|
---
Anarcoefemèrides del 29 de maig Esdeveniments
Cartell del míting -
Míting «Afer Aernoult-Rousset»:
El 29 de maig de 1910 se celebra a la Sala
Ferrer de la Borsa del Treball de París (França)
el gran míting «À bas les
conseils de guerre!» (A baix els consells de guerra!).
L'acte, organitzat pel
Comitè de Defensa Social (CDS) de París, tenia la
finalitat de denunciar
l'anomenat «Afer Aernoult-Rousset». El
2 de juliol de 1909 Émile Rousset, terrelloner anarquista
que feia el servei
militar als batallons disciplinaris africans («Bat'
d'Af») i es trobava al camp
disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar
(Algèria), fou testimoni de la
mort, a resultes de les tortures infligides, del també
terrelloner llibertari
Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior; la
versió
oficial fou que morí per un «cop de
calor» i «sobreexcitació
cerebral» resultat
del sol africà. Rousset alertà
l'opinió pública i en una carta publicada en el
diari Le Matin explicà que havia estat
assassinat a cops pel tinent
Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu
testimoni; per aquest
article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i
condemnat el 2 de febrer de
1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors»
a una pena de cinc anys de
presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de
Diputats francesa
una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la
versió d'aquest. Tot
aquest assumpte provocà la creació d'un
Comitè de Defensa Rousset, on a més
d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,
La
Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de
Defensa Social (CDS), la
Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el
desencadenament del
que passà a denominar-se «Afer
Aernoult-Rousset», que posà en
qüestió
l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi)
i desfermà una
forta campanya antimilitarista. En aquest acte hi van participar els
membres
del CDS de Marsella (Provença, Occitània)
René De Marmande, Chardon, Edouard
Barrat, Joseph Galeno, Auguste Durand, Augustin Sartoris i la
vídua Augier. ***
El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya - París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un «govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».
Naixements
Louise Michel fotografiada per Nadar (1878) - Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel –també sota el pseudònim literari d'Enjolras–, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis –o més probablement de son fill Laurent–, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon –externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes– i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències –tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia–, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898). ***
Sabater francès - André Romans-Ville:
El 29 de de maig –algunes fonts
citen erròniament el 30 de juliol– de 1849 neix a
Romans (Delfinat, Occitània)
el militant anarquista André Auguste Romans-Ville,
també conegut com Romanvil.
De pares desconeguts, va ser trobat
per un sotsoficial del III Regiment d'Artilleria al carrer Lanterne de
Romans i
va ser batejat amb el nom de la localitat on va ser trobat. El 6 de
setembre de
1872, quan realitzava el servei militar al 78 Regiment de
Línia a Algèria, va
ser condemnat per un consell de guerra a Constantina a un any de
presó per
«ultratge vers un superior». En tornar a la vida
civil, reprengué el seu ofici
de sabater. Casat, va ser abandonat per sa companya en 1881. Va
esdevenir anarquista
de manera autodidacta i a partir de 1890 participà
activament en el grup «Terre
et Liberté» de Romans, i va establir
correspondència habitual amb Sébastien
Faure i Jean Grave, entre d'altres destacats militants anarquistes. En
1892 va
ser inculpat després d'un escorcoll del seu domicili i d'una
investigació, però
finalment el seu cas va ser sobresegut, encara que va ser considerat
per la
policia com a el «principal agitador» de Romans. El
seu correu va ser
escorcollat i rebia setmanalment un centenar d'exemplars de Las Révolte i de Le Père Peinard. En 1894 rebia
correspondència amb l'anarquista
suís Albert Nicolet. Sempre vigilat per la policia, quan es
va desencadenar la
histèria antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste
Vaillant contra la Cambra
dels Diputats a París, fou detingut amb Pierre
Martín i altres vint companys el
10 de febrer de 1894 i tots inculpats de
«participació en associació
criminal».
Alliberat algunes setmanes més tard, encara va haver de
fugir nombroses vegades
de la persecució policíaca. A
començaments de segle va ser esborrat dels
llistats d'anarquistes. En 1905 va prendre part en el
congrés constitutiu de la
socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera
(SFIO). Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Ferruccio Domeniconi - Ferruccio Domeniconi: El 29 de maig de 1854 neix a Pergola (Marques, Itàlia) l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Fill d'una família benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar en una manifestació sediciosa que proclamà a crits la República promoguda per Giuseppe Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del Comitè Italià per a la Revolució Social. Com a membre de la Secció de Pergola de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la «Comuna d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de propaganda política, un exemplar del fullet Principi del socialismo i altre de Simbolo dell'operario, redactat en forma de «credo» socialista. Processat i absolt durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia), presumptament per un republicà, durant uns disturbis causats per raons que mai no s'han aclarit. ***
Notícia d'Octave Liégeon apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 13 de gener de 1883 - Octave Liégeon: El
29 de maig de 1856 neix a Mouchard (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista
Octave-Antoine-Félicien Liégeon. Era fill de Claude Victor Liégeon,
terrelloner, i d'Émilie Gravel, jornalera, i tingué tres germans. Durant tota
la seva vida, treballà de blanquer a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais,
Arpitània). El 10 d'octubre de 1878 va ser condemnat a cinc dies de presó per
«cops i ferides». A principis de la dècada dels vuitanta, va ser secretari del
grup anarquista de Villefranche-sur-Saône («Le Glaive de Villefranche»), fundat
per Antoine Desgranges, que formava part de la Federació Revolucionària del Sud-est
(FRSE). En aquesta època mantingué la corresponsalia del periòdic anarquista Le
Droit Social, tot caracteritzant-se per les seves expressions violentes.
Assistí a diverses reunions de l'FRSE celebrades a Lió i participà en la
subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França)
per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia
disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). A resultes de les violentes
manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de
1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió (Arpitània) l'octubre de 1882,
va ser implicat en l'anomenat «Procés dels 66» que el 8 de gener de 1883
s'engegà al Tribunal Correccional de Lió. El 19 de gener de 1883 va ser
condemnat a quatre anys de presó, a 1.000 francs de multa, a 10 anys de
vigilància i a cinc anys de privació dels drets civils, per complicitat en la
compra de dinamita. El 13 de març de 1883 el Tribunal d'Apel·lació de Lió reduí
la pena a tres anys de presó, 50 francs de multa i la vigilància i la privació
es mantingueren. El 13 d'agost de 1885 va ser indultat. Amb sa companya Marie
Vachet, el juny de 1883 tingué un infant, Louis-Octave Liégeon. El febrer de
1892 va ser un dels organitzadors de reunions públiques celebrades a Villefranche-sur-Saône.
Després d'això, abandonà l'anarquisme i es decantà pel socialisme. En 1893 es
presentà a les eleccions per la I Circumscripció de Villefranche-sur-Saône. El setmanari
anarcocomunista lionès L'Insurgé, en el seu número del 19 d'agost de
1893, el tractà de «renegat» per la seva candidatura electoral. El desembre de
1896 va ser nomenat president de la cooperativa Unió Sindical dels Obrers
Tintorers de Villefranche-sur-Saône. Octave Liégeon va morir el 20 de desembre
de 1919 al seu domicili, al número 24 del carrer de la Quarantine, de Villefranche-sur-Saône
(Beaujolais, Arpitània), en companyia de sa germana Marie Liégeon, vídua de
Rouzière. ***
Notícia
de la detenció d'Adolfo Carboni apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 24 de setembre de 1902 - Adolfo Carboni: El 29 de maig de 1865 neix a Novara (Piemont, Itàlia) l’anarquista Adolfo Pietro Carboni, també conegut com Adolphe Pierre Carboni, i que va fer servir el pseudònim Alfredo Starmo (Alfred Starmo). Inscrit en el registre d’anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, a finals de 1897 arribà a París (França) amb sa companya després d’haver estat expulsat de Lausana (Vaud, Suïssa). A París visqué al domicili del pintor Giuseppe Sartorio (Henri) i buscava feina d’ajudant de cuiner mentre que sa companya treballava fent calces. Mantingué contactes amb l’anarquista Giuseppe Ciancabilla i amb un tal Jean Buon –tal vegada Giovanni Buosi. Segons informes policíacs, hauria participat, amb Jean Buon i un tal Orlando, a Marsella (Provença, Occitània), en la creació de «La Marmite Anarchiste» –que no sabem ben bé que era, si un periòdic o un organisme d’ajuda mútua. Cap el 1898 regentà una taverna a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). El 22 de novembre de 1898 se li va decretar l’expulsió de França i es va refugiar a Londres (Anglaterra). Treballà de tapisser i visqué al barri londinenc de Saint Pancras. L’estiu de 1902 era a París i el 25 d’agost d’aquest any va ser detingut, juntament amb Félix François Dubois, per temptativa d’estafa. En 1909 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault - Émile Bidault: El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Armand Émile Bidault. Sos pares es deien Clément Bidault, obrer vidrier, i Joséphine Rosalie Jacques, costurera. En 1886 va ser un dels fundadors –amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres– de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Divorciat de Anastasie Chenet, el 14 de març de 1913 es casà a Yvetot (Normandia, França) amb Noemi Joséphine Berthelot. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquesta època s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 al seu domicili del III Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Li
Shizeng - Li Shizeng: El
29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom
i pedagog
anarquista Li Shizeng, també conegut com Li
Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família
mandarina i alguns dels
seus familiars van ser ministres i alts mandataris
de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al
món
occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a
França, acompanyant Sun
Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per
exercir d'agregat a
la delegació xinesa. Però aviat
abandonà el càrrec i decidí
desvincular-se del
seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial
per a estudiar, d'antuvi, Ciències
Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de
Chesnoy (Montargis, Centre,
França), on es graduà. En 1906 es
traslladà a París durant tres anys per realitzar
estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori
del professor
Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa
descobrí el
pensament anarquista –llegí amb passió
Proudhon,
Bakunin, Élisée Reclus i
Kropotkin, a més dels darwinistes socials– i amb
una colla
de companys creà el
Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu
Zihui i Zhang Jingjiang, creà
la «Société pour l'Avancement de la
Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral),
basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà
l'efímera revista
xinesa il·lustrada Shi-chieh
(El
Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat
secreta de
resistència on participaven republicans, nacionalistes i
socialistes. En 1907,
amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming
(Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup
Anarquista Xinès publicà
el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin
Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al
xinès els
grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la
Caséo-Sojaïne a la
Garenne-Colombes (Illa de França, França), una
petita fàbrica de transformació
de la soja on començaren a treballar una trentena de
persones que havien vingut
directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van
fer tot tipus de productes
derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina
podria
alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta
factoria, amb l'ajuda
del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat
«Curs de Vespre», una
mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès,
francès, matèries
científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es
regia en un règim força frugal i un
codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol,
el tabac, el joc i
la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en
ocasió de la Revolució
Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912
publicà, amb L. Grandvoinnet, Le
Soja. Sa culture, ses usages
alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels.
