|
---
Anarcoefemèrides del 30 de març Esdeveniments
La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892) - Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client. Detenció de
Ravachol (30 de març de 1892) ***
Premsa llibertària Internacional - Surt L'Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin –gerent dels dos primers números– i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista «Germinal» –gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers. ***
Capçalera de L'Affranchi - Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience i Si la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel. ***
Portada
del primer número d'Internationale
Arbeiter Chronik - Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30
de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer
número del periòdic
mensual anarquista en llengua alemanya Internationale
Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative,
selbstständiger
Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del
Treball. Òrgan per a promocionar
en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció
independent). Va ser editat i
publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda
d'August Lott i
el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula
Lliure).
Tenia la redacció al número 751 East 181st Street
del Bronx novaiorquès. Aquest
periòdic antimilitarista, reproduí textos de
Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann
Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos
sobre
sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA
i l'estranger, a
més de poesies i altres notícies culturals. En
sortiren set números, l'últim el
setembre de 1914. ***
Es saqueo de sa plasa - Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit «sorollós». Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919 ***
Capçalera de ¡Despertad! - Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic. ***
Cartell de la Fira - I Bay Area Anarchist Book Fair: El 30 de març de 1996 se
celebra a l'SF County Fair Building del Golden Gate Park de San Francisco (San
Francisco, Califòrnia, EUA) la I Bay Area Anarchist Book Fair (I Fira del Llibre
Anarquista de la Badia de San Francisco). L'acte va ser organitzat per la llibreria
Bound Together Bookstore per celebrar el seu vintè aniversari. Hi van
participar una quarantena de llibreries, editorials, revistes i individualitats
anarquistes, realitzant-se tota mena d'activitats (xerrades, exhibicions
audiovisuals, entreteniments, cafeteria, guarderia, etc.). Hi van intervenir
Kathy Acker, Freddie Baer, Jello Biafra, Susie Bright, Winston Smith, Robert
Anton Wilson i John Yates, entre d'altres. Aquesta fira esdevingué anual a
partir d'aquesta data.
Naixements
Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893 - Henry Wysmans:
El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica)
l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman,
Weysmans, Weysman,
etc.). Es guanyava la vida fent
de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe
policíac, en 1880
era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de
Brussel·les. Amb
Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre
Bèlgica en el
número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra
Anarchiste, de Lió (Arpitània).
Milità en el Syndicat Bruxellois des
Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de
Brussel·les). Entre
1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni
Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts.
Destacat orador, entre 1886 i
1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses
conferències i
mítings de propaganda anarquista i de la Libre
Pensée a diferents poblacions
belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat per
L'Étincelle
Révolutionnaire, parlà en un
míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a
la «revolució violenta».
El 10 de gener de 1886 participà en una
reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes
més tard ho va fer en una vetllada
literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre
la història de la
humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la
situació.
El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un
míting anarquista a
Brussel·les a la sortida del qual es produïren
diferents incidents. El 14 de
juny mantingué un intens
debat dialèctic
en un míting a Brussel·les amb el socialista
Edouard Anseele. En 1886 acompanyà
Guillaume Davister (Jean) per les
regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir
socors
econòmics, especialment el resultat d'una
col·lecta de la Socialist League (SL,
Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb
l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers
en lluita. En 1888
publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el
primer volum del fullet d'Hector
Morel Dialogues entre un anarchiste et un
autoritaire. Publication anarchiste;
el segon volum va ser publicat el
novembre d'aquell any també a Brussel·les per
Ferdinand
Pintelon. El 29
d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista
contra
les penes de mort
als «Màrtirs de Chicago». En 1889
formà part
del grup anarquista
«L'Égalité» (Octave
Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert
Delsaute)
que intentà comprar
material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el
fullet Le Communisme Anarchiste i
entre abril i
agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el
periòdic Le Drapeau Noir.
La policia el presentà com «el cap d'un grup
d'anarquistes moderats». En el Congrés
Internacional Obrer Socialista que se
celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a
Brussel·les, representà els grups
anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand
Pintelon i
Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a
la Sala Rubens per protestar
per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que
reivindicaven la
dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de
març de 1893 el seu
domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de
Saint-Josse-ten-Noode, va ser
escorcollat sense èxit per la policia en la seva
absència, ja que es trobava a
la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà
que des de feia molt de temps
son marit no s'ocupava de la «política
militant» i durant l'escorcoll només es
van trobar unes cartes enviades des de la colònia
penitenciària de Caiena
(Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son
germà Corneille
Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també
va ser un destacat anarquista
de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Foto
policíaca de Charles Galau (21 de febrer de 1891) - Charles Galau: El
30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne
(Illa de França, França) el carreter anarquista
Charles-Louis-Joseph Galau
–també citat erròniament Gallau
i Gallot–, conegut com Baudin.
Sos pares es deien Louis Galau, carreter, i
Éléonore Prou. El 19 de febrer de
1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de
França, França), amb
altres companys anarquistes, crida diverses consignes («Fora
la pàtria! Visca
l'anarquia»), fet pel qual va ser processat, juntament amb
altres companys (Michel
Bastard, François Collion, Henry Decamps, Nestor
Ferrière, François Pernin i Arthur
Voyez), el 23 de març d'aquell any per «crits
sediciosos»; tots van ser absolts
a excepció de Decamps, que va ser condemnat a 15 dies de
presó. El 22 d'abril
de 1892 va ser detingut amb son pare, juntament amb molts altres
anarquistes,
de manera preventiva davant la manifestació del Primer de
Maig. Cap el 1893 es
refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al
Stanhope Street de la ciutat. En
1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar
establerta per
la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de
febrer de 1894 va ser
detingut per la policia britànica portant els retrats de
Ravachol i d'Auguste
Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance
is a duty i Dynamiters'
Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 20 de juliol de 1918 - Lucien Navel: El
30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena,
França) l'antimilitarista i
anarquista Louis Lucien Navel. Sos pares es deien Charles
François Navel, jornaler, i Anastasie Rommé. Era
el
germà major de l'escriptor
Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament
llibertari. Es guanyava la
vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu
antimilitarisme i,
arran d'un informe de la comissaria de policia de
Pont-à-Mousson del 26 de maig
de 1913 elaborat per les seves crítiques a la
«Llei dels Tres Anys» –llei que
ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar
amb la finalitat de
preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb
Alemanya–, va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes amb
l'anotació «a detenir». En aquesta
època es definia com a «socialista unitari i
anarquista llibertari» i era
membre dels «Amics de Le Libertaire».
L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le
Libertaire. No obstant tot això, en 1914
s'enrolà voluntari en el 169
Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat
després per commoció cerebral.
S'instal·là al número 28 del carrer
Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París
(França) i, després de llegir Ce
qu'il
faut dire i La Vague,
publicacions anarquistes contràries a la
«Unió Sagrada», retornà al
seu antimilitarisme
de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la
fàbrica Revelin i
entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al
número
57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al
número 6 de l'avinguda
Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una
ganiveta
al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió.
Després s'instal·là a
Lió (Arpitània), on sa família s'havia
establert. Animador de les Joventuts
Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de
desembre de 1918
pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la
Revolució russa que realitzà
en una manifestació del Sindicat de la
Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El
juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la
Part-Dieu, del barri de La
Guillotière de Lió i en aquesta època
treballava com a obrer en una màquina
desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith
(«Société du Carburateur
Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es
casà amb la cantant antimilitarista i
anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat
delegat
sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels
animadors de la vaga de
metal·lúrgics de Lió. Lucien
Navel va morir el 18 d'agost de 1974
a l'Hospital Louis-Pradel de Bron, a la metròpoli de
Lió
(Arpitània). ***
Giuseppe Mariani - Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir d'una broncopneumònia el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia). ***
Giuseppe
Livi (anys cinquanta) - Giuseppe Livi: El
30 de març de 1899 neix a Arezzo (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giuseppe Livi, conegut com Beppone
Livi i com a Unico i Iconoclasta en la resistència.
Sos pares
es deien Alessandro Livi, maleter temporer a l'estació,
alcohòlic i violent
(assassinà son fill Attilio en una baralla), i Vittoria
Livi; parella que havia
retornat a Itàlia després d'una desgraciada
emigració al Brasil. Era fill d'una
molt empobrida família nombrosa treballadora formada per set
germans i ell va
ser donat en acolliment. Només pogué assistir a
l'escola elemental i ben aviat
es va posar a fer feina com a venedor ambulant (de joguines que
construïa, de
medicaments per a gallines, de galetes, etc.) i com a fruiter. En
aquests anys
de joventut la seva passió fou el ciclisme. Fascinat per les
idees de Pietro
Gori i Errico Malatesta, des de molt jove començà
a militar, juntament amb sos
germans, en el grup anarquista local. Segons els arxius
policíacs, tingué un
caràcter violent i freqüentà els
elements de la petita delinqüència de la seva
ciutat, però alhora desenvolupà una intensa
activitat propagandista anarquista
entre la classe treballadora. Va ser detingut, jutjat i empresonat en
diverses
ocasions per delictes comuns (robatoris, danys, lesions, etc.).
Antimilitarista
convençut, durant la Gran Guerra patí condemnes
per part dels tribunals
militars de Bolonya i de Florència per un total de quatre
anys i sis mesos sota
l'acusació de «derrotisme»,
desobediència i insubordinació. A finals de 1920,
com palesa les notes seves publicades al diari Umanità
Nova, signades Livi
i BF, manifestà una
destacada actitud
cap a rebel·lia social. Encapçalà una
comissió de desocupats i protagonitzà una
incursió als locals de la directiva de l'«Officine
Bernardini», tallers de
mecànica general d'Arezzo. Condemnat a un any de
reclusió pel Tribunal
d'Apel·lació de Florència, va sortir
de la presó el gener de 1923. Fitxat com a
«perillós anarquista», causant de
lesions, ultratges i violència a la força
pública, va ser posat sota estricta vigilància.
Encara que continuà tenint la
residència a Arezzo, es traslladà en 1924 a
Anghiari (Toscana, Itàlia) i es mogué
contínuament amb bicicleta i amb el seu carro per mor de la
seva feina d'un
mercat a un altre, alhora que estableix contactes per al moviment
anarquista.
