|
---
Anarcoefemèrides
del 29 de novembre Esdeveniments
Cartell de l'acte - Acte sobre els
fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la
Sala Samso de
Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte
públic sobre la Guerra Civil
espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi
van intervenir René
Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne
Frémont i Louis Mercier Vega (Charles
Ridel), de la Unió Anarquista
(UA) de París; i diversos redactors del periòdic
anarquista Le Libertaire de tornada
d'Espanya. En
aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els
feixistes francesos i
els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin
el seu punt de
vista en el debat.
Naixements
Notícia de la condemna d'Alexis Legrand apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 23 de febrer de 1894 - Alexis Legrand: El
29 de novembre de 1857 neix a Mantoche (Franc Comtat,
França) l'anarquista
Alexis Legrand. Era fill dels manobres Alexis Legrand i Jeanne Boeuf.
Entre el
maig de 1871 i el juliol de 1893 va ser condemnat en cinc ocasions a
diversos
mesos de presó per «complicitat en robatoris, cops
i ferides i ultratges als
agents». Després de viure set o vuit anys a
Saint-Geosmes (Xampanya-Ardenes,
França), on l'alcalde el va qualificar de
«canalla, lladre i pillard capaç
d'arribar a l'assassinat», a principis dels anys noranta
treballà d'obrer
picador de còdols en una pedrera de Recey-sur-Ource
(Borgonya, França), però va
ser acomiadat per «indisciplina». Sa companya,
Maria (o Virginie) Coupet, amb
qui tenia infants, regentava un petit comerç de fruites i
verdures, i un cop
acomiadat i sense feina es dedicà a ajudar sa companya a la
venda diària a Dijon
(Borgonya, França). Formà part de
l'Unió Obrera (UO), una mena de mutualitat
creada amb altres companys (Catineau, Massoubre, Monod, Platelier,
etc.). El 14
de juliol de 1893 la policia l'acusà de repartir per
Recey-sur-Ource manifests
anarquistes. El 22 de juliol de 1893 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional
de Dijon a 10 dies de presó per «ultratges a
agents». En aquesta època mantenia
contactes amb l'anarquista François Monod a Dijon i va ser
candidat
abstencionista en les eleccions legislatives per al districte de
Châtillon-sur-Seine
(Borgonya, França). A principis de gener de 1894 va ser
empresonat a Dijon sota
l'acusació d'haver en 1891 atiat a la revolta els obrers de
la seva feina, tot
escampant manifests anarquistes incitant a la Revolució
Social. Durant
l'escorcoll de la policia al seu domicili, aquesta trobà 150
exemplars del
manifest «Ce que sont les anarchistes» i altres
pamflets («Vive la
Révolution!», « Vive
l'Anarchie!»), a més d'una trentena de cartells Le
Père
Peinard au populo. Processat, amb Bigarnet, Hinaut i Monod
per «associació
criminal», el 10 de febrer de 1894 el seu cas va ser
sobresegut. El 21 de febrer
de 1894, amb Léon Collinet i Henry-Maxime Gelin, va ser
condemnat per l'Audiència
de Costa d'Or per «robatoris qualificats» a 10 anys
de treballs forçats i a la
pèrdua de la pàtria potestat dels seus fills.
Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció. ***
Foto policíaca de Jules Martineau (3 de juliol de 1894) - Jules Martineau:
El 29 de novembre de 1863 neix al III Districte d'Angers
(País del Loira,
França) l'anarquista Jules Martineau –el segon nom
Louis que se cita en alguns
registres policíacs no apareix en la
seva partida de naixement. Sos pares es deien René
Martineau, missatger, i
Valérie-Marie-Olimpe Viot, empleada al
Château-Gontier d'Angers. Instal·lat a
Ivry-sur-Seine (Illa de França, França),
treballà de pintor en la construcció. Vivia
al número 32 de la carretera de Vitry amb son
germà Edmond Martineau, també
anarquista. Segons la policia, treballava en poques ocasions i vivia
sobretot
de tripijocs, mantenint son germà, la companya d'aquest i
els seus quatre
infants. El 28 de juliol de 1890 un dels germans Martineau
prengué la paraula
en una conferència contradictòria celebrada a la
Sala de l'Hermitage de París
entre anarquistes, entre ells Sébastien Faure, i l'abat
Théodore Garnier, on
insultà l'almirall Amédée Courbet,
responsable de l'expedició militar de
Tonkin. Va freqüentar els grups anarquistes de Vitry i d'Evry,
especialment amb
Agati, un anarquista italià amb qui segons la policia havia
aferrat cartells en
1892. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà el
seu arrest i
l'escorcoll del seu domicili i l'endemà el comissari d'Ivry
perquirí la seva
habitació sense cap resultat. Portat a comissaria, el 3 de
juliol de 1894 va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. L'endemà d'això, va ser
tancat a la presó de Mazas, però fou
alliberat l'endemà. Aquest mateix dia, son germà
va transmetre al jutge
d'instrucció una nota, signada per 80 persones de Vitry, on
s'afirmava que mai
no havia estat anarquista. Finalment el seu cas va ser sobresegut. El
31
d'octubre de 1896 els germans Martineau figuraven un registre
d'anarquistes de
la regió parisenca i encara vivien plegats. Desconeixem la
data i el lloc de la
seva defunció. ***
Soledad Gustavo, fotografiada
per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de
desembre de 1929) [IISH] - Teresa Mañé Miravet: El 29 de novembre de 1865 –el certificat de defunció cita erròniament el 30 de novembre de 1874– neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) –fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú– la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Paula Antònia Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. Sos pares es deien Llorenç Mañé Cruset i Antònia Miravet Vidal. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquesta època va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana, El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896 implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres –Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són–, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia) i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la «Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'Hospital de Sant Louis de l'Haut-Vernet de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on morirà sola l'1 de febrer –gairebé totes les fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits en La Revista Blanca, ja fos en «Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacar La sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891), A las proletarias (1896), El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres. ***
Foto
antropomètrica de Domenico Aicardi (1899) - Domenico
Aicardi: El 29 de novembre de 1877 neix a Porto Maurizio
(Imperia, Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Domenico Masa Aicardi. Sos pares es
deien Ignazio Aicardi
i Caterina Bruno. Boter de professió, emigrà a
França, on va ser fitxat com a
anarquista «sense domicili fixe». El 3 d'octubre de
1899 se li va decretar a
Marsella (Provença, Occitània)
l'expulsió de França. El 17 d'octubre d'aquell
any va ser traslladat amb cotxe cel·lular al centre de
reclusió de Niça (País
Niçard, Occitània) i, aquest mateix dia, amb el
mateix cotxe, portat fins a la
frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El
febrer de 1905 va ser interceptat
a Marsella on, durant tres setmanes, havia visitat sa
família, i en els primers
dies de març retornà a Porto Maurizio via
Niça. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Louis Noury (1913) - Louis Noury:
El 29 de novembre de 1889 neix al IV Districte de
París (França) l'anarquista individualista i
il·legalista
Alexandre Louis Noury,
també citat erròniament com a Nourry
–ell
signava Louis Noury i utilitzava a vegades el nom de Robert.
Sos pares es deien François Anastase Noury, camioner,
i Marie Chavanel, modista. Compaginava els treballs de
mecànic i de venedor
ambulant. El 25 de juliol de 1911 es casà al XIV Districte
de París amb la
parisenca Adèle Joséphine Cardebat, amb qui
tingué un infant. En aquesta època
treballava de mecànic i vivia amb sa mare, ja
vídua i que treballava de
revenedora, al número 10 del carrer Brosse de
París. Un any més tard es va
separar de sa companya i passà a viure amb la modisteta
Denise Simart. Aleshores
freqüentava els cercles anarquistes individualistes i
il·legalistes parisencs.
