---

Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

***

Capçalera d'El Hombre

- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el «Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

***

Premsa llibertària

- Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera a París (França) com a òrgan bimensual del Cercle Sindicalista «Lutte de Classe».

Naixements

Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)

- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors; La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós «Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893; va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Julien Ledot (1952-?)

***

Necrològica d'Armand Beaure publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de novembre de 1919

- Armand Beaure: El 29 d'octubre de 1866 neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània) l'anarquista Christophe Beaure, més conegut com Armand Beaure –el seu llinatge a vegades citat Baure. Sos pares es deien Léonard Beaure, sabater, i Marie Dorat, modista. Es guanyà la vida com son pare, treballant de sabater a Llemotges (Llemosí, Occitània). L'1 de gener de 1894, ben igual que una vintena d'altres anarquistes de Llemotges, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà notes de discursos de Régis Meunier i un llistat de companys de Castèlgelós (Aquitània, Occitània). En 1895 va difondre el periòdic parisenc La Sociale, editat per Émile Pouget, venent-lo pels carrers de Llemotges. En aquesta època era membre del Grup d'Educació «Les Libertaires». En 1896 empenyorà el seu rellotge al mont de pietat de Llemotges per pagar les despeses d'estada de l'anarquista François Broussouloux per a fer una conferència en una gira propagandística. En 1897 vivia al número 72 del camí Rouchoux i era responsable de la biblioteca del grup «La Jeunesse Libertaire». Entre 1898 i 1899 col·laborà en periòdic parisenc Le Cri de Révolte. Durant la primavera de 1898 va ser condemnat a 16 francs de multa per haver atupat el confident Auguste Sarre, antic secretari de la Federació de Sindicats obrers de Llemotges. A partir de 1900 portà la corresponsalia de Llemotges de Le Libertaire. El 27 de juliol de 1900 va fer una conferència contradictòria sobre la filosofia anarquista per a «La Jeunesse Libertaire». El 5 de novembre de 1900, quan circulava amb bicicleta per Lu Palaiç (Llemosí, Occitània), alguns pagesos cridaren «Lladre!» i va ser detingut, i com que portava un revòlver, va ser tancat; l'11 de gener de 1901 va ser jutjat per l'Audiència de l'Alta Viena de Llemotges per «temptativa de robatori amb escalada i efracció», juntament amb els germans anarquistes J.-B. Niarfeix i Jean Niarfeix, i tots tres van ser absolts –en aquest afer Jean Grave li va negar la solidaritat per tractar-se d'un delicte que considerava de «dret comú». En 1902 animà el grup llibertari de Llimotges (Aubert, Coulaud, L. Darthout, H. Desbordes, H. Desset, L. Desset, Debragéas, A. Debraud, H. Douat, B. Gardel, M. Pericaud, Pouyaud, L. Sègue, L. Tuillière, etc.). En 1904 col·laborà en Les Temps Nouveaux. L'octubre de 1905 va ser un dels fundadors del periòdic bimensual anarcocomunista de Llimotges L'Ordre (1905-1907), que arreplegà destacats anarquistes (Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Darthou, Jean Peyroux, etc.), i que fou reemplaçat per Le Combat Social (1907-1909). En 1906 el periòdic L'Ordre publicà el seu fullet Arguments anarchistes. El 9 d'octubre de 1909 va ser un dels oradors, amb Adrien Boudet, Georges Yvetot i altres, en el gran míting de protesta contra la condemna a mort de Francisco Ferrer i Guàrdia celebrat a la Borsa del Treball de Briva (Llemosí, Occitània). També col·laborà en altres capçaleres anarquistes, com ara L'Homme Libre (1903-1904), Germinal (1904-1914), Le Combat (1905-1914) i L'Insurgé (1910-1911). Durant la Gran Guerra es mantingué ferm en el seu anarquisme. A partir de 1917 col·laborà en Le Libertaire i aquest any passà una temporada a Niça (País Niçard, Occitània). Fou l'administrador de la societat cooperativa «L'Union» de Llemotges. Sa companya fou Catherine Marbatin. Malalt de laringitis aguda, Armand Beaure va morir el 20 d'octubre de 1919 al seu domicili, al número 36 de l'avinguda de Beaupuy, de Llemotges (Llemosí, Occitània). El juny de 1928 el periòdic L'Anarchie reedità el fullet Arguments anarchistes, el gener de 1929 Armand Bidault (Cabet) el publicà en la col·lecció «La Brochure Mensuelle» i el gener de 1959 en els «Cahiers de Contre-Courant». Actualment existeix el «Groupe Armand Beaure» de Llemotges, adherit a la Federació Anarquista (FA).

