|
---
Anarcoefemèrides del 29 de desembre Esdeveniments Capçalera del primer número de Les Réfractaires [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud - Surt Les Réfractaires: El 29 de desembre de 1912 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic bimensual –després passarà a mensual– Les Réfractaires. Ex-l'Ère Nouvelle, recueil d'idées, de fais, de comentaires; revue-journal paraissant deux fois par mois. Portava un curiós epigrama: «Els cans borden, la caravana passa... (Proverbi oriental)», i una datació original: «Any 13.453 del primer eclipsi reconegut». Editat per Émile Armand, es declarava contra tot sectarisme i donava acollida a tots els sectors del moviment llibertari (tolstoians, naturistes, anarcocristians, individualistes, nietzschians, naturistes, etc.), fins i tot els «dissidents» de l'anarquisme oficial. Hi van col·laborar Gino Aglietti, Émile Armand, John Nicolas Beffel, Eugène Bizeau, Jean Bouchard, M. Evelyn Bradley, P. Calmettes, B. Sanin Cano, Benjamin de Casseres, Ernest Crosby, Louis Dalgara, Max Dankwart, Robert Delon, Oberdan Gigli, Charlotte Perkins gilman, Frank Harris, Léon Hubert, Le Guepin, Le Retif, J. Hiam Levy, J. William Lloyd, Anselmo Lorenzo, Ernst Mac Gaffey, Henry Meulen, Georgina B. Paget, A. R. Proschowsky, Agénor de Rouegg, W. Curtis Swabey, Libero Tancredi, J. J. Thomasset, Francis Vergas, Anne Veronique, Whistler, Eliot White, Adolf Wolff i Henri Zisly, entr d'altres. Es van editar més d'una vintena de números, entre revistes i suplements, fins al maig de 1914. ***
Cartell propagandístic d'Ideas del dibuixant J. Cadena - Surt Ideas: El 29 de desembre
de 1936 surt a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el
primer número del setmanari anarquista Ideas.
Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca
del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del
número 3 (14 de gener de 1937)
el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento
Libertario de la Comarca
del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6
(4 de febrer de 1937) Periódico
anarquista. Contrari a la participació de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en la política i defensor de les
tàctiques i principis clàssics
anarquistes, es convertí en «portaveu»
de l'oposició a les línies oficials
confederals i fugia totalment de les crítiques i
polèmiques personals. Se'n van
publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937.
L'administrador en serà
Senén Félix i van ser-ne
col·laboradors, molts d'ells marginats de
l'oficialista Solidaridad Obrera,
Josep
Abella, Ginés Alonso, Liberto Callejas, Severino Campos,
Evelio G. Fontaura, Ramón
Liarte, Floreal Ocaña i Josep Xena, entre d'altres. ***
Grup de preses de Saturrarán amb alguns dels seus fills (setembre de 1942) - Presó de dones de Saturrarán: El 29 de desembre de 1937 una ordre de les autoritats franquistes estableix que els edificis destinats a balneari i residència que es troben a la platja de Saturrarán, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc), es destinin a penal de dones «altament perilloses». Construït a la desembocadura del riu Mijoa, en el seu origen va ser un complex hoteler i balneari d'atracció turística. A finals del segle XIX, en l'època de màxim esplendor, va comptar amb un edifici anomenat «Grand Hôtel». Davant la demanda d'usuaris, a l'altra banda del canal es van obrir altres establiments (Villa Capricho, Buena Vista, Casa Barrenengoa, Fonda Astigarraga). En 1921, els propietaris van cedir les instal·lacions a la Diòcesi de Vitòria, passant a ser balneari de seminaristes. A començaments de la Guerra Civil en 1936, els edificis van servir com a Quarter General de l'Eusko Gudarostea del Partit Nacionalista Basc (PNB), fins que van ser ocupats pels sediciosos feixistes. Les primeres preses van arribar el gener de 1938; republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes, principalment asturianes, gallegues i càntabres. En acabar la guerra es va aplicar l'ordre segons la qual les preses havien de ser internades als llocs més allunyats dels seus llocs de naixement o de residència. Moltes de les primeres preses van ser traslladades a la presó de Palma (Mallorca), mentre que el seu lloc va ser ocupat per preses procedents d'Almeria, de Llevant i de la Manxa. La capacitat del penal era de 700 detingudes, però van arribar a penar entre 1.500 i 2.000 preses. El règim intern ho portaven soldats de l'Exèrcit, requetès i guàrdies civils. Les condicions de vida van ser terribles: menjar pèssim, fam, amuntegament, absència d'higiene, malalties (bronquitis, septicèmia, tuberculosi, tifus, insuficiència respiratòria...) i arbitrarietats. Gran part dels aliments enviats per les famílies de les preses eren furtats per les pròpies monges mercedàries, encarregades de la vigilància de les preses, i venuts al economat de la presó o d'estraperlo. Dins del penal van funcionar diversos tallers, on fabricaven bosses de paper, agendes i material d'escriptori, per a empreses exteriors, com ara la Casa Berásetegui, de Sant Sebastià. Els càstigs s'acomplien a cel·les situades als soterranis, freqüentment inundats. Una investigació realitzada als Registre Civil del Jutjat de Pau de Motrico, va donar una xifra de 116 dones i 56 infants morts a la presó de Saturrarán entre 1938 i 1946, xifra a la qual s'ha d'afegir altres defuncions no inscrites en el citat registre civil. Les mestre preses van fer classes d'alfabetització a les companyes, a les quals van assistir 350 preses el primer any, arribant posteriorment a més de 700 durant els anys posteriors. Entre les preses que hi van ser podem citar Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòries Testimonios de la Guerra Civil; Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el llibre ¡Abajo las dictaduras!; la mestra Leonor Ruipérez Cristóbal, que va escriure Relato de mi vida; la comunista Rosario Sánchez Mora (Rosario la Dinamitera), qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández; Urania Mella, filla del pensador anarquista Ricardo Mella i professora de solfeig i a qui el seu marit va ser afusellat pels feixistes; la cenetista gironina Carme Riera; María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza (Pontevedra, Galícia) durant la II República; i fins i tot milicianes estrangeres de les Brigades Internacionals. En 1946 Santuarrán va tancar les seves portes com a centre penitenciari després de la intervenció de la Creu Roja; des d'aquell mateix any va tornar rebre seminaristes fins al seu tancament definitiu en 1968. Sumit en un total abandó, l'oportunitat de demolició va arribar arran de les riades d'agost de 1983. En 1987 l'Ajuntament de Motrico va comprar l'indret a l'Església i va ser esbucats tots els edificis. Actualment només hi queda una explanada inhòspita de ciment. L'1 d'abril de 2007 el Govern Basc va realitzar un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de la presó de Saturrarán; hi van assistir algunes supervivents, com ara Carmen Riera, Anita Morales, Sagrario Merodio, Rosario Sánchez, Balbina Laseras i Victoria Rodríguez. El 7 de juliol de 2007 l'organització «Ahaztuak 1936-1977» hi va instal·lar una placa en memòria de les preses de Saturrarán.
Naixements
Notícia
sobre l'accident mortal d'Alfred Platel apareguda en el diari
parisenc Le
Populaire del 25 de març de 1924 - Alfred Platel:
El 29 de desembre de 1876 neix a
Saint-Pierre-de-Mésage
(Delfinat, Arpitània)
l'anarquista Alfred Symphorien Platel –algunes fonts citen
erròniament Platelle.
Sos pares es deien Jean Baptiste Platel,
conreador, i Anne Félicité Lup,
domèstica. El 15 d'abril de 1906 es
casà a Laffrey (Delfinat, Arpitània) ambCamille
Adrienne Hélène Melmoux, amb qui
tingué dos infants. Conductor de
tramvia de la Companyia Ferroviària del Delfinat, a
començament de la dècada dels vint fou un dels
animadors del grup de Vizille
(Delfinat, Arpitània) de la Unió Anarquista (UA).
Vivia a Le Péage de Vizille (Delfinat,
Arpitània).
Alfred Platel va morir el
24 de març de 1924 a Vaulnaveys-le-Haut (Delfinat,
Arpitània) en un accident
quan el tramvia de mercaderies que conduïa de Vizille cap a
Grenoble es quedà
sense frens en una pendent i abans del descarrilament saltà
del vagó morint del
cop. ***
Notícia del prometatge entre Alphonse Ribouchon i Marie Ravalec apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 19 de setembre de 1911 - Alphonse Ribouchon: El 29 de desembre de 1883 neix a
Keriadoù (Ploemeur, Bretanya; actualment es un barri d'An Oriant, Bro Gwened,
Bretanya) l'anarquista Alphonse-Marie Ribouchon. Sos pares es deien Joseph-Auguste
Ribouchon (Augustin), mestre d'aixa, i Jeanne-Marie Boullard, modista.
