|
---
Anarcoefemèrides del 30 d'abril Esdeveniments
Portada del primer número de La Cuestión Social - Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanal ácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos ¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària. ***
Cartell
de l'acte - Gran Reunió
Pública de CNT: El 30 d'abril de 1948 se
celebra a la Sala «L'Étoilé»,
al
carrer Froideavaux del XIV Districte de París
(França), una Gran Reunió Pública
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'objectiu
d'aquest acte va ser
saber l'opinió dels sindicats confederals sobre la
política del moment. Hi van
intervenir Pierre Jacquelin, secretari general de la
Confederació Nacional del
Treball de França (CNTF), i Eugène Juhel,
director de Le Combat Syndicaliste. ***
Cartell
dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956 - Actes de la
FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari
de la celebració del
Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) organitza al
Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina)
una
vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en
tres actes de
Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment
Alberto
Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de
maig, es realitzà un gran míting
públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el
significat històrica del
Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo,
Gregorio Naso,
Humberto Correale i Teodoro Suárez. ***
Cartell
d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?» - ¿Spanje - 1936, 1986
anarchisme?:
El 30
d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg,
Països
Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució
espanyola, un conjunt
d'actes sota el títol ¿Spanje
- 1936,
1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els
actes, emmarcats en
el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de
Cinema de Maastricht, que se
celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986,
comptaren amb les
projeccions de pel·lícules històriques
de la Guerra Civil espanyola i amb el
testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que
protagonitzaren
els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com
ara Alemanya, Bèlgica
i Països Baixos i una exposició de premsa
anarquista d'aquests dos últims, a
més de música i delicadeses
gastronòmiques.
Naixements
Charles Keller - Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut com Jacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, sos pares es deien Charles Keller, gravador de roleus, i Catherine Élise Baumgartner (Élisabeth). Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie i Élisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar –juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres– una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Sa companya fou Fanny Mathilde Roederer. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França). ***
Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert - Marie Ferré:
El 30 d'abril de 1845 neix al
I Districte de París (França) la
poetessa, communard
i militant
anarquista Françoise Marie Ferré. Sos pares es
deien
Laurent
Ferré, cotxer, i Marie Rouvière. Es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als
«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. Marie Ferré va morir el 24 de febrer de 1882 a
causa de problemes cardíacs al IX Districte de
París (França). El seu enterrament dos dies
després al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el
«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic. ***
Registre
militar de Benoît Chevenet - Benoît Chevenet:
El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya,
França) el terrelloner
anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien
Jean Chevenet i Reine
Descours. Després de fer el servei militar en el 137
Regiment d'Infanteria, va
ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el
14 de novembre de
1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de
maig de
1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local
d'un comerciant de
vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la
vaga general, que va
ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per
l'Audiència de
Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de
prohibició de residència
per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a
Soisy-sous-Étiolles
(actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França)
amb complicitat amb François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
Julien
Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i Georges
Étiévant; la dinamita furtada va ser
trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de
París. Va ser enviat,
amb la matrícula 25.673, a la colònia
penitenciària de les Illes de la
Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22
d'octubre de 1894 a l'illa de
Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa)
d'un tret a la nuca
a boca de canó durant la revolta dels deportats. ***
Max
Nettlau fotografiat per Pellicer (1928) - Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article –un estudi sobre Joseph Déjacque– en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes «Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra –la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans–, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia. ***
Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893 - Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista «XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquesta època freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista. ***
Antonio
Raccagna - Antonio
Raccagna: El 30 d'abril de 1868 neix a Castel Bolognese
(Romanya, Itàlia)
l'anarquista Antonio Raccagna –algunes fonts citen
erròniament el seu llinatge
com Raccagni–, conegut
com Gnazi i Gobb
de Sobbiana. Sos pares es deien Giuseppe Raccagna i Giovanna
Bertini. No va fer ni els primers cursos de primària. Es
guanyava la vida fent i
venent pasta alimentària i quan era jove
s'integrà en el moviment anarquista,
participant en tots els actes convocats que aquest. Segons els informes
policíacs, era de «caràcter prepotent,
d'ínfima educació i
d'intel·ligència
limitada». Els veïns el consideraven un dels
responsables de l'enderrocament i
de la retirada de la creu de l'església de San Petronio, fet
que va tenir lloc
durant la nit del 31 de març de 1890. En 1892 era membre del
Circolo di Studi
Sociali (CSC, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, on
participaven republicans,
socialistes i anarquistes, però finalment el va
abandonà juntament amb una
desena d'altres anarquistes intransigents en solidaritat amb Raffaele
Cavallazzi, acusat d'«actitud
autoritària» i expulsat del CSC per haver
intentat contrarestar la línia reformista del metge
socialista Umberto Brunelli
i radicalitzar-lo. El 31 de maig de 1894 va prendre part en la
manifestació de
solidaritat amb els Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues
Sicilianes
dels Treballadors) i contra l'estat de setge a Sicília que
es va celebrar pels
carrers i les places de Castel Bologneses i que acabà amb un
discurs d'Umberto
Brunelli i amb crits subversius («Visca
Sicília!», «Visca la
Revolució Social»,
etc.). Per aquest fet va ser processat, juntament amb altres 18
anarquistes i
socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi,
Francesco
Budini, Pietro Budini, Raffaele Cavallazzi, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal
Prato,
Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati,
Francesco
Prelati, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco
Zanelli i
Giuseppe Zanelli), i el 18 d'agost de 1894 condemnat a tres mesos de
presó i a
50 lires de multa per «crits sediciosos» i
«apologia de fets delictius». El
gener de 1895 se li va proposar l'assignació de
residència forçada, segons la
Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió
Provincial no va acceptar la
sol·licitud. L'abril de 1896 va ser jutjat novament,
però Tribunal de Faenza
(Emília-Romanya, Itàlia) va sobreseure el cas per
manca de proves. L'abril de
1897 partí cap a Grècia per a combatre com a
voluntari en la guerra grecoturca
juntament amb altres companys de Castel Bolognese, l'anarquista
Giovanni Capra
i els socialistes Paolo Dall'Oppio, Paolo Lanzoni, Ugo Silvestrini i
Giovanni
Tosi. Enrolats amb els «Camises Roges» de Ricciotti
Garibaldi, van ser
enquadrats en el I Batalló sota el comandament de l'oficial
garibaldí Luciano
Mereu. El 17 de maig de 1897 van participar en la batalla de Domokos
(Tessàlia,
Grècia), al terme de la qual moriren Giovanni Capra i Ugo
Silvestrini, i Paolo
Dall'Oppio resultà greument ferit en una cama. El 3 de juny,
després del
desastrós resultat de la campanya, retornà a
Castel Bolognese. Fou un dels
signants de la protesta contra el procés per
«associació criminal» a Ancona
(Marques, Itàlia) d'Errico Malatesta i altres companys
publicada en el
suplement de L'Agitazione d'abril
de
1898. També signà altra protesta per un altre
procés contra els anarquistes
d'Ancona per «associació sediciosa»
publicada en L'Agitazione de juliol
de 1900. El setembre de 1900, en el clima
repressió desencadenat arran del regicidi de Gaetano Bresci
contra el rei
d'Itàlia Humbert I perpetrat el 29 de juliol anterior, va
ser denunciat per
«associació criminal» com a un dels
membres del grup socialista-anarquista de
Castel Bolognese dissolt per les autoritats. Amb ordre de busca i
cerca, es
convertí en fugitiu i el desembre de 1900 el Tribunal de
Ravenna
(Emília-Romanya, Itàlia) el va absoldre del
delicte d'«associació sediciosa».
El 17 de febrer de 1903 fou un dels promotors d'una reunió
pública
anticlerical. En els anys posteriors, tot i mantenir les seves idees
llibertàries, assistir a reunions anarquistes i
freqüentar els companys, no va
ser denunciat per les autoritats que el consideraren poc
perillós. Quan esclatà
la Gran Guerra, fou partidari de l'intervencionisme. El febrer de 1923
es va
inscriure al Partit Nacional Feixista (PNF) de Castel Bolognese,
però va ser
vigilat uns quants anys ja que les autoritats sospitaven que no havia
abandonat
les seves idees anarquistes. El gener de 1928 va ser esborrat dels
registres de
subversius. El setembre d'aquell any es va traslladar a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) i posteriorment a Riolo dei Bagni, on va gestionar
un forn durant anys.
Antonio Raccagna va morir el 13 d'abril de 1939 a Riolo dei Bagni
(actual Riolo
Terme; Emília-Romanya, Itàlia). ***
Foto antropomètrica de Maurice Moucheboeuf (12 d'agost de 1909) - Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Eugène-Maurice Moucheboeuf –també va fer servir els noms Maurice Raoul. Sos pares es deien Jean Arthur Moucheboeuf, quincaller, i Anne Louise Félicité Galot. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat «Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. En la seva última etapa vital treballà de magatzemer i vivia al número 89 del carrer d'Angulème de París. Maurice Moucheboeuf va morir el 12 de març de 1925 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Raphaël
Auzias davant la seva obra La
Pêche Mirauleuse (Mazargues, juliol de 1935) - Raphaël Auzias:
El 30 d'abril de 1886 neix al barri de Mazargues de Marsella
(Provença,
Occitània) l'artista pintor anarquista Raphaël
Marius Joseph Auzias. Sos pares
es deien François Edmond Auzias, pintor, i
Joséphine Julie Benoît, modista.