En 1925 va morir la seva primera companya i posteriorment
conegué Angiola
Crociani (Giangia), amb qui es
casà
en 1930 i qui esdevingué sa companya durant tota la seva
vida. El seu contacte
es trobà en una agenda d'Errico Malatesta que la policia
romana havia interceptat
en morir aquest en 1932. Durant la II Guerra Mundial
treballà amb sa companya a
la zona de Valdichiana i va haver d'estar amagat una temporada a Foiano
della
Chiana (Toscana, Itàlia), on va contreure una greu malaltia
pulmonar. Solidari
amb els perseguits, organitzà activitats de suport per als
refugiats jueus a
Anghiari i posteriorment per als presos eslaus i anarquistes reclosos
al campo
de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia). Durant aquests anys
visqué del mercat negre i del contraban de tabac. A finals
d'octubre de 1943
realitzà delicades funcions de coordinació de la
resistència a la zona. Per
disposició del Comitè Provincial de
Concentració Antifeixista (CPCA), juntament
amb sa companya Angiola Crociani (partisana de la 23 Brigada
Garibaldina «Pio
Borri»), fou responsable de l'avituallament i del
subministrament d'armes d'un
grup de tres-cents eslaus evadits armats que s'amagaven als boscos de
castanys
toscans de Ponte alla Piera i Pieve Santo Stefano. S'integrà
com a combatent en
el grup «Tani-Zuddas» i en la «Banda
Autonoma del Russo», resultant un destacat
membre de la resistència d'Arezzo, juntament amb el sacerdot
Nilo Conti,
principal referent de la zona de Valtiberina. Durant una temporada
realitzà
funcions d'enllaç amb el Comitato di Liberazione Nazionale
(CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional) toscà a Florència,
sobretot amb membres del Partit
d'Acció (PdA) i amb anarquistes i portà a terme
l'anomenada «Missió Morris»,
desemmascarant l'activitat d'una espia infiltrada entre els partisans (Morris) que finalment va ser afusellada.
A Florència mantingué contactes amb el
tipògraf anarquista d'Umanità
Nova Lato Latini i treballà en
estreta col·laboració amb Sante Tani. Interceptat
per la feixista Guardia
Nacional Republicana (GNR), va ser detingut i reclòs a la
presó d'Arezzo per la
seva activitat de suport logístic militar –abans
de ser agafat, es va menjar documents
compromesos del CLN. Condemnat a la deportació a Alemanya,
aconseguí evadir-se
durant un bombardeig. El 26 de juny de 1944 ajudar a salvar les
poblacions
d'Anghiari, La Chiassa, Montauro i Borgo a Giovi de les
represàlies, amb el
suport de la «Banda Autonoma del Russo» i
aconseguint alliberar dos presos dels
alemanys. Tots els diners que tenia els va dedicar a
finançar la lluita armada
contra el nazifeixisme. Durant la postguerra ocupà
càrrecs de responsabilitat
en la Cooperativa de Consum dels Treballadors del seu poble i en
l'Associació
Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI). El 20 de juliol de
1947 participà en
el III Congrés Provincial de l'ANPI. El 31 de juliol de 1948
el diari La Nazione
publicà una nota on deia que Giuseppe
Livi havia estat confident l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme), amb un sou de 50 lires mensuals. El juny anterior
havia estat
detingut per, segons Umanità Nova,
per «resistència a la força
pública», condemnat a un any de
reclusió i tancat a
la infermeria de la presó d'Arezzo. Finalment es va
demostrar que la informació
de La Nazione que l'acusava d'espia
havia
estat una calúmnia comunista i l'1 de novembre de 1949
cobrà una pensió com a
partisà combatent, invàlid de quinta categoria, i
el seu nom apareix al número
714 de la llista de partisans combatents de l'ANPI provincial. Antonio
Curina,
destacat exponent de la Resistència i primer alcalde
d'Arezzo després de la II
Guerra Mundial, destacà en les seves memòries (Fuochi sui monti dell'Appennino toscano)
el paper que havia jugat Beppone en
la lluita partisana. Molt
malalt de bronquitis crònica i emfisema a causa de les
vicissituds passades
durant els anys en la Resistència, hagué de
passar temporades hospitalitzat. Giuseppe
Livi va morir el 29 de gener de 1972 a Anghiari (Toscana,
Itàlia) i dies
després de la seva mort el seu arxiu va
desaparèixer del seu domicili. El 7 de
setembre de 2019 se li va retre un homenatge a Anghiari sota el
títol «Renicci
1943: Un campo d'internamento fascista e badogliano. Giornata di studi
in
memoria di Beppone Livi e Angiola Crociani». ***
Nicolas Faucier (setembre 1939) - Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Joseph Faucier. Sos pares es deien Alfred Faucier, ajustador mecànic, i Marie Madeleine Schaan. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador de Le Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. El 3 de juliol de 1931 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Alice Marie Boucher. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamflet Paix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a l'Hospital de Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica. És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes. ***
Bruno Filippi -
Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a
Liorna (Toscana, Itàlia) el
militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo
Armando,
tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans.
Sa família es va
traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era
infant. En 1915 treballava de
missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar
d'«element
perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va
ser detingut durant una
manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la
inscripció «Visca
l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va
ser condemnat per
complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les
víctimes dels
enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes.
Després d'un any i vuit
mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i
entrà a treballar com a
tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa.
En 1918 va ser cridat a files i
el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2
d'abril de 1919 va ser
detingut per «atemptat contra la llibertat del
treball» per haver obligat sota
amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels
perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En
aquesta època va ser col·laborador habitual del
periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer
servir diversos pseudònims (For well, Filippo
Rubin).
En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els
enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre
va ser present. Se
li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa,
Aldo
Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la
Palau de Justícia de
Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid
sulfúric al capitalista Giovanni
Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb
explosius a al domicili
del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21
hores,
Bruno Filippi va morir, a conseqüència de
l'explosió de la bomba que portava
adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava al
piano
nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a
la Galleria Vittorio
Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va
explotar uns minuts abans del
previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de
juliol de
1920, a Milà, van processar els anarquistes
còmplices de l'atemptat del Circolo
dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi;
Perego va
ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els
redactors d'Iconoclasta!
van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de
fullet
sota el títol Scritti postumi. Son
germà Annunzio Filippi, dos anys
menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17
anarquistes
(Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de
material explosiu
i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i
a un de vigilància
especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà
estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi,
novel·la biogràfica
sobre Filippi. ***
Vicent
Artés Tornero - Vicent Artés Tornero: El 30 de març de 1902 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal, Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seus últims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània). ***
Necrològica
de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 12 de
gener de 1993 - Joaquín Benítez Villalta: El 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Sos pares es deien Joaquín Benítez Bizcocho, camperol, i María Villalta Garrido. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Segundo
Jodra Gil - Segundo Jodra Gil: El 30 de març de 1907 neix a Pálmaces de Jadraque (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Segundo Jodra Gil. Sos pares es deien Bernardo Jodra Sánchez, secretari de l'Ajuntament de Pálmaces de Jadraque, i Ángela Gil Llorente. Fuster de professió, emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va ser empresonat un temps, amb Antonio Martín Escudero, a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. En 1936 va ser nomenat subdelegat d'Economia a la Cerdanya pel Govern de la Generalitat de Catalunya, participant activament en la gestió de la Cooperativa Popular de Puigcerdà, experiència llibertària desenvolupada en aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a la seva població natal, on treballà en la construcció de la presa de Pálmaces de Jadraque. A finals d'agost de 1942 va ser detingut a Burgos (Castella, Espanya). Després de passar per diverses presons (Burgos, Saragossa, Lleida, Girona, Figueres), va ser jutjat. Acusat de ser membre del Comitè Revolucionari de Puigcerdà i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i d'haver participat en tota mena de delictes (assassinats, requises, col·lectivitzacions forçades, tràfic d'armes, etc.), el 2 de juliol de 1943 va ser condemnat a mort. Segundo Jodra Gil va ser afusellat l 12 de juliol de 1943 a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). ***
