|
---
Anarcoefemèrides del 29 de setembre Esdeveniments
Capçalera de La Potence - Surt La
Potence: El 29 de setembre de 1927 surt a Clamart (Illa de França, França)
el primer número del setmanari anarquista La Potence. Artistique, politique
et sociale. El llançament del primer número es caracteritzà perquè va ser
publicitat amb grans cartells col·locats en automòbils que circulaven per les
grans avingudes parisenques. Aquest periòdic, que s'autodefinia «avantguardista»,
va ser editat per Octave Fichet (J.-B. La Chesnaye) i entre els col·laboradors
hi figuraven Maurice Berlant, Jean-Baptiste Bucco, Franck Francastel, Germain
Fuynel, Lucien Léauté (Luc Lelatin), Brutus Mercerau, Henry Moural, Claude-Henry
Perrin, Henri Robin, Jack-Layne Sancini i Jacques Vingtras, entre d'altres. La
seu social va ser el domicili d'Octave Fichet, al número 81 del carrer Moulin-de-Pierres de Clamart. La tirada va ser de 10.000 exemplars i va admetre publicitat.
Concentrà els seus atacs contra els grups dretans i contra les institucions
(exèrcit, política, magistratura, premsa, finances, etc.), alhora que va fer
crítiques literàries i teatrals. Fichet intentà crear un «Club de La Potence»,
però sembla que el projecte no reeixí. En sortiren, com a mínim, sis números, l'últim
el 24 de novembre de 1927.
Naixements
Ezra H. Heywood - Ezra Heywood: El 29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes «obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood. ***
Foto policíaca de Jean Borla (2 de març de 1894) - Jean Borla: El 29 de setembre de 1847 neix a Cirié (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Michele Borla, també conegut com Jean Michel Borla. Sos pares es deien Giovanni Borla i Marianna Rechia. Emigrat a França, treballà d'obrer en una armeria de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 28 de juny de 1875 va ser condemnat a Lió (Arpitània) a vuit dies de presó per «ultratge a agents». A partir de 1877 treballà com a ajustador a la fàbrica de canons nord-americana Hotchkiss de Saint-Denis (Illa de França, França), que s'havia inaugurat dos anys abans. En aquesta època vivia sense casar-se amb la bugadera Elisa-Blanche Royer, amb qui havia tingut un infant. Entre 1891 i 1892 estigué relacionat amb el moviment anarquista, però després cessà de freqüentar-lo i en 1894 sembla que abandonà la política. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes aixecat el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia i vuit dies després s'ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció per «associació criminal». El 2 de març de 1894 el comissari de policia de Sant-Denis Nord es presentà al seu domicili i taller, al número 5 del carrer Strasbourg de Saint-Denis; en aquest escorcoll es trobaren exemplars de premsa anarquista (L'Birichin, Il Proletario, La Riscossa) i el fullet La société future, obreta que havia estat distribuïda a la porta de la fàbrica. Reconegué que llegia Le Père Peinard a la fàbrica Hotchkiss. Empresonat l'endemà a la presó parisenca de Mazas, va ser posat en llibertat provisional el 6 de març d'aquell any. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier] - Alcide Dubois: El 29 de setembre de 1856 neix a Les Bois (Jura, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, i Émélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges «faiseur de secrets» –el «secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca– i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per «instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat –més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió «preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista. Alcide Dubois va morir el 8 de setembre de 1912 a Saint-Imier (Berna, Suïssa). ***
Obra de Prouvost - Léon Prouvost: El 29 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de setembre– de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon-Michel Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Sos pares es deien Félix Léon Prouvost, fabricant, i Adéle Justine Delamoy. Fill d'una família burgesa del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, el 31 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 d'agost– de 1921 a Villa Rock Hill, a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres. ***
Retrat de Camille Gabriel Thiry publicat en el diari de Charleville Le Petit Ardennais del 28 de novembre de 1908 - Camille Gabriel
Thiry: El 29 de setembre de
1875 neix a
Carignan (Ardenes, França)
l'anarquista Camille Gabriel Thiry. En el moment del part un
germà bessó seu nasqué
mort. Sos pares es deien Jacques Thiry, manobre jornaler, i Sidonie
Angélique
Mataigne, planxadora. Es guanyà la vida treballant d'obrer
fuster. Després de
viure a Carignan, s'instal·là a Sedan (Ardenes,
França). El 26 de maig de 1897
va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a un mes de
presó per
«robatori» i el 15 de desembre de 1897 va ser
condemnat pel mateix tribunal a
40 dies de presó per «abús de
confiança». El 28 de novembre de 1898 va ser
incorporat al IV Batalló d'Infanteria Lleugera
d'Àfrica a Algèria. Un cop
llicenciat el 15 d'octubre de 1899, amb certificat de «bona
conducta»,
s'establí a Charleville (Ardenes, França), on el
14 de novembre de 1900 es casà
amb Laure Fléda Curie, amb qui tingué tres
infants. En 1901 va ser detingut a
Carignan per haver furtat eines a son antic patró
Frédéricq i haver calat foc
el taller de fusteria. En la seva defensa afirmà que havia
furtat les eines
perquè volia establir-se pel seu compte i el bancs no li
deixaven diners. Per
aquest fet el 25 de febrer de 1901 va ser condemnat per
l'Audiència de Mézières
(Ardenes, França) a cinc anys de treballs
forçats, pena que va ser commutada el
18 d'abril d'aquell any per cinc anys de reclusió. El 14 de
juliol de 1905 va
ser posat en llibertat. Posteriorment, el 27 de novembre de 1908 va ser
condemnat per l'Audiència de les Ardenes a vint anys de
treballs forçats en
colònia penitenciària per «robatori
qualificat» –el 7 de juny de 1908, amb
l'anarquista Joseph Paret, amb qui aferrava cartells revolucionaris per
la zona
i estaven en contacte amb la colònia llibertària
d'Aiglemont (Ardenes, França),
havia furtat 10.000 francs al dentista Louis Thiéry de
Charleville. Joseph
Paret va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats i
ambdós van ser enviats
a la colònia penitenciària de
Saint-Laurent-du-Maroni. Camille Gabriel Thiry va morir el 7
d'agost de 1924 a Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana Francesa). ***
Nota
necrològica d'Étienne Coudereau apareguda en el
diari de Bourges Centre-Express
del 5 de març de 1929 - Étienne Coudereau: El 29 de setembre de 1883 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Étienne Coudereau. Sos pares es deien Jean Coudereau, jornaler i obrer dels centres militars, i Marie Brunet, jornalera. En 1895 aconseguí el certificat d'estudis a l'escola del carrer Paradis de Bourges. Posteriorment es guanyà la vida com a escultor en fusta i segons la policia era un «anarquista convençut». Vivia al mateix domicili de l'anarquista Achille Légeret i es casà amb Rosalie Voisin, filla de l'anarquista Louis Voisin. En 1904, com a «obrer d'art» va ser dispensat durant dos anys de fer el servei militar. En 1905 era, amb Jean Pagés, el gerent del periòdic Les Semailles, el principal redactor del qual fou Achille Légeret. El 8 d'octubre de 1905 el seu domicili, al número 90 del carrer Nationale de Bourges, va ser escorcollat per la policia a la recerca de cartells de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906, segons informes policíacs, havia rebut un lot de cartells a favor de l'abstenció. També va promoure la cooperativa «L'Entente Économique» (El Pacte Econòmic), a la qual s'adheriren anarquistes de Bourges. En 1911 s'establí a Châteauroux (Centre, França), on continuà militant. Posteriorment retornà a Bourges. Condemnat el 21 de juliol de 1926 per «abús de confiança» a dos mesos de presó i a 25 francs de multa, després d'haver demanat en préstec el 25 d'agost de 1925 un carretó de mà a André Denis a l'estació de Vierzon (Centre, França) i no haver-lo retornat, el 22 de setembre de 1926 el Tribunal Correccional de Bourges reduí la pena a un mes de presó. Étienne Coudereau va morir el 3 de març de 1929 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Bourges (Centre, França). ***
Rodomonte
Nesi (ca. 1937) -
Rodomonte Nesi: El
29 de setembre de 1888 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i lluitador
antifeixista Rodomonte Andrea Nesi –el seu nom a vegades
citat com Lodomonte–,
conegut sota diversos
pseudònims (Fortunato, Lillo, Lillo il
Cieco, Lillo il Ceo).
