---

Anarcoefemèrides del 29 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Conquista do Bem

- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de 1910 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista Conquista do Bem. Publicação quinzenal (Conquista del Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment portà el subtítol «Publicació quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i administrat per José de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva, Salfiedri, entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.

***

Capçalera d'A Guerra Social

- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de 1911 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número de la publicació anarcosindicalista A Guerra Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador Alacid, João Arzua (administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França, Manoel Gonçalves de Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo Soares. Hi trobem textos d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos Barboza, Paulo Buonaspada, Honoré Cémeli, R. Chaughi, José Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe, Julião da Escada, Antonio Esperidião, Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia Maria Ferreira, Nilo Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca, Sebastião Franco, Mayer Garção, André Girard, Albano Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr Kropotkin, E. Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique Martins, José Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil, Demetrio Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso, Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria, Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel Perlungieri, M. Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago Ramón y Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E. Reinoso, Raymundo Reis, Galileu Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva, Valdomiro Silveira, Maximo Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco, Max Vasconcelos, Leão Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre d'altres. Divulgava notícies sindicals, especialment vagues i conflictes socials, locals i estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos teòrics. Fou el periòdic brasiler que més notícies publicà sobre la Revolució mexicana. Publicà per lliuraments O que nos reserva a revoluão de amanhã, d'Émile Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26 d'octubre de 1912.

***

Capçalera de ¡Campo Libre!

- Surt ¡Campo Libre!: El 29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista ¡Campo Libre! Semanario de los trabajadores del campo. Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren 48 números, l'últim el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou l'«Órgano de la Federación Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en publicà 27 números entre el 23 de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera i última època, porta con a subtítol «Órgano de la Federació Regional de Campesinos y Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37 números entre el 28 de maig de 1938 i el 25 de febrer de 1939 –la manca de paper a causa del conflicte bèl·lic va fer que alguns números sortissin amb retard. En la redacció hi havia García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador), Antonio Rodríguez, Eugenio Criado Riva i González Inestal. Hi van col·laborar Manuel Pérez, Palmiro del Soto, Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P. Cordón, Arsenio Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández, Agustín Gil Molina, Francisco Pérez Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner, entre d'altres.

Naixements

Portada de la primera edició del llibre de Lanjalley

- Paul Lanjalley: El 29 de juny de 1843 –algunes fonts citen erròniament 1848– neix a l'antic II Districte (actual IX Districte) de París (França) el periodista internacionalista i anarquista Paul Georges Lanjalley. Era fill dels rendistes Pierre Lanjalley, empleat, i de Marguerite Françoise Louise Corsant. A partir de 1863 ocupà un petit càrrec de funcionari en el Ministeri de Finances. Des de 1868 assistí a totes les reunions dels grups revolucionaris parisencs i formà part activa de l'oposició socialista sota el Segon Imperi. En 1871, quan esclatà la Comuna de París ja era membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va estar molt lligat a revolucionaris francesos, com ara Vermorel, Avrial, Marc Gromier, Jean-Joseph Barberet, Héligon, Gustave Jeanneret, Benoît Malon i Murat, entre d'altres. Durant la Comuna de París no ocupà cap càrrec públic, però es dedicà a fer una crònica dels fets revolucionaris dia a dia fent servir els seus testimonis i d'altres protagonistes i abundant documentació de diferents organitzacions (Federació Republicana de la Guàrdia Nacional, Comitè Central Federal, AIT, etc.). Amb tot aquest material, el mateix 1871 publicà, amb Paul Corriez, el llibre Histoire de la Révolution du 18 mars, considerada la primera història sobre la Comuna de París favorable a la revolució i no hostil als communards –dos anys després va ser traduïda al rus. Gràcies a ell, quan es desencadenà la repressió de les forces de Versalles contra els insurgents de la Comuna, salvà nombrosa documentació de diverses societats obreres. Reivindicà l'organització obrera (sindicats, cooperatives de producció, etc.) i la vaga com a inevitable, ja que d'altra manera els patrons no cedeixen davant les reivindicacions proletàries. Col·laborà com a periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses publicacions socialistes i llibertàries, com ara La Réforme, Le Cri du Peuple, Le Vengeur, Le Rappel, La Vérité, La Répúblique des Travailleurs, La Constitution, La République Française i Le Corsaire, entre d'altres. Mantingué una estreta col·laboració amb la Federació del Jura de l'AIT i amb el seu òrgan d'expressió, Bulletin de la Fédération Jurassienne, encara que la Secció de Propaganda de l'AIT de Ginebra denuncià la seva «moderació». En 1877 es casà amb Marie Catherine Thiry. Va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor i en el moment de la seva defunció ocupava el càrrec de subdirector en disponibilitat del Ministeri de Finances. Paul Lanjalley va morir el 30 de juliol de 1887 al seu domicili, al número 5 del carrer Montrosier, de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat l'1 d'agost de 1887 al cementiri parisenc de Montmartre.

***

Foto policíaca de Louise Pioger (8 de març de 1894)

- Louise Pioger: El 29 de juny de 1848 neix a Mézières-sous-Ballon (País del Loira, França; actual Mézières-sur-Ponthouin, País del Loira, França) l'anarquista i cançonetista llibertària Louise Henriette Pioger, coneguda com Louise Quitrime o Louise Lefèvre. Sos pares es deien François Pioger, mestre, i Louise Osmane Eneuf. Es guanyà la vida com a barretaire de senyores i armillera. El 7 de gener de 1868 es casà a Ballon (País del Loira, França; actual Ballon-Saint Mars, País del Loira, França) amb el sastre Alphonse Pierre Lefèvre. Instal·lada a París (França) s'integrà en el grup col·lectivista del V Districte i entrà a formar part de la Cambra Sindical de Sastres i Sastresses, participant activament en vagues i en l'agitació del col·lectiu des desocupats. En 1884 enviudà i aquell mateix any s'uní a París amb l'anarquista Louis Duprat. Cap el 1889, sota el pseudònim Louise Quitrime, publicà un recull de cançonetes Rondes pour récréations enfantines, llibret que va ser atribuït erròniament per alguns a Louise Michel, i aquest mateix any col·laborà amb aquest pseudònim en L'Égalite. Fou membre del grup parisenc «Le Réveil de la Femme». Tenia dues filles, una de les quals estava casada amb Benoît Morel i l'altre amb Jules Leballeur, tots militants anarquistes i tots detinguts en diferents ocasions. En 1893 amb Duprat obrí un cabaret, al número 11 del carrer Ramey del XVIII Districte de París, lloc de reunió d'anarquistes i estretament vigilat per la policia. La parella s'hagué d'exiliar a Londres (Anglaterra) un temps i visqué al número 24 de Grafton Street del Soho. Durant l'exili londinenc la parella freqüentà nombrosos anarquistes (Jules Corti, Armand Lapie, Mattaini, Monceux, Clovis Sicard, etc.). Ella retornà el 5 de març de 1894, un anys abans que son company, amb la filla de Duprat, Péronne Pellaz, i Auguste Bordes, fill de l'anarquista Guillaume Bordes, a qui Duprat havia encarregat la regència del cabaret. Els fons comercials del negoci van ser venuts, però el local continuà freqüentat per anarquistes. El 6 de març de 1894 la Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París realitzà una gran i violenta agafada al local, detenint 14 companys i tres companyes, ella entre els capturats. Durant l'interrogatori es declarà anarquista. El 8 de març de 1894 va ser fitxada en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser tancada a la presó de Saint Lazare sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 2 de maig de 1894 va ser posada en llibertat provisional. El 25 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Sota el pseudònim de Louise Quitrime va publicar dues peces teatrals en un acte, Le passé, le present et l'avenir, on posa en escena la monarquia, la república i l'anarquia, i Les communardes. Épisode de la Semaine Sanglante, sobre la repressió de la Comuna de París. El seu últim domicili va ser a Garches (Illa de França, França). Louise Pioger va morir el 9 de desembre de 1920 a l'«Asile des Petits Prés» de Plaisir (Illa de França, França).

***

Gravat de Félix Fénéon realitzat per Félix Vallotton per al llibre Le IIe livre de masques (1898)

- Félix Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors –on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: L'Art Moderne, Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue Indépendante La Revue Moderniste, Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

Notícia d'una de les condemnes de Louis Pierre Denis apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 9 de febrer de 1901