Estudià a l'Escola de Belles-Arts de Marsella i en 1905
guanyà el primer premi
de la II Secció de la Classe Pràctica
d'Aplicació i de Modelisme Artístic i
Industrial, i en 1906 un accèssit de composició
decorativa en la Secció d'Arts
Decoratives. S'establí a París
(França), on, ben igual que son pare, es guanyava
la vida com a pintor decorador. A començament de la
dècada dels deu vivia al
número 129 del carrer de l'Ouest de París i
estava inscrit en el «Carnet B» del
anarquistes antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat
en el III
Regiment d'Artilleria Colonial de Marsella. En 1923 figurava en un
llistat
d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per la
policia. En
aquests anys ja havia retornat a Marsella. L'agost de 1926
exposà a l'«Escola
Courbet» de Marsella. A partir de 1928 edità i
dirigí el periòdic mensual
marsellès Pages d'Art,
que tenia com
a finalitat desenvolupar el moviment artístic a la
regió i organitzar
manifestacions artístiques en suport dels artistes joves;
també compta amb una
galeria del mateix nom, al carrer Saint-Saëns de Marsella, per
a fer
exposicions i en la qual es feien classes de pintura
(«Acadèmia Auzias») i a la
qual assistí Max Papart. El maig de 1928
participà amb obra en l'exposició
col·lectiva (III Saló de la Unió
d'Artistes de Provença) celebrada a l'Òpera
Municipal de Marsella. En 1932 va promoure la fundació
«Les Amis du Peintre». El
juliol de 1935 enllestí, als jardins del Cercle Saint-Pierre
de Mazargues, una
gran composició mural anomenada Le
Pêche
Mirauleuse. El juny de 1936 mostrà obra, juntament
amb altres artistes (Alfred-Lop,
Edmond Astruc, Eugène Dufour, Lucien Eller, Joseph
Frégier, Étienne Galland,
Amédée Gibert, Jean Lair i Ray Marbain), a la
Galeria Jouvène, al número 39 del
carrer Paradis de Marsella, en una exposició organitzada per
Pages d'Art. L'octubre de 1936, als
salons d'un nou local de Pages d'Art,
organitzà una exposició de pintura i d'escultura
(«Exposition de professionals
des Beaux-Arts») en el marc de la Fira de Marsella. El juny
de 1938 Pages d'Art
organitzà una important
exposició col·lectiva a la Rive-Neuve de Marsella
sobre el tema monogràfic «Le
Vieux-Port». Al Museu de Belles Arts de Marsella es conserva
obra pictòrica
seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Miguel
Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa
(ca. 1925)
- Miguel Correia: El
30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i
ferroviari
anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis
primaris
a la seva ciutat natal i tingué una educació
autodidacta. Entrà a treballar a la
Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer
feina a diverses
petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro
(Setúbal, Lisboa, Portugal),
on es casà i tingué set infants. Posteriorment
entrà com a telegrafista a l'estació
de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i
Sud-est.
Durant els anys de la I República portuguesa
defensà els interessos dels
treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més
destacats de la seva
època. En aquests anys va col·laborar en la
premsa anarcosindicalista (A Aurora,
A Batalha, Germinal,
A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà
l'associació sindical Oficinas Gerais
(OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix
any fou
delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser
nomenat secretari
general de l'acabada de crear Confederació General del
Treball (CGT). El
novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la
Gran Guerra, fou un
dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense
trens el sud de
Portugal durant dies, però finalment la vaga
resultà un fracàs i ell, juntament
amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926
patí nombrosos
empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a
Barreiro, amb altres
companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José
Nobre Madeira, António José
Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O
Sul e Sueste, Órgão da Classe
Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i
després
setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser
nomenat
secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i
aquell mateix any fou
membre de la comissió organitzadora del Congrés
Obrer. El novembre de 1919 fou
membre de la comissió organitzadora del Congrés
Ferroviari de la CGT. Entre
1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez,
José Nobre
Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de
vagues, entre elles la coneguda
com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a
acomiadaments en massa dels
treballadors que quedaren en una situació molt
tràgica. El 30 d'octubre de
1920, amb António José Piloto i altres
ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea
clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800
ferroviaris. Durant anys
fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la
Societat Geogràfica
de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons
alguns, a
començament de la dècada dels vint
coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès
(PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou
membre de la Comissió
Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i
Alfredo Marques,
aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de
1922. Entre 1922 i 1926, amb
Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A
Federação Ferroviaria. Orgão da Classe
Ferroviária. Propriedade da Federação
Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e
Colónias. En
1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils
Portuguesos.
En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris,
desil·lusionats amb
la I República, cooperaren en el transport del comandant
José Mendes Cabeçadas
i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No
obstant
aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va
deportar a
l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de
tornar a la metròpoli el 14 de
gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any
va ser empresonat novament
sota l'acusació de «propaganda
il·legal». En 1933 es declarà partidari
del «sindicalisme
integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de
penúries, decidí
emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant
el 6 de juny de 1935, a bord
del vapor Mousinho, a
Lourenço
Marques. A la capital moçambiquesa treballà de
rellotger i després d'empleat
forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de
redacció del diari
O Jornal, on signà els
articles com MC. També
va col·laborar en diversos
periòdics com ara Notícias.
A
principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el
deixà semi
paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més
extrema pobresa, el 3
de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic;
actual Maputo, Moçambic). ***
Necrològica
de Lorenzo Martín Herrero apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 9 de gener de 1964 - Lorenzo Martín
Herrero: El 30 d'abril de 1897
neix a Castromonte (Valladolid, Castella, Espanya) el naturista,
anarquista
i anarcosindicalista Lorenzo Martín Herrero. Sos pares es
deien
Ciriaco Martín, que va morir abans que ell
nasqués,
i Benita Herrero. Defensor del naturisme i del vegetarianisme, de jove
es
guanyà la vida com a fuster. En els anys vint
milità en grups anarquistes de
Bilbao i de Madrid. Va ser processat amb 34 companys pel Jutjat
Especial del
Districte de l'Hospicio de Madrid per una intent revolucionari
fracassat preparat
per a setembre de 1928, però va poder acollir-se a
l'amnistia del 5 de febrer
de 1930. A començament de la dècada dels trenta
retornà Valladolid, on ajudà
Eusebi Carbó Carbó a l'Escola Racionalista en
tasques organitzatives, a la
reorganització de la Federació Local de Sindicats
Únics d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a la
creació de les Joventuts
Llibertàries i a la constitució dels Grups de
Defensa Confederals. Ferroviari
de professió posteriorment, fou un dels fundadors de la
Federació Nacional de
la Indústria Ferroviària (FNIF). Va ser molt amic
de Pedro Orobón Fernández i
Pedro Herrera Camarero, aleshores a Valladolid. El maig de 1931 va ser
nomenat
president del Sindicat Metal·lúrgic de Valladolid
i l'agost d'aquell any
comptador de la Junta Provisional de la Subsecció
Ferroviària de la Federació
Nacional d'Indústria de Valladolid. Durant els anys de la II
República
espanyola va fer nombrosos mítings, ajudà a la
creació de sindicats a nombroses
poblacions castellanes (Arroyo, Medina del Campo, Medina de Rioseco,
Palència,
Peñafiel, Pollos, Quintanilla, etc.) i
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
participà en la resistència i quan aquesta va ser
vençuda, es va amagar en un
pou de casa de sa mare i després al domicili d'un amic fins
el final de la
guerra. Posteriorment pogué arribar a Madrid i mesos
després creuà la frontera pel
Bidasoa a la zona d'Irún. Capturat per la gendarmeria en
arribar a França, va
ser empresonat en negar-se a enrolar-se en la Legió
Estrangera per les seves
idees antimilitaristes. Més tard va ser enviat al camp de
concentració de Gurs,
d'on va sortir formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE).