Amb Henri Ronne, proper a l'anarquista Célina Lambin,
participà en
desvalisaments a Reims (Xampanya-Ardenes, França), als
domicilis d'un rendista
i d'un negociant. El desembre de 1912 llogà una casa, al la
carretera de París
a Nanterre, on els membres de la «Banda Bonnot»
Octave Garnier i René Valet van
ser vists. El 9 de novembre de 1912 participà en un
atracament a l'oficina de
correus de Bezons (Illa de França, França),
juntament amb els anarquistes
Indalecio Ibáñez i Léon Lacombe, en el
qual resultà mort el marit de la
recaptadora. L'1 de gener de 1913 va ser detingut a París i
en l'escorcoll del
seu domicili i el de la seva companya es descobrí nombrosos
estris de
desvalisador i objectes furtats, així com armes. El 26 de
març de 1914 va ser
jutjat per l'Audiència de Versalles i condemnat a treballs
forçats a perpetuïtat,
ben igual que son còmplice Indalecio
Ibáñez. Va ser defensat per l'advocat Le
Breton. Durant el procés afirmà que era
anarquista, però negà la seva
participació en atracaments. El 27 d'abril de 1915 va ser
enviat a la colònia
penitenciària de Caiena. Louis Noury va morir el 14 de
desembre de 1918 a les
Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) de la grip
espanyola. ***
Necrològica
d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 de desembre de 1978 - Edouard Brunet: El 29 de novembre de 1892 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Edouard Jean Brunet, conegut com Cyrano i que va fer servir diverses falses identitats (Colin, Paul Mercier, etc.). Era fill de Émile Brunet i de Marie Lafargue. Es guanyava la vida fent d'obrer ferrer i de serraller. Objector de consciència, quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residí sota noms falsos (Colin, Cirano i Paul Mercier), i Espanya. En aquesta època col·labora en Le Réveil. Cap el 1918 retornà a Suïssa, d'on va ser expulsat, sembla l'agost de 1919, després d'haver estat amonestat per haver aferrat cartells anarquistes a llocs prohibits i d'haver estat internat a Orbe (Vaud, Suïssa) i al fort de Savatan (Vaud, Suïssa). Poc abans de la seva detenció a Ginebra, assistí a l'arrest de Luigi Bertoni. Instal·lat a Alemanya, entre el 19 i el 22 de novembre de 1921, amb altres companys (Karl Haffner, Fritz Kater, Hermann Ritter, Rudolf Rocker i Augustin Souchy), fou un dels delegats al XIV Congrés de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), celebrat a Erfurt (Turíngia, Alemanya). A partir de 1922 visqué a Berlín, on fou corresponsal de Le Libertaire. El març de 1923 participà en el Congrés dels Anarquistes Alemanys, que reuní a Berlín 26 delegats. Retornà a França, on visqué sota falsa identitat a París. Després de la II Guerra Mundial milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'esclerosi múltiple, restà invàlid des del 1946. En 1958 col·laborà en Defense de l'Homme. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà, sota el pseudònim Cyrano, en el setmanari tolosà Espoir, del qual formà part del consell de redacció. En 1968 se solidaritzà amb l'antimilitarista llibertària Marie Laffranque, i demanà que part dels seus impostos assignats al pressupost militar es destinessin al Servei Civil Internacional (SCI). En 1973 publicà el fullet Les Prix Nobel de la Paix. Edouard Brunet va morir el 24 de novembre 1978 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Portada
de l'edició catalana del llibre de Kaminski - Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) –actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)– el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski –no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky– i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt, Volkszeitung, Vossische Zeitung, Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt, Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal, Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir –deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona– i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina). ***
Germà
Riera Condal, comandant de la 28 Divisió de
l'Exèrcit republicà - Germà
Riera Condal:
El 29 de novembre de 1905 –encara que es va
inscriure el 16 de desembre– neix a Barcelona (Catalunya) el
republicà i
simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son
pare, Pere Riera, era un jornaler
d'Arbúcies i sa mare, Rosa Condal, havia nascut a Sant
Andreu. Va fer
feina de paleta i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), alhora que era soci del
Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i
tingué una filla. El gener de 1934
es presentà pel Partit Republicà Radical a les
eleccions municipals. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les
casernes de la
Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost
sortí cap al front de
Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en
la Columna «Los
Aguiluchos». Al front se li encarregà el
comandament de la 14 Centúria
confederal. Amb la militarització s'encarregà de
la I Companyia de la 28
Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i
després passà al I Batalló,
assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937
marxà cap a Vivel del Río
(Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit
republicà el 8 de gener de
1938, la seva divisió s'instal·là a 20
quilòmetres al sud de la capital en previsió
de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a
mans dels
insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les
Companyies núm. 1, 2 i 3.
Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes
companyies reberen
la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser
ascendit a comandant
de Batalló i se li volia enviar a un batalló del
Cos de l'Exèrcit de Llevant de
filiació comunista, però s'entrevistà
amb Jover i aconseguí ser destinat al II
Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió
–antiga «Roja i Negra»–, on va
romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat
contrarestà l'ofensiva
franquista del Llevant. El 5 de març de 1939
sortí cap a Madrid per a socórrer
el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà
una companyia de guerrillers
comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV
Cos de l'Exèrcit
del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75
combats. El 28 de
març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin
a Madrid, abandonà el
front i pogué arribar a València. En
l'últim Boletín Oficial de la
República
española es pot llegir el seu ascens a tinent
coronel. Com que no pogué
embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939
va ser
tancat a la plaça de Toros i hores després al
camp de concentració de Soneixa
(Alt Palància, País Valencià). Un any
més tard va ser enviat al Palau de les
Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat
en consell de guerra
i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la
presó Model de Barcelona,
d'on sortí 15 mesos després per a treballar
quatre mesos en una colònia
penitenciària de la caserna de Sant Agustí.
Després durant un any va fer feina
a la colònia penitenciària de Roda de Ter i
posteriorment va ser enviat a Lleida
per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va
ser tancat a la presó
del Seminari de Lleida durant tres mesos i després
retornà a la Model i de bell
nou marxà a les obres de la caserna de Sant
Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser
amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de
residir a Barcelona.
Després de la mort del dictador Franco, milità en
la CNT i col·laborà
econòmicament i moralment amb la premsa
llibertària. Després s'afilià a
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i
col·laborà en La Humanitat.
En
1979 publicà les seves memòries sota el
títol Habla un «vencido»,
amb un
pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986
impartí la conferència La
llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer
de Barcelona. En 1988 es
va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la
República en les
eleccions al Parlament de Catalunya. Germà
Riera Condal va
morir el 30 de
març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de
Barcelona (Catalunya), a
conseqüència d'una hemorràgia digestiva,
i fou enterrat al cementiri de
Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental,
Catalunya). Germà Riera Condal (1905-1990) ***
Demetrio
García Pérez - Demetrio García Pérez: El 29 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 21 de novembre– de 1906 neix a La Pobla de Valverde (Terol, Aragón, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Moscardón (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Sos pares es deien Vicente García i Carmen Pérez. Emigrat a Barcelona des de la infància, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes. A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano, amb qui tingue dos infants (Vicente i Durita). Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 23 de juny de 1976 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Demetrio García Pérez (1906-1976) ***
Necrològica
de Manuel Edo Edo publicada pel periòdic parisenca Cenit del 21 de
gener de 1992 - Manuel Edo Edo:
El 29 de novembre de 1910 neix a Fanzara (Alt
Millars, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista
Manuel Edo Edo. Sos pares es deien Manuel Edo i Generosa Edo. Emigrat a
Barcelona
(Catalunya), des
de molt jove milità en el moviment anarquista dels barris
del
Poblenou i del Clot. El gener de 1937, com a membre del grup anarquista
«Rebeldes», demanà l'ingrés
en la Federació de Barcelona de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat després de la
guerra civil, s'establí amb sa
companya Vicenta de los Ángeles Pradas a
Peliçana, on son fill
morí tràgicament durant
l'alliberament de la població per les tropes
nord-americanes. Mantingué amb sa
companya la Federació Local de Peliçana de
Confederació Nacional del Treball
(CNT), participant en reunions, congressos, excursions per la zona,
mítings
commemoratius del 19 de juliol, etc., que s'organitzaren. Malalt,
Manuel Edo va
morir, malgrat haver patit una intervenció
quirúrgica, el 21 de novembre de
1991 al seu domicili de Peliçana (Provença,
Occitània);
incinerat a Aurenja (Provença,
Occitània), les seves cendres van ser enterrades juntament
amb les restes de sa
companya al cementiri de Peliçana. ***
Necrològica
de José Tamayo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980 - José Tamayo: El 29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Tamayo. Sa mare, Isabel Tamayo, era mare fadrina. Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb la francesa Julienne Berthe Marie Jouillie, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 20 d'abril– de 1980 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac. ***
Necrològica,
amb dades diferents, de Josep Saurina Fabregat apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
gener de 1981 - Josep Saurina
Fabregat: El 29 de novembre de 1913 neix a
Tortosa (Baix
Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Saurina Fabregat –també
citat erròniament de
diferents maneres (Saurinas, Sauriñas, Sauriña,
etc.). Inscrit al registre civil com a José
Fabregat Cid, era el fill natural
de Rosa Fabregat Cid; l'infant va ser reconegut i legitimat l'1 de
juliol de
1916 pel matrimoni de sa mare amb Faustí Saurina Verdiell.
