|
---
Anarcoefemèrides del 29 de juliol Esdeveniments
Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'On anarchism - Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquista Élisée Reclus llegeix la conferència «On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute). ***
El
tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal
del 12 d'agost de 1900 - Atemptat de
Bresci: El
29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al
parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres
trets de revòlver
(Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant
centenars de persones
que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la
regna Margherita,
que resultà il·lesa, retornava amb carrossa
oberta a la seva residència de
Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs
gimnàstic organitzat per la
societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne
el premi. El regicida, que
no oposà cap resistència, va ser detingut pel
mariscal de carrabiners Andrea
Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la
xusma
enfurida. En el moment de la detenció exclamà:
«Jo no he matat Humbert. Jo he
matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava
Humbert I màxim
responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la
«Protesta de
l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Després del tiranicidi es
desencadenà una important repressió contra el
moviment anarquista italià (detencions,
saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran
complot
internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson
(Nova Jersey, EUA),
ciutat on havia residit Bresci. ***
Barricada al carrer de
l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada
en La
Actualidad
del 2 d'agost de 1909 - Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins. ***
Full
volant convocant els actes - Ball i conferència
de Bertoni: El 29 de juliol de 1911 se celebra a la
Taverne du Mont d'Or de
Vallorbe (Vaud, Suïssa) un gran ball amb música
italiana de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i l'endemà, 30 de juliol de 1911, una
conferència en italià del
destacat intel·lectual anarquista Luigi Bertoni. Aquests
actes es realitzaren en
suport dels treballadors de les obres de construcció del
túnel de Mont-d'Or
(1910-1912), en la línia ferroviària
Lausana-París. Bertoni parlà en diferents
ocasions als obres italians d'aquestes obres, especialment durant la
vaga que
mantingueren el setembre de 1911. ***
Cartell
del míting de Sant Feliu de Guíxols - Presentació de
la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el
30 de juliol de 1978 es presenta
a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la
Federació Comarcal del Baix Empordà
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte
29 de juliol es
realitzà un míting, en el qual van intervenir
Ramón Liarte Viu, Frederica
Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique
Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional
de la CNT, i una festa
llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de
Guíxols; i l'endemà, diumenge 30
de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa
població una sessió
cinematogràfica amb els films Entre
el
fraude y la esperanza (1978), realitzat pel
Col·lectiu de Cinema de
Barcelona, i El Pueblo en armas
(1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.
Naixements
Giulio Tanini - Giulio Tanini: El
29 de juliol de 1855 neix
a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor,
científic, inventor,
escriptor, poliglota, maçó i propagandista
anarquista i sindicalista Giulio
Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà,
s'uní a seguici de
son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en
l'«Expedició dels
Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la
batalla de Solferino i San
Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra
versió diu que aquesta morí en
1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes
de les penúries patides al
front. Després d'aquesta precoç mort i de
diverses vicissituds, retornà a
Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis
superiors destacant per la seva
intel·ligència. A l'Estació de
Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia)
trobà
feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i
inventà algunes
màquines que permeteren unes comunicacions més
fluïdes. Per les seves
activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a
càstig a la Maremma
(Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys
s'acostà la
moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i
posteriorment passà al
moviment internacionalista, col·laborant en diverses
publicacions. Es casà amb
Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de
còlera a Nàpols (Campània,
Itàlia)
s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els
pacients; condecorat amb una
medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de
l'epidèmia. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic L'Amico.
En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il
Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener
d'aquest mateix
any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on
col·laborà en L'Italia
del Popolo. Després de viatjar arreu tota
Sud-Amèrica,
visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887
entrà a treballar en
una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un
vaixell que reparava els
cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina,
Uruguai, etc.) i
col·laborà en Il
Proletario. Durant
aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i
algunes fonts diuen que, a
començaments del segle, en parlava correctament 14.
Establert a Mercedes
(Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de
física i química en una
escola superior, dirigí en aquesta època
l'Institut Meteorològic Uruguaià de
Montevideo i fundà una lògia
maçònica. Realitzà importants
exploracions al Mato
Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un
llibre sobre plantes
medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la
seva
impressió, perdent els drets d'autor. Participà
activament en els fets
revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els
quals moriren tres
fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en
diferents ocasions. Decebut
i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i
s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia),
trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat
col·laborà en la recerca científica
amb
diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per
tot arreu
(Rússia Austràlia, Nova Zelanda,
Àfrica, Pol Nord, etc.),
i per un breu període de temps residí a
Tunísia, on
treballà de revisor ferroviari. Inventà un
avisador d'inundacions, un telèfon
«altisonant» i un anemògraf, entre
altres objectes. Després retornà a la
Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest
període, en el qual es
va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual
formà part de la seva
direcció central, continuà mantenint relacions
amb els moviments llibertari i
republicà, i va escriure poesia social. A principis del
segle XX es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir
una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà
a Anglaterra i als Estats Units. En 1911
s'instal·là de bell nou a Gènova, on
inicià les seves col·laboracions amb Il
Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents
qüestions amb la Federazione dei
Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del
Mar). Intensificà la seva
activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers
marítims i
col·laborà en les tasques organitzatives amb el
capità Giuseppe Giulietti.
Col·laborà en nombrosos periòdics
obrers, com ara Lavoratore del Mare,
Avanti!
o Il Libertario –en
aquesta última
publicació també col·laborà
en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill
Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di
Ceccardo Roccatagliata
Ceccardi (1919), Al poeta Carlo
Malinverni (1920), Cenni biografici
della
vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo,
intitolato
all'Eroe Romagnolo (1920), Pro
asilo
Amilcare Cipriani (1920), Vita di
Giulio Pane scritta
da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori
del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952,
pòstum), i deixà inèdites
diverses obres científiques. Durant sa vida
mantingué una intensa
correspondència amb multitud d'intel·lectuals i
científics del seu temps (Battelli,
Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso,
Galletti, Piotr
Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni,
Macaggi, Petroni, Viani, Prati,
Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici
Garibaldini (FRG, Federació
de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a
perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la
Casa de Salut
del Galliera de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que
porta el seu nom com a homenatge. Giulio Tanini (1855-1921) ***
Foto
policíaca de Louis Duffour (ca. 1894) - Louis Duffour: El
29 de juliol de 1857 neix a Lo Pòrt (Aquitània,
Occitània) l'anarquista Louis
Duffour –a vegades citat erròniament com Dufour–,
conegut sota el pseudònim d'Éclair.
Era fill de Benoît Edmond Duffour,
fuster, i
de Lorence Françoise Lorrain. Casat amb Élise
François Beugoms, va enviudar el 13 d'octubre de 1880. A
partir del 15 d'agost de 1887 treballà com a obrer a
escarada a la fàbrica de
bijuteria artesana i de joieria «Brisac et
Mantoux», al número 8 del bulevard
Bonne-Nouvelle de París (França). Sembla que
és el mateix Duffour que, amb
altres companys (Bernhart, Cabot, Coudryn Courtois, Millet, Paul
Reclus,
Siguret i Tortelier), signaren una crida per a la creació
d'un diari anarquista
apareguda el 31 d'agost de 1890 en La
Révolte. En 1892 el seu domicili va ser
escorcollat, a instàncies de la
policia d'Annaba (Annaba, Algèria) a propòsit
d'un procediment contra el
militant anarquista de Grenoble (Delfinat, Arpitània)
Bruée, condemnat l'estiu
de 1891 a 10 anys de treballs públics per haver
llançat el seu fusell i els seus
efectes militars a la cara d'un capità i enviat la primavera
de 1892 a un
batalló algerià. En aquesta època
vivia al número 27 del carrer Vincent del XIX
Districte i, a partir de juliol de 1893, al número 3 del
carrer Rigoles del XX
Districte de París. El desembre de 1893 un infant seu de
tres anys va morir de
meningitis. El 24 de febrer de 1894 el prefecte de policia
signà una ordre
d'escorcoll i de detenció contra ell per
«associació criminal» i
l'endemà el
comissari del barri del Combat escorcollà el seu domicili
del carrer Rigoles,
que ocupava amb sa companya, obrera confitera, sa mare, venedora de
roba, i sa
filla de 10 anys; en aquest escorcoll es descobriren un exemplar de La Révolte, dos fullets de
Piotr
Kropotkin (L'esprit de révolte
i L'anarchie dans l'évolution
sociale), el
fullet Les anarchistes et ce qu'ils
veulent
i correspondència diversa. Detingut, el 27
de febrer de 1894 va ser
portat a la presó parisenca de Mazas. El 2 de
març de 1894 el jutge
d'instrucció Henri Meyer el va posar en llibertat
provisional. El 10 de març de
1894 el prefecte de policia signà una nova ordre d'escorcoll
i de detenció pels
mateixos motius que l'anterior i l'endemà el seu domicili va
ser escorcollat
sense cap resultat, però així i tot va ser
detingut. Durant l'interrogatori
reconegué la seva militància anarquista. El 12 de
març d'aquell any va ser
posat en llibertat. El 10 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció va sobreseure
la seva causa d'inculpació per
«associació criminal». Entre 1900 i 1912
va
estar inscrit en el registre d'anarquistes i en aquella
època vivia al número 4
de l'avinguda Gambetta de París. L'1 d'agost de 1905 es
casà al XX Districte de París amb
Joséphine Diener
i amb aquest matrimoni legitimà dues filles que la parella
havia
tingut a París, Emma Duffour, el 13 de febrer de 1884, i
Lise
Duffour, el 29 de setembre de 1900. En aquesta època vivia
al
número 45 del carrer Paroyaux de París amb sa
companya,
ses filles i sa sogra. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció. ***
Foto policíaca de Louis Léveillé (7 de juliol de 1894) - Louis
Léveillé: El 29 de juliol
–algunes fonts citen erròniament el 7 de
juliol–
de 1857 neix a Clichy (Illa de França, França)
l'anarquista Louis Léveillé, que
va fer servir diversos pseudònims (Bertrand,
Chasseur, Moreau,
Louis Roger).