Durant l'Ocupació, va ser enviat a An Oriant (Bretanya). Cap
el 1943 participà
en la reorganització de la CNT i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1946 va ser encarregat per la Regional del Centre en l'exili de la CNT
per a
totes les qüestions referents a Valladolid. Més
tard es va traslladar a fer
feina i a militar a la regió parisenca, vivint a
Aubervilliers (Illa de França,
França). Sa companya fou Rosalía
Álvarez, amb qui tingué dos infants (Prometeo
i Pentalfa). Lorenzo Martín Herrero va morir el 24 de
desembre de 1963 a
l'Hospital Pitié Salpêtrière de
París (França), després d'haver patit
un
accident laboral a l'Arc de Triomf de l'Étoile, i va ser
enterrat el 2 de gener
de 1964. ***
Necrològica
de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 6 de
desembre de 1953 - Dolors Castellà Vallmajó: El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant llibertària de Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company Pere Soliva Banús, també confederal, i s'instal·là a Agde, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània). ***
El jove Jaume Rosquillas Magriñà - Jaume Rosquillas
Magriñà: El
30 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magriñà
–el
segon llinatge també citat catalanitzat com Magrinyà
i signava Jaume
R. Magriñà–, que va
fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime
Rosma,
etc.). Era fill de Jaume Hilari Josep Rosquillas Sarrabasa i
d'Antònia
Magriñà Mestre, i tingué una germana i set
germans, entre ells Alfons i Antoni,
també militants anarcosindicalistes. En 1920 conegué
Adelaida Mercè Ramona Bou Cañalda, que esdevingué
sa companya, amb qui es casà el 13 d'agost de 1935 a Barcelona i
amb qui tingué dos infants, Jordi Emili Germinal Rosquillas Bou
i Enric Rosquillas Bou. Establert a Tarragona,
entre l'11 i el 13 d'abril de 1920
participà en el I
Congrés Provincial de Tarragona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Aquest mateix any marxà a França fugint del
servei militar. En
1923 formava part del grup anarquista
«Fecundidad» del barri barceloní de
Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo
de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el
propagandista anarquista Hermós
Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el
març de 1925 signà,
des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper
hegemònic de les
idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou
un dels
patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la
redacció del
periòdic anarquista El Productor,
dirigit per Manuel Buenacasa. Després
s'exilià a França i durant aquest mateix 1926
assistí, en representació dels
grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella
pe la Federació de
Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França.
També assistí al congrés de la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A
França treballà de
paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney
Solterra, el periòdic El
Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el
seu grup «Verbo», va
col·laborar en Prismas (1927-1928),
òrgan oficiós dels grups anarquistes
a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta
publicació, el juliol de 1927,
saludà entusiàsticament la creació de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al
congrés fundacional de
la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929,
establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad!
i Acción Social Obrera,
participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel
Pestaña, Juan López, etc.)
sobre la reorganització i la conveniència o no
d'organitzar-se en tendències
llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot
i defensar alhora
el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI
advocava.
El juny de 1930, s'incorporà en representació del
Sindicat de la Construcció al
Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat
vicepresident. L'agost
de 1930, substituí Pere Massoni –que havia estat
detingut
amb Joan Peiró i Eusebi
Carbó–, en representació del
Comitè
Regional català cenetista, en les
relacions amb el comitè format després de la
signatura, el març d'aquell any,
del «Manifest d'Intel·ligència
Republicana». L'octubre de 1930 representà la
CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de
crear. Poc després,
formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat,
que reclamà la llibertat dels
detinguts, entre ells el dirigent independentista català
Francesc Macià. El
desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, donà
suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent
de prendre
l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut
amb altres companys
i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera
de 1931. El juny de
1931, en representació del Sindicat de la
Construcció de Mataró, participà en
el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on
prengué una actitud conciliadora
vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria,
defensat pels dirigents
cenetistes més moderats, però es
manifestà contrari a una hipotètica entesa amb
les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer
mítings
a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada,
El Pont de Vilomara i
Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al
comunista Bloc
Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la
CNT
d'agost de 1932, participà en la reorganització
anarquista d'aquesta sindicat i
presidí els sectors mercantils cenetistes fins al
març de 1933 que presentà el
Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT
celebrat
a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el
mallorquí Bernat Pou Riera, Un
año de conspiración (antes de la
República). El 22 de setembre de 1933
intervingué en el gran míting a la
plaça de braus de la Monumental de
Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada,
José Corbella i
altres. Aquest any també va fer un míting a
Igualada. L'estiu de 1934 participà
en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a
l'Aliança
Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting
Pro Hospital Proletari de
Barcelona, amb Félix Martí
Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto
Carsí. En 1936
formà part del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT. L'estiu d'aquell any,
anà a Ginebra, a instància de Joan
García Oliver i designat pel Comitè de
Milícies Antifeixistes, per discutir amb el
Comitè d'Acció Marroquina uns plans
de col·laboració revolucionària que
dificultés les accions de les tropes
franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou
nomenat membre del
Departament de Propaganda del Comitè de Milícies
Antifeixistes. L'octubre de
1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en
el Consell Municipal de
Barcelona. Després de la dissolució del
Comitè de Milícies Antifeixistes, fou
nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de
l'Est, depenent de la
Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests
primers
mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos
mítings i gires propagandístiques
(Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers,
Rubí, Arenys de
Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella,
Lleó, etc.). Després dels «Fets
de Maig» de 1937, s'incorporà a
l'Exèrcit Popular republicà com a comissari
polític de brigada. Amb el triomf feixista passà
a França. En 1941 aconseguí
arribar a Mèxic on s'establí i
encapçalà la Subdelegació de la CNT al
país
asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la
construcció, explotant,
segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou
nomenat secretari de la CNT
reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961
morí sa companya Adelaida Bou
Cañalda. En 1965 es
mostrà favorable a
l'estratègia cincpuntista i
retornà a la Península, assistint en 1968 al
Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. En 1975
participà en la
revista Sindicalismo, que fou una de les
plataformes de la
reorganització de la CNT després de la mort del
dictador Franco. Trobem
col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao
Directa, Acción
Social Obrera, Albada, Boletín
Interno, Comunidad Ibérica,
¡Despertad!, Espoir, Nervio,
El Porvenir del Obrero,
El Productor, Rebelde, Sindicalismo,
Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
etc. Malalt de càncer, Jaume R. Magriñà va morir el 10 de novembre de
1975 a
la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Jaume Rosquillas Magriñà (1901-1975) ***
Simone
Larcher, correctora a la impremta de Franc-Tireur - Simone Larcher: El 30 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 3 d'abril– de 1903 neix a Montataire (Picardia, França) la correctora d'impremta, antimilitarista i militant anarquista Simone Marie Villissek –algunes fonts citen erròniament Willissek–, més coneguda com Simone Larcher. D'origen polonès, sos pares es deien Émile Étienne Villissek, obrer torner de les forges de Montataire, i Félicité Villechemone. Va interessar-se de molt jove per les qüestions socials i va començar a militar en el moviment llibertari sota el pseudònim Simone Larcher, no de la seva àvia materna. En el número de Le Libertaire del 20 de juny de 1925 va publicar el seu primer article, titulat «Je ne suis pas française». Amb només 22 anys, el 17 de juliol de 1925 va ser detinguda i condemnada el 19 d'agost a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per haver distribuït, a la caserna de Reuilly, un fullet antimilitarista contra la guerra del Marroc Crosse en l'air (Culates a l'aire), d'Ernest Girault. Tancada a la presó de Saint-Lazare, el desembre va realitzar una vaga de fam per obtenir la mateixa reducció de pena que gaudien els presoners polítics homes; traslladada a l'hospital, després de 10 dies de vaga va aconseguir la reducció. Alguns mesos després del seu alliberament, en 1926 engega amb son company Louis Louvet, com a membres de la Joventut Anarquista Autònoma, la publicació del periòdic L'Anarchie, reprenent el títol del periòdic creat per Libertad; fins a l'abril de 1929 n'editaran 52 números. Ambdós també van ser directors, entre 1927 i 1937, dels debats setmanals de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) –on s'expressaren Sébastien Faure, Han Ryner, Aurèle Patorni, André Lorulot, Roger Monclin, Louis Loréal, Georges Pioch, Charles-Auguste Bontemps, Jeanne i Eugène Humbert, entre d'altres–, els quals van donar lloc a la revista trimestral Controverse (11 números i un suplement entre 1932 i 1934). A partir de febrer de 1927 va ser gerent dels periòdics dels companys italians refugiats a França, La Diana (1926-1929) i Remember (1927). Simone Larcher va esdevenir correctora d'impremta, un dels bastions masclistes de la premsa, des de 1928, i serà la primera dona a formar part del Comitè Sindical dels Correctors en 1941. Després de la guerra, de desembre 1944 a novembre 1948, Louvet i Larcher editaren una nova edició del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire del qual sortiren 60 números; emprèn una sèrie de conferències i escriu un fullet La renaissance libertaire (1944). Entre 1947 i 1948 la parella va fundar l'editorial «Élisée Reclus» a París i van editar Les nouvelles pacifistes (1949-1950). Larchet va col·laborar també en Le Libertaire, L'Eveil des Jeunes Libertaires (1925-1926) i en la revista francoespanyola publicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) Universo (1946-1948). Separada de Louis Louvet en 1947, s'allunyarà una mica de l'ideal anarquista i de la militància, però conservarà les seves amistats llibertàries (May Picqueray, Maurice Laisant, etc.). El setembre de 1968 es va retirar de la seva feina de correctora del periòdic Le Monde. Simone Larcher va morir el 10 d'abril de 1969 a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrologia
d'Adelina Nebot Tressols apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de març de 1988
- Adelina Nebot Tressols: El 30 d'abril –l'1 de maig segons el certificat de defunció– de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Adelina Nebot Tressols, també coneguda com Adelina Calvo Nebot, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Ramon Nebot i Antònia Tressols. Diplomada en infermeria, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a infermera voluntària en una columna confederal al front d'Aragó, on conegué l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo, que esdevingué son company la resta de sa vida. A partir de 1937 serví com a infermera als Hospitals de Sang de diverses localitats catalanes (Sitges, Vilafranca del Penedès) i a l'Hospital de la Bonanova de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració i refugis. Després de la II Guerra Mundial milità, amb son company Pedro Calvo Calvo, en la Federació Local de Perpinyà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalta d'una afecció pulmonar, Adelina Nebot Tressols va morir el 19 de novembre de 1987 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); incinerada quatre dies després, les seves centres van ser llançades a la mar de Barcelona. ***
Placa en record de Paul Perrier, entre altres, al cementiri d'Aimargues - Paul Perrier: El
30 d'abril de 1908 neix a Codonhan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Paul
Émilien Perrier. Era fill de Marcel Émilien Perrier i de Marie Hélène Pourreau.