Armand Beaure (1866-1919)

***

Barber

- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Sos pares es deien François Émile Loquier, carboner, i Caroline Madelaine Beaugé. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Victor Loquier va morirel 10 de maig de 1944 a l'Hospital d'Épinal (Lorena, França).

***

Josep Moix Regàs al seu despatx ministerial

- Josep Moix Regàs: El 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1898 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després destacat dirigent comunista, Josep Pere Moix Regàs. Era fill de Josep Moix Pujol, pintor de parets, i de Maria Regàs Mayol, costurera, i tingué un germà i dues germanes. Quan tenia dos anys morí son pare i amb 12 sa mare. Amb 10 anys es posà a fer feina a l'Impremta Comas i amb 11 començà a estudiar dibuix i arts gràfiques a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis, però aviat abandonà els estudis. Esdevingué teixidor i treballà de contramestre en la indústria tèxtil, arribant a cap de la secció de fil de l'empresa «Fills de J. Colomer». Militant anarquista, en 1914 s'afilià a la Unió d'Art Fabril, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en la vaga revolucionària de 1917 i en les lluites socials dels anys 1919 a 1923. Formà part del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Sabadell. En 1919 va ser cridat a files i fugí cap a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on treballà de teixidor i milità en el Centre de Societats Obreres de Carcaixent. Entre 1921 i 1923 emigrà, amb el teixidor Jaume Puigdellívol, a l'Argentina. En 1923 retornà a Catalunya i patí 50 dies de detenció per la seva insubmissió. Entre 1926 i 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià novament a l'Argentina. De bell nou a Catalunya, va ser secretari general de la Federació Local de la CNT de Sabadell. L'abril i l'agost de 1931 va fer mítings a Sabadell. Va ser delegat per diversos sindicats sabadellencs (alimentació, gas, transports, barbers i fusta) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya) i va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Sabadell. L'agost de 1931 va fer costat el «Manifest dels Trenta». El gener de 1932 va fer un míting a Sabadell en representació del Sindicat Fabril. En el Ple Regional de Catalunya de la CNT de febrer de 1932 s'enfrontà a l'estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1932 va ser delegat pel Sindicat Fabril sabadellenc al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell. L'abril de 1932 també va ser orador a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) i el maig a Sabadell. El juny de 1932 va fer la conferència «El sindicalisme y la política» a Sabadell i va ser orador a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya). El juliol de 1932 xerrà a Caldes de Montbui. El 6 d'octubre de 1932 patí un atemptat per part de Manuel Molina (El Valencia), membre de la FAI, i hagué de ser hospitalitzat amb un tret a la cama. Va ser expulsat de la CNT. El febrer de 1933 va ser la xerrada «Sindicalismo en su aspecto económico y estadístico» a Sabadell i el març «Crítica d'una actuació. Camí a seguir pel proletariat» a Barcelona. El maig de 1933 s'integrà en els Sindicats d'Oposició, arrossegant la Federació de Sabadell. Participà en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 i s'hagué s'exilià a França. El 27 d'agost de 1935 es lliurà a les autoritats republicanes i va ser empresonat. El 5 de febrer de 1936 va ser condemnat a un any i sis mesos de presó, però la victòria del Front Popular el 16 de febrer l'alliberà. S'afilià al la Unió Socialista de Catalunya (USC) i a la Unió General de Treballadors (UGT) i en juliol de 1936 al comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra formà part del Comitè Antifeixista de Sabadell i  entre el 17 d'octubre de 1936 i el 17 d'agost de 1938 va ser alcalde d'aquesta població, vicepresident de la UGT i director general de Treball de la Generalitat de Catalunya. Entre el 16 d'agost de 1938 i el 31 de març de 1939 va ser ministre de Treball i Assistència Social amb el govern de Juan Negrín López. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1942 aconseguí embarcar cap a Mèxic. En 1942 va signar pel PSUC l'acord de l'Aliança Nacional Catalana (ANC) que feia costat Josep Irla Bosch, president de la Generalitat de Catalunya en l'exili, davant el Consell Nacional establer a Londres (Anglaterra). En acabar la II Guerra Mundial retornà a França. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics comunistes España Popular, Lluita, Lucha Obrera, Mundo Obrero, Nuestra Bandera, Quaderns del Comunisme, Treball, etc. En 1953 va ser expulsat de França i s'instal·là definitivament a Praga. Va ser vocal de la Federació Sindical Mundial (FSM). En 1949, després de l'expulsió de Joan Comorera Soler del PSUC, va ser elegit coordinador del secretariat del Comitè Central d'aquest partit i a partir de 1956 ocupà al secretaria general del PSUC; des de 1965, i fins a la seva mort, en fou president. Sa companya fou Dolors Ruano i tingué dos infants, Marc i Diana. Malalt del cor, Josep Moix Regàs va morir el 26 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 3 de setembre, data del seu enterrament– de 1973 a Praga (Txecoslovàquia; actualment Txèquia). En 1977 l'avinguda José Antonio de Sabadell passà a portar el seu nom.