Francisco Ponzán Vidal - Francisco Ponzán Vidal: El 30 de març de 1911 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Juan Ponzán Vidal. Sos pares, d'Osca (Aragó, Espanya), es deien Agapito Ponzán Tresaco i Tomasa Vidal Bellostas. De nin va viure a Osca, on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d'escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l'església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d'ingressar amb 14 anys a l'Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l'Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l'aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d'abril de 1933 és detingut a Osca i durant l'estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d'Orense. Fa mítings per Aragó (Sabiñánigo) i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs (Baos, Camelle) i l'abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l'aixecament feixista i s'entrevistarà amb el governador d'Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S'integra en el comitè comarcal d'Angüés i assisteix a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d'Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d'Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l'estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L'agost del mateix any, organitza un grup d'espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s'incorporava en el Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP) i de manera permanent des d'agost de 1937. Va combatre també amb l'Exèrcit de l'Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l'organització d'un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país –gràcies a ell es van crear els primers grups d'acció a Barcelona i s'assegura que l'abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d'actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny– participant en incursions a l'interior en una de les quals, amb l'objectiu d'alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d'evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O'Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d'un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d'abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l'afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d'agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Integrants de la seva xarxa van ser Josep Esteve, Juan Zafón, Agustín Remiro, Pascual i Eusebi López Lagarta, Joan Català, Vicente Moriones, Amadeo Casares, Rafael Melendo, Ricardo Rebola, Eduard Josep Esteve, Ginés Camarasa, Josep Ester, Sadurní Carod, Victorio Castán, Coteno, Cervantes, etc. D'antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d'actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l'enfortiment de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), el manteniment dels principis emanats de la CNT de l'interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l'interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l'AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i Estats Units. «Els resistents oblidats», en El Temps d'Història, 15/21-01-2002 Laia Gomà i Xavier Montanyà: Francisco Ponzán Vidal: el resistent oblidat [documental] ***
Necrològica de Francisco Muñoz Pérez apareguda en el periòdic Rojo y Negro de febrer de 2000 - Francisco Muñoz Pérez: El 30 de març de 1914 neix a Castro Urdiales (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Muñoz Pérez. Sos pares es deien Francisco Muñoz Pérez i Juana Pérez Helguera. Durant la guerra civil lluità al front nord enquadrat en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou greument ferit en un braç i una cama, lesions de les quals mai no es recuperà plenament. En acabar la guerra s'exilià a França. El 3 de febrer de 1945 es casà a París (França) amb Alicia Vaz Argüelles. Després de les vicissituds típiques, s'establí a Dreux (Centre, França), on treballà de sastre i milità activament en la Lliga de Mutilats i en el sector escindit de la CNT. Destacà en el suport als guerrillers antifranquistes llibertaris i a les Joventuts Llibertàries. En morir en dictador Franco, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya) i amb el seu amic Ramón Álvarez Palomo (Ramonín) participà activament en la reorganització de la CNT. Més tard, amb sa companya Alicia Vaz Argüelles, marxà cap a Noruega. Francisco Muñoz Pérez va morir el 24 de desembre de 1999 a Skien (Grenland, Noruega). ***
Francesc Sabaté i Llopart - Francesc Sabaté i Llopart: El 30 de març de 1915 neix al carrer del Xipreret, al barri de la Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelona, Catalunya) el militant anarquista, combatent durant la Guerra Civil i guerriller durant la postguerra, Francesc Sabaté i Llopart, El Quico. Era el segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda, guàrdia municipal de l'Hospitalet del Llobregat, i Madrona Llopart Batlle. Van tenir quatre fills més: Josep, el més gran, Manuel, Joan i Maria. Va començar a treballar com a aprenent en un taller de lampisteria i abans de proclamar-se la República, als 16 anys, es va afiliar al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de l'Hospitalet del Llobregat, organització a la qual va pertànyer tota la vida encara que va discrepar de moltes de les directrius marcades per la cúpula de l'organització. L'any 1932, junt amb el seu germà Josep i altres militants va formar el grup d'acció «Los Novatos» que s'afilià a la FAI i que aviat s'entrenaria en el maneig d'armes i d'explosius amb la finalitat de portar a terme accions de caràcter armat. L'any 1933, del 8 al 12 de desembre, en Quico i els seus companys es van fer amos de l'Hospitalet i van implantar el comunisme llibertari durant uns dies després de cremar els arxius municipals. Durant el moviment revolucionari del 6 d'octubre de 1934 el grup «Los Novatos» es dedicà a recollir armes que més tard serviren per avortar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 a Catalunya. El 1935 va ser reclamat per a servir l'exèrcit; antimilitarista convençut, és declarat pròfug. En aquest mateix any Quico efectua el seu primer atracament a un banc, concretament a Gavà. Els ingressos van a parar a la caixa del comitè pro-presos. És en aquest any quan coneix Leonor Castells Martí, la dona que esdevindrà la seva companya inseparable de tota la vida. Durant el cop d'Estat de 1936, Quico i el seu germà Josep són membres del Grup de Defensa i del Comitè Revolucionari de l'Hospitalet i participen en els actes del 19 de juliol per avortar el triomf del cop a l'Hospitalet i Barcelona. El 27 d'agost els germans Sabaté surten cap al front d'Aragó amb la columna «Los Aguiluchos». L'any 1938, en plena contraofensiva franquista al front d'Aragó, els combatents anarcosindicalistes són enviats a missions suïcides pels comandaments comunistes amb l'objectiu de disminuir la seva influència a l'exèrcit. Per aquest motiu Quico s'enfronta a un comissari comunista i li dispara un tret acabant amb la seva vida. Davant d'un afusellament segur, Sabaté deserta i es presenta a Barcelona on va viure de forma clandestina sota la protecció del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries. En aquesta mateixa època Quico dispara contra el comerciant especulador Justo Oliveras de l'Hospitalet. El 7 de juny de 1938, acusat d'espionatge pel Servei d'Informació Militar (SIM), és empresonat a la Model sota la protecció del Comitè regional de Catalunya de la CNT. Després de diversos intents de fuga, es traslladat a la presó de Vic, d'on finalment acaba sortint a punta de pistola. La direcció de la CNT li aconsella que desaparegui durant una temporada i li recomana que es traslladi a una colònia d'infants que l'organització té a Masquefa, a prop d'Igualada. En el camí d'anada s'enfronta a una patrulla de quatre carrabiners que el volen detenir. Quico es nega a anar a la comandància i dispara contra ells. Fugint de les forces d'ordre públic d'inspiració comunista, Sabaté s'incorporà a la 121 brigada de la 26a Divisió (Durruti) on va acabar la guerra. El 10 de febrer de 1939 les forces de la 26a Divisió creuaven la frontera pel sector de Puigcerdà. Eren les últimes tropes organitzades que abandonaven Catalunya. Sabaté i els seus companys van ser internats al camp de concentració de Vernet d'Ariège. La Segona Guerra Mundial s'inicia el 3 de setembre de 1939. Al desembre de 1939 Sabaté surt del camp de refugiats i és destinat a treballar com a muntador en la construcció d'una fàbrica de pólvora. El 1941 neix la seva primera filla, Paquita. Visqué de forma clandestina l'ocupació de França sense tenir una participació molt activa en els moviments resistents del país veí. El 1943 es trasllada amb la seva família a Eus, a prop de Prades on treballa com a lampista a les cases disseminades pels Pirineus occidentals. El 1945 va constituir un grup d'acció que tenia com a objectiu la lluita de guerrilles a l'interior d'Espanya. A l'octubre del mateix any va realitzar la primera incursió a Barcelona on va cometre diferents atracaments a personalitats acabalades de l'Hospitalet i de Barcelona i va alliberar un presoner comunista i dos anarquistes. Entre 1945 i 1946 Sabaté es dedicà a voltar per les muntanyes i pobles de Catalunya amb la intenció de buscar punts de recolzament en la ruta d'entrada i sortida de Barcelona. El 5 de febrer de 1946, la seva companya Leonor dona a llum dues bessones. Una d'elles mor als pocs dies, la segona es dirà Alba. Sabaté es troba a Barcelona quan li comuniquen el naixement, abandona l'acció i creua la frontera per Banyoles i Costoja per arribar a Perpinyà. Amb la seva família lloga una casa a la Clapère, a prop de Prats de Molló. El 21 d'abril creua la frontera per deixar un carregament d'armes. Al grup es troba un guerriller carismàtic, Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Al setembre, Quico juntament amb el seu germà Josep i dos resistents més, caigué en un parany preparat per les forces de seguretat. Una vegada més aconseguiren burlar la policia deixant enrere el cadàver de l'inspector Oswaldo Ramos, de la Brigada Politicosocial. A començaments de 1947, Quico i la seva família es traslladen a viure a Casenove Loubette, una masia a la localitat de Costoja, a menys d'un quilòmetre de la frontera. El novembre de 1948 un tribunal francès de Ceret el condemna en rebel·lia a tres anys de presó i una multa de 50.000 francs per tinença il·lícita d'armes i d'explosius. A començament de 1949 va entrar en contacte amb el grup d'acció «Los Maños» i posteriorment amb el grup de Josep Lluís Facerías, un altre anarquista resistent. El 2 de març atempten contra el comissari Quintela al carrer de Marina. Al cotxe no anava el comissari sinó dues personalitats de la Falange. Un va morir i l'altre va resultar ferit. El juny del mateix any fou detingut a França acusat d'un atracament comès el 7 de maig de 1948 a la fàbrica Rhone Poulenc de le Peage de Rouissillon prop de Viena el Delfinat (Lió). Va romandre a la presó de Lió fins a l'any 1952 i confinat a Dijon fins el 1955. El 17 d'octubre de 1949, als 39 anys morí el seu germà Josep a causa de les ferides rebudes en una emboscada al carrer de Trafalgar de Barcelona. El 24 de febrer de 1950, Manuel Sabaté és afusellat al Camp de la Bota, a Barcelona. Havia entrat a Espanya amb Ramon Vila, i, després d'un enfrontament amb la guàrdia civil, va ser detingut a Moià. Manel Sabaté era la primera vegada que participava en un acte guerriller atès que els seus germans, Josep i Quico, no volien que s'emboliqués en la lluita. A partir de 1955 es va plantejar retornar a la lluita armada encara que aquesta havia estat abandonada a l'interior d'Espanya. En contra de la CNT, va participar en l'organització dels anomenats «Grupos Anarcosindicalistas» i va prosseguir la seva activitat a Barcelona on intensificà l'activitat propagandística i atracaments entre 1955 i 1957. El 28 de setembre de 1955 aprofitant el viatge de Franco a Barcelona llançà pamflets subversius amb un morter fabricat per ell mateix. El 21 de març de 1956, en una cantonada del Poble Sec, disparà mortalment a l'inspector Félix Gómez de Lázaro. Aquest el seguia i quan Quico se'n va adonar el policia va intentar treure la seva arma. El 21 de desembre atraca l'empresa «Cubiertas y Tejados», s'emporten al voltant d'un milió de pessetes. El 28 de maig de 1957 tomà a ser condemnat a França a un any de presó per possessió il·legal d'armes. Empresonat el mes de novembre del mateix any va sortir de la presó el 12 maig de 1958. Fou desterrat a Dijon. Després d'una operació d'úlcera gàstrica, el desembre de 1959, es planteja continuar la lluita, malgrat l'oposició de la CNT. Crea un nou grup anomenat MURLE («Movimiento Unificado para la Liberación de España»). El 31 de desembre creua la frontera amb quatre companys més. Són localitzats prop de Besalú i encerclats a La Mota, al Mas CIarà. L'únic que escapa al setge és Quico, la resta del grup és abatut per la guàrdia civil. El dia 5 de gener de 1960, al matí, cau abatut per les bales d'un sometent i de la guàrdia civil al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya) després de baixar del tren on viatjava des de Fornells de la Selva. ***