Es guanyava la vida treballant d'obrer agrícola. Estava casat amb Jeanne Anaïs
Subrérel. Ben igual que son germà petit Élisée Perrier, en els anys trenta
milità en el grup llibertari d'Aimargues (Llenguadoc, Occitània) i en el
Sindicat Autònom d'Obrers Agrícoles, animat pels anarquistes locals. Quan la II
Guerra Mundial, el 6 de setembre de 1939 va ser integrat en el 156 Dipòsit de
Guerra i, després de ser llicenciat, retornà a Aimargues. Qualificat per la policia
del Govern de Vichy com a «desocupat professional», va ser controlat per la
Prefectura, ben igual que altres militants d'Aimargues (Roger Bernard, Joseph
Chatellier, els tres germans Deschamps, Jean Jourdani i Georges Louche), i el 4
d'abril de 1940 enviat amb els citats al centre de residència vigilada de Chibron,
a Sinha (Provença, Occitània), on arribà a principis d'estiu, però el 16 de
febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània). El 29
d'octubre de 1941 va ser posat en llibertat, però sembla que va ser
immediatament deportat. Paul Perrier va morir el 8 de febrer de 1944 a Marsella
(Provença, Occitània), a conseqüència, sembla, de la deportació. La seva defunció
va ser anunciada pel periòdic anarquista d'E. Armand L'Unique. Un carrer
d'Aimargues porta el seu nom. ***
Ricard
Baldó García - Ricard Baldó García: El 30 d'abril de 1911 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Sos pares es deien Ricard Baldó Yborra i Matilde García Olima. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. El 22 de febrer de 1937 es casà a Alcoi amb María Payá Gómez. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 a la Residència «Pintor Emilio Sala» d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i incinerat a Alacant (Alacantí, País Valencià). ***
Pere
Pey Sardà - Pere Pey Sardà: El 30 d'abril de 1911 neix a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Sos pares es deien Isidor Pey i Rosa Sardà. Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palaureorganitzà el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona, participà en la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans dins de les casernes. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fets va ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la qual va ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs orgànics a Palafrugell i fou president del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va ser nomenat comissari-delegat de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal presidí diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de Guerra. A mitjans de 1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims a Palafrugell, però el febrer de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En substitució de Ricardo Rionda Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de Batalló i el 26 de desembre d'aquell any comissari delegat de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front, encapçalada per Ricard Sanz García, càrrec que exercí fins gairebé el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Quan esclatà la guerra, entrà a formar part d'un Batalló de Marxa del 22 Regiment. Durant l'ocupació alemanya el 5 de juny de 1940 va ser fet presoner i deportat. Primer va ser internat a Chaulnes (Picardia, França), després a l'Stalag VII-A de Moosbourg an der Isar (Bavièra, Alemanya), sota la matrícula 11.771, i finalment, en 1941, sota la matrícula 4.713, acabà en el camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). L'hivern de 1941 va ser enviat al kommando de construcció de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que havien de venir de la Unió Soviètica. A Mauthausen patí els experiments mèdics del metge de les SS Aribert Heim (Doctor Mort). El febrer de 1942 va ser integrat en el «Kommando Steyr», conegut com «Kommando de la Mort». En 1944 formà part de l'organització clandestina del «Kommando Steyr» i el maig de 1945 participà en els combats per a l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon (Aquitània, Occitània), on va ser nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà en la publicació Exilio, lligada a la tendència «col·laboracionista» de la CNT. En 1964, juntament amb Josep Tur Ivars, va ser nomenat secretari del departament de la Gironda de la Zona IV de la FEDIP. Sa companya fou Neus Bosch. Pere Pey Sardà va morir el 22 de setembre de 1974 al seu domicili d'Arcaishon (Aquitània, Occitània) per les seqüeles de la deportació i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Juan
Puentes Tudurí [losdelasierra.info] - Juan Puentes Tudurí:
El 30 d'abril de 1916 –algunes fonts citen
erròniament
1917– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Juan
Puentes Tudurí. Sos pares es deien José Puentes i
Mercedes Tudurí.
Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
treballava en el sector editorial. Quan el cop feixista de juliol de
1936
s'enrolà voluntari en la «Columna Terra i
Llibertat» i participà en els combats
de Talavera de la Reina, al front de Madrid (Espanya). De bell nou a
Barcelona,
des de la caserna de Pedralbes marxà cap el front
d'Aragó i participà en
diversos combats a Casp, Lécera i Belchite. A
Lécera va ser nomenat responsable
de la IV Centúria «Proletarios».
Després de la militarització, va ser nomenat
capità de la IV Companyia del IV Batalló de la
117 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República (antiga «Columna
Ortiz») i participà en la batalla
de Terol. Amb el triomf franquista, va ser capturat a
l'estació de València i
empresonat. Enviat al Reformatori per a Adults d'Alacant, fou alliberat
el 21
de gener de 1943. Participà en la CNT clandestina i per
aquest fet va ser
empresonat en dues ocasions a la presó Model de Barcelona.
Cada vegada que el
dictador Francisco Franco viatjava a la capital catalana, era detingut
preventivament per la policia. Després de la mort de Franco,
participà activament
en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona i
col·laborà en el seu
òrgan d'expressió Tinta
Negra i també
en Solidaridad Obrera. Juan Puentes
Tudurí va morir el 12 de novembre de 1985 a l'Hospital de
Sant Gervasi de Barcelona
(Catalunya) i, segons
expressa voluntat seva, el seu cos fou enterrat al cementiri de
Collserola amb la bandera
confederal. Juan Puentes Tudurí (1916-1985) ***
Pedro
Moñino Zaragoza - Pedro Moñino
Zaragoza: El 30 d'abril de 1917 neix a
Guadalupe de Maciascoque (Múrcia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Pedro Antonio Moñino Zaragoza. Sos
pares es deien
Francisco Moñino i Josefa Zaragoza. D'infant
patí poliomielitis que el
deixà coix, però així i tot
destacà la seva activitat militant desbordant en el
moviment llibertari. Sabater de professió, en acabar la
guerra, creuà els
Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet,
però aconseguí fugir.
