|
---
Anarcoefemèrides del 29 d'agost Esdeveniments
Bresci parla amb Merlino durant el judici en un dibuix de Samato - Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci és jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I –fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat, «suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la. ***
Capçalera de Germinal - Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.
Naixements
Edward Carpenter fotografiat per Frederick Hollyer (ca. 1890) - Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreams és la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra). ***
Portada
dedicada a Paul Curien del periòdic parisenc Le Grelot del 15 de
novembre de 1883 -
Paul Curien: El
29 d'agost de 1866 neix a Haguenau (Alsàcia,
França) l'anarquista Paul Marie
Curien. Era fill de Martin Eugène Curien, capità
tresorer del I Regiment de Cuirassers
i cavaller de la Legió d'Honor, i
d'Héloïse Séraphien Joséphe
Soudan. Son pare
morí amb 28 anys i sa mare, amb dos infants petits, es
casà en segones núpcies amb
el negociant en grans i farines Bertaux de Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França). Va
ser enviat al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche
(País del Loira, França),
d'on va ser destituït per indisciplina. Tramés
pensionat a Lilla amb son germà,
donà mala vida als seus professors. Quan tenia 15 anys
entrà a fer feina al
negoci de teles d'un tal Lheureux i després com a ajudant
del confeccionista Boutry
van Isselsteyn, però abandonà aquestes feines.
Posteriorment entrà d'aprenent amb
dos carnissers i amb un forner, però per mor de les seves
idees anarquistes va
ser acomiadat. Sense bones relacions amb son padrastre, fugí
de casa seva per
tercera vegada. Es dedicà a la vagabunderia i a la
mendicitat, arribant fins a
París (França), i a Douai (Nord-Pas-de-Calais,
França) s'intentà suïcidar. De
bell nou a Lilla, entrà a fer feina amb el forner
Boeuf-Pesez i s'afilià a la societat
obrera «Les Amis du Progrès». En aquesta
època llegia als companys els
periòdics anarquistes (Le Forçat,
La Lutte, etc.) i tenia com a
heroïna Louise Michel. El 15 de novembre de 1883
marxà cap a París amb la
intenció d'assassinar Jules Ferry, president del Consell de
Ministres de
França. Portava 35 francs d'unes factures que acabava de
cobrar per al seu
patró Boeuf-Pesez i un revòlver que havia robat
al fill d'aquest. L'endemà, 16
de novembre, es presentà a l'oficina del primer ministre i
demanà per Jules
Ferry; l'uixer li va requerir alguna carta de presentació i
ell va respondre
que era el delegat d'un grup obrer de Lilla. Va ser conduït a
l'interior de
l'edifici i quan pensava que havia arribar a la porta del despatx de
Ferry es precipità
revòlver en mà, però dos uixers
s'interposaren i després d'una breu baralla el
desarmaren. Un cop emmanillat cridà «Visca
l'anarquia! Visca la Social! Visca
la Comuna!» als empleats que arribaven. Escorcollat, si li
trobaren una
trentena de cartutxos i durant l'interrogatori afirmà que un
grup anarquista
del departament del Nord havia votat la condemna a mort de Ferry i ell
havia
vingut a París a acomplir la sentència. La
policia escorcollà la seva habitació
a Lilla i decomissà nombrosos periòdics
anarquistes (La Forçat, La
Révolution Sociale, Le Travailleur,
La Voix du Peuple, etc.).
El 3 de gener de 1884 l'VIII Tribunal Correccional del Sena el va
condemnar,
amb la circumstància atenuant de la seva joventut, a tres
mesos de presó i en
sentir la condemna cridà «Visca la
Revolució Social!». Un cop purgà la
pena,
retornà a Lilla, on continuà destacant per la
violència del seu llenguatge en
les reunions anarquistes. La Prefectura de Policia del Nord
arribà a un acord
amb sa família per a trobar-li una plaça dins
l'administració del canal de
Panamà. Marxà cap a Amèrica,
però ocupà el lloc de feina durant poc temps. A
finals de març de 1885, en assabentar-se d'una revolta a
Colón (Colón, Panamà),
s'uní als insurgents. Ferit de dues bales a la cuixa, va ser
traslladat a
l'Hospital de Panamà on va morir pocs dies
després. ***
Suport
de Francis de Pressencé a Edme Grangé publicat en
el diari parisenc Le
Soir del 4 de maig de 1907 -
Edme Grangé: El
29 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 19
d'agost– de 1868 neix al XX
Districte de París (França) l'anarquista i
antimilitarista Edme Philogène
Édouard Grangé –a vegades citat
erròniament Granger.
Sos pares, una parella de botoners no casada, es deien Auguste Jean
Baptiste
Édouard Grangé i Angélique Octavie
Véret. Es guanyava la vida com a cisellador.
Després de diversos aplaçaments per a fer la
mili, el 15 de novembre de 1890 es
declarà insubmís al servei militar i, arran de no
presentar-se al regiment de
Toul (Lorena, França) al qual havia estat destinat,
fugí cap a Bèlgica. El 27
de gener de 1891 les autoritats militars el van declarar
insubmís. Sota el
llinatge Jules, havia retornat
clandestinament a París mancat de recursos i per a veure sa
companya i sos dos
infants, instal·lant-se al domicili matern, al
número 40 del carrer Rigoles de
París. En aquesta conjuntura, aconseguí feina de
cisellador al taller de
Broquen, al número 12 del carrer Bellville. El 3 de febrer
de 1891, denunciat
anònimament dies abans per un veí («Un
patriote»), pogué escapar dels dos
gendarmes (Cadé i Geromin), vestits de paisà, que
havien anat a detenir-lo al
taller; el comerciant Feuillet, que intentà barrar-li el pas
al carrer
Couronnes en plena fugida, va rebre un tret que no el va ferir;
finalment, va
ser detingut a la bodega de Boileau, al número 29 del carrer
Couronnes, a la
qual s'havia refugiat. Durant el seu judici, celebrat el 8 de maig de
1891 a
l'Audiència del Sena, declarà que havia
esdevingut anarquista llegint Denis
Diderot, blasmà contra els exèrcits i
cridà un «Visca l'anarquia!». Malgrat la
defensa de l'advocat Georges Touchard, va ser condemnat a 12 anys de
treballs
forçats i a 10 anys de prohibició de
residència per «temptativa d'homicidi
voluntari» –del delicte de
«rebel·lió» va ser
absolt–, i va ser enviat a la
colònia penitenciària de Nova
Caledònia. Després de la condemna, sa companya
abandonà els infants, el major dels quals va ser adoptat per
un company, mentre
que el petit va ser surat per l'àvia. L'abril de 1892 va
enviar salutacions al
periòdic La Révolte
des de les mines
de níquel de l'île des Pins de Nova
Caledònia. El 28 d'abril de 1892 el grup
anarquista del XV Districte de París organitzà
una vetllada familiar en
benefici de sos infants. El febrer de 1896 els periòdics
anarquistes La Libertaire i Les Temps Nouveaux van llançar
una campanya en el seu suport. En
aquesta època s'organitzaren nombroses vetllades familiars
al seu benefici. A
començament de l'estiu de 1902 Les
Temps
Nouveaux anuncià que s'havia aconseguit un any de
gràcia, però que no podia
retornar a França perquè tenia prohibida la
residència. En aquesta època s'estava
a Nouméa (Nova Caledònia). A
començament de 1907 Jean Grave intentà
rellançar
la campanya al seu favor, juntament amb la de Théodule
Meunier. En 1907 la
Lliga dels Drets de l'Home va fer gestions perquè hi
pogués retornar, gestions
que van ser rebutjades per l'administració
penitenciària sota el pretext de
«mala conducta». El 7 de novembre de 1908 Les
Temps Nouveaux anunciava que s'havia acabat de recuperar
d'una malaltia i
que no tenia ni diners ni feina i per això obria una
subscripció al seu favor
que s'havia de dirigir al company Louis Dutheil. El novembre de 1909 es
va
beneficiar d'una reducció de pena i de
l'obligació de residència i pogué
retornar a la metròpoli. El 9 de maig de 1920 es
casà al XX Districte de París
amb la paperaire Auguste Eugénie Baumester, divorciada l'any
anterior d'Henri
Théodore Kramer. En aquesta època treballava en
el seu ofici de cisellador i
vivia al número 14 del carrer Picardie de París.
Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Gabriel
Giroud - Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix al I Districte de Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sos pares es deien Joanny Giroud, comptable, i Louise Séraphine Triboulier. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb Lucie Robin, filla de Paul Robin. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònim G. Hardy i C. Lyon –del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert, Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question, Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 al seu domicili de Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération. ***
Foto
policíaca de Louis Boucher (6 de gener de 1894) - Louis Boucher: El 29 d'agost de 1875 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Louis René Boucher –citat en algunes fonts erròniament com Bouchez. Era fill de Ferdinand Joseph Boucher, fuster escultor, i de Louise Oger. Es guanyava la vida com a escultor i ornamentista. El 20 de setembre de 1893 assistí, amb altres companys (Clotilde Adnet, Jeanne Adnet, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), a una reunió de barri, al número 30 del carrer Aboukir de París, per tractar el tema de com respondre a les «Festes Francorusses» que es preparaven, i on mostraren un discurs internacionalista que no va ser ben rebut. El 3 d'octubre de 1893 mantingué una reunió anarquista a la Sala Warin, al número 31 del carrer Abbesses, amb altres companys (Bichon, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.). El 10 d'octubre de 1893, segons un confident de la policia, una quinzena d'anarquistes (Bichon, Louis Boucher, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Gustave Mayence, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), volien entrar a la Sala Warin, però la patrona els hi negà l'entrada i n'organitzaren un míting just davant. El 22 de novembre de 1893, segons un informe d'un delator, organitzà, amb altres anarquistes, un gran sopar després d'haver robat volateria a les botigues d'aviram del costat del parc Monceau. Arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant, el 6 de gener de 1894 va ser detingut, fitxat el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de pertinença a «associació criminal»; després de declarar-se anarquista, intentà fer creure al jutge d'instrucció Henri Meyer que era membre d'una associació secreta que tenia diners per a comprar dinamita, però aquest no el va creure i el cas per «associació criminal» va ser finalment sobresegut. Un informe policíac del 12 de gener de 1894 notificava que aleshores vivia al domicili de sos pares, al número 40 de l'avinguda de Saint-Ouen. Restà empresonat en espera de judici i el 20 de març de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena, juntament amb tres companys (Marcel Noël Hervy, Armand Alexandre Godard i Émile Maince), i condemnat a sis mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència pel robatori d'un pollastre i tres sabates d'infant, tot agreujat per ser «sospitós d'anarquista». Entre el 10 i el 13 de juliol de 1897 va ser jutjat amb altres vuit companys, entre ells son germà Léon Alphonse Boucher, per l'Audiència de Versalles (Illa de França, França) i ell va ser absolt, mentre que son germà va ser condemnat a cinc anys de presó. El 28 de setembre de 1901 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Camille Julie Costes, de qui acabà enviudant. Al final de sa vida vivia al número 22 del carrer Poteau de París. Louis Boucher va morir el 13 d'agost de 1923 a Les Bâtes (Limay, Illa de França, França). ***
Notícia orgànica d'Ernest Granier apareguda en el setmanari de Lunel Le Fanal de l'1 de març de 1908 - Ernest Granier:
El 29 d'agost de 1887 neix a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i lliurepensador Ernest Barthélemy Granier. Era fill de Jean Granier,
conreador, i de Cécile Teissier. Es guanyava la vida treballant de viticultor.
A principis de 1908 era secretari de «La Libre Pensée» d'Aigüesmortes i
organitzà una conferència de Sébastien Faure a la localitat. El 8 d'octubre de
1908 va ser incorporat al 39 Regiment d'Artilleria per a fer el servei militar
i el 22 de setembre de 1910 va ser nomenat canoner, passant a la reserva l'1
d'octubre de 1910. El 26 d'octubre de 1912 es casà civilment amb l'anarquista
Rosa Jeanne Bout. El 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. L'1 de juliol de 1917
va ser destinat al 2 Regiment d'Artilleria de Muntanya; el 19 d'octubre de 1917
al 119 Regiment d'Artilleria Lleugera; el 6 de gener de 1918 al 1 Regiment
d'Artilleria de Muntanya; i l'1 de maig de 1918 al 13 Regiment d'Artilleria de
Muntanya. El 18 de maig de 1918 va ser desmobilitzat. Membre del Grup
Anarquista d'Aigüesmortes, en 1923 figurava en un registre d'anarquistes de la
policia, però on s'especificava que no militava gaire. Sembla que és el mateix
Ernest Granier que en 1932 treballava de conreador a Laurenç (Llenguadoc,
Occitània) i va ser condemnat el 8 de novembre d'aquell any pel Tribunal
Correccional de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a 25 francs de multa per
agressió al propietari Mas per una «qüestió de dones». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Sortida
campestre a Chelles-sur-Marne (1925). - Madeleine Hennuin: El 29 d'agost de 1891 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i feminista Madeleine Henriette Adeline Hennuin, més coneguda com Madeleine Colomer i que va fer servir el pseudònim Hauteclaire. Era filla de Clément Jules Auguste Hennuin, fabricant de tul, i de Marie Louise Virginie Dupuis, domèstica. El 3 de febrer de 1914 es casà al V Districte de París (França) amb l'anarquista Jean Eloi André Colomer. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Descartes del V Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, acompanya son company a l'exili després aquest es declarés insubmís, i la parella s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on el 18 de setembre de 1914 tingué una filla, Tristane Marguerite Colomer. Quan Itàlia entrà en la guerra, André Colomer va ser extradit a França, però finalment va ser llicenciat el mateix dia de l'armistici. El 3 de març de 1919 morí sa filla. A principis dels anys vint, sota el pseudònim Hauteclaire, col·laborà en Le Libertaire. Cap el 1922 allotjà al seu domicili Georgette Ango (Mimosa), a la qual introduí en el pensament anarquista. El 23 de novembre de 1923 va fer la conferència sobre Oscar Wilde «La génie est un désir et une volonté» als local de Famille Nouvelle per al Grup Anarquista del XII Districte de París. Durant la tardor de 1923, en ple «Cas Philippe Daudet», s'encarregà d'anar a Ais de Provença (Provença, Occitània) per a recuperar manuscrits inèdits que Daudet havia confiat a l'anarquista Georges Vidal. Detinguda el desembre de 1923 en arribar amb tren a París, els manuscrits van ser decomissats per la policia, però va ser posada en llibertat amb còpies dels documents segrestats. Participà activament en la campanya per l'amnistia de Jeanne Morant, a la qual va visitar a la presó de Rennes (Bretanya) a finals de 1923. En 1924 era membre de la redacció del diari Le Libertaire. Entre els anys 1925 i 1926 participà en les activitat del «Club des Insurgés» (Club dels Insurgents). El 16 de març de 1926 fou una de les oradores, amb la feminista anarquista Marguerite Guepet, de la conferència contradictòria «Le rôle de la femme dans la Société de demain: pour ou contra la panmasculinisme, la panféminisme est il souhaitable?» (El paper de la dona en la societat del demà: a favor o en contra del panmasculinisme, és desitjable el panfeminisme?). En 1927 militava en la Unió Anarquista Comunista (UAC) i en aquesta època vivia al número 19 del carrer Piver de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Fugint de la repressió, cap el 1929 marxà amb son company a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia), on André Colomer morí en 1931. De bell nou a França, s'instal·là al número 128 del carrer Charenton de París. A principis dels anys trenta estava fitxada per la policia com a «anarquista comunista». Després de la mort de son company, va perdre el cap; denunciada pels veïns pel seu comportament alienat, el 10 d'abril de 1934 va ser internada a la infermeria especial de la presó preventiva de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de Louise Lahaye publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juliol de 1927 - Louise Lahaye: El
29 d'agost de 1897 neix a Montreuil (Illa de França, França) l'anarquista
Louise Lahaye, també coneguda com Louise Maurice, pel llinatge de son
company. Era filla dels fruiters Victor Louis Lahaye i Rosalie Eugénie Laurent.