Sos pares, jardiners, es deien Jules
Antoine Léveillé i Désirée
Lizon. A principis dels anys vuitanta, amb altres
companys (Courapied, Dodot, Ferrière i Marchand), fou membre
del grup
anarquista «La Solidarité» de
Levallois-Perret (Illa de França, França), que es
reunia al número 86 del carrer de Gavelle. En 1881 es va
casar amb Marguerite Émilie
Gauthier, de qui es va divorciar en 1889. A començament de
la dècada dels
noranta vivia al número 2 de la plaça de
Sablonville de Neuilly-sur-Seine (Illa
de França, França). L'1 de maig de 1891,
després d'haver-se manifestat a
Levallois-Perret, va ser detingut, juntament amb Charles Auguste Victor
Dardare
i Henri Louis Charles Decamps, a ca un mercader vinater de Clichy, quan
desplegava la bandera roja que havien portat a la
manifestació. En el moment de
la detenció es desencadenà una violenta baralla
on s'intercanviaren trets.
Louis Léveillé en el moment que intentava fugir,
va ser ferit de bala a la
cuixa. Els tres detinguts van ser portats a comissaria on van ser
apallissats. El
28 d'agost de 1891 els tres anarquistes van ser jutjats per
l'Audiència del
Sena; ell, que no tenia antecedents penals, va ser absolt,
però Henri Decamps
va ser condemnat a cinc anys de presó i Charles Dardare a
tres anys. Aquest succés,
molt comentat en periòdics anarquistes com Le
Père Peinard o La
Révolte, donà
lloc a la publicació aquell mateix any del fullet L'Anarchie en Cour d'Assises de
Sébastien Faure. L'anomenat «Cas
Descamps-Dardare-Léveillé»
també originà l'ona d'atemptats anarquistes que
tingueren lloc entre 1892 i 1894, ja que per protestar contra aquestes
condemnes va ser que François Claudius Koënigstein (Ravachol) atacà amb explosius
els domicilis del president de
l'Audiència Edmond Benoît i del tinent fiscal
Bulot, l'11 i el 27 de març de
1892 respectivament. El 15 de gener de 1892 va ser detingut
després de
l'explosió que tingué lloc a la comissaria de
policia de Clichy i tancat a la
presó parisenca de Mazas. En diferents ocasions havia
bravejat d'haver estat
l'autor dels incendis de Clichy i va ser acusat per la policia d'haver
participat en aquest atemptat, però finalment va ser
alliberat. En aquesta
època formà part, amb altes companys (Gustave
Bondon, Marcel Marchand, Émile
Spannagel i Victor Vinchon), del grup anarquista de Levallois-Perret. A
finals
d'abril de 1892 va ser detingut preventivament juntament amb altres
molts companys
abans de la manifestació del «Primer de
Maig»; durant l'interrogatori, va declarar
que mai no havia format part de cap grup anarquista. El 22 d'agost de
1892 va
ser novament detingut per «afiliació a
associació criminal», però finalment el
seu cas va ser sobresegut. En aquesta època vivia al
número 137 del la
carretera de Chatou a Vésinet. Des de començament
de 1893 i fins 1894, visqué
amb l'anarquista Berthe Alix (Berthe
Moreau) al número 25 del carrer Deguinguand de
Levallois-Perret. A
començament de 1893, després de descobrir-se
mitja dotzena de bombes amagades
en una cabana d'un jardí, va ser detingut amb altres
companys (Gustave Bondon, Marcel
Marchand, Émile Spannagel i Victor Vichon). En aquests anys
treballava d'obrer
en una farga. El 6 de juliol de 1894 va ser novament detingut per
«associació
criminal». El febrer de 1895 es trobava a Londres
(Anglaterra), on s'havia
refugiat a resultes d'un robatori comès a Courbevoie (Illa
de França, França) pels
germans Spannagel. A Anglaterra intentà sense
èxit embarcar-se cap a Sud-Amèrica.
El març de 1895 va ser buscat per la policia a
Bèlgica, sobretot a Anvers
(Flandes), ja que s'havia decretat la seva expulsió del
país. Segons Le Père
Peinard, va ser condemnat en
rebel·lia a 20 anys de treballs forçats i va ser
detingut a Londres i extradit
a França, on, el maig o juny de 1897, després de
10 mesos empresonat preventivament,
va ser absolt. El 3 de novembre de 1897 marxà de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França) cap a Cravant (Borgonya, França), on va
ser contractat com a forjador serraller
per l'anarquista Paul Bernard a la seva fàbrica. El 4 de
febrer de 1898 arribà
a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà
de forjador serraller a
l'empresa «Renneville», sota el nom de Louis
Roger,
i freqüentà assíduament, segons la
policia, les
reunions anarquistes
que se celebraven al cafè «Le Cruchon
d'Or». Durant
la primavera de 1898
participà, amb altres anarquistes (Desfossez, Geoffroy,
Marquette i Prudhomme),
en la fundació del nou grup
«L'En-Dehors», que es
reunia al cafè «Le Cruchon
d'Or». El 27 de març de 1899 la policia
certificà
que havia abandonat Reims i havia
marxat cap a París amb sa companya Marie Forest. El juny de
1899
era de bell
nou a Cravant treballant amb Paul Bernard. En aquesta època
intentà abandonar
França cap a Bèlgica o cap a Barcelona
(Catalunya). En
1901 vivia al número 5
del carrer de l'Hospice-des-Vieillards de Lió i en 1906
encara
vivia en aquesta
ciutat. El 8 de desembre de 1914 es casà al III Districte de
Lió amb la
italiana Célestine Masino, a qui coneixia com a
mínim des
de 1906, i va
reconèixer els quatre infants que aquesta portava. Segons
algunes fonts, emigrà
posteriorment al Canadà, informació aquesta sense
contrastar. Louis Léveillé va morir el 15 de
desembre de
1927 al seu domicili del III Districte de Lió
(Arpitània). ***
Paul Delesalle - Paul Delesalle: El 29 de juliol de 1870 neix a Issy-les-Molineaux (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Maurice Paul Delesalle. Sos pares es deien Louis Célestin Victor Delesalle, mecànic, i Claire Colpin, costurera. La seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va començar a militar en el grup anarquista del XIX Districte de París, fet que el va portar a ser detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un aparell cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut) als germans Lumière i en 1893 s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de París. Més tard serà acusat de participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de participar en el periòdic La Révolte, va escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en 1897 l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció dels anarquistes devia passar pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i esdevindrà secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga general, del boicot i del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les Temps Nouveaux després d'haver escrit un article antisemita. Prendrà part, el mateix any, en l'elaboració de la «Carta d'Amiens» i d'aleshores ençà serà considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907 reemplaçarà Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i serà jutjat per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars a la desobediència», però finalment és absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i anarquistes, com ara el popular anual Almanach illustré de la révolution, i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince) serà un dels centres d'estudi de la història social als anys 30, molt freqüentat per Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista, però aviat ho abandona. En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint els consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre les seves obres podem destacar La Confédération Générale du Travail, Conférences anarchistes (1896), Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de précision de Paris (1899), Aux travailleurs. La grève! (1900), L'action syndicale et les anarchistes (1901), Les deux méthodes du syndicalisme (1903), La Confédération Générale du Travail (1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste (1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 al seu domicili de Palaiseau (Illa de França, França). La seva esposa, Léonie Julie Philomène Huberte Sammels, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, que és una ampliació de la seva tesi doctoral publicada en 1952. ***
Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920 -
Roberto Elia: El 29
de juliol de 1871 neix a Catanzaro (Calàbria,
Itàlia) el propagandista anarquista
Roberto Elia. Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari.
Mecanògraf i
tipògraf de professió, ben aviat
s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i
col·laborà en el periòdic Calabria Avanti,
òrgan del partit a la província de Catanzaro. En
1906 decidí emigrar als Estats
Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone,
Andrea
Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent
propagandista. A Barre
(Vermont, EUA) entrà en la redacció del
periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, de Luigi Galleani, i
durant un temps s'encarregà de l'administració.
