|
---
Anarcoefemèrides
del 30 de maig Esdeveniments
Capçalera de L'Égalitaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons. ***
Cartell
de la conferència "L'Art et la Révolte" - Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència «L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és «revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i «L'Art Social». ***
Portada
del fullet de la conferència - Conferència de
García Oliver: El 30 de maig de 1937
l'anarquista i anarcosindicalista Joan García
Oliver, fins dies abans ministre de Justícia de la II
República espanyola,
pronuncia al Teatre Apolo de València (València,
País Valencià) la conferència
«Mi gestión al frente del Ministerio de
Justicia». En aquesta conferència
plantejà la possibilitat de crear un «Govern
sindical». El text en va ser
publicat en un fullet aquell mateix any per la Comissió de
Propaganda y Premsa
del Comitè Nacional de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
posteriorment va ser reeditada per la Confederació General
de Treballadors
(CGT) de Xile. ***
Partada
d'un número de La
Rivolta - Surt La Rivolta: El 30 de maig de 1945 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista mensual anarquista La Rivolta. Biblioteca di opere politico sociali (La Revolta. Biblioteca d'obres politicosocials). A partir del número 2 portà el subtítol «Collana di scritti politici sociali» (Recull d'escrits politicosocials). El responsable de l'edició fou l'advocat anarquista Camillo Porreca. Es publicaren textos de Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Ludwig Feuerbach, Pietro Gori, Émile Henry, Aleksandr Ivanovič Herzen, Piotr Kropotkin, Sylvain Maréchal, Benoît Malon, Francesco Saverio Merlino, Max Nordau, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, Lev Tolstoi, Alberto Tucci i Gérard Walter, entre d'altres. Publicà nombrosos suplements. En sortiren set números, l'últim el desembre de 1945. ***
Capçalera
del número únic de L'Anarchia - Surt L'Anarchia: El 30 de maig de
1946 surt a
Florència (Toscana, Itàlia) el número
únic del periòdic L'Anarchia.
Aquesta publicació va ser editada per l'impressor
anarquista Lato Latini i hi va col·laborar Enzo Martucci. ***
Cartell
de la conferència de Frederica Montseny - Conferència de
Frederica Montseny: El
30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa
de Llenguadoc (Llenguadoc,
Occitània), organitzat per l'Ateneo Español
d'aquesta localitat, la
propagandista anarquista Frederica Montseny i
Mañé fa la conferència
«Mujeres
españolas del siglo XIX». L'Ateneo
Español era el centre cultural anarquista
dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la
propaganda dels actes
culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen
en cap
moment termes àcrates, per evitar problemes amb les
autoritats franceses. ***
Manifestació de
suport al general De Gaulle (30 de maig de 1968) - París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes –França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups «obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)–, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants –300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes–, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors: «Cohn-Bendit a Dachau!», «França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!», «Mitterrand és un fracàs!», «Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa: «El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»
Naixements
Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar -
Mikhail Bakunin: El 30 de maig
–el 18 de maig, segons el calendari
julià– de 1814 neix a
Priamukhino, entre
Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el
revolucionari i
pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat
el fundador del
moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una
família aristocràtica
terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van enviar a
l'Escola
d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va
sortir
oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en
1834 fou
nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i
enviat a Minsk i a Goradnia.
L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar,
prenent
partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni
no desitjat.
Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el
servei militar o
en l'administració de l'Estat, va abandonar
ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb
la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi
va fer amistat amb
un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi
sistemàtic de
la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj
Ogarev)
i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de
Kant va ser
inicialment el centre del seus estudis, però van
avançar estudiant Schelling,
Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle
filosòfic
al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va
tornar a Moscou, on
va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842
viatjà a Alemanya i
va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista
alemany a Berlín
i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844
marxà a
París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a
més de relacionar-se amb els
exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc,
Cabet,
Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va
instal·lar una temporada fent
costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a
Suïssa, el
govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la
seva desobediència li
van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a
París, publicà
una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual
serà expulsat de França. Va
prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va
participar en el
Congrés Eslau de Praga, i per la seva
participació en la insurrecció de Dresde
de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein,
i condemnat a
mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que
va ser commutada per
la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a
Àustria i el 17 de maig de
1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà.