Sos pares es deien Andrea Fortunato Nesi i Marina Eva Viola. Pescador
de
professió, vivia al barri Il Gigante de Liorna i havia estat
denunciat per
delictes comuns. En 1915 va ser cridat a files i el 17 de juny de 1916
va ser
condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana,
Itàlia) a quatre anys de
presó per insubordinació contra els oficials.
Alliberat gràcies a l'amnistia
del 2 de setembre de 1919 del president italià Francesco
Saverio Nitti, cap a
finals d'any retornà a Liorna i va ser detingut i empresonat
en diverses
ocasions pels seus enfrontament amb els escamots feixistes. Borni de
l'ull
esquerre, el 14 de maig de 1925 va perdre dos dits de la mà
dreta. En 1926
entrà a formar part del grup anarquista
«Fiorentina», juntament amb Gino
Magnozzi i Pietro Signorini. El 29 de novembre de 1932
intentà, amb obrers
Manrico Ciorini i Gino Silvino, expatriar-se il·legalment
amagant-se durant la
càrrega del vapor espanyol Luchana,
però van ser descoberts i detinguts. El 13 d'octubre de 1933
aconseguí,
juntament amb altres companys (Marcello Berni, Arrigo Catani, Virgilio
Fabbrucchi, Egidio Gioli, Gino Martelloni, Narciso Menicagli, Oreste
Umberto
Pratesi, Federico Turiddu Scarpellini, Dino Turini, etc.), fugir
clandestinament
d'Itàlia a bord d'un vaixell i arribar l'endemà a
Bastia (Còrsega) i poques
setmanes després va ser inscrit en el Bolletino
dell Ricerche com «anarquista expatriat
clandestinament amb propòsits
criminals» amb l'ordre de detenció.
Instal·lat a Marsella (Provença,
Occitània), el 20 de maig de 1934 participà, amb
altres companys (Giulio
Bacconi, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Angelo Girelli, Lanciotto
Persico,
Senofonte Pisani, etc.), en una reunió anarquista.
Posteriorment, amb el
comunista Cesare Massini (Silverio),
difongué pamflets i periòdics antifeixistes entre
els mariners italians que
arribaven al port marsellès. A començament de
1935 se li va decretar
l'expulsió, però restà
il·legalment França. El 15 de maig de 1935 va ser
detingut,
jutjat pel Tribunal de Marsella per «vulneració
del decret d'expulsió» i condemnat
a 15 dies de presó. Més tard, l'octubre de 1936,
creuà els Pirineus i es va
incorporar a la Península a les «Brigades
Internacionals». Sergent de la I
Companyia de la «Brigada Garibaldi» de la XII
Brigada Internacional a Albacete
(Castella, Espanya), combaté, sota les ordres de Guido
Picelli, a diversos
indrets (Cerro de los Ángeles, Casa de Campo, Pardo,
Pozuelo, Boadilla del
Monte, Mirabueno, Majahonda, Arganda, Guadalajara,, Jarama, etc.) del
front de
Madrid i de Guadalajara. Rodomonte Nesi va caure el 13 d'abril de 1937
a Morata
de Tajuña (Madrid, Castella, Espanya), durant la
«Batalla del Jarama», a
resultes de l'explosió d'un projectil d'artilleria que el
ferí mortalment a
diverses parts del cos –també moriren
l'antifeixista abissini Joseph Ahmed Din
i Erasmo Ferrari. Mesos després de la seva mort, les
autoritats feixistes el
van incloure en el registre de «terroristes residents a
l'estranger» i el 7
d'octubre de 1937 la Prefectura de Liorna anotava que encara no s'havia
comprovat
si realment havia mort en la guerra d'Espanya i si els seus pares
rebien ajuda
del Socors Roig. ***
Miguel Abós Serena (ca. 1921) - Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) –tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana– i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78). Miguel Abós Serena (1889-1940) ***
Fitxa
policíaca d'Aurelio Fernández Sánchez - Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) –alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas, Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup «Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest. Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic). Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974) ***
Miguel Campuzano García - Miguel Campuzano García: El 29 de setembre de 1894 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Sos pares es deien Lorenzo Campuzano Castro, tapisser, i Baltasara García Pobés. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre –fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell, Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. Miguel Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a Caracas (Veneçuela). ***
Berthe
Fabert i Eugène Guillot (1960)
[Col·lecció Charles Tella] -
Berthe Fabert: El
29 de setembre de 1895 neix a Meaux (Illa de
França,
França) la militant anarquista i anarcosindicalista Berthe
Suzanne Fabert, també
coneguda com Berthe Fabert-Guillot.
Sos pares es deien Georges Fabert, pintor de cotxes, i Alexandrine
Alexandre.
Durant els anys vint va ser la companya del destacat anarquista Severin
Férandel amb qui porta, fins el 1928 quan la parella va ser
substituïda per Nicolas
Faucier, la Llibreria Internacional Anarquista, al carrer des Prairies
de París
(França). En 1927 fou la responsable de les subscripcions i
de la tresoreria de
la nova època del periòdic en llengua castellana Acción, publicat a
París entre desembre de 1927 i gener de 1928, i
que va ser prohibit des del seu primer número arran de la
publicació d'un
article fent una crida a l'assassinat dels sobirans espanyols.