També formà part del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York
(Nova
York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore,
de Massimo Rocca (Libero Tancredi),
i
en 1913 en Il Movimento Anarchico,
d'East Boston. Destacà en la traducció i en
l'activitat literària. També va ser
secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants
congressos anarquistes
nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de
1919 edità amb Andrea
Salsedo el quinzenal Il Domani, que
es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que
va ser continuat
pel periòdic clandestí L'Ordine,
publicat
entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal
general dels
EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense
pietat contra els
anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual
acusava, sense
proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba
col·locada a la porta
principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar
alguns
paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra
personalitats
polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington,
Boston, Nova York,
Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el
pretext d'aquesta ona
d'atemptats, el govern nord-americà engegà una
«cacera de rojos», que aleshores
se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la
delació d'Eugenio Ravarini,
excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of
Investigation
(BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia
treballava al taller
tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i
durant la nit del
25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense
cap ordre d'arrest, d'ambdós
anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels
dos militants, que
patiren tortures físiques i psíquiques, es va
mantenir en secret. Els
anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i
Luigi Quintiliano, i
per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva
detenció, es posaren a la
recerca dels companys, descobrint casualment la detenció
il·legal. La creació
d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques
(Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca,
Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig
de 1920 l'assassinat
de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el
decret de
deportació d'Elia, suspès alguns mesos
després de la dura campanya de premsa contra
el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost
de 1920 va ser
expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a
Nàpols, essent enviat
immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo
Schicchi el cridà perquè
entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del
periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico, però ell volia
reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una
publicació llibertària
pròpia a la regió. S'encarregà
d'organitzar el I Congrés Anarquista de
Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a
Reggio Calabria (Calàbria,
Itàlia). Un mes després, amb Bruno
Misèfari, llançà una circular per a la
publicació de Pane e
Libertà. Organo per
la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria,
periòdic que per ser més
popular estaria escrit també en dialecte
calabrès. La manca de suport econòmic
dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA
retardà la realització del projecte
que només pogué materialitzar-se dos anys
després, el 14 de desembre de 1924,
amb l'edició de L'Amico del Popolo,
redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i
de Nino Napolitano.
Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per
la
policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de
Nàpols (Campània,
Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA. ***
Eduardo
Barriobero - Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit –el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades– i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais –per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la «Llei de les Cadenes» –projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera –moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció–, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918 i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff; Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la «Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per «restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del «Puente de Vallecas» –muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc –oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer. ***
Foto policíaca de Léon Bouchet - Léon Bouchet: El 29 de juliol de 1888 neix a Biaumont (Alvèrnia, Occitània) el tipògraf anarquista individualista Léon-Antoine Bouchet. Sos pares, conreadors i després comerciants, es deien Austremoine Bouchet i Anne Veray. Començà a militar molt jove en els moviments anarquista i antimilitarista de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i el setembre de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor Godonèche, del Grup d'Estudis de Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es reunia al número 26 de Place Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. El 7 de desembre de 1907 es casà a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) amb la domèstica anarquista Madeleine Joséphine Nourrisson. Entre 1909 i 1910 organitzà diverses xerrades populars a Clarmont d'Alvèrnia. La policia l'acusà d'haver distribuït manifests antimilitaristes el 14 de juliol de 1910, juntament amb Félix Pierre Annet Moneyron, empleat als magatzems comercials «Paris-Clermont». Quan el setembre de 1910 arribà a París (França), abandonà el seu ofici de venedor ambulant i esdevingué tipògraf. En aquesta època fou secretari del grup anarquista «L'Effort» (Charles D'Avray, Jeanne Botelli, Briantheus, Colombo, Levêque, Lorulot, etc.), que es reunia a la Sala Garrigues, al número 20 del carrer Ordener. Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del periòdic anarcoindividualista parisenc L'Idée Libre, fundat per André Lorulot, i durant un temps visqué, amb sa companya Madeleine Nourrisson, a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), on conegué anarquistes que després formarien part de la «Banda Bonnot». El gener de 1911 s'instal·là en una torreta del carrer Paul de Kock de Romainville. Quan l'«Afer Bonnot», va ser detingut el 28 d'abril de 1912 després de ser denunciat pel director de la presó parisenca de La Sante per haver portat un paquet i una carta a Jean De Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges Dettweiler, empresonats per aquest procés. En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà correspondència dirigida a Édouard Carouy i Louis Raimbault, també implicats en l'«Afer Bonnot». Inculpat de pertànyer a «associació de malfactors», finalment fou exculpat durant el judici. Léon Bouchet va morir el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 10 de març– de 1916 al seu domicili de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). ***
Necrològica
de Ramón Sánchez Solano apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24 de
febrer de 1987 - Ramón Sánchez Solano: El 29 de juliol de 1901 neix a Guaso (L'Aïnsa, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Sánchez Solano. Sos pares es deien Ramón Sánchez Pardina, jornalero, i María Solano Nadal. Quan tenia cinc anys emigrà amb sa família a França. Durant els anys vint freqüentà a París els locals de la Llibreria Internacional, lloc de reunió de l'exili llibertari espanyol a la capital francesa. Posteriorment s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). Assistí a les conferències de Sébastien Faure i Han Ryner i aquest últim filòsof anarquista el va influir especialment. Durant la Revolució espanyola en participà a Bordeus en els comitè d'ajuda. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Ramón Sánchez Solano va morir el 16 de desembre de 1986 a l'asil de jubilats Les Parentèles de Merinhac (Aquitània, Occitània) i fou incinerat. ***
Félix
Izquierdo
García
- Félix Izquierdo García: El 29 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 27 de juliol– de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Era fill de Gregorio Izquierdo Moya, llaurador, i de Prudencia García López. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües. ***
Notícia
de la detenció dels germans Soto Ortiz apareguda en el diari
barcelonès L'Opinió
del 28 de març de 1934 - Ángel Soto
Ortiz: El 29 de juliol de 1912 neix a La Unión
(Múrcia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Ángel Soto Ortiz. Sos pares es deien
José Soto i Isabel
Ortiz. En 1918 emigrà amb tota sa família a
Barcelona (Catalunya). Ben aviat començà
a treballar i s'adherí al moviment llibertari (Joventuts
Llibertàries, Ateneus
Llibertaris, etc.). Després del fracàs de
l'aixecament insurreccional de
desembre de 1933 i de la proclamació del comunisme
llibertari, es refugià amb
sa família al Poblenou de Barcelona, però va ser
detingut amb son germà gran
Manuel Soto Ortiz i ambdós acusats de ser responsables d'un
laboratori i
dipòsit d'explosius; jutjats, van ser condemnats a 18 anys
de presó i tancats a
la Presó Model de Barcelona i de Sant Miquel dels Reis
(València, País
Valencià). El febrer de 1936, amb la victòria del
Front Popular, es
beneficiaren d'una amnistia i van ser alliberats. Quan el cop militar
feixista
de juliol de 1936, s'allistà milicià en la
«Columna Durruti» i després de la
militarització de les milícies entrà a
formar part de la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, de la qual va ser
nomenat el setembre de
1938 caporal d'Infanteria de la 120 Brigada Mixta, amb la qual va
passar a
França el febrer de 1939 amb la Retirada. Va ser internat en
diversos camps de
concentració (La Tor de Querol, la Tour de Carol,
Montlluís, Vernet i Sètfonts)
fins a finals de 1939. Després va ser integrat en una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Passà l'Ocupació a la zona
d'Agen (Aquitània, Occitània) i es
relacionà amb la xarxa d'evasió de Francisco
Ponzán Vidal. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a París
(França), on milità en la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Un cop jubilat,
s'instal·là a Perpinyà i en 1988 n'era
secretari de la Federació Local de la
CNT. Ángel Soto Ortiz va morir el 12 de juliol de 2002 a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Agustín
Centeno Galván en una foto del Registre Nacional