Tancat a la fortalesa
de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una
confessió dirigida al tsar
Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a
perpetuïtat. En 1857
li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria
occidental. A l'exili siberià es va
casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant
polonès, i treballà un
temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un
permís,
va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la
infància, el governador
Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i
després passà a San Francisco
(Califòrnia, EUA); a través del canal de
Panamà arribarà a la ciutat de Nova
York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara
l'escriptor
Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units
fent contactes amb
el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de
desembre de
1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu,
actuant des de
Suècia a Itàlia, però especialment a
Suïssa. En aquells anys confiava poder
aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus,
oprimits per l'Imperi
rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la
revolució
polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir
d'aleshores considerà el
moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal
ferment
revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i
prengué part en el primer
congrés de la «Lliga de la Pau i de la
Llibertat», organització patrocinada per
Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl
Grün i Giuseppe
Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga
de la Pau i de la
Llibertat», considerada
«demòcrata», el 25 de setembre de 1868
va fundar
l'Aliança Internacional de la Democràcia
Socialista, el programa de la qual
reivindicava una sèrie de punts que constituïen la
base del seu pensament
polític: la supressió dels Estats nacionals i la
formació en el seu lloc de
federacions constituïdes per lliures associacions
agrícoles i industrials;
l'abolició de les classes socials i de
l'herència; la igualtat de sexes; i
l'organització dels obrers al marge dels partits
polítics. L'entrada de l'Aliança
en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una
organització internacional
i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest
motiu l'Aliança es va
desfer i els seus membres s'integraren individualment en la
Internacional. En
1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme
revolucionari, moltes vegades atribuït
erròniament a Bakunin. El 15 de
setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la
Salvació de França, associació
que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió
i que va proclamar l'abolició
de l'Estat i la instauració de comunes
revolucionàries, però que va fracassar
el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a
Sonvillier,
les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees
bakuninistes, va formar
la Federació del Jura. Les diferències entres les
seves idees i les de Karl
Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió
dels anarquistes de
l'organització arran del Congrés de l'Haia,
celebrat en 1872, i d'aleshores els
bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels
marxistes.
El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per
participar en el moviment
insurreccional, però un cop fracassat pogué
arribar a Locarno (Suïssa), on
Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys
a Suïssa malalt i
fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la
correspondència que
mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx
Bakunin va
morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna
(Berna, Suïssa) i fou enterrat al
Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la
francmaçoneria responia
al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites
socials i en la
propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin,
juntament amb Proudhon i
després Kropotkin, és un dels teòrics
més importants de l'anarquisme, i és el
primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment
polític i
popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o
anarquisme col·lectivista)
suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat
oficial,
el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans,
producció i
distribució). La societat bakuninista s'organitzaria
mitjançant la federació de
productors i de consumidors que es coordinarien entre elles
gràcies a confederacions.
No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc.,
monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a
cadascú se li ha de
retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el
sorgiment
d'una classe ociosa que parasités el treball de les
associacions lliures. El
pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James
Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a
París, va
recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen
Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten
(1848), Catéchisme révolutionnaire
(1866), Fédéralisme,
Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire
knouto-germanique et la
révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'
i anarkhija
(1873), Dieu et l'état (1882,
pòstum). ***
Lev Metxnikov amb el vestit
tradicional de samurai - Lev Metxnikov: El 30 de maig de 1838 –el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià– neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudant Élisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 –el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià– a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov. ***
Notícia
sobre Giovanni Cicero apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva aparegut el 2 d'octubre de 1915 - Giovanni Cicero:
El 30 de maig de 1886 neix a Amantea (Calàbria,
Itàlia) el miner anarquista
Giovanni Cicero. Sos pares es deien Giuseppe Cicero i Maria Bruno. En
1904
emigrà als Estats Units i s'instal·là
a Weedville (Elk, Pennsilvània, EUA), des
d'on va fer costat els periòdics anarquistes L'Avvenire,
de Nova York (Nova York, EUA), i Cronaca
Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1918 viva a
Brookville (Jefferson, Pennsilvània, EUA) i estava subscrit
al periòdic
anarquista Mother Earth.