Es guanyava la vida com a obrera i en els anys vint va ser fitxada com a
anarquista. El 7 de juny de 1924 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb
l'anarquista Louis André Maurice. En el número del 29 de juliol de 1927 de Le
Libertaire es publicà un avís dels companys marsellesos on s'avisava que es
dedicava a calumniar els companys dels quals rebia solidaritat. En els anys
trenta vivia al número 24 del carrer Jouye Rouve del XX Districte de París (França)
i figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca de verificació
domiciliària de la policia. Després de la II Guerra Mundial vivia al carrer
Loos del XI Districte de París i la seva llar figurava en el llistat de domicilis
a vigilar per part de la policia. Louise Lahaye va morir el 19 de març de 1979
a Bry-sur-Marne (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Josep Costa Vilà publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 d'octubre de 1971 - Josep Costa Vilà:
El 29 d'agost de 1899 neix a Vilamaniscle (Alt
Empordà,
Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Vicenç Costa
Vilà
–algunes fonts citen erròniament el segon llinatge
Padern.
Sos pares, llibertaries, es deien Martí Costa Padern,
llaurador, i Teresa Vilà Soler. En 1926
comença a treballa de ferroviari a l'estació
duanera internacional de Portbou
(Alt Empordà, Catalunya) i posteriorment va ser destinat a
l'estació de
Barcelona (Catalunya) de la «Compañia de
Ferrocarriles
Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA).
Establert a Sant
Adrià de Besòs (Barcelonès,
Catalunya), milità en la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre de les
milícies que es
ferroviaris crearen i participà activament en els
«Fets de Maig» de 1937 contra
la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, amb
els pares tancats
pels feixistes a Figueres (Alt Empordà, Catalunya),
passà a França. S'establí a
Mont-real (Llenguadoc, Occitània), on milità en
la Federació Local de la CNT.
En 1963 una paràlisi li afectà la meitat del cos
deixant-lo malmenat fins a la
seva mort. Josep Costa Vilà va morir el 26 de
març de
1971 a la
clínica Delteil de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Antonio Sin Paván apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 de febrer de 1992 - Antonio Sin Paván: El 29 d'agost de 1917 neix a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio José Sin Paván –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Payán. Sos pares es deien Antonio Sin i Manuela Paván. Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània). Antonio Sin Paván va morir el 26 de novembre de 1991 al seu domicili de «Saint Gilles» de Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània). ***
Ramón
Liarte Viu - Ramón Liarte Viu: El 29 d'agost de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Fill d'una família humil, sos pares es deien Juan Liarte Justes, llaurador, i Antonia Viu Val. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Mâcon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos, España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas, Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda, Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975), La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978), El camino de la libertad (1983), ¡Ay de los vencedores! (1986), Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989), Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc. Sa companya fou Emília Vaqué. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a la Clínica Rive Gauche de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Jeanne
Garandel (Jeanne Pantais) -
Jeanne Garandel: El
29 d'agost de 1919 neix a Carnoët (Cornualla, Bretanya)
l'anarquista Jeanne
Marie Garandel, més coneguda com Jeanne
Pantais,
pel llinatge de son company, o Jeannette.
Sos pares es deien Jean
Garandel i Maria Virginie Le Guilloux.
Amb quatre anys
sobrevisqué a una meningitis gràcies a la
intervenció de
l'alcalde de Carnoët. Quan tenia vuit anys emigrà
amb sa família a Trélazé
(País del Loira, França) i quatre anys
més tard començà a treballar de
criada.
Simpatitzant llibertària, era assídua de l'alberg
laic de joventut mixt «Floréal»,
fundat cap el 1936 a La Daguenière (País del
Loira, França), centre de
nombroses reunions i activitats. Des de la primavera de 1936
col·laborà, amb
poemes i altres textos, en el periòdic anarquista parisenc Terre Libre. El 18 de juny de 1940 es
casà a Angers (País del
Loira, França) amb el militant anarquista Roger Francis
Pantais, que havia lluitat a la
guerra d'Espanya. Durant l'Ocupació ajudà amb son
company nombrosos militants
espanyols exiliats a evadir-se del camp de concentració de
Châteaubriant (País
del Loira, França), als quals se subministrava
documentació falsa, i francesos
refugiats a la regió. La parella també
participà, ella fent la guaita, en el
robatori de benzina als alemanys a les pedreres, que després
era redistribuïda
als obrers pedrapiquers. Després de la II Guerra Mundial
participà amb son
company en la reconstrucció del moviment llibertari i en la
Federació
Anarquista (FA). En 1947 organitzà, amb son company i
André Rivry, el congrés
de la FA que se celebrà a Angers. En els anys cinquanta la
parella s'oposà a la
tendència encapçalada per Georges Fontenis i el
grup secret «Organisation
Pensée Bataille» (OPB). Després de la
victòria d'aquesta tendència i que la FA
esdevingués Federació Comunista
Llibertària (FCL), la parella participà en la
construcció
d'una nova FA, que es materialitzà en el congrés
celebrat entre el 25 i el 27
de desembre de 1953. Entre 1954 i 1956 fou tresorera del Bulletin
Intérieur de la FA,
del qual son company era responsable.