- Louis Pierre Denis: El 29 de juny de 1868 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) l'anarquista Denis Louis Pierre Denis, més conegut com Louis Pierre Denis. Era fill natural de la modista i bobinadora Rosalie (Rose) Jean i va ser registrat amb el nom Denis Louis Pierre Jean; l'infant va ser legitimat el 2 de novembre de 1871 pel matrimoni a Neulise (Rouanês, Arpitània) de sa mare amb el teixidor Louis Denis, pare de l'infant, que passà a dir-se Denis Louis Pierre Denis. Teixidor com son pare, des de finals dels anys vuitanta estava fitxat com a «anarquista». El 20 de març de 1888 va ser condemnat pel Tribunal de Simple Policia a dos dies de presó i a cinc francs de multa per «rebel·lió, ultratges a agents i embriaguesa». El febrer de 1891 s'instal·là a Roanne (Forez, Arpitània), on visqué al número 77 del carrer Moulsant i fou membre del grup «La Jeunesse Anti-patriotique» (Claude James, Jean Marie Rivaud, Louis Segaud, etc.) de la població. Posteriorment visqué al carrer Déserte, al domicili de l'anarquista Pierre Ovize, que el 15 d'abril de 1892 serà condemnat a tres anys de presó, 300 francs de multa i prohibició de residència per «fabricació i possessió d'explosius» i de qui, segons la policia, aprengué a fabricar explosius. El 5 de juny de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Simple de Policia a una multa d'un franc per no registrar una reunió anarquista, de la qual no formà part de la seva mesa. El 28 d'agost de 1891 a ser condemnat pel mateix tribunal a dos dies de presó i a sis francs de multa per «escàndol nocturn» i «embriaguesa», pena que no es va complir. Segons la policia, el setembre de 1891 abandonà Roanne amb el company Jean Marie Rivaud amb destí Barcelona (Catalunya). El 30 de juny de 1892 va se detingut en un restaurant de Roanne per «apologia de l'assassinat» del president de la República Francesa Sadi Carnot i «alegrar-se» de la seva mort. El 18 de juliol de 1892 abandonà Roanne, juntament amb el perruquer anarquista Joseph Causson, qui es dirigí a Saint-Étienne (Arpitània), mentre ell va anar a veure sa mare a Thizy-les-Bourgs (Forez, Arpitània), aleshores en situació d'indigència i proveïda per l'assistència pública, on freqüentà les reunions públiques durant el període electoral, però sense prendre la paraula. El 19 de novembre de 1892 en sortir d'una reunió a la Sala Venice de Roanne, on havia cridat diverses consignes («Fora la policia!», «Fora el comissari!»), va ser detingut i el seu domicili va ser escorcollat per la policia, que trobà nombrosos fullets i periòdics anarquistes, així com a correspondència, especialment amb Louis Thomasson. El 22 de novembre de 1892 va ser condemnat a Roanne a un mes de presó per «ultratges a un comissari durant l'exercici de les seves funcions». El 8 de setembre de 1894 es casà a Roanne amb la teixidora Marie Charles i amb aquest matrimoni la parella legitima un infant, Alphonse-Louis Charles, nascut el 16 de setembre de 1893 a Roanne. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Bel-Air de Roanne. El 16 de gener de 1896 nasqué a Roanne sa filla Claudia Henriette Denis. En la revisió de 1900-1901, el seu nom figurava en un llista d'anarquistes del departament del Loira. El 9 de març de 1900 va ser condemnat  a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 dies de presó per «mendicitat» i el 25 d'abril d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) a tres mesos de presó en rebel·lia per «certificats falsos». El 18 de desembre de 1900 es va divorciar davant el Tribunal Civil de Roanne de Marie Charles. En aquesta època vivia al carrer du Marais de Roanne. El 30 de gener de 1901 va ser detingut a Navilly (Borgonya, França) per «vagabunderia» i el 8 de febrer de 1901 va ser novament condemnat a un mes de presó a Chalons-sur-Saône (Borgonya, França) per aquest delicte. A principis de l'estiu de 1902 la policia assenyalà que havia abandonat Roanne amb destinació desconeguda. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades, però va ser esborrat un cop retornà l'abril de 1903 a Roanne. El 13 de febrer de 1904 va ser condemnat a Toló (Provença, Occitània) a un mes de presó per «mendicitat». Durant la tardor de 1904 va ser novament donat per desaparegut a Roanne. El 6 de febrer de 1906 va ser condemnat a Tarascó (Provença, Occitània) a un mes de presó i a cinc francs de multa per «mendicitat». El 31 de maig de 1910 va ser novament condemnat a Tarascó a vuit dies de presó per la mateixa raó. El maig de 1911 es trobava, segons la policia, a la regió parisenca (Versalles). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Venance Lesbros publicada en el diari de Dijon Le Bien Public del 5 d'agost de 1897

- Venance Lesbros: El 29 de juny de 1875 neix a Onglas (Provença, Occitània) l'anarquista Venance Albéric Franlin Lesbros –citat sovint erròniament Lebros. Era fill d'Irénée Félicien Lesbros, ferrador, i de Bathilde Josephine Donnat, modista. El març de 1886, amb 11 anys, va fugir de casa seva. Es guanyava la vida treballant d'empleat de comerç i de ben jovenet començà a militar en el moviment anarquista de Marsella (Provença, Occitània). A partir de 1892 formà part del «Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Julius Boisson, Ernest Lavisse, Maurice Manuel Perrier, Marius Raphaël, etc.) de Marsella, que a partir de 1893 va fer reaparèixer el periòdic anarquista L'Agitateur. Organe anarchiste. Fitxat per la policia com a «molt perillós i un dels més exaltats», el novembre de 1893 va ser detingut arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), però finalment el seu cas va ser sobresegut. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 37 del carrer Martinique de Marsella, va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà fullets, llibres i periòdics anarquistes (Harmonie, Le Père Peinard, Le Réveil du Peuple, La Révolte, La Revue Anarchiste, etc.), a més d'un número de la revista literària La Pluma consagrat a l'anarquisme i una fotografia de Ravachol. El febrer de 1894 abandonà Marsella i s'instal·là a Londres (Anglaterra), però mesos després hi retornà. El 26 d'agost de 1894 va ser detingut a la frontera de Bèlgica sota l'acusació d'intentar cometre un atemptat contra la Residència de la Divisió Militar de Marsella, basada en un informe de l'ambaixada de França a Londres, però finalment aquest cas va ser sobresegut. Detingut a l'estació Feignies (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser tancat a la presó d'Avesnes (Nord-Pas-de-Calais, França) sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», però finalment aquesta cas també va ser sobresegut. En 1895 vivia al domicili de sos pares, al número 16 del carrer Fort du Sanctuaire de Marsella, i participava activament en l'organització de les conferències de Sébastien Faure. El 8 d'agost de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a vuit dies de presó per «possessió d'arma prohibida». El 16 d'agost de 1896 va ser denunciat per «amenaces d'incendi o de destrucció», però també aquest cas va ser sobresegut. L'1 de gener de 1897 es declarà insubmís al servei militar, el 23 de febrer de 1897 va ser detingut, amb possessió d'un revòlver, al restaurant Vercey del barri de Besançon de Dole (Franc Comtat, França) i el 3 de març de 1897 va ser va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló (Provença, Occitània) a quatre mesos de presó per «rebel·lió i amenaces de mort als agents» i tancat aquell mateix dia a la presó de Toló. El 9 d'abril de 1897 va ser traslladat a Marsella i el 22 d'abril d'aquell any aconseguí fugir del Palau de Justícia d'aquesta ciutat i el Tribunal Correccional el condemna en rebel·lia a dos anys de presó per «evasió». El 14 de maig de 1897 va ser detingut a La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) sota l'acusació de «robatori i possessió d'arma prohibida»; jutjat, el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència de la Vendée a 10 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «robatori a mà armada». El 10 d'agost de 1897 va ser posat a disposició del Ministeri de Colònies. El 17 d'agost d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per l'XI Regió Militar a sis mesos de presó per «insubmissió a la llei de reclutament en temps de pau», pena que s'integrà a la de l'Audiència de la Vendée. El 13 de març de 1898 envià una carta a son germà des del dipòsit de forçats de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), quan esperava ser deportat a la Guaiana, que va ser publicada en Le Libertaire el 10 d'abril de 1898. Venance Lesbros va morir el 17 de novembre de 1901 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Pedro Vallina Martínez

- Pedro Vallina Martínez: El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista –com també sos germans Natalia i Juan Antonio–, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions –moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal –on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres– i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht –ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina–; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín –en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar sense èxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, i és detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón –es va destacar durant les inundacions de 1944–, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia, La Anarquía, Cénit, L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal, El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc. És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).

***

Notícia sobre Maurice Duflou i l'enfrontament a trets apareguda en el diari parisenc L'Univers de l'11 de maig de 1910