Carnet cenetista - Ángel Marín Pastor: El 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 25 de març– de 1917 neix a Hellín (Albacete, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ángel Basilio Marín Pastor. Sos pares es deien José Marín Castillo i Dolores Pastor Marín. Molt aviat va emigrar amb sa família a Barcelona, on va treballar i militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en ateneus. Quan va esclatar el cop d'Estat feixista del 1936 va lluitar als carrers i va ser un dels primers que es va enrolar en el grup de Madrid de la Columna Durruti. Entre 1937 i 1939 va ser secretari de les Joventuts Llibertàries de la 26 Divisió al front, en substitució de Milla, i les va representar en el congrés d'Aragó de juny de 1937 i en el congrés de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de 1938, sempre en la línia ortodoxa i radical. També va representar les Joventuts Llibertàries en el periòdic El Frente. Amb la derrota va passar la frontera per Puigcerdà a La Guingueta d'Ix i va estar tancat amb la seva columna a la ciutadella de Montlluís i al camp de concentració de Vernet. La seva activitat a França és molt discutida, ja que sembla que va formar part del conflictiu Comitè de Besiers i, segons alguns, va estar lligat a grups d'acció especialitzats en expropiacions econòmiques. A partir de març de 1944 va ser elegit en el Ple de Muret membre del Comitè Nacional de la CNT i reelegit en el Ple de Tolosa d'octubre d'aquell anys per a la Secretaria de Coordinació. Va viatjar amb Carlos Calpe a Madrid, on va contactar amb el comitè clandestí d'Amil. Va fer mítings per diverses localitats (Perpinyà, Montluçon, etc.) després de l'Alliberament. En 1945 va ser elegit per a la Secretaria de Coordinació en el Congrés de París i es va internar clandestinament a la Península. L'octubre de 1945 va ser detingut per la policia franquista a Barcelona. A partir d'aquest fet la seva figura cau en desgràcia i passa a ser per molts un traïdor, ja que va ser alliberat després de pocs mesos per les seves relacions amb el famós confident Eliseu Melis. En tornar a França, el març de 1946, amb Joan Ferrer, que seria assassinat l'abril, va quedar apartat de l'organització momentàniament, i més tard un congrés celebrar l'octubre de 1947 el va inhabilitar per a càrrecs orgànics i seguidament la seva Federació Local el va expulsar de la CNT. Durant els anys vuitanta va formar part d'«Amicale Durruti» i va publicar nombroses col·laboracions en el Boletín de la Amicale. També entre 1980 i 1981 va publicar articles en Solidaridad Obrera. El més probable és que no fos cap confident del franquisme, ja que cap de les seves actuacions entre 1946 i 1976 avalen aquesta afirmació; sembla més que el seu alliberament per les autoritats franquistes es degui a la intenció de crear enfrontaments entre els anarquistes i els confederals de l'exili. El 24 de desembre de 1990 es casà a Tolosa amb Isabel Navarro Pinar. Ángel Marín Pastor va morir el 27 de setembre de 1993 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Juan Muñoz Cornejo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de novembre de 1989 - Juan Muñoz
Cornejo:
El 30 de març de
1917 neix a Peñalsordo
(Badajoz, Extremadura, España)
l'anarcosindicalista Juan Muñoz Cornejo. Sos pares es deien
Julián Muñoz i
Victoria Cornejo. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i de molt
jove
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan el cop
militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la
«Columna Durruti» i lluità
als
fronts d'Aragó, de Madrid i de Catalunya. Després
de la militarització
de les
milícies continuà incorporat en la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de
la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França
i va ser
internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va
ser enviat
al
departament del Yonne (Borgonya, França), on
participà en la
Resistència contra
els alemanys. Posteriorment s'establí a Melun, on
milità en la
Federació Local
de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat. Juan
Muñoz Cornejo va
ser
atropellat per una automòbil i, 15 dies després,
el 25 de juny de 1989
va morir
a l'Hospital de Melun, a Vaux-le-Pénil (Illa de
França, França). Deixà
vídua (Antonia Luisa Luquin Echevarría) i una
filla (Armonía Muñoz Luquin). ***
Rosa
Bassave Roibal - Rosa Bassave Roibal: El 30 de març de 1953 neix al barri de Gaiteria de la Corunya (la Corunya, Galícia) la militant nacionalista i després anarcosindicalista i anarcofeminista Rosa María Bassave Roibal, que va fer servir el pseudònim María Balteira. Sos pares es deien Eduardo Bassave Pardo, jornaler, i María Luisa Roibal Vázquez. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 anys començà a treballar en una cadena de muntatge d'una fàbrica de productes elèctrics fins a 1972. En aquesta època entrà en contacte amb el moviment nacionalista gallec. També en 1972 es casà civilment amb el militant anarcosindicalista Alberte de Esteban Gracia (Alberte O Roxo), amb qui passà uns mesos a Barcelona (Catalunya). Durant un temps treballà embarcada amb son company. De bell nou a Galícia, seguint son company passà a Londres (Anglaterra), on conegué l'anarcosindicalista Miguel García Garcia al «Centro Ibérico» d'aquesta ciutat i a militants nacionalistes gallecs. A París (França) treballà en l'hostaleria fins a setembre de 1973. Novament a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), entre 1975 i 1979 estudià Història a la Universitat d'aquesta ciutat. En aquests anys milità en la Unión do Povo Galego (UPG, Unió del Poble Gallec), en el seu sindicat revolucionari d'estudiants i formà part de l'executiva de l'Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG, Assemblea Nacional-Popular Gallega) i del seu successor a partir de 1977 el Bloque Nacional Popular Galego (BNPG, Bloc Nacional Popular Gallec). En 1979 participà en les Jornades Feministes Estatals celebrades a Granada (Andalusia, Espanya). En 1979, per fortes discrepàncies, abandonà el BNPG i s'integrà en el moviment llibertari. Aquest mateix any entrà a formar part de la Federació Anarcocomunista Gallega (FAG). Entre 1981 i 1982 fou membre de la redacció de la revista Arco da Vella. Pensamiento Libertario Galego, òrgan d'expressió del Col·lectiu Llibertari «Arco da Vella» de Santiago de Compostel·la. A partir de 1980 treballà en la Societat Cooperativa «Reprografia 1846», de la qual fou una de les fundadores i on s'imprimia Arco da Vella, i a partir de 1983 en tasques administratives en la Universitat de Santiago de Compostel·là (USC), on des de 1986 va fer de bibliotecària i acabà dirigint la Biblioteca de la Facultat de Matemàtiques de l'USC. En els anys vuitanta participant, dissenyat el vestuari, en diversos muntatges teatrals del dramaturg Roberto Vidal Bolaño. A partir de 1983 intensificà el seu activisme, intervenint en la refundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago de Compostela, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local (1990-1992 i 2001-2003) i la tresoreria en diferents moments. En 1988 participà en la refundació de «Mulheres Livres» i aquest mateix any participà en la Marxa Mundial de les Dones. En 1997 entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de Compostel·la. També col·laborà en radio lliure Kalimera i assistí als congressos de Granada (Andalusia, Espanya) i de Perlora (Carreño, Astúries, Espanya). Entre 1998 i 2004 fou redactora de la revista compostel·lana @narquista. L'11 de novembre de 2000 assistí a la reunió de grups llibertaris gallecs que se celebrà a Santiago de Compostel·la i el febrer de 2001 representà Galícia en el Ple de Regionals de la CNT. Entre 2004 i 2006 ocupà la secretaria de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT. Entre 2006 i 2009 formà part del Consell per la Memòria, òrgan assessor de la Conselleria de Cultura i Deport del Govern gallec, encarregat de la recuperació de la memòria històrica de la guerra civil, de la repressió i de la dictadura franquista. El 5 de març de 2007, amb Pancho Valle-Inclán i Alberte de Esteban Gracia, furant les Jornades Llibertàries de Santiago de Compostel·la organitzades per la CNT, va fer la xerrada Casas anarquistas de mulleres libertarias. Uma lembrança do papel protagonista e solidariedade revolucionaria das mulheres galegas durante a guerra civil. El 14 de juliol de 2009 signà el «Manifesto pola hegemonia social do galego». Va fer conferències a diferents localitats (Candás, la Corunya, La Estrada, Ferrol, Santiago, Valladolid, Vitòria, etc.). A més de les publicacions llibertàries citades, col·laborà en Anarcosindicalista, Andaina, CNT, Festa da Palavra Silenciada, Gaiola Aberta, Marea Negra, A Nosa Terra, Outrasvozes, A Protesta, Revista Galega para a Solidaridade, Solidariedade Obreira, Tempos Novos, etc. També col·laborà en revistes professionals de biblioteconomia i en 2005 assistí al Congrés BiblioArchi celebrat a l'Havana (Cuba). Rosa Bassave Roibal va morir l'11 de setembre de 2012 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) i fou incinerada l'endemà al cementiri de Boisaca d'aquesta localitat. El 9 de març de 2013 el feminisme de Santiago de Compostel·la li va retre un homenatge a la Biblioteca Concepció Arenal de l'USC, on es presentà la seva antologia de textos Você sabe e eu conheço. Cumplidade no olhar, publicada aquell any, i el vídeo biogràfic Rosa Bassave, unha vida de loita, d'Uqui Permui. Rosa Bassave Roibal (1953-2012) ***
Juan
Luis Moreno Ruiz fotografiat per Alberto del Viso (2017) - José Luis Moreno
Ruiz: El 30 de març de 1953 neix a Santander
(Cantàbria, Espanya) l'escriptor,
poeta, periodista, traductor, editor, músic, activista
cultural i militant
anarquista i anarcosindicalista José Luis Moreno Ruiz. Sos
pares es deien José Luis Moreno i Pilar Ruiz. En
els seus anys de
joventut va recórrer món amb sa
família emigrant (República Dominicana, Puerto
Rico, Nova York, Mèxic, etc.). Estudià psicologia
i medicina, carrega que
acabà, però professió que finalment no
exercí. En els anys setanta milità en el
Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i entre 1978 i 1979 fou redactor de la revista Historia
Libertaria. En 1981 va fer la conferència
«Literatura y
combate», sobre la producció literària
dels anarquistes durant la Guerra Civil.
En aquests anys col·laborà en diferents
publicacions anarquistes,
anarcosindicalistes i esquerranes, com ara Ajoblanco,
Askatasuna,
Bicicleta, Castilla
Libre, CNT, El Viejo Topo. En els anys vuitanta, a
més de participar activament en allò que es va
batejar com a «Movida Madrileña»,
treballà en la ràdio, especialment en
Ràdio Nacional d'Espanya (RNE), on
destacà pels seus programes transgressors
–dirigí i presentà el programa
cultural Rosa de sanatorio de
«Radio
3», un dels referents, amb Jesús
Ordovás Blasco, Fernando Poblet Vega-Arango i
Javier Rioyo Jambrina, de la nova manera de fer ràdio. En
1992 fou redactor de
la revista Interviú. Va
fer lletres
per a diversos grups de rock i amb Javier Corbado va fer els discos Retratos de añil (1994) i En la enfermería del postre
(1996). Entre
2007 i 2010 portà el bloc Diarios
Moreno-Ruiz i entre 2010 i 2015 Contradiarios
Moreno-Ruiz. També destacà com a
traductor, fent versions de destacats
escriptors (Ian Baker, Ambrose Bierce, Robert Bloch, Ramsey Campbell,
Gilbert
Keith Chesterton, Joseph Conrad, Ralph Adams Cram, Daniel Defoe, Grace
Dalrymple Elliot, Alice Denham, Margaret Greaves, Robert Greenfield,
Howard W.