Posteriorment s'establí a Nova York. Giovanni Cicero va
morir el 7 d'abril de
1921 a Nova York (Nova York, EUA). ***
Retrat
de Marcel Millet aparegut en el periòdic parisenc L'Ére Nouvelle
del 31 de maig de 1925 - Marcel Millet:
El 30 de maig de 1886 neix a Canes (Provença,
Occitània)
l'escriptor, poeta, periodista,
artista dramàtic, actor cinematogràfic i
anarquista Paul Marcel Millet. Sos pares es deien Pierre Millet,
propietari, i Marie Victoria
Varaldi, i tingué
un germà, Franc Marius Millet. Quan tenia 17 anys
abandonà l'institut de Toló
(Provença, Occitània) on estudiava filosofia i
s'uní a una companyia teatral
miserable de bufons i saltimbanquis («Signor
Pitalugue») que feia
representacions a les places de les petites poblacions occitanes. El 5
de juliol
de 1910 es casà al XVIII Districte de París
(França) amb l'actriu Madeleine Van
Blitz (Mady Berry), de qui es va
divorciar tres mesos després, el 20 de novembre de 1910 a
París. En aquesta
època vivia al número 32 del carrer Abbesses de
París. Actuà a París en
diverses companyies teatrals de la perifèria, a cabarets de
barri, a cinemes de
tercera categoria i, després d'aconseguir un cert
èxit, va fer una gira per
Amèrica amb la «Compagnie du
Vieux-Colombier». Entre 1912 i 1913 dirigí, amb
Maurice Pillet, la revista antimilitarista Les
Horizons. Revue bi-mensuelle. El 14 de maig de 1914 es
casà al XVII
Districte de parís amb Marguerite Jeanne
Thérèse Bureau –en van ser testimonis
els dramaturgs Denys Amiel i Henri-André Legrand–,
de qui es va separar el 28
de juliol de 1921 a París. En 1917, durant la Gran Guerra,
va ser director
d'escena a teatres del front i col·laborava en la revista
pacifista, sovint censurada,
La Caravane. Les chiens aboient, la
caravane passe (1914-1919), dirigida per Paul Charrier, que
s'ocupava sobretot
de literatura i on col·laboraven anarquistes.
Freqüentà els cercles llibertaris
i sindicalistes revolucionaris, i tingué molta amistat amb
Maurice Wullens,
animador de la revista Les Humbles
(1916-1949), en la qual va col·laborar. També va
ser amic d'Adrien Boeufgras (Roger Denux),
animador de la revista Les Primaires
(1921-1939), en la qual
també va ser redactor regular. El 16 de novembre de 1921 es
casà a Canes amb
Madeleine Marie Rosine Narcisse Dutruel, amb qui tingué un
infant, Claude
Millet, i de qui acabà enviudant. En aquesta
època vivia a la finca Lou Biou, a
l'avinguda Lérins de
Cannes. Era conegut per la seva generositat. El maig de 1922
assistí al Congrés
Internacional d'Artistes Progressistes i signà el manifest
fundacional de la
Unió d'Artistes Internacionals Progressistes. En 1932 va ser
elegit membre de
l'Acadèmia Mediterrània i en aquesta
època exercia de bibliotecari municipal a
Canes. En 1941 aparegué en el film d'Abel Gance Vénus aveugle i en 1942 en el
d'Yvan Noé Les hommes sans peur.
Posteriorment es retirà a la regió parisenca
i després de la II Guerra Mundial
col·laborà en el periòdic anarquista L'Homme et la Vie (1946). En 1947 fou
membre del comitè d'honor de la revista La
Société Humaine, de Georges Monde.