En 1912 també,
ajuntant els dos projectes que funcionaven a la
Caséo-Sojaïne (fàbrica i
escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes,
es creà
el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment
Treball-Estudi) que va créixer força i
que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder
venir a França, els
quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i
tot en un marc
d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En
1914 obrí
el primer restaurant xinès de París i l'any
següent fundà a la Xina la «Qingong
Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis
Frugals). En 1916 creà
a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa
Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa
d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i
encarregada de promoure
els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En
1919 projectà,
amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut
Pasteur a Beijing. En
1920 participà en la creació de la Universitat
Francoxinesa de Beijing i l'any
següent en la de la seva delegació a Lió
(Arpitània). Després de la Gran
Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment
Treball-Estudi» començarà a
tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment
organitzarà
nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da
Yundong» (Marxa sobre
Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de
crear Institut
Francoxinès que reservava l'accés
només a les estudiants seleccionats a la
Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la
introducció d'elements
subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura,
més que instruir
els treballadors, crear elits intel·lectuals
fàcils de controlar. La «Li Da
Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en
una protesta dels obrers-estudiants
xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al
Fort Saint-Irénée de
Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van
ser detinguts, tancats a la
presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921,
expulsats de França;
tot plegat suposà la fi del «Moviment
Treball-Estudi». En 1925 es convertí en
el primer president del consell d'Administració del Museu
del Palau Imperial de
Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la
mateixa ciutat. En 1932
treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la
Societat de Nacions per
reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945,
després de la II Guerra
Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va
ser nomenat president honorari
del «Gran Congrés de la Soja» de
París. Continuà la seva tasca
pedagògica amb
la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954
fundà i dirigí la
Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956
s'instal·là a
Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau
Nacional de
Taipei. En 1966 es traslladà novament a França
per reactivar l'Institut
Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de
setembre de 1973 a Taipei (Taiwan)
i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus
arxius
es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París. ***
Eugène Bizeau - Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Max Eugène Bizeau. Fill d'una família de vinyaters socialistes i anticlericals, sos pares es deien Eugène Bizeau, propietari, i Marie Souvée, modista. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Ben aviat va descobrir les idees llibertàries. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. El 28 d'octubre de 1916 es va casar a Maciac (Alvèrnia, Occitània) amb Adélaïde Françoise Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar coutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom. Eugène Bizeau va morir el 17 d'abril de 1989 a l'Hospital de Tours (Centre, França). ***
Necrològica
de Salvador Rueda Guillén apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 29 de març de 1962 - Salvador Rueda Guillén: El 29 de maig de 1891 neix a Guaro (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Maximino Rueda Guillén. Sos pares es deien Félix Rueda i Ana Guillén. Es va criar a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1936 combaté el feixisme i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va fer feina de llenyataire a Corgol (Alvèrnia, Occitània) i posteriorment en el Servei d'Aigües i Boscos de la zona de Le Chambon-sur-Lignon i de La Chapèla de Volòra (Alvèrnia, Occitània). Sempre milità en la Federació Local de Corgol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Asmàtic, Salvador Rueda Guillén va morir d'un atac cardíac el 28 de febrer de 1962 a Champelhs (Alvèrnia, Occitània). ***
Josep
Piñas Serra - Josep Piñas
Serra:
El 29 de maig –el certificat de defunció cita
erròniament el 26 de maig– de 1899 neix a Valls
(Alt Camp,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Antoni Miquel Piñas
Serra. Fill de
família pagesa, sos pares es deien Antoni Piñas
Santacana i
Úrsula Serra Ballar. Va anar a l'Escola
Pública i després a la racionalista del
Centre Obrer Instructiu que
regentava, sota els principis de l'Escola Moderna, el mestre Amadeu
Martorell.
Amb 12 anys començà a treballà al
camp. Abandonà la religió –fou
escolà a
l'església de Sant Antoni i arribà a ser
escolà major– quan assistí als debats
dialèctics a la Societat Agrícola, on
conegué l'anarquista Fidel Martí
Parés.
Distribuí la premsa obrera (Tierra
y Libertad
i La Voz del Campesino), fet que
possibilità la seva relació amb els militants de
tota la comarca. Participà en
les lluites socials d'aleshores i va fer costat les vagues
agràries de la seva
zona. Entre 1921 i 1924 va fer el servei militar a l'Àfrica
durant la Guerra
del Rif i visqué la batalla d'Annual –el seu
testimoni figura en l'anomenat
«Expedient Picasso». De bell nou a Catalunya
participà en les activitats
clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Cap el 1925 es
matriculà a l'Escola del Treball. Durant la dictadura de
Primo de Rivera va
estar empresonat per encobrir un fals militant confederal. En 1929,
quan es
constituí l'Ateneu Popular, va ser nomenat president de la
seva junta
directiva. Durant la Dictablanda de
Dámaso Berenguer y Fusté formà part
d'una comissió de protesta per l'expulsió
de Francesc Macià Llussà creada el setembre de
1930. A començaments d'aquell
any havia enviat diners per als presos en una col·lecta
organitzada pel
periòdic ¡Despertad!
de Vigo. El 7 de
juliol de 1931 signà els estatuts del Sindicat de
Treballadors del Camp de
Valls que van ser presentats al Govern Civil de Tarragona. Va
participar en
l'assemblea de constitució de la Federació
Regional de Camperols de Catalunya
(FRCC) i el setembre de 1932 en va ser elegit secretari a Vilafranca
del
Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1932 va
restar empresonat i els sindicats
vallencs van fer vaga per demanar que no fos processat. Quan
l'escissió
confederal s'arrenglerà amb el sector trentista,
amb la majoria dels pagesos de Valls, i se separà del sector
dominat de la CNT
partidari de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 fou delegat
per diverses localitats de la comarca d'Alt Camp (Pla de Cabra, Cabra
de Camp,
Figuerola i Vallmoll) al Ple Regional de Catalunya de la CNT i el juny
d'aquell
any representà set sindicats de Valls al I Ple Regional de
Catalunya de
Sindicats d'Oposició que se celebrà a Barcelona.
El 17 de novembre de 1933 va
fer un míting a Valls. Durant la Revolució del 6
d'octubre de 1934 va ser
detingut, jutjat el setembre de 1935 i condemnat a sis anys i un dia de
presó
com a organitzador de la vaga general revolucionària. Mentre
estava engarjolat,
els pagesos li recollien solidàriament les garrofes del seu
tros de terra. El 17
de febrer e 1936 va ser alliberat i quan el cop militar feixista de
juliol de
1936 va presidir el Comitè de Milícies
Antifeixistes de Valls, que es constituí
l'agost d'aquell any. El setembre de 1936 assistí al Ple de
Pagesos de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya (CRTC), que se celebrà a
Barcelona. Entre l'11
d'octubre de 1936 i el 18 de novembre de 1937 fou alcalde de Valls. Des
del seu
càrrec defensà, enfrontant-se al Comissariat de
Museus de la Generalitat de
Catalunya, les històriques rajoles de la capella del Roser
al·legòriques a la
batalla de Lepant. També fou regidor fins el novembre de
1938, quan va ser
cridat a files i destinat a la Secció Forestal de Valls.
Entre el 8 i el 9 de
gener de 1938, com a secretari de la secció de Treball
Col·lectiu de la
Col·lectivitat Agrícola de Valls,
participà en el Ple de la Federació Regional
de Sindicats i Col·lectivitats Camperoles de la CNT que se
celebrà a Barcelona.
Entre el 28 de febrer i el 12 de juny de 1938 fou secretari del
Comitè Comarcal
de Valls-Montblanc, que englobava tots els sindicats de pagesos de la
comarca. Durant
aquests anys republicans va ser membre de la Comissió Mixta
de Revisió dels
Fulls de Contractes de Conreu, en representació de
l'estament parcer, mitger i
arrendador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps
de concentració de Sant Cebrià, on
emmalaltí de paludisme, i d'Argelers, del
qual va sortir enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per a
anar a treballar durant dos anys a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània).
Posteriorment residí a Montasèls (Llenguadoc,
Occitània) i després a
Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) amb sa
família. Fou, amb Ramon Porté Dalmau,
Joan Arans Nin i Pere Sagarra Boronat, un dels principals militants de
les
tesis trentistes de la seva
comarcal.
Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions
llibertàries, com ara Acció
Sindical, Sindicalismo, Solidaridad
Obrera i El Trabajo. Sa
companya fou Josepa Roser Sanromà
Balañà (1905-1988).
Josep Piñas
Serra va morir el 19 d'octubre de 1986 a l'Hospital de
Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). El
setembre de 2017 l'historiador Antoni Gavaldà Torrents
publicà la biografia Josep
Piñas Serra. Enmig d'un riu desbocat.