d'Estrangers de Mèxic (1947) - Agustín Centeno Galván: El 29 de juliol de 1919 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Centeno Galván, conegut com Tinín. Era fill d'una coneguda família de comerciants de Santander. Membre de les Joventuts Llibertàries, feia feina d'oficinista comptable. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1935 i 1936 fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest sindicat. Arran de l'aixecament feixista de 1936 lluità com a milicià i amb la militarització de les milícies assolí el grau de capità amb la categoria de cap de l'Estat Major –va ser un dels oficials més joves amb responsabilitat de l'Exèrcit republicà, comandant una companyia amb 17 anys. En acabar la guerra, va ser detingut a Alacant quan intentava fugir de les tropes franquistes. Jutjat en consell de guerra al saló de Cabildos de l'Ajuntament de Santander, va se condemnat a 30 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», pena que va ser commutada poc després per la de 20 anys i un dia de reclusió major. Passà cinc anys i mig a la Presó Provincial de Santander, on conegué el poeta José Hierro, el qual li dedicà alguns poemes. El 17 de maig de 1944 va ser alliberat. Entre juliol de 1944 i setembre de 1945 va fer de secretari provincial del Moviment Llibertari clandestí a Santander. El març de 1946 passà a França nedant a través del riu Bidasoa i després d'un temps per Occitània (Lo Boscat i Montalban), on fou nomenat secretari del Ministeri d'Informació i Premsa del govern republicà de Rodolfo Llopis Ferrándiz en l'exili, el juny de 1947 s'instal·là a Mèxic. El 15 de febrer de 1951 obtingué la nacionalitat mexicana. A la Ciutat de Mèxic treballà a l'empresa d'envasos de vidre Difa, de la qual es jubilà com a president corporatiu. Formà part del «Centro Montañés» i de diverses associacions socioculturals. L'Ateneu de Santander el premià amb el títol de «Montañés del Año». Sa companya, Manuela Alonso Elejalde, amb qui tingué dues filles, era filla del polític socialista Bruno Alonso González. Agustín Centeno Galván va morir el 20 de juliol de 2005 durant una intervenció cardíaca a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i el 22 de setembre de 2006 la Fundació Bruno Alonso li concedí pòstumament el títol de «Patró d'Honor». ***
Maria
Occhipinti - Maria Occhipinti: El 29 de juliol de 1921 neix a Ragusa (Sicília) la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Sos pares es deien Giorgio Occhipinti i Concetta Sgarioto. Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. Maria Occhipinti va morir per complicacions en la seva malaltia de Parkinson el 20 d'agost de 1996 a Roma (Itàlia). El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto. ***
Pilar
Mulet Font i son company Tomàs Granado Pozo (2008) - Pilar Mulet
Font: El 29 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 20 de juliol– de 1936
neix a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Pilar Mulet Font. Sos pares, militants de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), es deien Víctor Mulet Mur, ferroviari, i Pilar Font
Solsona. En 1945
seguí sos pares a l'exili francès (Tolosa i
Carcassona). El 6 de desembre de
1956 es casà amb el militant anarcosindicalista
Tomás Granado Pozo i s'establí
son company a Quilhan (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la CNT i fundà un
grup esperantista, les Joventuts Llibertàries locals i una
agrupació de
«Mujeres Libres». En 1968 visità la
Península. Ja en el segle XXI passà
temporades a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya),
població
natal de son company. ***
Pedro
García Olivo (Bogotà, 2010) - Pedro García Olivo: El 29 de juliol de 1961 neix a Fuente Álamo (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'historiador, contrapedagog i escriptor anarquista Pedro García Olivo. Fill d'obrers, es llicencià en Geografia i Història a la Universitat de Múrcia, on també va fer estudis de Filosofia. En 1984 guanyà una plaça de professor agregat de batxillerat. En 1985 va fer un viatge a les cooperatives de desplaçats de guerra de Matagalpa (Nicaragua) com a cooperant i va fer costat el règim sandinista. Els seus intents de renovació pedagògica, de caire radical –considera reformistes l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i l'experiència pedagògica de Paideia– van ser contestats per les autoritats acadèmiques acusant-lo de «menyspreu a la Constitució, apologia del terrorisme i foment de l'anarquia i de la revolució a les aules» i se li van obrir diversos expedients. Entre 1988 i 1991 marxà com a investigador a la Universitat de Budapest (Hongria). En 1992 es va doctorar a la Universitat de Múrcia amb la tesi «La policía de la Historia Científica. Crítica del discurso historiográfico» –el president del tribunal va voler agredir-lo per les seves crítiques a la metodologia marxista– i abandonà l'ensenyament. Entre 1994 i 2001 es dedicà a pasturar cabres per les muntanyes d'Arroyo Cerezo (Racó d'Ademús), però la pobresa el tornà a empènyer a l'ensenyament, que exercí al Racó d'Ademús. Ha participat com a conferenciant en nombrosos actes i jornades culturals llibertàries i confederals –Sevilla (2000), València (2001), Alacant (2002), Vitòria (2004), etc. A partir de juliol de 2005 realitza viatges a Llatinoamèrica per col·laborar amb les comunitats indígenes camperoles. Aficionat a la literatura, com a lector i escriptor, es considera deutor dels autors marginals (Lautréamont, Genet, Artaud, Baudelaire, De Quince, Barthes, etc.). Trobem articles seus en Al Margen, Andalán, Arbor, Aquelarre, L'Avenç, Bicel, CNT, Ekintza Zuzena, Escribir y Publicar, Iralka, Memoria, Orto, Pandora, Raíces, etc. És autor de Homenatge al doctor Sebastià García Martínez (1988, amb altres), Contra el fundamentalismo escolar (1998, amb altres), Un trozo de hueco (1999), El Irresponsable (2000 i 2008), La paciencia de los locos. Una entrevista a Pedro García Olivo (2000), Desesperar (2003), El husmo. Los filos reseguidos del dolor (2003), El enigma de la docilidad. Sobre la implicación de la Escuela en el exterminio global de la disensión y de la diferencia (2005), A falacia da sustentabilidade (2008, amb altres), A civilización enferma (2009, amb altres), La bala y la escuela (Holocausto indígena). Modos en que la educación oficial complementa el trabajo represivo de las fuerzas policíaco-militares en los pueblos indios de México (2009), El educador mercenario. Para una crítica radical de las escuelas de la democracia (2009), Cadáver a la intemperie. Para una crítica radical de las sociedades occidentales (2013), Dulce Leviatán. Críticos, víctimas y antagonistas del Estado del Bienestar (2014), La gitaneidad borrada. Si alguien te pregunta por nuestra ausencia (2016), Me enseño a ser árbol. Composiciones intempestivas desde la antipedagogía y la desistematización (2018), El Espíritu de la fuga (2022), etc. El seu últim destí fou el de professor de ciències socials i geografia a la Secció d'Educació Secundària (SES) d'Alpont (Serrans, País Valencià), però l'11 de gener de 2011 (11-1-11) abandonà definitivament l'ensenyament i a partir d'aquí es dedica a la seva «extinció en la llibertat».
Defuncions
Stéphanie Boiteux - Stéphanie Boiteux: El 29 de juliol de 1904 mor a París (França) l'anarquista Stéphanie Boisteux –més coneguda com Stéphanie Boiteux i com Mère Peinard. Havia nascut, sembla, en 1855 a Saint-Géréon (País del Loira, França). Sos pares es deien Alexis Boisteux, conreador, i Stéphanie Garnier. Va ser la companya del destacat anarquista Émile Pouget, amb qui es va casar i a qui va acompanyar en el seu exili de Londres (Anglaterra). Émile Pouget va fer servir en diverses ocasions el llinatge de sa companya com a pseudònim. Stéphanie Boiteux va morir el 29 de juliol de 1904 al seu domicili del número 15 del carrer Véron del XVIII Districte de París i va ser incinerada el 31 de juliol de 1904 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Notícia de la condemna de Maurice Cancel apareguda en el diari parisenc L'Éveil del 23 de juny de 1918 - Maurice Cancel: El
29 de juliol de 1921 mor a Colombes (Illa de França, França) l'anarquista,
sindicalista i pacifista Maurice Jean Valentin Cancel. Havia nascut el 25 de
gener de 1897 a Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt, Illa de
França, França). Era fill de Michel Fernand Cancel, enginyer empleat a la Companyia
General d'Òmnibus, i Berthe Marie Milde, alemanya. Després d'estudiar al
Col·legi de Laval (País del Loira, França), passà a estudiar química a París
(França), on vivia al carrer Dames del XVII Districte. A principis de la dècada
dels deu milità en el moviment anarquista i en les Joventuts Sindicalistes del
Sena. Freqüentà Sébastien Faure i va fer conferències per a la Confederació
General del Treball (CGT), a més d'atiar vagues entre les obreres. Després de
visitar en dues ocasions Espanya, marxà cap a Alemanya, on va romandre amb la
família de sa mare, però retornà amb l'esclat de la Gran Guerra. Seguidor de
les tesis antibel·licistes de la «Conferència de Zimmerwald», ja abans i durant
la guerra, va escriure articles pacifistes i en suport de la vaga general. A principis
de 1916 era secretari del grup «L'Entraide Morale» de Colombes (Illa de França,
França), on vivia al número 4 del carrer Moslard. En aquesta època col·laborà
en el periòdic de Sébastien Faure Ce qu'il faut diré. Va estar en
contacte amb l'anarquista Lucien Ernest Juin (E. Armand), qui segons la
policia, l'hauria incitat a la deserció. En aquesta època també va mantenir
estret contacte amb el mestre anarcoindividualista Victor Coissac i fou
partidari del projecte educatiu d'aquest, anomenat «L'Intégrale», organització
que pretenia realitzar una revolució no violenta llibertària on els obrers s'alliberessin
per ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir tots
plegats de manera comunitària. A més a més, va estar en contacte amb el pedagog
llibertari François Mayoux i amb el propagandista anarquista Han Ryner. Durant
la primavera de 1916 feia el servei militar al 120 Regiment d'Infanteria i va
ser llicenciat temporalment. L'estiu de 1917 treballava de vigilant al Col·legi
de Lisieux (Normandia, França), on vivia al número 34 del carrer Paul Banaston.
El juliol de 1917, quan estava mobilitzat en el 43 Regiment d'Infanteria,
acantonat al camp americà de Meucon (Bro Gwened, Bretanya), on fou secretari
del sergent Henri Henneton, creà amb altres dos companys, Pierre Lauzille, empleat
de comerç, i René Licou, representant de comerç, l'anomenat «Cercle Educatiu» a
Llemotges (Llemosí, Occitània), seguint els projectes pedagògics i revolucionaris
de Victor Coissat i de la seva «L'Intégrale» i el de François Mayoux. El 2 d'octubre
de 1917, arran d'un escorcoll al local del «Cercle Educatiu», al carrer Écoles
de Llemotges, on es trobaren fullets anarquistes, antimilitaristes i
revolucionaris, tots tres vas ser detinguts. Jutjat pel Consell de Guerra de la
XII Regió Militar per «propaganda derrotista i provocació de militars a la desobediència»,
el 21 de juny de 1918 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a 700 francs de
multa –Lausille, que havia estat nomenat secretari del «Cercle Educatiu», a un
any i 200 francs, amb llibertat provisional; i Licou a dos anys i 1.200 francs.