Durant sa vida col·laborà regularment en
nombroses publicacions anarquistes i culturals, com ara L'Art
Libre, Belles-Lettres, Bibliothèque
de
l'Artistocrati,
Le Cahier des Poètes, Les
Cahiers Gris, Cahiers des Amis
de Han Ryner, La Caravane,
La Criée, Le
Gay Sçavoir,
Les Humbles, L'Insurgé,
Le Libertaire,
La Mêlée, Mercure de France, L'Ordre
Naturel, La Phalange, Les Primaires, La
Proue, La Revue Anarchiste,
La Revue Anarchiste Internationale, Revue des Deux Mondes, La
Revue de l'Époque, Le
Semeur de Normandie, La
Société Humaine, La
Veilleuse, La Vie des
Lettres et des Arts, Vivre,
etc.
Entre les seves nombroses obres, algunes de caràcter
llicenciós, podem destacar
Pitalugue. Roman (1920), Comédiants en tournée.
Poèmes (1921), La roule
(1923), La lanterne chinoise
(1924), Forceries
(1926), Famille... (1928), Léone, actrice de province. Roman
(1929),
Le Chariot de Thespis (1933), etc.
El seu últim domicili va ser a Vigneux-sur-Seine (Illa de
França, França).
Marcel
Millet va morir, en la misèria i oblidat de tothom, el 20 de
gener de 1970 a l'Hospital Nord-Essonne de
Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). ***
Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938) - Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns com El Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Gerardo Rodríguez Giráldez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García Daura), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes –prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí–; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats –alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com El Ángel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons «nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germans Álvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso –que el fotografià en nombroses ocasions–, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per «difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme –en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol, ¡Despertad!, Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!, Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a l'Hospital de l'Estat de Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid. Melchor Rodríguez García (1893-1972) ***
Notícia
de la detenció de Paul Anteaume apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 27 de maig de 1916 - Paul Anteaume: El
30 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 de maig– de 1895 neix a
Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'obrer torner anarquista Paul
Anteaume –també citat erròniament Antheaume. Sos pares, no casats, es
deien Jean Baptiste Anteaume, cisteller, i Joséphine Vignot, jornalera. Vivia
al número 76 del carrer Vertbois del III Districte de París (França). Freqüentà
assíduament les reunions que se celebraven a la «Maison Commune», al carrer
Bretagne. Quan la crida a files de 1915, la seva incorporació va ser ajornada.
El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb la seva companya Fernande
Stelzé, després que el seu domicili del número 10 del carrer Clignancourt de
París fos escorcollat i es trobessin 186 monedes falses d'un i de dos francs i
divers material per a l'elaboració de moneda falsa –en 1914 ja havia estat
processat pel mateix delicte i absolt d'aquest delicte. Jutjat per l'Audiència
del Sena el 18 de juliol de 1916, va ser condemnat a cinc anys de presó, mentre
que la seva companya va ser absolta. El 30 de maig de 1928 es casà a Montreuil-sous-Bois
(Illa de França, França) amb Marie Thérèse Pellegrin, de qui es va divorciar el
18 de juliol de 1943 al Tribunal Civil de París. En 1928 treballava de viatjant
i vivia al número 75 del carrer Voltaire de Montreuil-sous-Bois. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
sobre la repressió contra Ugo Musetti i altres companys
apareguda en el periòdic comunista
marsellès Rouge