- Maurice Duflou: El 29 de juny de 1885 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) el tipògraf, editor i anarcoindividualista Maurice Henri Hector Duflou –a vegades citat erròniament Duflon o Duflous. Sos pares es deien Héctor Isidore Duflou, escultor en fusta, i Zulma Zoé Dewinter. Quan va ser cridat a files va ser declarat exempt per sordesa. El 26 d'octubre de 1905 va ser condemnat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a tres mesos de presó amb llibertat provisional per «robatori». El 21 de juny de 1906 es casà a Lilla amb Alida Angèle Marie Denoyelle, amb qui acabà divorciant-se. En 1908 va ser candidat abstencionista en les eleccions municipals al barri de Clignancourt de París (França). Militant anarquista individualista, proper a Albert Libertad, entre octubre i novembre de 1908 va ser gerent del periòdic L'Anarchie. Vivia a cavall entre el seu domicili, al número 3 del carrer Boulle, i al primer pis de l'edifici on se situava la seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i de L'Anarchia, amb la impremta instal·lada al soterrani, al número 22 del carrer Chevalier-de-la-Barre. El 3 de maig de 1910 va ser engegat de la seu de L'Anarchie pels companys sota l'acusació d'haver robat els caràcters de plom de les caixes d'impremta del taller per a sufragar una tendència adversària, el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). El 8 de maig de 1910, de bon dematí, membres del GES armats entraren a la seu de L'Anarchie amb intenció de recuperar els caràcters, fet que acabà en un enfrontament a trets. Entre els assaltants es trobaven Joseh Allix, Georges Auger, Collin, Dubois, Maurice Duflou, Georges Mathias Paraf-Javal i son fill Georges, i els germans Philippe i Louis Sagnol; i entre els assetjats Louis Bunino, Émile Dutilleul, André Laheurte, Harmenegilde Lorenzi i André Lorulot. En arribar la policia detingué tothom. Louis Sagnol, ferit de tres trets, morí l'endemà. Entre el 10 i el 12 d'octubre de 1910 van ser jutjats a l'Audiència els militants de L'Anarchie Bunino, Dutilleul, Lahuerete, Lorenzi i Lorulot. El dia abans de l'inici del judici, Le Libertaire publicà un manifest de nombrosos militants anarcocomunistes fent costat els processats i denunciant Paraf-Javal i la resta de membres del CES com a còmplices de la policia. En aquesta època vivia, amb sa companya d'aleshores, Marie Kesterman, als locals del GES, al número 14 del carrer Blomet de París. A partir de desembre de 1911 fou l'impressor del Bulletin du Groupe d'Études Scientifiques. Entre abril de 1913 i febrer de 1914 va ser l'impressor gerent de L'Ami de la Vérité, publicació creada per Paraf-Javal per a defensar Henri Marix, capità expulsat de l'Exèrcit el setembre de 1912 i presentat com a un «segon Dreyfus». Posteriorment fugí furtivament dels locals del GES emportant-se una premsa impressora i diversos béns mobles, fet que enfurí Paraf-Javal. Quan esclatà la Gran Guerra la seva posició d'exempt al servei militar es va mantenir en la revisió de desembre de 1914. Pel que fa el conflicte bèl·lic, s'arrenglerà amb els que van fer costat la «Unió Sagrada». El febrer de 1915 va ser gerent i principal redactor del full Le Glas, publicat pel «Grup d'Amics del Lliure Pensament», que imprimí 200 exemplars i que va fer costat «l'esforç de guerra». En 1920 partí de París i la policia el va inscriure en la llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Posteriorment s'establí com a impressor al número 11 del carrer Abbé-Grégoire. Esdevingué un especialista de literatura eròtica i llibertina i edità semiclandestinament (sense registre legal i amb adreça falsa) relats pornogràfics de Renée Dunan, com ara Les capricis du sexe, Les audaces érotiques de Mlle. Louise de B. o Dévergondages. També reedità semiclandestinament durant decennis clàssics de la literatura eròtica, col·laborant amb Louis Perceau, antic membre de La Guerra Sociale apassionat del tema. En diverses ocasions la policia acudí a la impremta i confiscà els llibres d'aquesta temàtica. El 13 d'agost de 1932 es casà al XVIII Districte de París amb la mestra Yvonne Lucienne Zypressembaum. Maurice Duflou va morir el 30 d'octubre de 1951 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia de la condemna de Paul Dalstein, i altres companys, apareguda en el diari algerí L'Écho d'Alger del 28 de març de 1914

- Paul Dalstein: El 29 de juny de 1886 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Paul Dalstein. Sos pares es deien Pierre Dalstein, forner, i Luise Courtout, modista. Es guanyava la vida treballant de muntador electricista. Inculpat en el procés del «II Cas del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos 18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100 francs. El 12 de juny de 1913 va ser nomenat secretari de Sindicat de Muntadors Electricistes del Sena. En aquesta època vivia al número 70 de l'avinguda Saint-Ouen del XVIII Districte de París. L'1 de juliol de 1913 va ser detingut, juntament amb 21 militants anarquistes, en el «III Cas del Sou del Soldat» i va ser inculpat per «maquinacions anarquistes; va comparèixer el 19 i el 20 de novembre de 1913 davant el IX Tribunal Correccional, en comptes de l'Audiència del Sena; la defensa argumentà la incompetència del tribunal, mentre una gentada es manifestava a les portes del palau de justícia. El 27 de novembre de 1913 el Tribunal Correccional es declarà competent per a jutjar el cas i els acusats van fer apel·lació; el 26 de desembre de 1913 el Tribunal d'Apel·lació confirmà la competència del Tribunal Correccional, però acceptà la llibertat provisional dels acusats. El 26 de març de 1914 el IX Tribunal Correccional del Sena condemnà en rebel·lia als acusats, ell a vuit mesos de presó i 100 francs de multa. L'esclat de la Gran Guerra sembla que deixà el procés en punt mort. En 1914 va ser mobilitzat en el II Regiment de Caçadors de Cavalleria i destinat, com a obrer especialitzat, a les fàbriques de guerra de Bourges (Centre, França). Posteriorment va ser enviat a altres destins militars. El 29 de setembre de 1915 va ser ferit greument per l'esclat d'un obús en l'atac a una trinxera. En 1916 era membre del grup «Les Amis de Ce qu'il faut diré», periòdic pacifista editat per Sébastien Faure. En 1917 participà en la constitució del Sindicat de Metal·lúrgica de Bourges, del qual va ser nomenat secretari adjunt. Participà en el moviment vaguístic pacifista de maig de 1918 i va ser nomenat delegat al congrés dels Sindicats Minoritaris celebrat entre el 18 i el 19 de maig d'aquell any a Saint-Étienne. Després d'això, va ser sancionat i enviat a un destí militar actiu. El 4 de juliol de 1918 desertà i passà a Suïssa. Instal·lat a Lausana (Vaud, Suïssa), el 4 d'agost de 1925 es presentà al Consolat de França de Lausana per a regularitzar la seva situació militar. Jutjat en consell de guerra, el 8 de desembre de 1925 va ser condemnat a un any de presó, amb circumstàncies atenuants i amb llibertat provisional, per «deserció a l'estranger en temps de guerra». El 12 de desembre de 1925 va ser esborrat de les llistes de desertors buscats. En 1928 vivia a París. El 15 d'octubre de 1935 va ser alliberat totalment de les seves responsabilitats militars. En 1937 vivia a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya fou Germaine Soubrié. Paul Dalstein va morir el 22 de juny –el certificat de defunció cita erròniament el 23 de juny– de 1960 al seu domicili, al número 6 del carrer Suez, del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia sobre la investigació de la mort de Jacques Long apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 12 d'abril de 1922

- Jacques Long: El 29 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1890 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista individualista i antimilitarista Émile Pierre Raoul Jacques Long, també conegut com Jacklon. Sos pares es deien Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari, i Eugénie Louise Euphraisine Rey (Eugénie Rey-Rochat de Théollier), artista pintora i anarquista. Estudià medicina a París (França), on vivia a casa de sa mare, ja separada del marit, al número 65 del carrer Lamarck. Entre 1908 i 1909 era assidu dels grups reialistes al voltant del diari L'Action Française, publicació que venia pels carrers parisencs. Aviat deixà les idees monàrquiques, esdevenint un anarquista que freqüentà els cercles llibertaris individualistes del setmanari L'Anarchie, publicació en la qual col·laborava des de 1909, i Albert Joseph (Albert Libertad), de qui es declarà «alumne». A la seu d'aquesta publicació, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), lloc on residí una temporada, ja que el contracte d'arrendament estava a nom de sa mare. Va ser aleshores que conegué l'anarquista Jeanne Morand (Jane Morand), excompanya d'Albert Libertad, que esdevingué la seva parella. El 25 de juny de 1910 s'encarregà de la instal·lació de l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque, que va ser finançada per sa mare i de la qual va ser administrador delegat. El 16 d'octubre de 1910 va ser detingut arran de l'escorcoll a la seu de Le Libertaire i va ser processat sota l'acusació de «possessió d'enginys explosius», però el seu cas va ser sobresegut el desembre d'aquell any. En aquesta època vivia al número 117 bis del carrer Ordener de París. Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i fou membre de «Les Amis du Libertaire». El 5 d'octubre de 1912 va ser nomenat administrador de la impremta federal de l'FCA, instal·lada al número 24 del carrer Vilin de París. Entre desembre de 1912 i març de 1913 fou un dels oradors de la gira propagandística contra la guerra organitzada per l'FCA. A partir de febrer de 1913 fou un dels organitzadors de la campanya muntada per l'FCA contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una guerra amb Alemanya. També en aquesta època l'anarquista Pierre Martin s'hi oposà a la seva entrada en el comitè de redacció de Le Libertaire. L'abril de 1913 publicà el fullet Contre la Loi de 3 ans! Contre le militarisme!, del qual es tiraren 50.000 exemplars. El juny de 1913 va ser detingut amb Émile Aubin durant una manifestació antimilitarista a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) contra el consell de revisió militar; jutjat, va ser condemnat com a «pres comú» a una pena de presó, reivindicant el règim de «pres polític». El 14 de setembre de 1913 va ser fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Segons un informe policíac del 17 de setembre de 1913, encara era membre del comitè de direcció de la milícia ultradretana «Les Camelots du Roi». Després de vendre la impremta «L'Espérance», que passà a ser «Impremta J. de Bovet», l'abril de 1914 va abandonar París amb sa companya Jane Morand, marxant pel Migdia francès i refugiant-se a Espanya l'agost de 1914, fugint de la mobilització, quan esclatà la Gran Guerra. A la Península la parella residí a Barcelona (Catalunya) i a València (València, País Valencià). En aquesta època la parella freqüentà la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ell col·laborà amb articles pacifistes en España Nueva, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. En 1915 va publicar, tal vegada a la Península, sota el pseudònim Jacklon, el fullet La barbarie continue, que circulà arreu de França, especialment a Marsella a finals d'aquell any. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per «propaganda anarquista». Lliurat a les autoritats franceses, va ser reclòs a la presó militar de Bordeus (Aquitània, Occitània). El Comitè de Defensa Social (CDS) els va fer costat. Un any després van ser posats en llibertat provisional. Sense esperar el consell de guerra, la parella es va refugiar als Països Baixos i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a cinc anys de detenció i a 10 anys de prohibició de residència per «deserció», per «intel·ligència amb l'enemic» i per les seves actuacions durant la guerra. Entre març i abril de 1921 participà amb Jane Morand en el Congrés Internacional Antimilitarista de La Haia (Holanda Meridional, Holanda), on es va fundar el Buró Internacional Antimilitarista. Sense recursos, el juliol de 1921 la parella passà clandestinament a França, on va ser acollits per la mare de Jeanne Morand al número 23 del carrer Vallées de Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Deprimit i malalt, Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi.