Nombrosos sindicats d'ensenyats demanaren la seva amnistia i el seu cas va ser
seguit pel setmanari L'École Émancipée, on François Mayoux havia
publicat un article sobre el seu cas en el número del 4 de maig de 1918. Tancat
a la presó militar, va ser alliberat l'agost de 1919. Maurice Cancel va morir
el 29 de juliol de 1921 al domicili de sos pares, al número 5 del carrer
Moslard, de Colombes (Illa de França, França). ***
Silvano Fedi en els seus anys d'estudiant - Silvano Fedi:
El
29 de juliol de 1944 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i partisà
antifeixista Silvano Fedi. Havia nascut el 25 d'abril de 1920 a Pistoia
(Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Bruno i Tranquilla. Ja
al Liceo Classico Niccolò
Forteguerri, l'institut on
estudià a la seva ciutat, organitzà amb altres
companys
un nucli de resistència
contra el règim mussolinià i patí una
greu
pallissa a mans d'un escamot feixista.
El 12 d'octubre de 1939 va ser detingut, juntament amb Fabio Fondi,
Giovanni La
Loggia i Carlo Giovannelli, per les seves activitats de
resistència
anarcocomunista i el 26 de novembre l'Organizzazione per la Vigilanza e
la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme) el denuncià davant
el
Tribunal Especial per a la
Defensa de l'Estat que l'acusà d'«activitats
comunistes» i el condemnà el 25 de
gener de 1940 a un any de presó per
«pertinença a
associació il·lícita i
distribució
de propaganda antinacional»; però el 10 de febrer
va ser
indultat i excarcerat.
Membre el Grup Anarquista de Bottegone, barri de Pistoia, el gener de
1942 va
ser novament detingut. Amb la destitució de Benito Mussolini
el
25 de juliol de
1943 com a president del govern per part del rei Víctor
Manuel
III d'Itàlia, va
ser un dels primers que sortí als carrers per exigir les
llibertats polítiques.
L'endemà, el 26 de juliol de 1943, davant els tallers San
Giorgio de Pistoia va
fer una crida a la vaga i immediatament va ser detingut per la policia
del nou
govern de Pietro Badoglio. Davant la notícia del seu arrest,
una
multitud
s'amuntegà davant la Prefectura de Policia exigint la seva
llibertat. Hores
després va se alliberat i s'integrà en
l'organització de la resistència
antifeixista a Pistoia, constituint la formació partisana
més important que
operà en aquesta ciutat i que prengué el nom de
«Brigata Franca Libertaria»
(BFL, Brigada Irregular Llibertària), també
coneguda com
«Squadre Franche
Libertarie». Aquesta esquadra, completament independent del
Comitato di
Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional),
estava formada per
una cinquantena de pagesos, treballadors industrials, estudiants i
exsoldats,
la major part anarquistes o simpatitzants llibertaris, com ara Egisto
Gori, Archimede
Peruzzi, Tito Eschini, Enzo Capecchi, Artese Benesperi, Danilo Betti,
Brunello
Biagini, Marcello Capecchi, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni
Pinna,
Iacopo Innocenti, La Loggia, Giovannelli, Filiberto Fedi, Raffaello
Baldi, Tiziano
Palandri, Oscar Nesti, Giulio Ambrogi o els germans Bargellini, molts
d'ells
enquadrats en la Federació Comunista Llibertària
(FCL).
El seu grup estava en estret
contacte amb la formació partisana «XI Zona
Patrioti», encapçalada per Manrico
Ducceschi (Pippo), també
exalumne del
Liceo Classico Forteguerri de Pistoia, que actuava a les muntanyes de
la zona,
mentre que la BFL operava al pla, en constant moviment entre Pistoia,
Quarrata
i Lamporecchio. També tenia relacions amb grups armats del
Partit Comunista
d'Itàlia (PCI) i del Partit d'Acció (PdA). La BFL
protagonitzà diverses accions
coratjoses, com ara els tres assalts consecutius efectuats entre el 17
i el 20
d'octubre de 1943 a la Fortalesa de Santa Barbara de Pistoia amb
només un
escamot de cinc homes (Danilo Betti, Brunello Biagini, Marcello
Capecchi,
Santino Pratesi i Giulio Vannucchi), que proveí la guerrilla
d'un important
nombre d'armes, de municions i de queviures, o els assalts de la
Prefectura de Policia
de la plaça de San Leone de Pistoia i la presó de
la Ville Sbertoli, que
alliberà 54 captius, presos polítics
majoritàriament i dos jueus. Silvano Fedi
va morir el 29 de juliol de 1944 en un camí rural a prop de
la Croce di
Vanacciano, a les muntanyes de Pistoia (Toscana, Itàlia), a
resultes d'una
emboscada parada per les tropes alemanyes arran d'una
delació. També va caure
el seu company Giuseppe Giulietti i pocs dies després
Brunello Biagini, altre
component de la formació, va ser capturat i l'1 d'agost
afusellat. Fedi i
Giulietti va ser enterrats al Cementiri Municipal della Vergine de
Pistoia. Amb
la mort de Fedi la «Brigata Franca Libertaria»
canvia el seu nom per «Brigata
Silvano Fedi». Silvano Fedi està considerat un
màrtir de la lluita antifeixista
a Pistoia i el seu nom encapçala nombroses institucions
(instituts, poliesportius,
piscines, gimnasos, etc.) i una gran avinguda d'aquesta ciutat. ***
Ángel Carballeira Rego - Ángel Carballeira
Rego: El 29 de juliol de 1963 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el
militant i resistent anarquista
Ángel Carballeira Rego –a vegades citat
erròniament com a
Rejo. Havia nascut el 20 de març
de
1907 a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia). Sos
pares, pagesos, es deien José Carballeira Oroza i
María
Ramona Rego Ramil. Quan
tenia nou anys emigrà tot sol a l'Havana (Cuba), on
començà a treballar i
aprengué l'ofici de tintorer. A finals de 1928, per raons de
salut, retornà a
la Península i, després d'un any en un
batalló disciplinari a Tetuan (Marroc),
en 1930 s'establí a Barcelona (Catalunya), on
milità en el moviment anarquista
del barri de Gràcia d'aquesta ciutat i en el Sindicat de
Tintorers de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut i
apallissat per la policia
nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de
gener
d'aquell any per la seva militància en els
Comitès de Defensa de la CNT i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Gràcia. Quan la vaga de tramviaires, de
finals de 1933 a començament de 1934, s'hagué
d'exiliar 10 mesos a Besiers
(Llenguadoc, Occitània), on treballà en diversos
oficis (rentaplats, veremador,
etc.). Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs
de responsabilitat en la CNT
barcelonina, com ara en la col·lectivització del
sector de la tintoreria, en el
Comitè Revolucionari del barri de Gràcia i en la
26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. En 1937 fou un dels
cinc membres
fundadors del periòdic clandestí i
d'oposició Alerta,
lligat a «Los Amigos de Durruti». En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració de Vernet
i despre´s al de Maseras. Després d'una estada a
la colònia d'Aymare (Lo Vigan, Guiena,
Occitània), esdevingué llenyataire al departament
occità d'Òlt. En 1944 la
gendarmeria el lliurà a les tropes alemanys
perquè treballés a les
fortificacions del Mur de l'Atlàntic, però poc
després aconseguí fugir del camp
de Lo Mont (Aquitània, Occitània) amb Mariano
Sorinas. En acabar la guerra, treballà
de paleta i milità al Llenguadoc i al Rosselló
durant anys i defensor de les
tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al
de Josep Lluís
Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou
delegat per
la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat
Josep Borràs
Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou
nomenat
secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de
Coordinació i
responsable de la lluita antifranquista del Secretariat
Intercontinental (SI) i
entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al
Congrés de reunificació
de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del
SI. Arran de les
campanyes portades a terme en els anys seixanta per la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos
franquistes, serà un dels
pocs militants que sospità que Jacinto Ángel
Guerrero Lucas –que acabà com a
assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior
Rafael Vera
en la lluita antiterrorista– era un infiltrat.
Ángel
Carballeira Rego va morir
el 29 de juliol de 1963 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) –alguns citen erròniament
Perpinyà
(Llenguadoc,
Occitània)– d'un
càncer lligat al seu primer ofici
de tintorer. Sa companya fou
Eulalia Montorio Prats, amb qui tingué tres infants. Ángel Carballeira Rego (1907-1963) ***
Pierre Clastres - Pierre Clastres: El 29 de juliol de 1977 mor a Gabriac (Guiena, Occitània) l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista Pierre Antoine Clastres. Havia nascut el 17 de maig de 1934 a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de París (França). Sos pares es deien Jean Pierre Clastres, guàrdia republicà, i Marie Rose Teychené. D'estudiant milità en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força influenciat pel marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie (1949-1967). Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota la influència de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia americanista. També es va veure força influenciat pel Discours de la servitude volontaire ou le Contr'un, que Étienne de La Boétie redactà en 1549 i que s'edità pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el qual cità nombroses vegades en els seus textos antropològics. El 27 de novembre de 1958 es casà al XV Districte de París amb Hélène Zéliea Dominique Roques. Realitzà nombrosos estudis antropològics de camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i 1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els guaranís al Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de «Maig del 68». En 1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà el seu recull d'assaigs La société contre l'État. Recherches d'anthropologie politique, la seva obra més coneguda i admirada. Les seves crítiques a l'estructuralisme i a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té sobre la guerra com a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats «sense història» o «primitives», el portà a abandonar el Laboratori d'Antropologia Social del Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat director d'Estudis a la Secció V de l' École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Alts Estudis) de París. En 1977, quan participà en la fundació de la revista Libre, juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme ou Barbarie. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident automobilístic a Gabriac (Guiena, Occitània) deixant una obra inacabada i nombrosos textos inèdits i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més importants, moltes d'elles pòstumes, Chronique des indiens Guayaki (1972), Le grand parler. Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes et leur anthropologie (1978), Recherches d'anthropologie politique (1980), Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió social i d'acumulació de poder, el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats primitives» –societats sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei– són fonamentals per entendre el que s'ha vingut a nomenar «antropologia anarquista». ***
Ramón
Perelló Ródenas - Ramón
Perelló
Ródenas: El 29 de juliol de 1978 mor a Madrid
(Espanya) el poeta, lletrista de
cançó folklòrica, músic i
militant anarcosindicalista Ramón Perelló y
Ródenas.