Treballà de mestre d'aixa en ferro a l'Arsenal d'An Oriant (drassanes de
vaixells de guerra). El 17 de setembre de 1902 s'allistà voluntari de mariner
per cinc anys al III Dipòsit d'Equipatges de la Flota i, després de passar per
diferents vaixells, el 26 de febrer de 1905 passà a la disponibilitat activa en
l'exèrcit. A principis de la dècada dels deu milità, amb altres companys (Derrien,
Ihuel, Inkermann, Le Levé, Mormeau, Trevennec, etc.), en el Comitè de Defensa
Social (CDS) d'An Oriant, el secretari del qual era Jean-Michel Le Moing. El 30
de setembre de 1911 es casà a An Orient amb la brodadora Marie Victoire
Ravalec. En 1926 s'encarregà de la distribució a An Oriant del periòdic
anarcoindividualista L'en dehors, publicat a Orleans (Centre, França)
per E. Armand. En aquesta època vivia al número 68 del carrer Paul Guieysse
d'An Oriant. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament de
Morbihan, qualificat com «anarquista partidari de l'acció directe», i vivia al
número 3 del carrer Victor Massé d'An Oriant. Alphonse Ribouchon va morir el 12
de gener de 1948 a Savonnières (Centre, França). ***
Notícia
orgànica de Georges Girardin publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
22 de novembre de 1935 - Georges Girardin:
El 29 de desembre de 1896 neix al VI
Districte de
París (França) l'anarquista
Georges Girardin. Era fill de Jean
François Girardin, jornaler i domèstic, i de
Marguerite Eugéne Lombal, modista i domèstica, i
son germà Jean Girardin (Bouboule)
també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida
treballant de lampista.
El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en el IX Regiment d'Enginyers. El
17 de
juliol de 1916 va ser condemnat en consell de guerra a dos mesos de
presó per
«embriaguesa manifesta i pública» i a
tres anys de presó per «ultratges cap a
un superior durant el servei, rebel·lió i
trencament d'un objecte», però va ser
amnistiat i enviat el 7 de gener de 1919 a un Batalló
d'Àfrica i després passà
per diversos batallons africans. Es va presentar com a
«llibertari comunista» a
les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la II
Circumscripció de París.
Durant la primavera de 1930 va ser autoritzar a visitar a la
presó parisenca de
La Santé l'anarquista Jean Ribeyron, pres polític
de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR). A principis de 1931 era
tresorer Comitè
d'Acció contra la Presó de Cherche-Midi i per
l'Amnistia Militar, el secretari
del qual era Pierre Perrin (Odéon). En
1931 participà en el fullet de la
conferència Jaurès, amb
Ernest Girault i Georges Pioch. En 1935 era
secretari del Grup Anarquista del V i XIII Districtes de
París de la Unió
Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número
79 del carrer Cardinal
Lemoine del V Districte de París i figurava en el llistat de
domicilis
d'anarquistes a verificat per la policia. Entre 1936 i 1937 va ser
gerent de Le
Libertaire, càrrec que hagué
d'abandonar quan el 22 de març de 1937 va ser
jutjat per «provocació directa als crims i
delictes de consciència» per mor
d'un article seu titulat «Par tous les moyens, il faut fermer
la gueule à ces chiens
fascistes», publicat en el número especial del 21
de març de 1937 de Le
Libertaire sobre la massacre de Clichy, quan set persones
resultaren mortes
i tres-centes de ferides a resultes d'un enfrontament a trets entre
membres del
Partit Social Francès (PSF) del coronel Francois de La
Rocque i un grup de manifestants.
L'agost de 1936, en plena guerra d'Espanya, partí cap a
Barcelona (Catalunya),
on representà l'UA en el Comitè Anarquista
Unitari Francès (CAUF) i on el 20
d'agost d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè
Francès de la Caserna
de Pedralbes («Caserna Bakunin») de Barcelona, on
s'arreplegaven i rebien
instrucció els voluntaris estrangers que s'havien d'integrar
en les columnes de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Va tenir problemes amb Jean Dupoux, de la
Confederació General del
Treballs - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i
també membre del citat comitè,
ja que Girardin no estava ben vist en aquesta organització.
El 3 d'octubre de
1936, veien que la vida a Barcelona resultava complicada,
marxà cap el front integrat
en un comboi de reforç per al Grup Internacional de la
«Columna Durruti». Acollit
de mala manera al front pels militants de la CGT-SR, es va publicar una
carta
on el tractaven d'«indesitjable» en el
número del 20 de novembre de 1936 de Le
Combat Syndicaliste. Exclòs o per voluntat
pròpia, abandonà la «Columna
Durruti» i retornà a França. El 12 de
setembre de 1939 es casà al V Districte de
París amb la parisenca Hélène Pean,
divorciada d'Henri Mathias. En aquesta
època vivia al número 56 del carrer Mouffetard
del V Districte de París. Desocupat
en 1939, el desembre d'aquell any va ser mobilitzat. Després
de la II Guerra
Mundial, va ser director tècnic del periòdic
parisenc L'Homme et la Vie.
Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle (1946),
dirigit per Manuel
Devaldès i amb Jean Serru de gerent, i que volia agrupar
totes les tendències
esquerranes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes,
marxistes, maltusians, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.). En
1947
publicà les utopies Vingt-quatre heures dans le
Monde Nouveau. Comment on
vit dans la «Cité
Intégration», cité sans proletariat,
amb un prefaci de L.
Bremondy, i Vers un monde nouveau immediat. Comment organiser
une vie
indépendante sans prolétariat. En 1950
figurava en un llistat d'anarquistes
els domicilis dels quals havien de ser vigilats per la policia amb
l'anotació
de «buscat». Georges Girardin va morir el 8 de juny
de 1969 al seu domicili, al
número 7 de l'avinguda de la République,
d'Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França). ***
Notícia
de la detenció d'Augustin Répon apareguda en el
diari de Nimes Le
Républicain du Gard del 22 de gener de 1914 - Augustin Répon:
El 29 de desembre de
1897 neix a Milhau (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista
Augustin Claudius Répon. Era fill de Gustave Ambroise Répon,
pastor, i d'Angélina Claire
Chambourdon. Establert a Nimes (Llenguadoc, Occitània), en
1912 vivia al número
7 del carrer Bons-Enfants i era aprenent de mecànic. El 16
d'agost de 1912 va
ser detingut, juntament amb Fortuné Ben-Affar, al barri de
la Joliette de
Marsella (Provença, Occitània), sota
l'acusació d'haver comès un robatori de 30
francs i dues bicicletes a Nimes, amb la intenció de fugir
del domicili
familiar. El 21 de gener de 1914 va ser detingut a Nimes sota
l'acusació de
robatori i l'11 de març de 1914 va ser jutjat davant el
Tribunal Correccional
de Nimes com a membre d'una banda de joves desvalisadors de magatzems
(Alfred
André, Benjamin Monnier i Maurice Mazel) i el 15 de
març condemnat pel Tribunal
Correccional a ser internat en un reformatori. Reclòs a la
Colònia Penitenciària
de Mettray (Centre, França), el 8 de novembre de 1915
aconseguí fugir-ne,
juntament amb dos companys (Louis Jacquetin i René Marquet),
i, després d'un
petit robatori on aconseguiren diners i roba, van ser detinguts dos
dies després
a Montrichard (Centre, França); jutjat per aquest fet el 18
de desembre de 1915
a l'Audiència de Tours, va ser declarat culpable de
«robatori qualificat», però
com a menor d'edat va ser condemnat a reclusió en
colònia penitenciària fins a
la majoria d'edat. Un cop lliure, visqué al
número 13 bis del carrer Rangueuil
i al número 16 del carrer Bachalas de Nimes. A principis
dels anys vint, milità
en el grup anarquista de Nimes i estava subscrit a Le
Libertaire. En
aquesta època es guanyava la vida treballant de pintor en la
construcció.
