la detenció de Philippe Lutier apareguda en el diari
parisenc L'Éclair
del 9 de març de 1909 - Philippe Lutier:
El 29 d'abril de 1926 mor a
París (França) l'anarquista, antimilitarista i
sindicalista Philippe Marius Lutier
–el nom Marius
és un afegit posterior
al naixement. Havia nascut el 10 de desembre de 1879 al XVIII Districte
de
París (França). Sos pares es deien
Émile Charles Marie Léon Lutier, empleat, i
Catherine Terrolle. El 3 de novembre de 1904 es casà al XX
Districte de París
amb Margueritte Garnier, empleada de comerç. En aquesta
època vivia al número
28 del carrer Myrha. Empleat de comerç, a
començament de 1907 va ser acomiadat
del gran magatzem parisenc «La Samaritaine»
després d'haver-se manifestat pel
descans setmanal. Posteriorment treballà com a empleat a
diversos magatzems de confecció.
El desembre de 1908, amb Charles Fayadat i Maurice Violette,
prengué part en la
reorganització de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). En aquesta
època, segons els informes policíacs, preparava
la traducció al francès d'un fullet
italià sobre fabricació d'explosius. A
començament de 1909, quan era empleat
del magatzem «Dames Françaises», segons
la policia, aprofità la seva feina per
subministrar de franc a sos amics d'articles de la botiga i el febrer
va ser acomiadat
per aquests fets. Aleshores militava en Sindicat d'Empleats del
Departament del
Sena. El febrer de 1909 fou membre de la directiva de la
Federació Revolucionària
(FR) i el 4 d'abril d'aquell any participà, amb altres
companys (Miguel
Almereyda, Lucien Belin, François Cuisse, Gaston Delpech,
René de Marmande,
Charles Fayadat, Maurice Violette), en el congrés
fundacional d'aquesta
organització i va ser nomenat membre del seu primer
comitè federal provisional.
El març de 1909, després d'haver estat detingut
en flagrant delicte el 8 de
març amb dos companys (Josef Kamerère i Camille
Lalouette), va ser jutjat i
condemnat per «estafa», segons el mètode
de la «purga hipotecària», a sis mesos
de presó amb llibertat provisional. L'11 de juny de 1909, de
bon dematí, el seu
domicili, al número 115 del carrer Championnet del XVIII
Districte de París, va
ser escorcollat en el marc d'una investigació sobre una
campanya de sabotatges
engegada contra les línies telegràfiques i
telefòniques. El 26 de juny de 1909
participà, amb Laperière, secretari del Sindicat
de Músics, i amb Savoie,
secretari de la Unió de Sindicats, en una acció
organitzada per la Confederació
General del Treball (CGT) contra la sala de festes parisenca
«Luna Park» on
tocaven músics no sindicats. Entre març i octubre
de 1910 fou membre del Grup
Revolucionari del XVIII Districte de París, però
dimití després de ser acusat
d'«imprudència i intemperància en el
llenguatge» i només es relacionà amb
els
companys de Le Libertaire i de L'Anarchie. El 19 d'octubre de 1910,
durant la vaga de ferroviaris, caracteritzada per sabotatges a les vies
fèrries, el seu domicili va ser escorcollat sense resultats.
En 1911 era membre
de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i
vivia al número 12 del carrer
Ruisseau del XVIII Districte de París. En 1914 treballava de
correter, vivia la
número 80 del carrer Marcadet del XVIII Districte de
París, que serà el seu
últim domicili, i va ser mobilitzat en la XX
Secció de Secretaris de l'Estat
Major de l'exèrcit. El 22 de febrer de 1922 es va divorciar
de Margueritte
Garnier i el 3 d'octubre de 1925 es casà al XVIII Districte
de París amb
Eugénie Germaine Jandarme, dona de fer feines. Philippe
Lutier va morir el 29
d'abril de 1926 a l'Hospital Notre-Dame-de-Bon-Secours de
París (França). ***
Abraham
Frumkin - Abraham Frumkin:
El 29 d'abril de 1940 mor a
Seagate (Coney Island, Booklyn, Nova York, Nova York, EUA) el
periodista,
traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim,
més
conegut com Abraham Frumkin i que
va
fer servir els pseudònims Albert
i Aviv. Havia nascut el 24 d'abril
de 1873
a Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a
Israel). Fill d'una
família jueva intel·lectual i ortodoxa, sos pares
es deien Israel Dov Frumkin, un
dels patriarques del periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina
Frumkin). Estudià en un héder
tradicional, on aprengué les
bases del judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed
(mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es
graduà a l'escola Lemel i
després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet,
editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah,
etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel
Belkind de Jaffa
(Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble
(Imperi Otomà), on començà a
estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la
carrera per manca de diners. En
1890 fundà la societat «Dorshei Leshon
Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de
la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola
hebraica i una
biblioteca. En aquesta època aprengué el
judeocastellà dels sefardites. En 1893
emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en
contacte amb el pensament
anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894
retornà a Constantinoble
carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els
anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el
seu
domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb
Moses Schapiro i el
doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro
viatjà a París
(França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura
anarquista (Élisée
Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres
es
relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip,
Rudolf Rocker, Lazar
Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que
envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual
va col·laborar. De
bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896
s'instal·là a Londres, on va fer especial
amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i
s'encarregà de l'edició
de Der Arbeter Fraynd.