Josep Moix Regàs (1898-1973)

***

Émilienne Morin (1935)

- Émilienne Morin: El 29 d'octubre de 1901 neix al II Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émilienne Clémence Léontine Morin, coneguda com Mimi i també com Émilienne Durruti. Era filla natural de l'obrera de fàbrica parisenca Léontine Ernestine Giroux i aquesta reconegué sa filla el 9 de novembre de 1901; son pare va ser Étienne Baptiste Jean Morin, militant anarcosindicalista del Sindicat de la Construcció, que legitimà sa filla amb el matrimoni amb sa mare celebrat el 19 de gener de 1904 al II Districte d'Angers. Émilienne Morin freqüentà de ben joveneta els cercles revolucionaris. A partir de 1916 entrà a treballar de secretària per al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, alhora que militava en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte de París (França), formant part, a partir de 1923, de la seva directiva. El 27 de desembre de 1924 es casà a Yerres (Illa de França, França) amb el militant anarquista Mario Antonio Casari (o Cassari, conegut com Cesario Tafani o Oscar Barodi), del qual es divorcia dos o tres anys després. El 14 de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti Domínguez, a les hores exiliat a París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les Prairies del XX Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia, sa amiga Berthe Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco Ascaso Abadía. El juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i ella abandonà el seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a Brussel·les, lloc on residien semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga va fer especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La parella visqué com pogué la difícil vida del proscrit, però en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, ambdós marxaren cap a Catalunya. Durant els anys republicans participà activament en nombroses reunions i manifestacions i col·laborà en els periòdics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4 de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que hagué de criar tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava en fuita o a la presó. Gràcies a l'ajuda dels companys, aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà de la petita Colette quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la Revolució, s'integrà en la «Columna Durruti» al front d'Aragó i treballa com a secretària a la seva Caserna General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però les necessitats de Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company marxà cap a Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i on aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936. Després d'una temporada treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a França, on desenvolupà una intensa tasca propagandística a favor de la Revolució espanyola. En aquesta època, col·laborà activament amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan d'expressió. També col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus records al front aragonès. El 22 de novembre de 1938 presidí el míting de commemoració de la mort de son company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de la Mutualité de París, i on prengué la paraula E. Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial establí relació amb els nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França. Émilienne Morin va morir el 14 de febrer de 1991 a l'Hospital de Cornouaille de Quimper (Cornualla, Bretanya), població on s'havia retirat.

Émilienne Morin (1901-1991)

***

Joaquín Aznar a la presó Model de Madrid [IISH]

- Joaquín Aznar Solanas: El 29 d'octubre de 1904 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) per les tropes franquistes el militant anarcosindicalista Francisco Joaquín Aznar Solanas, conegut com El Chaval i també com Negro. Sos pares es deien Benito Aznar Amés, jornaler, i Joaquina Solanas Villanova. Va viure a Saragossa i va militar en el Sindicat de Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser processat per activitats llibertàries a Bordeus el juny de 1925. Va passar temporades a Pamplona, Bilbao i Madrid, on va ser detingut per la seva participació en la Sanjuanada de 1926; durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat. En 1930 seguia empresonat i se li demanaven 23 anys de presó. Amb la República va continuar actiu i perseguit. Va ser delegat del Sindicat de la Construcció de Saragossa en el Congrés de 1931 i va ser empresonat l'octubre d'aquell any i va ser condemnat a cadena perpètua en 1932 per qüestions relacionades amb el complot del Puente de Vallecas. En aquest any de 1932 l'editorial La Protesta de Buenos Aires li va publicar un fullet titulat La revolución del pueblo. L'abril de 1934 va ser alliberat i formà part del Comitè Nacional Pro Presos i del Comitè Nacional de Defensa. L'abril de 1935 va participar amb Miguel Abós Serena en un míting a Ferrol. Va ser partidari, amb Joaquín Ascaso, Miguel Chueca i Ramón Andrés, entre altres, de posar en pràctica la teoria de la «gimnàstica revolucionària», patrocinada per García Oliver i el grup Nosotros, que consistia a portar a terme accions violentes esporàdiques per exercitar-se en l'acció i desestabilitzar el règim republicà; una teoria i una pràctica que rebutjaven altres militants aragonesos força influents, com ara Ramón Acín, Miguel Abós, Valeriano San Agustín, Zenón Canudo o Luis Mainar, entre altres. Va ser detingut de bell nou el novembre de 1935 amb altres militants de la FAI (Manuel Ucedo Marco, Agustín Barrios Corredera, Almazán i Rosillo). Durant els primers moments de l'aixecament militar feixista a Saragossa va ser detingut i empresonat durant tres mesos. Un dels grans homes d'acció de l'anarcosindicalisme aragonès, Joaquín Aznar Solanas va ser afusellat el 25 de setembre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de desembre de 1989