***

Affonso Schmidt de tornada d'Europa (1908)

- Affonso Schmidt: El 29 de juny de 1890 neix al barri d'Água Fria de Cubatão (São Paulo, Brasil; aleshores era un districte de Santos) el periodista, narrador, novel·lista, dramaturg i militant anarquista Affonso Frederico Schmidt, també citat com Afonso Schmidt. Fill d'una família de la petita burgesia local, sos pares es deien João Afonso Schmidt, l'avi del qual era un alemany que havia vingut al Brasil a ensenyar l'«art de la guerra» als soldats de Pere I, i Odília Brunckenn. Quan era infant sa família es traslladà a São Paulo (São Paulo, Brasil) i en 1904 ja feia feinetes amb la impremta d'un amic. En 1905 va fer la prova d'accés per a la Facultat de Dret de São Paulo, però finalment no cursà els estudis. En aquesta època col·laborà en A Concórdia i en O Janota. Amb Oduvaldo Viana, publicà a São Paulo el setmanari Zig-Zag. També fou secretari del periòdic O Commercio de São Paulo. En aquesta època treballà en la construcció del ferrocarril São Paulo Railway Company (Santos-Jundiaí) a l'Estat de São Paulo. Amb gairebé 16 anys, des de São Paulo col·laborava amb periòdics de l'interior. En 1906, atret per les cerimònies de possessió presidencials d'Afonso Augusto Moreira Pena, va visitar Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Més tard retornà a São Paulo i estudià al Conservatori Dramàtic Musical de la ciutat. En 1907 publicà el seu primer llibre Lírios roxos, que edità amb diners de sa mare i que vengué porta a porta. Aquest mateix any, amb 140.000 rals, tornà a anar a Rio de Janeiro des d'on s'embarcà sense passaport cap a Lisboa (Portugal) a bord del Benenguer-el-Grande. A Lisboa llogà un apartament i pensà en emigrar a Angola, però desistí a causa dels consells en contra que rebé. Després s'instal·là a París (França), on aconseguí una feina en una editorial de diccionaris francès-portuguès. A París, a més de gaudir de la bohèmia artística, conegué exiliats polítics, sobretot russos que havien participat en la Revolució de 1905. En aquesta època passà problemes econòmics ja que els diners que guanyava a l'editorial no eren suficients per a viure i sos pares li havien d'enviar constantment diners. Quan la seva situació financera millorà, gràcies al suport de l'ambaixada brasilera, retornà  al Brasil i a Santos (São Paulo, Brasil) decidí dedicar-se al periodisme. En 1911 fundà el periòdic Vésper i publicà Janelas abertas, el seu primer llibre de poesies, a més de treballar per al diari Tribuna. En 1913 retornà, gairebé sense recursos, a Europa en tercera classe a bord del vaixell Garibaldi. Desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà tres mesos com a corresponsal en portuguès d'una empresa exportadora de màquines i de peces per a fàbriques tèxtils. Sense feina, demanà diners per carta als seus amics de Santos i amb 50 lliures que li envià un, pogué retornà a França. Poc després, sense diners i sense on caure mort, envià una carta a Luiz de Braganza, nét de Pere II, i vuit dies després rebé 50 francs. Pensà en allistar-se, juntament amb uns joves belgues, a la Legió Estrangera, però va ser rebutjat per la seva natura fràgil. Al consolat del Brasil de Marsella aconseguí un bitllet per a retornar al Brasil. Quan arribà a Santos esclatà la Gran Guerra. Participà activament en la vaga general de 1917. Posteriorment retornà a Rio de Janeiro, on entre 1918 i 1924 dirigí el periòdic A Voz do Povo, de la Federació Obrera. A Santos fou redactor de Folha da Noite, Diário de Santos i A Tribuna. En 1920 fou un dels fundadors del «Grupo Literário Zumbi» (Astrogildo Pereira, Sílvio Floreal, Raymundo Reys, Maximiliano Ricardo, Everaldo Dias, Gigi Damiani, Edgard Leuenroth i Andrade Cadete), defensor d'un art polititzat i vinculat a les lluites socials, i en 1922 no participà en la «Setmana d'Art Modern» i amb son amic Monteiro Lobato creà un grup destinat a trencar amb l'academicisme. En 1922 es casà amb Adélia Leoni. En 1924 a São Paulo treballà en els diaris Folha de São Paulo i O Estado de São Paulo, on romangué fins a la seva mort. En 1928 fou l'editor de Romance-Jornal. Per a la Folha de São Paulo publicà les novel·les per lliuraments A sombra de Júlio Frank, A marcha i Zanzalá. Col·laborà, al costat d'Edgard Leuenroth, Oreste Ristori, João Jorge Costa Pimenta i Astrogildo Pereira, en els periòdics anarquistes més importants de l'època, com a ara A Plebe, A Lanterna i A Vanguarda. Realitzà diverses campanyes contra el feixisme i el clericalisme. En la dècada dels quaranta, amb Mário Graciotti, participà en la creació de l'editorial popular «O Clube do Livro». En 1942 publicà el llibre Colonia Cecilia. Uma aventura anarquista na America, on narra de manera novel·lada la història de la Colònia Cecília i del seu promotor Giovanni Rossi (Cardias). En 1950 es casà amb l'escriptora Maria José da Silva. En 1954 viatjà a Estocolm (Suècia) i en 1955 a Moscou (Rússia, URSS) com a membre del Congrés Internacional d'Intel·lectuals. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Fundamentos, Paulistania, etc. Durant sa vida publicà més de quaranta llibres (poesies, novel·les, cròniques, comtes, autobiografies, etc.), entre elles Miniaturas (1907), O Evangelho dos Livres (1920), Mocidade (1921), Brutalidade (1922), Os impunes (1923), As levianas (1923), O Dragão e as virgens (1927), Garoa (1932), Pirapora (1934), Poesias (1934), Zanzalá  (1938), A marcha. Romance da Abolição (1941), O tesouro de Cananéia (1941), O assalto (1945), Poesia (1945), O retrato de Valentina (1947), A primeira viagem (1947), O menino Felipe (1950), Os saltimbancos (1950), Dedo nos labios (1953), São Paulo de meus amores (1954), Zamir. Viagem ao mundo da paz (1954), Bom tempo (1956), A dactilógrafa (1958), A locomotiva. A outra face da revolução de 1932 (1960), etc. En 1963 rebé el Premi Juca Pato, atorgat per la Unió Brasilera de Escriptors (UBE) i l'any següent presidí aquesta organització. Fou soci fundador del Sindicat de Periodistes de l'Estat de São Paulo i membre de l'Institut Històric i Geogràfic de Santos i de l'Acadèmia Paulista de Lletres, institució que presidí. Affonso Schmidt va morir d'un edema pulmonar agut el 3 d'abril de 1964 en una ambulància camí de l'hospital a São Paulo (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Araçá. En 2009 el seu municipi natal de Cubatão creà la «Setmana Afonso Schmidt» en el seu honor. El seu arxiu personal va ser donat per sa família a la Biblioteca Municipal de Cubatão.

Affonso Schmidt (1890-1964)

***

Necrològica de María Ascaso Budría apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 29 de desembre de 1955

- María Ascaso Budría: El 29 de juny de 1900 neix a Quinto de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María Ascaso Budría. De família anarquista, sos pares es deien José Ascaso Abadía i Teresa Budría Gargallo i son germà fou el destacat anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Des de 1917 afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en les lluites obreres de 1918 a Saragossa. Fou tancada en diverses ocasions a la capital aragonesa. A partir de 1925 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on també patí presó, en alguna ocasió amb sa germana Lorenza, durant la dictadura de Primo de Rivera. Son company fou el militant anarcosindicalista Miguel Jiménez Herrero. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb son company. María Ascaso Budría va morir el 16 de desembre de 1955 a l'Hospital Broussais de París (França) a resultes d'una greu intervenció quirúrgica i fou enterrada tres dies després a la capital francesa. A vegades es confonen les dades biogràfiques amb sa cosina Maria Ascaso Abadía, germana de Francisco Ascaso Abadía.

***

Necrològica de Vicenta Ángeles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de maig de 1991

- Vicenta de los Ángeles Pradas: El 29 de juny de 1907 neix al Tormo (Cirat, Alt Millars, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicenta de los Ángeles Pradas. Sos pares es deien Rafael de los Ángeles i Dolors Pradas. Obrera tèxtil, milità en el Sindicat Fabril i Textil dels barris del Clot i del Poblenou de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità amb son company, Manuel Edo, en la Federació Local de Peliçana (Provença, Occitània) de la CNT. Un fill de la parella morí tràgicament durant l'alliberament de Peliçana per les tropes nord-americanes. Participà en totes les reunions organitzades per la CNT de Provença i als mítings commemoratius de la Revolució espanyola que se celebraren anualment a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Vicenta de los Ángeles Pradas va morir el 22 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 23 d'abril– de 1991 a l'Hospital de Selon (Provença, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica; incinerada al crematori d'Aurenja (Provença, Occitània), les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Peliçana. Pocs mesos després també va morir son company.