A Marsella va fer servir diversos noms per evitar la
detenció de les autoritats
ocupants nazis i fou força actiu com a correu d'una banda a
l'altra de la Zona
Ocupada. Més tard s'establí a Tolosa de
Llenguadoc on milità en la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) amb
Raúl Carballeira i Benito Milla. En
1943 intervingué directament en l'evasió de
Félix Carrasquer del camp de
concentració de Noé, acció que fou
molt comentada a causa de la seva coixesa i
de la ceguera de Carrasquer. Després jugà un
paper important en les xarxes de
suport als grups armats antifranquistes que s'internaven a la
Península. Durant
els anys seixanta entrà a formar part dels Grups d'Afinitat
radicats a Besiers
i Montadin. Finançà i milità, en
estreta relació amb Laureano Cerrada, en Moviment
Popular de Resistència - Comitè d'Ajuda a la
Resistència Espanyola (MPR-CARE) i
Defensa Interior (DI) i els seus tallers i magatzems de sabateria de la
plaça
Denfer-Rochereau de París serviren com a lloc de refugi i de
reunions
clandestines. També vehicles al servei dels grups
antifranquistes i en molts de
casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era un
reconegut
ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals
acompanyava en
les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer de xofer a Josep
Peirats
en els seus desplaçaments per fer xerrades i
mítings. El seu últim domicili va ser a Montadin
(Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou Carme Vila Abel. Pedro
Moñino Zaragosa va
morir el 23 de juny de 1995 a l'Hospital Saint-Éloi de
Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània). Son fill,
Polo Moñino Vila, també fou militant llibertari. Pedro Moñino Zaragoza (1917-1995) ***
Antonio Artero Coduras - Antonio Artero Coduras: El 30 d'abril de 1933 –algunes fonts citen erròniament altres anys– neix a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família anarquista, l'assagista i cineasta llibertari Antonio Artero Coduras. Sos pares es deien Antonio Artero i Juana Coduras. Vingué al món a la presó de la capital aragonesa, on sa mare, una repartidora de pa que acabava d'enviduar, estava tancada. Sense acabar el batxillerat, començà a treballar de grum en diversos llocs (una oficina, als laboratoris Ártica de farinetes, al Banc de Bilbao) i en altres feines, alhora que exercí la crítica en una ràdio saragossana. En aquests anys va fer alguns curtmetratges de denuncia i formà part de la bohèmia artística i intel·lectual de la capital aragonesa, col·laborant en la revista Ansí, participant en el Club Cinemundo, en el grup teatre de cambra «La Cigarral», en les tertúlies dels cafès Baviera i Niké, etc. En aquesta època fou íntim amic del realitzador José Luis Pomarón, el qual li ensenyà els secrets de la tècnica cinematogràfica, i del poeta Miguel Labordeta. Més tard es traslladà a Madrid per estudiar a l'Escola Oficial de Cinematografia, on coincidí amb destacats cineastes (Luis García Berlanga, Carlos Saura, José Luis Borau, Claudio Guerín, Pilar Miró, etc.). Amb Borau, va ser l'únic estudiant que acabà la carrera en tres anys i pel seu bon currículum acadèmic, en 1965 obtingué una beca per anar al Festival de Canes, on va fer unes declaracions contra el règim franquista. Vigilat per les autoritats, el coronel Fernández Posada, del Servei d'Investigació Militar (SIM), descobrí que el certificat de Revàlida que havia presentat era fals; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó menor –que no purgà– i fou expulsat de la universitat, encara que quan es va fer ferma la sentència ja havia acabat els estudis, però es quedà sense el títol, malgrat comptar amb el millor expedient acadèmic. Afiliat al Partit Comunista d'Espanya (PCE), en 1967 va ser expulsat expeditivament arran d'haver signat, amb Pedro Costa, Joaquim Jordà, Manuel Revuelta i altres, el «Manifest de Sitges», al·legat contra la censura franquista i reivindicador d'un nou cinema que provocà la intervenció policíaca. Va ser un dels animadors de les Jornades Internacionals d'Escoles de Cinema de Sitges i sempre mantingué una positura crítica i radical al poder establert, molt influenciada pels moviments situacionista, estructuralista i constructivista. Després milità en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i realitzà periòdics viatges a París (França), on s'entrevistà amb exiliats anarquistes i freqüentà la Cinemateca. El juliol de 1977 participà en els debats de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona –on projectà el llarg metratge Yo creo que...– i fou nomenat delegat del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a investigar sobre les pel·lícules confederals rodades durant la guerra. En 1979 va ser membre de la Comissió Organitzadora del V Congrés de la CNT. En 1995 participà en les Jornades Culturals del VIII Congrés de la CNT a Granada i l'any següent va fer conferències a Santiago. Durant els últims anys de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Arts Gràfiques, Comunicació i Espectacles de la CNT madrilenya i participà activament en les tertúlies del Cafè Gijón de Madrid. És autor de llarg metratges, com ara –El tesoro del capitán Tornado (1967, fortament censurat), Yo creo que... (1975), Trágala, perro (1981, drama històric sobre Sor Patrocinio), Cartas desde Huesca (1993, sobre els últims dies d'un lluitar de la «Columna Durruti», basat lleugerament en la vida del poeta anglès i combatent republicà John Cornford i protagonitzat pel també llibertari Fernando Fernán-Gómez)–, de pel·lícules per a la televisió –El hombre del aire (1985), Tres octubres (1985, sobre l'aixecament asturià de 1934), Vivir en el bosque (1985) i Miguel Labordeta. Una biografía interior (1988)– i de curt metratges (alguns documentals) –Contrapunto (1956), La Herradura (1957, sobre la Base Aèria Nord-americana), Lunes (1960, sobre l'especulació urbanística), Adolescentes (1963), Forzada (1964), Manzaneda (1964), El viaje de bodas (1964, sobre un text de Cesare Pavese), Doña Rosita, la soltera (1965, sobre l'obra de Federico García Lorca i que fou durament «tallat» pel censor franquista Manuel Fraga Iribarne), Del tres al once (1968), Blanco sobre blanco (1969), Monegros (1969), Pediatria hospitalaria (1972), Significante-Significado (1973), Sobre la miseria de la pedagogía bajo cualquiera de sus disfraces (1974), Olavide (1976), Pleito a lo sol (1979, primera pel·lícula cinematogràfica rodada en aragonès), Caballos en Jerez (1984), Teatro Museo Dalí (1985) i Tenerife en fiestas de carnaval (1985). A més de la direcció, les seves tasques en el món del cinema abraçaren diversos camps: guionista (Santiago San Miguel, Eloy de la Iglesia, Isidoro M. Ferry, etc.), ajudant de dirección (N. Werba, etc.), script (Carlos Saura, etc.), etc. Trobem articles seus en Adarga, CNT, Tinta Negra, La Tira de Papel, etc. Deixà incomplet l'assaig La historia del cine que nunca se ha escrito, del qual havia publicat diversos lliuraments en la revista llibertària Adarga, i un projecte cinematogràfic sobre la mort de Mikhail Bakunin. En 1998 Javier Hernández Ruiz i Pablo Pérez publicaren el llibre Yo filmo que... Antonio Artero en las cenizas de la representación. Antonio Artero Coduras va morir el 20 de novembre de 2004 al seu domicili de Madrid (Espanya) d'un emfisema pulmonar i fou enterrat l'endemà al cementiri civil madrileny de La Almudena. El 13 de gener de 2005 la Filmoteca Espanyola li retré un homenatge a l'Ateneu de Madrid. En 2006 es publicà Antonio Pérez. Guión cinematográfico, que havia escrit en 1987 sobre la figura del secretari de Felip II i que mai no pogué rodar. El 4 de febrer de 2010 la CNT de Càceres el va homenatjar, juntament amb Joaquim Jordà Català i Fernán-Gómez, a la Filmoteca d'Extremadura, on es projectà Furia libertaria, obra inacabada d'Artero sobre el míting de Sant Sebastián de los Reyes de Madrid de 1977; la CNT de Càceres també té previst inaugurar la seva biblioteca confederal amb el nom d'«AnArCo» (Antonio Artero Coduras), que recull el fons bibliogràfic del cineasta cedit per sa companya, l'arquitecta Concha Fernández Montesinos, neboda de Federico García Lorca, i sa filla, Mariana Artero.
Defuncions
Notícia
de la defunció de Benoît Chatain apareguda en el
periòdic parisenc La République
Française del 2 de març de 1895 - Benoît Chatain:
El 30 d'abril de 1895 se suïcida a Viena del Delfinat
(Delfinat, Arpitània) l'anarquista Benoît-Georges
Chataing, més conegut com Benoît
Chatain i Savate o Savatte. Havia nascut el 3 de juny de
1842 a Saint-Jean-de-Bournay
(Delfinat, Arpitània).
Era
fill natural de la costurera Magdalaine Chataing. Obrer teixidor,
milità en el
grup anarquista de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).
Amb son germà
Jules Chatain, va ser inculpat pels incidents esdevinguts el Primer de
Maig de
1890 i el 8 d'agost d'aquell any, juntament amb altres nou companys
(Jean
Buisson, Jean Cellard, Jules Garnier, Louis Genet, Michel Huguet, Henri
Lombard, Pierre Martin, Antoine Piollat i Alexandre Tennevin) i vuit
companyes
(Marie Béal, Rosalie Chastan, Adrienne Fustier, Marie
Gagelin, Marie Huguet,
Françoise Oriol, Anna Tavernier i Joséphine
Tavernier) de Viena del Delfinat,
va ser jutjat per l'Audiència d'Isèra. El 14 de
juliol de 1891, a resultes
d'una explosió, va patir un escorcoll; detingut amb altres
companys (Alard,
Comberousse, Garnier, Moussier, Orcelin), tots empresonats 27 dies, 17
dels
quals al calabós, abans de ser alliberats tots llevat
Moussier. Cap el 1892 el
seu domicili, a la plaça de la Croix Rouge, va ser
escorcollat sense cap
resultat. Sa companya fou Émilie Buffard, de qui havia
enviudat. Malat des de
feia mesos d'atàxia locomotriu progressiva
(neurosífilis), Benoît Chatain es va
suïcidar el 30 d'abril de 1895, el dia abans del Primer de
Maig, d'un tret al
cap a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).
Deixà una mena de
testament, on es reafirmava en les seves idees anarquistes i
manifestava el seu
desig que cap manifestació ni civil ni religiosa
acompanyés son cadàver i que
el seu cos fos donat a la Facultat de Medicina. Per por a una
manifestació, les
autoritats l'enterraren d'amagat el 2 de maig. ***
Retrat d'Amilcare Cipriani basat en una fotografia de Nadar - Amilcare Cipriani: El 30 d'abril de 1918 mor a París (França) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Havia nascut el 18 d'octubre de 1843 a Anzio (Laci, Itàlia) –el certificat de defunció cita erròniament Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf –arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace– i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a la Maison Dubois del X Districte de París (França) i va ser incinerat el 4 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució. ***
Giovanni
Bassoli - Giovanni
Bassoli: El 30 d'abril de 1923 mor a Tramuschio
(Mirandola, Emília-Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Bassoli,
conegut com Giuvanin. Havia nascut
el 3 de setembre
de 1893 a San Giacomo Roncole (Mirandola, Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Celso i Angela. En 1896 amb sa família es
traslladà a Cividale
(Mirandola, Emília-Romanya, Itàlia). Ben conegut
com a anarquista per les
autoritats, es guanyava la vida fent de peó. El febrer de
1920 va ser denunciat
a les instàncies judicials de Mirandola per delicte de
premsa a causa d'un
article «violent i atiador de la revolta» aparegut
en el setmanari de la Cambra
del Treball Sindicalista La Bandiera
Operaia. Amb Giuseppe Luppi, fou l'animador principal de la
sucursal de la
Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia). El març de 1920 la Prefectura de
Milà (Llombardia, Itàlia) el definia
com a un dels principals membres del Comitè Central de la
Unió Sindical
Italiana (USI) i relacionat amb Errico Malatesta. Bon orador i actiu
propagandista, va fer una subscripció a favor del diari
anarquista Umanità Nova.