Haggard, Felice Holman, Washington Irving, Mary Knigsley, T.E.
Lawrence, Sheridan
Le Fanu, Jack London, James Mangan, John Marks, Herman Melville,
Fernando
Pessoa, Edgar Allan Poe, Qiu Xiaolong, Seabury Quinn, Paul Rabinow,
Arlindo
Rubert, Walter Scott, William Buehler Seabrook, Saki, Robert Louis
Stevenson, Bram
Stoker, Jonathan Swift, John Meadows Taylor, Mark Twain, Teodorov
Tzvetan, Horace
Walpole, Barbara Wersba, Walt Whitman, etc.). A més de les
citades, col·laborà
en nombroses revistes i diaris, com ara
Estrella Digital, El Independiente, Interviú, El País, Revísta
Ínsula, Viajar,
Zona de Obras, etc.
També fou un estudiós de la cultura jueva.
És autor de nombroses novel·les i
llibres de relats, com ara Crónica
de una
evocación y trenes (1978), En
tu boca
húmeda (1980), María
Angustias, la viuda que concibió sin pecado (1982), Dorada y negra,
ológrafa memòria
(1985), La muñeca del
ventrílocuo y otras narracions
(1986), Ángeles en mis cojones
(1989), Danzón canalla (1992), Somniloquia
(1993), Intraliminal
(ejercicios exudatorios para virofóbicas) (1994), Trípode
con fuges (1997),
Chochito periodista (1998), Melancolía
estuporosa (1998), Retirada
a tiempo parcial (1999), Párpado
amarillo y pálido (2004), Pereda
Cebú. Novela provincial (2008), Guaracha
de Isla verde & Guaguancó
de las Islas Vírgenes (2013), Coach
emocional (2015), La movida
modernosa. Crónica de una imbecilidad política
(2016), Puente largo en
Praga (2017), La poètica
lección de Bela Lugosi (2019), Lentas
nubes que dan sueño (2000), etc. Deixà
nombrosos textos inèdits. José
Luis Moreno Ruiz va morir el 20 de gener de 2021 al seu domicili de
Madrid (Espanya) i va donar el seu cos a la Universitat Complutense de
Madrid.
Defuncions
Andrés Cepeda - Andrés Cepeda: El 30 de març de 1910 mor a Buenos Aires (Argentina) el poeta lunfardo i anarquista Andrés Cepeda Romero, conegut com El Divino de la Prisión, encara que va ser nomenat de diferents maneres (El Poeta, Cantos Tristes, François Villon argentino, etc.), i que va fer servir diversos pseudònims (Rogelio Domínguez, Rufino Domínguez, Domingo Remigio, Andrés Romero, Manuel González, LC, etc.). Havia nascut el 18 de maig de 1869 a Brandsen (Buenos Aires, Argentina). Fill d'una família obrera, aconseguí una cultura important. Abandonà els estudis per males companyies i es dedicà a recórrer el gran Buenos Aires vivint de manera bohèmia i treballant en el que podia (venent cigarretes i diaris, llustrant botes, fent de jornaler, etc.). Quan tenia 15 anys va caure malalt i el tornaren a casa seva al barri de San Cristóbal; son pare ja havia mort i es va fer molt amb sa germana Zulema, qui li llegia poesies criolles. Conegué molts payadores, entre ells Evaristo Barrios i Luis Acosta García. Va ser detingut en infinitat d'ocasions per delictes menors (furts, estafes, portar armes, bregues, ebrietat, desordres, desertor a la llei d'enrolament, amenaces, agressió a l'autoritat, etc.) i passà la major part de sa vida empresonat a la Penitenciaria Nacional o en comissaries –com a «LC» (Lladre Conegut; lletres amb les quals signà alguns dels seus poemes), patí l'anomenada yira o mangiamiento (el pres anava de comissaria en comissaria per a ser reconegut pel personal de cada una d'elles i aquest «passeig» podia durar més d'un mes)–; encara que alguns apunten que les causes reals de les seves constants detencions eren la seva militància anarquista i la seva condició homosexual. En 1889 conegué Errico Malatesta i amb el seu amic Gabriel Alnoy realitzà treballs al local on s'imprimia el periòdic anarquista La Hoja Obrera. Publicà Versos pamfletarios, contra la Llei d'Enrolament, promulgada en 1901. També col·laborà en la revista anarquista Martín Fierro, encara que no signà els articles ni les poesies. A la presó es dedicà a escriure poesia, la sensibilitat de la qual va colpir els joves músics i payadores populars de Buenos Aires, que musicaren i difongueren la seva obra. Son amic Carlos Gardel inclogué en el seu primer enregistrament de 1912 per a la Casa Tagini, encarregada de Columbia Records a l'Argentina, sis poemes seus musicats (Me dejaste, La mariposa, El almohadón, Yo sé hacer, Pobre madre i El sueño). També Lola Membrives enregistrà la cançó amb lletra seva El pingo del amor, que fou tot un èxit, i Linda Thelma cantà textos seus. Andrés Cepeda va morir assassinat d'una punyalada a l'engonal, que li seccionà la vena femoral, el 30 de març de 1910, davant el cafè «La Loba Chica», al Paseo Colón, a l'alçada dels carrers Estados Unidos i Independencia, de Buenos Aires (Argentina), en una brega entre homosexuals, negant-se en la seva agonia a denunciar el seu assassí. Va ser vetllat pels seus amics més íntims al carrer San Juan, entre Solís i Entre Ríos, però la policia va interrompre la vetlla del difunt i detingué els presents. En vida publicà dos llibres de poemes Tristes i Hojas sueltas, i pòstumament s'edità el fullet Sangre de las guitarras, que recull la major part de la seva obra. El primer número de la revista El Payador (12 de gener de 1925) estigué dedicat a la seva persona. Els tangos Sangre maleva (música de Dante Tortenese i lletra de Juan Velich i Pedro Platas) i No fue un batidor (música d'Enrique Mora i Germán Rienda), estan inspirats en la vida i en la mort de Cepeda i reivindiquen moralment el fet que no hagi estat un batidor (delator). El cèlebre tango Tiempos viejos (música de Francisco Canaro i lletra de Manuel Romero) també el mencionava en la seva lletra original de 1926, però Carlos Gardel demanà als autors que canviessin la lletra i així ho van fer. ***
Santo Fermo Arzuffi - Santo Fermo Arzuffi: El 30 de març de 1932 mor a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Havia nascut el 15 d'octubre de 1879 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). ***
Notificació
de l'obertura de l'expedident de «responsabilitat
civil» de
Domingo Vázquez Rubio apareguda en el Boletín Oficial de la
Província de León del 25 de novembre
de 1938
- Domingo Vázquez
Rubio:
El 30 de març de 1938 mor a Cacabelos
(Lleó,
Castella) l'anarcosindicalista Domingo Vázquez Rubio. Havia
nascut el 8 de
desembre de 1912 a Cacabelos (Lleó, Castella). Sos pares es deien
Antonio Vázquez Cela, jornaler, i Manuela Rubio Guerrero. Militant de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida de jornaler. Durant la
guerra
civil fou, des del setembre de 1936, milicià en el
Batalló «Onofre García
Tirador». Capturat per les tropes feixistes, va ser tancat a
la presó del
convent de San Marcos de Lleó. Domingo Vázquez
Rubio va ser afusellat el 30 de
març de 1938 a Cacabelos (Lleó, Castella) i
enterrat al cementiri de Lleó. Com
va passar en moltes ocasions, el 31 d'octubre de 1938, quan feia mesos
que
havia estat assassinat, les autoritats franquistes li obriren
l'expedient de
«responsabilitat civil» repressiu. ***
Delfí
Sedó Freixas - Delfí Sedó Freixas: El 30 de març de 1941 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) el jornaler anarcosindicalista Delfí Sedó Freixas. Havia nascut en 1909 a Vilamalla (Alt Empordà, Catalunya). Casat, vivia a Bescanó (Gironès, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fins al desembre de 1936 treballà en un bosc i després s'incorporà voluntari a l'Exèrcit republicà. En 1939, després del triomf franquista, va ser detingut. El 19 de març de 1943 va ser jutjat i condemnat a mort. El 8 de març de 1943 sa companya enviat una súplica al Tribunal Militar demanant clemència. Delfí Sedó Freixas va ser afusellat el 30 de març de 1941 a Girona (Gironès, Catalunya) sense que li fos permès veure sa família des de la seva detenció. ***
Foto
policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912) - Pierre Jourdan:
El 30 de
març
de 1955 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'antimilitarista i
anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre
Jourdan, conegut sota
diversos pseudònims (Antoine Rostini,
Antoine Rostny, Louis
Clément, Imbart,
L'Apache, etc.). Havia nascut el 15
d'abril de 1887 al Faubourg de Planissoles de Foix
(País de Foix,
Occitània). Sos pares es deien
Baptiste Jourdan, carreter, i Émilie Laguerre, tendera.