***

Petronila Infantes

- Petronila Infantes: El 29 de juny de 1911 neix a La Paz (Bolívia) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Petronila Infantes, coneguda com Doña Peta. De petita es traslladà amb sa família a la zona minera d'Eucaliptus (Tomás Barrón, Oruro, Bolívia) i quan tenia 9 anys morí son pare. Es posà a fer feina d'ajudant de cuinera amb sa mare que treballava de cambrera per a una empresa nord-americana que explotava una mina d'or. Amb 16 anys es casà, patí la violència masclista i acabà abandonant el marit; d'aquest matrimoni tingué un infant, José Enrique, i una filla, Alicia Pedraza. En 1932, durant la Guerra del Chaco entre Bolívia i Paraguai, va perdre son marit, el qual va ser donat com a desaparegut fins que es confirmà la mort. Restà tota sola amb sos infants i es quedà sense feina, ja que l'empresa on treballava va tancar. Retornà a La Paz amb sa mare i treballà en cases d'hisendats de cuinera, feina que havia après professionalment a l'Argentina, on son marit viatjava sovint per qüestions de treball. El 31 de juliol de 1935 l'Ajuntament de La Paz prohibí l'ús del tramvia a les cholas (indígenes i mestisses que vesteixen les faldes tradicionals o polleras i barret fort) que comercialitzaven els seus productes o les obreres culinàries que el feien servir per transportar aliments i mercaderies, ja que, segons les autoritats, incomodaven els usuaris amb les seves canastres. Amb altres afectades (Tomasa Chávez, Catalina Mendoza, Rosa Rodríguez Calderón, Susana Rada, Rosa Rodríguez, Natividad Veramendi, etc.) per aquesta mesura discriminatòria de la companyia «Power de Tranvías de la Paz», el 15 d'agost de 1935 fundà el Sindicat de Treballadores Culinàries i Rams Similars (Sindicat de Culinàries), organització anarcosindicalista formada exclusivament per dones. Finalment, la companyia de tramvies hagué d'anul·lar la prohibició per mor de les pressions de l'anomenada «Revolta del Tramvia». Les reivindicacions del Sindicat de Culinàries portà el reconeixement de la professió de cuinera, la jornada laboral de vuit hores, la creació de guarderies gratuïtes per a les mares treballadores i el descans dominical. També el Sindicat de Culinàries creà una biblioteca per a educar les seves militants anarcocholas. Durant la «Revolta del Tramvia» conegué el fuster ebenista anarcosindicalista José Mendoza, secretari general de la Federació Obrera Local (FOL), que esdevingué son segon company i amb qui tingué altres dues filles, encara que mai no es casà amb ell i visqué en «unió lliure», alhora que feia propaganda anarcofeminista (amor lliure, divorci, guarderies, igualtat infants legítims i naturals, etc.). El seu model d'actuació reivindicatiu va ser adoptat per altres sindicats femenins, com ara el Unió Femenina de Floristes, el Sindicat de Bricallaires, el Sindicat de Viatgers a l'Altiplà, el Sindicat de Treballadores de la Vianda, el Sindicat de Fruiteres Minoristes, el Sindicat de Lleteres, etc. Bona oradora, en 1937 va fer la conferència «A mis compañeras proletarias», on exigia la igualtat salarial entre dones i homes i on s'atiava les companyes a lluitar contra les condicions laborals. En 1940, gràcies a la seva gestió, 12 sindicats refundaren en un congrés la Federació Obrera Femenina (FOF), esdevenint la seva secretària general en 1944. Poc després la FOF s'adherí a l'anarcosindicalista FOL. Entre els anys quaranta i cinquanta la FOF arribà a tenir més de setanta sindicats. Per la seva militància llibertària, sindical, antiracista i antipatriarcal, va ser detinguda en diferents ocasions. Exercí la secretaria de la FOF fins 1952, quan esclatà la «Revolució Nacional» a Bolívia, durant la qual la FOL i la resta de sindicats es van veure obligats a integrar-se en la Central Obrera Boliviana (COB), de caràcter hegemònic i patriarcal. Petronila Infantes va morir el 8 d'octubre de 1991 a La Paz (Bolívia). L'actual Federació Nacional de Treballadores de la Llar de Bolívia la considera una de les seves referents. Un carrer de la Paz porta el seu nom.

Petronila Infantes (1911-1991)

***

Martí Escalé Sallent

- Martí Escalé Sallent: El 29 de juny de 1912 neix a Artés (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Martí Pere Víctor Escalé Sallent. Sos pares es deien Valentí Escalé Altarriba, llaurador, i Antònia Sallent Moré. Tècnic de teixits, formà par de la Federació Sindical Tèxtil «El Ràdium» i en 1936 va ser un dels artífex de l'adhesió d'aquesta organització en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al Congrés de Saragossa de la CNT. Lluità com a milicià en la guerra civil i en 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus, passant pels camps de concentració de Vernet i Sètfonts. Durant l'Ocupació, buscat per la Milícia feixista, es va refugiar a Andorra. Després de la II Guerra Mundial, va ser un dels organitzadors de la Federació Local de Pàmies de la CNT i va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè Departamental de la CNT en l'Exili. Visqué aPàmies (Llenguadoc, Occitània). Martí Escalé Sallent va morir el 7 de juny de 1980 a l'Hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després. Deixà companya, Carme Creus, i descendència.

Martí Escalé Sallent (1912-1980)

***

Pedro Ara Ferrera

- Pedro Ara Ferrera: El 29 de juny de 1914 neix a Campodarbe (Boltaña, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Ara Ferrera. Sos pares es deien Antonio Ara i Pilar Ferrera. Abandonat per sa mare, tingué una infància força malaurada i des d'infant hagué de guanyar-se la vida fent de pastor. Aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser la seva vertadera escola, adscrivint-se al sector més radical del moviment llibertari. A finals de 1933 intervingué des de Barbastre en l'aixecament anarquista d'Aragó. El 8 de desembre de 1933 fou detingut amb José Trallero Bardají, Lorenzo Tornos Arnal i Leopoldo Castán Ferrer arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil al camí de San Ramón de Barbastre en el qual morí el militant anarquista Alejandro Castán Ferrer. El 14 gener de 1934 va ser condemnat a un any de presó i tancat al penal militar del Fortí de San Cristóbal (Ezcaba, Navarra) fins al seu alliberament gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. En maig de 1936 milità en la potent Comarcal de la CNT de Samontano de Barbastre i col·laborà en Orientació Social d'aquesta ciutat. Durant la guerra civil va combatre al front d'Aragó enrolat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió El Frente. En 1939 s'exilià a França. En 1945 fou delegat cenetista en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Tarba i en el Ple de la Regional Segona representà el Comitè Departamental de Gers i la Federació Local d'Aush. En 1945 va fer un míting a Aush i en 1946 a Beaumont, Aush i Lió. En 1946 encapçalà la Comissió de Relacions de la Federació d'Origen de Barbastre. En l'exili francès formà part del sector ortodox i en la línia dura d'aquest, essent partidari de la lluita directa contra el franquisme i defensant les posicions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou membre dels grups d'acció que lluitaren a Aragó i a Catalunya en els anys quaranta. Entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 assistí als clandestins Ple Nacional de Regionals clandestí de la CNT a Madrid, al Ple Nacional de les FAI que tingué lloc en una rajoleria, i al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que es realitzà en una obra en construcció, representant Aragó i al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la CNT de França. Poc després retornà a França, però a finals de 1947 fou enviat amb Raúl Carballeira Lacunza a Barcelona amb la finalitat de reforçar el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format aleshores per Generós Grau i Josep Capdevila arran de la detenció de Josep Cortés. Les seves tàctiques de lluita feien costat les d'Amador Franco de les Joventuts Llibertàries i les de Francisco Carreño de la CNT, i amb el suport de Josep Peirats a finals dels anys quaranta. Més tard tornà a França, establint-se definitivament i defensant sempre les tesis d'atac directe i permanent al franquisme. A l'exili es guanyà la vida com a pintor artesà. El 15 de desembre de 1963 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) com a secretari del Nucli dels Alts Pirineus. Sa companya fou Juana Garbayo. Pedro Ara Ferrara va morir el 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 d'abril– de 1972 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

Francisco Añón Sánchez

- Francisco Añón Sánchez: El 29 de juny de 1915 neix a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Añón Sánchez. Sos pares es deien José Añón i Manuela Sánchez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 formava part, com a saxofonista, d'un grup de joves que havia creat una petita orquestra popular i que va fer el seu primer concert en els actes del «Primer de Maig» d'aquell any. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, pogué salvar-se de ser assassinat i passar a zona republicana, arribant a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser enrolat en la 139 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va caure presoner dels alemanys i va ser enviat a un Stalag a Angulema (Poitou-Charentes, França). El 24 d'agost de 1940 va ser deportat en un dels primers combois, sota la matrícula 3.828, al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Més tard passà al camp auxiliar de Gusen, on restà fins al seu alliberament per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Milità en la CNT d'Andalusia en l'exili i en 1947 era membre de la Federació Local de París (França) de la CNT de tendència «col·laboracionista». També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Vivia al número 41 del bulevard de Menilmontant de París. Durant un viatge a la Península, Francisco Añón Sánchez patí el 23 de juliol de 1980 una crisi cardíaca a Torremolinos (Màlaga, Andalusia, Espanya) i va morir el 30 de juliol d'aquell any a l'Hospital Carlos Haya de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al seu poble natal.