L'abril de 1923 va ser
apallissat greument a Cividale per un escamot feixista comandat per
Negrelli,
home de confiança del jerarca Alberto Paltrinieri. Va ser
agredit mentre anava
a casa seva, amb porres i cops de peu al ventre, amb la manifesta
intenció de
matar-ho a l'acte, però des d'una granja propera dues dones
d'avançada edat
sortiren en la seva ajuda armades de forques. Sense adonar-se de la
gravetat
del seu estat, intentà arribar a casa pel seu peu amb la
finalitat de no
espantar sa vella mare, però va caure inconscient abans
d'arribar-hi. Un
setmana més tard, el 30 d'abril de 1923, Giovanni Bassoli va
morir a la seva
casa de Tramuschio (Mirandola, Emília-Romanya,
Itàlia) a conseqüència de les
greus ferides patides. El dia del funeral els feixistes
envaïren la casa de
Bassoli, plena de familiars i amics, i ultratjaren el cos del difunt
amb
insults i escopinades; més tard, quan el transport del cos
al cementiri, els
feixistes, amb el suport d'un esquadró de carrabiners a
cavall, dispersaren el seguici
fúnebre amb porres i cops de sabre. Deixà
vídua, Carmelina Roveda, i un fill de
10 dies, que morí amb tres anys. En 1927 sa
família emigrà a Màntua
(Llombardia, Itàlia). L'1 de maig de 1946
s'inaugurà una làpida al cementiri de
la Mirandola en el seu record. ***
Pedro
Luis de Gálvez - Pedro Luis de
Gálvez:
El 30 d'abril de 1940 és
afusellat a Madrid (Espanya) l'escriptor,
poeta, dramaturg, assagista, llibretista de sarsueles, periodista,
pintor i
activista anarquista Pedro Apostol María del Carmen
José
Luis de Gonzaga Antonio de Pedro Rafael Francisco de Paula Gregorio
Ramón Felipe de la Santísima Trinidad de
Gálvez
López (Pedro Luis de Gálvez),
que va fer servir diversos
pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Havia nascut l'1 de maig
de 1882 –algunes fonts citen erròniament altres
dates– a Màlaga
(Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Luis de
Gálvez, exgeneral
carlista molt religiós, i María del Carmen
López Domínguez.
Estudià al Seminari Conciliar de la
seva ciutat natal, dirigit aleshores per jesuïtes, del qual va
ser expulsat
després d'escriure una sàtira en vers contra un
dels professors. Es traslladà
per motius laborals amb sa família a Albacete (Castella,
Espanya) i en 1898 a
Madrid (Espanya), on ingressà a la Real Escuela de Bellas
Artes de San Fernando.
Expulsat d'aquest centre per rebel segons uns o per assetjar les models
segons
altres, va ser reclòs per son pare al Correccional de Santa
Rita. Intentà
entrar en el món del teatre com a meritori en la companyia
de Rosario Pino
Bolaños, però sa família va impedir
que hi continués al Teatro de la Comedia. En
aquesta època era íntim amic de l'escriptor i
dramaturg Maximiliano Muñoz Monje
(Maximino M. Monje), amb qui va
escriure obres de teatre i va fer mítings. En 1901
il·lustrà el llibre
anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias
de una monja, sor Teresa. Aquest mateix any marxà
a peu cap a París
(França), on visqué la bohèmia i la
pobresa. De bell nou a la Península,
gràcies al passatge de tornada pagat per l'escriptor Enrique
Gómez Carrillo, en
1905 es relacionà a Irun (Guipúscoa,
País Basc) amb els cercles antimonàrquics
i recorregué Andalusia fent propaganda republicanofederal i
anarquista pels
carrers i atacant durament la monarquia. Aquell mateix any va ser
detingut a
Pueblonuevo del Terrible (actual Peñarroya-Pueblonuevo,
Andalusia, Espanya) per
la Guàrdia Civil; jutjat per l'Audiència de Cadis
(Andalusia, Espanya)
l'octubre de 1905, va ser condemnat per ofenses al rei i a
l'exèrcit a 14 anys
de presó –l'11 de febrer de 1905 havia participat
en un míting republicà a San
Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on havia qualificat el rei
«sifilític»
com «el major cretí del regne».
Reclòs al penal d'Ocaña (Toledo, Castella,
Espanya), encapçalà un motí i va ser
encadenat a les parets de la cel·la durant
tres anys. Durant l'empresonament pogué escriure la
novel·la Existencias atormentadas
i relats (En la cárcel,
etc.), i un d'aquests (El ciego de la flauta)
guanyà el primer
premi del III Concurs Nacional de Contes del diari El
Liberal, que li donà popularitat i amb el qual
aconseguí
l'indult. El maig de 1908 va ser posat en llibertat i nombrosos
periòdics i
revistes li demanaren col·laboració,
però el treball fixe no li va motivar
gaire i restà en la penúria econòmica.
Després d'un temps per Portugal, on
treballà pel diario O Mundo,
marxà a
cobrir la guerra del Marroc per al diari El
Liberal. Bohemi de mena, era assidu de la tertúlia
del cafè Madrid. Es casà
amb la meritòria d'actriu Carmen Sanz, amb qui
tingué un fill que nasqué mort.
Recorregué Europa: Portugal; França, a
París conegué Guillaume Apollinaire,
Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano
González-Pérez (Juan Gris);
Bèlgica; Països Baixos; Alemanya, a
Berlín visqué de la pintura i el dibuix;
Itàlia, on conegué Filippo Tommaso Marinetti i
Gabriele D'Annunzio; etc. En
1914, després de fer costat el príncep Guillem de
Wied d'Albània contra la
revolta turca que es desencadenà pel seu nomenament,
retornà a la Península.
Entre 1915 i 1927, apart d'anades i tornades a altres ciutats,
visqué a
Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra es declarà
germanòfil. En 1916 fundà
a Madrid el periòdic En la Puerta
del Sol,
escrit íntegrament per ell, que per la persecució
policial només pogué editar
el primer número. En aquesta època
visqué com a negre
literari, venen poesies autògrafes, escrivint per
encàrrec,
vivint de gorra i escandalitzant la societat madrilenya amb el seu
bisexualisme, les seves gateres i la seva vagabunderia. En 1920 fou
corresponsal del diari madrileny El Pueblo
i a Sevilla (Andalusia, Espanya) es relacionà amb els poetes
del grup «Ultra».
Durant la dècada dels vint començà a
estabilitzar-se. En 1923 conegué a
Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren (Lola
Iturbe) i el periodista anarquista Mateo Santos Cantero. A la
capital catalana treballà en una fira realitzant exhibicions
de vol en globus i
venent sonets autografiats a pesseta. En aquells anys
intensificà el seu
anarquisme, col·laborant en publicacions i editorials
llibertàries (Sanxo, Lux,
etc.), i escrivint sonets polítics. El juliol de 1925 va ser
detingut per haver
fet xantatge i apallissar l'escriptor llibertari i bohemi Antonio de
Hoyos i
Vinent. En 1926 publicà El demonio
de San
Miguel, on es deixa entreveure el seu anarquisme, i
comença l'edició de les
seves Obras completes, amb Negro y azul. L'abril de 1926
organitzà
una campanya entre intel·lectuals i periodistes per demanar
l'indult de
l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de març de 1930 va
ser detingut en una
manifestació estudiantil antimonàrquica. Durant
la II República espanyola la
seva vida es centra més i la seva militància
anarquista s'accentua. El 6 de
juny de 1931 presentà el destacat anarcosindicalista
Àngel Pestaña Nuñez en un
acte a l'Ateneu de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit
Sindicalista (PS) encapçalat
per aquest. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
prestà el seus
serveis a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre
1936 i 1938 fou
redactor de la barcelonesa Mi Revista.
També en aquesta època
col·laborà en el periòdic
valencià El Pueblo,
sobretot amb poemes, i en El Sindicalista.
Segons alguns entrà a formar part d'una brigada
anarquista repressiva, el «Grup Cervantes».