President del Comitè i alcalde de Valls en temps de guerra. ***
Émilie
Carles - Émilie Carles: El 29 de maig de 1900 neix a Le Serre (Val-des-Prés, Provença, Occitània) la mestra i militant pacifista i llibertària Marie Julie Émilie Allais, més coneguda com Émilie Carles. Filla d'una família pagesa dels Alps de Briançon, sos pares es deien Joseph Allais i Marie Catherine Vallier. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean-François Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928 a Val-des-Prés; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vida Émilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino –el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 al seu domicili de Le Serre (Val-des-Prés, Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom. ***
Comitè
Central Antifeixista de Vic. - David Poveda
Campoy: El 29 de maig de
1902 neix a Múrcia
(Espanya)
l'anarcosindicalista David Poveda Campoy. Sos pares es deien Lorenzo
Poveda i Dolores Campoy. Quan era
molt jove emigrà a Catalunya, on treballà de
maquinista
ferroviari en la Secció de Tracció dels
Ferrocarrils de Catalunya (FCC) i s'afilià
a la Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de
responsabilitat. Arran del cop
militar feixista, entre juliol i octubre de 1936, representà
l'FNIF-CNT en el
Comitè Central Antifeixista de Vic (Osona, Catalunya),
encarregant-se de la
Secció d'Abastaments, i a començament de 1937 va
rebre crítiques d'alguns
companys ferroviaris per la seva gestió en aquest
comitè. El març de 1937, amb
altres companys, s'encarregà de fer expedicions de queviures
a Madrid
(Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, però sa companya, Manuela Conill,
i sos dues nines petites restaren a Catalunya. Després de la
II Guerra Mundial
treballà d'obrer agrícola, especialment al
departament de Sena i Oise, i milità
en la CNT. David Poveda Campoy va morir de càncer el 28 de
juny de 1967 a Le Coudray-Montceaux
(Illa de França, França) i fou enterrat al
cementiri de Plessis-Chenet
(Illa de França, França). David Poveda
Campoy (1902-1967) ***
Necrològica
de Juan Merchán Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
febrer de 1987 - Juan Merchán Gómez: El 29 de maig de 1903 neix a Valle de Abdalajís (Màlaga, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Álora (Màlaga, Andalusia, Espanya)– l'anarcosindicalista Juan Merchán Gómez. Sos pares es deien José Merchán Pérez i Josefa Gómez Brayo. Des de molt jove afiliat al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Màlaga i participà en els combats fins a la caiguda de la ciutat a mans franquistes. Aconseguí passar a zona republicana i s'enrolà en les milícies. Amb el triomf franquista, pogué el 28 de març de 1939 des d'Alacant (Alacantí, País Valencià) embarcar a bord del carboner britànic Stanbrook cap a Orà (Algèria) i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Colomb-Béchar (Algèria). Sa companya, que havia quedat a la Península amb tres infants, va morir en aquesta època. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili a Algèria. En 1962, amb el procés descolonitzador, va ser repatriat a França. Amb sa companya Josefa Rodríguez Guerrero, s'instal·là a Pau, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Paralític des de 1984, Juan Merchán Gómez va morir el 12 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de novembre– de 1986 a la Residència «Les Hespérides du Cours Bosquet» de Pau (Aquitània, Occitània). ***
Amedeo
Gianotti - Amedeo Gianotti: El 29 de maig de 1906 –algunes fonts citen el 20 de maig de 1904– neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Amedeo Gianotti, sovint citat de diferents maneres (Amedeo Giannotti, Mario Giannotti, Amedeo Giovanotti). Sos pares es deien Natale Gianotti i Cecilia Gatti –altres fonts citen Bartolomeo Gianotti i Cecilia Gatta. En 1930 després que les autoritats italianes emetessin una ordre de detenció al seu nom, fugí cap a França i va ser inscrit en el registre de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1934, per la seva militància llibertària, va ser expulsat de França. En 1936 va ser detingut a Orà (Algèria), juntament amb altres companys (Vicenzo Consoli, Giuseppe Fusero i Bruno Quiriconi), sota l'acusació d'haver participat en l'atracament d'un banc en realitat portat a terme per un grup anarquista espanyol. Expulsat d'Algèria, s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va ser acollit per l'anarquista Edoardo Angeli (Dino Angelli o Poupon). Aquest mateix any marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». El 28 d'agost de 1936 participà en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó. Durant l'ofensiva sobre Osca (Aragó, Espanya), a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya), el camió blindat on es trobava, juntament amb els milicians italians Giovanni Barberis (José Gómez), Guido Bruna i Giuseppe Gabbani, s'incendià després de rebre una granada. Greument cremat, Amedeo Gianotti va morir l'1 de setembre de 1936 a l'hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Guido Bruna també va ser greument ferit, però sobrevisqué, mentre que Giovanni Barberis morí l'endemà 2 de setembre al mateix hospital. ***
Urano
Macho Castillo - Urano Macho Castillo:
El 29 de maig de 1912 neix a Santander
(Cantàbria,
Espanya) el poeta i
militant anarcosindicalista
Urano Macho Castillo. Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja
pública de
Santander, Rufino Macho Cuesta, i sa mare es deia Teresa Castillo.
Estudià a l'Escola Integral
i Laica de
Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de
setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel
torn d'una fleca a la
qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de
les greus ferides, en patí
l'amputació. En 1926 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta,
conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932
col·laborà en el periòdic
anarquista barceloní El Luchador.
L'1
de gener de 1932 intervingué en un míting
confederal, amb altres companys
(Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro
de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de
la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el
decret-llei de
l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en
1932, de l'Ateneu
Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la
Junta Directiva.
Durant els anys republicans intervingué en la gira
propagandística que la CNT
realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i
Horacio Martínez
Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de
Sindicats de la
CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè
d'Instrucció de
Cantàbria, també anomenat Comitè
Provincial de Cultura, i, poc després, vocal
del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que
redactà el 10 de novembre de
1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el
Govern càntabre.
L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al
Gran Cinema de
Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes
dates presidí un
acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord
caigué a mans
feixistes, passà a Catalunya, on continuà la
lluita. El juny de 1938 era
secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona,
Catalunya). Amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus. A França
va ser detingut per la
gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes
–el mateix destí patí
son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la
presó de Santander, on conegué
al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó
(Castella, Espanya), on es guanyà
la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva
jubilació,
visqué modestament regentant, amb el permís dels
veïns, una petita parada de
premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer
santanderí. El 18 de desembre
de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup
d'intel·lectuals, un document on
sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme
franquista, Gabriel
Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura
de llibres. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT, on
milità fins a la seva mort. La seva tasca
poètica, que es materialitzà en el
llibre Versos en mi vida, va fer
que
es relacionés amb coneguts escriptors i
intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar
les seves col·laboracions en les premses local i confederal.
Dirigí la revista
mensual El Surco. Trobem textos
seus
en Adelante, El
Cantábrico, CNT del Norte,
El Diario Montañés,
Espoir, El
Luchador, Nueva Humanidad,
La Región, El
Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado
Romero Lara.
Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la
Residència San José de Torrelavega
(Cantàbria, Espanya), lloc on
havia viscut els seus
últims anys, i fou incinerat dos dies després al
cementiri santanderí de
Ciriego. Urano Macho Castillo (1912-2009) ***
Vilfrido
Masetti [Arxiu privat família Masetti]
- Vilfrido
Masetti: El 29 de maig de 1912 neix a Florència
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Vilfredo Massetti. Sos pares es deien Cafiero Masetti i Ida
Carnesciali. En
1939 va ser cridat a files i enviat a Albània, on
obtingué una llicència per a
conduir camions enquadrat en la Divisió Cuirassada
«Centauro». De bell nou a
Liorna, el desembre de 1941 va fer de cap adjunt, equivalent al grau de
caporal, a l'Acadèmia Naval i a la nau-escola C.