També fou membre de «La Libre
Pensée», on
ocupà càrrecs orgànics, i
prengué
part en les gires propagandístiques organitzades pels
germans
Lapeyre, en les
quals participà activament en avortaments clandestins i en
la
difusió dels
mitjans contraceptius. Professionalment, s'ocupà de la
paperassa
administrativa
del garatge que regentava el seu company. Entusiasta de l'esperanto,
alguns
cursos es realitzaren a casa seva. Jeannette Pantais va morir l'1 de
setembre
de 2014 al seu domicili de Trélazé
(País del Loira, França). ***
Tomàs Granado Pozo i sa companya Pilar Mulet Font (2008) - Tomás Granado Pozo: El 29 d'agost de 1933 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista i esperantista Tomás Granado Pozo. Va ser fill de Modesto Granado Gata, d'un obrer camperol afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que, després de lluitar com a voluntari durant la guerra civil, s'exilià a França en acabar la contesa. Sa mare hagué de marxar del poble davant les amenaces dels feixistes locals i ell i son germà restaren amb l'àvia gairebé orfes i sense anar a escola. En 1949 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb sa mare, son germà i l'àvia, quan intentaven passar els Pirineus per Girona. Sa mare i l'àvia van ser empresonades i son germà ficat en un hospici de capellans. Ell va ser tancat a diverses presons; primer dos mesos a la Model de Barcelona, després a la madrilenya de Yeserías i més tard a la de Badajoz. Quan tenia 15 anys treballà a Valencia del Ventoso en tasques pageses, mentre sa mare i l'àvia feien feina a Zafra. Quan el germà sortí de l'hospici, en 1951 tota sa família aconseguí, amb passaports falsos comprats a un policia a Barcelona, passar a França, reunint-se amb son pare. Allà conegué Pilar Mulet Font, filla d'anarcosindicalistes catalans, la qual el va introduir en el pensament anarquista i en l'esperanto i amb qui després es casà. A partir de 1956 formà part del moviment llibertari i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Quilhan. En aquesta ciutat occitana fundà amb sa companya un grup esperantista i una secció de «Mujeres Libres». En 1958 col·laborà en la revista llibertaria parisenca Nervio. L'agost de 1961 assistí al Congrés de Llemotges del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El 20 de març de 2004 participà a Jerte en un acte homenatge a Granado i Delgado –Francisco Granado Gata, militant anarquista garrotat pel franquisme en 1963, va ser cosí seu–; aquest acte es repetí el 6 de setembre de 2006 a Valencia del Ventoso. En 2006 va rebre, juntament amb altres vells militants extremenys (Pilar Mulet Font, Manuel Méndez i José Barroso), un homenatge a Mèrida organitzat per la CNT d'Extremadura –Pablo Mellado no pogué assistí per problemes de salut. En 2007 publicà el llibre de poemes Gotes de poesías. Desde el Languedoc a Extremadura..; també té publicat una obra amb tocs autobiogràfics, Mi misión aquí se acaba. ***
Pietro Valpreda i sa família - Pietro Valpreda: El 29 d'agost de 1933 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ballarí, escriptor i militant anarquista Pietro Valpreda. Sos pares, petits comerciants, es deien Emilio Valpreda i Ele Lovati. Començà a treballar d'artesà, però, apassionat per la dansa, acabà com a ballarí de teatre de revista professional. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes de Roma i de Milà durant les seves gires artístiques arreu d'Itàlia. A Milà formà part del «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» i a Roma, a partir de 1969, del «Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El seu grup artístic es caracteritzà per les seves accions irrespectuoses i provocadores, per la qual cosa rebé el suport de bona part dels grups anarquistes italians. En 1969, durant una marxa a Milà, cridà amb un udol trencador «Bombe, sangue e anarchia!» (Bomba, sang i anarquia!) davant la Piazza Duomo. Poc després, a Roma, va escriure un fulletó antimilitarista molt sagnant, on posava com a adreça la direcció de la redacció romana del periòdic anarquista Umanità Nova. El març de 1969, amb altres dos companys, publicà en ciclostil Terra e Libertà, on elogiaven l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa violenta. El novembre d'aquell any abandonà el «Circolo Bakunin» i fundà, amb el «transformista» polític Mario Merlino i altres companys més joves (Emilio Bagnoli, Roberto Gargamelli, Emilio Borghese, Roberto Mander), un grup més radical i d'eslògans força més provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo Anarchico 22 Marzo». Aquest grup no serà vist per bons ulls ni pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» ni pels companys romans de la Federació Anarquista Italiana (FAI), ja que l'estructuració formal del grup es presta força a les infiltracions policíaques i feixistes. De fet més tard es descobrí que en el grup s'havia infiltrat el policia Salvatore Ippolito i el neofeixista Mario Merlino. L'11 de febrer de 1969 amb Luciano Lanza organitzà una manifestació anticlerical a Venècia per protestar per les commemoracions del 40 aniversari dels pactes feixistes del Laterà al crit de «Ni Església ni Estat, ni esclaus ni amos». El 12 de desembre de 1969 explotà al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà una bomba que va provocar 17 morts i 88 ferits, alhora que tres més estaven anunciades a Roma. Aquell dia Valpreda era a casa de la seva tia Rachele Torri al llit malalt de grip, però fou acusat de ser un dels autors materials de la matança i detingut tres dies després, quan anava al Palau de Justícia per respondre a una vella qüestió penal. En aquells dies 84 persones van ser detingudes acusades dels fets, gairebé totes anarquistes, entre elles Giuseppe Pinelli, que serà defenestrat des de la comissaria de policia. Aviat s'engegà una gran mobilització per demanar l'alliberament dels anarquistes detinguts i per evidenciar el muntatge policíac que l'Estat italià havia orquestrat. Valpreda, com a mesura extrema de pressió, decidí presentar-se com a «candidat-protesta» en les llistes electorals de la formació política comunista promotora del periòdic Il Manifesto. En 1972 es promulgà una llei específica («Llei Valpreda») que permeté la seva escarceració; aquesta nova llei derogava l'anterior vigent segons la qual un acusat de delictes greus, fins i tot la mort, no podia ser alliberat fins que no hi hagués una sentència ferma d'absolució. Un cop lliure, participà en conferències, debats públics, entrevistes televisives i manifestacions diverses; obrí un bar nocturn («Barricata 1898») al popular barri milanès de Garibaldi i tingué un fill, Tupac Libero Emiliano, amb sa companya Lauretta. Posat en evidència tot el muntatge policíac, l'1 d'agost de 1985 el Tribunal d'Apel·lació de Bari l'absolgué per manca de proves, sentència que fou confirmada pel Tribunal de Cassació. Mentrestant, la malaltia de Buerger l'afectà les cames, afecció degenerativa cancerígena que minà la seva salut i que li impossibilità guanyar-se la vida com a ballarí, dedicant-se a vendre llibres de l'editorial de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii, llibre de poemes que va escriure a la presó. Amb el periodista i literat Piero Colaprico escrigué tres llibres: Quattro gocce di acqua piovana (2001), La nevicata dell'85 (2001) i La primavera dei maimorti (2002). Pietro Valpreda va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer Paolo Sarpi de Milà (Llombardia, Itàlia); el funeral, organitzat pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa», fou dos dies després i el seu cos fins a la incineració fou acompanyat per un seguici de 3.000 persones.