Obrí amb Moses
Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a
Constantinoble i li deixà la impremta, on edità
11 números del periòdic Der
Propagandist. Durant la tardor de 1898, després
d'un temps a Liverpool
(Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire,
Anglaterra),
passà a París, on restà un any, com a
corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd.
El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904
edità el diari Die
Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de
Baal Shem-Tov en 1903,
realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors
clàssics i
d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander
Berkman, Georg Büchner,
Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki,
Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann,
Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck,
Louise
Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus,
Rudolf Rocker, Sergei
Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar
Wilde, Israel Zangwill,
etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i
Palestina en el periòdic
novaiorquès en jiddisch Forward. En els
seus últims anys edità el
periòdic Tag, on va escriure sobretot
crítica teatral. Estava casat amb
Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després
d'una llarga malaltia, el
29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Bookly,
Nova York,
Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1
de maig al
cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès
de Queens. Pòstumament,
aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en
jiddisch sota el títol In friling
fun Yidishn sotsializm.
Zikhroynes fun a zhurnalis (La
primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).
***
José Horta Ros - José Horta Ros: El 29 d'abril de 1940 és
afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista José Horta
Ros. Havia nascut cap el 1905 a Canjáyar (Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes
fonts citen Instinción (Almeria, Andalusia, Espanya). Paleta de professió,
milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Capturat
pels feixistes, va ser jutjat el 5 de desembre de 1939 en consell de guerra pel
III Tribunal Militar Territorial i condemnat a mort sota l'acusació de
«patruller» i de «comissari polític de la Columna "Los Aguiluchos"».
José Horta Ros va ser afusellat, juntament amb altres cenetistes (Joaquín Bruno
Gascón, Buenaventura San Agustín Serrat, etc.) el 29 d'abril de 1940 al Camp de
la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del
cementiri de Montjuïc. ***
Buenaventura San Agustín Serrat - Buenaventura San Agustín Serrat: El 29
d'abril de 1940 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Buenaventura San Agustín Serrat –el segon llinatge citat erròniament Serra–,
conegut com El Lleida. Havia nascut el 28 de juliol de 1906 a Alcubierre
(Osca, Aragó, Espanya). Pintor de professió, milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Emigrà a Tàrrega (Urgell, Catalunya) i en 1925 a Cornellà de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Amant del futbol, jugà en diversos
equips, com ara el «Viladecans». El 24 de desembre de 1932 es casà amb Rosalia
Vila Adrián, amb que tingué dos infants, Ramona i Francesc. Durant la guerra
civil lluità als fronts i va ser ferit; un cop restablert, va ser destinat al
camp de concentració dels Omells de na Gaia (Urgell, Catalunya), controlat pel
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), on vigilà presoners del bàndol franquista.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers, d'on fugí i retornà amb sa família a Cornellà de
Llobregat. Delatat, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona.
Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Buenaventura San Agustín
Serrat va ser afusellat, juntament amb altres cenetistes (Joaquín Bruno Gascón,
José Horta Ros, etc.), el 29 d'abril de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. ***
Tosca
Tantini - Tosca Tantini: El
29 d'abril de 1940 mor a París (França)
l'anarquista i miliciana Tosca Tantini.
Havia nascut el 16 de novembre de 1913 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos
pares es deien Giuseppe Tantini, cartoner, i Attilia Melonari, i era
germana de
l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En
1930
marxà cap a França, on retrobà son
pare que havia emigrat en 1923. A finals de
1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb
son company, l'anarquista
Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la
distribució del periòdic anarquista Guerra
di Classe, de
Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio,
passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio
Calamassi, Pietro Morin,
Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti,
Leonida
Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo
Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els
combats d'Osca i
d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company
morí. El maig de 1937 compartia
un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri,
Camillo
Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al
número 2 de
la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni
de la detenció de Camillo
Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys
que
posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa
Fochi, mare
de Camillo Berneri, on explicà els últims moments
de la vida de son fill.
Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937
retornà a París (França). El
6 de setembre de 1939 es casà al XVIII Districte de
París amb Victor Manuel
Bistué Sampietro (1910-1993), obrer matricer de fresadora,
de pares emigrants
aragonesos que havia nascut a França. Tosca Tantini va morir
el 29 d'abril de
1940 a l'Hospital Lariboisière de París
(França) –algunes fonts citen
erròniament el 29 de març. ***
Foto policíaca d'Eugène Job (6 de març de 1894) - Eugène Job:
El
29 d'abril de 1941 mor a Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França) l'anarquista, i
després comunista, Eugène François
Job, també conegut com Bineur.
Havia nascut el 25 de juliol de 1862 al XI Districte de
París
(França).
Sos pares es deien Léonor Jean Marie Job, torner, i Flevie
Adélaïde Gicardin, jornalera. Es guanyava la vida
com a
cadiraire. En 1882 fou
secretari de la Unió dels Treballadors, que editava el
periòdic Le Prolétaire,
i assistí a l'assemblea
general que es va celebrar el 30 d'octubre de 1882 a la Sala Horel de
París. El
24 de maig de 1885 va ser detingut, juntament amb una trentena de
persones,
durant una manifestació per a commemorar la
«Setmana Sagnant» celebrada al
cementiri parisenc de Père Lachaise. El 29 de novembre de
1886, durant una
reunió de l'Aliança Republicana dels
Comitès Radicals i Progressistes amb Henri
Tolain, els anarquistes assaltaren la tribuna i la policia
ordenà l'evacuació
de la sala; els llibertari s'hi resistiren a cops de cadira i es
produïren
nombroses detencions, entre elles la seva, que havia copejat un dels
organitzadors de la reunió i havia tractat el
guardià de la pau Jommier de
«lladre i assassí» tot arriant-li cops
de puny. El 15 de desembre de 1886 el
Tribunal Correccional el condemnà a 10 dies de
presó. En 1887 era membre del
grup «Les Égaux» i aquest mateix any fou
secretari del diari L'Insurgé,
òrgan socialista
revolucionari independent dels XI, XII i XX districtes de
París, encarregant-se
de gestionar les comunicacions. En aquesta època vivia al
número 275 del
Faubourg Saint-Antoine. Durant la primavera de 1888, amb Ernest
Lejeune,
organitzà, en nom dels cercles socialistes revolucionaris
independents «Les
Égaux» del XII Districte, «Le
Réveil» del XI Districte i «L'Avant
Garde» del XX
Districte, una reunió antiboulangista celebrada a la Sala
Favié de París, on
prengueren la paraula Chalain i Charles Malato, i que acabà
en una baralla entre
partidaris i detractors dels general Georges Boulanger. L'agost de 1888
fou un
dels primers membres del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que
s'havia
acabat de fundar per Cotée i que es reunia a la Sala Horel.
El 16 de gener de
1889 en una reunió pública celebrada a la Sala
Gruzard, presidida per Jeansen i
on assistien uns tres-cents electors, preconitzà, amb
Espagnac, l'abstenció. El
22 de març de 1891, Jules Ferry va ser esbroncat per un grup
de manifestants en
sortir d'un banquet a l'Élysée-Montmartre i va
ser detingut amb Michel Zévaco per
la policia quan sortien en aquell moment d'un cafè
d'Élysée. El 15 de juny de
1891 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i en aquesta
època vivia
al número 3 bis del carreró Souhaits. En 1891
s'encarregà, amb Constant Martin,
de rebre les adhesions d'una crida per a un Congrés
Revolucionari Internacional
que es va publicar en Le Révolte.
En
aquesta època vivia al número 8 del
carreró de la Loi i era membre dels grups
socialistes independents «L'Audace» i «La
Libre Entente», i del Grup d'Estudis Socials
«Les Égaux» del XX Districte. A partir
de gener de 1893, amb Jacques Petitjon i
altres companys, projectà publicar un cartell mensual de
propaganda
internacional anarquista sota el títol La
Libre Initiative, però sembla que mai no
arribà a sortir. Durant tot l'any
1893 assistí a nombroses reunions anarquistes. Un informe
d'un confident de la
policia del 7 de gener de 1893 informà que la companya de
Job era una de les
organitzadores dels
«menjars-conferències». En una
reunió celebrada el 8
d'abril de 1893 a l'escola del carrer Orteaux, on assistiren unes 150
persones,
atià el públic a no votar i a lluitar per la
Revolució social. Segons un
informe d'un confident, en una reunió celebrada el 25
d'abril de 1893 fou un
dels promotors, amb altres companys (Amédée
Denéchère, Jacques Petitjon, Victor
Pivoteau, Richard i Toumain), de la Comissió Executiva
Anarquista de la Regió
de l'Est, creada per escampar les idees anarquistes en aquesta zona i
crear un
diari anarquista entre Le Père
Peinard
i La Révolte. El juliol
de 1893 es va
presentar com a candidat abstencionista per al XI Districte de
París a les
eleccions legislatives. Fou un dels assistents a la reunió
celebrada el 5
d'agost de 1893 a l'escola del carrer Titon, on assistí
gairebé un miler de persones,
i on va reivindicar l'abstenció, malgrat la sala
estigués controlada pels
«possibilistes». Assistí amb altres
anarquistes a la reunió celebrada el 24
d'agost de 1893 al domicili de Jacques Mérigeau, al
número 83 del carrer Haies,
on preconitzà l'abstenció, tot deixant clar que
havia que combatre la política
socialista d'Édouard Vaillant. El setembre de 1893
s'associà amb altres
companys (Brunet, Eugène Daguenet i Jacques Petitjon) per a
feines
d'ebenisteria. En una reunió celebrada el 12 de setembre de
1893 al domicili
d'Eugène Daguenet anuncià que negociava amb el
propietari d'una sala perquè els
anarquistes poguessin fer reunions. L'octubre de 1893 el seu domicili,
al
número 50 del carrer Avron, va ser escorcollat per la
policia. El 26 de
desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes de la policia.