Colombo de l'Armada. En 1942 va ser proposat per a un
encàrrec
del Partit Nacional Feixista (PNF), però sense afiliar-se al
Partit, que
finalment no reeixí. Quan l'armistici entre
Itàlia i les forces armades aliades
del 8 de setembre de 1943 es trobava a Venècia
(Vèneto, Itàlia) embarcat amb la
nau C. Colombo i
aconseguí fugir de
la seva captura per part de les tropes alemanyes refugiant-se a
Bríndisi (Pulla,
Itàlia), fins el 15 de febrer de 1945 quan
continuà realitzant el servei en
l'Armada del Sud. De bell nou a Liorna, al popular barri de San Jacopo,
on
sempre havia viscut amb sa família, entrà en
contacte amb la Federació
Anarquista (FA), alhora que continua treballant com a civil a
l'Acadèmia Naval
fent de cambrer fins als primers anys cinquanta. La seva primera
activitat
política després de l'Alliberament la
desenvolupà treballant per al servei de
transport organitzat i gestionat per la Federació Anarquista
de Liorna (FAL), portant
un jeep nord-americà posat a disposició de
l'anarquista Alfredo Marchetti,
garantint gratuïtament a la ciutadania, en absència
de transport públic, la
possibilitat d'arribar del centre de la ciutat al sanatori de Villa
Corridi
situat en un turó. També feia sortides
diàries a la seu de la FAL, al número 80
del carrer Ernesto Rossi; a més de Masetti, portaren el
vehicle Siro Del Nista
i Capperi. Entre 1946 i 1947 fou un dels fundadors, al barri de San
Jacopo de
Liorna, del grup anarquista federat «Gino Lucetti»,
del qual mantingué fins a
la seva mort la bandera roja i negra. També
assumí importants responsabilitats
en l'àmbit nacional, com ara tresorer del Comitè
Pro-Víctimes Polítiques,
participant en nombroses reunions sobretot a Ligúria. Cap el
1960 s'allunyà,
per raons de salut i per motius ineludibles, de la
militància política, sense
renegar de les conviccions llibertàries i mantenint
relacions d'amistat amb
destacats anarquistes, com ara els germans Virgilioi, Egisto i Adolfo
Antonelli
i Marina Giandolfi. En els últims anys de sa vida,
participà al seu barri, en
les activitats del Circolo «Attilio Di Sorco», de
l'Associazione Ricreativa e
Culturale Italiana (ARCI, Associació Recreativa i Cultural
Italina), del qual
va ser administrador. Vilfrido Masetti va morir el 31 de desembre de
1995 a
Liorna (Toscana, Itàlia). ***
Nardo
Imbernón - Nardo Imbernón: El 29 de maig de 1937 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Nardo Imbernón Cano. Era fill d'Ángeles Cano López i de Jesús Imbernón Carvajal, obrer metal·lúrgic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que participà duran la Revolució espanyola en la col·lectivització de l'empresa Casa Rivière i després lluità com a milicià en el front d'Aragó i que finalment s'exilià en acabar la guerra civil espanyola. Restà a Barcelona amb sa mare, la qual va ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a canviar el nom de Nardo pel nom catòlic de Maximino. En 1948, amb la obertura de la frontera francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a París. Nardo començà ben aviat a freqüentar els cercles llibertaris i a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), organització de la qual va ser nomenat secretari de la Federació Local i de la Federació Regional de París. En 1960, arran de la reunificació de la CNT en l'Exili, i la creació dos any després de Defensa Interior (DI), encarregada de portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser utilitzat sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta organització. El 21 de setembre de 1963, després de l'execució a Madrid dels companys Francisco Granado i Joaquín Delgada i per mor de la col·laboració entre les policies francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de militants de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va ser alliberat, amb Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat amb els companys detinguts pel règim franquista a la Península i per les autoritats gales a França. A finals dels anys seixanta, formà part del grup de militants que, després de ser exclosos arran de l'excisió confederal de 1965 sorgida durant el Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente Libertario i formaren, després d'un congrés a Narbona, les Agrupacions Confederals i Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco Franco, ajudà en la reconstrucció de la CNT a la Península. Després de l'escissió confederal, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 1999 va ser nomenat secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a França i a començaments del nou mil·lenni fou nomenat coordinador del Sector Emigració de la CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta organització. En jubilar-se s'establí a Massarró (Múrcia, Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant els seus últims anys impartí conferències i participà en diverses activitats organitzades per la Fundació Salvador Seguí. Intervingué en el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valetí Figueres, que s'estrena en 2009. Sa companya fou Yasmina Seghir. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de 2008 a l'Hospital de Saint Louis de París (França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Nicolas
Trifon (2022) - Nicolas Trifon: El
29 de maig de 1949 neix a Bucarest (Romania) el corrector, assagista,
editor, sociolingüista
i militant anarquista Sorin Cătălin Edmond Nicolas Trifon. Professor a
Romania,
a final dels anys seixanta s'adherí al moviment subversiu
del seu país. Després
de ser detingut en una agafada contra els anomenats hippies
antisocials
pel règim comunista, decidí fugir del
país i després de diverses vicissituds,
en 1977 s'establí a França, gràcies al
fet que sa companya era francesa. En
contacte amb els grups d'exiliats espanyols que crearen els Grups
d'Acció
Revolucionaris Internacionalistes (GARI), entrà a formar
part de la
Coordinadora Anarquista (CA), que estava en vies de transformar-se en
l'Organització
Combat Anarquista (OCA). En aquesta època
col·laborà en la revista Interrogations.
Entre març i novembre de 1979, amb Marco Candore i Alain
Crosnier, participà en
les negociacions de fusió entre l'OCA i la Unió
dels Treballadors Comunistes
Llibertaris (UTCL). No obstant això, no s'integrà
en l'organització unificada, considerant-la
«massa obrera» i gens crítica amb la
figura de Georges Fontenis. En 1979
participà en la creació de la redacció
francesa de la revista anarquista búlgara
Iztok, editada des de 1975 per Thodor Mitev i Nikola
Tengerkov, en la
qual col·laborà i dirigí i de la que
fou un dels seus principals animadors fins
la seva interrupció el juny de 1991. Entre 1982 i 1984 va
ser corresponsal
d'Europa del setmanari mexicà Proceso.
En 1983 col·laborà en la revista La
Rue i en 1984 en IRL. Journal d'Expressions
Libertaires. Estudià
lingüística i en 1983 presentà la seva
tesi doctoral «Des blagues: masses
parlantes et rhétorique marxiste-léniniste de
pouvoir» a l'École des Hautes Études
en Sciences Sociales (EHESS, Escola d'Estudis Superiors en
Ciències Socials) de
París. El setembre de 1984 participà a la Trobada
Anarquista Internacional de
Venècia (Vèneto, Itàlia). En aquests
anys publicà nombrosos articles i obres
sobre els països de l'Est. Redactor en diferents mitjans de
comunicació (Les
Échos, Le Parisien
Libéré), en 1985 entrà a
formar part del Sindicat
de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i
fou membre de la
seva comissió internacional. A partir de 2005
col·labora en Le Courrier des
Balkans. Des de 2012 participa en les activitats del grup
editor romanès
que publica Anarkhia. Com a antropòleg,
lingüista i sociòleg està
especialitzat en el poble aromanès, tot reivindicant els
seus drets culturals.
Col·labora en nombroses publicacions científiques
especialitzades, com ara Au
sud de l'Est, Babylone, Balkanologie,
Change International,
Esprit, Géoéconomie,
Geographie et Culture, Grande
Europe, International Journal of Rumanian Studies,
Mots, les
langages du politique, La Quinzaine
Littéraire, Zboru a nostru,
Revue d’Études Comparatives Est-Ouest,
etc. Trobem articles seus, sobretot
referents als països de l'Est, en diferents publicacions
llibertàries, com ara Agora,
Les Cahiers du Vent du Ch’min, Courant
Alternatif, Lupta, Le
Monde Libertaire, Offensive, etc., i
durant uns anys participà, amb
programes sobre les països de l'est, en les emissions
radiofòniques de Radio
Libertaire i de Radio Solidarność. Entre les seves obres podem destacar
Marx
à l'Est (1984), Anarcho-syndicalisme et
lutes ouvrières (1985, amb
altres), Colloque autour du pouvoir (1985, amb
altres), La Moldavie
ex-soviétique. Histoire et enjeux actuels. Notes sur les
Aroumains, en Grèce,
Macédoine et Albanie (1993, amb Matei
Cazacu), Les Aroumains, un
peuple qui s'en va (2005 i 2013), La
République de Moldavie. Un État en
quête de nation (2010, amb Matei Cazacu) i
Unde e Aromânia?
interventii, dezbateri, cronici (2014). En 2020 es va
publicar el llibre
d'entrevistes seves Nicolas Trifon, un parcurs libertar.
Interviuri. ***
Quico
Rivas fotografiat per Alberto García-Alix - Quico Rivas: El 29
de maig de 1953 neix a Conca
(Castella, Espanya) el crític d'art, comissari
d'exposicions, artista plàstic,
escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Francisco Antonio
Ramón Félix y Voto Rivas
Romero-Valdespino, més conegut com Quico
Rivas o Kiko Rivas i que
va fer
servir nombrosos pseudònims (Francisco
Jordán, Mateo,
Segundo Mateo, El
Tramposo de Sevilla, Víctor
Nero,
etc.). De família noble i benestant, era el
fill primogènit d'Adolfo
Rivas Jiménez Laiglesia, comte de la Salceda i advocat, i de
María de Gracia Romero Valdespino
Ruiz, i tingué quatre germans i cap germana. En 1955 es
traslladà a Sevilla
(Andalusia, Espanya) amb sa família, ciutat on es va criar.
Entre 1968 i 1969
estudià els últims cursos del batxillerat a
l'acabat d'inaugurar Institut
Fernando de Herrera, on va conèixer Juan Manuel Bonet
Planes, amb qui li va
unir una gran amistat. Amb 16 anys s'inicià com a
crític d'art i participà en
la fundació de col·lectius artístics,
com ara «Equipo Múltiple», amb Juan
Manuel Bonet Planes i Alberto García-Alix, que
actuà entre 1969 i 1972, i de tallers
de creació, com el «Centro de Arte
M-11», fundat en 1974 amb Juan Manuel Bonet
Planes, José Guardiola i Manuel Salinas. El 15 de juny de
1972
es casà a Sevilla amb María Rosa Doblado. En 1973
s'instal·là a Madrid (Espanya),
on edità nombroses publicacions d'agitació
artística (B de Anarquía,
La Escoria,
El Plante, Refractor,
etc.) i participà en l'organització i en el
comissariat
d'infinitat de exposicions, com ara En la
pintura (1977), 1980
(1979), Madrid, Madrid, Madrid
(1980), García-Alix
(1981), Alberto Greco (1985), Manuel
Quejido (1997), Cárcel
de mujeres
(2005), Los fantasmas de Madrid
(2008), etc. Durant sa vida promocionà el treball de
diversos creadors
(artistes, grups musicals i teatrals, escriptors, etc.). Els seus
interessos
contraculturals i la seva agitació política se
centraren des de perspectives
llibertàries en temes com l'antipsiquiatria, el sistema
penitenciari, la
bohèmia, etc. Creà col·lectius
d'inspiració situacionista
(«Margen»), o anarcofuturista («La
Infiltración», «Refractor»).
També conreà el
món de l'edició i promogué bars que
arribarien a ser llegendaris en allò que es
batejà com La Movida,
com ara Cuatro Rosas, amb Gabinete
Caligari, i La Mala Fama, amb Ana
Isabel Fernández
Álvarez (Ana Curra) i
Alberto García
Alix. Els seus caus de creació artística
(pintura, novel·la, poesia, etc.) van
ser nombrosos (Buenos Aires, L'Escala, Formentor, Grazalema, La Palma,
Sierra
de Guadarrama, Sóller, València, etc.). Renitent
a la publicació de llibres, els
seus textos literaris, poètics i creatius es troben
dispersos en innombrables
diaris (ABC Dominical, Amén, El
Correo de Andalucía, Diario
16, El País, Pueblo, etc.), publicacions, revistes (Artefacto, La
Bañera, Batik,
Comercial de la Pintura, Correo
de las Artes, Cyan, Disco Exprés, Diwan,
El Europeo, La
Luna, Revista de Occidente,
Separata,
Ziggurat, etc.) i
catàlegs
d'exposicions. El 13 de novembre de 1998 la seva casa de Los Molinos
(Madrid,
Castella, Espanya) es va calar foc i gran part de la seva pinacoteca,
biblioteca i arxiu (textos, dibuixos, documents, diaris personals,
treballs en
curs, etc.) va ser pastura de les flames. Encara que es definia com
«anarcoindividualista stirnerià i
anarcofuturista», des de 1976 –abans havia
militant en el grupuscle situacionista
Acció Comunista (AC)– i fins a la seva mort, va
estar afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) –fou tresorer de la
Secció de Televisió del seu
sindicat. En 1977 va ser un dels impulsors de la Promotora d'Artistes
Plàstics Societat
Anònima (APSA) de Madrid, com a embrió d'un futur
Sindicat Únic de la Cultura, la
Confederació Sindical d'Artistes Plàstics (CSAP).