Defuncions
Enric Vañó Nicomedes - Enric Vañó Nicomedes: El 29 d'agost de 1939 és afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enric Vañó Nicomenes. Havia nascut el 18 d'octubre de 1910 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Sos pares es deien Pere Vañó Chafer, jornaler, i Maria Nicomedes Morán. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista «Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enric Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb Josep Vañó Botella i Francesc Peidro Romeu. Enric Vañó Nicomedes (1911-1939) ***
Avelino
Fóscolo (1942) -
Avelino Fóscolo:
El 29 d'agost de 1944 mor a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) el
químic, farmacèutic,
periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino
da Silva, més
conegut com Avelino Fóscolo.
Havia
nascut el 14 de novembre de 1864 a Sabará (Minas Gerais,
Brasil). Segons alguns
descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo
Foscolo, però això
no és cert, ja que adoptà posteriorment el
pseudònim d'Avelino Fóscolo en honor
del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una
costurera, Maria
Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha.
Estudià a diferents
col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe.
Després de realitzar diverses feines
humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a
Congonhas de
Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una
ocasió assistí a un
espectacle de la «Companhia de Quadros Vivos
Keller», dirigida per un
nord-americà, i captivat per la vida de la
faràndula, i amb moltes ganes de
fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres
de la companyia
que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent
diversos
països llatinoamericans i representant espectacles escrits per
ell. En 1886
passà de gira per Sabará i decidí
quedar-se i a partir d'aquest moment començà
la seva carrera periodística i literària en
aquesta població, involucrant-se en
les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la
maçoneria i
guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887
col·laborà en el
periòdic local Folha Sabarense.
En
1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira,
la novel·la A Mulher. A
començament de segle
s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de
Taboleiro Grande (actualment
Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant
de magisteri de la
zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha),
filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son
sogre, Manuel
Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria
«Fóscolo & Cia» i
aprofità
l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural
i del pensament llibertari, realitzant
debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a
preus mòdics,
especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée
Reclus. El 6 de gener de 1893
començà a publicar a Taboleiro Grande amb una
impremta manual que comprà el
periòdic quinzenal A Vida,
que fou
substituït en 1896 pel periòdic obrerista O
Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la
fàbrica tèxtil Cedro,
propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per
l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als
quals ell ajudava fent costat
les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels
medicaments que
necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O
mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la
trista realitat
dels esclaus, i A capital, primera
novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la
construcció de la ciutat,
inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la
distribució
dels lots de terra. En aquests anys fundà
periòdics, biblioteques i grups
teatrals («O Clube Dramático e
Literário»). Investigador químic
–inventà
nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es
comercialitzà força
a Europa–, en una ocasió viatjà a
Alemanya per fer cursos d'especialització
farmacèutica
a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà
a Taboleiro Grande la notícia
que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps
després, natural consternació
quan retornà a la població i trobà de
dol sa nombrosa família. La seva
literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del
naturalisme tardà» de la
literatura brasilera, amb una forta preocupació per la
denúncia d'una «societat
retrògrada i injusta», motivada per les
desigualtats socials, l'esclavitud, el
conservadorisme de l'Església catòlica, la
discriminació sexual de la dona i
els casos derivats de l'empobriment de la població
(orfandat, suïcidi,
prostitució, violació, castració, joc,
etc.). El seu estil literari es va veure
molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor
Hugo,
Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev
Tolstoi, Élisée Reclus,
George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus
leitmotiv és la figura del
«sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un
drama social en tres actes (O semeador).
Entre juliol de 1906 i
desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el
periòdic anarquista A Nova Era.
El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia
Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a
Juiz de Fora (Minas
Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira
número 7 amb el patrocini del seu
amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor,
en representació
de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais,
Brasil),
sense adscripció a cap partit polític, i quan en
1912 es creà el municipi de
Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu
primer consistori. En aquests
anys col·laborà en el periòdic
anarquista A Lanterna, de São Paulo, on
entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments
la seva obra No circo. En 1915 es
traslladà a Belo
Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que
havia fundat. Els
seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A
més de les obres citades
podem destacar O caboclo. Novela de
costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo.
Romance social (1920).
Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo
Horizonte (Minas Gerais,
Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987
Letícia
Malard publicà l'assaig Hoje tem
espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance
i 1992 Regina Horta Duarte la
biografia A Imagen rebelde. A
trajetória
libertária de Avelino Fóscolo. En 1999
Letícia Malard i José Américo
Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro
velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo.
En 2013 el Coletivo
Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a
Belo Horizonte amb el
nom «Livraria Anarquista Avelino
Fóscolo». ***
Virgili Batlle i la seva companya Jeanne Marcelle Daynès (Tolosa de Llenguadoc, 1945) - Virgilio: El 29
d'agost de 1947 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el
pintor anarquista
Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio
o Virgilio Vallmajó.
Havia nascut el 13
de maig de 1915 al carrer de Sant Cristòfol del barri del
Pont d'Olot
(Garrotxa, Catalunya). Sos pares es deien Josep Batlle
Casadellà i Rosa
Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill
d'una família treballadora,
encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa
relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de
Sant Jaume de Llierca. Va fer
els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va
començar a treballar
al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va
introduir en el
món de la pintura. Posteriorment entrà a fer
feina a la fàbrica tèxtil de Can
Jombi, lloc on començaren les seves activitats
anarcosindicalistes. En aquesta
època participà en les activitats del Centre
Obrer d'Olot. Més tard, passà a
treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa,
Catalunya), on
destacà com actiu militant llibertari. Soci de
l'Orfeó Popular, en 1935 va ser
nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la
qual va
formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol.
També jugà en la
Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol
de 1936 entrà
a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les
Fonts, dominat per la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals
realitzà tasques
propagandístiques. Poc després, marxà
voluntari al front d'Aragó, integrant-se,
probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou
membre del Cos de Sapadors i
Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca,
Aragó, Espanya), i
participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro.
Malalt de
tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del
Montseny; el 25 de
febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de
març d'aquell any el
Tribunal Mèdic el va declarà inútil
per al servei militar. El gener de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va
ser reclòs al camp
de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir.
Instal·lat a París, establí
contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà
diversos retrats, i
entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume
Sabartés Gual, amb qui discutirà
sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la
colònia d'exiliats
republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la
seva
malaltia el van obligar a passar a la «França
Lliure». Fou internat a
l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on
conegué Jeanne Marcelle Daynès,
infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser
d'una família aristocràtica i
monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es
casarà després que aquesta
abandonés els hàbits. A Montalban
col·laborà amb l'artista Sébastienne
Marre,
filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella
conegué l'obra de diversos
autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de
l'ocupació nazi, com ara
Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà
a Tolosa de
Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle),
on fabricà
joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia
d'artistes exiliats (Manuel
Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim
Vicens-Gironella,
etc.) i muntà l'única exposició
individual de pintura de què es té
constància. Durant
l'ocupació participà en activitats de la
Resistència i després de
l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol
(PSE). En aquests
anys, passà per diversos sanatoris perquè li
tractessin la malaltia, com ara el
dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué son
únic fill, Michel.
Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29
d'agost de 1947 a la seva
casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). L'artista
Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria
madrilenya José de la
Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada
d'un conjunt de les
seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner
del seu domicili i,
entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà
l'exposició «Virgilio
Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la
abstracción geométrica». Entre el 5
d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la
Imaginart Gallery de
Barcelona l'exposició «Virgilio
Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista»
i gairebé
alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es
mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera
(Alt Empordà,
Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili
Batlle Vallmajó. La
radicalitat estètica d’un pintor català
anarcosindicalista exiliat a Tolosa»,
el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís
Selles Rigat i de la
qual s'edità un llibre-catàleg. ***
Juan José Luque Argenti (1956) - Juan José Luque Argenti: El 29 d'agost de 1957 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Havia nascut el 22 d'agost de 1890 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan José Luque Guerrero i Julia Argenti Rodríguez. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la «Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. Estava casat amb María del Carmen Díaz Nicoli, de qui es va divorciar. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la Clínica Los Alamos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat. Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia «col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.). És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974). ***
Necrològica
de Marina Esteban Villalba apareguda en la revista parisenca Confrontación
de gener-febrer de 1980 - Marina Esteban Villalba: El 29 d'agost de 1979 mor a Montluçon (Borbonès, Occitània) l'anarcofeminista i anarcosindicalista Marina Esteban. Havia nascut el 17 de juliol de 1915 a El Carpio de Tajo (Toledo, Castella, España). Sos pares es deien Matías Esteban i Modesta Villalba. Sota el franquisme fou membre de la clandestina l'Agrupació «Mujeres Libres» de Madrid (Espanya) i participà en diversos Comitès Nacionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com ara els encapçalats per César Broto Villegas entre juliol i octubre de 1945 i per Ángel Morales Vázquez entre novembre de 1945 i març de 1946. Quan la caiguda del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Manuel Villar Mingo el novembre de 1947, va ser detinguda i restà empresonada 90 dies al calabós. En 1953 passà a França, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Montluçon. Posteriorment formà part dels grups confederals reagrupat al voltant del periòdic Frente Libertario. Son company fou el militant confederal Laureano Baños Rivera (Gonzalo). Marina Esteban Villalba va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Occitània). ***
Necrològica
d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 16 de desembre de 1979 - Aníbal Ferré Gómez: El 29 d'agost de 1979 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Aníbal Ferré Gómez. Havia nascut el 4 de juny de 1915 a Valros (Llenguadoc, Occitània). Sos pares, espanyols, es deien Arnaldo Ferré i María Gómez. El 25 de novembre de 1940 es casà a Sant Maissemin de la Santa Bauma (Provença, Occitània) amb Palmira Campuzano, amb qui tingué quatre infants (Georges, Blanche, Violette i Élisée). Després de la II Guerra Mundial participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1954 va ser nomenat secretari de l'Oficina de la Unió Local de la CNTF i a principis dels anys seixanta era secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT espanyola en l'exili, a més de secretari de la Unió Local de Marsella de la CNTF. En 1963, en el XII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux (Illa de França, França), va ser elegit secretari general d'aquesta organització, en substitució de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), càrrec que ocupà del 30 de desembre de 1964 fins a 1970. Malalt de càncer, Aníbal Ferré Gómez va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta ciutat. ***
Necrològica
de Vicenç Monsant Torrús apareguda en el
periòdic tolsà Espoir del 8 de
març de 1981 - Vicenç Monsant Torrús: El 29 d'agost de 1980 mor a Saint-Étienne (El Forez, Arpitània) l'anarcosindicalista Vicenç Josep Joan Monsant Torrús –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Montsant. Havia nascut el 8 de març de 1915 a Sant Iscle de Vallalta (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien Esteve Monsant Collet, forner, i Antònia Torrús Dera. Fill d'una família pagesa terratinent relativament acomodada de la qual era hereu, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari. Durant la guerra va ser perseguit i detingut a la seva comarca per les forces de la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i se Sètfonts. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació alemanya canvià d'identitat i aconseguí trobar feina a les obres de la presa de Sant Estève de Cera (Alvèrnia, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, un cop regularitzada la seva situació, s'establí a Saint-Étienne amb sa companya Rosario García, treballà de paleta i continuà militant en la CNT de l'exili. Va fer de correu entre els moviments llibertaris de l'exili i de l'interior gràcies als seus freqüents viatges a Catalunya. Vicenç Monsant Torrús va morir el 29 d'agost de 1980 a l'Hospital Bellevue de Saint-Étienne (El Forez, Arpitània). ***
Gérard
Leretour (1933)
- Gérard Leretour:
El 29 d'agost
de 1990 mor a Bulnes
(Diguillín, Ñuble, Xile) el militant
anarquista,
antimilitarista, pacifista i francmaçó
Gérard Bernard Leretour. Havia nascut el 8 de novembre de 1909
a Le Houlme (Alta Normandia, França). Fill d'una
família
obrera, sos pares es deien Henri Leretour, treballador del lli, i
Clémence
Picos. D'antuvi treballà a Rouen (Alta Normandia,
França) d'empleat dels
tramvies de la ciutat. En aquesta època s'acostà
a les Joventuts Comunistes. A
finals dels anys vint s'establí a Suresnes (Illa de
França, França), on
treballà com a obrer mecànic en una
fàbrica de motors d'aviació, i entrà a
formar part dels cercles llibertaris parisencs, descobrint l'octubre de
1929
l'objecció de consciència en una
reunió pública de suport a l'insubmís
Eugène
Guillot. Incorporat al 12 Regiment d'Artilleria d'Haguenau
(Alsàcia, França),
refusà presentar-se davant el consell de revisió
militar i el desembre de 1929
va ser detingut i enviat a la secció d'exclosos del 26
Regiment d'Infanteria,
on començà una vaga de fam que el va portar a la
secció de «dements» de
l'hospital militar d'Estrasburg (Alsàcia,
França). Finalment el 29 d'agost de
1931 s'evadí i fugí cap a Bèlgica. A
Brussel·les freqüentà les
anarcopacifistes
Marcel Dieu (Hem Day) i
Léo Campion.
Mentrestant, el 7 d'octubre de 1932, va ser condemnat en
rebel·lia a França a tres
ans de presó per «deserció a
l'estranger en temps de pau». A Bèlgica
participà
en el comitè de suport a l'objector flamenc
Rutger Simoëns. De tornada
al seu país, el 5 de gener de 1933 es va presentar a la
gendarmeria de Suresnes
(Illa de França, França) i va ser tancat primer a
la presó militar de Nancy
(Lorena, França) i després a la presó
parisenca del Cherche-Midi, on començà
immediatament una vaga de fam, a la qual es solidaritzaren altres
objectors de
consciència (Geores Chevé, Jean Especel, Henri
Ferjasse, Eugène Guillot i Roger
Lippler). Alliberat el 9 de febrer de 1933, el juliol d'aquell any
creà, amb
l'anarquista Eugène Lagomassini (Lagot),
que n'exercirà de secretari i
que morirà en l'exili a Panamà en 1945, la
«Lliga dels objectors de
consciència», que esdevindrà la
Secció Francesa de la Internacional dels
Resistents a la Guerra (SFIRG). En 1933 publicà el llibre
autobiogràfic Soldat?