El 6 de març de 1894 va ser detingut amb una desena de
companys a París i
fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; processat per
«associació criminal», va ser
posat en llibertat el 24 d'abril d'aquell any. En aquesta
època vivia al número
65 del carrer Avron i posteriorment al número 54 del carrer
Vignoles. El seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i
del 31 de
desembre de 1896. El juny de 1900 va morir amb 11 anys sa filla
Léontine Job. Desconeixem
les seves activitats polítiques entre 1896 i 1920,
però el fet és que s'allunyà
de l'anarquisme i es decantà pel comunisme. En els anys vint
vivia a
Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i des
del Congrés de Tours de desembre
de 1920 formava part del Partit Comunista - Secció Francesa
de la Internacional
Comunista (PC-SFIC). En 1924 era un dels principals
col·laboradors de Germinal,
òrgan comunista dels cantons
d'Ivry-sur-Seine i de Villejuif. El 10 de maig de 1925 va se nomenat
conseller
municipal de la secció de centre de la llista de l'alcalde
comunista de
Vitry-sur-Seine Pierre Périé. El 22 de febrer de
1926 l'assemblea municipal el
nomenat adjunt a l'alcaldia i delegat a les eleccions al Senat del 9 de
gener
de 1927. En 1929 va caure malalt i hagué de reduir les seves
activitats
polítiques. En aquests anys vivia, vidu, amb sa filla Jeanne
i sa néta Odette.
A partir de 1935 no es presentà a cap escrutini
més, però continuà
col·laborant
en Le Travailleur.
Eugène Job va
morir el 29 d'abril de 1941 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de
França, França). ***
Silvestre
Alejandro García - Silvestre Alejandro García: El 29 d'abril de 1944 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Silvestre Alejandro García. Havia nascut cap el 1918 a La Fresneda (Terol, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut, jutjat i absolt. Va ser caporal de l'Esquadró Motoritzat de la 118 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després de la guerra civil va ser capturat per les tropes franquistes i tancat a la presó d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i a la saragossana de Torrero. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Silvestre Alejandro García va ser afusellat el 29 d'abril de 1944 a Saragossa (Aragó, Espanya). ***
Agustín García Álvarez - Agustín García Álvarez: El 29 d'abril de 1965 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. Havia nascut el 21 d'abril de 1899 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya. Agustín García Álvarez (1899-1965) ***
Necrològica
de Jaume Nadal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de maig de 1968 - Jaume Nadal: El 29 d'abril de 1968 mor a Mont-rejau (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Jaume Nadal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), en 1922 participà en les subscripcions a favor dels presos publicades en La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità a Mont-rejau, on va ser secretari de la Federació Local de la CNT. Jaume Nadal va morir el 29 d'abril de 1968 a Mont-rejau (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac al carrer. ***
Enric
Moneny Noguera (1934) - Enric Moneny Noguera:
El 29 d'abril de 1973
mor a Barcelona (Catalunya) el pintor, cartellista, dibuixant i
decorador
llibertari Enric Moneny i Noguera –algunes fonts citen
erròniament els
llinatges com Money i Nogueras– i va fer servir
diversos
pseudònims (Mony, etc.).