Havia nascut l'11 d'octubre –el certificat de
defunció cita el 7 d'octubre– de
1903 a La Unión (Múrcia, Espanya). Era fill de
Ramón Perelló García, miner, i
de Virtudes Ródenas Berenguer. Quan tenia dos anys
quedà orfe de pare. Després
d'estudiar, becat per l'Ajuntament de La Unión, humanitats i
llatí entre 1916 i
1919 al Seminari Major de San Fulgencio de Múrcia,
tornà a La Unión, on treballà
a «La Maquinista de Levante», taller de fona,
construcció i reparació de tot el
que tingués a veure amb la mineria de la zona. Posteriorment
s'integrà com a
meritori en la companyia «Circo Royal Villani», que
el portà a Madrid (Espanya),
on treballà d'actor i visqué la
bohèmia. Començà la seva carrera
poètica i a
escriure lletres de temes folklòrics andalusos, associant-se
a principis dels
anys trenta amb compositor musical Juan Mostazo Morales, amb qui
creà el seu
primer gran èxit, el pasdoble Mi jaca,
cobla estrenada en 1933 al
Coliseum de Madrid per la popular cantant Estrella Castro Navarrete (Estrellita
Castro). Amb Mostazo seguiren altres temes populars, com ara La
bien pagá,
Échale guindas als pavo, Falsa
monea o Los piconeros. A
partir de 1936 va compondre lletres per a
pel·lícules, com ara Morena Clara
amb Magdalena Nile del Río (Imperio Argentina).
En 1937, en plena guerra
civil, retornà a Múrcia. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), a Cartagena (Múrcia, Espanya) dirigí el
periòdic Cartagena Nueva,
òrgan de la Federació Comarcal de Sindicats
Únics de la CNT, on col·laborà des
de les seccions literàries, satiritzant militars i
intel·lectuals feixistes. El
febrer de 1937 va fer mítings en nom de la
Federació Comarcal de la CNT a
diverses poblacions murcianes (El Algar, San Javier i Torre-Pacheco),
defensant
la participació llibertària en els governs
republicans, i l'abril presidí una
conferència a Cartagena. El maig de 1938 assistí
a Alacant (Alacantí, País
Valencià) a la representació d'El
refugiado, obra de Miguel Hernández
Gilabert, i a la celebració dels «Tretze punts del
Govern de Negrín» al Teatre
Principal d'aquella ciutat. El 20 de novembre de 1938 va fer la
conferència
«Tipos y caracteres de la tragedia
española» a l'Hogar Asturiano de Madrid.
També col·laborà en Argos
de València, en el confederal Liberación
d'Alacant, que dirigí, i en el comunista Cuenca
Roja, sota el pseudònim Romancillo.
En 1938 lletres seves van ser usades pel cinema oficial franquista per
a les
seves pel·lícules, com ara les dirigides per
Antonio Martínez del Castillo (Florián
Rey) i enregistrades en estudis cinematogràfics
alemanys. En 1939, amb el
triomf franquista, va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort,
pena que
va ser commutada per la de reclusió. Purgà cinc
anys de presó als penals madrilenys
de Yeserías i Carabanchel, entre d'altres.
Aprofità els anys de presidi per
escriure lletres i poemaris, molt influenciats per Federico
García Lorca, inèdits
fins avui. En 1944, un cop lliure, s'integrà en la seva
feina de lletrista,
associant-se amb al compositor Genaro Monreal Lacosta. En aquests anys
també
treballà per al cinema, amb
pel·lícules de molt èxit, i
també va escriure per
anuncis publicitaris, com ara el famós de «La
tableta Okal». Després d'una
intensa carrera en els anys cinquanta i seixanta, va ser un dels
artistes que més
recaptà per drets d'autor. Seus són els
èxits musicals d'Antonio Molina d'Hoces
Castillo Hidalgo (Antonio Molina) Adiós
a España i Soy minero.
En 1966 va escriure la lletra del himne del Festival del Cante de las
Minas. En
els anys setanta va ser membre, per la secció musical, del
consell
d'administració de la Societat General d'Autors d'Espanya
(SGAE). A més dels
citats, les seves més de 700 cançons van ser
interpretades per grans cantants
del moment, com ara María Abad Fernández (Sara
Montiel), José Blanco
Ruiz (Pepe Blanco), José Luis Cantero
Rada (El Fary), María Díaz
Ruiz (Marujita Díaz), Rosa
María Ferrando Galiana (Carmen Morell),
María Dolores Flores Ruíz (Lola Flores),
Miguel Frías de Molina (Miguel
de Molina), Manuel García Escobar (Manolo
Escobar), etc. Sa companya
fou Carmen Herranz Catalán, amb qui tingué un
fill, Ramón Perelló Herranz. Ramón
Perelló Ródenas va morir de cirrosi
hepàtica el 29 de juliol de 1978 al seu
domicili de Madrid (Espanya) i va ser enterrat l'endemà al
cementiri de La
Almudena de la ciutat. Temes seus han estat interpretats en
pel·lícules dels
anys noranta de Pedro Almodóvar Caballero o de Fernando
Rodríguez Trueba (Fernando
Trueba). Un carrer de La Unión porta el seu nom i
en 2008 va ser nomenat
fill predilecte d'aquesta població. Ramón Perelló
Ródenas (1903-1978) ***
Émilie Carles - Émilie Carles: El 29 de juliol de 1979 mor a Le Serre (Val-des-Prés, Provença, Occitània) la mestra i militant pacifista i llibertària Marie Julie Émilie Allais, més coneguda com Émilie Carles. Havia nascut el 29 de maig de 1900 a Le Serre (Val-des-Prés, Provença, Occitània). Filla d'una família pagesa dels Alps de Briançon, sos pares es deien Joseph Allais i Marie Catherine Vallier. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean-François Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928 a Val-des-Prés; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vida Émilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino –el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). Émilie Carles va morir el 29 de juliol de 1979 al seu domicili de Le Serre (Val-des-Prés, Provença, Occitània) i va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom. ***
Necrològica
de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 23 de
setembre de 1979 - Diego Julián
Granados Triviño: El 29 de juliol de 1979 mor a
La Rochelle (Poitou-Charentes,
França) l'anarcosindicalista Diego Julián
Granados Triviño. Havia nascut el 17
de febrer –algunes fonts citen erròniament l'11 de
febrer– de 1907 a Zalamea de
la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Diego
Granados i
Antonia Triviño. Durant la guerra exercí de metge
i d'oficial en una unitat
comunista. Exiliat, en els anys quaranta estava afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) «reformista» de Biarritz
(Lapurdi, País Basc). En
1967 ja vivia a La Rochelle i en diverses ocasions va ser nomenat
secretari del
Nucli Confederal de Poitou-Charentes. Sa companya fou María
de los Ángeles Luengo.
Malalt del cor, Diego Julián Granados Triviño va
morir el 29 de juliol de 1979 a
l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França). ***
Necrològica
d'Isidor Oro Ricart apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de setembre de 1993 - Isidor Oro Ricart:
El 29 de juliol de 1993
mor a Aubièth (Gascunya,
Occitània) l'anarcosindicalista Isidor
Oro Ricart –el
seu nom a vegades citat
erròniament Isidro.
Havia nascut el 25 de juliol de 1905 a Alcanó
(Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Josep Oro i Maria
Ricart. A partir
dels anys vint milità en el
moviment llibertari de Barcelona (Catalunya). En 1923 va ser detingut i
empresonat arran de l'assalt a la Caixa d'Estalvis de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya) del 20 de setembre d'aquell any. Durant la guerra civil
lluità com a
milicià en una unitat de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i fou reclòs al camp de
concentració d'Argelers. Després de la II Guerra
Mundial visqué a L'Isla de
Baish (Gascunya, Occitània) i Aubièth i
milità en el Sindicat d'Oficis Diversos
de la CNT d'Aush (Gascunya, Occitània). En 1953
col·laborà econòmicament en la
creació de la Casa de Repòs de la
Regió Parisenca promoguda per Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Sa compana fou Ramona
Basó. Isidor Oro Ricard va morir el 29 de juliol de 1993 en
un accident a La
Tuilerie (Aubièth,
Gascunya,
Occitània). Son germà Pere Oro Ricart
també fou militant
anarcosindicalista. ***
Juan
Bautista Albesa Segura - Juan Bautista Albesa Segura:
El 29 de juliol de 1999 mor
a Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarquista
i anarcosindicalista
Juan Bautista Albesa Segura –el seu segon llinatge a vegades
citat eròniament com Gil–,
conegut
com Batiste de la Coixa, Batistet,
Batiste o Batista. Havia nascut el 29
d'abril
de 1911 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es
deien José Albesa i Josefa Segura.