L'octubre de 1938 s'instal·là a
València (València, País
Valencià). Quan el triomf franquista era un fet, es
negà a abandonar Espanya, pensant que no patiria
represàlies. Denunciat
a Madrid pel porter Ricardo
Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser detingut a
València i tancat a la
presó madrilenya de Yeserías i després
a la de Porlier. Compartí presidi amb el
seu amic Antonio de Hoyos y Vinent. Acusat de infinitat de crims (mort
de Pedro
Muñoz Seca, assassinat de «desenes» de
monges, creació d'una sala de tortures,
etc.) i no defensat per gent a la qual havia salvat la vida
–respongué per Ricardo
Zamora Martínez i Ricardo León y Román
es refugià a casa seva– o havia signat
avals, Pedro Luis de Gálvez va ser jutjat en consell de
guerra el 24 de
novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre per
«conspiració marxista i
altres càrrecs més» i afusellat el 30
d'abril de 1940 a les tàpies del
cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) –algunes fonts citen
erròniament que va
ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó madrilenya de
Porlier. Sa
companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va
casar, fou Teresa
Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i
José). Trobem textos seus en
infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor
del
Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los
Contemporaneos, El Diluvio,
La Esfera, Grecia,
La Hoja de Parra,
Hojas Selectas, El
Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi
Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros,
Pero Grullo, Renovación,
El Sindicalista, Solidaridad
Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer
(sd), Desconocidos
(sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La
prisión (sd), Redención
(sd), La señorita bohemia
(sd), La última posta
(sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la
Montaña (sd, amb
Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete
cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano
M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en
prosa
(1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto
de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La
cochambrosa (1906 i 2018), En
la cárcel. Diario de un preso político
(1906), Existencias atormentadas. Los
aventureros del arte (1907), La
chica del tapicero (1910), Las
hembras de las Vistillas (1910), Por
los que lloran. Apuntes de guerra del
Rif (1910, amb Francisco Martínez), La
santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat
l'autor és
Javier Bueno Bueno), La rosa blanca
(1911), Los siete pecados capitales
(1911
i 1925), La tragèdia de Don
Íñigo (1911
i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego
(1922), La que no supo elegir
(1922),
¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico
(1923), La corte del rey Assuero
(1924, amb Tomás Casals Marginet), El
sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El
demonio de San Miguel (1926), La
reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova i
Álvarez
Cienfuegos), Poesías seleccionadas
(1927), La cazalla (1928, amb
Roberto
del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc.
L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic
seu, publicà diversos textos
biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor
Juan Manuel de Prada Blanco
el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe
i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz,
ha reivindicat la seva figura. Pedro Luis de
Gálvez (1882-1940) ***
Vezio Del Nudo - Vezio Del Nudo: El
30 d'abril de 1966 mor a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Vezio Del Nudo.
Havia nascut el 27 de maig de 1896 a Liorna (Toscana,
Itàlia). Sos pares es
deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet
entrà a formar part
del moviment anarquista de la mà de son pare i d'Amedeo
Boschi, militant
llibertari que patí assignació de
residència durant el Govern de Francesco
Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb 16
participà en
manifestacions subversives i amb 17 formà part del Cercle
Anarquista del barri
d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a
files i a
finals de 1917 desertà, però va ser detingut el
maig de 1918. Jutjat, va ser
condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal Militar de
Torí (Piemont,
Itàlia) a 20 anys de reclusió, però va
ser alliberat arran de l'amnistia del 2
de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio Nitti. Molt actiu
durant el
«Bienni Roig» (1919-1920), el 12 d'agost de 1921 va
ser detingut, 24 hores
després de la topada a Ardenza que van enfrontar els
«Arditi del Popolo» contra
la Guàrdia Reial, on resultaren ferits els anarquistes
Averardo Nardi i Amedeo
Badesseroni, que moriren poc després. Empresonat durant sis
mesos a l'espera de
judici, juntament amb altres companys (Ugo Menicagli, Antonio Bernini,
Dante Nardi,
Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano Paolotti, Luigi Filippi,
Menicagli, Turiddu
Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini, etc.), el febrer de 1922 va ser
absolt pel
Tribunal de Liorna, encara que condemnà a Pracchia a set
mesos de reclusió i a
Nardi a sis mesos i 15 dies. El 12 de febrer de 1923 va ser detingut,
juntament
amb son pare Edoardo i altres anarquistes i comunistes, acusat de
«complot
contra l'Estat», però el 28 d'abril d'aquell any
va ser alliberat per
l'acusació del Tribunal de Lucca (Toscana,
Itàlia) per manca de proves.
L'octubre de 1923, amb Silvano Paolotti, emigrà
clandestinament a França i
s'establí a Marsella (Provença,
Occitània), on treballà de porter i
desenvolupà
una intensa activitat antifeixista. L'abril de 1925 pogué
reunir-se amb son
pare i l'any següent participà en Festa del Treball
a la Casa Provençal, en
l'acte propagandístic a Ròcafòrt e la
Bedola (Provença, Occitània) amb altres
companys (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco Giannini, Alfeo
Pietrini i Balilla
Vanni) i en la commemoració de Giacomo Matteotti, celebrada
el 27 de juny de
1926 al bar Coulumb de Giacomo Matteotti. També fou assidu
de les reunions
anarquistes al barri de la Belle de Mai de Marsella i en les
manifestacions
contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans
Nicola
Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer costat la subscripció
popular a favor del
company Angelo Capannelli, que havia quedat cego. Va ser fitxat per la
Prefectura de Liorna com a «provocador i
prepotent». En 1927 assistí a la
conferència «Il mio comunismo», de
Giulio Bacconi, i prengué part en la festa
llibertària «Pro fills dels empresonats»
i en la protesta contra una xerrada
del diputat d'extrema dreta Pierre Taittinger. L'11 de març
de 1928 assistí, a
la sala del Centre Català de Marsella, a la
representació de la comèdia Le
tréteau electoral, juntament amb
altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris Pampana i
Salvatore
Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro
Víctimes Polítiques», el juliol de 1928
se
li va decretar la seva expulsió de França,
juntament amb altres companys (Giulio
Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello Chiarini, Ruggero
Panci i
Torquato Muzzi), sota la infundada acusació d'haver rebut
tres bombes de
rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de la
distribució a Marsella de
postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru.
En 1932 es va
mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el
llistat d'anarquistes
terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935
formà part del grup
llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo
Musetti,
etc.) i a començaments de 1937 es mostrà
partidari de la retirada dels
milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va
ser
detingut i portat al camp de concentració de
Saint-Hippolyte-du-Fort
(Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va
ser traslladat al
camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc,
Occitània), on el 20 de setembre
de 1941 demanà la repatriació a causa de les
condicions de vida intolerables
que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana.
Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà
conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo
Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio
Bacconi sempre havia estat
superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès
de la Belle de Mai,
no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No
cregut per les
autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el
confinament i
va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de
setembre de
1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació.
De bell nou a
Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de
l'amnistia decretada
per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del
feixisme. Vezio Del Nudo
va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana,
Itàlia). ***
Necrològica
d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de setembre de 1971 - Antonio
Gordillo Maya:
El 30 d'abril de 1971 mor a Vilamanha
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio Gordillo Maya. Havia nascut el 3 de
novembre de 1892 a Fuentes de León (Badajoz, Extremadura,
Espanya).
Sos pares es deien Antonio Gordillo i María Maya.
Treballador a
les mines de
pirites de ferro i de coure de Riotinto (Huelva, Andalusia,
Espanya), milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1920, a
resultes de les vagues portades a terme en el sector, amb altres
companys, hagué
de fugir de la població escapant de la repressió.