Havia nascut
el 14 de març de 1903 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es
deien Miquel Moneny
i Maria Noguera. Des de la infantesa s'interessà pel dibuix
i el cartellisme i
amb nou anys ja va guanyar el segon premi de cartells de les Festes de
la Mercè
de Barcelona. A més d'instruir-se amb Francesc Labarta
Planas a l'Escola
Municipal d'Arts i Oficis del V Districte de Barcelona, en 1914 estudia
amb el
pintor Feliu Mestres Borrell a l'Escola de Belles Artes de Barcelona i
es formà
al taller de vitralls artístics de la casa
«Rigalt, Granell i Cia». Sota el
patronatge del grup artístic barceloní
«Els Evolucionistes», marcat pels
principis estètics del noucentisme, en 1918 va fer la seva
primera exposició als
salons de La Publicitat. En aquests
anys
col·laborà amb il·lustracions en
diverses revistes (Auto-Moto, D'ací i d'allà,
Poble Nou, etc.). En 1919
s'instal·là
a París (França), on va conviure amb
Apel·les Fenosa Florensa i Pere Pruna
Ocerans. També va estudiar amb Marcel Lenoir a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En
1925 retornà a Barcelona i organitzà la societat
«Cenacle d'Art», que resultà
un fracàs. A partir de 1927 treballà per a
organitzacions turístiques oficials
catalanes i espanyoles, com ara el Patronat Nacional del Turisme
Espanyol o la
Federació de Turisme de Catalunya i Balears. En els anys
trenta col·laborà en diverses
revistes (Barcelona Gráfica,
Mirador, Revista
de S'Agaró, etc.). En aquests anys ja
destacà com a
cartellista i entre 1932 i 1936 fou cap del Servei de Propaganda de
l'Oficina
de Turisme de Catalunya. Durant la guerra civil fou secretari general
de la
Secció de Dibuixants Professionals del Sindicat de
Professions Liberals de
Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
creat l'agost de 1936.
Dissenyà nombrosos cartels per a la CNT i publicà
el fullet Enric Moneny, 14 cartells,
editat pel
sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1936, en
representació de la CNT,
va ser nomenat membre del Consell de Belles Artes i Arts Aplicades de
Barcelona.
El 3 de maig de 1937 va fer la conferència
radiofònica «La incorporació dels
artistes a la Revolució», en les ones de
«Radio CNT-FAI», en un cicle
organitzat per la Secció de Belles Arts del Sindicat
d'Ensenyament i
Professions Liberals de la CNT-FAI. Amb el triomf franquista
continuà la seva
activitat artística a Catalunya, però entre 1949
i 1963 residí a Mèxic. En
aquests anys es dedicà a la decoració, al
muralisme, a la il·lustració de
llibres i de novel·les populars i infantils i al cartellisme
en general. Després
de fer una gira pels EUA i diversos països llatinoamericans,
va fer l'exposició
«S'Agaró cumple treinta años»
al Palau Municipal de Sant Feliu de Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya), que arreplegà més
de dues-centes fotografies i cartells de
la Costa Brava. Va fer 14 grans murals a l'edifici Rioma de la Ciutat
de Mèxic,
propietat de Mario Moreno (Cantinflas),
que va ser destruït en 1957 per un terratrèmol. En
els seus últims anys conreà
la pintura. Eric Moneny Noguera va morir el 29 d'abril de 1973 a la
Clínica Delfos
de Barcelona (Catalunya) a resultes d'un infart de miocardi i va ser
enterrat l'1
de maig al cementiri de Collserola a Montcada i Reixac
(Vallès Occidental,
Catalunya). ***
Secundino
Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo - Secundino Pruñonosa
Ferreres:
El 29 d'abril
de 1974 mor a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitania)
l'anarcosindicalista Juan
Bautista Secundino Pruñonosa Ferreres. Havia nascut el 12 de
novembre de 1905 a Santa
Magdalena de Polpís (Baix Maestrat, País
Valencià). Sos pares es deien Lorenzo Pruñonosa i
Magdalena Ferreres. Quan encara era un nin
emigrà a Monistrol (Bages, Catalunya) i posteriorment al
Prat de
Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya), on nasqueren sos fills. Pagès de
professió, s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
Revolució, com a tècnic,
formà part del Comitè de la
col·lectivitat
agrícola del Prat de Llobregat,
administrada per la CNT i la Unió General dels Treballadors
(UGT), i després va
ser mobilitzat i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment va
ser enviat a treballar el camp a la zona de Rius de Pelapòrc
i
de Varilhas
(Llenguadoc, Occitània), on va coincidir amb
l'anarcosindicalista José Borràs
Cascarosa. Durant l'Ocupació participà en
l'avituallament
de la guerrilla
local. Després de la II Guerra Mundial continuà
militant
en la CNT i el juny de
1946 aconseguí portar clandestinament a França sa
companya Magdalena Palomo i
sos fills (Pascual, Joaquín i Josefina) que havien restat a
l'Espanya
franquista. Secundino Pruñonosa Ferreres va morir,
sobtadament,
el 29 d'abril
de 1974 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc,