L'abril de 1922 va ser processat, amb altres companys (Louis Lafont,
Robert Petrole,
Marcel Valladier i Félix Zemmour), per l'agressió
a un tal Léon Compan. En 1935
figurava en un llista d'anarquistes del departament del Gard com a
«militant a
vigilar». En 1936 era responsable del
«Comité Espagne Libre» (CEL,
Comitè
Espanya Lliure). El 24 de març de 1937 comprà en
una armeria 50 cartutxos del
calibre 6,35 i 50 cartutxos del calibre 7,65, munició que
sembla envià a
Espanya. Entre 1937 i 1939 va ser delegat de la Unió
Anarquista (UA) i el novembre
de 1937 un dels fundadors de la Secció Local de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). En 1938 era delegat de SIA del Gard, grup creat el
19 de
gener d'aquell any, integrat per una desena de membres, i del qual
també fou
secretari i tresorer. El 3 de març de 1939
organitzà a Nimes la conferència de
Maurice Doutreau «Malheur aux vaincus», en suport
als refugiats espanyols. En
1939 no va ser mobilitzat i figurava en una llistat
d'«anarquistes francesos
perillosos per a la seguretat nacional». El 9 de desembre de
1939 signà en nom
de SIA una crida, firmada també per diverses organitzacions
(Lliga dels Drets
de l'Home, Lliga de Dones per la Pau de Nimes i Sant Geli, Sindicat
Nacional
d'Ensenyants), on es demanava la llibertat d'un grup d'espanyols i
italians
detinguts el 30 d'octubre de 1939 a Nimes. El 4 d'abril de 1940 va ser
internat
administrativament per una ordre de detenció del prefecte
del Gard on se li assenyalava
com a «anarquista perillós» de
«moralitat dubtosa» i condemnat en tres ocasions.
L'estiu de 1940 va ser traslladat al camp de Chibron (Sinha,
Provença,
Occitània), d'on pogué evadir-se setmanes
després. El març de 1942 va ser
reclòs al camp d'«indesitjables» de
Chabanet (Privàs, Vivarès, Occitània).
Sembla
que és el mateix Répon que en 1945 militava en la
Federació Anarquista (FA) del
departament de la Droma. Augustin Répon va morir el 15 de
desembre de 1987 a
Milhau (Llenguadoc, Occitània). ***
Foto policíaca de
Giuseppe Merello - Giuseppe Merello: El 29 de desembre de 1898 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Merello. Es refugià a França, on treballà de paleta a Estrasburg (Alsàcia, França). Segons la policia, mantenia contactes amb el grup anarquista de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa). El 8 d'octubre de 1936 va ser emès un decret ministerial d'expulsió al seu nom. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Natale
Passeri - Natale Passeri: El
29 de desembre de 1898 neix a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino,
Úmbria, Itàlia)
l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut
com Natal Passeri.
Sos pares es deien Luigi
Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va
fer
d'obrer per a
acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia
com a
subversiu de
«tendència socialista», cap el 1923
s'exilià
a França. S'establí a Niça
(País
Niçard, Occitània) i després en
diverses
localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine
(Illa de França, França), Audun-le-Tiche
(Lorena),
Hayange (Lorena) i Belfort
(Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una
intensa
activitat antifeixista.
El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb
Magdalena
Gustineani (Il Perugino), amb qui
tingué quatre
infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen
represàlies,
va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el
març de 1929. Amb
sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que
va fer fallida ràpidament.
Després s'instal·là a
Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on
treballà d'obrer
i després de cap de colla a la fàbrica
siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat
com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser
detingut a
Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint
cartutxos de
dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de
presó, però en
l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va
ser absolt. Entre 1936 i 1939
estigué afiliat a la Federació del Metall de la
Confederació General del
Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment
s'establí a Jarny,
on fou propietari del «Café du Cinema»,
lloc, segons les autoritats, de «reunions
comunistes». Un informe policíac afirmà
que estigué afiliat al Partit Comunista
Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la
guerra». En plena ocupació
alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut
per distribuir
pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11
de juliol i internat
administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va
romandre 15 dies. En
1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit
del 19 al
20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va
ser detingut per les
autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada
d'Écrouves (Lorena).
El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de
trànsit alemany Royallieu, a Compiègne
(Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a
ostatge. El 6 de juliol de
1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en
el comboi
d'ostatges conegut com dels «4.500» i
arribà dos dies després, essent
enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit
i malalt de tifus,
va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de
concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment
Petita Polònia,
Polònia), després d'una selecció de
persones aptes i no aptes per al treball. ***
Joan
Serramitjanas Ribas - Joan Serramitjana Ribas: El 29 de desembre de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1899– neix a Salt (Gironès, Girona) el mestre, escrivent i militant anarcosindicalista Joan Àngel Miquel Serramitjana Ribas –els seus llinatges també citats sovint erròniament com Serramitjanas Rivas. Sos pares es deien Francesc Serramitjana Juanola, hostaler, i Emília Ribas Bartés. D'esquerres i catalanista, en 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bonmatí (la Selva, Catalunya), població on residia. El 10 de setembre de 1936 va ser nomenat conseller de Cultura i secretari del II Comitè Revolucionari de la localitat, càrrecs que ocupà durant tres mesos. També fou responsable de la col·lectivització de la fàbrica de fills de Casa Coberta. Fou contrari a les execucions sumàries, amb risc de la seva vida. Amb el triomf feixista tingué oportunitat de passar a França, però cregué les promeses franquistes que deien que els quin no tenien delictes de sang no havien de passar pena i va restar a Catalunya. Detingut, el 26 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Girona amb 25 encausats més i condemnat a mort amb nou processats més. Joan Serramitjana Ribas va ser afusellat el 7 de juliol de 1939 a Girona (Gironès, Catalunya) juntament amb 19 sentenciats. Deixà esposa, Rosa Capdevila Noell, i quatre infants (Maria, Ramon, Josep i Montserrat). ***
René Frémont (1936) - René Frémont: El 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de desembre– de 1902 neix a Laval-en-Brie (Illa de França, França) el militant anarquista René Maurice Frémont. Sos pares es deien Victor Frémont, manobre, i Berthe Marie Longuet. D'antuvi militant de les Joventuts Comunistes, cap al 1920 va instal·lar-se a París i en contacte amb els militants sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes va esdevenir anarquista. En 1924 va participar en les reunions setmanals de les Joventuts Anarquistes que es realitzaven a la «Librairie Sociale» del carrer Louis Blanc de París. En 1928 va ser membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Durant el Congrés de Tolosa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) del 17 i 18 d'octubre de 1931 va ser elegit administrador de Le Libertaire; entre l'octubre de 1934 i el maig de 1935 en va ser el gerent. El 3 d'abril de 1932 va ser delegat pel XIX Districte i per Le Libertaire en el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP) on va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la UACR que en 1934 esdevindrà Unió Anarquista (UA). Després del congrés de la UAC del 21 de maig de 1934 va ser triat per a la redacció de Le Libertaire, del qual serà gerent durant 26 números. Arran d'un article titulat «Ton corps est à toi» aparegut en Le Libertaire del 5 d'abril de 1935, va ser condemnat en rebel·lia a 15 dies de presó, però va ser absolt en l'apel·lació. També va col·laborar en aquesta època en La Revue Anarchiste. Arran de l'aixecament feixista parisenc del 6 de febrer de 1934, va representar, amb Anderson, Faucier i Lecoin, la Unió Anarquista en la reunió del Comitè d'Enllaç i de Coordinació de les Forces Antifeixistes del 7 de febrer on es va decidir la vaga general per al 12 de febrer juntament amb la Confederació General del Treball (CGT); els anarquistes també van prendre part en la gran manifestació del 14 de juliol de 1935, no com a formació política però sí com a sindicats, ja que el prefecte de policia havia prohibit la presència de la bandera negra en la manifestació. El juliol de 1935 va formar part del Comitè Provisional d'organització de la Conferència Nacional contra la Guerra que es realitzarà a Saint-Denis entre el 10 i l'11 d'agost d'aquell any. En 1936 va participar, amb Ribeyron i Faucier, com a delegat de la tendència sindicalista de la CGT, en l'assemblea constitutiva del Front Popular, on van prendre part més de cent organitzacions d'esquerra i d'extrema esquerra. El febrer de 1936 va participar activament com a orador en la gira propagandística arreu de França per presentar el Front Popular. Durant el moviment d'ocupació de fàbriques i de vagues, va denunciar el paper del Partit comunista sota el lema «Si el PC no hagués existit, la burgesia l'hagués inventat». El 26 d'agost de 1936 va participar com a orador de la Unió Anarquista en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que va tenir lloc a la sala Wagram i que va reunir unes tres mil persones i on també va participar, entre altres destacats militants anarquistes, David Antona, secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 va ser, amb Anderson, delegat de la Unió Anarquista en l'enterrament de Buenaventura Durruti a Barcelona. El gener de 1938 a Marsella va demana a Schiano la reorganització de la Federació Provençal de la Unió Anarquista a partir dels grups Germinal de Saint-Henri i d'Antíbol. Després dels Acords de Munic, va ser condemnat amb Scheck i Anderson a sis mesos de presó per repartir un pamflet antimilitarista. En 1939 va esdevenir secretari general de la Unió Anarquista i secretari de redacció de Le Libertaire. Va mostrar la seva opinió partidària a «la defensa nacional en una guerra antifeixista» en els seus articles en Le Libertaire. Esperant un aixecament revolucionari, va respondre a l'ordre de mobilització i es va incorporar al 214 Regiment d'Artilleria Divisionària. René Frémont va morir el 10 de juny de 1940 al front de Sedan (Ardenes, França) durant un bombardeig; l'endemà, son germà petit, també en va caure a pocs quilòmetres. ***
Martí
Gallart Melian - Martí Gallart Melian: El 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre– de 1902 neix a Taradell (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Malián. Sos pares es deien Gil Gallart Bosés i Narcisa Melian Badia. Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort. Martí Gallart Melian va morir el 19 d'agost –algunes fonts citen erròniament 20 d'agost– de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Martí Gallart Melian (1902-1979) ***
Foto
policíaca de Rodolfo Gunscher - Rodolfo
Gunscher: El 29 de desembre de 1902 neix a Trieste
(Friül) l'anarquista Rodolfo
Gunscher, conegut com Rudi i que va
fer servir els pseudònims Rodolfo
Gunsar, Bixio Sorbi i Jean
Herlay. Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia
Zupancich.
Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920
buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi
milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI),
però en 1921 va ser exclòs per
«indisciplina». Aleshores passà al
moviment llibertari i fou un dels
distribuïdors dels periòdics Fede!
i Libero Accordo. Formà
part del grup anarquista
(Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto
Tommasini,
etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un
temps treballà com a
mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti,
organitzà una secció
local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana
(USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí
que molts grups de joves
comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925,
després d'una breu
estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on,
animat per Ludovico Blokar –que
més tard es descobrirà que era un confident de la
policia feixista– intentà formar
el grup d'acció revolucionari «Fiamme
Libere» de Trieste. El novembre de 1925
fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a
confinament,
purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i
Lipari. El
26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes
a Trieste, passà
per diversos països europeus (Iugoslàvia,
Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va
ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al
cantó de Ticino (Suïssa).
A Lugano, gràcies al republicà Randolfo
Pacciardi, treballà com a ajudant de
cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes
Assunto Zamboni, sobre el qual les
autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra
Benito Mussolini,
Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també
treballà com a traductor per a una
agència de turisme. L'octubre de 1932
desemmascarà un agent de l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i
organitzà manifestacions contra el
periòdic italià Giornale
del Popolo que
es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de
gener de 1933, amb Randolfo
Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un
atemptat contra el
ministre de Gràcia i Justícia de la
Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta
expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la
«indignació» i denúncia del
Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS).
A mitjans de febrer de 1933
s'establí a Marsella i més tard a
París (França), on va fer feina en una
vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans
Gilioli, als quals
estava força lligat, en les activitats conspiradores de
l'exili, mostrant-se
partidari de col·laborar amb les altres forces
antifeixistes, com ara Giustizia
e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser
expulsat de França sota la sospita
de preparar un atemptat contra el cònsol italià
de París. El 6 d'abril de 1935,
sota el nom de Bixio Sorbi, es va
embarcar
a bord del Duc d'Aumale, juntament
amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota
l'acusació de voler
cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a
Ginebra,
fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean
Herlay, s'establí a París on
participà en diverses reunions organitzades
pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2
de
novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a
Sartrouville; promogut per
Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu
de França, de
Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo
Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc
al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb
Angiolo
Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres,
formà part del Comitè
Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals
de juliol
de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i
s'enrolà com a milicià metrallador
en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de
diferents combats al
front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19
d'agost de 1936.
Després de la dissolució de la Secció
Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi,
comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat
capità de tres
centúries que actuaren al Vallès Oriental
(Catalunya). La seva malaltia
respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de
pneumònia l'1 de
març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya). ***
Horacio
Martínez Prieto (març de 1937) - Horacio Martínez
Prieto: El 29 de desembre de 1902 neix al barri obrer
d'Ollerías de Bilbao
(Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista
Horacio Martínez Prieto,
també conegut com Horacio Prieto,
que
signà freqüentment com Horacio
M. Prieto
i que va fer servir el pseudònim Karnuzsky.
Era fill del sabater i militant anarquista Braulio Martínez
Alcalde i de de la
sardinera Martina Prieto Sáez, que tenia una parada de venda
de peix a la plaça
del Mercat Antic. La família vivia al número 21
del carrer Ollerías. Als set
anys, perquè pogués entrar a estudiar a l'escola
pública municipal d'Ollerías,
s'hagué de batejar –amb el nom d'Horacio i no
d'Acracio que era com li deia sa
família– i sos pares, que vivien en
unió lliure, s'hagueren de casar. Compaginà
l'escola amb la feina de mosso en una sabateria de senyores. Quan tenia
14 anys
entrà a treballar d'aprenent en una impremta i
després en un taller de
rellotgeria i començà a lluitar en els moviments
socials, essent testimoni de
les vagues revolucionàries d'aquells anys i
freqüentant la Casa del Poble de la
ciutat. En 1919 patí la seva primera detenció per
«possessió d'arma prohibida»
i aquest mateix any entrà a formar part del grup anarquista
«Los Sin Patria»,
on també militava Elías García
Segarra. El 14 de setembre de 1920 va ser
detingut amb Elías García Segarra a Bilbao i
patí el seu primer tancament, tres
mesos, a la presó de Larrinaga de Bilbao per
«possessió d'armes» (una pistola
«Star»).
En 1921, novament detingut, va ser conduit pres, per decisió
administrativa i
sense judici, a peu per la Guàrdia Civil des de Biscaia a
Sevilla (Andalusia,
Espanya). Poc després el trobem a Madrid (Espanya),
després d'haver-se fugat
dels calabossos de Cabanillas de la Sierra (Madrid, Castella, Espanya)
durant
la «conducció ordinària»;
però, després d'haver intentat sense
èxit contactar
amb Mauro Bajatierra Morán, es traslladà a
València (València, País
Valencià) i
a Alacant (Alacantí, País Valencià),
on va ser detingut arran de la
l'assassinat del president del Consell de Ministres Eduardo Dato e
Iradier. En
aquests anys mantingué relacions amb Galo Díez
Fernández, Buenaventura Durruti
Domínguez, Joan García Oliver i Ángel
Pestaña Núñez, entre d'altres. En
1923, amb
la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París
(França), on s'oposà a les
tesis insurreccionalistes de García Oliver i la idea de
crear una aliança revolucionària
contra la dictadura; no obstant això, el 6 de novembre de
1924 participà en
l'intent d'aixecament de Bera (Navarra). Entre 1929 i 1930 va estar
pres a la
Península i retornà a França fins
l'agost de 1931, que en retornà. En 1932, com
a obrer de la construcció i «anarquista
pur», s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i es mostrà contrari a la
pràctica
insurreccionalista propiciada per la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Aquest
mateix any entrà com a redactor del periòdic CNT i realitzà, convidat pel
Partit Comunista Espanyol (PCE), un
viatge amb tres delegats més a la URSS, sobre el qual va
publicar l'any següent
el fullet crític Facetas de la
URSS.
Instrucció, justícia, higiene, prisiones
(Impresiones de un anarquista que
vivió un mes en Rusia), amb pròleg
d'Isaac Puente. El setembre de 1932 va
fer mítings, amb altres companys (Miguel Abós
Serena, Acracio Bartolomé Díaz i José
Villaverde Velo) a la Corunya (la Corunya, Galícia) i el
novembre a Gijón
(Astúries, Espanya). En 1933 fundà i
dirigí els quatre números del periòdic
bilbaí La Voz Proletaria
i l'abril de
1934 presidí l'assemblea de vaguistes saragossana. En aquest
1934 va ser
nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT i
participà en la Revolució
d'Octubre a Astúries, encara que es mostrà
contrari a l'aliança entre la CNT i
la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Entre
1935 i 1936, en
substitució de Miguel Yoldi Beroiz, fou secretari del
Comitè Nacional de la CNT.