- Narciso Arranz Andrés: El 29 d'octubre de 1912 neix a Peñaranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Narciso Arranz Andrés. Sos pares es deien Pablo Arranz i Cándida Andrés. Entrà a formar part del moviment llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial treballà de lampista i s'afilià a la Federació Local de Chartres (Centre, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França, França), on milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. Un cop retirat de la vida laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada de sa vida visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina Gómez. Narciso Arranz Andrés va morir el 4 d'octubre de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània), després de dues intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies després.

Defuncions

Notícia sobre Lucien Massé publicada en el diari de Rochefort Le Phare des Charentes del 17 de gener de 1894

- Lucien Massé: El 29 d'octubre de 1891 mor a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Lucien Louis-Élie Massé, conegut com Le Petit Lucien. Havia nascut cap el 1865 a, segons la partida de defunció, Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Sos pares, molt humils, es deien Louis Philippe Massé i Catherine Dominica Fermé. Son pare morí quan tenia quatre anys i sa mare quan en tenia 17. En els anys vuitanta es guanyà la vida treballant de perruquer a Ars-en-Ré i posava a disposició dels clients publicacions anarquistes (L'Homme Libre, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Fou el primer subscriptor del periòdic La pot à colle, publicat per Lucien Guérineau a partir de l'1 de maig de 1891. Després treballà de conreador i vivia al carrer d'Anglaterre. Lucien Massé va morir amb 26 anys en la indigència, el 29 d'octubre de 1891, al seu domicili d'Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Segons Jean Grave va deixar a La Révolte la suma de 1.200 francs per a la segona edició dels fullets de Piotr Kropotkin L'anarchie dans l'évolution socialiste i Le salariat, dels quals s'editaren en 1892 set-mil exemplar de cada títol, però evidentment va ser una forma de protestar per la seva mort i de netejar la font d'on havien sortit els diners.

***

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

- Abílio Augusto Belchior: El 29 d'octubre de 1937 mor a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior. Havia nascut l'1 de gener de 1898 a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança, Portugal). Sos pares es deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina. Instal·lat a Porto (Porto, Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). Arran de l'atemptat del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia Política de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va ser alliberat el 13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat d'haver participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de gener i empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser condemnat a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores). El 16 de juliol de 1932 va ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament a les Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va ser enviat a Porto per a ser jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el 23 de juny de 1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb presó i a una multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat a la presó de l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser embarcat amb el vapor Carvalho Araújo cap a la Fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). El 23 d'octubre de 1936 formà part del primer grup de confinats que va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior va morir el 29 d'octubre de 1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) d'una «febre perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.

***

Manuel Bugallo Lois i senyora

- Manuel Bugallo Lois: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló «Galícia». Capturat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

Odilo Masid Masid

- Odilo Masid Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia nascut en 1905 a Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia). Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930 residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor, adherida a la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després del fracàs de la resistència a Ourense, passà a la Corunya (La Corunya, Galícia). El desembre de 1936 participà en la fugida en la motora La Libertaria i el gener de 1937 s'establí a Gijón (Astúries, Espanya). Combaté com a comissari polític de la III Companyia del «Batalló Galícia» i el febrer d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries, Espanya). A Astúries formà part de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà retornar a Galícia formant part del grup encapçalat per José Monrero Torres (Comandante Moreno). Capturat pels feixistes, Odilo Masid Masid va ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i març de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels afusellats A Fonsagrada.

***

José Moreno Torres

- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser capturat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup «Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Manuel Ramos Escariz

- Manuel Ramos Escariz: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28 de març de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

***

Luis Villar Sánchez

- Luis Villar Sánchez: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Havia nascut el 7 d'octubre de 1910 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Vigo (Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Capturat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.