Occitania) i va ser enterrat l'1 de
maig de 1974 al cementiri d'aquesta localitat. Secundino Pruñonosa Ferreres
(1905-1974) ***
Julien
Gernigon - Julien Gernigon:El
29 d'abril de 1977 mor a Nantes (Bro Naoded,
Bretanya)
l'anarcosindicalista i cooperativista Julien Gernigon. Havia nascut el
12 de maig de 1907 a Trélazé (País del Loira,
França). Fill d'una
família
pagesa bretona, sos pares es deien Constant Pierre Gernigon i Marie
Louise Dilasser. Després d'aconseguir el certificat d'estudis
primaris,
amb 12
anys començà a treballar d'obrer esberlador de pissarra a
les
Pissarreries de
Trélazé. A mitjans dels anys vint s'integrà en el
Sindicat de Miners i
d'Obrers
Pissarrers de la Confederació General del Treball (CGT), del
qual va
ser
secretari. Entre els treballadors pissarrers eren
majoritàriament
llibertaris i
l'anomenaren delegat dels miners dins de la CGT. El 13 de novembre de
1935 va
ser nomenat secretari general del Sindicat dels Pissarrers de
Trélazé
de la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària
(CGT-SR). En els
anys trenta destacà pel seu compromís antifeixista. En el
XXV Congrés
Confederal
de la CGT, celebrat en 1938 a Nantes (Bro Naoded, Bretanya),
representà
els
miners de Faymoreau (País del Loira, França). El
març de 1941 va ser
nomenat regidor
municipal de Trélazé. Després de la II Guerra
Mundial treballà
d'ensostrador i va
ser nomenat secretari general de la Unió Local dels Sindicats
Confederats de
Nantes de la CGT. Arran de l'escissió de 1947, milità
breument en
l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT) i, a partir de principis
dels
anys
cinquanta, passà a formar part de Força Obrera (FO), on
ocupà el càrrec
de
delegat permanent de Propaganda de la Federació de
Metal·lúrgica. A més
a més,
en els anys cinquanta, milità en el moviment cooperativista dins
de la
Federació Nacional de Cooperatives de Producció, on fou
president de la
Caixa
Primària de Seguretat Nacional de Saint-Nazaire (País del
Loira,
França). En
1953 va ser elegit membre de la Comissió Administrativa de la
Unió
Departamental de FO del Loira Inferior i en 1956 el seu secretari
adjunt,
funció que ocupà durant una desena d'anys. Com a tal, a
principis de la
dècada
dels seixanta, fou president de l'Association pour l'Emploi dans
l'Industrie et
le Commerce (ASSEDIC, Associació per l'Ocupació en la
Indústria i el
Comerç)
del Baix Loira. També formà part del Sindicat de
Tècnics i Quadres de
la
Construcció de Nantes i de la Comissió Executiva de la
Federació de la
Construcció i representà diverses institucions nacionals
(caixes de
jubilació,
organismes de previsió, subsidis familiars, etc.). Amic
d'Alexandre
Hébert i de
Maurice Joyeux, sempre es declarà anarcosindicalista. Sa
companya fou
Mathilde Aimée Châle. El seu últim domicili va ser
al número 29 del
carrer Petit Bel Air de Nantes. Julien Gernigon va morir
el 29 d'abril de 1977 a l'Hospital Saint-Jacques de Nantes (Bro Naoded,
Bretanya). ***
Necrològica
de Joan Colomé Ill publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 de juliol de 1978 - Joan Colomé Ill: El 29 d'abril de 1978 mor a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Colomé e Ill. Havia nascut el 3 de juliol de 1925 a Cubelles (Garraf, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya). Sos pares es deien Pau Colomé i Teresa Ill. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carres de Barcelona (Catalunya) i posteriorment s'encarregà de l'administració de la col·lectivitat de Vilanova i la Geltrú. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial treballà en el camp i en la construcció, militant a Santa Marta (Aquitània, Occitània) i fou secretari de la Federació de París (França) de la CNT, col·laborant en l'administració del periòdic Le Combat Syndicaliste i en la seva llibreria. Més tard es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), realitzant diferents viatges a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Sempre milità en la CNT i ja malalt, quan estava a punt de morir, es traslladà a Vilanova i la Geltrú. Joan Colomé Ill va morir el 29 d'abril –oficialment el 6 de desembre– de 1978 al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat. ***
Jehan Jonas a La Contrescarpe,
fotografiat per Françoise Ducastel - Jehan Jonas: El 29
d'abril de
1980 mor a París (França) el cantautor i poeta
llibertari Gérard Paul René Béziat,
més
conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas.
Havia nascut el 12 d'agost
de 1944 al XVII Districte de París (França). Son
pare (Jacques André Bézier) feia de
representant de teixits i sa mare (Andrée Elmire Bataille),
que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig,
de secretaria i cap de personal. Es
va criar al barri perifèric parisenc de Levallois-Perret
(Illa de França, França).