Barber de professió, quan tenia
19 anys es declarà
insubmís i, fugint del servei militar, es refugià
a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota
la documentació d'Antoine Rostini,
estava
considerat per les autoritats com a un «antimilitarista
militant i anarquista
perillós». En 1906 va ser expulsat del
cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves
activitats i marxà cap a la zona de París
(França). Treballà de venedor
ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on
sos col·legues l'anomenaven Pierre
l'Apache. Des de finals de 1906 el
seu nom apareix en el periòdic
anarcoindividualista L'Anarchie
signant
petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment
amb Louise-Marceline
Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista
neomaltusiana unida al grup
editor de L'Anarchie, la qual
l'ajuda
en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista
il·legalista conegut com
la «Banda Bonnot» o dels «Bandits
Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond
la Science)
quan aquest era buscat per la policia. El 7
d'abril de 1912 va
ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia
trobà dues pistoles
Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental
de
cirurgia ginecològica. Tancat a la presó
parisenca de La Santé, el 27 de febrer
de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb
els altres 21
membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per
«encobriment i associació
de malfactors». El 6 de novembre de 1923 es casà a
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) amb Marguerite Portet. Pierre Jourdan va morir el
30 de març
de 1955 a l'Hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts
barregen les
seves dades amb
Pierre Victorien
Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània)
i mort al front «per França» el 14 de
març de 1915 a Tazouka (Marroc). ***
Notícia
de la comndemna de Jean Bucco apareguda en el periòdic
parisenc Le
Petit Parisien del 20 d'octubre de 1923 - Jean Bucco: El 30
de març de 1961 mor a
París (França) l'advocat anarquista Jean Baptiste
Joseph Bucco. Havia nascut el 25
de març de 1886 a Le Plessis
Brion (Picardia, França). Sos pares es deien Jean Bucco, terrelloner, i Marie Bernardini, jornalera
–posteriorment
van fer de conserges a Trosly-Breuil (Picardia, França). En
1913 es casà al XIV
Districte de París (França) amb la bordadora
parisenca Madeleine Gabrielle Emma
Millet. En aquesta època treballava de boter i la parella
vivia al 44 del
carrer des Plantes. Durant els anys vint
col·laborà en el diari parisenc Le
Libertaire i en el periòdic anarcoindividualista L'Insurgé,
publicat
per André Colomer després de la seva sortida de
la redacció de Le Libertaire
arran de l'«Afer Philippe Daudet». Fins 1922 va ser
secretari del grup
anarquista del XIII Districte de París. El juny de 1923 va
ser membre del
Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA),
format per 16 membres
encarregats de preparar l'aparició diària de Le
Libertaire, que començà
a sortir el 18 de desembre d'aquell any. El 19 d'octubre de 1923 fou
condemnat,
amb Charles Chauvin, per la XI Tribunal Correccional de
París, per apologia de
Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius
Plateau, i d'Émile
Cottin, magnicida frustrat de Georges
Clémenceau,
president del Consell de Ministres, en un article publicat
en Le
Libertaire, del qual era aleshores gerent, a sis mesos de
presó i a 100
francs de multa. Durant les eleccions legislatives de l'11 de maig de
1924, va
ser candidat abstencionista de l'UA pel XIII Districte de
París, amb Marcel
Bonvalet, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Chassan i Lucien
Villain. Fou gerent
de l'únic número publicat del periòdic
italià L'Agitazione a favore di
Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de
1924), en suport dels dos
militants acusats d'haver matat dos feixistes. En aquesta
època es va oposar a
l'entrada d'anarquistes a la maçoneria. Durant la primavera
de 1926 la policia
sospità que havia participat, amb altres companys (Luigi
Cavadini, Renato
Siglich i Ugo Fedeli), en un projecte d'atemptat contra l'ambaixador
d'Itàlia.
L'1 d'abril de 1927 va ser detingut per fer efecte la condemna de 1923
i
tancat, amb Jules Chazanoff (Chazoff), Jean Girardin
i Achille Lausille,
a la presó parisenca de la Santé. Tots van ser
posteriorment alliberats, però
van ser retinguts a la garjola en nom de la
«detenció de constrenyiment»; a
començaments de maig engegaren una vaga de fam i,
després de 10 dies a
l'Hospital Cochin de París, obtingueren la llibertat el 10
de juliol. Des de
1927, com a advocat, fou un dels responsables (secretari) de
l'italià Comitato
Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista
Pro Víctimes
Polítiques), amb Giuseppe Nardi, Remo Franchini i Savino
Fornasari, i
s'encarregà de les campanyes de suport a Sacco i Vanzetti
(1927), a Gino
Lucetti (1927) i a Michele Schirru (1931). En 1927 edità a
París, en nom del
CAPVP, el llibre de Raffaele Schiavina Sacco e Vanzetti.
Cause e fini di un
delitto di Stato, que va ser reeditat en 1951.
Amagà al seu domicili
l'anarquista Federico Giordano Ustori, en situació irregular
a França. En 1930
vivia al número 116 del carrer del Chateau-des-Rentiers del
XIII Districte de
París. En 1935 figurava en un llistat de
«verificació de domicilis» de la
policia. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat de la llista de
domicilis
anarquistes a vigilar de la Regió Parisenca establerta per
la policia. Jean
Bucco va morir el 30 de març de 1961 al XIII Districte de
París (França). ***
Necrològica
de Juan Campoy Fernández apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de juny de 1977 - Juan Campoy Fernández: El 30 de març de 1977 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Campoy Fernández. Havia nascut el 3 de maig de 1919 a Huércal-Overa (Almería, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Campoy i Dolores Fernández. Quan tenia nou anys emigrà a Catalunya i residí a Reus (Baix Camp, Catalunya) i Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933 formà part del grup artístic «Prometeo». En 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics fou orador en nombrosos mítings i conferències realitzats a Catalunya (Barcelona, Verdun-Nou Barris, Roda de Ter, La Batlloria, Vilapiscina-Nou Barris, Roses de Llobregat, etc.) i Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració i en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller, on fundà una família amb María del Carmen Juana Arbós i milità en la Federació Local de la CNT. Juan Campoy Fernández va morir a conseqüència d'una intervenció quirúrgica a l'estómac el 30 de març de 1977 al Centre Hospitalari Universitari Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. ***
Notícia
sobre la condemna de Félix Debart apareguda en el diari
parisenc L'Oeuvre
del 24 de juny de 1922 - Félix Debart:
El
30
de març de 1978 mor a
París (França)
l'anarquista Félix
Debart, conegut com Chiko. Havia
nascut el 27 de maig de 1898 a Lion-devant-Dun (Lorena,
França).
Sos pares es deien Émile Félix Debart,
llenyataire i
miner, i Marguerite Delobe, jornalera. Mutilat
de
guerra estava casat i era pare d'una nina. Treballava d'envernissador i
vivia
al número 51 del carrer Panoyaux de XX Districte de
París (França). En 1919 era
secretari dels grups dels XIX i XX Districte de París de la
Federació
Anarquista (FA). Membre del Sindicat d'Ebenistes i Envernissadors del
Departament del Sena, el 14 de juliol de 1919 va ser agredit per la
policia
quan portava una corona de flors d'aquest sindicat al monument al
soldat
desconegut. Amb Louis Rimbault es presentà com a
«candidat revolucionari» per a
la II Circumscripció del Departament del Sena per a les
eleccions legislatives
de novembre de 1919. El 20 de desembre de 1919 es casà al XX
Districte de París amb Marguerite Lemaire, sabatera. La
tardor
de 1921 era responsable, amb Pierre
Mualdés i
Maillart, de la comissió de control de Le
Libertaire. Membre del grup del XX Districte de
París de la Unió Anarquista
(UA), representà el X Districte en el II Congrés
de l'UA celebrat entre el 26 i
el 27 de novembre de 1921 a Villeurbanne (Lió,
Arpitània). També fou secretari
del grup «Amis du Libertaire». El febrer i el
març de 1922 va se detingut com a
gerent de Le Libertaire per fer
propaganda a favor de Louis-Émile Cottin, que havia atemptat
el 19 de febrer de
1919 contra el president del Consell de Ministres francès
Georges Clemenceau;
jutjat el 2 de juny de 1922 per XI Tribunal Correccional de
París, va ser
condemnat el 23 de juny d'aquell any, juntament amb Albert Soubervielle
en
rebel·lia, a sis mesos de presó. Va ser
reemplaçat en la gerència del periòdic
per Gabriel Journe. Posteriorment milità en Le Havre
(Normandia, França). Félix Debart va morir el 30
de març de 1978 a l'Hospital Rothschild del XII Districte de
París (França). ***
Necrològica
de Juan Andreo García apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de maig de 1980 -
Juan Andreo García:
El 30 de març de 1980 mor a Avinyó
(Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Juan
Diego Florencio Andreo García. Havia nascut el 23 de febrer
de 1902 a
Lorca (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Andreo
Miras, jornaler, i
Juana
García Pintor.
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Va ser internat en diversos camps
de concentració i passà per
les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Malalt
crònic, el final de sa
vida el passà en un hospici d'Airaga (Provença, Occitània), població on
milità en la Federació Local
de la CNT. Sa companya fou Antonia Morcillo y Herrera. Juan Andreo va
morir d'una pulmonia el 30 de març –algunes
fonts citen erròniament el 20 de març–
de 1980 a l'Hospital d'Avinyó
(Provença, Occitània) i contra la seva voluntat,
i la de sos campanys, va ser
enterrat religiosament per sa família. ***
Henry Poulaille - Henry Poulaille: El 30 de març de 1980 mor a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Havia nascut el 5 de desembre de 1896 a París (França), fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys –son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar –juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres– la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat, À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde, Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant. És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans (1980), entre d'altres. ***
Antoni
Castells Ibarz - Antoni Castells Ibarz:
El 30 de març de 1987 mor a
Pàmies (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Antoni Castells Ibarz –algunes fonts
citen erròniament el segon llinatge Ibars. Havia nascut
el 4 de març –algunes fonts citen
erròniament el 4 de maig– de 1911 a
Caserres del Castell (Estopanyà, Ribagorça,
Franja de Ponent).