Refugiat a França, arran del
cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la
Península amb sa companya María Delgado i
sos dos fills. Durant el procés revolucionari
formà part de diversos comitès
econòmics i de col·lectivitats. Va ser tancat a
la Presó Model i son fill
primogènit va morir al front d'Aragó. En 1939,
amb el triomf franquista, passà
a França i va ser empresonat a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) per «tràfic
d'armes». Durant l'Ocupació, son altre fill, que
s'havia integrat al maquis, va
ser assassinat pels nazis. Després de la II Guerra Mundial,
treballà a les mines,
milità en la CNT i va
ser delegat de diverses Federacions Locals (Tuïr, Torrelles de
la Salanca, Sant
Esteve del Monestir, El Bosquet i Graisseçac) de la CNT en
el II Congrés del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat l'octubre de 1947 a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània). Posteriorment s'establí a Bedarius
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT i
fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Antonio
Gordillo Maya
va morir a l'acte atropellat per un automòbil el 30 d'abril
de 1971 a la carretera de Saint-Pons, al lloc anomenat Camp Esprit, a
Vilamanha
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a
Graisseçac (Llenguadoc, Occitània)
on havia estat sepultat son fill petit. ***
Sante Pollastri - Sante Pollastri: El 30 d'abril de 1979 –algunes fonts citen erròniament 1978– mor a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri –o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Havia nascut el 14 d'agost de 1899 a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Vincenzo Pollastri i Giuseppina Cabella. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo –personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret– a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta –en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport–, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro. ***
Luis
Orobón Fernández - Luis Orobón Fernández: El 30 d'abril de 1987 mor l'anarcosindicalista Luis Orobón Fernández. Havia nascut el 6 de febrer de 1913 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fill d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Pedro i Valeriano també van ser destacats militants anarcosindicalistes. El 2 d'agost de 1931 va ser nomenat secretari de la Junta Provisional de la Subsecció de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valladolid. Durant la guerra civil, entre 1936 i 1937, va estar tancat per les autoritats franquistes a la Presó Provincial de Salamanca. En acabar la guerra les autoritats franquistes li van incoar expedient de responsabilitats polítiques. En aquella època vivia a Valladolid. Durant el franquisme visqué fent d'administratiu i de traduccions per a empreses i editorials. Va fer costat l'estratègia cincpuntista i el 25 de juliol de 1965 va ser un dels antics cenetistes que es van reunir a l'Institut d'Estudis Sindicals de Madrid amb la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista. En els anys vuitanta va estar un temps a París (França), on a finals de 1985 assistí a l'enterrament de Hildegart Frieda Tugendreich Taege, vídua de son germà Valeriano Orobón Fernández. Sa companya fou Ester Martínez. ***
Nota
necrològica de Nicolás Martínez
apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Libertario de
març-abril de 1990 - Nicolás
Martínez: El 30 d'abril de 1989 mor a
Lanús (Buenos Aires, Argentina) l'anarquista
Nicolás Martínez. Obrer marítim,
començà a militar molt jove en el moviment
anarquista. Membre de la Federació Llibertària
Argentina (FLA), entre els anys
1950 i 1980 participà activament en nombroses activitats
culturals, socials i
de barri. ***
Necrològica
de Francisco Morales Salar apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de maig de 1991 - Francisco Morales Salar: El 30 d'abril de 1991 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Morales Salar. Havia nascut el 6 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de novembre–de 1903 a Ulea (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Segundo Morales Rodríguez, bracer, i María Salar Benavente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació, va ser enviat pels alemanys a treballar per a l'empresa Ford, d'antuvi, a Normandia i, després, a diverses obres del «Mur de l'Atlàntic». Després de la II Guerra Mundial aconseguí portar sa companya i sos fills de la Península i s'instal·là a Mauguòu (Llenguadoc, Occitània). Fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Montpeller. Francisco Morales Salar va morir el 30 d'abril de 1991 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Mauguòu. ***
Gianni
Costanza - Gianni Costanza:
El
30 d'abril de 2019 mor a Palerm (Sicília) l'anarquista
Gianni Costanza, conegut
com Mustang. Havia nascut el 2 de maig de 1951.
Milità activament en el
grup «Nestor Makhno» de Palerm, creat en 1968 i
adherit a la Federació Anarquista
Italiana (FAI). Durant els anys de la repressió contra el
moviment anarquista italià
de finals dels anys seixanta i principis dels setanta es
dedicà a contrarestar
la contrainformació i denunciar els muntatges
policíacs. Com a membre destacat del
Comitè Anarquista de Defensa (CAD) de la FAI, es
dedicà, entre altres tasques,
a gestionar la solidaritat amb els presos antimilitaristes. Durant la
dècada
dels setanta participà en diversos congressos de la FAI i en
1971 entrà a formar
part de la Comissió del Moviment Estudiantil d'aquesta
organització. En aquesta
època portà a terme una intensa activitat de
conscienciació en els instituts i
centres d'ensenyament que donà lloc a la creació
de diversos grups anarquistes
en el sector estudiantil. En 1972 denuncià l'assassinat del
militant anarquista
Franco Serantini a mans de la policia de Pisa (Toscana,
Itàlia) i aquell mateix
any, durant del procés contra Giovanni Marini
–jove llibertari que en llegítima
defensa matà un feixista durant una
agressió–, s'implicà activament en el
seu
comitè de defensa. En 1975 va ser nomenat responsable de la
Comissió de
Correspondència del grup anarquista «Nestor
Makhno». Entre 1977 i 1978 fou
membre de la redacció del periòdic Nient'al
più che, obert al les
reivindicacions i a la dissidència ciutadana. Entre finals
dels anys setanta i
principis dels vuitanta formà part de la redacció
i de l'administració del
setmanari anarquista Umanità Nova. En
aquesta època fou un dels
fundadors de la Federació Anarquista de Palerm (FAP).
Dissenyador gràfic i
publicista de professió, en els anys setanta
treballà en l'agència «APM» i
posteriorment fundà amb Maurilio Carracci i Francesco Paolo
Romito l'estudi de
publicitat «RC&C»; posteriorment fou
professor adjunt de Ciències de la
Comunicació a la Facultat d'Educació de la
Universitat de Palerm i també va fer
tasques vinculades al món de la comunicació i del
màrqueting publicitari, que
sempre va posar al servei del moviment llibertari, dissenyant logotips,
cartells, etc. En els seus últims anys participa activament
en les activitats
del grup anarquista «Alfonso Failla» de Palerm. Va
seguir amb interès el debat
que va precedir el XXX Congrés de la FAI, on es
plantejà la necessitat d'una
profunda renovació d'aquesta organització. Gianni
Costanza va morir el 30
d'abril de 2019 a Palerm (Sicília) i el seu funeral laic se
celebrà el 2 de
maig al cementiri de Rotoli d'aquesta ciutat. ***
Coral
Pellicer Veloso fotografiada per Enrique Cidoncha - Coral Pellicer Veloso:
El 30 d'abril
de 2020 mor a Madrid (Espanya) la periodista, escriptora i actriu
llibertària Coral Pellicer Veloso. Havia nascut el 5 de juny
–algunes fonts
citen erròniament el 27 de maig– de 1937 a
València (València, País
Valencià).
Era filla del destacat militant anarquista Josep Pellicer Gandia,
conegut com El Durruti valencià,
i de María de las
Mercedes Veloso Comesaña (Maruja),
socialista, que va ser una de les primeres dones matriculades en
medicina a
l'Estat espanyol. Al final de la guerra civil son pare va ser capturat
per les
tropes feixistes, jutjat, condemnat a mort i afusellat en 1942,
juntament amb
son germà Pere Pellicer Gandia. Les autoritats franquistes
li van obligar a
canviar el seu nom pel de María
del Coral.
Es traslladà amb sa mare a Lleida (Segrià,
Catalunya), on aprengué anglès. Amb
18 anys marxà a Anglaterra a perfeccionar l'idioma i
estudià a l'hora
pediatria. De tornada, a Madrid (Espanya) treballà com a
professora d'idiomes,
alhora que es formà com a actriu a l'Escola de
Cinematografia de Madrid, on va relacionar
amb destacats personatges del món del cinema
(Víctor Erice Aras, María Elena
Flores Fernández, Luis García-Berlanga
Martí, Pedro María Olea Retolaza, Miguel
Picazo de Dios, etc.). També conegué el cineasta
Angelino Fons Fernández, amb
qui va treballar i amb qui finalment es va casar, i posteriorment
divorciar, i amb
qui tingué un fill, David Fons Pellicer, també
home de cinema. A mitjans dels
anys setanta va ser editora del NO-DO. Durant la seva carrera
artística
treballà en nombroses pel·lícules, com
ara Sor
Angelina (1962), Amador
(1964), La tía Tula
(1964), La busca (1966), Nueva cartas
a Berta (1966), Oscuros
sueños de
agosto (1967), Marianela
(1972), Esposa y amante (1977), Cabo de Vara (1978), Cartas
de amor de una monja (1978), El
diputado (1978), El sexo ataca
(1978), ¡Vámonos,
Bárbara! (1978), La miel
(1979), Navajeros (1980), La patria del Rata (1980), Trágala,
perro (1981), Colegas
(1982), La hoz y el Martínez
(1984), Extramuros (1985), La estanquera de Vallecas (1986), La voz dormida (2011), etc., i en series
televisives (Águila Roja,
Aída, Amar
es para siempre,
La Barraca, El
comisario, Cuéntame
cómo
pasó, Doctor Mateo,
Hospital Central, La
que se avecina, MIR, La mujer de tu vida, Policías,
El porvenir es largo, etc.). Com a
periodista es va especialitzar
en reportatges sobre turisme i col·laborà amb el
també llibertari Ramón
Alpuente Mas (Moncho Alpuente) en la
secció de Cultura del diari El
País.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
lluità durant tota sa
vida per restaurar la memòria de son pare i sos oncles Pere
i Vicent, també
afusellats, demanant, sense èxit, en 2006 davant el Tribunal
Suprem, l'anul·lació
de les seves condemnes. Entre l'1 i el 3 de novembre de 2002
participà com a
observadora en el IX Congrés de la CNT celebrat a Perlora
(Carreño, Astúries,
Espanya). També va col·laborar activament amb la
Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL), que conserva part de l'arxiu familiar. En 2009 va poder
recuperar
oficialment el seu nom vertader de Coral. Els seus últims
anys patí greu penúries
i pogué subsistir gràcies a l'ajuda
econòmica del veïnat i de companys de la
seva professió. Coral Pellicer Veloso va morir el 30 d'abril
de 2020 d'un
infart al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser sepultada dos dies
després
al cementiri de Paterna (Horta Oest, País
Valencià), on estan enterrats sos
pares –a la seva tomba figura l'epitafi:
«Sólo la acción tenaz en pro de la
verdad ennoblece una vida». ---
|
![Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]](http://www.estelnegre.org/documents/puentestuduri/puentestuduri01.jpg "Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]")
![[29/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/04]") |
|
![[01/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/05]") |
|
|
| Actualització: 30-04-24 |