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità
contra l'aixecament feixista a
Tortosa. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal i
a finals de 1936 va
perdre un braç al front. Amb el triomf franquista
passà a França, on patí les
mateixes dificultats que la resta de companys agreujades per la seva
discapacitat.
Després de la II Guerra Mundial residí en una
col·lectivitat creada per
companys a Montalban (Guiena, Occitània). Posteriorment
s'instal·là a Bordeus
(Aquitània, Occitània), on formà part
d'una col·lectivitat d'obrers sabaters
fins que hagué de tancar a causa de la
competència amb les grans fàbriques del
calçat. Fou membre de la Lliga de Mutilats i de l'Spanish
Refugee Aid (SRA,
Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova
York
(Nova York, EUA). Sa companya fou Gabriela Barajas Antruejo. Josep
Saurina
Fabregat va morir el 10 d'agost de 1981 a Bombannes (Carcan,
Aquitània,
Occitània) en una
gira propagandística. ***
Volga
Marcos Calvo - Volga Marcos Calvo: El 29 de novembre de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. Sos pares es deien Justo Marcos i Victoria Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència «De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal, Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo, Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Sa companya fou Maria Verges Adell, pintora i escultora formada a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Catalunya), i son fill Ludovic Marcos (Ludo) també va ser militant llibertari. Volga Marcos Calvo va morir el 13 de juny de 2004 al seu domicili de Rueil-Malmaison (Illa de França, França).
Defuncions
Notícia
sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 14 de juny de 1874 - Alexandre Ritzerfeld: El 29 de novembre de 1893 mor a París (França) l'anarquista Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o simplement com Ritz. Havia nascut el 26 de desembre de 1850 al II Districte de París (França). Era fill natural de Marie Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones (Charles-Stanislas Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon, Louis-Henri Renouard), a vuit dies de presó per «ultratges als agents» i «proferir crits sediciosos» en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de París. A començament dels anys vuitanta fou, amb Clément Duval, el principal animador del grup anarquista «La Panthère des Batignoles». En aquests anys vivia al número 128 del carrer de Courcelles de París. En un informe policíac de gener de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia anat a buscar banderes roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així com les armes necessàries per a un míting. Durant la primavera de 1885 Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell el pogués visitar a la presó parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Guillaume Tell de París. En 1886 estava subscrit al periòdic lionès La Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F. Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La Révolte» de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època també participava en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou l'administrador-gerent del periòdic parisenc L'En Dehors, fundat per Zo d'Axa. També participà en la redacció del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte (1887-1894) i entre agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave, n'exercí de gerent amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es dedicà a la propaganda a través de La Brochure à distribuir. Malalt de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de novembre de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de París (França). ***
Jules Perrier fotografiat per Émile Pricam (Ginebra) - Jules Perrier:
El 29 de novembre de
1904 mor a Ginebra
(Ginebra,
Suïssa) el communard
anarquista, i gran
col·leccionista d'objectes referents a la
història de la Comuna de París,
Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules
Périer, i també conegut com Noley o Nolet.
Havia nascut el 15 de setembre –algunes fonts citen
erròniament el 16 de
setembre– de 1837 a Ars-en-Ré
(Poitou-Charentes, França).
Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Perrier,
conreador i peó de camins encarregat del manteniment i la
reparació dels dics de
l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França), i
Julienne
Aunie,
pagesa. Ja adult, s'associà amb
Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu
poble, per obrir a París un
magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig
de 1869 va fer fallida. Posteriorment
obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de
París, alhora que prengué part en
l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de
París, fou capità
d'Indumentària del 230è Batalló de la
Guàrdia Nacional, càrrec que conservà
després de la proclamació de la Comuna de
París, i membre del Comitè de
Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de
la Comuna, realitzà
reunions públiques a casa seva i en maig de 1871
prengué part en els combats
contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquesta
època freqüentà Félix
Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau.
Després de la «Setmana Sagnant»,
aconseguí fugir de la repressió i
s'amagà durant uns mesos abans de fugir
l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap
a Suïssa. El 20 de juny de
1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra
als communards a la
deportació perpètua en
recinte fortificat per «fets insurreccionals». A
Ginebra (Ginebra, Suïssa),
obrí un comerç de teixits i, després,
una botiga («Au bon Marché»)
especialitzada en el dol. Freqüentà altres
proscrits de la Comuna i sobretot es
relacionà amb destacats anarquistes, com ara
Élisée Reclus, Charles Ferdinand
Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio
Sáez, Antonio de la
Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet
d'aniversari de la Comuna del
18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a
ajudar els anarquistes necessitats
(Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los
allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar
reunions al
Café du Rhône. Durant tots aquests anys,
col·leccionà tot el que trobà referent
a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres,
caricatures polítiques,
correspondències, etc.). Després de la Llei
d'amnistia de 1880, que autoritzava
el retorn dels communards a
França,
continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven,
encara que retornà
regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En
una d'aquestes estades coincidí
amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb
el gravador anarquista William
Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al
Café du Commerce del
port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix
Pyat, fou, amb Eugène Protot i
Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892
signà, amb
Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres,
una crida proposant,
en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la
reivindicació de les vuit hores
la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de
la II
Internacional. En 1892 ajudà els companys de la
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) a pagar una forta multa, a més de
subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir
(1893-1894). En 1902 l'historiador
anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu
de la Revolució Social
establert per la Comuna Lliure de París»,
però, encara que estava disposat a
finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part
de la seva
col·lecció de llibres, periòdics i
fotos de revolucionaris van ser donats,
aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt,
hagué de tancar el
seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc
després, el 29 de novembre de
1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra
(Ginebra,
Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça
de la Chapelle d'Ars-en-Ré,
i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics
anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin,
Ferdinand Hodler,
Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner,
Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les
seves cendres van
ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que
s'inaugurà
oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin.
Malauradament, amb
el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es
degradà (les peces
van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà
durant la II Guerra
Mundial amb els trets de la bateria
d'artilleria
alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que
quedaven
va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou
venut el desembre
de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba
del
cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008
nombroses fotos de communards,
procedents de la seva famosa
col·lecció, van ser venudes a
Mâcon (Borgonya, França) en
pública subhasta. En
2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les
anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin,
Perrier et Cie. ***
Nota
sobre la defunció d'Hervé Le Minez apareguda en
el diari de Rennes L'Ouest-Éclair
del 2 de desembre de 1905 - Hervé Le Minez:
El
29 de novembre de 1905 mor a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista
Hervé
Marie Le Minez. Havia nascut el 3 de juny de 1858 a
Lambézellec (actualment
pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya). Sos pares es deien Jean Marie Le
Minez,
jornaler al port, i Françoise Ravaloc. Es guanyà
com son pare, treballant
d'obrer ajustador al port de Brest, i vivia al número 15 del
carrer de Brest del
barri de Kérinou de Lambézellec. El 30 d'abril de
1892 va ser detingut,
juntament amb els companys Claude Marie Barre i Rolland Alexis Le
Moigne, per
haver aferrat cartells anarquistes cridant a la manifestació
del Primer de Maig;
processats, el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1892
testimonià en
el judici celebrat a l'Audiència de Finisterre, a Kemper
(Bro Kernev,
Bretanya), contra l'anarquista Paul-Pierre Martinet per
«excitació a
l'assassinat i provocació a la indisciplina en
l'exèrcit». En 1893 militava en
el grup anarquista local (André Bizien, François
Delaunay, Émile Hamelin, Rolland
Lemoigne, Eugène Marion, Régis Meunier, Pierre
Paubert, Jean-Marie Petrequin,
etc.), la correspondència dels membres del qual va ser
escrupolosament vigilada
per l'oficina de correus. El novembre de 1893 va ser inscrit en el
primer
inventari d'anarquistes del departament de Finisterre i en el segon
inventari,
aixecat a finals de 1894, va ser qualificat
d'«alcohòlic». Hervé Le Minez
va
morir el 29 de novembre de 1905 a l'Hospital Marítim de
Brest (Bro Leon,
Bretanya). Sa companya, Francine Feurmour, morí en 1936
pensionista de la
Marina. ***
Joaquim
Miguel Artal - Joaquim Miguel Artal:
El 29 de novembre de 1909 mor a
Ceuta (Nord d'Àfrica) l'anarquista Joaquim Josep Ramon
Fermí Miguel Artal (Miguel
és el primer llinatge i moltes vegades és citat
com Miquel). Havia
nascut el 12 de juliol de 1884 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es
deien
Joaquim Miguel, barber, i Conrada Artal Romeo. Sos pares moriren quan
encara
era un infant i va ser educat cristianament, juntament amb sa germana
Pilar, al
Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona. Posteriorment va
fer d'escolà en un
convent de monges franciscanes de Badalona (Barcelonès,
Catalunya). Treballà de
tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan
Nadal Vilardaga.
Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi,
entrà a formar part del
moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer
Tallers de
Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha,
Oriols
i Carrera. El 12 d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures
sobre
els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya),
apunyala a
Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres,
amb un
ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!»,
ferint-lo lleument.
L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser
detingut
poc després. Identificat, es va saber que treballava com a
servent per a la
família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35
del carrer Ample, on ja havia
fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del
diari La
Publicidad,
altre d'El
Diluvio i
un altre d'El
Pueblo,
on venia subratllat un article de Vicenç Blasco
Ibáñez en el qual anomenava
Antoni Maura «carn d'Angiolillo» –per
l'anarquista italià que va assassinar
Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser
jutjat a l'Audiència
de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou
condemnat a 17 anys i
quatre mesos de presó, que va passar tancat a la
penitenciaria de Ceuta.
D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els
periòdics llibertaris de
l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a
més, Miguel
Artal va publicar dos articles –«A los
anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol
de 1904)–, on va explicar que havia comès
l'atemptat contra Maura, entre altres
raons, «perquè personificava la més
altra representació del principi
d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar
també en El Rebelde el
conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va
col·laborar
en Liberación de Madrid. Durant el
seu empresonament va
intentar escapar-se en diverses ocasions i en alguna d'elles resulta
ferit. El
13 de març de 1907 va ser jutjat per l'Audiència
de Barcelona per un delicte
d'impremta i acusat d'«incitació a la
rebel·lió». Joaquim Miguel Artal va
morir
de tuberculosi el 29 de novembre de 1909 a l'Hospital Civil
Jesús y María de
Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la premsa anarquista (El Libertario i Tierra
y Libertad) va
glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu
llibre Los
secretos del anarquismo (1913)
segons la qual
l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i
Guàrdia i
Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo
Lorenzo Asperilla,
no té cap fonament i està basada
únicament en el seu odi antiferrerià. Joaquim Miguel Artal (1884-1909) ***
Renzo Novatore (finals de la dècada dels deu) - Renzo Novatore: El
29 de novembre de 1922 cau abatut a Teglia (Gènova,
Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista
il·legalista, escriptor i poeta Abele
Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore.
Havia nascut el 12 de
maig de 1890 a Arcola (Ligúria, Itàlia). Sos
pares es deien Giulio Ferrari i Palmira Galantini. Fill
d'una família pagesa molt humil,
no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà
les classes en el seu primer
any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de
manera
autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat
s'introduí en
el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i
començà a
llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr
Kropotkin, Max
Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche,
Georges
Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles
Baudelaire,
etc.). A partir de 1908 abraçà, per
influències stirnerianes,
l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc
l'església
de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de
maig de
1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva
participació en aquest fet
mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja
que la policia el
buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el
detingué per
vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i
reivindicà l'expropiació
individual i fins i tot l'ús de la força si
calia. En 1912 va ser cridar a fer
el servei militar, però va ser eximit per causes que
desconeixem. En 1914
començà a col·laborar en
periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota
diversos pseudònims (Il soldato del sogno,
Mario Ferrento, Andrea
Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta
l'Incendiaria, etc.), en un
gran nombre (Cronaca Libertaria, Il
Libertario, Iconoclasta!,
Gli Scamiciati, Nichilismo, Il
Proletario, Pagine
Libere, L'Adunata dei Refrattari, La
Testa di Ferro, etc.) i
mantingué intensos debats amb altres
intel·lectuals anarquistes (Camillo
Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra,
el 26
d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre
d'aquell any, va ser
condemnat en rebel·lia a mort per deserció i
traïció per un tribunal militar.
En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb
qui tingué tres
infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i
retornà a ca seva
arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un
col·lectiu
anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup
antifeixista
d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo
Martucci i Bruno Filippi. Participà
activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del
seu
Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante
Carnesecchi i Tintino
Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu
fracàs, el 30 de juny
s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per
un pagès va ser detingut.
Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però
pocs mesos després fou
alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del
feixisme decidí
retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment
insurreccional. En 1920 publicà la recopilació
d'articles Il mio
individualismo iconoclasta. Aquest mateix any,
després d'haver intentat
fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di
Formola, va ser novament
detingut. Un cop lliure, participà en un intent
insurreccional frustrat a La
Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni
Governato, la
revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero,
de la qual només sortí
el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista
assetjà ca seva
per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir
llançant diverses granades.
Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la
banda expropiadora de
l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el
29 de novembre de
1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della
Salute)
de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia);
un company del grup tingué la mateixa
sort, però Pollastro aconseguí fugir.
Pòstumament, en 1924, es van publicar dos
fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al
disopra dell'arco
i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador
Severino Di Giovanni
es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà
a l'Argentina el
«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de
l'Aliança Antifeixista Italiana
(AAI). ***
Foto
policíaca de Mario
Bellini (18 de març de 1939) - Mario Bellini: El
29 de
novembre de 1939 mor a Toló
(Provença, Occitània)
l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Bellini, que va fer servir
el pseudònim
de Mario Belloni. Havia nascut el
25 de desembre de 1894 a Mezzano Inferiore
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es
deien
Siro Giuseppe Bellini i Teresa Rossi. Es guanyava la vida com a paleta.
En 1911
va perdre l'ull dret. El 7 de setembre de 1914 va ser condemnat pel
Jutjat de
Primera Instància de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) a 15 dies de presó per
«ultratges». Durant la Gran Guerra
residí a l'estranger (Suïssa, Alemanya i
França) i a finals de 1919 retornà a
Itàlia. Establert a Palanzano
(Emília-Romanya, Itàlia), va ser nomenat
secretari de la Lliga Mixta,
dependenta de la Cambra del Treball de Parma, i desenvolupà
una intensa tasca
sindicalista, lluitant intensament pels drets de les classes baixes,
exigint
millors salaris en els convenis laborals i impedint els acomiadaments.
Denunciat
en diverses ocasions per evitar l'entrada a la fàbrica dels
esquirols, el
setembre de 1921 es va decretar la seva detenció arran d'un
enfrontament armat
entre obrers i carrabiners esdevingut a Selvanizza (Palanzano,
Emília-Romanya,
Itàlia) i es va refugiar a França.
Després d'un temps a Brelh (Provença,
Occitània), on treballà fins l'octubre de 1922 en
la via fèrria Niça-Cuni, en
1923 s'establí a Toló (Provença,
Occitània), on treballà en la
construcció i
entrà a formar part de la Borsa del Treball local. Vinculat
al, segons la
policia, «perillós» anarquista Gaetano
Lorenzo Berti, era habitual de les
reunions llibertàries i participà activament en
manifestacions contra la
condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti. Quan tornà a Itàlia amb sa
família va ser detingut i el 25
d'octubre de 1927 se li va assignar el confinament per un
període de cinc anys.