Sos pares es deien Antoni Castells i Antònia Ibarz. Des de
la
infància visqué amb sa
família a Tamarit de Llitera (Llitera, Franja de Ponent), on
s'integrà en el
moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà en
la «Columna Durruti» i amb la
militarització de les milícies passà a
la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració i, més tard, va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la
«Línia Maginot». El
juny de 1940 va ser capturat pels alemanys al departament de Meurthe i
Mosel·la, deportat al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) i destinat al «Komanndo
César». Quan l'alliberament del camp en 1945,
va ser repatriat cap a França i
s'instal·là a Ausat (Llenguadoc,
Occitània), on
treballà a la fàbrica de producció i
transformació d'alumini Pechiney i milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Espanyola de
Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou
Antònio Montoliu Mongay. Antoni Castells Ibarz,
després d'una
llarga malaltia, va morir el 30 de març de 1987 a l'Hospital
SSR de
Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). Antoni Castells
Ibarz (1911-1987) ***
Pedro
Bonias Pardo - Pedro Bonias
Pardo: El 30 de març de 1990 mor a Sant Boi de
Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro Bonias Pardo, conegut com El Gato. Havia nascut el 10 de febrer de
1903 –algunes fons citen erròniament
1906– a Cofrents
(Valls d'Aiora, País Valencià). Sos pares es
deien Pedro Bonias i María Pardo. Amb son
germà gran José Bonias Pardo emigrà a
Barcelona (Catalunya) i visqueren a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri
barceloní d'Horta. Els dos germans treballaren a les
extraccions de sorres a
les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc
promoguda pel
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
sindicat en el qual militaren. El maig de 1930 foren fundadors de
l'Ateneu
Cultura de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell de Barcelona.
Durant la
Revolució i la guerra fou membre de les Patrulles de
Control. Amb el triomf
franquista, el 5 d'agost de 1939 va ser detingut; jutjat en consell de
guerra,
el 30 de maig de 1943 va ser condemnat a tres anys de presó
menor. Pedro Bonias Pardo va morir el 30 de
març de
1990 d'un colapse cardíac al seu domicili de Sant Boi de
Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) i va ser enterrat a Cofrents. ***
Germà
Riera Condal - Germà
Riera Condal:
El 30 de
març de 1990 mor a Barcelona (Catalunya) el
republicà i
simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Havia
nascut el 29
de novembre de 1905 –encara que es va
inscriure el 16 de desembre– a Barcelona (Catalunya). Son
pare, Pere Riera, era un jornaler
d'Arbúcies i sa mare, Rosa Condal, havia nascut a Sant
Andreu. Va fer
feina de paleta i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), alhora que era soci del
Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i
tingué una filla. El gener de 1934
es presentà pel Partit Republicà Radical a les
eleccions municipals. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les
casernes de la
Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost
sortí cap al front de
Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en
la Columna «Los
Aguiluchos». Al front se li encarregà el
comandament de la 14 Centúria
confederal. Amb la militarització s'encarregà de
la I Companyia de la 28
Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i
després passà al I Batalló,
assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937
marxà cap a Vivel del Río
(Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit
republicà el 8 de gener de
1938, la seva divisió s'instal·là a 20
quilòmetres al sud de la capital en previsió
de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a
mans dels
insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les
Companyies núm. 1, 2 i 3.
Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes
companyies reberen
la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser
ascendit a comandant
de Batalló i se li volia enviar a un batalló del
Cos de l'Exèrcit de Llevant de
filiació comunista, però s'entrevistà
amb Jover i aconseguí ser destinat al II
Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió
–antiga «Roja i Negra»–, on va
romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat
contrarestà l'ofensiva
franquista del Llevant. El 5 de març de 1939
sortí cap a Madrid per a socórrer
el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà
una companyia de guerrillers
comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV
Cos de l'Exèrcit
del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75
combats. El 28 de
març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin
a Madrid, abandonà el
front i pogué arribar a València. En
l'últim Boletín Oficial de la
República
española es pot llegir el seu ascens a tinent
coronel. Com que no pogué
embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939
va ser
tancat a la plaça de Toros i hores després al
camp de concentració de Soneixa
(Alt Palància, País Valencià). Un any
més tard va ser enviat al Palau de les
Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat
en consell de guerra
i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la
presó Model de Barcelona,
d'on sortí 15 mesos després per a treballar
quatre mesos en una colònia
penitenciària de la caserna de Sant Agustí.
Després durant un any va fer feina
a la colònia penitenciària de Roda de Ter i
posteriorment va ser enviat a Lleida
per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va
ser tancat a la presó
del Seminari de Lleida durant tres mesos i després
retornà a la Model i de bell
nou marxà a les obres de la caserna de Sant
Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser
amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de
residir a Barcelona.
Després de la mort del dictador Franco, milità en
la CNT i col·laborà
econòmicament i moralment amb la premsa
llibertària. Després s'afilià a
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i
col·laborà en La Humanitat.
En
1979 publicà les seves memòries sota el
títol Habla un «vencido»,
amb un
pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986
impartí la conferència La
llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer
de Barcelona. En 1988 es
va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la
República en les
eleccions al Parlament de Catalunya. Germà
Riera Condal va
morir el 30 de
març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de
Barcelona (Catalunya), a
conseqüència d'una hemorràgia digestiva,
i fou enterrat al cementiri de
Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental,
Catalunya). Germà Riera Condal
(1905-1990) ***
Camp de concentració d'Argelers - Victorià Manresa Balañà: El 30 de març de 1995 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Victorià Manresa Balañà. Havia nascut el 29 de desembre de 1905 a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Manresa i Teresa Balañà. Durant la Revolució llibertària de 1936-1939 s'integrà en la col·lectivitat del seu poble, de la qual fou un dels màxims animadors. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, a la zona de Tarn, treballà el camp, en la construcció i en la metal·lúrgia. En 1946 aconseguí fer venir de la Península sa companya Concepció Gelonch i son fill de vuit anys Helios. Instal·lat a Albi, milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per a la qual organitzà regularment festivals i la «Festa dels Infants». Els seus últims anys els passà amb sa filla Rosette i son company Serge Thoron a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitania). Victorià Manresa Balañà va morir el 30 de març de 1995 a la Clínica Claude Bernard d'Albi (Llenguadoc, Occitània). ***
Joaquim Querol Marzá - Joaquim Querol Marzá: El 30 de març de 2005 mor a San José (Costa Rica) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Joaquim Querol Marzá –el certificat de naixement cita el segon llinatge com Marsá–, més conegut com Joaquim de Quiqueta, Ximo Querol o Tío Ximo. Havia nascut el 25 de setembre de 1919 neix a Mesa (Llenguadoc, Occitània). Fill de l'emigració, sos pares (Joaquim Querol i Francisca Marzá) retornaren a Càlig (Baix Maestrat, País Valencià) on muntaren una botiga d'ultramarins i després compraren un terreny per conrear. En aquesta localitat es crià en un ambient força dur, mancat d'estudis i treballant força recollint olives. En 1932 abandonà l'escola i passà a fer feina en un comerç de teixits (La Llanera) a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Després emmalaltí durant gairebé un any i més tard passà a treballar el camp. En 1934 sa mare fou empresonada a Castelló per manifestar-se contra la detenció de tres militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del poble i aquest fet el rebel·là. Quan sa família es traslladà a Benicarló, retornà a la seva feina al comerç tèxtil i el febrer de 1935 s'afilià a la CNT. Quan esclatà la guerra, s'allistà en la «Columna de Ferro» i des d'agost lluità a diferents indrets, com ara Sarrión, Mora de Rubielos, on fou ferit i acabà hospitalitzat a València, i Escatrón, que abandonà per incorporar-se a la «Columna Durruti». Poc després passà a la reraguarda i retornà al seu ofici a Benicarló. Trencà amb son pare, per burgès, i marxà a una col·lectivitat a Càlig durant uns mesos; després retornà a la «Columna de Ferro», que havia esdevingut la 82 Brigada amb la militarització, i combaté a Escatrón i a Albarrasí. Com que era menor d'edat pogué abandonar el front durant uns mesos i a partir d'abril de 1938 combaté al Montsech, on fou ferit per ser hospitalitzat a Calaf, Manresa i Barcelona. Després, incorporat a la 130 Brigada de la 43 Divisió, combaté a Caballs fins el novembre, quan creuà la frontera francesa com a ciutadà francès. Treballà el camp a la zona de Vilamanda, però arran de la declaració de guerra, intentà sense èxit fugir a Amèrica. A finals de 1939 prengué la nacionalitat francesa i a començaments de 1940 es va veure incorporat a l'exèrcit, però ben aviat va ser desmobilitzat amb la derrota francesa. Després passà a treballar a les mines de Gardanne-Gréasque i salva la vida en una explosió de grisú. Participà en l'organització del moviment llibertari clandestí i s'integrà en el grup de guies i correus de Francisco Ponzán Vidal. Viatjà en diverses ocasions a la Península, però en 1941 va ser detingut a Perpinyà. Torturat i empresonat durant set mesos, fou posteriorment internat al camp de concentració de Barcarès. Aconseguí fugí d'un tren que el portava a Alemanya i, després de caminar 13 dies fins a arribar a la frontera, s'internà clandestinament a l'Espanya franquista. Romangué un temps per la zona barcelonina, però hagué de retornar a França a causa de pressió policíaca. Després d'una temporada a Portugal (1943), Casablanca, on emmalaltí de paludisme, i dos anys a Fes, milità amb Liberto Sarrau i altres en la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). De bell nou a la Península amb José Pedrosa, reforçà la guerrilla urbana a València. El febrer de 1945 va ser detingut i fou empresonat a Ciudad Real i a Burgos durant dos mesos, per després ser enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro. Aconseguí fugir, però va ser capturat poc després i tancat a Alcanyís i Saragossa, per a ser retornat de bell nou a Miranda. El novembre de 1945 pogué fugir d'aquest camp. Fins l'agost de 1947 lluità clandestinament a la zona de Barcelona. Després s'establí a Andorra, on es guanyà la vida com a representant de comerç. El 26 d'octubre de 1950 es casà a Escaldes (Andorra) amb Francisca Ciurana García, amb qui tingué tres infants (Sergi, Olga i Íxia). En 1980, un cop separat de sa companya Francisca, emigrà a Amèrica, on fou conegut com Tío Ximo. A Veneçuela formà part del Moviment Popular de Resistència i després s'establí definitivament a Costa Rica, on participà activament en el moviment anarquista i col·laborà en la revista Inquietudes. S'instal·là a Birri (Heredia, Costa Rica) i després a Barva (Barva, Heredia, Costa Rica) i es casà amb Emília Arguedas. En 1997 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vivir la utopía, de Juan Gamero i en 2000 publicà el fullet autobiogràfic Relato de mi vida, amb pròleg de Josep-Suno Navarro. Pocs dies abans de morir intervingué en el Fòrum «Anarquisme i sindicalisme» que tingué lloc a la Universitat de San José. Joaquim Querol Marzá va morir el 30 de març de 2005 en un hospital de San José (Costa Rica). Joaquim Querol Marzá (1919-2005) ***