Fill d'una família acomodada, la situació
econòmica canvià
quan la parella se separa i sa mare s'hagué d'ocupar de tots
els infants. Quan
tenia 11 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on
aprengué a llegir i a escriure
i a conèixer el moviment anarquista. En 1927
retornà al seu poble, on fundà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) local. Se
salvà de la repressió de 1933,
sorgida després de l'aixecament de desembre de 1932,
perquè va ser cridat a
files. Després del servei militar ajudà les
famílies dels perseguits i
empresonats i reconstruí el sindicat, organitzant grups de
defensa i d'acció. L'abril
de 1934 va ser detingut a Vall-de-roures en possessió de
propaganda anarquista
i empresonat en aquesta localitat. Militant de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI),
en aquests anys figurava en un llistat elaborat per la
reacció de 119 militants
anarquistes a eliminar. Per interessos de la FAI, fou guardaespatlles
del
capitalista i contrabandista Joan March Ordinas, i
participà, amb altres quatre
anarquistes (José Bueso, Miguel Cabreras, Ramon Felices
Company i Daniel Manero),
en l'intent de segrest perpetrat el 29 d'octubre de 1935 al carrer de
la
Concepció de Palma (Mallorca, Illes Balears) de Joan March
Monjo, cosí de
financer. L'operació no reeixí per una
delació que sortí de la pròpia CNT i
en
aquesta acció morí Miguel Cabreras (Rafael),
un dels segrestadors. Jutjat per aquest fet, va ser empresonat amb
Julián Floristán
(Riojano) a Palma (Mallorca, Illes
Balears), moment que aprofità per col·laborar en
el periòdic Cultura Obrera
d'aquesta ciutat. El maig
de 1936 recobrà la llibertat. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936,
després de matar el comandant del destacament de la
Guàrdia Civil de
Vall-de-roures i cremar el seu cos, participà en
l'alliberament de la zona i
encapçalà el grup «Los Dinamiteros de
Batista» (o «Los Dinamiteros de
Utrillas»), enquadrat en el «Batalló de
Metralladores» de l'anomenada «Columna
Carod-Ferrer», amb el qual el setembre de 1936
prengué Fuendetodos (Saragossa,
Aragó, Espanya) i participà en combats al front
de Belchite (Saragossa, Aragó,
Espanya) i de Terol. Aquest grup participà en nombroses
operacions
d'evacuacions de companys que havien quedat a Saragossa, en operacions
de
sabotatge i d'informació rere les línies
franquistes i col·laborà amb el grup
encapçalat per Agustín Remiro Manero. Entre
setembre i desembre de 1936
participà en la construcció del complex artiller
del Mojón del Lobo (Belchite,
Saragossa, Aragó, Espanya). Durant la primavera de 1937
s'oposà amb les armes a
la reacció comunista contra les col·lectivitats
aragoneses i el maig d'aquell
any proposà a la CNT un pla per segrestar l'estalinista
Enrique Líster Forján i
el seu Estat Major que va ser desestimat. Entre 1938 i 1939 fou
responsable de
la colònia per a 200 infants aragonesos
desplaçats, d'entre quatre a 15 anys,
«Hogar del Niño Aragonés», a
la masia Bach de La Beguda Baixa (Masquefa, Anoia,
Catalunya). També organitzà la colònia
d'infants i d'adolescents madrilenys
evacuats «La Begueda», a prop de Capellades (Anoia,
Catalunya), que compta amb
el suport de les germanes Lluïsa i Rosaura Arnau Capaces i de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i s'instal·là a
Lunèl (Llenguadoc, Occitània).
Participà en les xarxes
d'evasió de perseguits del nazisme cap a la
Península. Mantingué paral·lelament,
però, contactes amb Mahren, coronel de les SS nazis. A
finals de 1943 encapçalà,
amb son cunyat Fermín Tejedor, el Comitè de
Besiers (Llenguadoc, Occitània) de
la CNT que s'oposà al Comitè Nacional confederal
de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel)
i Felipe Aláiz de Pablo En 1944
la Federació Local de Montpeller de la CNT el va suspendre
de militància, per
les seves relacions amb sectors gaire esquerrans, i el juliol d'aquell
any va
ser objecte d'una comissió d'investigació
anomenada pel Comitè Nacional de la
CNT. Jutjat entre maig i juliol de 1948, amb Fermín Tejedor
i Antonio Cabrera,
per col·laboracionista després de la II Guerra
Mundial en l'anomenat «Procés
Marty», va ser condemnat per l'Audiència de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
a cinc anys de presó per «relacions amb agents
lligats a la Gestapo» i per participar
com a informador en dos atemptats organitzats pel coronel nazi. En
aquest
judici va ser defensat per Marcel Dutot, advocat que després
serviria al
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortir de la presó
s'instal·là a
Perpinyà, on regentà una explotació
hortícola (Jardin Saint Jacques a Mas Picas) i es
dedicà al comerç.
Durant el
seu exili visità en diferents ocasions el seu poble natal.
Sa companya fou Julia Celma.
Juan Bautista Albesa
Segura va morir el 29 de juliol de 1999 al seu domicili de Mas Picas de
Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord). En 2015 Lluís
Rajadell publicà la biografia La
ternura
del pistolero. Batiste, el anarquista indómito. Juan Bautista Albesa Segura (1911-1999) ***
Goliardo
Fiaschi - Goliardo
Fiaschi: El 29 de juliol de 2000 mor a Carrara
(Toscana, Itàlia) el militant anarquista i
partisà
Goliardo Fiaschi, també citat com Gogliardo
Fiaschi. Havia nascut el 21 d'agost de 1930 a Carrara
(Toscana, Itàlia). Era fill de Pietro Fiaschi i de Nella Del
Vecchio. El 9 de
setembre de 1943, quan tenia 13 anys, es va unir a la
Resistència de la seva
zona; per ser-hi admès va dir que en tenia 15. Les forces
aliades acabaven el
juliol d'aquell mateix any a Sicília, Benito Mussolini havia
estat detingut per
ordre del rei i un govern encapçalat pel mariscal Badoglio
havia capitulat el 8
de setembre, el mateix dia que els aliats desembarcaven a la
península, a
Salermo. Els antifeixistes de Carrara van confiar Fiaschi la tasca de
fer-se
amb l'armament abandonat per les tropes italianes que desertaven, una
missió
d'alt risc que va portar a terme per al Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) i que va proporcionar les
primeres armes als
partisans. Com que encara era molt jove, podia ser usat com a correu o
per
transportar armes sense despertar sospites. Ràpidament va
aprendre a muntar i a
usar un variat arsenal, fets que el van portar a integrar-se en la
formació
llibertària «Gino Lucetti», que estava,
juntament amb altres organitzacions,
integrada en el CLN, fins al 31 de desembre de 1944. En aquestes dates
les
reserves d'aliments s'havien esgotat a Carrara i la gent estava
desesperada i
esquelètica; el perill provenia de per tot, dels nazis, dels
feixistes i dels
bombardeigs aliats. A Fiaschi li van ser confiades una sèrie
de missions a
Marina de Carrara i a Avença, on l'explosió d'un
arsenal el va deixar mig
enterrat. A Bonascola, on s'havia creat una unitat partisana sota el
comandament d'Alcides i havia començat la
distribució d'armes als pagesos, i on
també es va patir un bombardeig aliat, va ser un assidu
participant en les
seves missions. En una ocasió va passar amb un carro per un
control de
carreteres feixista i per fortuna no el van aturar. A últims
de desembre de
1944 Fiaschi va decidir creuar les línies alemanyes per
unir-se a les forces
angloamericanes que havien posposat la continuació del seu
avanç fins a
l'abril; s'havien topat amb les últimes línies de
defensa alemanyes (cadenes de
fortificacions amb camps minats, xarxes de filferros i nius de
metralladores)
en aquesta banda dels Alps, la Línia Gòtica, que
creuava Itàlia en diagonal des
de Pisa fins al mar Tirrè. Quan el mes de desembre acabava,
Fiaschi va començar
la seva marxa per unir-se a les forces aliades al front nord de
Pietrasanta. Sa
mare va caminar una bona part de la ruta amb ell, intentant
convèncer-lo que
quedés amb sa família. A Bergiola es va trobar
amb alguns partisans i junts van
anar cap a Ancona, on se'ls va unir una columna de civils que
també volien
creuar les línies. Amb alguna dificultat i 14 expedicionaris
menys,
probablement la majoria despenyats pels roquissers, arribaren a la seva
destinació. Fiaschi es va presentar al post de comandament,
on li van dir que
la seva presència no era necessària, i l'enviaren
al front d'Abetone, amb la
Tercera Brigada Costrignano de la Divisió Mòdena,
a l'Emília. Li van encomanar
granades i una sten, en el maneig de la qual era
destre. Durant
l'ofensiva aliada que va concloure l'abril de 1945 amb l'atac al Mont
Lancio,
on les fortificacions van ser assaltades a plena llum del dia sota el
foc
enemic, Fiaschi va ser la segona persona que va assolir el cim,
després del seu
oficial Filippo Papa. Poc temps després, van haver de fer
front a un contraatac
alemany. Pressionaren sobre Fanano, Sestola, Pavullo, Sassuolo i
finalment
Mòdena. L'avanç va ser molt difícil,
sobretot perquè les carreteres estaven
minades i només pogueren traspassar-les en fila
índia, mentre es feia front a
l'acarnissada resistència nazi. A Mòdena, la
unitat de Fiaschi va desfilar sota
una pluja de flors, amb Fiaschi obrint la marxa com a portaestendard.