Deportat a l'illa de Lipari, durant son internament, sa companya, amb
qui tenia
dos infants, retornà a França i s'uní
amb un francès. El 28 de setembre de 1932
va ser posat en llibertat i retornà a Palanzano, on se li va
assignar la
residència i va ser inclòs en un llistat
d'opositors a empresonar en «determinades
circumstàncies». El juny de 1934 va ser detingut
per unes declaracions
antifeixistes, empresonat i alliberat al poc temps. Després
de diversos
intentes de passar a França clandestinament, el 9 d'agost de
1934 aconseguí una
visa de turisme de tres mesos i retornà a França,
establint-se sense papers a Le
Fort Rouge (Toló, Provença,
Occitània). Un cop restablí les seves relacions
amb
Gaetano Lorenzo Berti, freqüentà noves amistats
llibertàries (Francesco
Barbieri i Romualdo Del Papa). Quan s'assabentà del cop
militar feixista a
Espanya, arribà a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) amb taxí i marxà cap a Barcelona
(Catalunya) amb tren. A la capital catalana s'uní a la
«Columna Durruti» i
després es va integrar en la «Columna
Ortiz». En les lluites al front d'Aragó,
l'octubre de 1936 va ser donat per mort durant les batalles
saragossanes de Farlete
i de Perdiguera. El novembre de 1936 aconseguí vuit dies de
permís, moment que
aprofità per viatjar a Toló. L'1 de juliol de
1937 entrà a formar part del I
Batalló de Destruccions a València
(València, País Valencià), unitat
dedicada a
dinamitar ponts, carreteres i vies fèrries, que va ser
delmada durant
l'ofensiva franquista a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Els
supervivents n'obtingueren
10 dies de permís i després s'integrà
a Barcelona en el III Batalló de
Destruccions, el qual va ser enviat a la frontera francesa amb la tasca
de
minar carreteres i ponts. El 22 d'octubre de 1938 va ser evacuat a
Cardedeu (Vallès
Oriental, Catalunya), on una Comissió de Control
Internacional examinà el seu
cas i el 22 de desembre d'aquell any retornà a
França per Cervera (Rosselló, Catalunya
Nord). Després de buscar feina sense èxit a
diverses localitats (Perpinyà,
Carcassona, Narbona, Besiers i Tolosa), el 8 de febrer de 1939
tornà a Toló, on
s'allotjà a casa d'un amic i rebé el suport del
Comitè Francoespanyol. El 15 de
març, després que el prefecte demanés
el seu internament al camp de concentració
de Rieucros (Mende, Llenguadoc, Occitània),
sol·licità el permís de
residència
a França i un carnet d'identitat d'estranger. Segons
informes dels serveis
secrets estalinistes es tractava d'un «mal
element»,
«anarquista» i «actiu en
la propaganda de la disgregació i de la
provocació». Detingut a finals d'any, Mario
Bellini va ser tancat a la presó del fort de
Sainte-Cathérine de Toló
(Provença, Occitània) on va morir el 29 de
novembre de 1939, segons la versió
oficial, d'una malaltia. Companys i familiars denunciaren que aquesta
mort es
va deure a tortures sofertes durant la seva detenció. ***
Josep
Serra Vives [militants-anarchistes.info] - Josep Serra Vives: El 29 de novembre de 1939 és afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Jaume Miquel Serra Vives. Havia nascut el 28 de juliol de 1901 a l'Albi (Les Garrigues, Catalunya). Sos pares es deien Esteve Serra Gallofré, llaurador, i Maria Vives Saltó. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya). ***
Apolinario
Barrera - Apolinario
Barrera: El 29 de novembre de 1944 mor a Buenos Aires
(Argentina) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Apolinario Barrera,
conegut com El Indio Barrera. Havia
nascut el 23 de
juliol de 1877 a Buenos Aires (Argentina). Suboficial artiller de la
Marina de
Guerra argentina, a començament del segle XX
abandonà la carrera naval i
s'integrà en el moviment anarquista. El 29 de juny de 1902
va ser un dels
fundadors de la Societat d'Obrers Fusters de Buenos Aires, creada per
contrarestar el predomini socialista en aquest gremi. Membre del grup
editor
del periòdic anarquista La Protesta,
durant molts d'anys va ser el seu administrador i un dels seus pilars,
col·laborant també amb articles. En 1910, quan la
repressió del Centenari
Argentí (centè aniversari de la
«Revolución de Mayo»), edità
números
clandestins de La Protesta i del
periòdic La Batalla,
però va ser
detingut i deportat a la colònia penitenciària
d'Ushuaia, a la Terra del Foc.
Alliberat uns anys més tard, amb Teodoro Antillí
i Rodolfo González Pacheco fundà
en 1911 el periòdic de Buenos Aires Alberdi,
però sorgiren desavinences entre tots tres. Entre 1912 i
1914 col·laborà en la
revista pedagògica de Buenos Aires La
Escuela Popular, òrgan de la Lliga de
l'Educació Racionalista. El novembre
de 1912 presidí el III Congrés de la Unitat
Sindical que volgué unificar la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA), anarcocomunista
del V Congrés, amb
la sindicalista Confederació Obrera Regional Argentina
(CORA). En 1913, com a
administrador de La Protesta, va
ser
condemnat a presó, juntament amb el seu director Teodoro
Antillí, sota
l'acusació d'«apologia del delicte», per
haver publicat el 14 de novembre de
1913 un article en defensa de l'anarquista Simón Radowitzky;
l'apel·lació en la
seva defensa es va veure a la Cort Suprema de Justícia
argentina i fallà en
contra de la seva llibertat. Entre el 14 i el 16 d'octubre de 1915
assistí com
a delegat de la FORA (V Congrés) al Congrés
Internacional Pro Pau que se
celebrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) convocat
per la Confederació
Obrera Brasilera (COB). Entre el 17 i el 19 d'octubre de 1915
també participà
en la Congrés Anarquista Sud-americà. En 1916
dirigí una campanya en La Protesta
de boicot decretat per la
FORA contra l'empresa cervesera Quilmes arran d'un conflicte laboral.
El grup
dirigit per Antillí i González Pacheco, que anys
després edità el periòdic
anarquista La Antorcha, l'acusaren
d'haver rebut diners de l'empresa cervesera competidora Palermo,
però va tenir
el suport de la FORA i del grup editor de La
Protesta. El novembre de 1918 protagonitzà un
intent d'evasió de Simón
Radowitky del penal d'Ushuaia amb una llanxa, però finalment
van ser detinguts
a Punta Arenas (Magallanes, Xile); jutjat per aquest fet,
purgà un any de presó
a Río Gallegos (Santa Cruz, Argentina). Un cop lliure, el
desembre de 1919
assumí de bell nou l'administració de La
Protesta. El març de 1920, durant les grans
batudes policíaques seguides
arran de l'anomenada «Vaga de les Bombes», el local
de La Protesta va ser violat per la
policia i ell novament detingut,
restant fins l'agost de 1920 empresonat. Novament en
l'administració de La Protesta,
sostingué posicions
anarcocomunistes i contràries a la unificació de
les dues tendències de la
FORA, dirigint dures campanyes contra la Unió Sindical
Argentina (USA),
d'orientació sindicalista, i també contra la
tendència anarquista de La Antocha.
Arran d'aquests conflictes,
que afectaren el grup editor de La
Protesta, en 1925 abandonà
d'administració d'aquest periòdic, ingressant
com a intendent de l'edifici del diari Crítica,
esdevenint l'home de confiança de la parella
llibertària formada per Natalio
Botana i Salvadora Carmen Medina Onrubia, que dirigien aquesta
publicació. A
principis de 1926 es va produir un conflicte amb els treballadors de la
distribució d'aquest diari i resultà, en
circumstàncies molt poc clares, mort
d'un tret al cap el repartidor de diaris anarquista Raúl
Pinto i ferit un
altre, essent acusat novament per La
Antorcha de ser el promotor del crim. Els testimonis del fet
apuntaren que
l'actuació de Barrera consistí a treure el
cadàver al carrer per a no
comprometre el diari i que el tret hauria esta realitzat per altre
repartidor. ***
Giuseppe
Mezzano - Giuseppe
Mezzano: El 29 de novembre de 1950 mor a Biella (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Mezzano. Havia nascut el 6 de gener de 1896 a Asigliano
Vercellese
(Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Mezzano i
Carolina Brusa. Es guanyava
la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Fitxat per la
policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan
retornà a
Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont,
Itàlia) i
empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va
ser alliberat als
pocs dies, però va ser posat sota vigilància i
amb l'obligació de presentar-se
en determinats dies al Registre Polític Central. El 6
d'agost de 1936 retornà
clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any
marxà cap a Espanya
per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat
en el «Batalló
Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla
del Monte, Mirabueno,
Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una
mà i a
la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de
l'hospital i destinat a
serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on
romangué fins el maig
d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre
de 1939 va ser detingut a
Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de
treball de Gordola
(Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del
feixisme realitzà gestions al
Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que
estava
fitxat al Registre de Fronteres com «exmilicià
roig», va ser detingut a Domodossola
(Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont,
Itàlia), on fou interrogat i
posat en llibertat sota vigilància. Aleshores
participà en la Resistència,
enquadrat en la V Divisió «Garibaldi» de
la 182 Brigada. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe
Mezzano va morir el 29 de
novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son
fill Luciano Mezzano
donà documentació de son pare a l'Istituto per la
Storia della Resistenza e
della Società Contemporanea nelle Province di Biella e
Vercelli « Cino
Moscatelli». ***
Notícia
de la condemna de Melchior Roux apareguda en el diari parisenc L'Humanité
del 5 de maig de 1908 - Melchior Roux: El
29
de novembre de 1955 mor a
Vélizy-Villacoublay (Illa de França,
França) l'anarquista i
sindicalista Joseph Melchior Roux,
conegut com Melchior. Havia nascut el 31 d'agost de 1867 al
IV
Districte de París (França). Era fill natural de
la
jornalera i bugadera del
Sarre Barbe Gier i l'infant es legitimà amb el matrimoni
d'aquesta amb el capeller
Joseph Melchior Roux celebrat el 25 de juliol de 1868 a l'XI Districte
de París.