Midi del 7 de desembre de 1935 - Ugo Musetti: El 30 de maig de 1899 neix a Sarzana (Ligúria, Itàlia) el manobre anarquista Ugo Musetti. Exiliat a França, vivia al número 8 del carrer République de La Sanha (Provença, Occitània). En 1935 figurava en el llistat d'anarquistes del departament de Var. Era membre del grup anarquista al voltant de Ugo Boccardi. El 7 d'octubre de 1935 se li va decretar l'expulsió, però, gràcies a una campanya en suport dels exiliats italians, de la qual va formar part el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), finalment es va veure beneficiat amb una autorització provisional per a residir en el departament de Var. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Demanda
de feina de Marcel Mouysset publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 15 d'abril de 1937 - Marcel Mouysset: El 30 de maig –algunes fonts citen erròniament el 20 de maig– de 1901 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Marcel Eugène Ferdinand Mouysset. Sos pares es deien Léon Mouysset i Antoinette Françose Rougier. El 29 de març de 1924 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb la perfumista Pauline Blanche Genest, de qui acabà divorciant-se l'11 d'abril de 1935 a Versalles (Illa de França, França). Lampista i xofer de professió, el juny de 1937 es trobava desocupat i vivia a l'Hôtel des Muses d'Albigny-sur-Saône (Forez, Arpitània). En aquesta època es dedicava a difondre els cartells «La vérité sur les événements d'Espagne» de la Federació de París de la Unió Anarquista (UA) als carrers d'Annecy (Savoia, Arpitània) i, com que els va aferrar sense posar els segells impositius, va ser multat. Cap el 1938 fou un dels tresorers de la l'UA. En febrer de 1939, quan la Retirada, acompanyà Pierre Perrin (Pierre Odéon) al camp de concentració de Vernet, on havien estat internats els milicians del 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, per a lliurar-los un camió de patates donat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant la tardor de 1939 informes policíacs afirmaven que s'havia integrat en l'exèrcit. El 14 de setembre de 1940 es casà a Neuilly-sur-Seine amb Yvonne Lucie Gabrielle Vilmain. La darrera etapa de sa vida treballà de xofer de camions i vivia al número 22 del carrer Lévis de París. Marcel Mouysset va morir el 14 de juny de 1974 a la Clínica Nollet del XVII Districte de París (França). ***
Hem
Day dibuixat per Léo Campion - Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Valònia) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés «Dieu», va fer servir el pseudònim «M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obra és considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere (Brussel·les, Flandes) i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les. ***
Foto
policíaca d'Astarotte Cantini - Astarotte Cantini: El 30 de maig de 1903 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'obrer anarquista, i després comunista, Astarotte Cantini, també conegut com Bruno Baroni. Sos pares es deien Milziade Cantini i Natalina Parenti. Anarquista d'acció, el 26 de juny de 1922 va ser detingut amb altres companys (Virgilio Fabbrucci, Bruno Guerrieri i Ilio Scali) per fabricació d'artefactes explosius i el 25 d'agost de 1922 condemnat pel Tribunal Penal de Liorna a dos anys i sis mesos de presó. El juliol de 1926 emigrà a França i el març de 1927 vivia a París. El maig de 1927 es localitzat a Luxemburg i desenvolupà a Esch-sur-Alzette una intensa propaganda anarquista. Considerat com a un dels caps del moviment antifeixista, va mantenir correspondència amb Bruno Guerrieri i Athos Ricci per a tenir notícies sobre la situació econòmica local de Liorna que es van publicar en la premsa anarquista. El 25 d'octubre de 1928 va ser expulsat de Luxemburg, juntament amb Giuseppe Morini, Adone Franchi i Luigi Sofrà, passant a Bèlgica. El 13 de novembre de 1928 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna per militància llibertària, per actitud de menyspreu cap a les autoritats i per mantenir relacions amb anarquistes perillosos. De bell nou a França, s'establí a Les Pavillons-sur-Bois (Illa de França, França) i en 1929 a Livry-Gargan (Illa de França, França), on freqüentà Natale Vasco Iacoponi, militant del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Acostat al comunisme, difongué la premsa de la III Internacional Comunista. En 1931 encara estava inclòs com a anarquista en la llista de subversius capaços de realitzar atemptats i aquest mateix any