Després de la
marxa cap a Mèxic de Férandel, es
lligà sentimentalment al militant anarquista
espanyol Francisco Ascaso Abadía, aleshores refugiat a
França, i s'instal·la
amb ell a Lió (Arpitània). Després de
l'expulsió d'Ascaso, marxà amb ell cap a
Alemanya i a Brussel·les (Bèlgica), on restaren
fins el 1931, any que la
parella es traslladà a Catalunya arran de la
proclamació de la II República
espanyola. Després de la mort d'Ascaso el juliol de 1936
durant la resposta
armada contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya),
conegué a la
capital catalana l'objector de consciència
francès Eugène Léon Guillot (Jacques
Salies),
qui esdevingué son nou
company. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, la parella
retornà a
França. El 15 de març de 1939, arran d'un
escorcoll a la seu de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), va ser interrogada per la policia:
aleshores
viva amb sa germana al número 170 del carrer de
París de Vincennes (Illa de
França, França) i la policia la
qualificà com a «secretària de
relacions
internacionals a Barcelona». En aquesta època
s'encarregà de procurar
documentació falsa als refugiats espanyols, com ara
José García Tella i
família. Durant la II Guerra Mundial, visqué amb
son company sota falsa
identitat a causa de la insubmissió d'Eugène
Guillot i perquè estaven buscats
per la policia. Després de l'Alliberament, milità
a París i fou una de les
animadores del grup anarquista «Amis de Sébastien
Faure». La parella vivia al
número 9 de la plaça Émile Landrin de
París, on ella treballava de conserge. El 22 de maig de 1962
es
casà al XVII Districte de París amb
Eugène
Guillot.
Quan arribà a la jubilació, les autoritats
cessaren de perseguir-la i la
parella s'establí a Esbly (Illa de
França, França), alhora que
regularitzaren la seva situació matrimonial. En 1978,
després de la mort de son
company, es retirà a la Llar de Jubilats d'Orgemont de
Meaux.
Berthe Fabert va morir el 6 de novembre de 1983 al Gran Hospital de
l'Est Francilien de Meaux
(Illa de
França,
França). ***
Jaume
Padrós Pujadas - Jaume Padrós Pujadas: El 29 de setembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament el 7 d'octubre de 1890– neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya)– l'anarcosindicalista Jaume Padrós Pujadas, més conegut com Jaume Vilajuana Padrós. Fill d'una família obrera catalana establerta al Poblenou de Barcelona, son pare, Ramon Padrós, feia de boter i sa mare, Maria Pujadas, tenia una patent per a vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig, tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a l'associació obrera de resistència de l'indret. En 1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va veure fortament influenciat pel pensament llibertari i l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment anarcosindicalista. En 1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà insubmís al servei militar i fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a l'anarquisme. En 1912 participà en la primera vaga que es realitzà a França contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912, després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i Nury, del Sindicat del Metall. Des del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i 1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920 ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat pels companys i les seves famílies. En 1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes» instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees, cosa que implicà la seva expulsió de França per «agitador revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una temporada a París on treballà com a metal·lúrgic. Aquesta ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a Barcelona. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En 1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amic de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a França després de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres Eduardo Dato. En 1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant anarquista empresonat. En 1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca. En 1928, fugint del pistolerisme, passà a França i s'establí a Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la «fracció revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del Comitè Pro Presos a França i en 1952 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a Grenoble. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de la CNT i s'acostà a la tendència editora del periòdic Frente Libertario. En 1968 sa companya Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972 participà en la commemoració del centenari del Congrés de la Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. El 8 de gener de 1976 es casà de bell nou a Lió amb Francesca Blanch Torres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Atalaya, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment llibertari. Els seus últims anys visqué retirat a Prada. Jaume Padrós Pujadas va morir el 16 d'octubre de 1982 a l'Hospital de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i fou incinerat al columbari de La Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint. Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra banda dels Pirineus. Jaume Padrós Pujadas (1895-1982) ***
Necrològica
de Miguel Espada Bernardo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de març de 1962 - Miguel Espada Bernardo: El 29 de setembre de 1897 neix a Les Parres de Castellot (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Espada Bernardo, conegut com El Viejo. Sos pares es deien Francisco Espada i Florentina Bernardo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa (Aragó, Espanya) i de Barcelona (Catalunya), després de la guerra civil s'exilià. S'establí a Trelhissac, on treballà de guixaire i milità en la Federació Local de la CNT de Perigús (Poitou-Charentes, França). Sa companya fou Carmen Cortés. Miguel Espada Bernardo va morir el 6 de febrer de 1962 al seu domicili de Les Jalots (Trelhissac, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Trelhissac. ***
El
soldat Bruno Vogel (1917) -
Bruno Vogel: El
29 de setembre de 1898 neix a Leipzig (Regne de Saxònia,
Imperi Alemany) l'escriptor,
propagandista pacifista i dels drets homosexuals i anarquista Bruno
Vogel. Son
pare, Emil Bruno Vogel, no era son pare biològic,
però el crià a Bohèmia com si
ho fos, i sa mare es deia Adelheid Josephine Jarolimek. En 1916 es va
presentar
voluntari per a lluitar en la Gran Guerra, primer a la frontera de
l'Imperi
Austro-hongarès, posteriorment al Bàltic i en
1917 a Flandes. Després del
conflicte bèl·lic retornà a Leipzig.
En 1922 fundà, amb Magnus Hirschfeld i
altres, el grup de reivindicació homosexual
«Gemeinschaft Wir» (Nosaltres la
Comunitat). Va publicar el seu primer article en el diari Leipziger Wolkszeitung en 1923 i a partir
d'aquest moment
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques, com ara Glossen
o l'anarcosindicalista Besinnung
und Aufbruch, un dels òrgans
d'expressió de la Freien Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya). Entre
1925 i
1931 col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista Syndikalist. En
1925 publicà el llibre Es lebe der
Krieg! Ein Brief, primera obra alemanya antimilitarista
contra la Gran Guerra; aquest llibre va ser denunciat per
blasfèmia i
indecència i es va condemnar a l'editor a destruir els 5.000
exemplars de
l'edició, però tots ja s'havien venut. Aquell
mateix any es va ver una segona
edició de 10.000 exemplars, dels quals les autoritats
pogueren capturar 8.000,
que van ser destruïts. El judici va acabar el març
de 1929 amb una condemna de
l'editorial i la prohibició de diversos capítols
de l'obra. Els pares
l'aplegaren al llit amb un amic i, descoberta la seva homosexualitat,
l'engegaren de casa i s'instal·là a
Berlín. En 1926 fundà a Berlín, amb
Kurt
Hiller, el Gruppe Revolutionärer Pazifisten (GRP, Grup
Revolucionari Pacifista),
que lluità fortament contra la reintroducció del
servei militar obligatori a Alemanya.