Pedro Fernández Eleta (al mig) amb dos companys al front d'Aragó en 1936

- Pedro Fernández Eleta: El 29 de juny de 1919 neix a Torneros del Bernesga (Onzonilla, León, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta, també conegut com El taxista, ofici al qual va dedicar sa vida. Sos pares es deien Emilio Fernández, ferroviari, i Dionisia Eleta. Va tenir vuit germans fruit de dos mares ja que son pare s'havia tornat casar després d'enviduar. La família vivia al barri dels Chiflaos, entre San José i Torrero, i va començar fent feina com a forner i després com a mecànic. El 19 de juliol de 1936, amb son germà Cándido, va repartir pamflets cridant a la vaga general mentre al cas vell de la ciutat es produïen tiroteigs. Van amagar-se dels feixistes a Saragossa durant dos mesos i van ser testimoni de les execucions de companys per les tropes franquistes. El 30 de setembre de 1936 un grup de 10 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –entre els quals es trobaven Pedro i Cándido Fernández, Ángel Marí, Ángel Cebrián, Francisco Sanclemente Bernal, Ramón Maza i Santiago el autobuserico–, armats amb dos pistoles i un revòlver, van emprendre la perillosa missió de passar-se a la zona republicana seguint la línia del ferrocarril d'Utrillas en direcció a Fuendetodos; van aconseguir arribar a la localitat l'endemà, després de passar sota el foc de les metralladores dels requetès i gràcies a un grup de la CNT-FAI que va sortir en descoberta al seu encontre –entre els seus salvadors es trobava el company cenetista de Valdealgorfa (Terol) Francisco Fuster. Recuperats de les seves ferides i dels peus destrossats de la caminada a Azuara, marxen a Lécera i després a Alcanyís on van informar de la situació saragossana. Pedro Fernández es va integrar en la centúria «Regeneración», després I Regiment Confederal. A proposta de les centúries aragoneses de Sadurní Carod i de Buenaventura Durruti es van entrenar 300 milicians a la Puebla de Hijar per preparar un atac guerriller a l'interior de Saragossa que va ser desestimat per l'Alt Comandament, en favor d'un model de guerra clàssica de posicions i d'atacs frontals que esgotarien tota esperança de victòria militar al front aragonès. Amb la forçosa militarització, va abandonar el front i va marxar a Barcelona, mentre son germà Cándido es va integrar com a tinent en la II Companyia del II Batalló de la XXV Divisió Ortíz. Cándio Fernández Eleta va caure en combat amb 27 anys en la fallida ofensiva contra Saragossa d'agost de 1937, coneguda com «La Batalla de Belchite», durant l'intent de prendre la posició del Monte Sillero. Pedro Fernández, mentrestant, va recórrer tots els fronts de guerra com a xofer del Cos de Tren, convertit en Batalló de Transport Confederal. Va connectar Barcelona amb Madrid, repartí El Combatiente del Este de la XXVI Divisió Durruti, va acompanyar dos periodistes francesos a la batalla de Teruel, portà subministraments i tropes des de Mora a la batalla de l'Ebre i, ja amb la retirada de Catalunya, va creuar la frontera francesa amb el seu camió carregat de refugiats. Va ser internat als camps d'Agde, Sant Cebrià i Argelers, i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Saint Librade. Després va ser deportat i va arribar a Figueres amb tren, on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. Va ser tancat a diversos camps de concentració (La Carbonera, Miranda de Ebro, Valdenocada), per acabar empresonat a la temible presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a Consell de Guerra i condemnat a mort. Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, va estar tancat tres anys, després dels quals va sortir en llibertat vigilada adscrit al Batalló Disciplinari núm. 35 de treballs forçats per a construir la connexió per ferrocarril a l'aeroport. Després va ser obligat a fer tres anys de servei militar obligatori a Jaca. En 1977 va participar amb un grup de vell militants cenetistes en un míting a Tolosa de Llenguadoc, on va trobar companys que no havia vist de feia dècades. Fent de taxista, va participar activament en la reconstrucció de la CNT a Aragó des del Sindicat de Transports. Pedro Fernández Eleta va morir el 27 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 2006 a l'Hospital Miguel Servet de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. La seva vida va ser font d'inspiració de la novel·la Los inocentes de Ginel (2005), de l'escriptor Ricardo Vázquez-Prada.

***

Eliane Vincileoni

- Eliane Vincileoni: El 29 de juny de 1930 neix a Ferreux (Xampanya-Ardenes, França), en una família d'origen cors, la model, artesana de moda, antiquària i militant anarquista Eliana Vincileoni, citada sovint erròniament com Vincileone i coneguda com Eliane Corradini, amb el llinatge de son company, i com La Pinchi. Sos pares, professors, es deien Étienne Dominique Vincileoni i Juliette Toussainte Josephine Giovani, i un oncle seu va participar en la Resistència i fou alcalde d'Aiacciu (Còrsega) i diputat comunista de l'illa. El 5 d'abril de 1952 es casà a Bolena (Provença, Occitània) amb Bernard Meder, amb qui es va divorciar el 15 d'octubre de 1956. A finals dels anys cinquanta s'instal·là a Milà. Integrada en el moviment llibertari, va fer costat la resistència antifranquista i va estar especialment lligada amb l'anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz. En 1961, amb Amedeo Bertolo i altres companys, constituí el Grup Juvenil Anarquista. En 1962, quan el segrest del vicecònsol d'Espanya per un grup anarquista italià en protesta per les condemnes a mort del règim franquista, fou ella la que s'encarregà de les relacions amb els companys espanyols. Entre finals de 1962 i principis de 1963 es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya) on muntà una petita guingueta d'articles artesanals de llana com a tapadora per a les activitats clandestines. A començaments de 1963, amb son company Giovanni Corradini i Franco Leggio, participà en una reunió a Niça (Provença, Occitània), on membres (Octavio Alberola Suriñach, Salvador Gurucharri Ochoa i Antonio Ros Fernández) de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) aclariren posicions sobre la campanya contra el turisme a Espanya i puntualitzaren els objectius del grup d'acció Defensa Interior (DI). En aquests anys col·laborà intensament amb la FIJL. Entre 1963 i 1967 fou una de les redactores de la revista Materialismo e Libertà. El 24 d'agost de 1967 es casà a Milà amb son company Giovanni Corradini. Participà en la publicació de l'edició italiana del llibre de Mikhail Bakunin Stato e anarchia e altri scritti (1968). En 1969, quan la repressió antianarquista, va ser empresonada uns mesos, juntament amb son company i altres militants anarquistes (Paolo Braschi, Paolo Faccioli, Angelo Piero Della Savia i Tito Pulsinelli), acusada arbitràriament d'haver comès el 25 d'abril d'aquell any un atemptat a la parada de l'empresa FIAT a la Fira de Milà. En la seva solidaritat, el company Michelino Camiolo organitzà una vaga de fam i unes marxes davant el Palau de Justícia de Milà. Finalment tots els processats van ser absolts. El desembre d'aquell any va ser novament requerida per les autoritats arran d'un atemptat al Banc Nacional d'Agricultura de Milà. En 1969 l'Office National de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina Nacional de Radiodifusió-Televisió Francesa) realitzà el film documental Eliane Corradini, anarchiste milanaise. Eliane Vincileoni va morir d'un càncer el 10 d'octubre de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). La seva biblioteca es troba dipositada al Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de Milà.

Defuncions

Michael Schwab

- Michael Schwab: El 29 de juny de 1898 mor a Joliet (Illinois, EUA) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Havia nascut el 9 d'agost de 1853 a Mannheim (Baviera, Alemanya). Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

***

Necrològica d'Auguste Spichiger publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 19 de juliol de 1919