En el IV Congrés Nacional Extraordinari de la CNT de maig de
1936, que se
celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i del qual
va ser secretari, va ser atacat
durament i presentà la dimissió, però
tornà a la secretaria entre setembre i
novembre de 1936. Passà vuit mesos empresonat a Bilbao per
les seves
responsabilitats en la revolució asturiana. Quan
esclatà la guerra civil,
representà la CNT (Sanitat) en el Comitè
Provincial de Defensa de Biscaia i
l'agost de 1936 redactà la Carta
del
combatiente, reglament militar dels milicians de la CNT del
País Basc.
Després marxà cap a Madrid per a fer-se
càrrec de la secretaria general del
Comitè Nacional de la CNT. El 18 d'octubre de 1936, en una
reunió amb Francisco
Largo Caballero, president del Consell de Ministres de la II
República
espanyola, es mostrà contrari a l'abandó de
Madrid davant l'avanç feixista,
però, alhora, va pressionar Joan García Oliver i
Frederica Montseny Mañé a fi i
efecte que el moviment llibertari s'integrés en el Govern
republicà. El 18 de
novembre de 1936 abandonà la secretaria del
Comitè Nacional de la CNT, segons
uns, destituït en el Ple celebrat a València i,
segons altres, per a evitar les
seves responsabilitats en l'abandó de Madrid. A partir
d'aquí fou polèmic abanderat
de les posicions polítiques i revisionistes dins del
moviment llibertari,
entrevistant-se amb polítics (Francisco Largo Caballero i
Manuel Azaña Díaz) i
expressant les seves posicions en diverses reunions i plens
confederals. El
novembre de de 1936 representà el Comitè
Peninsular de la FAI en l'assemblea de
Barcelona que confirmà l'entrada en el Govern
republicà i en el Ple de
Regionals de la CNT d'aquell mateix mes va ser titllat de
«traïdor i
liquidacionista», però a finals d'aquell mateix
mes va ser nomenat director de
Comerç Exterior del ministeri de Comerç presidit
per Juan López Sánchez. El
setembre de 1937 representà Catalunya en el Ple de
Regionals, on amb David Antona
Domínguez, Joan García Oliver i Carlos
Zimmermann, redactà un dictamen
«liquidacionista». Entre el 6 i el 17 de desembre
de 1937 encapçalà la
delegació confederal (David Antona Domínguez,
Marià Rodríguez Vázquez, Helmut
Rüdiger, Josep Xena Torrent, etc.) al Congrés
Extraordinari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a
París (França), on
justificà el «governamentalisme»
cenetista i on va ser nomenat secretari en
substitució de Pierre Besnard. El 6 de gener de 1938, en nom
del Comitè
Peninsular de la FAI, va fer a Barcelona la conferència
«Problemas planteados
en el Pleno Económico de la CNT». L'abril de 1938
va ser nomenat subsecretari
de Sanitat del ministre d'Instrucció Pública i
Sanitat del Govern de la II
República espanyola Segundo Blanco González.
Encara que membre de la Comissió
Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, que
s'encarregà de dirigir la «política
anarquista» durant la guerra, l'abril de
1938 s'oposà a la creació del comitè
executiu de Joan García Oliver –també
s'oposà, just acabada la guerra, a la creació del
Partit Obrer del Treball
(POT), encapçalat per García Oliver, tot
argumentant «inoportunitat». El
setembre de 1938 va ser nomenat delegat pel Comitè Nacional
de la CNT al Congrés
de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de
Treballadors Suecs) i en el Ple confederal d'octubre de 1938 delegat
per al
Congrés de l'AIT. En aquell moment, donant per perduda la
guerra, s'oposà a la
resistència i en el Ple del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) d'octubre de
1938 es mostrà partidari que la FAI es convertís
en un partit polític, tesi que
ja havia exposat en la revista Timón
i en un cicle de conferències a la Casa CNT-FAI de
Barcelona, alhora que
reivindicava el politicisme i el reformisme. Presidí el
Comitè d'Enllaç entre
la CNT i la UGT, marcadament estalinista, i demanà engegar
negociacions amb
Francisco Franco. L'octubre de 1938 participà en el Ple de
Regionals del MLE
celebrat a Barcelona, on plantejà que la FAI havia de ser
l'òrgan polític del
moviment i que la CNT s'havia de limitar a funcions
econòmiques. El 7 de
setembre de 1938 fou un dels representants de la CNT a la
reunió que se celebrà
al domicili de Juan Negrín López amb totes les
organitzacions polítiques i
socials per tal d'exposar-los la situació d'aleshores. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França amb sa mare i sa
companya. S'establí a Meaux (Illa
de França, França), on fou membre, sense exercir,
del Consell General del MLE,
creat a París aquell any. En 1945, després de la
II Guerra Mundial, assistí al
Congrés de París, participant en la
ponència que estudià els anys
bèl·lics. El
maig de 1945 participà en les reunions del sector basc
parisenc, que preparà la
ruptura del Comitè Regional del Nord. L'estiu de 1945
formà part del Comitè
Regional del Nord i va fer mítings (Tolosa, Tarba, Albi,
etc.). Posteriorment
entrà a formar part de la fracció «Pro
Espanya» i mantingué tesis i activitats
clarament col·laboracionistes. Entre setembre de 1945 i
febrer de 1947 fou
ministre d'Obres Públiques del Govern republicà
de l'exili encapçalat per de
José Giral Pereira. El gener de 1946 signà el
document «Por la unidad del
Movimiento Libertario en Francia». El 23 de gener de 1948
signà la proposta de
creació del Partit Llibertari (PL), que finalment no
prosperà, i el març
d'aquest mateix any també signà la carta
«A todos los libertarios espanyoles.
Dedicado especialmente a los presos», que també
fou molt polèmica. Entre gener
i febrer de 1948 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on
defensà que el
Comitè Nacional confederal havia de residir a
França i va ser nomenat per a
representar la Regional en el consell assessor polític de la
fracció
reformista. A patir de 1950 es va marginar una mica, rebutjà
la tàctica cincpuntista
i abandonà les lluites
orgàniques, lliurant-se a la seva feina de pintor en la
construcció i a tasques
intel·lectuals teòriques tendents a la
renovació de l'anarquisme i a l'escriptura,
obres que han quedat gairebé totes inèdites (¡Ananké!, Gobierno vasco.
Algunos antecedentes para el libro blanco de Euskadi-Norte CNT,
Problemas planteados en la Casa CNT-AIT de
Barcelona el 6-1-1938, Semblanza y
personalidad de Galo Díez, Señoritos,
Los utopistes, Los
vaniloquios, etc.). Entre 1957 i 1972, any de la seva
jubilació, es dedicà a fer classes d'espanyol.
Durant els últims anys de sa
vida gairebé no sortí de casa seva. Trobem
col·laboracions seves en diverses
publicacions periòdiques, com ara Boletín
del Gobierno Republicano en Exilio, CNT,
Cultura y Acción, España Libre, Exilio,
Liberación, Península, Revolución
Española, Solidaridad
Obrera, Timón,
La Voz Confederal, etc.
És autor d'El movimiento libertario
y sus necesidades
urgentes (sd), Anarcosindicalismo.
Cómo afianzaremos la revolución (1932),
Facetas
de la URSS (1933), Los problemes de
la revolución española (1933), El
anarquismo español en la lucha política
(1946), Marxismo y socialismo libertario
(1947), Anarquismo relativo.
Crítica de los hechos y sugestiones revisionistes
(1948), Posibilismo libertario
(1966), etc. Horacio Martínez Prieto va morir el 26 d'abril
de 1985 a
l'Hospital Henri-Mondor de Créteil (Illa de
França, França) d'un pneumotòrax
espontani i fou enterrat quatre dies després al cementiri de
Valenton (Illa de
França, França). En 1969 son fill
César Martínez Lorenzo publicà el
llibre Les
Anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), on defensa el politicisme confederal de son pare,
i que va ser
ampliat en 2006 en Le mouvement anarchiste en Espagne.