Bilingüe francès i alemany, quan tenia sis anys
començà a treballar i aprengué
a llegir, a escriure i a comptar amb antics membres internacionalistes.
Acabà
treballant de polidor de metalls. El 5 de març de 1883 va
ser condemnat pel
Tribunal Correccional del Sena a un any de presó per
«cops i ferides». En
1887 vivia amb sos pares al número 4 de
Cité Lesage-Bullourde de l'XI Districte de París.
Cridat a files, va ser
integrat el 24 de novembre de 1888 en el II Batalló
d'Àfrica d'Algèria i l'1 de
maig de 1889 va ser enviat al disciplinari V Batalló
d'Infanteria Lleugera
d'Àfrica («Bat' d'Af»). El 21 d'octubre
de 1889 va ser nomenat caporal. El 6
d'agost de 1890 va ser donat de baixa per la Comissió
Especial de Baixa Militar
de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment
Algèria) per «retinitis
crònica»
i finalment llicenciat el 13 de setembre d'aquell any. El 27 de juliol
de 1895
es casà a l'XI Districte de París amb
l'envernissadora anarquista Maria Anna
Gaudin i en aquesta època vivia al número 8 del
carrer Basfroi. En 1898
s'instal·là a Corbeil (Illa de França,
França), on treballà d'obrer polidor a
la fàbrica Decauville i ben aviat desencadenà una
vaga. Posteriorment obrí a Le
Coudray-Montceaux (Illa de França, França), a
pocs quilòmetres de Corbeil, una
parada de venda de vi, que esdevingué lloc habitual de
reunió dels anarquistes
dels voltants. De bell nou a Corbeil, obrí amb sa companya
una merceria al
número 32 del carrer Petites-Bondes. En aquesta
època organitzà reunions
anarquistes i en 1904 col·laborà en Le
Libertaire. En 1906 va fer costat
la vaga de la Impremta Crété i en 1907 de la
Papereria d'Essonne. Quan
Sébastien Faure i Georges Roussel anaven a Corbeil a fer
xerrades s'allotjaven
al seu domicili. Distribuïa el periòdic Terre
et Liberté, que s'imprimia
clandestinament a Brussel·les (Bèlgica), i
mantenia correspondència amb destacats
anarquistes (Émile Janvion, Madeleine Vernet, etc.). El 9
d'abril de 1908 va
ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort
(Illa de França,
França), juntament amb els anarquistes
François-Joseph Kühn (Le Suisse de
Vevey) i Georges Roussel, en possessió de 10
cartutxos de dinamita, tres metres
de cordó detonant i sis detonadors. Kuhn i Roussel van ser
posats en llibertat,
però ell va ser tancat a la presó parisenca de La
Santé. Jutjat el 4 de maig de
1908 per l'XI Tribunal Correccional del Sena, va ser condemnat a un any
de
presó per «possessió de material
explosiu», mentre que Roussel va ser condemnat
a 15 dies de presó per «ús d'armes
prohibides». Quan esclatà la Gran Guerra
vivia a Étréchy (Illa de França,
França) i el Consell de Revisió del Sena del
28 de novembre de 1914 l'integrà en els Serveis Auxiliars de
l'Exèrcit; el
desembre de 1918 va ser alliberat totalment de les seves obligacions
militars. Melchior
Roux va morir el 29 de novembre de 1955 al seu domicili de
Vélizy-Villacoublay (Illa de França,
França). ***
Foto
policíaca de Lanciotto Corsi - Lanciotto Corsi: El 29 de novembre de 1957 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Corsi. Havia nascut el 6 de febrer de 1883 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Corsi i Elettra Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de portamaletes al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado Faiani, una protesta dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista Oreste Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que freqüentava els «anarquistes més perillosos» de la ciutat i que assistia a totes les convocatòries llibertàries que s'hi celebraven. Va ser detingut en diverses ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927, per «activitat anarquista en contacte amb comunistes», es va ordenar el seu confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a l'illa d'Ustica. L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per «delictes contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «reconstitució de partits dissolts, incitació a la insurrecció i propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per jutge d'instrucció; excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on arribà el 17 d'agost. El 16 de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Liorna, on se li lliurà documentació on s'especificava el seu antifeixisme. Reprengué la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva militància llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la Diada Internacional contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3 d'agost. El 29 de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del príncep hereu i empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat arran de la imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes després va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12 aniversari de la Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i posteriorment, entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per violència contra un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de 1931, emigrà il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on treballà de manobre en una cooperativa gestionada per un italià naturalitzat francès. A Marsella vivia al número 138 del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció, el 24 de setembre de 1931 va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió, més dos anys de llibertat vigilada i a una multa de 20.000 lires per «expatriació clandestina a França» i «violació de l'amonestació». Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents a l'estranger classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats. Milità activament en el moviment anarquista italià a França, especialment amb Luigi Anselmi. Obrer en una fàbrica de productes químics marsellesa, el 20 d'agost de 1936 informà a la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de marxar cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i prengué part en diverses batalles al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal). El juliol de 1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938 residia a Alairàs (Alvèrnia, Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels Pirineus Orientals. El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de Caires (Alvèrnia, Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el seu internament per les seves idees polítiques d'«extremista comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser detingut com a «refugiat polític antifeixista» al departament de l'Alta Savoia, on es va definir com a «llibertari i anticomunista», i reclòs al camp de concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol de 1940 va ser extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a Liorna i tancat a les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser alliberat, però el 2 de març se li va assignar cinc anys de confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on es va evadir el 8 de setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser alliberat l'agost de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de 1957 a Liorna (Toscana, Itàlia). ***
Edmundo Bianchi - Edmundo Bianchi: El 29 de novembre de 1965 mor a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. Havia nascut el 22 de novembre de 1880 a Montevideo (Uruguai). Sos pares es deien Antonio Bianchi i Ángela Frizzera. La seva trajectòria com a autor teatral és extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita, El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire «nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928),també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos «desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts. ***
Necrològica
d'Ateo Vannucci apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de febrer de 1977 - Ateo Vannucci: El
29 de novembre de 1976 mor a Brussel·les
(Bèlgica) l'anarquista Ateo Vannucci,
també conegut com Athos,
Carrarino i Canarino.
Havia nascut el 17 de juny de 1905 a Carrara (Toscana,
Itàlia) en una família llibertària.
Sos pares es deien Giuseppe Vannucci i Daniela
Andreani. Des de l'adolescència milità en el
moviment anarquista. Es guanyava
la vida com a obrer mecànic. Fugint de la
repressió, en 1933, amb Senofonte
Argante Pisani i Ciro Sparano, passà a França.
S'establí a La Ciutat (Provença,
Occitània) i continuà militant en el moviment
anarquista a Marsella (Provença,
Occitània). Va ser condemnat en rebel·lia a tres
mesos de presó per
«expatriació clandestina» i per les
seves activitats llibertàries s'intentà la
seva «devolució» a Itàlia,
que no reeixí gràcies al suport de la Liga
Italiana
dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Cap
a finals
de 1934 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en
el
butlletí de persones buscades per a detenir. En 1935 era a
La Sanha (Provença,
Occitània), on freqüentà els anarquistes
Ugo Boccardi i Orlando Luciani, i
passà a Algèria. Arran del cop militar feixista
de juliol de 1936, creuà els
Pirineus cap el 20 de juliol d'aquell any i s'allistà
voluntari a Barcelona (Catalunya)
duran la tardor d'aquell any. Com a milicià de la
«Columna Italiana» de la
«Columna Ascaso», s'encarregà de
missions especials dins de la zona franquista
i combaté al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca,
Almudébar i Carrascal). El
desembre de 1936 passà a França per reclutar
milicians i el gener de 1937
retornà a Barcelona amb Comunardo Boccardi, Egidio Fossi i
Rolando Manfredi.
Després dels fets de «Maig de 1937» va
romandre a la Península clandestinament.