- Auguste Spichiger: El 29 de juny de 1919 mor a Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Auguste Spichiger. Havia nascut el 10 de setembre de 1842 a Nods (Berna, Suïssa) –algunes fonts citen erròniament altres localitats. Sos pares es deien Joseph Spichiger, sabater a Nods, i Susanne Hermann. Es guanyava la vida com a gravador rellotger especialitzat en guilloixar. En 1869, com a resposta a una vaga, fundà amb cinc companys (Ulysse Borel, Gaspard Bovet, Frédéric Graisier, Paul Humbert i James Philippin) un taller cooperatiu d'obrers gravadors rellotgers a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), que durà fins a 1875. El maig de 1869 participà en un míting a Le Crêt-du-Locle, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), celebrat després de la primera visita de Mikhail Bakinin al Jura, i signà una protesta contra la intervenció de l'exèrcit en la vaga dels paletes i manobres de Lausana (Vaud, Suïssa) aquell mateix any. L'octubre de 1870 va ser membre a La Chaux-de-Fonds del Comitè de la Federació Romanda «col·lectivista» de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 12 de novembre de 1871 assistí com a delegat de Le Locle al Congrés de Sonvilier (Berna, Suïssa), el qual va presidir, on es va fundar la Federació de Jura de l'AIT, i fou membre regular del seu Comitè Federal. Amb Antoine Huguenot, signà el mandat de James Guillame i d'Adhémar Schwitzguébel al Congrés de l'AIT de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). També va ser delegat als congressos de l'AIT «antiautoritària» de setembre de 1873 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Amb son germà major Jacob Spichiger i dos obrers més, Fréderic Graisier i Albert Nicolet, tots gravadors i anarquistes, reconstruí en 1874 el taller de rellotgeria cooperatiu a La Chaux-de-Fonds, al número 14 del carrer Demoiselle, però que no acabà de reeixir. Sobre aquest tema, va publica un article en l'Almanach du Peuple pour 1875 i també va col·laborar en el Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878). Participà activament en les activitats de la Federació Francesa de l'AIT a Suïssa i distribuí el periòdic L'Avant-Garde, a més d'editar les actes del procés contra aquest periòdic i el seu redactor Paul Brousse, celebrat l'abril de 1879. Fou l'editor de l'Almanach du Peuple pour 1880. Boicotejat pels patrons i inscrit en les seves llistes negres, emigrà a França i posteriorment, entre 1887 i 1893, als Estats Units. Instal·lat a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), es relacionà amb els grups anarquistes francesos. En 1889 el trobem a New Haven (Massachusets, EUA), on Élisée Reclus el va visitar. El desembre de 1891 estava subscrit a Le Réveil des Mineurs. De bell nou a Suïssa, visqué a Biel (Berna, Suïssa) i a La Chaux-de-Fonds. A partir de 1906 col·labora en La Voix du Peuple  de Lausana i després en Almanach du Travailleur pour 1911. Molt proper a James Guillaume, restà força polèmic amb altres destacats militants com ara Jean-Louis Pindy. En 1912 partí cap a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Rússia), on restà un any. De bell nou a Suïssa, publicà el fullet Le Parti pettavelliste (1913), recull d'articles publicats entre 1911 i 1912 en La Voix du Peuple on criticà els socialistes seguidors del pastor Paul Pettavel (Ernest-Paul Graber i Charles Naine) pels seus «pietisme» i parlamentarisme. Quan esclatà la Gran Guerra, va fer costat amb altres companys (Georges-Henri Herzig, Louis Pindy, Jean Wintsch, etc.) la «Unió Sagrada». L'última part de sa vida la passà a Untersteckholz (Berna, Suïssa), població natal de son pare. Malalt, l'1 de juny de 1919 marxà cap a Lió, on finà poc després. Auguste Spichiger va morir el 29 de juny de 1919 al VII Districte de Lió (Forez, Arpitània). Segons algunes fonts, va ser el pare biològic de la futura dirigent comunista Suzanne Depollier (Suzanne Girault).

- Vittorio Puffich: El 29 de juny de 1938 mor a Trieste (Friül) l'anarquista Vittorio Puffich, també conegut com Viktor Puffich. Havia nascut l'11 de novembre de 1885 a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès). Sos pares es deien Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys patí la seva primera condemna per robatori, causat per la necessitat de supervivència. L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes, especialment els companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro, Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a quatre mesos de arrest per «accions prohibides per la llei» –durant una manifestació anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara «Visca l'anarquia!» i «Fora capellans i frares!». El seu procés va ser seguit pel setmanari anarquista de Trieste Germinal, dirigit per Marcello Andreani, amb el qual col·laborava assíduament. El juliol de 1909 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) buscant una feina estable i, segons informes de la Prefectura de Policia milanesa, freqüentà Giovanni Galmozzi, redactor de La Protesta Umana. En una nota publicada el març de 1911 en Il Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà la seva presència a Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les drassanes navals que feia poc s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més tard es passà al comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb l'anarquista de Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar en el quinzenal revolucionari local La Gioventù Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de la Gran Guerra treballà a les drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de colla, encara que no es mostrà com a anarquista a la nova direcció. Va estar present, en concomitància amb els obrers, durant la ocupació de dos dies de la fàbrica, però la direcció considerà que havia intentat salvar els seus interessos i li va lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de 1925 va ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb un grup de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè Union, lloc de reunions llibertàries diàries al centre de la ciutat. Se li segrestaren nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de llargària» i va ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs al funeral laic il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de l'anarquista Umberto Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste assenyalà que en els últims anys el seu comportament polític no havia donat problemes, però que no era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En 1937 participà en un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale Elettricità Gas Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua i Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la seva companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de veure's obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva readmissió laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938 a Trieste (Friül).

***

Urbain Gohier (1912)

- Urbain Gohier: El 29 de juny de 1951 mor a Saint-Satur (Centre, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. Havia nascut el 17 de desembre de 1862 a Versalles (Illa de França, França). Sos pares es deien Emmanuel Abel Urbain Degoulet, empresari de pintura, i Élise Augustine Torcol. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) –ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 al seu domicili de Saint-Satur (Centre, França).

***

Ferreira de Castro

- Ferreira de Castro: El 29 de juny de 1974 mor a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'escriptor i periodista anarquista José Maria Ferreira de Castro. Havia nascut el 24 de maig de 1898 a Salgueiros (Ossela, Oliveira de Azeméis, Porto, Nord, Portugal). Era el fill major d'una família molt humil. Sos pares es deien José Eustáquio Ferreira de Castro i de Maria Rosa Soares de Castro. Quan tenia vuit anys va quedar orfe de pare i la seva educació va ser ruda i exigent, fet que marcà en ell una personalitat trista. En 1904 entrà a l'escola primària d'Ossela, on nasqué la seva passió per la lectura. Fugint de la misèria, amb 12 anys, el 7 de gener de 1911 emigrà a bord del Jerôme rumb a Belém (Pará, Brasil). Durant quatre ans va treballar de seringueiro en règim de semiesclavatge a la plantació de cautxú Paraíso, en plena selva d'Amazones, a la vora del riu Madeira. Va ser aquí on va entrar en contacte amb el moviment anarquista en rebre suport dels anarcosindicalistes del lloc, a més de la lectura de literatura social (Victor Hugo, Émile Zola, etc.) i de pensadors anarquistes (Pietr Kropotkin, Élisée Reclus, etc.). Després de deixar Paraíso, va viure a Belém (Pará, Brasil) en precàries condicions, treballant en allò que va poder (aferrant cartells, embarcat amb vaixells per l'Amazones, etc.). En 1916 publicà la seva primera novel·la Criminoso por ambição, que distribuí porta a porta, i a partir d'aquí col·laborà en alguns diaris locals (Jornal dos Novos, A Cruzada, etc.). En 1917 fundà, amb João Pinto Monteiro, el setmanari Portugal. En 1919 retornà a Portugal i s'instal·là a Lisboa. En 1920 fundà, amb Nuno Romano, el diari O Luso, que tenia l'objectiu d'acostar Brasil a Portugal. Fou redactor del diari O Sécolo, director del setmanari cultural anarquista O Diabo i col·laborador de revistes, com ara O Domingo Ilustrado (1925-1927) i Ilustração (1926-1939). També començà a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. En aquests anys formava part del grup anarquista integrat per destacats militants i intel·lectuals, com ara Julião Quintinha, Jaime Brasil, Assis Esperança, Roberto Nobre, Mário Domingues, Nogueira de Brito, Pinto Quartin i altres. En 1927 va ser nomenat president del Sindicat dels Professionals d'Impremta de Lisboa i aquest mateix any passà a conviure amb l'escriptora Maria Eugénia Haaz da Costa Ramos (Diana de Liz). Amb António Ferro, dirigí una pàgina portuguesa en la revista madrilenya La Gazeta Literária. En 1928 fundà i dirigí, al costat de Campos Monteiro, la revista Civilização. Grande Magazine Mensal. El 30 de maig de 1930 va morir la seva companya Diana de Liz, que el deixà molt abatut i abandonà la direcció de Civilização. Per al diari O Sécolo, dirigit per João Pereira da Rosa, va fer reconegudes cròniques, algunes censurades, com ara quan va restà tancat a la presó lisboeta del Limoeiro per testimoniar la vida dels reclusos; l'entrevista en exclusiva que va fer a Dublín (Irlanda) a Éamonn de Valera, líder del Sinn Féin en 1930; l'explotació dels miners anarcosindicalistes de São Domingos (Cap Verd) a finals dels anys vint; o les vagues andaluses de començament dels anys trenta. En 1938 es casà amb la pintora Elena Muriel, amb qui tingué una filla. En les eleccions presidencials de 1949 va fer costat el Moviment d'Unitat Democràtica (MUD) i en 1954 s'integrà en la Societat Portuguesa d'Escriptors. En 1958, degut al prestigi que tenia, el Partit Comunista Portuguès (PCP) el va temptar perquè es presentés a la presidència de la República portuguesa. Al final de sa vida es va quedar sord i deixà de relacionar-se. En la seva literatura de ficció, precursora del neorealisme, va tenir un paper primordial l'aspecte social i ideològic del seu pensament anarquista i anarcosindicalista, a més de la seva frontal oposició a la dictadura d'António de Oliveira Salazar. Va col·laborà en diferents publicacions anarquistes i anarcosindicalistes, especialment en A Batalha i Renovação (1925-1926). Durant sa vida va guanyar diversos premis literaris. És autor de Criminoso por Ambição (1916), Alma Lusitana (1916), Rugas Sociais (1917-1918), Mas... (1921), Carne Faminta (1922), O Êxito Fácil (1923), Sangue Negro (1923), A Boca da Esfinge (1924), A Metamorfose (1924), A Morte Redimida (1925), Sendas de Lirismo e de Amor (1925), A Epopeia do Trabalho (1926), A Peregrina do Mundo Novo (1926), O Drama da Sombra (1926), A Casa dos Móveis Dourados (1926), O Vôo Nas Trevas (1927), Emigrantes (1928), A Selva (1930, obra de la qual es va fer una pel·lícula en 2002), Eternidade (1933, novel·la de la qual es va fer una pel·lícula en 1992), Terra Fria (1934, obra de la qual es va fer una pel·lícula en 1991), Pequenos Mundos, Velhas Civilizações (1937), A Volta ao Mundo (1940 i 1944), A Tempestade (1940), A Lã e a Neve (1947, de temàtica anarquista), A Curva da Estrada (1950), A Missão (1954, obra de la qual es va fer una sèrie televisiva sota el títol Terra Instável en 1991), As Maravilhas Artísticas do Mundo (Vol. I) (1959), As Maravilhas Artísticas do Mundo (Vol. II) (1963), O Instinto Supremo (1968), Os Fragmentos (1974, de temàtica anarquista), O Intervalo (1974, escrita en 1936, on relata la insurrecció anarquista de Casas Viejas) i Sim, uma Dúvida Basta (1994, escrita en 1936). Ferreira de Castro va morir el 29 de juny de 1974 a Porto (Porto, Nord, Portugal) i va ser enterrat a Serra de Sintra. Entre 1987 i 1992 existí el Prémio Literário Ferreira de Castro instituït per l'Ajuntament de Sintra (Lisboa, Portugal). La seva casa natal a Ossela es va convertir en museu i el carrer on es troba porta el seu nom. L'octubre de 2002 es publicà el llibre de Ricardo António Alves Anarquismo e Neo-realismo. Ferreira de Castro nas encruzilhadas do século. Entre el 8 de juny i el 29 de juliol de 2016 es va fer una gran exposició sobre la seva vida i obra, sota el títol Ferreria de Castro. 100 anos vida literària, a la Biblioteca Nacional de Portugal de Lisboa.