També va participà en una
campanya contra la Llei de Perillositat Social i
col·laborà amb el Col·lectiu
de Presos en Lluita (COPEL). En 2003, a instàncies de la
CNT, va fer l'exposició
BasurArte en solidaritat amb
personal
treballador de la neteja pública sevillana de Tomares, a
més de participar a la
vaga de fam que aquests portaren a terme, i en 2006
organitzà amb la CNT una
subhasta a El Salón del Carbón de Sevilla de
dues-centes obres donades per 180
artistes per a sufragar la caixa de resistència del personal
treballador del
servei municipal d'aparcament i de grues de la ciutat en vaga. L'abril
de 2008,
en el curs d'una revisió mèdica, se li va
diagnosticar un càncer terminal i els
seus últims mesos s'enclaustrà a la seva
mansió familiar de Grazalema (Cadis,
Andalusia, Espanya). El 29 de maig de 2008 organitzà una
gran festa
d'aniversari amb l'exposició Before
the
Poison a Sevilla on assistiren molts d'amics i coneguts; tres
dies després,
l'1 de juny de 2008, Quico Rivas va morir a l'Hospital General
Básico de la
Serrania de Ronda
(Màlaga, Andalusia,
Espanya); incinerat l'endemà al crematori del cementiri
madrileny de La
Almudena, les seves cendres van ser finalment dipositades a l'ermita de
Grazalema. Deixà nombrosa obra inèdita i part del
seu arxiu es troba custodiat
al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.
Pòstumament, en 2011
s'edità una recopilació de la seva obra
crítica sota el títol Cómo
escribir de pintura sin que se note,
en 2014 la seva biografia Reivindicación
de don Pedro Luis de Gálvez a través de sus
úlceras, sables y sonetos, i en
2020 el seu poemari El poeta sordo. 55
jaiqús. Quico Rivas
(1953-2008)
Defuncions
Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894) - Ernest Pichon:
El
29 de maig de
1924 mor a Les Lilas (Illa de França, França)
l'anarquista
Ernest Pichon. Havia nascut el 2 de novembre de 1852 a
Villard-la-Rixouse (Franc Comtat,
França). Sos pares, pagesos, es deien
Félix Stanislas
Pichon i Delphine
Cautez-Didoz. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del
Sindicat
de Terrelloners del metropolità de París
(França). En 1894 va ser fitxat com a
anarquista. El 7 de juny de 1902 es casà al XIX Districte de
París amb Florance Louise
Charpentier. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la
Secció de la
Construcció de la Magistratura de Treball del departament
del Sena i el juliol
de 1914 formà part de la comissió
d'investigació encarregada d'esclarir les
causes de l'accident del metro de París del 15 de juny
d'aquell any amb la
finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures
pertinents a
prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat
inspector
del Sindicat de Terrelloners. Ernest Pichon va morir el 29 de maig de
1924 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França,
França). ***
Michele Schirru en un foto policíaca amb la cara deformada arran de l'operació quirúrgica patida a conseqüència de la seva temptativa de suïcidi després de la seva detenció el 3 de febrer de 1931 - Michele Schirru: El 29 de maig de 1931 és afusellat a Roma (Itàlia) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Havia nascut el 19 d'octubre de 1899 a Padria (Sàsser, Sardenya). Sos pares es deien Giovanni Schirru Mudu i Carmina Andria Sechi. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D'Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell'anarchico italo-americano fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini. ***
Camillo
Di Sciullo - Camillo Di
Sciullo: El 29 de maig de 1935 mor a Chieti
(Abruços, Itàlia) el periodista,
impressor, editor i propagandista anarquista Camillo Di Sciullo. Havia
nascut
el 15 de juliol de 1853 a Chieti (Abruços,
Itàlia). Sos pares es deien Sante Di
Sciullo i Domenica Tavano, i eren originaris se Fara San Martino
(Abruços,
Itàlia) d'on s'havien traslladat amb cinc fills davant la
impossibilitat de
continuar amb el seu ofici de teixidors de llana al qual s'havia
dedicat sa
família durant generacions. Durant sa vida laboral, que
començà quan era un
infant, treballà en els oficis més diversos, com
ara teixidor, barber, pintor,
fuster, cambrer, cuiner, tapisser, matalasser, negociant, contractista,
propietari, periodista, etc. El 29 de maig de 1869, quan encara no
tenia 16
anys, va ser condemnat a cinc dies d'arrest per «apallissar
violentament els
guàrdies de la seguretat pública en l'exercici de
les seves funcions». D'educació
autodidacta, començà les seves primeres
col·laboracions periodístiques en 1887
amb Ettore Croce en el setmanari satíric La
Mosche. Membre de la junta directiva de la Societat Obrera de
Socors Mutus
de Chieti, creada en 1861, ben aviat polemitzà amb la resta
de socis per les
actituds clericals. En 1889 fou
un dels
creadors del Cercle «Giordano Bruno», que
arreplegava els lliurepensadors de la
ciutat, i que el 15 d'agost de 1890 publicà el primer
número del periòdic
anticlerical Il Pensiero, del qual
era el «soci responsable». En 1892 aquesta
publicació passà a ser propietat
seva alhora que s'acostava al moviment anarquista gràcies
als contactes directes
establerts amb Galileo Palla, que aleshores feia el servei militar a
Chieti, i
amb els epistolars amb Pietro Gori. Il
Pensiero, que perdé el subtítol de
«Òrgan del Cercle "Giordano
Bruno"», esdevingué el fòrum anarquista
on col·laboraren multitud de
corresponsals d'arreu Itàlia i començà
a tenir els primers problemes amb les
autoritats, patint dos segrests (agost de 1893 i 26 de febrer de 1894)
i
diverses censures. Amb Antonio Rubbi, tipògraf anarquista
que havia arribat de
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), obrí
la seva pròpia impremta, la «Tipografia
del Popolo», on a partir del 18 de febrer de 1894
s'imprimí Il Pensiero.
Aquesta impremta, a més del
periòdic, estampà nombroses publicacions i
fullets d'autors anarquistes (Errico
Malatesta, Pietro Gori, Louise Michel, Piotr Kropotkin, Mikhail
Bakunin,
Charles Malato, Élisée Reclus, etc.). El 6
d'abril de 1894 va ser jutjat per
«insults a les institucions monàrquiques
constitucionals, provocació a l'odi entre
les diverses classes socials, provocació contra l'ordre
familiar i ofensa al
dret de la propietat»; defensat per Pietro Gori, va ser
absolt i immediatament
després va fer una conferència a Chieti i a
Pescara (Abruços, Itàlia). Mesos
més tard, el 9 de juny de 1894, va ser novament jutjat per
«incitació a la
guerra civil, menyspreu i difamació pública de
les institucions monàrquiques
constitucionals i atemptat al dret de la propietat»;
també defensat per Pietro
Gori, va ser novament absolt. L'11 de juliol de 1894 74 exemplars del
fullet Fra contadini, d'Errico
Malatesta,
publicats en la «Biblioteca del Popolo», van ser
segrestats per les autoritats.
L'assassinat del president de la República francesa Sadi
Carnot i el fracassat
atemptat de Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres
italià
Francesco Crispi, que immediatament (19 de juliol de 1894) donaren lloc
a
l'aplicació de les Lleis d'Emergència contra el
moviment anarquista, foren la
causa d'una denúncia del ministeri fiscal el 25 de juliol
per «instigació al
delicte» arran de la publicació d'uns articles on
es comentaven aquests
magnicidis, i el 22 d'agost de 1894 va ser jutjat i condemnat a tres
anys de
presó i a set mesos d'arrest domiciliari a l'illa de
Pantelleria. El 12 de
setembre de 1894 va ser novament jutjat arran del segrest dels
números 14 i 15
(12 i 19 d'agost) d'Il Pensiero i
condemnat a quatre mesos i 10 dies de presó. Quan
reprengué la llibertat
després del seu empresonament a Oneglia (Ligúria,
Itàlia) el 10 d'abril de
1898, continuà amb la seva activitat
propagandística en la «Tipografia del
Popolo» en plena època insurreccional a causa de
la manca de subsistències,
imprimint la major part dels periòdics subversius de la
província i donant un
nou impuls als seus projectes editorials. En 1903 Luigi Fabbri
publicà a Roma
la revista Il Pensiero, on
reté
tribut a Di Sciullo. En 1905 la «Tipografia del
Popolo» edità Lettere ad
una donna sull'Anarchia, que
arreplegava articles publicats per Luigi Fabbri en diversos
periòdics. El desembre
de 1905 allotjà Pietro Gori i l'any següent
creà una Biblioteca Popular
Circulant. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al
Congrés de Roma
proposant la creació d'un únic
periòdic per al moviment anarquista, L'Alleanza
Libertaria. El març de 1908
s'establí a Castellammare Adriatico (actual Pescara), on
traslladà la seva
editorial, però mantenint a Chieti la «Tipografia
del Popolo». El 19 de febrer
de 1911 publicà un número especial de dedicat a
Giordano Bruno. El 2 de gener
de 1912 un paquet postal dirigit a ell contenint exemplars del llibre La grande rivoluzione de Piotr Kropotkin
va ser segrestat. El 12 de febrer de 1912, en ocasió de
l'aniversari de la mort
de Pietro Gori, publicà un número especial d'Il Pensiero. L'1 de febrer de 1914
assistí al Congrés Subversiu
dels Abruços, que se celebrà a Castellammare
Adriatico. En plena Gran Guerra,
el 7 de febrer de 1915, organitzà a Chieti una
manifestació contra la guerra i
aferrà als carrers un manifest pacifista. Durant la
postguerra, s'adherí a la
Secció d'Ancona (Marques, Itàlia) de la
Unió Comunista Anarquista Italiana
(UCAI), que s'havia creat l'abril de 1919 al Congrés de
Florència (Toscana,
Itàlia). El 20 de maig de 1920, en un congrés
anarquista regional, es creà la
Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i es
constituïren grups a diverses
localitats de la regió. Poc després d'aquest
congrés, tingué lloc un congrés
regional de la Pulla, on foren
presents
delegats de la Federació de la Campània i de la
FAA, i on es proposà la creació
de la Federació Anarquista Meridional (FAM), formada per les
tres federacions
regionals. El juliol de 1920 tingué lloc a Bolonya el
Congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), que aprovà un Pacte
d'Aliança que reivindicava els
principis del «Programa» d'Errico Malatesta; en
aquest congrés van ser presents
grups de Sulmona (Abruços, Itàlia) i de
Castellammare Adriatico. Per parlar
sobre les deliberacions del Congrés de Bolonya, el 15
d'agost de 1920 se
celebrà un Congrés de la Federació
Regional a Castellammare Adriatico.