***

Necrològica de Pedro Reyero Carreño apareguda en el periòdic tolosà CNT del 24 d'abril de 1960

- Pedro Reyero Carreño: El 29 d'octubre de 1957 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Reyero Carreño. Havia nascut cap el 1922 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Felipe Reyero i Josefa Carreño. Amb 15 anys entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de Barrios Bajos de Madrid i posteriorment va ser un actiu militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional del Centre. Durant la clandestinitat formà part del Comitè Peninsular de la FIJL del Centre. Després d'un enfrontament amb la policia, s'hagué de refugiar a Sevilla (Andalusia, Espanya). Patí empresonaments a Ocaña i a Alcalá de Henares. Es guanyava la vida com a tècnic de so als «Estudios de Cine». Sa companya fou Cristina Perea García, amb qui tingué cinc infants (Cristina, María Luisa, María, Pedro Luis i María del Carmen Pilar). Pedro Reyero Carreño va morir el 29 d'octubre de 1957 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) d'una perforació d'estómac i fou enterrat al cementiri de l'Almudena de la ciutat. La notícia de la seva mort es va publicar tres anys després a l'exili confederal.

***

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 29 d'octubre de 1965 mor a Gonesse (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Havia nascut el 28 de novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Blas Dueso Montaner i María Montaner Solans. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'Hospital de Gonesse (Illa de França, França).

***

Armando Bientinesi

- Armando Bientinesi: El 29 d'octubre mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Armando Bientinesi. Havia nascut el 14 de gener de 1898 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Bientinesi i Iginia Cecchi. Després de lluitar com a soldat durant la Gran Guerra, el 16 de novembre de 1920 va ser condemnat a un any de presó per «objecció doble en zona de guerra», pena que va ser sospesa per cinc anys, i a començament de 1921 emigrà a França. En 1924 va ser fitxat com a «propagandista anarquista» a Marsella (Provença, Occitània). El gener de 1926 treballava de descarregador al moll de Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i el febrer d'aquell any retornà a Liorna, on va ser sotmets per les autoritats a diversos escorcolls domiciliaris i personals tots sense cap resultat. Després de dos intents fallits d'abandonar Itàlia amb el correu Liorna-Bastia, el maig de 1931 pogué arribar clandestinament a Còrsega amb barca. Denunciat per «expatriació il·legal per motius polítics», en 1932 se li va decretar l'expulsió del país per activitats subversives. Restant a Còrsega, va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». L'agost de 1933 es va refugiar, via Tunis, a Alger (Algèria) i quaranta dies després passà a Orà (Algèria), on fins a principis de 1935 treballà en la construcció. En 1935 va fer de grum al País Valencià (Alacant i València). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, l'agost d'aquell any s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la «Secció Italiana» de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, comandada pel republicà Mario Angeloni. Lluità al front d'Aragó a les batalles de Monte Pelado, Tardienta, Almudèver i Carrascal. L'abril de 1937, després de la dissolució de la «Secció Italiana», entrà a formar part de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Els informes dels espies comunistes a l'exèrcit el definiren com «element individualista, indisciplinat i contrari a la política del govern de Negrín». El 7 de desembre de 1937 va ser inscrit en el Bolletino delle Ricerche de la policia feixista italiana amb l'orde de detenció, el 10 de gener de 1938 va ser fitxat per «rebel·lió i militància anarquista» per la Prefectura de Liorna i el 15 de maig de 1938 figurava en el llistat d'anarquistes, juntament amb altres companys (Ernesto Bruna, Antonio Calamassi, Antonio Chierici, Luigi Collina, etc.), que havien lluitat en l'«exèrcit roig» a Espanya. El febrer de 1939 creuà els Pirineus amb la resta de la 26 Divisió i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» (Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Cornelio Giacomelli, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). El juliol de 1939 va ser enviat al camp de concentració de Gurs i integrat en la IX Companyia. A començament de 1940 va ser allistat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviada a treballar en les fortificacions de la frontera francobelga. Després de la caiguda de París, pogué fugir del comboi que el deportava i passà a Bèlgica. A Brussel·les visqué en un apartament amb altres exmilicians de la guerra d'Espanya (Dante Armanetti, Aldo Demi, Giuseppe Peano i Ateo Vannucci) i treballava en la reconstrucció dels ponts de la ciutat. Després, sembla que voluntàriament per a evitar l'extradició a Itàlia, va fer feina en la construcció de la carretera que unia les ciutats d'Szczecin (Pomerània Occidental, Polònia) i Berlín. El 14 de novembre de 1942 va ser lliurat per les autoritats nazis als feixistes italians al pas fronterer tirolès de Brenner. El 18 de novembre d'aquell any va ser portat a Liorna, on va ser interrogat. El 23 de març de 1943 se li va decretar confinament per un període de dos anys i enviat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, d'on va ser alliberat el setembre d'aquell any. De bell nou establert a Liorna, participà en la Resistència i amb l'anarquista Virgilio Antonelli salva la vida a un pilot austríac cremat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment llibertari fins el seu final. Armando Bientinesi va morir el 29 d'octubre –algunes fonts citen el 20 d'octubre– de 1967 a l'Hospital Civil de Liorna (Toscana, Itàlia).