Durant els últims mesos de la guerra, va ser detingut pels
estalinistes, però
aconseguí fugir de la presó. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França
i va ser internat al camp de concentració de Gurs (IX
Companyia). Després es va
enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de la qual
desertà i
el 20 de juny de 1940 passà a Brussel·les
(Bèlgica), on entrà ràpidament en
contacte amb companys de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i visqué
amb els anarquistes italians Dante Armanetti, Armando Bientinesi, Aldo
Demi i
Giuseppe Peano. En aquest mateix any obtingué del consolat
italià a Brussel·les
un permís de repatriació, però el
rebutjà. Cap a finals de 1940 treballà a
Alemanya, però el gener de 1941 retornà a
Brussel·les i entrà a treballar de
conductor en una garatge requisat per les tropes alemanyes. El juliol
de 1943 treballava
en un garatge de l'empresa Citroën a la plaça de
l'Yser de Brussel·les. El 14
de juliol de 1943 va ser controlat a Brussel·les per un
espia italià, juntament
amb altres antifeixistes (Azelio Bucchioni, Sigfrido Drusi, Carlo
Maier,
Guglielmo Nannucci, Francesco Pellegrini, Ottorino Perrone, Giovanni
Salvatori,
Virginio Sponchiado, etc.). Després de la II Guerra Mundial
treballà a Vilvoorde
(Brabant Flamenc, Flandes) com a obrer en una fàbrica. En
1954 un informe
desfavorable de la Seguretat de l'Estat va fer que la seva
sol·licitud de
carnet d'identitat fos rebutjada. Milità en el Nucli de la
CNT de Bèlgica i fou
secretari d'Administració del Comitè de
Relacions. Va caure víctima greu d'una
malaltia professional i durant els últims anys de sa vida
visqué de l'assistència
pública de Brussel·les. ***
Notícia
sobre el judici de Fernando Lozano Vicente apareguda a La Vanguardia del
24 de novembre de 1935 - Fernando Lozano Vicente: El 29 de novembre de 1990 mor Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Lozano Vicente. Havia nascut el 23 de setembre de 1913 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Lozano Muñoz, bracer, i Catalina Vicente Sánchez. Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès) on treballà en la indústria i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 8 de maig de 1934 va ser detingut amb Rizal Robert Ballester durant una vaga a Badalona acusat de mantenir un tiroteig amb la Guàrdia Civil; jutjats el 23 de novembre de 1935 en consell de guerra, Rizal Robert va ser condemnat a cinc anys de presó i Fernando Lozano a quatre per agressió a la força pública. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià i lluità als fronts enquadrat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià i patí els camps de concentració. Després de l'alliberament s'establí a Pamiers, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Més tard marxà a París on es guanyà la vida com a soldador. Ocupà càrrecs en la CNT de l'Exili. Un cop jubilat s'establí a Bages (Rosselló, Catalunya Nord) amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà. ***
Manuel Chiapuso Hualde - Manuel Chiapuso Hualde: El 29 de novembre de 1997 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Havia nascut el 14 d'abril de 1912 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Sos pares es deien Manuel Chiapuso i Josefa Hualde. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc –per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre–, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht– per a la construcció del «Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) –del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez–; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França –el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna, CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía, Siluetas del pensamiento, Utopía, Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003), Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia. Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997) ***
Manuel Cubell Uriarte - Manuel Cubell Uriarte:
El 29
de novembre de
2005 mor a Cantàbria (Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Cubell
Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel
Uriarte,
Cubel Uliarte, etc.). Havia nascut
el 9
de juny de 1911 a Ojos
Negros (Terol, Aragó, Espanya). Son pare es deia
Víctor Cubell, miner, i sa mare
era basca. Tingué tres germans. Quan tenia tres mesos es
traslladà amb sa
família a Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya).
D'infant va fer d'escolà, moment
en el qual va perdre la fe, i, sense anar a escola, es posà
a fer feina en una
fàbrica de fideus i en altra d'embalatges industrials. Amb
12 anys deixà la
llar familiar i s'establí a Barcelona (Catalunya), on tenia
un germà que
treballava en la companyia de tramvies. Aficionat a la boxa,
arribà a ser
campió de Catalunya. Milità en els rams de la
construcció i de l'alimentació de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat i a
la
garjola els companys anarquistes l'ensenyaren a llegir i a escriure.
Quan la
revolució anarquista de gener de 1933 va ser detingut a
Barcelona. El 27 de setembre
de 1934 va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència de
Barcelona a dos mesos
d'arrest major per una reunió clandestina celebrada el juny
anterior a l'Ateneu
Cultural Llibertari de Gramanet del Besós (actualment Santa
Coloma de Gramenet,
Barcelonès, Catalunya). Treballava de forner i de repartidor
a Gramanet del
Besós quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
destacà en la seva
sufocació. Immediatament després
s'integrà en la «Columna Durruti» a
Bujaraloz,
lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un
petit grup prengué
La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de
Ebro, Baselga i Villafranca de
Ebro, formant part del grup «Legión
Negra». Des del novembre de 1936 fou
delegat de la VIII Agrupació de la «Columna
Durruti» i des d'abril de 1937,
després de la militarització de les
milícies, fou comissari de la 120 Brigada
Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic El Frente, portaveu de la
«Columna Durruti». En 1939, amb el triomf
franquista, passà els Pirineus. En la
dècada dels quaranta s'instal·là a
L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a
partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la
Junta Suprema
(Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola
(UNE), procomunista, en
representació de l'«Agrupació Cenetista
de l'UNE». El setembre de 1943 va ser
detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i
hagué d'abandonar el seu
càrrec a l'UNE. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
participà amb un grup en la
presa del consolat espanyol i, un cop expulsat el cònsol
franquista, ell va ser
nomenat cònsol de la II República espanyola.
Posteriorment va anar a Bordeus
(Aquitània, Occitània) per a realitzar tasques de
fortificació marítima. En
1960 vivia a l'Arieja, on treballava de forner i posteriorment en una
fàbrica
tèxtil. En 2002 vivia a Andorra. Fou membre de l'Amical dels
Antics Internats
Polítics i Resistents del Camp de Vernet. Manuel Cubell Uriarte (1911-2005) ***
Maurice
Gouarin poc abans de morir - Maurice Gouarin:
El 29 de novembre de 2006 mor a París (França) el
socialista i després
anarquista Maurice Raymond Gouarin, que va fer servir el
pseudònim Yvon. Havia
nascut el 26 de juliol de
1921 a Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França). Sos pares es deien Yves Marie François
Gouarin, serraller, i Berthe Gabrielle Prieur.
Quan tenia 13 anys començà a treballar i
exercí diferents oficis (tripaire,
carnisser, decorador, aprenent de planxisteria, etc.).
Participà en les vagues
de 1936 a l'empresa Renault on treballava, s'afilià a les
Joventuts Socialistes
i visqué el «Front Popular». Durant la
II Guerra Mundial va ser presoner de
guerra a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia,
Alemanya), fins al seu
alliberament per l'Exèrcit soviètic. El
març de 1946 es casà a Boulogne-Billancourt
amb Cécile Heyer, de qui es va divorciar. Entre 1946 i 1949
col·laborà sota el
pseudònim Yvon en Bulletin d'Études
Révolutionnaires de
l'Organització Comunista Revolucionària (OCR),
que intentava acostar-se als
anarquistes. Esdevingué obrer especialitzat als Postes,
Télégraphs et
Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i
Telèfons) i va ser nomenat secretari
adjunt de Relacions Internacionals de la Federació
Anarquista (FA). Durant els
anys seixanta col·laborà en Le
Monde
Libertaire. El juny de 1969 es casà a
Boulogne-Billancourt amb l'egípcia
Nadine Chalem, de qui es va divorciar. En 2002 publicà les
seves memòries Parcours.