Pouvoir et révolution
sociale; també son fill publicà la
biografia Horacio Prieto. Mon père
(2012). Horacio Martínez Prieto (1902-1985) ***
Camp de concentració d'Argelers - Victorià Manresa Balañà: El 29 de desembre de 1905 neix a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) l'anarquista Victorià Manresa Balañà. Sos pares es deien Miquel Manresa i Teresa Balañà. Durant la Revolució llibertària de 1936-1939 s'integrà en la col·lectivitat del seu poble, de la qual fou un dels màxims animadors. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, a la zona de Tarn, treballà el camp, en la construcció i en la metal·lúrgia. En 1946 aconseguí fer venir de la Península sa companya Concepció Gelonch i son fill de vuit anys Helios. Instal·lat a Albi, milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per a la qual organitzà regularment festivals i la «Festa dels Infants». Els seus últims anys els passà amb sa filla Rosette i son company Serge Thoron a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitania). Victorià Manresa Balañà va morir el 30 de març de 1995 a la Clínica Claude Bernard d'Albi (Llenguadoc, Occitània). ***
Emili Justicia Pavón amb una escultura seva en homenatge als paletes llibertaris - Emili Justicia Pavón:
El 29 de desembre de 1947 neix a
València (València, País
Valencià) l'anarcosindicalista Emili Justicia
Pavón.
Sos pares, immigrants andalusos, es deien Emilio Justicia
Guzmán, paleta, i
Francisca Pavón Martín. Es guanyà la
vida treballant de mestre paleta i també
es dedicà a l'escultura. Milità en la
Confederació General del Treball (CGT) i
va ser secretari d'Organització del Comitè
Confederal de la CGT del País
Valencià i de Múrcia. També va estar
implicat en la Fundació «Ferrer i
Guàrdia»
de València i participà activament en diverses
lluites socials. Vivia a
Alcàsser (Horta Sud, País Valencià).
Emili Justicia Pavón va morir el 15 d'agost
de 2020 a l'Hospital Pare Jofre de València
(València, País Valencià) i va ser
incinerat a Alfafar (Horta Sud, País Valencià). ***
Tomás
Aznar Lou - Tomás Aznar Lou:
El 29 de desembre de 1954 neix a Muniesa (Terol, Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Tomás Aznar Lou, conegut com El Maño. Sos pares es deien Manuel
Aznar i Dolores Lou. Participà
activament en la refundació de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) al
Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on
residia. Treballà
fins a la seva jubilació en l'empresa Damm del Prat de
Llobregat, on va exercir
la seva activitat sindical. Tomás Aznar Lou va morir el 9 de
febrer de 2019 a
Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser incinerat
quatre
dies després al Tanatori Gran Via de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès,
Catalunya).
Defuncions
Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell - Thomas Cantwell: El 29 de desembre de 1906 mor a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Havia nascut el 14 de desembre de 1864 a Londres (Anglaterra). Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Una part del seu arxiu de les èpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Léon Bonneff - Léon Bonneff: El 29 de desembre de 1914 mor a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Léon Aron Mathias Bonneff. Havia nascut el 20 de setembre de 1882 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»). ***
Félix Vallotton (1899) - Félix Vallotton:
El 29 de desembre de 1925 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França) el
pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor,
crític d'art i escriptor
anarquista Félix Édouard Vallotton. Havia nascut
el 28 de desembre de 1865 a
Lausana (Vaud, Suïssa). Era fill d'una família
burgesa protestant i
conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una
drogueria i
d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en
una família de
forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al
Col·legi Cantonal
Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de
portar dos anys dibuixant i
pintant, viatjà a París (França) per a
estudiar pintura. En 1882 entrà a
l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura
parisenca molt
prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes
postimpressionistes
avantguardistes, futurs membres del moviment nabi.
Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger,
progressà
ràpidament i el març de 1883 superà el
concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts
de París, quedant quart en una promoció de
setanta alumnes, encara que no
s'integrà i continuà treballant a
l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser
assidu del cabaret de Montmartre «Le Chat Noir». En
1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach,
exposà per primera
vegada al Saló dels Artistes Francesos i
freqüentà regularment el museu del
Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove,
Albrecht
Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina.
També en 1885 presentà l'Autoportrait
al Saló dels Camps Elisis,
on obtingué una menció d'honor, i al
Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En aquesta època
Félix Jasinski el va introduir en el món
del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i
Jean-François
Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes
Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant
son chapeau,
obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics.
Ocasionalment retornava
a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud.
Gràcies als seus gravats en
fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la
premsa, a més de
treballs de restauració i de la realització de
retrats per encàrrec, es
guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista
de reconeixement
internacional, participant en diferents salons i exposicions
(Saló dels
Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló
de Tardor, etc.). En 1889
conegué Hélène Chatenay (La
Petite),
obrera en una fàbrica que esdevingué model de la
seva obra i la seva companya. En
1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola
de Belles Arts,
començà la seva important
col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891,
gràcies a
les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que
també el va introduir
en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus
gravats en fusta
exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats
pels nabis, grup
artístic d'avantguarda (Mogens
Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger,
Henri-Gabriel
Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson,
Adolf Robbi, József
Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier,
Jan Verkade, Édouard Vuillard,
etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual
va ser conegut amb el nom d'«el nabi
estranger». En 1892
entaulà una
estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus
gravats
publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament
llibertària, on la seva
preocupació per la «qüestió
social» es materialitzà sobretot en la
denúncia de
la repressió (Mur dels Federats, càrregues
policíaques, manifestacions,
execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la
sèrie Les petites baigneuses
en la IV i V Exposició dels Nabis a la
galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any
l'obra Le bain au soir
d'été al Saló dels
Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de
persones cèlebres
d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail
Bakunin,
Victor Barrucand, Félix Fénéon,
Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli,
Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau,
Eugène
Varlin, etc.), que publicà especialment en La
Revue Blanche, Le Cri de Paris
i Le Livre des Masques. En 1894
sortí el
seu recull de gravats Paris intense
i
dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies
parisiennes. Les rassemblements,
physiologies
de la rue, que
són el reflex
de la seva col·laboració en les grans revistes
satíriques de l'època (L'Escarmouche,
Le Rire, Le Cri de París,
L'Assiette au Beurre, Le
Canard Sauvage, etc.). En 1894
exposà amb els nabis a
La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any
següent al Saló
del Llibre Estètic de Brussel·les
(Bèlgica). En 1895, amb
Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien
Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la
presó de l'anarquista Zo d'Axa De
Mazas à Jérusalem. En aquests anys va
fer costat els dreyfusards amb
dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le
Cri de París, Le Sifflet, La
Volonté,
etc. En 1896 exposà gravats i
pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel
Bing, per al qual
dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà
amb els nabis a la galeria
d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre
d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a
Villeneuve-sur-Yonne
(Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria
Durant Ruel de París. Durant
l'últim decenni de segle destacà pel seu treball
d'il·lustrador, especialment
per a Le Courrier Français,
L'Estampe Originale, L'Image,
Le Mercure de France, La
Revue Blanche i La Revue
Franco-Américaine
–de la qual fou director artístic–, i un
dels seus cartells (La revue La
Pépinière) va ser reproduït
en la prestigiosa publicació mensual Les
Maîtres de l'Affiche. En aquests anys
també col·laborà amb dibuixos per a
revistes estrangeres, com ara The
Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och
Bild, Pan,
Scribner's Magazine o The Studio,
i realitzà gravats per a
obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de
Gourmont, Octave Uzanne,
Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg,
etc.). Amic de l'editor i propagandista
anarquista
Jean Grave, amb qui mantingué una estreta
correspondència, col·laborà amb
dibuixos
en les seves tómboles, il·lustrà obres
seves, com ara Guerre et militarisme
(1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux
(1903), i realitzà
les portades de 22 fullets publicats per la revista Les Temps
Nouveaux
que editava. Després d'abandonar la seva amant,
el 10 de maig de 1899 es
casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua
amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques
i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes
més prestigiosos
del París d'aleshores. La parella passà a viure
en un apartament al parisenc Bois
de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França)
o al castell de La
Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia
criticat de
valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900
es naturalitzà
francès i a partir d'aquesta data abandonà
progressivament el gravat i la
il·lustració per a consagrar-se a la pintura
(escenes d'interior, temes clàssics,
paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al
marge
del moviment nabí i dels
corrents
contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló
dels Independents i
participa en exposicions col·lectives a Suïssa
(Zuric i Basilea). El número 48,
que sortí l'1 de març de 1902, de la revista
llibertària L'Assiette au Beurre
li dedicà un monogràfic especial dels seus
gravats sota el títol «Crimes et
châtiments» (Crims i càstigs). El gener
de
1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena
(Àustria), que van
ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà
amb dibuixos per a
postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la
justícia militar
(1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la
Biennal de Venècia i
viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En
1906 va produir una important sèrie de
nus i entre aquest any i el següent viatjà a
Itàlia (Roma, Florència, Pisa i
Nàpols). En 1907 conegué la parella de
col·leccionistes d'art formada per Hedy i
Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que
esdevindrà la seva gran protectora –en
1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera
biografia de l'autor sota el
títol Félix Vallotton
et ses amis. En
1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en
l'Exposició del Toisó
d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any
participà en la
fundació de l'Acadèmia Ranson, amb
Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre
Bonnard
i altres. En 1909 realitzà la seva primera
exposició retrospectiva individual a
la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70
pintures i una dotzena
de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a
París i el gener de
1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb
un catàleg amb
prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests
són anys d'esplendor,
on participà en nombroses exposicions internacionals a
Europa (Londres, Praga,
Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a
Amèrica. En 1911
viatjà per Alemanya, visità els seus museus
(Colònia, Berlín, Dresden i Munic)
i exposà a França i amb la
«Münchner Sezession», participant en una
exposició
internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis
Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard,
rebutjà la «Legió d'Honor», i
aquest mateix any participà en una exposició
d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva
pintura va ser especialment
divulgada comercialment per son germà Paul, director des de
1913 de la sucursal
de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton.