Armando Bientinesi (1898-1967)

***

Necrològica de Miguel Sesé García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 de desembre de 1968

- Miguel Sesé García: El 29 d'octubre de 1968 mor a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista, pacifista i esperantista Miguel Sesé García. Havia nascut cap el 1895 a Quesada (Jaén, Andalusia, Espanya). Emigrà molt jove a Catalunya, on milità en el Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, tant en el seu sindicat com en la Federació Local de Girona de la CNT. En 1921 col·laborà en Cultura Obrera. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat de Girona (Gironès, Catalunya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid (Espanya). Entre 1931 i 1932 col·laborà des de Quesada i Girona amb Solidaridad Obrera. L'agost de 1932 presidí un míting ferroviari a Girona i aquest any presidí la Subsecció Ferroviària de Girona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. Aquest mateix any, des de Girona, denuncià que la CNT de Quesada dominava l'Ajuntament des de feia mesos. Entre octubre de 1937 i gener de 1939 fou regidor de Girona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Residí amb sa companya i filla a La Plaine Saint-Denis i milità en la FNIF de la CNT en l'exili. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), amb Jacint Borrás Bousquet, Joan Manent Pesas, Josep Roig Lladó i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»).

***

Necrològica de José Ramón García apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de gener de 1970

- José Ramón García: El 29 d'octubre de 1969 mor a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Ramón García. Havia nascut el 7 d'octubre de 1892 a Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Ramón i Victoria García. En 1922 emigrà a França i s'instal·là a La Bastida de Roairós. Va ser a França on entrà en contacte amb les idees anarquistes. Durant la Revolució espanyola prengué part en l'organització de combois de queviures i en les col·lectes de diners per als milicians anarcosindicalistes. En 1939, després del triomf franquista, i durant tota la II Guerra Mundial, participà en el suport als refugiats espanyols internats als camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. Durant l'Ocupació albergà al seu domicili nombrosos companys en dificultats. A partir de 1945 milità en la Federació Local de La Bastida de Roairós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Franco. José Ramón García va morir 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 30 d'octubre– de 1969 al seu domicili de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 29 d'octubre de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de setembre de 1885 a Ledenon (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Cyr Marie Médéric Pradier, propietari, i Suzanne Philomène Cécile Vaillant. Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 29 d'octubre de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Havia nascut el 24 de desembre de 1904 a Pradoluengo (Burgos, Castella, Espanya). Era fill de Severo Villar Espinosa, jornaler, i d'Eusebia Mingo Esteba. Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 –sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc.

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

***

Notícia de l'escorcoll del domicili de Laurentine Sovraz publicada en el diari parisenc Le Journal del 8 de març de 1918

- Laurentine Souvraz: El 29 d'octubre de 1946 mor a Draveil (Illa de França, França) l'anarquista neomaltusiana Laurentina Pierrete Souvraz –el llinatge també citat erròniament Sauvraz o Sauveraz–, que va fer servir els pseudònims Louise Silvette (o Sylvette) i Louise Sorel. Havia nascut el 16 de maig –algunes fonts policíaques citen erròniament el 6 de maig– de 1871 a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Era filla de Gaspar Louis Souvraz i de Marie Joséphine Combe. Membre del grup anarquista «Les Indignés de Vienne», va ser la companya de Toussaint Bordat quan aquest va viure en aquesta ciutat. L'abril de 1890 la parella s'instal·là al número 55 del bulevard Barbès de París (França). Participà activament en les campanyes i en les gires propagandístiques de son company. En 1896 i 1909 col·laborà en Le Libertaire, sobretot amb articles antinatalistes. En 1911 era la companya, des de feia un parell d'anys, del periodista anarquista Louis Matha i aleshores la parella vivia al número 68 del carrer Rochechouart de París i regentava una petita llibreria neomaltusiana, on es venia articles contraceptius (preservatius, espermaticides, productes per avortar, etc.), llibres i fullets, que fins i tot oferta va en Le Libertaire, fet pel qual ella va ser processada, jutjada el novembre de 1911 i absolta. El 22 de febrer de 1912 va ser inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquesta època col·laborava en els periòdics Combat i La Cravache, i estava subscrita a Le Combat Syndicaliste. Durant la Gran Guerra, la seva correspondència va ser interceptada per la policia i les autoritats pogueren constatar que expedia productes contraceptius per correu, obrint-se una investigació sobre això, que implicà l'escorcoll del seu domicili el 7 de març de 1918, on la policia trobà llibres i fullets neomaltusians, però aquest cas va ser sobresegut el 26 de juliol de 1918. El maig de 1921 la parella s'establí al número 12 del carrer Draveil de la Cité Paris-Jardins de Draveil (Illa de França, França). El maig de 1922 va ser esborrada del «Carnet B» del departament del Sena. Laurentine Souvraz va morir el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Idilio de León