Després d'acabar els estudis
primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat
Major a
Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller
mecànic de l'empresa
estatal de ferrocarrils. Després de cantar
cançons seves i de Léo Ferré pels
carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de
Montmartre, va ser admès com
a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i
Editors de Música (SACEM) amb
200 cançons i com a «compositor» en
1967. A partir de 1966 va començar a actuar
regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma
cousine», «La Tête
de l'Art», «La Fontaine des Quatre
Saisons», «L'Écluse»,
«Port du Salut», etc.
Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ
gràcies al suport de
Lucien Morisse i serà comparat poèticament a
Villon i a Verlaine. A partir de
1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le
Monde Libertaire i en
actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses
ocasions amb Georges
Brassens i amb Léo Ferré. En 1968
coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui
treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà
amb Eddy Schaff. Va escriure
novel·les policíaques per a la ràdio,
peces teatrals, guions cinematrogràfics i
obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri
de Canterneuil.
Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un
tumor cerebral se li
va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980,
Jehan Jonas va morir a
l'Hospital de la Salpêtrière de París
(França); segons el seu desig, les seves
restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del
Vert Galant,
en un acte on només van assistir els seus amics. Estava
casat amb Laure François Gaud Cousin.
Cançons conegudes seves són La
couleur du papier, Le Manège, Mentalité
française, Comme
dirait Zazie, Flic de Paris, Garçon
donnez-moi, Je t'ai
promis, Le manège, Le
phare, etc. La seva obra –humorística,
irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que
crida a la revolta i a la
responsabilitat humana– resta gairebé desconeguda
a causa
de la censura. En
2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest
mateix any va sortir
el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de
Lauragués
(Occitània) existeix una associació
«Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la
seva memòria. Jehan Jonas (1944-1980) ***
Juan
Peñalver Fernández - Juan Peñalver Fernández: El 29 d'abril de 1983 mor a Grenoble (Delfinat, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Havia nascut el 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 3 d'octubre– de 1905 a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Peñalver i Dolores Fernández. Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya Antonio Segura Vaiera a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera. Juan Peñalver Fernández va morir el 29 d'abril de 1983 al seu domicili de Grenoble (Delfinat, Occitània). ***
Foto policíaca de Nieves Gracia Aznar (desembre de 1933) - Nieves Gracia
Aznar: El 29 d'abril de 1986 mor a Tarazona (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Nieves Gracia Aznar. Havia nascut el
3 d'agost de
1910 a
Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Anastasio Gracia i María Aznar. Tingué com a
company l'anarquista José
Logroño Larios. Membre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan
l'aixecament revolucionari de desembre
de 1933 va ser detinguda juntament amb Pilar Carrasco Sesé i
Isabel Logroño
Larios al domicili d'Agapito Lorente Marín. Totes van ser
jutjades sota
l'acusació haver transportar armes amagades sota els seus
vestits i condemnades
el 19 de desembre de 1933 a tres mesos d'arrest major com a
«encobridores de
delicte contra la forma de Govern». Després de la
mort del dictador Francisco
Franco, milità en el Sindicat de Jubilats de Saragossa de la
CNT. Nieves Gracia
Aznar va morir el 29 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 30 d'abril– de 1986 al seu domicili
de Tarazona (Saragossa,
Aragó, Espanya) i va
ser incinerada el 2 de maig a Saragossa, escampant-se les seves cendres
pel riu
Ebre. Nieves Gracia
Aznar (1910-1986) ***
Necrològica
de Florentino García Álvarez publicada en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
juny de 1994 - Florentino García Álvarez: El 29 d'abril de 1994 mor a Comentriac (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Florentino Severo García Álvarez. Havia nascut el 27 d'abril de 1910 a Turiellos (La Felguera, Langreo, Astúries, Espanya). Sos pares es deien José García i María Álvarez. Miner de professió, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies i amb la militarització va ser nomenat oficial de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la batalla de l'Ebre i resultant ferit en un peu. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment es va integrar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Montluçon (Borbonès, Occitània). Cap el 1943 s'instal·là definitivament a Comentriac, on conegué sa companya Marie-Louise Irma Pailheret (Irma). D'antuvi treballà a les mines de carbó i després com a obrer metal·lúrgic a la «Companyia de Forges de Châtillon-Commentry et Neuves-Maisons» de Comentriac fins a la seva jubilació, militant en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Florentino García Álvarez va morir el 29 d'abril de 1994 al seu domicili de Comentriac (Alvèrnia, Occitània). ***