Posteriorment, el 23 d'octubre de 1921, se celebrà el
següent congrés de la FAA
a Sulmona. El III Congrés de l'UAI se celebrà
entre el 2 i el 4 de novembre de
1921 a Ancona, on participà activament. Amb l'arribada del
feixisme va ser
detingut en diverses ocasions i se li va confiscà material
propagandístic en
diferents escorcolls. En 1922, quan va visitar son fill a
Milà (Llombardia,
Itàlia), va ser sotmès a vigilància
especial i vexatòria, patint cops per part
de la policia. Arran d'una perquisició el 6 de novembre de
1926, on es van
trobar centenars de fullets i de llibres anarquistes, va ser condemnat
a dos
anys de confinament a l'illa de Tremiti, però dos mesos
després la pena va ser
commutada per dos anys d'amonestació. El 28 de desembre de
1929, amb gairebé
vuitanta anys, va ser detingut tres setmanes arran de les noves del
príncep
hereu. L'11 de juliol de 1930, en consideració a la seva
avançada edat, va ser
esborrat de la llista de persones a detenir en
circumstàncies especials, però
l'octubre d'aquell any en un escorcoll al seu domicili es trobaren
fullets i
periòdics subversius. En 1931 el seu nom va ser esborrat del
registre de la
policia de fronteres al ser considerat «no
perillós». Camillo
Di Sciullo va morir el 29 de maig de
1935 a Chieti (Abruços, Itàlia); el seu funeral
va ser prohibit, el seu
domicili vigilat i totes les persones que s'acostaren a donar el condol
a sa
família van ser identificades. En 1996 Fabio Palombo
publicà la biografia Camillo Di
Sciullo, anarchico e tipografo di
Chieti. A Chieti existeix un Centre d'Estudis Llibertari
«Camillo Di
Sciullo» per honorar la seva memòria. Camillo Di Sciullo
(1853-1935) ***
Amadeu
Pagès Xartó - Amadeu Pagès
Xartó: El 29 de maig de
1941 és afusellat a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Amadeu Pagès i
Xartó. Havia nascut el 4 d'agost de 1907 a Barcelona
(Catalunya). Sa mare,
Dolors Pagès i Xicota, treballava a Barcelona de criada i es
va quedar
embarassada, però el pare no va voler reconèixer
l'Amadeu i s'establí a Parets
del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya).
Després sa mare es casà amb Salvador
Costa, amb qui tindria quatre infants (Simon, Maria, Antoni i
Francesc). Obrer
industrial, treballà com a tintorer a la fàbrica
tèxtil de Josep M. Adell de
Parets i estava afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). També formà
part del cor de la Unió Paretana i era assidu del
cafè de la Cooperativa La
Progressiva de Parets del Vallès. Com a sindicalista
intervingué en les
negociacions per reivindicar millores laborals i salarials amb
l'empresa «Franco-Espanyola,
SA», de Josep Maria Abel, de Parets del Vallès,
arran de la vaga que els
treballadors van fer entre el 22 i el 27 de maig de 1931.
Intervingué en els
fets revolucionaris d'octubre de 1934. Simpatitzant d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC), el febrer de 1936 fou interventor per aquest partit en
les
eleccions a diputats a Corts. Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936, formà
part des de la seva constitució, el 23 de juliol de 1936,
del Comitè de Milícies
Antifeixistes en nom de la CNT i entre el 21 d'octubre de 1936 i el 30
d'octubre de 1937, que va ser mobilitzat i marxà al front,
fou alcalde de
Parets del Vallès en nom de la CNT –amb la
disconformitat
d'ERC. Formà part,
com a vocal, de la Comissió per a l'Administració
de la Propietat Urbana,
creada el 22 d'abril de 1937. Durant la seva gestió,
aconseguí evitar algunes
detencions de dretans i minimitzà sancions que els van ser
imposades. També
creà un comitè per solucionar de manera
ràpida els problemes veïnals i reformà
l'edifici de l'Ajuntament. Enquadrat en la 24 Divisió del X
Cos de l'Exèrcit
Republicà, va ser destinat al sector
Llavorsí-Noguera Pallaresa i posteriorment
al sector de l'Ebre, entre Garcia i la desembocadura. El 31 de desembre
de 1938
va ser fet presoner a la Bisbal de Falset per les tropes franquistes i
tancat
al camp de concentració muntat al Seminari de Monte
Corbán (Santander, Cantàbria,
Espanya) i a les presons de La Tabacalera (Santander), de Granollers i
a la
Model de Barcelona. Mentre era a la Model, sa companya, Rosa Xicota, va
contreure el tifus i morí, restant sos fills, de curta edat
(Salvador i
Llibertat), amb l'àvia Dolors. El 16 d'abril de 1941 va ser
jutjat en consell
de guerra al Palau de Justícia de Barcelona i condemnat a
mort. D'antuvi,
aquesta pena li va ser commutada per la de 30 anys de
reclusió major, però
finalment fou ratificada. Amadeu Pagès Xartó va
ser afusellat el 29 de maig de
1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i
enterrat a la
fossa comuna del cementiri de Montjuïc. ***
Antonio
González Tagua - Antonio González Tagua: El 29 de maig de 1950 és abatut a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio González Tagua –citat a vegades erròniament Tangua–, conegut com El Negro. Havia nascut el 7 de gener de 1903 a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares, jornalers, es deien Francisco González i Clara Tagua. Jornaler i moliner, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. En 1928 es casà amb Ana Sierra Núñez, amb qui va tenir tres infants. El gener de 1931, quan presidia el Sindicat de Camperols i d'Oficis Diversos de Morón, arran dels «Fets de Sevilla» –mobilitzacions obreres que acabaren en enfrontaments amb les forces de l'ordre i la declaració de l'Estat de guerra per part del governador civil–, va ser detingut, juntament amb altres companys (Francisco Márquez Olmedo, Antonio Rosado López i José Margalef), i tancat al vapor «Vizcaya». L'abril de 1932 representà, amb altres companys (José Margalef, Manuel Salas Hermosín, Francisco Muñoz Bermúdez, etc.), la Federació Comarcal de Sindicats de Morón en el Congrés Sindical de Ronda. El març de 1933 va ser nomenat vocal de l'Ateneu de Cultura i Divulgació Social acabat de crear a Morón. El juny d'aquell any, va ser detingut, juntament amb Pedro Fernández Avilés i Juan Luna Martínez, per activitats sindicals. L'1 de setembre de 1933, en una assemblea de camperoles del Sindicat Únic de la Dona Obrera celebrat al Cine Oriente de Morón, va ser elegit amb altres companys membre d'una comissió negociadora per establir les bases de les feines de recollida de l'oliva. Durant els anys de la II República espanyola fou membre en diverses vegades del Comitè de la CNT del seu poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Defensa fins l'ocupació de localitat per les tropes franquistes de Queipo de Llano el 25 de juliol. Després lluità als fronts d'Antequera i de Màlaga. En 1937 formà part de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia, encapçalada per Antonio Rosado López. El 2 de desembre de 1937 va ser nomenat secretari adjunt de l'Agrupació Local Anarquista (Agrupació Local de la CNT) de Sorbas que es constituí aquell dia. Després del triomf feixista, fugí per Baeza, Úbeda i Còrdova, fins retornà a Morón, on va ser detingut. L'abril de 1939 va ser empresonat a El Arahal i, després d'un temps, novament enviat a Morón. En 1940 estava pres a Sevilla i més tard va ser desterrat a Màlaga, però durant els anys quaranta visqué clandestinament a la capital andalusa, on fou secretari del Comitè Provincial confederal i en estret contacte amb la guerrilla de Bernabé López Calle. Durant la matinada del 29 de maig –alguns autors citen erròniament juliol– de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Antonio González Tagua (1903-1950) ***
Foto
policíaca de Tarcisio Robbiati - Tarcisio
Robbiati: El 29 de maig de 1952 mor a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi
Maiocchi. Havia nascut el 8 de juliol de 1897 a
Milà (Llombardia, Itàlia).
Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà
en el moviment
anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista
interí i
agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses
ocasions:
per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la
prefectura on treballava de
telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en
un cinema fent explotar
petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat
a cinc
anys de presó per deserció. El febrer de 1917
s'evadí de la presó de Borgonovo
Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va
ser tancat a la penitenciaria
de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia),
però s'evadí de bell nou. Novament
detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena
reduïda més tard a set
anys; però el gener de 1918 aconseguí novament
fugir-ne. Un any més tard el
trobem a Milà sota el nom fals de Luigi
Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies
a una amnistia i, segons la policia,
destacà en la propaganda anarquista violenta.