- Idilio de León: El 29 d'octubre de 1974 cau abatut a Montevideo (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho, El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Havia nascut el 7 de febrer de 1944 al departament de Tacuarembó (Uruguai). Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu «La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció «Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se «tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

***

François Bonnaud

- François Bonnaud: El 29 d'octubre de 1981 mor a Angers (País del Loira, França) el socialista, comunista i, després, anarquista i anarcosindicalista François Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat erròniament d'altres maneres (Bonneau, Bonnot, etc.). Havia nascut el 8 de maig de 1896 a Angers (País del Loira, França). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud, ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà ell i sa mare. Entre 1907 i 1916 es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la granja d'uns oncles. El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV Regiment de Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França), on entrà en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la mà del periòdic La Vague, i en 1919 va ser desmobilitzat; aquesta experiència bèl·lica el vacunà definitivament de tot patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la «Companyia París-Orleans» de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de maig de 1920, fet pel qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre, s'adherí al Comitè per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa. Ben aviat va ser nomenat secretari de la secció socialista de Saint-Lô (Normandia, França) i continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels Ferroviaris. Entre juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer a la fusteria «Le Meuble Massif» i a la fàbrica de productes químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) del departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es casà. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, durant un temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però ràpidament l'abandonà, rebutjat tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de 1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del periòdic L'Anjou Communiste, on defensà el sindicalisme revolucionari. El novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i retornà a «Le Meuble Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat del Moble. En plena escissió confederal, fou un dels fundadors de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà per la tendència anarcosindicalista de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés Confederal de la CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a Sant-Etiève (Arpitània), on representà els sindicats del Moble, de l'Alimentació i dels Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou secretari-tresorer de la Unió Departamental Unitària (UDU) del departament de Maine i Loira i del llibertari Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923 fou el tresorer del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any següent a la Unió Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8 d'abril de 1923 els comunistes obtingueren la majoria, però ell en restà secretari fins l'expiració del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble fins al 1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del comitè local de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Esdevingué la bèstia negra dels comunistes locals, però, així i tot, va ser proposat per formar part de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb la finalitat de «convertir-los», però ell, sabent el que l'esperava, preparà el seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida Mett. El 10 de març de 1928 deixà França amb tren amb els delegats de la CGTU i arribà a Moscou tres dies després. Hi restà un mes, assistint a nombroses sessions del congrés, però va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa companya Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne Montégudet i l'oposició llibertària clandestina, entre les quals es trobava la vídua de Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als barris obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta a la del seu hotel de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats estrangers. Passà clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes. Dix ans de pouvoir bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj Lazarévitch al seu retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928, redactà un llarg text («Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la dictature. Ce que j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire. Aquest escrit redoblà l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la repressió sobre Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929 Ghezzi va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La situació dins de la CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929 el Sindicat de la Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació, esdevingué autònom, situació que es mantingué fins a la reunificació sindical de 1936, restant Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar sobretot al pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1930 formà part de la Unió dels Propagandistes Antireligiosos (UPA). Amic d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres, organitzà diverses conferències promogudes pel grup anarquista d'Angers-Trélazé i, especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter auxiliar de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) a Veigné (Centre, France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la distribució de la correspondència a la petita localitat de Lublé (Centre, França). En aquesta època establa afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Flambeau. En 1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). Secretari del Sindicat de PTT, l'abril de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força Obrera. Jubilat, s'adherí a la Federació Anarquista (FA) i creà un comitè local dels obrers laics, esdevenint durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental d'Educació. François Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista, antimilitarista, pacifista, anticlerical, higienista i neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de 1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) –algunes fonts citen erròniament Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). El seu arxiu personal va ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al Centre d'Història del Treball de Nantes (País del Loira, França). Pòstumament, en 2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste (1896-1945). Du Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i 1945 perquè fos llegit per sa filla Jacqueline.