El març
de 1913 viatjà a Rússia, on pintà
alguns paisatges, i l'any següent participà
amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a
Berna, fet que fou molt
polèmic ja que aleshores era ciutadà
francès. Fortament impressionat per
l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se,
però va ser rebutjat per la
seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en
«missió artística», convidat
pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el
juny de
1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova
font d'inspiració (Le crime
chatié, 1914 i
C'est la guerre!).
La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un
diagnòstic
de càncer de còlon, l'hivern de 1920
s'instal·là a Canha de Mar (Provença,
Occitània), encara que viatjà per diversos
indrets (Bretanya, Normandia, vall
del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents.
En aquesta època
es va veure influenciat per les noves tendències
avantguardistes (surrealisme,
pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb
Eugène Druet, el seu
marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries
de París. Des del
punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a
París, va
escriure regularment un diari, però al final de sa vida
expurgà totes les
pàgines anteriors a 1914; també va escriure una
trentena d'articles de crítica
literària (La Gazette de Lausanne)
i
textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908,
obra amb trets autobiogràfics
publicada pòstumament en 1927 en Le
Mercure de France i en 1930
en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945,
pòstuma) i Corbehaut (1970,
pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix
Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925;
després d'una operació, va morir, tres dies
després, el 29 de desembre de 1925 a
l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França,
França) i va ser
enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a
l'estudi i la difusió de
la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats,
centenars
d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i
moltíssims dibuixos), en
1998 es va crear la «Fundació Félix
Vallotton» a Lausana.
Madeleine Pelletier fotografiada per Henri Manuel a París entre 1900 i 1905 - Madeleine Pelletier: El 29 de desembre de 1939 mor a Épinay-su-Orge (Illa de França, França) la psiquiatra, feminista i socialista Anne Madeleine Pelletier. Havia nascut el 18 de maig de 1874 al II Districte de París (França). Sos pares, venedors de fruita ambulant, es deien Louis Pelletier i Anne Passavy. Conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) –entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO– pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la «Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la «masculinització» o «virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la «Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique. ***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Bonnard apareguda en el
periòdic parisenc Gil Blas del 24 de
gener de 1894 - Alexandre
Bonnard: El 29 de desembre de 1940 mor a Bailleval
(Picardia, França)
l'anarquista Alexandre Joseph Bonnard, conegut com Brière
i Le Père Peinard.
Havia nascut el 12 de març de 1861 al XIII Districte de
París (França). Sos
pares, no casats, es deien Jean Baptiste Édouard Bonnard,
adober i cotxer, i
Jeanne Marque Arsène Petit, modista i cosidora, i el fill va
ser legitimat amb
el matrimoni de la parella el 21 de març de 1867 al V
Districte de París. Es va
criar als hospicis parisencs. Es guanyava la vida com a obrer sabater.
Fitxat
com a anarquista, en 1888 va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència del
Sena per diferents delictes a tres anys de presó i a 10 anys
de residència
obligada. A partir de novembre de 1892 va ser contractat i albergat pel
sabater
anarquista Alphonse Ochart al XIII Districte de París. El 22
de gener de 1894 ambdós
van ser detinguts al domicili comú, al 38 del carrer de
l'Espérance; escorcollat
aquest, es van trobar periòdics anarquistes (Le
Père Peinard, Le
Prolétaire, La
Révolte) i fullets
revolucionaris. A començaments de segle figurava en el
registre d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades. Establert a Picardia, en els anys
trenta venia pels
carrers el setmanari comunista llibertari Germinal.
***
Aurèle Patorni - Aurèle Patorni: El 29 de desembre de 1955 mor a París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Havia nascut el 26 de juny de 1880 al XI Districte de París (França). Fill de família burgesa, sos pares es deien François Joseph Napoléon Patorni, capità de l'exèrcit, i Louise Legros. Després d'una formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al Tribunal d'Apel·lació, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste, La Voix Libertaire, Le Libertaire, L'En Dehors, La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com «La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Julia Lucile Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al XI Districte de París i amb qui tingué un fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal del seu registre de naixement cita erròniament el 25 de desembre com a data de defunció– a la Clínica Oudinot de París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica. ***
Necrològica
d'Artemi Basacoma Pons apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de febrer de 1969 - Artemi Basacoma Pons: El 29 de desembre de 1968 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Artemi Basacoma Pons –algunes fonts citen erròniament com a primer llinatge Basacuna. Havia nascut el 15 d'abril de 1909 a Cruïlles (Baix Empordà, Catalunya). Era fill de Pere Basacoma Casadevall, agricultor, Maria Pons Saballs. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en una columna confederal amb la qual va combatre al front de Guadalajara (Castella, Espanya). Segons algunes fonts formà part de la comunista «Columna López-Tienda» que formà part de l'expedició del capità Alberto Bayo Giroud que desembarcà l'agost de 1936 a Mallorca (Illes Balears). En 1939, al final de la guerra, va caure presoner; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó i quan aconseguí la llibertat vigilada passà a França. Treballà d'obrer agrícola a Canet de Rosselló i milità en la Federació Local de la CNT. El 23 de desembre de 1968, quan llaurava al mas Esparró, va caure del tractor amb el qual feia feina i aquest el trepitjà greument. Traslladat a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per les primeres cures, Artemi Basacoma Pons va ser ingressat a la Clínica Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 29 de desembre de 1968. ***
Charles
Ferdinand Dussart - Charles Dussart:
El 29 de desembre de 1971 mor a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarquista neomaltusià Charles Ferdinand Dussart, conegut
com Charlot. Havia nascut el 20 de
desembre
de 1901 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Era fill natural
d'Eve Joséphine
Marie Haxaire, obrera modista cosidora a màquina, i l'infant
i sa germana Léone
Charlotte van ser reconeguts amb el matrimoni de la primera amb
Léon Dussart,
obrer miner, celebrat el 28 de setembre de 1912 a Onnaing. Son pare
morí als
fronts durant la Gran Guerra. Entre 1922 i 1939 Charles Dussart
milità en el
grup anarquista d'Onnaing, que es reunia a casa seva, i en la
Unió Anarquista
(UA). El 7 de juny de 1924 es casà a Onnaing amb Laure
Boulanger (Ferdinande), fabricant de
faiança. En
aquesta època treballava de xofer repartidor i d'obrer a la
fàbrica
metal·lúrgica «Venot» i vivia
al número 92 del carrer de l'Industrie d'Onnaing.
L'1 de novembre de 1924 assistí al Congrés de la
Federació Anarquista del
Nord-Pas-de-Calais, que se celebrà a Onnaig, en el qual va
ser nomenat secretari
d'aquesta federació. Entre 1925 i 1926 albergà,
al seu domicili del número 28
del carrer Giraud d'Onnaing, un militant espanyol de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou
l'organitzador d'una gira propagandista el febrer de 1925 a la
regió del Nord-Pas-de-Calais
(Lille, Carvin, Roubaix, Ablain-Saint-Nazaire, Wattrelos,
Marcq-en-Baroeul,
Seclin, Onnaing i Maubeuge) de l'anarquista Louis Loréal. En
1936 participà al
cinema d'Onnaing en la projecció d'una
pel·lícula sobre la Revolució
espanyola
en presència de Sébastien Faure. En 1938 estava
subscrit a Le Libertaire i vivia al
número 16 del carrer Giraud. Durant la II
Guerra Mundial va ser presoner dels alemanys. En tornar a Onnaing,
treballà de
perruquer estilista i de mica en mica abandonà la
militància en el moviment
llibertari, però sense deixar de banda la propaganda
neomaltusiana a favor de
la contracepció i de la limitació de naixements.