En 1928 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands
(SPD, Partit
Socialdemòcrata Alemany), però
l'abandonà tot d'una. Aquest mateix any publicà Ein Gulasch und andere Skizzen i en 1929
una de les seves obres més discutides i celebrades, Alf, novel·la antimilitarista
i de temàtica homosexual, que ha
esdevingut amb el temps un clàssic en el seu
gènere i ha tingut diverses
reedicions. En 1929 va ser nomenat assessor del Comitè
Executiu del
Wissenschaftlich-humanitäre Komitee (WhK, Comitè
Científic Humanitari), primera
organització de defensa dels drets dels homosexuals i
transsexuals creada al
món. L'estiu de 1931 marxà, amb son company Otto
Böhlmann, cap a Àustria per
estudiar ambdós medicina. A Viena treballà de
traductor en l'editorial de Karl
Schusdek. En 1933, arran de l'incendi del Reichstag alemany i
l'adveniment del
nazisme, abandonà aquest país fins arribar a
Noruega l'octubre de 1933, passant
per Suïssa i París (França). En fugir
havia amagat les seves obres inèdites a
les golfes de casa seva, però anys després va
saber que sa família, amb por,
havia destruït tota la seva producció. El gener de
1934 s'establí en una cabana
a Tromsø (Nord-Norge, Noruega), vivint en condicions molt
difícils del que podia
treure de la terra gairebé sempre gelada. A Noruega
visqué com a professor
d'idiomes i escrivint articles en alemany per a periòdics
noruecs, com ara Arbeiderbladet.
Otto Böhlmann emigrà a
Anglaterra en 1934, però ell, sense passaport,
hagué de restar a Noruega, on
entaulà una nova relació amb Gudmund
Sørem. El gener de 1937, amb el suport
econòmic d'amics i documentació donada pel
canceller Halvdan Koht, pogué
viatjar primer a Londres i després a Sud-àfrica,
on s'instal·là a Ciutat del
Cap amb Otto Böhlmann i Gudmund Sørem. Entre febrer
de 1942 i novembre de 1944
treballà per a l'exèrcit sud-africà.
En 1946 col·laborà per qüestions
econòmiques en la revista gai suïssa Der
Kreis. A Sud-àfrica descobrí la
bisexualitat i tingué un fill amb una
nativa africana. Formà part de la West African Students
Union (WASU, Unió
d'Estudiants de l'Àfrica Occidental) i es va relacionar
sense problemes amb la
població negra, cosa que li va porta més d'un
ensurt. En 1952, fugint del règim
racista de Sud-Àfrica, retornà a Europa i es va
instal·lar a Londres
(Anglaterra), on participà activament en el moviment
antiapartheid. En 1986 Wolfgang
U. Schütte publicà una antologia dels seus articles
sota el títol Ein junger Rebell. Erzählungen und
Skizzen
aus der Weimarer Republik, on es recull molta de la seva
producció
llibertària. Bruno Vogel va morir el
5 d'abril de 1987 al Londoner Royal Free Hospital de Londres
(Anglaterra) i el
seu funeral va ser sufragat pels serveis socials del barri londinenc de
Camden.
L'agost de 2012 les seves obres inèdites Maschango
i Slegs vir Blankes, va ser
publicades
anònimament en Internet. ***
José
Planas Cruells -
José Planas Cruells: El 29 de setembre de 1902 neix a
Arbúcies (Selva, Catalunya)
–algunes fonts citen erròniament el
1901 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País
Valencià)– el dissenyador, retratista i gravador anarquista
i naturista
José
Planas Cruells. Sos pares es deien Tomàs Planas
Cullell, llaurador, i Maria Cruells Heru. En 1910 emigrà amb
sa
família a l'Argentina, on esdevingué un
dissenyador i retratista de renom.
Entre els anys vint i trenta destacà per la seva feina,
especialment entre els
anys 1929 i 1931, quan il·lustrà un gran nombre
de llibres llibertaris i
col·laborà habitualment en el Suplemento
Quincenal del periòdic anarquista La
Protesta i en les revistes Claridad
i Nervio. Propagandista del
naturisme, fou un estricte vegetarià. Estigué
molt vinculat a Diego Abad de
Santillán i a Campio Carpio. També
realitzà nombroses exposicions, com ara a
Montevideo (1929), Buenos Aires (1930), Mar del Plata (1954), etc. Va
rebre
importants premis (1929, 1930, 1931 i 1972) per les seves portades i
gravats en
arts gràfiques i cinematogràfiques.
Realitzà més de sis-mil retrats de
personatges coneguts del món de les arts, del cinema, del
teatre, de les
lletres, de l'educació, de la ciència, de la
política, etc. Durant més de
trenta anys treballà en una monumental
enciclopèdia de la llengua espanyola, l'Enciclopedia
de la Redacción, que,
mancada d'editor, només pogué publicar un opuscle
amb 38 vocables a mode
d'exemple i on cada veu s'estudiava des de diferents punts de vista
(anàlisi
gramatical, parònims, sinònims, etc.); obra que
va ser molt elogiada per Jorge
Amado, Miguel Ángel Astúries, Jorge Luis Borges,
Rafael Lapesa Melgar, Salvador
de Madariaga, Ernesto Sábato i altres destacats
intel·lectuals. Al final de sa
vida José Planas Cruells es retirà a Ciudadela (Tres de Febrero, Buenos Aires,
Argentina),
població
morí el 12 de desembre de 1996. A vegades algunes dades
biogràfiques es confonen amb les del també
artista català emigrat a l'Argentina
José Planas Casas (1900-1960). José Planas Cruells (1902-1996) ***
Edoardo Angeli als anys trenta - Edoardo Angeli: El 29 de setembre de 1903 neix a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. Sos pares es deien Francesco Angeli i Giacoma Mazzotti. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquesta època el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia Edoardo Angeli va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) on morí el 30 d'octubre de 1985. ***
Necrològica
de Ramona Viver Tudó apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 9 de febrer de 1993 - Ramona Viver Tudó: El 29 de setembre de 1908 neix a Maella (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. Sos pares es deien Mariano Viver i Carmen Tudó. Quan tenia quatre anys sa família s'establí a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939 quedà vídua de guerra –son company, enquadrat en la «Columna Roja i Negra», fou abatut al front de Terol– amb un fill de sis anys. A partir de 1940 es dedicà, amb una germana, a vendre i distribuir carbó a Barcelona. Més tard explotà pel seu compte una mina de carbó abandonada als Pirineus catalans. En aquesta mina, durant els anys quaranta, camuflà opositors clandestins al franquisme i insubmisos al servei militar espanyol. El 17 de desembre de 1947 va ser detinguda per la Brigada Políticosocial acusada de mantenir a casa seva, en una carboneria del carrer Bruc de Barcelona, el Comitè Regional i la Federació Local de la CNT clandestins. Jutjada, va ser condemnada a tres anys de presó que purgà a la presó madrilenya de Las Ventas. Hagué de deixar sos fills (un nin d'un any i mig, una nina de tres i el major de 14 anys) amb sa família. Un cop lliure, el setembre de 1952 passà en difícils condicions a França amb sos dos fills menors. En l'exili milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa de Llenguadoc, juntament amb son nou company, el destacat anarcosindicalista Joaquín Raluy Sanmartín. Ramona Viver Tudó va morir el 29 de desembre de 1992 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrada civilment dos dies després al cementiri de Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània). ***
Portada
de la revista Orto,
on col·laborà Miguel Alejandro Dilla [Dibuix de
Manuel Monleón] - Miguel Alejandro Dilla:
El 29 de setembre
1909 neix a La
Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista Miguel Alejandro
Dilla. Sos pares es deien Félix Alejandro i María
Dilla. En 1932
col·laborà amb articles sobre
art en la prestigiosa revista mensual anarquista valenciana Orto.