Ferreira de Castro (1898-1974)

***

Nicola Recchi (Buenos Aires, 1971)

- Nicola Recchi: El 29 de juny de 1975 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista Nicola Recchi. Havia nascut el 4 de juliol de 1889 a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia). El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti, Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per «activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

Necrològica apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de setembre de 1976

***

Mario Girotti

- Mario Girotti: El 29 de juny de 1982 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Havia nascut el 24 de novembre de 1901 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alberto Girotti i Adelina Tacconi. Es guanyà la vida treballant de paleta. Després de la Gran Guerra milità activament en el moviment anarquista de Bolonya, fet pel qual va ser detingut en diferents ocasions. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux (Illa de França, França) i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, Michele Centrone, Enzo Fantozzi, Vincenzo Perrone, etc.) que arribaren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on Giuseppe Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar cap al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella (Provença, Occitània). El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista fins a la seva mort.

***

José Ramos Porrero

***

Fidel Miró

- Fidel Miró Solanes: El 29 de juny de 1998 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'editor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista Fidel Miró Solanes. Havia nascut el 23 d'abril de 1910 al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya). Fill de pagesos, va quedar orfe de mare (Maria Solanes Requesens) quan tenia nou anys i de pare (Lluís Miró Prats) amb 14. Va viure amb una germana casada i va anar a escola fins als 13 anys. De petit ja llegia premsa anarquista (El Motín, El Patufet, Solidaridad Obrera) i va acompanyar son pare a mítings i conferències durant una campanya de parcers i de mitgers. L'abril de 1925 va emigrar a Cuba amb el seu amic Josep Coll; desembarcà a Santiago, va fer feina al cafè d'un germà i estudià a l'Acadèmia de Comerç. Cap al 1928 va començar sistemàticament a llegir premsa (La Revista Blanca, La Protesta, Cultura Proletaria) i literatura anarquista. Aquest mateix any, amb l'establiment de la dictadura de Machado, va integrar-se en un grup subversiu. Amb el seu amic Jaume Baella, es va afiliar al Sindicat del Ram del Comerç i es va subscriure a La Protesta i Liberación, alhora que va començar a col·laborar en el portaveu sindical El Progreso i en Aurora, de l'Havana. En 1929 des de Santiago va enviar diners als presos de la Península a través de la subscripció realitzada per La Revista Blanca. Aquest mateix any va conèixer Esteve Pallarols i va ser secretari del sindicat fins que per pressions dels sindicalistes grocs dimití i es va instal·lar a Kingston (Jamaica) –altres fonts, però, afirmen que va formar un grup anarquista (amb Baella, els germans Linsuain, Alfredo Rodríguez i Pallarols) que es va mostrar força actiu contra el machadisme fins al punt que van assassinar Alfredo Rodríguez quan el van confondre amb ell el 5 de març de 1931 i per la qual cosa va haver de fugir a Jamaica. Va viure com va poder (venda de camisetes i roba de senyores, torrador de cafè...) a Jamaica i després de dos anys i mig, va tornar des de Cuba a la Península en 1933. Després de passar una temporada al seu poble guardant ovelles, es va instal·lar a Barcelona, on es va integrar en 1934 en el grup «Nervio», amb Herrera i Abad de Santillán, i després en el grup «Z» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També afiliat a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), a proposta d'Abad de Santillán, va ser força influent en el grup de Concha Liaño, Alfredo Martínez i Juan Francisco Aso. En 1934 va ser elegit secretari de Catalunya de l'FIJL i es va mostrar favorable a l'aliança amb la Unió General dels Treballadors (UGT), alhora que va condemnar les actuacions del grup «Nosotros». En aquesta època va col·laborar en Solidaridad Obrera i va patir diverses detencions. En 1936 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la FAI i de l'FIJL, i d'aquesta última organització serà elegit secretari en 1937 encapçalant la línia moderada enfront de Peirats. Afiliat al Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer mítings amb Oriz a Poble Nou. Duran la guerra va ser dels que van acceptar el «circumstancialisme» i es va ficar de ple en el col·laboracionisme polític. Va signar pactes amb les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i intervingué en mítings amb Faure, García Oliver, Montseny, Abad, Toryho, Martí Ibáñez i Souchy. El febrer de 1937, arran del Ple de València al qual va assistir delegat per Catalunya, va ser elegit secretari de l'FIJL. El maig de 1937 va ser tancat uns dies i gairebé alhora separat de la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Catalunya pels més puristes (Liarte, Amador Franco), fet que no va impedir que un mes més tard fos elegit secretari general del Comitè Peninsular de l'FIJL. El setembre de 1937 va signar amb les JSU un pacte que creava l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que també presidí. Va assistir al Congrés Internacional de Joventuts per la Pau i el Desarmament a Ginebra. En 1938 fou elegit secretari del Comitè Executiu del Moviment Llibertari (ML) català i, després de la seva dissolució quatre mesos després, secretari del Consell Nacional de la Infància Evacuada. També en 1938 es va mostrar contrari a la tornada al Govern de la CNT i fou novament detingut breument pels estalinistes. Poc abans de la caiguda de Barcelona va marxar com a delegat d'AJA a París i després de liquidada aquesta organització, Marianet el va nomenar, per l'FIJL, membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el març de 1939. Va passar un temps exiliat a Ginebra i, després de mort Marianet, va deixar el Consell General del MLE. Des de França va aconseguir arribar a Amèrica i visqué un temps a Santo Domingo, fent feina quatre anys en una colònia agrícola i com a mestre a Los Llanos, amb Mariano Viñuales i Romero Solano. Després es va instal·lar a Mèxic, on la sort li va acompanyar. En 1942 va formar part de la Nova FAI a Mèxic contra García Oliver i s'alineà amb els escindits en 1945. Dos anys després va ser elegit vocal del Comitè de l'Agrupació de CNT a Mèxic. Instal·lat com a llibreter i editar, va crear en 1955 la important editorial mexicana Edimex (Editores Mexicanos Unidos). Va ser un desl que aportà diners per instituir un premi comarcal a la memòria del militant anarcosindicalista vallenc Fidel Martí Parés, premi reprès després de la mort de Franco per una entitat cultural de Valls. A partir de 1958 va viatjar a Espanya amb freqüència, fent contacte amb cenetistes de l'Interior a Barcelona, València i Madrid. En 1960 va representar els escindits en les conversacions que donaren lloc a la reunificació confederal. A partir de 1962 va finançar i dirigir durant nou anys la revista Comunidad Ibérica. Acostat al cincpuntisme, en la dècada del 70 va intervenir en converses amb Rodolfo Martín Villa i amb Josep Maria Socías Humbert amb la finalitat de rellançar la CNT, i es va relacionar amb veterans cenetistes de l'Interior (Ferrer Villamala, Lera, Gómez Casas...). En 1974 va fer costat la Comissió de Relacions creada a Barcelona i que es va mantenir viva fins a la reconstrucció definitiva de la CNT en l'assemblea de Sants de 1976 i a la qual també assistí. Després de la reconstrucció confederal, criticà el radicalisme i va acceptar les tesis moderades i fins i tot les revisionistes de Diego Abad de Santillán. En els seus últims anys va ser membre de la redacció de la revista Polémica. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, fent servir en ocasions el pseudònim Mirlo, com ara CNT, Comunitat Ibérica, Excelsior, Historia Libertaria, Polémica, Ruta, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Veu Catalana, etc. És autor de Revisión de las tácticas de CNT de España (1956), ¿Y España, cuándo? El fracaso político de una emigración (1959), Cataluña, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967), El anarquismo, los estudiantes y la violencia (1969), Informe personal al grup «Comunidad Ibérica» (1976), Anarquismo y anarquistas (1979), Vida intensa y revolucionaria (1989), etc.