François Bonnaud (1896-1981)

***

Necrològia de José Radigales Marsol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de desembre de 1985

- José Radigales Marsol: El 29 d'octubre de 1985 mor a Condòm (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista José Radigales Marsol. Havia nascut el 13 de desembre de 1906 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa nombrosa, sos pares es deien José Radigales i Vicenta Marsol. Barber de professió, milità, amb son germà Ramón Radigales Marsol i sa germana Nieves Radigales Marsol, en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1936 i 1938 fou responsable de la barberia «Única» col·lectivitzada d'Esplucs. Quan l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser detingut i torturat en el comandament de la 27 Divisió («Karl Marx») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant els anys cinquanta fou un dels animadors de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), on havia arribat en 1939, amb sa germana Nieves, i on va viure durant la II Guerra Mundial. El seu últim domicili va ser a L'Agraulet (Gascunya, Occitània). José Radigales Marsol va morir el 29 d'octubre de 1985 a l'Hospital de Condòm (Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Gondrin (Gascunya, Occitània), on ja descansava sa companya María Raluy.

***

Ricard Baldó García

- Ricard Baldó García: El 29 d'octubre de 2000 mor a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Havia nascut el 30 d'abril de 1911 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Sos pares es deien Ricard Baldó Yborra i Matilde García Olima. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. El 22 de febrer de 1937 es casà a Alcoi amb María Payá Gómez. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 a la Residència «Pintor Emilio Sala» d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i incinerat a Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

Frédéric Desoche fotografiat per Daniel Maunoury (Saint-Ouen, agost de 2015)

- Frédéric Desoche: El 29 d'octubre de 2015 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Frédéric Lucien Honoré Desoche, conegut com Fred Desoche i que va fer servir el pseudònim Frédo Ladrisse. Havia nascut el 12 de juliol de 1966 a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània). Fill d'una família esquerrana, sos pares es deien Edmond Desoche, ferroviari socialista i sindicalista, i Jeanne Robillard, obrera. Després d'una breu escolaritat i d'una estada en 1981 en un internat de religiosos polonesos, amb 16 anys abandonà els estudis i es posà a fer cursos de formació professional de camioner de mercaderies, però també els deixà de banda. Posteriorment realitzà diverses feinetes, com ara la venda ambulant de periòdics, interinatges, etc. En 1985 es formà com a tècnic d'animació i de noves tecnologies de comunicació i treballà tres anys com a tècnic de vídeo en una sala d'espectacles de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). El 9 d'agost de 1986 es casà a Cergy (Illa de França, França) amb Fatima Baulemsamer, de qui es va divorciar en 1997. Cap el 1991, després d'un temps desocupat, va ser contractat a la Biblioteca d'Asnières (Illa de França, França), on va restar durant 10 anys, per posteriorment passar, després de fer oposicions, a la Biblioteca de Saint-Ouen, que va el seu últim destí. Després de freqüentar la seu de la Federació Anarquista (FA) de París (França), en els anys noranta participà en diverses vagues i en les reivindicacions dels sense-papers. En 2000 s'adherí al grup «Louise Michel» de la FA i en 2002 participà en les accions del Réseau pour l'Abolition des Transports Payant (RATP, Xarxa per l'Abolició dels Transports de Pagament). En 2003 participà en les vagues contra la reforma de les pensions i en la preparació de l'anomenat VAAAG (Vilatge Alternatiu, Anticapitalista i Anti-Guerres). També acudí als actes «Anti G8» a Annemasse i al Fòrum Social Llibertari que se celebrà el 31 d'octubre de 2003 a Saint-Ouen. Entre 2003 i 2004 portà la crònica «Quand l'Autruche éternue» en Le Monde Libertaire i animà, fins març de 2015, un bloc del mateix nom. Posteriorment abandonà el grup «Louise Michel» del XVIII Districte de París per fundar el grup de Saint-Ouen de la FA. En 2012 assistí a les Jornades Internacionals Anarquistes de Saint-Imier i l'any següent publicà Quand l'Autruche éternue... 10 anys tête hors du trou. En 2015 assistí al congrés de la FA celebrat a Merlieux. Sa darrera companya fou Béatrice Flouriot. Frédéric Desoche va morir el 29 d'octubre de 2015 a l'Hospital Delafontaine de Saint-Denis (Illa de França, França).