Durant
la Revolució de 1936 participà activament en la
col·lectivitat del seu poble i
en les Joventuts Llibertàries. Destacà per la
seva tasca cultural i com a
orador, organitzant i impartint conferències a la comarca
del Matarranya. En
1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i
patí els camps de
concentració. Després s'establí a
Savigny (Xampanya, França), on continuà militant
en el moviment
llibertari. Sa companya fou Dolores Segura. Miguel Alejandro Dilla va
morir el 25 d'agost de
1997 a l'Hospital de Langres (Xampanya,
França). ***
Antonio
Bermejo Perea -
Antonio Bermejo
Perea: El 29 de setembre de 1912 neix a Nerva (Huelva,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Bermejo Pera –a vegades el segon
llinatge citar
erròniament com Parea.
Sos pares es
deien Benjamín Bermejo i Visitación Perea. Quan
era infant s'instal·là amb sa
família a Gijón (Astúries, Espanya).
Va fer estudis primaris a l'Escola «El
Maricu» i després al Col·legi San
Fernando, completant l'educació secundària a
l'Institut Jovellanos. Quan tenia 14 anys entrà a treballar
en un taller de
soldadura autògena i un any més tard va fer de
venedor a la botiga de queviures
«La Argentina». Més tard va fer feina a
«Astilleros Gijón», fins el seu
tancament en 1933, passant a tasques de càrrega i
descàrrega al port del Musel
de Gijón. Des del 1929 milità en el Sindicat
Metal·lúrgic de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità al
front asturià, amb
les graduacions de sergent, tinent i capità, i va ser ferit
en dues ocasions.
En 1937 col·laborà en el periòdic Acracia
de Gijón. Quan la caiguda del front nord va ser capturat per
l'exèrcit feixista
a l'hospital. A conseqüència de la segona ferida
per metralla d'un obús
d'artilleria i, per no haver rebut l'assistència
sanitària necessària, li
amputaren la cama esquerra. En 1938 va ser jutjat i condemnat a mort,
passant
per diferents presons (Coto, Presó Nova d'Avilés,
Presó Central de Burgos,
Presó de Celanova a Ourense). Mesos després la
pena li va ser commutada per la
de grau inferior (30 anys). L'octubre de 1943 se li va concedir la
llibertat
condicional atenuada. Lluità en la clandestinitat
antifranquista a Gijón i el
desembre de 1945, quan era secretari del Comitè Regional
d'Astúries de la CNT,
va ser detingut i tancat a la Presó Provincial de
Lleó (Castella, Espanya);
jutjat, va ser condemnat el 5 de desembre de 1947 a tres anys i mig de
presó, i
va ser enviat a l'Hospital Penitenciari «Eduardo
Aunós» de Madrid. En 1948
sortí en llibertat condicional. En 1957, quan ocupava la
secretaria de la CNT
asturiana, s'entrevistà amb Pachón
Núñez a Gijón, de visita clandestina
arreu
la Península, i Ramón Álvarez Palomo
fou el seu enllaç amb l'exili confederal
«col·laboracionista». En 1961, amb Fidel
Gorrón Canoyra i Eduardo Madrona
Castaños, organitzà una agència
comercial («Gorrón-Madrona») a Madrid
(Espanya),
que en realitat era una tapadora del Comitè Nacional de la
CNT. L'octubre de
1961 va ser detingut a Oviedo (Astúries, Espanya) en una
agafada del Comitè
Nacional confederal encapçalat per Ismael
Rodríguez Ajax. Nou mesos després, en
espera de ser novament jutjat, va ser posat en llibertat vigilada,
moment que
aprofità, el maig de 1963, per a passar clandestinament la
frontera i
instal·lar-se a París (França). Durant
la tardor de 1967 va ser condemnat en
rebel·lia pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP),
juntament amb Fidel Gorrón Canoyra
i Eduardo Madrona Castaños, a sis anys de presó,
12 anys d'inhabilitació i
5.000 pessetes de multa per «associació
il·lícita» –va ser absolt del
càrrec de
«propaganda il·legal».
Després de la mort del dictador Francisco Franco
participà en la reconstrucció de la CNT asturiana
i col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Acción
Libertaria. En
1978 ocupava la secretaria del Sindicat de Pensionistes de la CNT de
Gijón i
participà en l'homenatge realitzat a José
María Martínez Sánchez. En 1979
assistí com a delegat al V Congrés de la CNT que
se celebrà a la Casa de Campo
de Madrid i s'integrà en el sector
«escindit» o «renovat» de la
CNT d'Astúries,
futura Confederació General del Treball (CGT). Sa companya
fou Emilia Piñera
Bordón. Antonio Bermejo Perea va morir el 21 de juliol de
1994 al seu domicili de Gijón
(Astúries, Espanya). Deixà inèdites
unes memòries (Vivencias de un
sindicalista español). Antonio Bermejo
Perea (1912-1994) ***
Necrològica
d'Antonio Monter Girón apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 d'abril de 1984 -
Antonio Monter
Girón: El 29 de setembre de 1928 neix a Albelda
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Monter Girón. De
família llibertària, sos pares es
deien Antonio Monter i Antonia Girón. Son germà
gran, José Monter Girón, també
va ser militant confederal. En 1939, amb 10 anys i orfe de mare,
creuà la
frontera amb son pare. Passà pels camps de
concentració francesos i poc després
perdé son pare. Hagué d'abandonar els estudis i
posar-se a fer feina. A Pàmies
(Llenguadoc, Occitània) milità en les Joventuts
Llibertàries i participà
activament en el moviment llibertari de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), a la
llibreria, a activitats culturals i fou un dels creadors del grup
«Amics de Cenit».
A l'exili es guanyà la vida com
a tècnic i sa companya fou Jeannine Marthe
Fourquié. Antonio Monter Girón va
morir el 26 de febrer de 1984 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
Defuncions
Sam Mainwaring, al centre, amb altres companys -
Sam Mainwaring: El
29 de setembre de 1907 mor a Londres (Anglaterra) el socialista, i
després
anarquista i anarcosindicalista, Samuel Mainwaring, més
conegut com Sam Mainwaring. Havia
nascut el 14 de
desembre de 1841 a Penrhiwtyn (Neath, Neath Port Talbot,
Gal·les). Fill d'una
família unitària gal·lesa, es
formà com a enginyer i en 1868 es casà amb la
filla d'un agent de duanes de Cardiff (Glamorgan, Gal·les).