En
aquelles dates, els partisans italians estaven aconseguint grans
resultats rera
les línies alemanyes. A Carrara, Gènova,
Torí, Milà, etc., aquestes brigades
guerrilleres obligaren els nazis a rendir-se i quan els aliats
arribaren ja tenien
la situació sòlidament controlada. La campanya
italiana, amb el seu avanç lent,
dolorós, sagnant, a través d'àrees
muntanyoses, que semblava que no s'acabaven mai,
s'acostava al final. Preocupat per sa família i per sos
companys que havia
deixat a Carrara, Fiaschi va partir cap al seu poble a peu
perquè no pogué
trobar cap cavall. A prop d'Abetone, quan ja havia recorregut 90
quilòmetres,
el va recollir un vehicle nord-americà i el va portar fins a
Bagni de Lucca, a
uns 25 quilòmetres d'Abetone, on va restar a l'ajuntament
descansant uns dies.
Després, un oficial nord-americà el va acompanyar
fins a Carrara, on va poder
reunir-se finalment amb sa família. Ugo Mazzucchelli, el
comandant de la
formació anarquista «Gino Lucetti», va
lliurar Fiaschi una menció del general
Harold Alexander, que havia comandat l'entrada a Mòdena, en
reconeixement del
seu paper en la resistència a Carrara. Després de
l'Alliberament, va tornar a
treballar a les pedreres de marbre de Carrara, com ho feia des que
tenia vuit
anys juntament amb son pare i son oncle. En 1956, quan s'encarregava
del local
del grup anarquista «Pietro Gori», situat al carrer
Canal del Riu de Carrara,
Fiaschi va conèixer els lluitadors antifranquistes Josep
Lluís Facerías i Luis
Agustín Vicente, coneguts a Itàlia com Alberto
i Mario Mella,
respectivament. Es va plantejar unir-se a la lluita a Espanya contra el
dictador Francisco Franco i intentar atemptar contra ell. Durant el
campament
llibertari fet a Villa Paradiso de Marina de Carrara, de l'1 de juliol
al 31
d'agost de 1956, Fiaschi va estar a punt d'ofegar-se accidentalment. A
finals
de 1956 va passar a França en busca de Francesc
Sabaté Llopart (el Quico),
però aquest ja havia partit a finals de novembre cap a
Espanya juntament amb
altre grup guerriller. Quan va arribar a Tolosa de Llenguadoc a finals
de novembre
es va posar malalt com a resultat de l'accident de Villa Paradiso i els
companys el portaren a una base als Pirineus perquè es
recuperi. El març de
1957 Josep Lluís Facerías i Luis
Agustín Vicente arribaren a França des
d'Itàlia. Vicente visità Fiaschi diverses vegades
i li va mostrar retalls de la
premsa italiana on es deia que la policia el buscava perquè
creien que estava involucrat
en l'assalt d'una sucursal del Banco di Casale e del Monferrato
realitzat a
Villanova el 15 de gener de 1957. Facerías li va dir que
després de la seva
tornada a Itàlia podria aportar nombroses proves que era a
França quan l'acció
va tenir lloc i que, per tant, era innocent. Però el que
Fiaschi volia en
aquell moment era unir-se a la lluita contra Franco.
Facerías li va suggerir
que l'acompanyés en una incursió a Espanya per a
la qual s'estava preparant, i
Fiaschi va acceptar. El 15 d'agost de 1957 Facerías, Fiaschi
i Agustín partiren
cap a Espanya i passaren la frontera plovent cap al tard, a les 20.40
hores del
17. El 28 d'agost, Facerías i Fiaschi van arribar a
Barcelona i es van refugiar
en una cabana al Tibidabo, la muntanya que envolta Barcelona i que s'hi
connecta per tramvia i telefèric. Vicente s'havia separat a
Sant Joan de les
Abadesses (Girona) per arribar a Barcelona tot sol; va ser una mala
decisió, ja
que el 27 d'agost va ser detingut a Sabadell, a casa d'un amic, abans
que els
seus amics arribessin al Tibidabo. A les 19.30 hores del 29 d'agost,
Facerías
baixa a Barcelona després de dir-li al seu amic que havia
quedat amb «un
company» i que tornaria a mitja nit a tot estirar. Si per
alguna raó no
tornava, Fiaschi hauria de traslladar-se a una base de la qual li va
donar
detalls. Fiaschi li va acompanyar durant part del trajecte i quan
tornava al
refugi va ser detingut per sis policies emboscats a la zona.
Facerías va ser
assassinat a Barcelona el 30 d'agost a les 10.45 hores, de manera que
es creu
que l'hora de la cita havia estat ajornada, sense dubte per donar temps
a
preparar l'emboscada en la qual el van matar. Aquest
«company» l'havia venut.
Fiaschi i Vicente van ser portats a un Tribunal Militar el 12 d'agost
de 1958;
al primer li van caure 20 anys i un dia de presó, i al segon
24 anys i quatre
mesos. Fiaschi havia complit cinc mesos quan li va arribar la
notícia de la
mort de son pare, Pietro. Després de complir un total de set
anys, 11 mesos i
14 dies, sortí de la presó el 14 d'agost de 1966,
però fou lliurat a les
autoritats italianes, que havien sol·licitat la seva
extradició pel cas del
banc Casale. Fiaschi va demanar una revisió de la
sentència, que havia tingut lloc
sense ser-hi ell present el 12 d'abril de 1960, però li fou
denegada. Va ser
portat a la presó de San Giorgio di Luca. L'octubre de 1971
el traslladaren a
la penitenciaria de Lecce i finalment a Portolongone, on va passar 13
mesos
aïllat per les seves contínues protestes i demandes
d'excarceració. Durant anys
va enviar als seus amics des de les presons espanyoles i italianes
precioses
postals decorades per ell mateix. Després d'una perllongada
campanya per al seu
alliberament, va ser indultat i alliberat de càrrecs el 30
de març de 1974.
Entre Espanya i Itàlia havia passat per 48 establiments
penitenciaris. Fiaschi
es va convertir en una figura senyera del moviment anarquista local. Va
impulsar una llibreria i el Cercle Cultural Anàrquic
–que
actualment porta el
seu nom– i va ser un dels promotors de l'ocupació
del
Teatre Germinal situat,
per a desesperació dels poderosos de l'indret, a l'edifici
més important de la
plaça principal de Carrara. Ocupat per partisans anarquistes
quan va ser
alliberada Carrara en 1945, es va mantenir com a focus irradiant
d'activitat
anarquista fins que finalment les autoritats el van desallotjar en
1990. Després
de les celebracions del Primer de Maig de 1999, que sempre havia ajudat
a
organitzar, va anunciar que patia un càncer terminal, que
finalment va acabar
amb sa vida el 29 de juliol de 2000. Centenars d'anarquistes van acudir
al seu
funeral a Carrara, donant-li el comiat tot agitant banderes roges i
negres i
cantant himnes anarquistes. Les seves despulles descansen junt a les
dels
anarquistes Gino Lucetti i Steffano Vatteroni, que van intentar
assassinar
Mussolini, i les de Giuseppe Pinelli, defenestrat en una comissaria
milanesa en
1969. Goliardo Fiaschi va morir després d'acabar les
memòries, que havia
començat a escriure anys abans i que encara romanen
inèdites. ***
Notícia
orgànica de Charles Gavarda apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
26 de juny de 1947 -
Charles Gavarda: El
29 de
juliol de 2002 mor a Marinhana (Provença,
Occitània)
l'anarquista i
anarcosindicalista Charles Gavarda-Nicasio –a vegades el
primer llinatge citat
erròniament Gabarda. Havia nascut el 24
de juliol de 1917 a Marsella (Provença,
Occitània). Fill d'una
família valenciana, sos pares es deien
Jacint Gavarda, sabater, i Teresa Nicasio, domèstica. En
1946 vivia al número
18 del bulevard Fauvettes del barri de La Pomme de Marsella. Entre el
27 i el
28 de juliol de 1946 assistí, amb Liberati, com a delegat de
les Joventuts Llibertàries
al Congrés Regional Anarquista celebrat a Marsella. Amb el
creació el 4 de
setembre de 1946 del Sindicat de la Metal·lúrgica
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), va ser nomenat el seu president. El 13 de setembre
de 1946
representà Marsella en el Congrés de les
Joventuts Anarquistes de la Federació
Anarquista (FA) celebrat en aquesta ciutat. El juny de 1947
reemplaça
provisionalment Marius Brun en la secretaria de la 19 Unió
Regional de la CNT
francesa i el novembre d'aquell any encara romania al
càrrec. En 1953 abandonà
la presidència del Sindicat de la
Metal·lúrgica de la CNT marsellès.
Posteriorment emigrà a Llatinoamèrica i
treballà en la indústria petroliera a
Veneçuela i a l'Argentina. El 30 d'abril de 1953 es
casà a Caracas (Veneçuela)
amb Pino Martín Alfonso. En 1965 retornà a
França. Al final de sa vida visqué a Vitròla
(Provença, Occitània). Charles Gavarda va morir el 29 de
juliol de 2002 a la Clínica General de Marinhana
(Provença, Occitània). |
![[28/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/07]") |
|
![[30/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/07]") |
|
|
| Actualització: 06-08-24 |