Després d'una condemna per estafa
i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb
altres 12
joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb
bomba contra
el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de
1920 aconseguí
evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava
l'excarceració i només va
ser capturat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser
condemnat, amb
Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de
presó per
«associació criminal i transport de
bombes». En 1922, un cop lliure, formà part
del Comitè Pro Víctimes Polítiques i
en diverses ocasions promogué
subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i
acabant
novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per
cinc anys i enviat
a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti
(1930-1931), on
va ser degradat a «confinat comú» per
mala conducta. Malalt de tuberculosi, el
novembre de 1931 retornà a Milà i
trobà feina com a empleat adroguer en el
«Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es
casà amb Maria Remondi, mestra
d'educació primària inscrita des del 24 de febrer
de 1923 en el Partit Nacional
Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera
hora», i membre de la Giuventù
Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en
ocasió de
la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben
igual que Dario Fieramonte
i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament
per
«persistents actituds antifeixistes». Les
súpliques de la seva esposa, que va
escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva
«indestructible» fe feixista, aconseguiren que
només fos amonestat i
posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa
quedà en un simple requeriment. No
obstant això, l'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de
juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol
de
1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla,
Itàlia) i a partir del 15
d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys, com ara
Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i
després d'una
hospitalització a Foligno (Úmbria,
Itàlia), va ser traslladat a la colònia
penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser
enviat a Monteforte
Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va
revocar l'internament el maig de
1941, segurament per problemes de salut, retornà a
Milà. Després de la
proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943,
comandà el grup partisà
«Amilcare Cipriani», que actuà a la zona
llombarda de Canzo i Asso. ***
Ekaterina
Boronina - Ekaterina Boronina: El 29 de maig de 1955 mor a Leningrad (Rússia, URSS) l'escriptora anarquista Ekaterina Alekseevna Boronina, coneguda com Katina. Havia nascut en 1907 a Sant Petersburg (Imperi Rus). En 1924 entrà a fer estudis universitaris en el Departament Literari de l'Institut Estatal d'Història de l'Art de Leningrad (Rússia, URSS). Durant la tardor de 1925 intentà reconstruir, amb Alexander Saakov, Lydia Chuvoskaya i Kira Sturner, un cercle anarquista clandestí arran de les detencions durant la tardor de 1924 i la primavera de 1925 de nombrosos membres del grup anarquista que operava al citat institut, entre ells els seus amics Y. Krinitsky, Raissa Chulman i Aida Bacevich. Aquest cercle creà una biblioteca –Boronina s'encarregà d'organitzar-la– i la Creu Negra, fons de solidaritat i de suport per als presos polítics; també edità alguns exemplars d'un únic número del periòdic Alarma Negra, el qual denuncià el capitalisme d'Estat i els privilegis aristocràtics de la burocràcia soviètica, alhora que feia una crida a la formació de sindicats anarcosindicalistes i a reivindicar l'esperit revolucionari del moviment makhnovista i de l'aixecament de Kronstadt. Durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1926 la policia secreta soviètica detingué els membres i simpatitzants d'aquest grup (Boronina, L. Chukovsaya, Saakov, Kira Sturmer i son germà Georgei, Goloulnikov, Ivanova, Izdebsky, Budarin, Tamara Zimmerman, Fedor Mikhailov-Garin i Yuri Kochetov); jutjada, va ser condemnada a tres anys d'exili interior i a finals d'octubre de 1926 va ser deportada, amb el forner Boris Soloviev, a Taixkent (Uzbekistan, URSS). A partir d'aquí Boronina abandonà les idees anarquistes i començà a treballar per la policia secreta soviètica. En 1932 es va casar amb l'acadèmic i escriptor Sergei Isaacovich Khmelnitsky. Durant la II Guerra Mundial visqué a Leningrad, on sa mare morí de malnutrició durant el setge de la ciutat per les tropes nazis. Amb el temps esdevingué una escriptora de literatura infantil força coneguda, publicant contes, col·laborant en publicacions per a infants i escrivint programes radiofònics i obres teatrals per als menuts. Membre de l'Associació Literària d'Escriptors de l'Exèrcit Roig i de la Marina, va ser condecorada pel seu treball durant la «Gran Guerra Patriòtica» amb la Medalla de Defensa de Leningrad. Malgrat tot, el 30 d'octubre de 1950 va ser acusada per les autoritats soviètiques de ser la dirigent del cercle anarquista de Leningrad durant 1926 i de no haver abandonat les seves idees llibertàries i de mantenir una actitud hostil al règim soviètic mitjançant les seves obres literàries i artístiques. L'excusa per a la seva detenció fou trobar en un escorcoll a casa seva llibres de Mikhail Bakunin i de Piotr Kropotkin, a més d'obres d'escriptors «antisoviètics» (Knut Hamsun, Vladislav Hodasevich, Osip Mandelstam, Lev Gumilev, Marina Tsvietàieva, etc.). Jutjada, el 17 de febrer de 1951 va ser condemnada a 10 anys de reclusió en camp de concentració i enviada a la colònia penitenciària de treballs forçats Dubravlag de la República Socialista Soviètica Autònoma de Mordòvia. Després de la mort del dictador Iósif Stalin, el gener de 1954 demanà la seva rehabilitació al Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i l'1 de novembre d'aquell va ser alliberada. Ekaterina Boronina, però, molt malalta del cor, morí poc després, el 29 de maig de 1955 a Leningrad (Rússia, URSS). ***
Necrològica
de Víctor Pamplona Rodríguez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'octubre de 1970 - Víctor Pamplona
Rodríguez: El
29 de maig de 1970 mor a Pau
(Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista
Víctor Pamplona Rodríguez. Havia nascut el 29
d'abril de
1910 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Eugenio Pamplona i Eusebia
Rodríguez. En 1939, amb el
triomf franquista, aconseguí passar al Nord
d'Àfrica i s'instal·là a Casablanca
(Marroc). Després de la II Guerra Mundial milità
en la Federació Local de
Casablanca de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Posteriorment va ser
repatriat amb sa companya Luisa Sanchiz i dos fills a França
i
s'instal·là a Pou, on milità
en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.
Víctor Pamplona Rodríguez va morir el 29 de maig
de 1970
a la Residència «Les
Hespérides» de Pau (Aquitània,
Occitània). ***
Carlos Martínez Baena - Carlos Martínez Baena: El 29 de maig de 1971 mor a la ciutat de Mèxic (Mèxic) l'actor, dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista cinematogràfic llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena. Havia nascut el 7 de maig de 1889 a Madrid (Espanya). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Mèxic i amb el temps esdevingué periodista. En 1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer d'actor i poc després retornà a Espanya amb una sòlida formació escènica que li va permetre actuar en les millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol d'Enrique López Alarcón, la de Gregorio Martínez Sierra i la de Catalina Bárcena, que dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral, la «Companyia Carlos M. Baena», que representà obres seves i d'altres dramaturgs. El novembre de 1923 la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva i el 28 de juny de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre Novedades de Barcelona el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va fer una gira teatral per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb la de Concepción Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo Martín, Esther Sanjosé, Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en l'acte per la igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava de Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929 publicà, i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva companyia al Teatre Eslava de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta Magdalena!. Durant la primera meitat dels anys trenta realitzà pel·lícules a l'Argentina, Espanya i als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de cançons. Fou primer baríton de la Companyia Esperança Iris i interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa del Actor per acollir la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos. Instal·lat a Barcelona, s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la conferència «Poetes de la Revolució» en la II Conferència Pro-Cultura, al local social d'Artistes Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT de Barcelona, organitzat per aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre, participà en el míting d'afirmació revolucionària i confederal, organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R. Magrinyà. Per encàrrec de la CNT, realitzà guions per a documentals i pel·lícules produïdes pel Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La conquista de Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras), El cerco de Huesca (1937, amb Ramón Oliveras), División heroica (1937, amb Ramón Oliveras), En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El frente y la retaguardia (1937) o Liberación (1937, amb Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4 d'abril de 1937, en representació del Comitè de Producció Cinematogràfica, parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz, Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos Alcón, Valentín R. González i Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona, organitzat pel SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè Nacional d'Amics de Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu del vintè aniversari de la Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió Soviètica, als locals barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM, participà en el míting d'homenatge a la solidaritat soviètica i mexicana vers la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de Barcelona, organitzat per la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En 1937 fou membre de la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell Central del Teatre (CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest organisme, dirigí en 1938 el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona –del qual era director–, amb obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard Shaw, Jacinto Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny de 1938 recità un recull de les seves poesies a l'acte de clausura de l'«Exposició de Periòdics Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs dies després, el 26 de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà en la festa (dansa, música i poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici dels mobilitzats cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol de 1938 participà en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a Mèxic, organitzat pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el poema «Mensaje al Mundo». El 18 d'agost d'aquell any inaugurà –i 15 dies després clausurà– l'exposició de dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista mexicà Ángel Soto sobre motius de Marià Fortuny, organitzada per la Comissió del Centenari Fortuny i la Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà, amb Jaume Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el míting radiofònic per celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al Teatre Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM, clausurà amb un míting antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández Clérigo, Joan Sauret García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual Leone), la «Setmana de Mèxic». En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura Superior de la II República espanyola, ben igual que altres intel·lectuals d'aleshores (Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de Buen, Llopis, etc.). En aquests anys bèl·lics col·laborà en la revista barcelonina Mi Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940 retornà a Mèxic. A partir de 1941 va començar a aparèixer en pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots, etc.) i en molts de papers secundaris. Realitzà pel·lícules amb Luis Buñuel –El (1953), Ensayo de un crimen (1955), El río y la muerte (1955)–, amb Mario Moreno (Cantiflas) –El supersabio (1948), El portero (1950), El siete machos (1950), El analfabeto (1961)– i amb nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo de Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía, Pedro Infante, Pepe Biondi, María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va implicar força en el Sindicat d'Actors mexicans. En la seva època mexicana també va escriure guions cinematogràfics –La abuelita (1942), Maravilla del toreo (1943), El último amor de Goya (1946), El amor abrió los ojos (1947). En 1970 rodà la seva última pel·lícula, Angelitos negros, de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a actor en 73 pel·lícules. Com a poeta publicà La musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud. Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Son fill, Carlos Baena, seguí les passes de son pare i és un reconegut actor a Mèxic. Carlos Martínez Baena (1889-1971) ***
Joan
Serra Monrabà - Joan Serra Monrabà:
El 29 de maig
de 1981 mor a Manòsca
(Provença, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Joan
Serra i Monrabà –alguns citen
erròniament el segon llinatge com Moncada–,
conegut com En Tinos. Havia nascut
el 22 de febrer –el certificat de defunció cita
erròniament el 25 de febrer– de 1901
a
Sant Celoni (Vallès
Oriental, Catalunya). Sos pares es
deien Martí Serra Illa,
paleta, i Montserrat
Monrabà Agell. Estava casat amb Constància Ferrer
Mitjavila, amb qui va tenir dos
infants, Joaquim i Teresina, nascuts a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya),
població on la parella visqué uns anys a
principis de la dècada dels trenta. L'estiu
de 1935, amb Agustí Mandil Valls, Marià Rubio
García i altres, reorganitzà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Celoni, de
la qual va ser
nomenat secretari. En aquesta època treballava de paleta per
a Pere Clopés.