Després d'una
estada als Estats Units retornà a la seva terra,
treballà d'enginyer de
maquinària al barri Marylebone de Londres i formà
part de l'Amalgamated
Engineering Union (AEU, Unió d'Enginyeria Amalgamada),
sindicat d'obrers tècnics
(maquinistes, muntadors, torners, caldereres, mecànics,
etc.), on destacant com
a orador. Durant la dècada dels setanta s'integrà
en la socialista Labor
Emancipation League (LEL, Lliga d'Emancipació Laboral) de
l'East London i va
ser un dels primers membres de la Social Democratic Federation (SDF,
Federació
Socialdemòcrata). Decebut de l'SDF, considerat massa
«intel·lectualoide»,
nacionalista i personalista cap a la figura del seu fundador Henry
Hyndman, en
1885 hi va ver una escissió a la qual se sumà,
juntament amb altres destacats
militats, com ara Ernest Belfort Bax, Eleanor Marx i el seu amic
William
Morris, que prengué el nom de Socialist League (SL, Lliga
Socialista). En
aquesta època treballava amb el sindicalista Tom Mann i
ambdós s'exerciren
mútua influència. Amb el temps,
evolucionà cap el socialisme revolucionari i
l'anarcocomunisme. Em 1886 va ser detingut amb Jack Williams i multat
amb 20
lliures. En 1887
era membre del grup
editor de la revista Freedom i
participà en una gira de conferències de l'SL al
sud de Gal·les amb Francis
Platt (Frank Kitz). En 1891
s'instal·là a Swansea (Swansea,
Gal·les), on s'ocupà de dos nebots seus, Ellen
i Sam, abandonats per son germà –Sam Mainwaring
Jr. esdevingué un destacat
organitzador anarcosindicalista i membre dels Industrial Workers of the
World
(IWW, Treballadors Industrials del Món). Comença
a militar en la Swansea
Socialist Society (SSS, Societat Socialista de Swansea), relacionant-se
amb
Moncure Douglas (James Tochatti),
director del periòdic anarquista Liberty,
exmembre de l'SL de Hammersmith (West London, Londres), i el seu cercle
(Louisa
Sarah Bevington, William Morris, etc.). Entre 1896 i 1897
publicà per
lliuraments en Freedom les seves
memòries sobre el seu amic William Morris. En 1900,
juntament amb Emma Goldman,
Harry Kelly i Tom Mann, participà activament en
l'agitació i en els mítings
contra la II Guerra Bòer. Entre setembre de 1903 i
març de 1904 publicà,
juntament amb Fernando Tarrida del Mármol, dos
números del periòdic londinenc The
General Strike, molt crític amb el
burocràcia sindical oficialista i absolutament partidari de
la vaga general i
de les tàctiques del sindicalisme revolucionari de la
Confederació General del
Treball (CGT) francesa i de l'anarcosindicalisme, terme al qual se li
atribueix
la seva encunyació, sense oblidar el seu
antiparlamentarisme. En 1904 va ser un
dels oradors, juntament amb Frank Kitz, Errico Malatesta, Charles
Mowbray i
Rudof Rocker, entre d'altres, en un míting de suport a la
vaga general
organitzat pels anarquistes jueus del periòdic Arbeter Fraint i el Sindicat de Forners
jueus del barri londinenc de
Whitechapel, on assistiren més de cinc-mil persones.
Posteriorment s'establí a
Londres, on va romandre fins el seu final. Va ser un gran amic de Max
Nettlau. Sam
Mainwaring, en una reunió celebrada a l'aire lliure al parc
Hampstead Heath de
Londres (Anglaterra) el 29 de setembre de 1907, es va desmaiar i
després morí. ***
Ervin Szabó - Ervin Szabó: El 29 de setembre de 1918 mor a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Havia nascut el 23 d'agost de 1877 a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia). Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmi és pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmus és szociáldemokrácia (1908), A tőke és a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial. ***
José Domingo Gómez Rojas - José Domingo Gómez Rojas: El 29 de setembre de 1920 mor a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Havia nascut el 4 d'agost de 1896 a Santiago de Xile (Xile). Fills d'una modesta família –son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista–, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad, Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) –guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores–, El vino triste –en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández–, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut, «Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) –de la qual va ser nomenat «federat honorari»–, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 –en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any– va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un «Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile. ***
Giuseppe Manzini - Giuseppe Manzini:
El 29 de setembre
de 1925 mor a Cutigliano (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Manzini. Havia
nascut el 7 d'octubre de 1853 a Vicofaro (Pistoia, Toscana). Sos pares
es deien
Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva
família benestant i els
estudis de secundària sense obtenir la titulació
i es posà a treballar de
mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant
de xarcuteria i després
d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de
Giuseppe Mazzini, de
seguida es passà a l'internacionalisme anarquista.
Col·laborà en diversos
periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La
Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva
línia editorial cap a l'aliança entre
anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa.
En aquests
anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest
mateix
any patí una condemna de 15 dies de presó per
haver posat una corona
commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els
socialistes de Pistoia a
Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a
14 mesos de
reclusió per un delicte de premsa i de
manifestació, després d'haver expressat
la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico
Malatesta i Francesco
Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per
«organització
criminal». Fugint de la pena,
s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano
(Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la
activa colònia anarquista local.
El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia
per un delicte
d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser
amnistiat i
retornà a Itàlia, on reprengué la seva
activitat política. L'agost de 1894,
durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a
Lugano i
portat per la policia a l'estació ferroviària. El
desembre de 1894, arran de l'atemptat
de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell
italià
Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la
residencià a
Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un
període de cinc anys.
El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i
sotmès a vigilància
especial. En aquesta època es casà amb Leonida
Mazzoncini i en 1896 tingué una
filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana,
Itàlia), on va
fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900
se separà de sa
companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les
seves activitats polítiques i
exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913
la policia encara
el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel
feixisme, Giuseppe
Manzini passà els seus últims anys de vida
confinat a Cutigliano (Toscana,
Itàlia). El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà
una biografia de son pare sota
el títol Ritratto in piedi. ***
Giovanni Santandrea - Giovanni Santandrea: El 29 de setembre de 1926 mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Havia nascut el 3 d'agost de 1859 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. ***
Etta Federn (Barcelona, 1934) - Etta Federn: El
29 de setembre de 1951 mor a
París (França)
l'escriptora,
traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista,
anarcosindicalista i
anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta
Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir
el pseudònim Esperanza.
Havia nascut el 28 d'abril de 1883 a Viena (Imperi
Austrohongarès; actual Àustria)
en una família
burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn,
reputat metge,
i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van
ser Paul
Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn,
jurista i
escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat
de Viena
Etta estudià llengües germàniques i
filosofia i quan
tenia 22 anys s'establí amb sa família a
Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir
de 1906 es dedicà a publicar
tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies,
traduccions, etc.).