Marcel
Szary fotografiat per W. Wylegalski - Marcel Szary: El 30 de març de 2010 mor a Poznań (Gran Polònia, Polònia) l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Havia nascut el 27 de desembre de 1964 a Poznań (Gran Polònia, Polònia). Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań. ***
Serge
Torrano fotografiat per Sébastien en una
manifestació (París, 21 de setembre de 2009) - Serge Torrano: El 30 de març de 2015 mor a Agen (Aquitània, Occitània) el comunista llibertari i sindicalista Serge Rufino Torrano. Havia nascut el 17 de febrer de 1950 a Sureda (Rosselló, Catalunya Nord). Era fill d'una família simpatitzant del Partit Comunista Espanyol (PCE). Son pare, José Torrano, era un espanyol que passà a França amb la Retirada i s'instal·là al Llenguadoc on treballà com a obrer en una cooperativa agrícola i on, durant els anys cinquanta, fou delegat de la Confederació General del Treball (CGT); sa mare, Sylvana Georgette Sforzy, milità en els Socors Populars. Dos de sos germans i dues de ses germanes també van ser militants de Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) de la CGT. Son tercer germà va militar en la CGT de la companyia aèria privada Europ.aero. Després d'obtenir el certificat d'estudis primaris, en 1967 Serge Torrano aconseguí una titulació de serraller i va ser contractat entre 1967 i 1969 com a obrer metal·lúrgic en les empreses Richier, d'Elna, on visqué les seves primeres lluites sindicals, i Navarro, de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló català. Quan els fets de «Maig del 68», després d'haver pintat «En vaga» en un dels dipòsits de la fàbrica, agafà un tren i marxà cap a París per a viure directament els esdeveniments, instal·lant-se finalment a la capital francesa. En 1969 va ser contractat per l'SNCF com a ferroviari a l'estació de selecció de trens de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Posteriorment treballà, fins a la seva jubilació, com a guardaagulles de la regió de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz). En 1971 prengué part en la important vaga de l'SNCF de juny, marcada pel radicalisme sorgit del «Maig del 68». Crític amb l'actitud de la CGT durant el conflicte, va ser expulsat d'aquest sindicat i aleshores s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Durant aquest mateix 1971 s'adherí al Grup Llibertari «Jules Vallés» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), on freqüentà destacats militants, com ara Corinne i Ramon Finster, Claude Beaugrand, Rolf Dupuy, Dominique Gaultier, Michel Ravelli, Daniel i Marie Guérin, Gérard Mélinand, Geneviève Pauly, Guy Gibaud, etc. En 1972, després de seguir un curs de formació en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, va ser en diverses ocasions membre del consell de redacció de la revista Front Libertaire des Luttes de Classes, òrgan de l'ORA i de l'OCL. Amb Henri Célié i Claude Beaugrand, fou l'iniciador del butlletí corporatiu Le Rail Enchaîne. Journal des cheminots comunistes libertaires (1973-1976). També milità en el grup anarquista del XIII Districte de París i freqüentà Daniel Guérin, Michel Ravelli i Ramon Finster. Prengué part en la militància de barri al XIII Districte de París i entre juliol de 1973 i l'estiu de 1974 animà el periòdic de contrainformació Le Canard du 13e. L'abril de 1974 publicà l'únic número del butlletí Terrain d'aventure. Entre 1975 i 1977 col·laborà en la revista teòrica parisenca Pour, dirigida per Gérard Sebbah, i entre 1976 i 1977 en Pour l'autonomie ouvrière, l'abolition du salariat, òrgan teòric de l'ORA. L'abril de 1976, durant el Congrés de l'ORA d'Orleans (Centre, França), on va ser expulsat de la tendència de la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), es posicionà amb la majoria que passà a anomenar-se Organització Comunista Llibertària (OCL). L'agost de 1976 es casà amb Chantal Savidan, amb qui tingué, el juliol de 1979, un fill, Julien. En 1977, seguin la línia a partir d'ara antisindicalista de l'OCL parisenca, dimití de la CFDT i es va unir a un col·lectiu radical i autònom de ferroviaris. També participà en l'Assemblea General Parisenca dels Grups Autònoms (AGPGA). Durant els anys setanta participà en nombroses ocupacions d'immobles, sempre al seu districte, contra la gentrificació i els desnonaments. En 1979 renuncià a l'antisindicalisme, abandonà l'OCL i s'afilià a la CFDT. A partir de 1979 col·laborà en Courant Alternatif, que prengué el relleu de Front Libertaire des Luttes de Classes. Durant l'hivern 1986-1987 participà activament en la gran vaga de l'SNCF, on, per primera vegada, constatà la necessitat de coordinació dels vaguistes. Durant aquest moviment va fer costat la Coordinació Nacional Intercategorial (CNI), que va ser contestada per nombrosos companys, com ara Henri Célié, que li reprotxaven d'estar manipulada per Lluita Obrera (LO). Un els principals animadors d'aquest CNI fou Daniel Vitry, militant de LO, amb qui ell tenia molta confiança. Fou un dels organitzadors del grup de més de dos-cents ferroviaris que s'uniren a la manifestació estudiantil en protesta per la mort del jove Malik Oussekine, assassinat durant la nit del 6 de desembre de 1986 per motoristes de la policia parisenca. Posteriorment, participà en totes les grans i petites vagues promogudes per l'SNCF, especialment en 1995, en 2003 i en 2010, data en la qual es va jubilar. Durant uns quinze anys, participà regularment durant els conflictes de l'SNCF en Chroniques syndicales de la radio de la Federació Anarquista (FA), on analitzava, amb altres companys, les lluites que es portaven a terme. En 1989 va ser elegit per unanimitat, fins i tot amb els vots dels militants de LO, secretari del sindicat de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz) de la CFDT. El desembre de 1995 participà activament en la vaga contra la depauperació de les pensions de l'anomenat «Pla Juppé». Trencà amb la direcció confederal de la CFDT, que havia abandonat el moviment, i a començament de 1996 cofundà, amb Jean-Luc Vidano, Raymond Defrel i altres, el sindicat «SUD-Rail de París-Rive gauche» (Austerlitz-Montparnasse), i el juny de 1996 va ser elegit secretari regional d'aquest sindicat, on milità fins a la seva jubilació en 2005. Un cop retirat sostingué el moviment estudiantil contra el Contrat Première Embauche (CPE, Contracte de Primera Ocupació) i participà en l'ocupació de les universitats Tolbiac i Jussieu. El setembre de 2006 formà part del col·lectiu «Jeudi Noir», contra els abusos dels lloguers abusius, i també va ser present en l'ocupació de l'immoble del carrer de la Banque de París on es va crear el «Ministeri de la Crisi de l'Habitatge» per part dels activistes de «Jeudi Noir», de l'associació Droit Au Logement (DAL, Associació Dret a l'Habitatge) i del Mouvement d'Animation Culturelle et Artistique de Quartier (MACAQ, Moviment d'Animació Cultural i Artística de Barri). En 2007 lluità en les vagues estudiantils contra la «Llei Pécresse». En aquesta època entrà a formar part dels «Amic/gues d'Alternative Libertaire» i va fer costat la lluita dels «sense papers». Entre 2012 i 2014 participà en el festival CinéSolidaires13, organitzat per la Unió Local V-VIII Districtes de Solidaires. En 2014 s'instal·là a Agen i s'integrà en la Unió Local de Solidaires i s'afilià a Alternativa Llibertària (AL). El 13 de març de 2015 patí un atac cardíac i un edema de pulmó, hospitalitzat d'urgència, Serge Tarrano va morir dues setmanes més tard, el 30 de març de 2015 a la Clínica Esquirol-Saint-Hilare d'Agen (Aquitània, Occitània). Centenars de persones acudiren al seu funeral el 2 d'abril i va ser enterrat a Sant Andreu de Sureda (Rosselló, Catalunya Nord). També s'organitzà un vetllada d'homenatge a la seva memòria al «Folie en Tête», cafè de la Butte-aux-Cailles, al XIII Districte de París, gestionat per Liberto Finster, fill de Ramon Finster. ***
Ido
Petris, esperant a prendre la paraula, al centenari de la Casa del
Poble de Prato Carnico (26 d'octubre de 2013) - Ido Petris: El 30 de març de 2020 mor a Prato Carnico
(Càrnia, Friül) l'anarquista Ido Petris. Havia nascut el 8
de juliol de 1931 a Pradumbli (Prato
Carnico, Càrnia, Friül).
Era fill d'una família
llibertària de llarga tradició que havia
participat en la construcció de la
Casa del Poble de Prato Carnico, l'edifici més espectacular
de la població, inaugurada
el 2 de febrer de 1913. Després de la II Guerra Mundial,
participà activament
en el desenvolupament del moviment anarquista a la zona. En 1972 va ser
un dels
organitzadors del grup anarquista «Germinal» de
Trieste (Friül) i fou un dels
iniciadors de les mobilitzacions per a denunciar el terrorisme de
«La Strage di
Stato» (La Massacre d'Estat). Participà, amb
altres companys de la construcció,
en l'habilitació del local de la llibreria «Utopia
3» de Trieste en 1978.
Durant els anys vuitanta va escriure diverses obres sobre la
història social de
la Val Pesarina friülesa. El seu testimoni va ser recollit per
al llibre «Compagno
tante cose vorrei dirti...» Il funerale di Giovanni Casali,
anarchico, Prato
Carnico 1933 (1983), de Claudio Venza, Marco Puppini i
Daniella Gagliani. En
1997 participà en la Fira de l'Autogestió. En
2001 la Casa del Poble de Prato
Carnico es va vendre a l'Ajuntament de la població per a
construir una
biblioteca, un arxiu i una casa d'hostes. El 26 d'octubre de 2013,
després
d'una profunda reestructuració de la Casa del Poble, com a
antic president de
la cooperativa de gestió d'aquesta fins al 2004, va fer un
discurs pel
centenari de la seva fundació. Amb sa companya Elda
tingué una filla, Cinzia.
Ido Petris va morir el 30 de març de 2020 a Prato Carnico
(Càrnia, Friül). --- |
![[29/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/03]") |
|
![[31/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[31/03]") |
|
|
| Actualització: 08-07-24 |