Enrique
Cano Pérez - Enrique Cano Pérez: El 29 d'abril de 1998 mor a Villeparisis (Illa de França, França) l'anarquista Enrique Manuel Cano Pérez. Havia nascut l'1 de gener de 1918 –alguns citen erròniament 1917– a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Manuel Cano Fernández (Calores) i Carmen Pérez Martínez. Emigrà a Barcelona i entra a treballar com a empleat a la Sastreria Maleras del carrer Hospital de la capital catalana. Milità en les Joventuts Llibertàries i en el grup «Faros» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat el 15 de desembre de 1934 pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i Domingo Cabrera Pedrol a la sastreria on treballava des de feia sis anys, en el qual resultà mort un dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos dies després per complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser condemnat a vuit anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest per tinença d'armes, i això perquè encara era menor de 18 anys. El 19 de juliol de 1936 fou excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les lluites de carrer sorgides arran de l'aixecament feixista i immediatament s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Quan el novembre d'aquell any aquesta columna miliciana marxà a la defensa de Madrid, retornà a Barcelona. Després s'integrà en les ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit republicà i fou destinat al País Valencià, on romangué fins el final de la guerra. Concentrat al camp de Los Almendros, intentà després fugir amb vaixell des del port d'Alacant. Detingut per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de toros d'Alacant, on un company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco de Badalona», aconseguí alliberar-lo fent creure que també ell ho era. Arribà a Barcelona i d'allà aconseguí arribar als Pirineus i creuar la frontera. Fou tancat al cap de concentració d'Argelers, on trobà reclosos sos germans Juan i José; aquest últim, mecànic de professió i xofer al servei del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), morí dies després a l'hospital de Perpinyà de peritonitis. En acabar la II Guerra Mundial treballà de sastre i més tard muntà una factoria de pantalons a prop de París. Enrique Cano Pérez va morir el 29 d'abril de 1998 a Villeparisis (Illa de França, França). ***
Anunci
buscant parella de Victoriano Gómez Marco, i d'altres
companys, apareguda en la madrilenya La Revista Blanca
del 5 d'abril de 1935 - Victoriano Gómez
Marco: El 29 d'abril de 2005 mor a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Victoriano
Gómez Marco. Havia nascut el 29 de març de 1915 a
Alpeñés (Terol, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien José Gómez i Juliana
Marco. Fuster de professió, quan tenia 15 anys
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1935 es fundà la
Federació Local d'Alpeñés de la
CNT i en fou nomenat secretari. Aquest mateix any, amb altres companys
del seu
poble, buscà companya a través de La
Revista Blanca
per a unir-se lliurement. Durant la guerra
civil lluità en
la «Columna Durruti» al front d'Aragó.
Ferit en un braç, romangué hospitalitzat
sis mesos a Barcelona (Catalunya). Considerat no apte per a retornar al
front,
va ser enviat en serveis auxiliars a una caserna controlada per
comunistes. Tement
per sa vida, desertà i es refugià a la seu del
Comitè Nacional de la CNT, on,
fins el gener de 1939, treballà als arxius. Quan la
Retirada, el 6 de febrer de
1939 passà a França, on patí els camps
de concentració d'Argelers i de Barcarès.
Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i enviat a treballar a una pedrera d'Auxant (Borgonya,
França). El juny de
1940, poc abans de l'arribada de l'exèrcit alemany,
marxà a peu cap a Perigús
(Aquitània, Occitània), on arribà el
dia de l'Armistici. Controlat per les
autoritats, va ser traslladat novament al camp de
concentració d'Argelers i
d'allà enviat a diverses CTE (Prada de Conflent,
Bél Luéc, Lorient) i com a
treballador agrícola a la 91 CTE a Gatnat
(Alvèrnia, Occitània), on, amb altres
companys, reorganitzà la CNT que comptà amb una
vintena de membres. El setembre
de 1942 assistí al I Ple Regional celebrat a l'embasament de
l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània). En aquesta època participà
en la Resistència enquadrat en un grup
francès. Acabada la II Guerra Mundial, en 1947,
s'establí al barri de Montferrand de Clarmont
d'Alvèrnia
i fou un dels pilars de la comarcal del Massís Central de la
CNT. Fou secretari
del Sindicat d'Oficis Diversos de Clarmont d'Alvèrnia i de
la comarcal en
diverses ocasions, i secretari de Coordinació del
Comitè Interdepartamental.
Fou un assidu dels comicis confederals. Sa companya fou Yvonne Marie
Louise Roze. Victoriano Gómez Marco va morir el 29 d'abril
de
2005 a la Clínica des Cezeaux de Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània)
–algunes fonts citen erròniament
Escuròlas
(Alvèrnia, Occitània). ---
|
![[28/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/04]") |
|
![[30/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/04]") |
|
|
| Actualització: 26-06-24 |