La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter
Rathenau, ministre
d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres
de l'Organització
Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic
èxit editorial, però li va portar
amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a
professora particular, com a traductora en diverses llengües
(anglès, francès, jiddisch,
rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai,
William Shakespeare,
Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica
literària del diari Berliner
Tageblatt. Després
d'una experiència juvenil que no reeixí
a causa dels seus orígens jueus i en la qual
perdé un fill que tingué, es casà
en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max
Bruno
Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona
amb Peter Paul Kohlhaas,
de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre
anys més tard. Molt amiga de la
parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop,
entrà a formar
part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de
Dones
Sindicalistes), organització creada en 1921 per
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). També
freqüentà altres destacats militants anarquistes,
com ara Max Nettlau, i Emma
Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya
Fléchine visqué una
bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant
els anys vint participà en campanyes d'educació
sexual i de divulgació de
mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels
nacionalsocialistes, el novembre
de 1932 s'exilià, gràcies al suport
econòmic d'uns familiars que vivien als
Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana
treballà com
a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de
reunió dels anarquistes
alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut
Rüdiger, etc.), fins al
punt de considerar-la com a la «cònsol
no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i
1936 participà activament en la vida cultural de la capital
catalana i
ràpidament aprengué el castellà, de la
mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el
català.
Formà part del «11 Club»,
tertúlia de discussió lliure on participaren
destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores
(Félix Martí Ibáñez, Aurora
Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.).
Els
seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores
en voga,
van fer que certa premsa en parlés com a d'una
quiromàntica endevinadora del
futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius
Verdaguer i Joan Alavedra,
en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a
l'Ateneu Barcelonès
amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936
impartí un curs («La
posición social de la mujer en los diferentes
países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum.
En aquest mateix 1936 entrà a formar part de
l'organització anarcofeminista
«Mujeres Libres» i col·laborà
per a la seva revista Mujeres Libres.
En aquesta també època
col·laborà en Mi Revista.
En 1937 fundà i dirigí
quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà
futurs professors. S'afilià
a la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Blanes. En
aquests anys bèl·lics
col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre
la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i
Guàrdia.
Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa
de la creixent
influència que exercien els comunistes a Blanes i que la
mantenien constantment
vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora
de Barcelona,
gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans
lluità com a tinent en l'Exèrcit
republicà. En 1938 «Mujeres Libres»
l'edità el fulletó Mujeres
de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones
revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame
Roland, Liy Braun, Mrs.
Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen
Key,
Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser
reeditat en alemany sota el títol Revolutionär
auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen
unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels
bombardejos sobre
Barcelona, s'instal·là a París. Quan
l'ocupació de França per les tropes
alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la
Resistència, realitzant treballs
propagandístics, traduccions i tasques de
distribució. Entre 1940 i 1945 visqué
amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània).
L'agost de 1944 son fill Hans
morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor
anarquista Stig
Dagerman, amic de la família, redactà una
emocionant necrològica titulada «À la
memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael
lluità amb els partisans als
Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li
donà la
nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i
Stig
Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en
la seva persona i família. Etta
Federn va morir en la més estricta
pobresa el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts
citen erròniament el 9 de maig– al seu domicili
del VI Districte de
París (França). Deixà
inèdita una traducció a
l'alemany del Romancero gitano de
Federico García Lorca, un dels seus escriptors
favorits. ***
Necrològica
de Felip Prat García apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de novembre de 1969 -
Felip Prat
García: El 29 de setembre de 1969 mor a Masamet
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Felip Prat García. Havia nascut cap el 1908 a Gironella
(Berguedà, Catalunya).
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan
el cop militar
feixista de juliol de 1936 s'enfrontà activament als
aixecats al seu poble
natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. En 1949 era secretari
de Premsa i Propaganda de la Federació Local de La Vaur
(Llenguadoc, Occitània)
de la CNT. Més tard, instal·lat a Masamet,
milità en la seva Federació Local de
la CNT. ***
Pompeo Crespi - Pompeo Crespi: El
29 de setembre de 1971 mor a París (França)
l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi –en
algunes fonts es citat erròniament
com Enrico Crespi. Havia nascut el
17 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 19 de desembre– de 1897 a Sestri
Levante (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien
Bartolomeo Crespi i Luigia Galli. Membre del moviment llibertari des de
la
joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una
escala a
Bakú desertà i participà en la
Revolució russa, restant a la Unió
Soviètica
fins al desembre de 1920. De bell nou a Itàlia,
fou indultat d'una pena
de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta
època
participà activament en les activitats dels
«Arditi del Popolo» contra els
feixistes. En 1926, amb l'arriba de Mussolini al poder, es va veure
obligat a
exiliar-se clandestinament a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). Sol·licitada l'ordre
d'expulsió, aconseguí una moratòria,
renovable
mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la
Península. Es casà amb l'espanyola
Virtudes Zafra, amb qui tingué dos infants (Libero i
Ibério). El juliol de
1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià,
amb altres companys, com ara
Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de
Barcelona
(Catalunya). En aquesta època era membre del grup anarquista
«Angiolillo».
Després marxà al front d'Aragó com a
milicià enquadrat en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso», participant en diverses
batalles (Monte Pelado, Torre
Seca, Tardienta, etc.). El 22 de novembre d'aquell any, a
Almudèver (Osca,
Aragó, Espanya), on comandava una bateria d'artilleria, fou
ferit. Malgrat que
la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no
pogué ser extreta, marxà
novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal
(Osca,
Aragó, Espanya). Rebutjà restà
ingressat per recuperar-se i tornà al front el
22 de juliol de 1937, però dies després, les
ferides l'obligaren a retornar a rereguarda.
Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina
de cuiner a Ribes de
Freser (Ripollès, Catalunya). L'octubre de 1937, arran de la
repressió
antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de
1937», fou detingut,
juntament amb sa companya i altres companys (Dante Armanetti, Carlo
Cocciarelli, Massimo Morisi, Santiago Pisani, etc.), per un escamot
estalinista
i acusat d'espionatge i de deserció, va ser tancat a la
Presó Model de
Barcelona. Després d'aquest fet, una campanya organitzada
per les
organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la
dels seus companys.
A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el
Comitè Anarquista
Italià de París demanà el seu
alliberament i el d'altres companys (Giuseppe
Checchi, Salvatore Fusari, Gina Graziani, Libero Mariotti, Carlo
Montresor, Ermanno
Neri, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a
mans
feixistes, fou amollat i aconseguí passar a
França amb son fill Libero Crespi,
on fou internat al camp de concentració de Gurs i
passà tot tipus de penalitats
i malalties. Durant l'Ocupació s'integrà en la
Resistència i entre el 15 de
juliol i el 17 de setembre de 1944 fou membre del Batalló
«Liberté» de les Forces
Franceses de l'Interior (FFI) a París, participant en els
combats contra els
alemanys. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a l'Hospital
de Saint-Antoine
de París (França). ***
Necrològica
de Florentino Plaza apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de gener de 1973 -
Florentino Plaza:
El 29 de setembre de 1972 mor a Montanhac (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Florentino Plaza. Havia nascut cap el 1917 a
Madrilejos
(Toledo, Castella, Espanya). Des de molt jove milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità
com a milicià i en
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
Instal·lat a Montanhac, formà
part de la Federació Local de La Liquière
(Cabrairòlas, Llenguadoc, Occitània)
de la CNT. Florentino Plaza va mori d'un atac de cor el 29 de setembre
de 1972
a Montanhac (Llenguadoc, Occitània) mentre feia la verema.