Quan la Revolució, el 7 d'agost de 1936, en
representació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part del
Comitè Local de Milícies
Antifeixistes de Sant Celoni i el 25 d'agost, també en nom
de la FAI, del primer
consistori d'aquesta població, càrrec que va
mantenir els el 14 de novembre de
1936. El 15 de setembre de 1937 entrà de bell nou a
l'Ajuntament de Sant Celoni,
en substitució de Josep Valls Planas, que s'havia incorporat
al front, càrrec
que va mantenir fins el 18 de maig de 1938, quan ell
s'incorporà a l'exèrcit.
El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració. Sembla que
passà per una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les
fortificacions
de la «Línia Maginot». Fet presoner pels
ocupants nazis a Vosgues o al
Territori de Belfort, va ser enviat al Frontstalag 140 a Belfort i
posteriorment a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Lüneburger
Heide, Baixa Saxònia,
Alemanya). El 25 de gener de 1941 va ser deportat, sota la
matrícula 6.713, amb
un comboi de 1.472 persones, de les quals moriren 1.079, al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà dos dies després.
El 2 de juliol de 1943 va ser enviat al «Kommando Sankt
Lambrecht». Aconseguí
sobreviure treballant de paleta fins a l'alliberament del camp el 5 de
maig de
1945. Repatriat a França, s'instal·là
a Marsella (Provença, Occitània), on
treballà de paleta i milità en la
Federació Local de la CNT. També va ser
membre del grup cultural i artístic
«Acracia» i de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual va ser en
diferents ocasions
president de la seva regional de Provença-Costa Blava. En
1951 era president de
la «Llar Catalana» de Marsella. En 1971
col·laborà en el periòdic Le Combat Syndicaliste i en aquesta
època participà en el manteniment
econòmic del periòdic Terra
Lliure.
Vivia amb sa companya Amàlia Heras a Corbiera
(Provença,
Occitània). Joan Serra Monrabà va morir el 29 de
maig
–algunes fonts
citen erròniament el 4 de maig– de 1981 a
l'Hospital de
Manòsca
(Provença, Occitània). Joan Serra Monrabà (1901-1981) ***
Necrològica
de Juan Rodríguez Gutiérrez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18 de
setembre de 1990 - Juan Rodríguez
Gutiérrez: El 29 de maig de 1990 mor a
Briouze (Baixa
Normandia, França)
l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Rodríguez Gutiérrez.
Havia nascut el 8 de febrer de 1928 a
Carabanchel Bajo (Madrid, Castella,
Espanya; actualment pertany al districte de Carabanchel de Madrid).
Sos pares es deien Lorenzo
Rodríguez Barroso, jornaler, i Dolores Gutiérrez
Abejón. En 1939, amb el triomf
franquista, passà amb 11 anys a França amb son
pare, el qual va ser internat al
camp de concentració d'Argelers i després
destinat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions del
nord de
França, acabant pres durant l'ofensiva alemanya de la
primavera de 1940 i deportat
al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on morí en 1942.
Juan Rodríguez Gutiérrez, son germà i
sa mare s'establiren a Poitiers
(Poitou-Charentes, França) durant l'Ocupació i en
1943 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta ciutat, on
hi havia un
important nucli confederal. Després de la II Guerra Mundial,
gràcies a la seva
feina, viatjà arreu de França, entrant en
contacte amb el moviment llibertari
francès i adherint-se a la Federació Anarquista
(FA). En 1958 s'instal·là a
Briouze (Baixa Normandia, França), on es casà amb
Odette Louise Lucienne Perot,
amb qui tingué quatre infants. En aquesta anys
mantingué estretes relacions amb
els grups llibertaris de Le Havre (Alta Normandia, França) i
posteriorment amb
el Col·lectiu Llibertari de Caen (Normandia,
França). Participà activament en
els fet de «Maig de 1968». A la fàbrica
on treballava va crear una secció
sindical, de la qual va ser nomenat delegat. Fou el fundador el grup
anarquista
de La Ferté-Macé (Normandia, França) i
organitzà nombroses conferències
(Maurice Joyeux, Maurice Laisant, Serge Livrozet, etc.). En els anys
setanta promogué
a la regió la projecció del diaporama España
36, realitzat per l'«Equipo Juvenil» de
la CNT parisenca. Juan Rodríguez
Gutiérrez va morir el 29 de maig de 1990 al seu domicili de
Briouze (Baixa
Normandia, França). ***
Rosa
Laviña i Carreras fotografiada per Sofía Moro - Rosa Laviña Carreras:
El 29 de maig de 2011 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
Rosa Laviña i Carreras. Havia nascut el 14 de gener
–oficialment el 15 de gener– de 1918 a Palafrugell
(Baix
Empordà, Catalunya). Filla del barber llibertari
Martí Laviña Torroella, que
en heretar la barberia paterna al carrer Estret de Palafrugell
decidí no seguir
amb el negoci familiar i muntà una llibreria, i
d'Engràcia Carreras Ysern (Gracieta),
obrera del suro i modista. En 1925, a mode d'escarni, va ser
intencionadament
elegida per lliurat un ram de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en
ocasió
de la inauguració de les escoles «Torres
Jonama». En l'adolescència llegí la
literatura anarquista que es venia a la llibreria familiar i
entrà a treballar
d'aprenenta de sastressa a can Sitges de Palafrugell, però
va ser acomiadada,
amb Carmen Moreno, per celebrar el Primer de Maig i va anar a fer feina
a la
sastreria Làrios. Durant els anys
bèl·lics començà a militar
en les Joventuts
Llibertàries de Palafrugell, de les quals va ser
secretària, en «Mujeres
Libres» i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
Durant una temporada
fou cap dels tallers de confecció del Sindicat del
Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. Després va fer el
servei militar i
es preparà per a la feina d'infermera. En 1939, amb el
triomf feixista, passà
els Pirineus i durant un any patí el camp de
concentració d'Argelers, on va fer
d'ajudant d'infermera. Al camp d'Argelers conegué son futur
company Pere Vaqué
(Migreio). En 1940 entrà com a minyona en
una casa a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord); esclavitzada, fugí en poder. De bell nou a
Argelers, amb sa
mare va sortir poc després contractada per feines hoteleres
al Voló (Rosselló,
Catalunya Nord) i en acabar ambdues retornaren a Argelers. Duran
l'ocupació
nazi i després de la II Guerra Mundial les seves cases de
Montalban
(Guiena, Occitània) i de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) van ser lloc de pas
cap a la Península i de refugi de guerrillers llibertaris
(Marcel·lí Massana
Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.). A partir de febrer de 1953
albergà un
temps a la seva casa de Montalban l'anarquista escalenc Antoni Puig
Artigas (Tonet),
el qual li dedicà tres sardanes de les quals era compositor,
i poc després, amb
37 anys, hi morí de leucèmia son company Pere
Vaqué, amb qui havia tingut una
filla, Diana. En 1954 s'establí a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània), on treballà
de modista i el 23 de gener de 1958 es casà a Tolosa amb
l'esperantista
llibertari Étienne Louis Guillemau,
amb qui muntà un restaurant vegetarià i una
botiga de productes naturistes i
dietètics. En aquests anys va ser secretaria de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), membre del Comitè
Nacional i tresorera de SIA i
realitzà viatges clandestins a la Península per a
la CNT per dur a terme
accions d'ajut a famílies de militants tancats a les presons
franquistes. Va
estar molt acostada a Frederica Montseny Mañé i
al seu cercle. El 16 de juliol
de 1999 morí a Tolosa son company Guillemau. Hi trobem
col·laboracions seves
en Cenit, Espoir, La
Proa i Ruta, entre d'altres.
El seu testimoni ha estat recollit per Antonio Soriano en el seu llibre
Éxodos.
Historia oral del exilio republicano español en Francia
(1939-1945) (1989),
per Eduard Pons Prades en Las guerras de los niños
republicanos (1936-1995)
(1997), per Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939
(1999), per
Antoni Martí en el documental Anònims
del segle XX (2001), per l'actriu
Susana Saenz Díaz (Susana Koska) i el
cantant José María Sanz (Loquillo)
en el projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra
(2003-2004), per
«Radio Campus FM Toulouse» en el projecte
multidisciplinar Mirada. Regard
sur la guerre civil d'Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per
Sofía Moro en Ellos
y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva
documentació a l'Arxiu
Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial
de
l'Exili (MUME) de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure
a Palafrugell i va
fer costat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
–participà com a suplent en
les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions
municipals de
2003. Des de març de 2011 un carrer de Palafrugell porta el
seu nom. Rosa
Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a l'Hospital Rangueil
de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ---
|
![Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]](http://www.estelnegre.org/documents/masettivilfrido/masettivilfrido01.jpg "Vilfrido Masetti [Arxiu privat família Masetti]")
![[28/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/05]") |
|
![[30/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/05]") |
|
|
| Actualització: 29-05-24 |