Jamais!. A la tardor de 1933, fou detingut per haver
destruït amb Bernard,
Albert Daunay, Lagot, Hauchecorne, Madec i Saïl Mohamed,
l'estàtua de Paul
Déroulède, fundador de la «Lliga dels
Patriotes», a la plaça parisenca de
Laborde, per cridar l'atenció sobre la situació
de l'objector Henri Ferjasse
que portava 30 dies en vaga de fam; acció a la qual no es va
solidaritzar la
Lliga dels Combatents de la Pau (LICP). Condemnat el 20 de novembre de
1933 pel
XIII Tribunal de Policia Correccional a 18 mesos de presó,
realitzà de bell nou
una vaga de fam a la presó parisenca de la Santé
per obtenir l'estatut de pres
polític. Després de 17 dies, el 17 de gener de
1934, fou enviat al calabós on
comença una vaga de fam i de set. Una setmana més
tard, i després de dues
crisis cardíaques, fou transferit a la infermeria de la
presó de Fresnes, on
continua la seva acció fins al 13 de febrer, quan, per desig
de sa família,
acceptà deixar la vaga. La «Lliga dels objectors
de consciència» fou dissolta
oficialment per l'Estat arran d'aquest afer, el 13 de novembre de 1933,
però
fou reconstituïda en 1936 sota el nom de
«Comitès de defensa dels objectors de
consciència». El 10 de gener de 1936 va ser
alliberat a resultes d'una mesura
de gràcia. El juliol de 1936 va fer una crida en el
periòdic Terre Libre,
apel·lant a la creació de
«Comitès de defensa dels objectors de
consciència» a
tot arreu com a mitjà per aconseguir l'alliberament dels
companys empresonats.
A partir del 25 de novembre de 1936 publicà el
periòdic Rectitude. Organe
des Pacifistes d’Action de la Ligue des Objecteurs de
Conscience (SFIRG),
que desaparegué el 3 de març de 1937
després d'haver publicat 13 números. Amb l'esclat
de la Revolució espanyola de 1936, participà en
el «Comitè per a l'Espanya
lliure», creat per Louis Lecoin, i en el
«Comitè anarcosindicalista per a la
defensa i alliberament del proletariat espanyol», fundat
l'agost de 1936 per la
Unió Anarquista (UA), la Federació Anarquista de
llengua Francesa (FAF) i la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR). A
començament de 1937, amb les Joventuts Anarquistes i les
Joventuts Socialistes
del Sena, fundà les Joventuts Antimilitaristes. El gener de
1937 fou novament
empresonat a la Santé per les seves declaracions en un
míting a Le Mans (País
del Loira, França). L'octubre de 1937 publicà a
París, amb R. Rousseau i els germans
Maurice i Charles Laisant, l'únic número del
periòdic L'Insurgé. Le
vrai, per protestar contra la utilització
d'aquesta capçalera fundada per
Jules Vallès pel sectors dretans encapçalats per
l'escriptor Thierry Maulnier i
l'antisemita Edouard Drumont. Fugint de la mobilització
durant la II Guerra
Mundial, en 1939 s'exilià a Santiago de Xile (Xile), on
mantingué
correspondència amb Louis Lecoin. El 29 d'agost de 1953 es
casà a Santiago de
Xile amb Carmen del Rosario Madariaga. El març de 1967
passà unes setmanes a
França per visità sa germana i es
presentà, com a pura formalitat, a les
autoritats militars. Gérard Leretour va morir el 29 d'agost
de 1990 a Bulnes
(Diguillín, Ñuble, Xile). ***
Necrològica
de Juan Antonio Dueso Sanz apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 13 d'octubre de 1992 - Juan Antonio Dueso Sanz: El 29 d'agost de 1992 mor a Les Alamands [La Tour-du-Crieu] (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio Dueso Sanz. Havia nascut el 29 d'agost de 1921 a Pozán de Vero (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Melchor Dueso i Jerónima Sanz. En 1939, amb el triomf franquista, encara adolescent, passà a França i va ser internat en un refugi. Durant l'Ocupació, fugint de la inscripció en els batallons de treballadors, creuà amb un company la línia de demarcació amb bicicleta i passà a la zona nord. Després de la II Guerra Mundial s'establí al departament de l'Arieja i entrà a formar part de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) des de la seva fundació. En diferents ocasions sou membre del Comitè Departamental confederal i durant els anys vuitanta fou tresorer de la Comarcal. Juan Antonio Dueso Sanz va morir el 29 d'agost de 1992, el dia del seu aniversari, al seu domicili de Les Alamands (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat dos dies després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Isabel Solano. ***
Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939) - Juan Andrés Álvarez Ferreras: El 29 d'agost de 1999 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Havia nascut el 7 de febrer de 1916 a la Cité du Pinson de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Félix Álvarez, miner, i Florentina Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. El 28 d'abril de 1951 es casà a Montluçon amb Alexandra Ewdokimowa. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a Los Ángeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, etc. Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999) Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009) ***
Isidre
Guàrdia Abella en el seu 91 aniversari (15 de juny de 2012) - Isidre Guàrdia
Abella: El 29 d'agost de 2012 mor a València
(València, País Valencià) l'escriptor
i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Isidre Guàrdia
Abella, que va fer
servir nombrosos pseudònims (Leopoldo
Arribas, Codine, Juan Lorenzo, Viriato,
Juan Ibérico, Isigual). Havia nascut el 15 de juny de
1921 a València (València, País
Valencià). Sos pares es deien Isidre Guàrdia i
Carme Abella. En
1931 quedà orfe de pare i quan tenia 10
anys hagué de posar-se a treballar en diverses feines (grum,
ajudant de
cambrer, aprenent de barber, dependent, peó, caixer, etc.),
essent la seva
formació intel·lectual de caràcter
autodidacta. En 1935 s'afilià al Sindicat
Gastronòmic de la Confederació Nacional de
Treball (CNT). Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936, a més de militar en la CNT,
formava part de les
Joventuts Llibertàries del Barri del Centre de
València. El 2 d'agost de 1936
participa en l'assalt de la caserna del Regiment de Cavalleria Lleuger
Cuirassat «Lusitania» Núm. 8, ubicat al
passeig d'Àlbers de València. Durant la
guerra civil lluità com a voluntari en la «I
Columna Confederal de Llevant» i,
després de la militarització de les
milícies, amb 17 anys, al front de Terol va
ser nomenat sergent de la 82 Brigada Mixta; en aquesta època
col·laborà, sota
el pseudònim d'Isigual en
el periòdic
mural del II Batalló d'aquesta brigada. Amb el triomf
franquista va ser capturat i fou tancat al camp de
concentració d'Utiel (Plana
d'Utiel, País
Valencià). Un cop lliure, s'integrà en la lluita
clandestina. Fou membre del
Comitè Provincial del Moviment Llibertari de
València i, des de novembre de
1939, responsable d'Organització del Comitè
Provincial de l'Agrupació
Llibertària, que incloïa la CNT, la FAI i les
Joventuts Llibertàries. Com a
participant en la distribució del manifest de
l'Aliança Democràtica Espanyola
(ADE) mitjançant 5.000 pamflets impresos a França
per Francisco Ponzán Vidal i
introduïts a la Península per Agustín
Remiro Manero, el 15 de juny de 1940, el
mateix dia que complia 19 anys, va ser detingut per la policia
franquista. El 8
de novembre de 1941, juntament amb 32 militants de la CNT i de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), va ser
jutjat en consell de guerra i
condemnat a mort per «conspiració contra el
règim» i pertànyer a
l'Agrupació
Llibertària, pena que fou commutada el gener de 1942 per la
de 30 anys de presó.