Deixà companya
(Victoriana) i un fill (Floreal). ***
Silverio Ros Andrés - Silverio Ros Andrés: El 29 de setembre de 1973 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Silverio Ros Andrés. Havia nascut el 16 de febrer de 1900 –algunes fonts citen 1902–a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià). Sos pares es deien Salvador Ros i Vicenta Andrés. Ingressà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan treballava en una fàbrica hidroelèctrica de València. Després emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer d'obrer a l'empresa de construcció «Pallas i Gabendell» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la CNT. En 1939, en acabar la guerra civil, passà els Pirineus i, després d'un temps internat al camp de concentració d'Argelers, s'establí d'antuvi a Bordeus (Aquitània, Occitània) i més tard visqué pel departament d'Òlt i Garona, on durant l'ocupació alemanya va ser detingut per la gendarmeria francesa i lliurat a les autoritats nazis. Durant la seva captivitat adquirí una malaltia que li van deixar seqüeles permanents. El 10 de setembre de 1944 s'afilià a la Federació Local de la CNT d'Agen, essent un dels seus primers militants, on milità tota la resta de sa vida. Sa companya fou Dolores Ródenas. Silverio Ros Andrés va morir el 29 de setembre de 1973 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània). Silverio Ros Andrés (1900-1973) ***
Necrològica
de Victorino Villar Serrat apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de novembre de 1980 - Victorino Villar Serrat:
El 29 de setembre de
1980 mor a Airaga (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Victorino Villar Serrat
–sovint el seu nom citat erròniament com Víctor.
Havia nascut el 9 de juny de
1913 a Ràfels
(Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es
deien Juan Antonio Villar Nicolau, llaurador, i
Rafaela Serrat Grau. Durant la Revolució
participà activament en el
col·lectivitat agrícola del seu poble i en les
activitats de la comarcal de
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Després de la destrucció de la
col·lectivitat a mans de les
tropes estalinistes d'Enrique Líster Forján i
després de l'avanç de les tropes feixistes,
passà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Després va ser enviat a una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Sant Romieg
(Provença, Occitània).
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Sant Romieg de
la CNT i posteriorment en la d'Airaga. Sa companya fou Rosaura
Guillermina Arnau. Victorino Villar Serrat va morir el 29 de setembre
de
1980 al seu domicili d'Airaga (Provença,
Occitània) i fou enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Blas Huertas Martínez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 19 de febrer de 1985 -
Blas Huertas Martínez: El 29 de setembre de 1984 mor a
Sebasac (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Blas
Huertas Martínez.
Havia nascut el 7 de febrer
de
1909 a Vélez-Rubio (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares
es deien José Huertas
i Lucía Martínez. Quan era molt jove
s'adherí a
les Joventuts Llibertàries i a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona
(Catalunya). Exiliat després
de la guerra civil, s'establí a Riam (Alvèrnia, Occitània) i milità en la Federació
Local
de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Joaquina Castella Ruiz.
Blas
Huertas Martínez va morir el 29 de setembre de 1984 a
l'Hospital de
Sebasac (Alvèrnia, Occitània) –algunes
fonts citen
erròniament el 2 d'octubre de
1984 a Riam
(Alvèrnia, Occitània).
***
Maurice Laisant (davant) amb Franco Leggio (a la dreta de perfil) i Dominique Girelli (d'esquena) a l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia (setembre de 1984) - Maurice Laisant: El 29 de setembre de 1991 mor a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Havia nascut l'11 de març de 1909 al XVI Districte de París (França). Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i de Marie Jeanne Charton i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. L'11 de desembre de 1937 es casà a Brest (Bretanya) amb Renée Louise Marie Martin, de qui es va divorciar el 5 de febrer de 1947. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984 , sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. El seu últim domicili va ser a Asnières (Illa de França, França). Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991 al XV Districte de París (França). ***
Necrològica
de Pilar Barduzal Oto apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de novembre de 1994 -
Pilar Barduzal Oto:
El
29 de setembre de 1994 mor a Plasença de Toish (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista María del Pilar Barduzal Oto. Havia
nascut
el 2 de gener de 1910 a
Grañén (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Jesús
Barduzal Biarge
i Pilar Oto Lafuente. Era companya del militant llibertari
Lorenzo Bernal Gavin, amb
qui en 1937 tingué un infant, Mariano. En 1938, per les
circumstàncies
bèl·liques, es va separar de son company. En
1949, després que son company
aconseguí fugir del penal del Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya) en 1945 i
passar a França, la parella s'hi pogué reunir. A
Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
i a Plasença de Toish milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant
els comicis confederals sempre albergava els companys a casa seva.
Pilar Barduzal Oto va morir el 29 de setembre de 1994 al seu domicili
de Plasença
de Toish (Llenguadoc,
Occitània). ***
Hayden Carruth - Hayden Carruth: El
29 de setembre de 2008 mor a la seva casa de Munnsville
(Madison, Nova York, EUA) el poeta i crític literari
llibertari Hayden Carruth.
Havia nascut el 3 d'agost de 1921 a Waterbury (Connecticut, EUA). Fill
de
l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery
Barrow Carruth, va
passar la seva infància, marcada pels anys de la
Depressió, a Waterbury i
estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a
la Universitat de
Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys
en les
forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA).
Durant més
de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia,
novel·la, assaigs
(sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo,
Virgilio, Blake, Wilde,
Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació
Literària a la Universitat de
Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com
ara
Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i
treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson
Review. Va
rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment
for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos
premis literaris.
En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel
seu Scrambled
eggs
and whiskey (1996)
i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional
de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims
anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin
Carruth, a Munnsville
(Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes,
influenciats pel
jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu
radicalisme polític i per un alt sentit de la
responsabilitat cultural, retratant
especialment la pobresa rural, les condicions de vida
difícils de la gent i de
les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc.
Altre
dels seus temes predilectes és el de la follia i la no
follia, fruit de les
seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i
1954 pels seus
problemes psiquiàtrics (depressió
crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol.
Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En
1998 publicà Reluctantly,
una mena d'assaigs biogràfics. ---
|
![Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]](http://www.estelnegre.org/fotos/duboisalcide.jpg "Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc \"Les Temps Nouveaux\" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]")
![Berthe Fabert i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]](http://www.estelnegre.org/documents/fabert/fabert02.jpg "Berthe Fabert i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]")
![Portada de la revista "Orto", on col·laborà Miguel Alejandro Dilla [Dibuix de Manuel Monleón]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/orto.jpg "Portada de la revista \"Orto\", on col·laborà Miguel Alejandro Dilla [Dibuix de Manuel Monleón]")
![[28/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/09]") |
|
![[30/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/09]") |
|
|
| Actualització: 05-10-23 |