emigrà a Moscou (URSS), on havia estat enviat pel PCI, sota el nom de Bruno Baroni, per a estudiar a l'Escola Internacional Leninista (EIL). Un cop acabat els seus estudis en 1932 es traslladà a Tuapsé (Krasnodar, Rússia, URSS) com a instructor del Club Internacional de Mariners. En 1935 s'instal·là a Voroixílovgrad (Ucraïna, URSS; actual Luhansk) i en 1936, en una carta al subversiu comunista de Liorna Tamberi (Tamburi), també refugiat a l'URSS, li comentà que volia retornar a Itàlia, ja que no podia viure amb gent tan diferent de la italiana. Entre 1936 i 1937 va ser investigat pels dirigents del PCI que treballaven a la Secció de Quadres del Komintern. A començaments de 1937 corregué la veu que havia marxat cap a Espanya, juntament amb Natale Vasco Iacoponi i Mazzino Chiesa, però aquesta notícia sembla infundada, ja que el 5 de juny de 1937 era, amb sa companya i son fill Gino, a Voroixílovgrad, on es va lamentar de l'assassinat de Menotti Gasparri a Espanya. Durant la primavera de 1938 va ser detingut a Voroixílovgrad en una purga estalinista per «orígens anarquistes» i «indisciplina política»; jutjat per una troica del Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), el 25 de setembre de 1938 va ser condemnat per «espionatge» a una pena «no anotada». Astarotte Cantini va morir empresonat en data imprecisa a l'URSS. El 20 de juliol de 1956 va ser rehabilitat per les autoritats soviètiques. ***
Pio
Turroni - Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. Sos pares es deien Giuseppe Turroni i Virginia Magnani. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda –publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, i La guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicant Rivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor de L'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya –pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquista Volontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia. ***
El
brigadista Franz Ritter - Franz Ritter: El 30 de maig de 1914 neix a Flums (Sankt Gallen, Suïssa) el socialista, lluitador antifeixista i, després, anarquista Franz Ritter, que va fer servir diversos pseudònims (Chnurri, Knurri, Franz Scholl, etc.). Era originari d'Altstätten (Sankt Gallen, Suïssa). Vivia a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballava de formatger, i amb 14 anys ja militava en les Joventut Socialistes. En 1935 conegué a Zuric el metge antimilitarista llibertari Fritz Brupbacher. El maig de 1936 marxà per primer cop a Barcelona (Catalunya), on treballà un temps de formatger, però a finals de juny retornà a Suïssa. Com que no trobà feina, a mitjans de setembre de 1936 –algunes fonts citen que vingué el juliol de 1936 per participar en les Olimpíades Populars– retornà a Barcelona per lluitar contra el feixisme. Entrà a formar part del Grup Internacional de la «Columna Durruti», amb destacats militants anarquistes, com ara Charles Ridel, François-Charles Carpentier, Bruno Salvadori (Antoine Giménez), etc., i lluità al front de Pina (Saragossa, Aragó, Espanya). Va fer una crida al seu amic Jacob Aeppli, del Partit Socialista Suís (PSS) de Zuric i periodista del Volksrecht, que s'enrolà com a mestre en la «Columna Durruti» i que finalment va ser assassinat pels estalinistes. Els fets de «Maig de 1937» l'agafaren a Barcelona i es decantà pel costat anarquista. Després de la dissolució del Grup Internacional, entre el 3 i el 19 d'agost de 1937 marxà de permís a Suïssa i després passà a França, on romangué fins el 19 de setembre. De bell nou a Catalunya s'integrà en les Brigades Internacionals sense aixecar sospites i va ser enviat a la Bateria d'Artilleria Núm. 13 de Defensa Contra Avions (DCA) alemanya establerta a Albacete. No obstant això, va ser estrictament vigilat pel Service Suisse des Cadres (SSC, Servei Suís de Quadres), d'obediència comunista, anotant en un informe que «fins i tot ha admès la seva relació amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)». A finals d'abril de 1938, fart de la vigilància comunista, abandonà la bateria i preparà la seva tornada a Suïssa. Com a voluntari estranger intentà obtenir la «baixa definitiva», encara que els comunistes posaren