Itinéraire d'un enfant de banlieue
(1930-1945). Va ser molt amic de Maurice Joyeux. Maurice
Gouarin va morir el
29 de novembre de 2006 a l'Hospital de Sainte Périne del XVI
Districte de París
(França). ***
Amalia
Julve Domínguez - Amalia Julve Domínguez: El 29 de novembre de 2015 mor a Granyén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Amalia Julve Domíguez –el nom i el primer llinatge a vegades citat erròniament com Aurelis i Júlvez. Havia nascut el 13 d'octubre de 1918 a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Julve i Tecla Domínguez. Militant de les Joventuts Llibertàries, era assídua de les gires anarquistes campestres i dels mítings que se celebraven a la comarca. Participà activament en el suport dels presos tancats a la presó saragossana de Torrero. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, pogué fugir de l'ocupació del seu poble i s'integrà en la 126 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'establí a Saragossa. En 1948 passà clandestinament a França i es va reunir amb son company Enrique Miravete Escuer a Orà (Algèria). Quan el procés descolonitzador, passà a viure a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment s'instal·là a Lleida (Segrià, Catalunya) i a començament del segle a Granyén (Osca, Aragó, Espanya). Amalia Julve Domínguez va morir el 29 de novembre de 2015 a la Residència de Majors Parque San Julián de Granyén (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat. Sos germans Antonio i José Julve Domínguez també van ser destacats militants llibertaris. ***
Serge Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP - Serge Livrozet: El 29 de novembre de 2022 mor a La Gauda (Provença, Occitània) l'escriptor anarquista, lluitador contra el sistema penitenciari i judicial, Serge Raymond Livrozet. Havia nascut el 21 d'octubre de 1939 a Toló (Provença, Occitània). Era fill de François Livrozet i de Suzanne Macciavelli. Quan tenia 13 anys va deixar l'escola per aprendre l'ofici de lampista. Als 18 anys va entrar a l'Exèrcit de l'Aire i va esdevenir agent cinòfil de seguretat (ensinistrador de cans policíes). Els seus maldecaps comencen en 1961, quan al front d'una empresa de publicitat el seu soci l'estafa; aleshores decideix robar la seva pròpia societat, per passar a realitzar després una sèrie de robatoris a cases acabalades de la Costa Blava. Detingut, va ser condemnat a cinc anys de presó, temps que va aprofitar per acabar el seu batxillerat i esdevenir professor de presos. És en aquest moment que es desenvolupa el desig d'escriure, com a mitjà de relatar les seves experiències i d'evadir-se. Un cop purgada la pena, va ser alliberat l'octubre de 1965. Va continuar escrivint i va conèixer sa futura esposa, alhora que fa demostracions en fires automobilístiques per guanyar-se la vida; però, malauradament, els antecedents penals li prohibeixen practicar cap professió comercial. És en aquest moment que decideix analitzar la delinqüència des d'un punt de vista polític i econòmic. En 1967, animat per les seves idees llibertàries, s'adhereix a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participarà activament en les jornades de Maig del 68, essent un dels primers ocupants de la Sorbona i resultant ferit per una granada ofensiva. El camí que pren la lluita el decep, però restarà ferotgement lligat a les seves idees llibertàries. Aleshores decidirà «polititzar la seva il·legalitat» i atacar de manera reflexiva el capital i les seves caixes fortes amb la intenció de crear una editorial independent on poder expressar les idees que defensa. El desembre de 1968 serà detingut, jutjat a l'Audiència per «crim contra la propietat» i condemnat a quatre anys de presó, que purgarà a les presons de la Santé i de Melun. Aprofitarà el temps lliure de la presó per escriure, continuar els estudis i llicenciar-se en estudis comptables superiors. Sempre compromès políticament, participarà en l'organització de les primeres reivindicacions polítiques dels presos, especialment des de la Impremta de la Central –segona impremta de l'Estat després de la Impremta Nacional–, editant un pamflet convocant els presos a una vaga no violenta. Alliberat el juliol de 1972, va fer amistat amb Michel Foucault, amb qui havia mantingut correspondència durant el seu empresonament; ambdós fundaran, el novembre del mateix any, el Comitè d'Acció dels Presos (CAP). Amb Michel Foucault, Maurice Clevel, Jean-Paul Sartre, Marin Karmitz, Claude Mauriac i Philippe Gavi, entre altres, participarà en la creació del diari Libération; però un mes després, amb l'arribada del maoista Serge July, abandonarà el periòdic. A començaments de 1973 va publicar el seu primer llibre De la prison à la révolte, on Michel Foucault li farà el prefaci; és la primera vegada que el sistema carcerari és analitzat des dels punts de vista polític, econòmic i ideològic per un expres. Entre 1973 i 1974 serà el director del Centre Sociocultural de Bièvres i amb el suport de sa muller Anni i d'alguns col·laboradors de confiança, va acollir i ajudar econòmicament durant mesos una cinquantena de famílies xilenes refugiades a França després del cop d'Estat de Pinochet; aquesta acció li costarà la plaça. Aleshores esdevindrà treballador autònom i administrarà una dotzena d'empreses. El juny de 1974, a Colmar, va ser citat com a testimoni de la defensa d'un detingut acusat d'haver bufetejat un jutge d'aplicació de penes que va rebutjar d'escoltar-lo; el detingut va veure allargada un any la seva pena i Livrozet, davant aquesta injustícia, va cridar davant el tribunal: «Corrupta justícia francesa!». Va ser detingut i, malgrat els consells de l'advocat del detingut a retractar-se, va assumir i confirmar les seves paraules, essent condemnat a dos mesos de presó ferma, però va sortir lliure un cop apel·lada la sentència. Dos mesos més tard, en ple més d'agost, mentre que és jutjat davant la cort d'apel·lació, el CAP organitza a Colmar en un cinema la «Junta de la justícia», on centenars de persones i una vintena d'organitzacions polítiques i sindicals faran costat el detingut; els diaris, sorpresos davant la gentada i davant la presència policíaca, diran que a Colmar havia més vigilància que durant la guerra d'Algèria. Al tribunal va passar un fet que va sorprendre tothom, quan Livrozet va semblar que es retractava en dir: «No hauria d'haver dit "Corrupta justícia francesa!"», però l'estupor inicial es va veure convertit en admiració quan va seguir «Sinó corruptes totes les justícies, francesa, russa, americana, etc.»; va ser condemnat a pagar una multa de 1.400 francs, fugint així de la presó. En 1975 el seu combat el porta a lluitar contra el Quartier de Haute Sécurité (QHS, centres de reclusió d'alta seguretat per presos considerats perillosos) i el CAP va organitzar una marxa a la presó de Mende. En 1976 el CAP va coordinar la primera manifestació contra la pena de mort, que va arreplegar deu mil persones a París. Paral·lelament a tota aquesta lluita va col·laborar en diversos periòdics i va contribuir a la creació de nombrosos moviments d'alliberament i de lluita per la justícia social, tot participant en centenars de debats, emissions radiofòniques i televisives a França i a la resta d'Europa. També va participar en nombroses comissions, com ara la de la Reforma de l'Audiència. Rehabilitat en 1983, va continuar militant, escrivint, animant debats, etc., sempre a favor d'una humanització de les condicions dels presos i d'analitzar les causes reals politicoeconòmiques de la delinqüència. Durant molts anys va tenir un programa setmanal (Humeur Noire) en Radio Libertaire. A la fi en 1981 va poder crear una editorial (Les Lettres Livres) segons un criteri fonamental: l'absència de jerarquia salarial. Però els problemes no van acabar i en 1986 va ser acusat de ser el cervell d'una xarxa de falsificació de bitllets de banc, de 70 milions de francs. En 1989 va ser de bell nou processat, però serà absolt. Malauradament, els nou mesos de detenció provisional van tenir com a conseqüència el tancament de l'editorial, agreujats pel fet que la justícia no li va concedir cap indemnització pels mesos tancat injustament. Després animarà tallers d'escriptura en cercles desafavorits i amb els alumnes de l'institut de Saint-Ouen va coescriure un llibre, Le poulpe au lycée. En 1991 va entrar en el món del cinema com a ajudant tècnic en el telefilm Femme de voyou de Georges Birchansky. En 2001 participà com a actor en L'emploi du temps, de Laurent Cantet, i el seu paper obtindrà el premi al millor actor secundari en el Festival del Film Estranger als Estats Units en 2002. Entre les seves obres podem destacar De la prison à la révolte (1973 i 1999), Diego ou la vie d'un chien de guerre (1973), La rage des murs (1976), Aujourd'hui, la prison (1976), Hurle! (1976), Le sang à la tête (1980), Jéva de Nazareth (1980), La rue aux ours (1981), Lettre d'amour à l'enfant que je n'aurai pas (1982), La dictature démocratique (1985), L'empreinte (1989), L'outrage en plus (1992), La femme truquée (1994), Nice, baie d'aisance (1997), entre altres. Sa companya fou Annie Paulette Jeanne Hout, de qui va enviudar. Serge Livrozet va morir el 29 de novembre de 2022 a la residència de gent gran «La Brise des Pins» de La Gauda (Provença, Occitània). ---
|
![Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/teresamanye2.jpg "Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]")
![Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/serravives.jpg "Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]")
![[28/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/11]") |
|
![[30/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/11]") |
|
|
| Actualització: 31-08-24 |