Entre el febrer de 1942 i el 7 d'octubre de 1950 restà
tancat a la valenciana Presó
Central de Sant Miquel dels Reis, lloc on començà
a escriure per al moviment
llibertari. Durant l'empresonament fou secretari de les Joventuts
Llibertàries
durant quatre anys i membre del Comitè Llibertari de la
presó per altres quatre
anys. En aquest període, a més de ampliar els
seus coneixements de francès i
d'italià i d'estudiar comptabilitat, publicà el Boletín de CNT,
dirigí el periòdic de les Joventuts
Llibertàries i
fou corresponsal per a la premsa anarquista de l'exili,
gràcies al suport del
funcionari de la presó Castor García Rojo, que
treia els articles. En 1974 seu
testimoni (Juan Lorenzo) va ser
recollit en el número especial de Cuadernos
de Ruedo Ibérico «El movimiento
libertario español». Després de la mort
del
dictador Francisco Franco, participà e la
reconstrucció de la CNT. A partir de
1976 dirigí una empresa química i aquest mateix
any quedà entre els 10 finalistes
del Premi Planeta amb la seva novel·la
autobiogràfica Saca, que
no arribà a publicar-se ja que li van demanar fer
«alguns
canvis»; posteriorment l'editor madrileny Gregorio del Toro
la publicà sota el
nom d'Otoño de 1941. El
22 de
setembre de 1977 impartí als locals de
l'Agrupació Cultural «Libre Studio» la
conferència La CNT ante el
presente,
pasado y perspectiva. Posteriorment fou directiu d'empreses
agrícoles
cítriques i membre del Comitè de
Gestió de Cítrics i de diferents
organitzacions agràries, a més d'un gran
coneixedor del món de l'economia
valenciana i de l'exportació de cítrics
–viatjà arreu d'Europa i del nord
d'Àfrica comercialitzant taronges–, i va escriure
al voltant d'aquesta
problemàtica en diferents diaris i revistes valencianes. En
1999 va fer una
conferència sobre sindicalisme a la Universitat de
València. En 2004 participà
en un homenatge a Ángel Tarín Haro (El
Pirata) a Xest i en 2005 el seu testimoni va ser recollit per
al documental
Zona Roja, de Felip Solé.
Fou soci de
la Fundació Salvador Seguí. En 2011 fotos seves
realitzades per Juan Navarro
van ser mostrades a València en l'exposició Los
no vencidos. Trobem articles seus en nombroses publicacions
llibertàries, moltes
vegades fent servir nombrosos pseudònims, com ara Comunidad Ibérica, España
Libre, Espoir, Frente Libertario, La
Hora de Mañana, Levante,
El Noi, Nosotros,
Noticia Confederal,
Pentagrama, Polémica,
Las Provincias,
Revista Iberoamericana de
Autogestión y
Acción Comunal, Rumbos,
Sindicalismo, Umbral,
La Verdad, entre
d'altres. És autor d'Otoño
de 1941. Entre
el ensayo y la historia (1976 i 2007), La
CNT ante el presente, pasado y perspectiva (1977), Conversaciones sobre el movimiento obrero.
Entrevistas con militantes
de la CNT (1978), Tras las
elecciones
sindicales. Análisis de una situación
(1978), Consideraciones sobre los derechos
humanos (1979), Escritos del
silencio (2005, articles
escrits al penal), Entre muros y sombras
(2006), Desde San Miguel seguimos en
lucha. Textos 1949-1971 (2010). Isidre Guàrdia
Abella va morir el 29 d'agost –algunes fonts
citen erròniament 28
d'agost– de 2012 a l'Hospital General de València
(País Valencià) com a
conseqüència d'una aturada
cardiorespiratòria i fou incinerat l'endemà
al Cementiri General de València. Sa companya, Amparo
Cortés Arribas. Isidre Guàrdia Abella (1921-2012) ***
Article
de Jacques Tanforti publicat en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 24 de juny de 1954 -
Jacques Tanforti:
El 29 d'agost de 2014 mor a Villejuif (Illa de França,
França) el comunista
llibertari Jacques Jean Tanforti. Havia nascut el 20 de setembre de
1929 al XV
Districte de París (França). Sos pares, italians,
es deien Blaise Tanforti,
torner, i Julie D'Attilo. Obrer metal·lúrgic com
son pare, a finals dels anys
quaranta fou membre, amb altres companys (Gil Devillard,
André Nedelec, Jacques
Prol, etc.), del grup anarquista de la fàbrica Renault de
Billancourt (Illa de
França, França). En aquests anys
col·laborà en La
Libertaire. El 28 d'octubre de 1950 es casà a
Boulogne-Billancourt amb Odette Marcelle Sabatier, també
militant llibertària, amb
qui tingué un infant i de qui va enviudar l'agost de 1955.
En el Congrés de la
Federació Anarquista (FA) celebrat entre el 24 i el 25 de
maig de 1953 a París,
va ser nomenat membre de la comissió de control de mandats.
El juny d'aquest
mateix any, entrà a formar part de
l'«Organitsation Pensée Bataille» (OPB,
Organització Pensament Batalla), al voltant de Georges
Fontenis, grup clandestí
comunista llibertari creat amb la finalitat de fer-se amb el control de
la FA.
A finals de novembre de 1953, després de la
suspensió de René Lustre de l'OPB
per «negligències», el
substituí com a membre permanent d'aquesta
organització.
Membre de la Federació Comunista Llibertària
(FCL), reemplaçà Robert Joulin en
el càrrec de gerent de Le
Libertaire
a partir del 4 de juny de 1954 i fins el 12 de juliol de 1954. El 9 de
març de
1957 es casà al XIV Districte de París amb
Solange Marie Albanie Carrère. El
seu últim domicili va ser a Viry-Châtillon (Illa
de França, França). Jacques
Tanforti va morir el 29 d'agost de 2014 a l'Hospital Gustave Roussy de
Villejuif (Illa de França, França). ---
|
![[28/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/08]") |
|
![[30/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/08]") |
|
|
| Actualització: 29-08-24 |