Charles Dussart va morir el 29
de desembre de 1971 a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais, França).
Son nét, Éric
Dussart, en 1977 s'adherí a la Federació
Anarquista (FA) i fou un dels
organitzadors del grup comunista llibertari de Valenciennes
(Nord-Pas-de-Calais, França) i del Centre Cultural
Llibertari «Benoît
Broutchoux» de Lille Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França), a més de militant de
la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). ***
Necrològica
d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de juny de 1980 - Antonio Bernabé Mula:
El 29 de desembre de 1979 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio Bernabé Mula. Havia nascut el
18 de gener de
1904 a Cuevas de
Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio
Bernabé i Ana Mula. Gairebé infant,
entrà a fer feina a
les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya).
Posteriorment emigrà a
Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de
Transports i d'Espectacles
Públics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la Revolució
espanyola exercí diversos càrrecs
orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics
confederal barceloní. Amb el triomf franquista
passà a França, on patí els
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT.
També milità en la Federació
Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Marina Llorens,
s'encarregà
dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i
subscriptors. Antonio
Bernabé Mula va morir el 29 de desembre de 1979 en una
clínica de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri tolosà de
Terra Cavada. ***
Necrològica
de Tomás Martínez Dubal apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
març de 1989 -
Tomás Martínez
Dubal: El 29 de
desembre de 1988 mor a Istre (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Tomás Martínez Dubal. Havia nascut el 18
d'abril de 1901 a Vilamarxant (Camp de
Túria, País Valencià). Sos
pares es deien Tomás Martínez i
Rosalía Dubal. Exiliat a França, fou durant molts
d'anys secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos d'Istre, població on residia amb sa
companya Pilar Castañer
Soria. Malalt, Tomás Martínez Dubal va morir el
29 de desembre de 1988 al seu
domicili d'Istre (Provença, Occitània). ***
Necrològica
d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de gener de 1991 - Antoni Signes
Mengual:El
29 de desembre
de 1990 mor a Marsella (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Antoni Signes Mengual. Havia nascut el 2 de juliol
de 1897 a Dénia
(Marina Alta, País Valencià). Sos pares es deien
Antoni Signes Torno, jornaler, Rosa Mengual Botella. Mariner de
professió, recorregué el
món embarcat. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus.
Després de passar per camps de
concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE),
d'antuvi visqué a Lanamesa
(Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) i a
partir de 1945 a Marsella, on
milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Dolors Solà
Millàs, de qui enviudà. El seu últim domicili va
ser al barri de La Valbarelle de Marsella. Antoni Signes Mengual va
morir
el 29 de desembre –algunes
fonts citen erròniament el 31 de desembre–
de 1990 al X Districte de Marsella (Provença, Occitània) i va ser
incinerat. ***
Necrològica
de Ramona Viver Tudó apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 9 de febrer de 1993 - Ramona Viver Tudó: El 29 de desembre de 1992 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. Havia nascut el 29 de setembre de 1908 a Maella (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Viver i Carmen Tudó. Quan tenia quatre anys sa família s'establí a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939 quedà vídua de guerra –son company, enquadrat en la «Columna Roja i Negra», fou abatut al front de Terol– amb un fill de sis anys. A partir de 1940 es dedicà, amb una germana, a vendre i distribuir carbó a Barcelona. Més tard explotà pel seu compte una mina de carbó abandonada als Pirineus catalans. En aquesta mina, durant els anys quaranta, camuflà opositors clandestins al franquisme i insubmisos al servei militar espanyol. El 17 de desembre de 1947 va ser detinguda per la Brigada Políticosocial acusada de mantenir a casa seva, en una carboneria del carrer Bruc de Barcelona, el Comitè Regional i la Federació Local de la CNT clandestins. Jutjada, va ser condemnada a tres anys de presó que purgà a la presó madrilenya de Las Ventas. Hagué de deixar sos fills (un nin d'un any i mig, una nina de tres i el major de 14 anys) amb sa família. Un cop lliure, el setembre de 1952 passà en difícils condicions a França amb sos dos fills menors. En l'exili milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa de Llenguadoc, juntament amb son nou company, el destacat anarcosindicalista Joaquín Raluy Sanmartín. Ramona Viver Tudó va morir el 29 de desembre de 1992 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrada civilment dos dies després al cementiri de Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània). ***
- Eduard José Esteve: El 29 de desembre de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Eduard José Esteve –José és el primer llinatge–, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Havia nascut el 8 de maig de 1916 a Casinos (Camp de Túria, País Valencià). Sos pares es deien Silvestre José, paleta, i Francisca Esteve. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista «Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser capturat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el «cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard José Esteve va morir el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1996 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola. Fou dels pocs militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili. Eduard José Esteve (1916-1996) ***
Carnet de la CNT - Esteban Navarrete Berbel: El 29 de desembre de 2002 mor a Dieulouard (Lorena, França) el militant anarcosindicalista Esteban Navarrete Berbel. Havia nascut el 19 d'agost de 1916 a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Patricio Navarrete Sánchez i Eladia Berbel Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1939 s'exilià a França. Després d'Alliberament, formà part de la Federació Local de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70 membres. El desembre de 1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea Plenària de la Regional de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on refusà votar la moció de condemna de la tendència «col·laboracionista». En 1947 va ser detingut i empresonat a conseqüència d'un cas d'atracament. Esteban Navarrete Berbel va morir el 29 de desembre de 2002 al seu domicili de Dieulouard (Lorena, França). Sa companya, Suzanne Hulo, va morir el 12 de març de 2020. ***
Pedro
Peralta García - Pedro Peralta
García: El 29 de desembre de 2014 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Pedro Peralta García. Havia nascut el
14 de setembre de
1923 a Sant Corneli
(Cercs, Berguedà, Catalunya). Fill d'una
família llibertària, sos pares (Manuel
Peralta Bernal, miner, i Bienvenida García Pérez)
i sos germans i germanes
militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Encara adolescent, fou
testimoni de la col·lectivització de les mines de
Fígols i de la col·lectivitat
d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), poble natal de sa mare,
durant la Revolució
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, son pare
s'exilià a França. Des
de 1945 ell milità en la CNT clandestina de
Berga-Fígols (Berguedà, Catalunya),
que feia servir com a tapadora el «Club Deportivo de Las
Minas». En 1948, fugint
de la repressió, passà a França
juntament amb sos germans i s'instal·là a La
Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità en
la Federació Local de la CNT,
en les Joventuts Llibertàries i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1949 ocupà el càrrec de comptador del
Comitè de la Federació Local de La Grand
Comba de la CNT. En 1957 es traslladà a Versalles (Illa de
França, França) i
posteriorment a París (França). A la capital
francesa, a més de conèixer sa
futura companya Amelia Marcellán Martínez,
milità en la CNT de l'exili i
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (Cenit, CNT, Combat
Syndicaliste, etc.). Durant els
anys setanta va ser nomenat en diverses ocasions membre del
Comitè de Gestió
del local del número 33 del carrer des Vignoles del XX
Districte de París. Amb
D. Fuentes, representà la Zona Nord del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en
el Comitè de Gestió del local de Vignoles creat
el 25 de setembre de 1970. Un
cop jubilat s'instal·là a Perpinyà, on
continuà militant en la CNT i assistint
a les reunions del «Grup Puig Antich» de la
Federació Anarquista (FA). En 2004
el Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny edità les
seves memòries
sota el títol Minas de
Fígols. Una
historia de la Revolución social. El seu testimoni va ser
recollit en el
documental d'Antonio J. García de Quirós
Rodríguez Memoria
Viva
(2014). Pedro Peralta García va morir el 29 de desembre de
2014
al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya
Nord). ---
|
![Capçalera del primer número de "Les Réfractaires" [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lesrefractaires.jpg "Capçalera del primer número de \"Les Réfractaires\" [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud")
![[28/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[28/12]") |
|
![[30/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[30/12]") |
|
|
| Actualització: 15-12-24 |