tots els entrebancs possibles. Tractà de seguir l'exemple de Gottfried Schreyer, extinent seu que pagà 6.000 pessetes a Rudolf Walter Frei, un agent de la Internacional Comunista, perquè li aconseguís documents. S'enfrontà a Frei al Bar Scandinavia, però Otto Brunner, cap de la delegació suïssa de les Brigades Internacionals a Barcelona i cap de la Policia Militar, amenaçà Ritter amb una pistola i intentà detenir-lo. Ritter aconseguí fugir, però més tard Brunner amb altres esbirros el localitzaren on dormia i es produí un enfrontament armant en el qual resultà mort per un tret de Brunner el jove brigadista comunista Karl Romoser. Gairebé nu, Ritter es refugià a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on només trobà el porter que li prestà una granota per vestir-se. Després de dormir en un banc, al matí contà la història a Martín Gudell, membre del Servei Jurídic de la CNT-FAI, qui va prendre nota i intentà d'intervenir. Ritter prengué el tren, però va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), ja que Brunner l'havia denunciat a la policia espanyola per la mort de Romoser. Empresonat, i malgrat la intervenció d'Agoustin Souchy, el cònsol suís Gonzenbach i el PSS, que havia parlat amb el president de la II República espanyola Juan Negrín López, no va ser alliberat fins el 28 de setembre de 1938 de la Presó Model de Barcelona, després de ser absolt per un tribunal regular que el considerà innocent. L'octubre de 1938 retornà a Suïssa. Jutjat el 24 de febrer de 1939, va ser condemnat per un tribunal militar suís a tres mesos de presó i a un any de privació dels drets civils per la seva participació en un «exèrcit estranger» durant la guerra civil espanyola, ja que això es considerava delicte a Suïssa. Quan aquest procés, el periòdic estalinista Freiheit de Zuric orquestrà una campanya de desprestigi i difamació a la seva persona aportant documents falsos que «demostraven» que havia realitzat dos viatges a Suïssa amb moto amb la finalitat de lliurat armes a les tropes franquistes. Ritter, que es mantingué en silenci per a no desprestigiar el moviment obrer suís, sempre col·laborà sense reserves amb la justícia amb la finalitat d'instruir un procés contra Brunner. Finalment, en aquest judici, que es realitzà el març de 1942 a Winterthour (Zuric, Suïssa) i que tingué un gran ressò mediàtic, Brunner va ser absolt de la mort de Romoser en considerar que el tret letal va ser accidental. Franz Ritter va morir el 12 d'abril de 1984 a Zuric (Zuric, Suïssa). ***
Fernando
Gutiérrez Rojas (Lisboa) - Fernando
Gutiérrez Rojas: El 30 de maig de 1916 neix a
Puente Genil (Còrdova, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Gutiérrez Rojas.
Oficialment va néixer a
Álora (Màlaga, Andalusia, Espanya), on son pare,
cap d'estació ferroviària,
havia estat destinat definitivament alguns mesos després del
seu naixement. Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 i l'ocupació d'Álora per les
tropes franquistes, sa família
pogué fugir cap a Almeria (Andalusia, Espanya),
però ell va ser enrolat en l'exèrcit
franquista i destinat a una unitat de manteniment d'avions.
Després de demanar
ser destinat al front, uns mesos abans d'acabar la guerra
pogué passar a zona
republicana, però va ser fet presoner pels feixistes i
internat durant tres
anys en un camp de treball amb son pare i son cunyat. Un cop lliure, en
1943 va
se novament detingut i empresonat per possessió de
documentació falsa. L'1 de
maig de 1946 participà en una evasió
col·lectiva de 26 presos (guerrillers,
anarquistes, comunistes, socialistes i presos comuns) de la
presó de Màlaga
gràcies a un túnel que havien fet des de la
infermeria de la penitenciaria. Després
de l'evasió aconseguí arribar amb altres companys
amb taxi a Almeria i d'allà
passà a Barcelona (Catalunya), on visqué amagat
durant un any. Més tard es
traslladà a la frontera amb Portugal i durant la nit
travessà el riu nadant. Després
d'uns mesos a Lisboa, amb un vaixell pesquer passà al Marroc
i s'establí amb sa
companya Carmen a Casablanca, on nasqueren sos tres infants. L'octubre
de 1964
tota sa família emigrà a Mont-real. A la capital
quebequesa milità durant tota
la resta de sa vida en la CNT. Fernando Gutiérrez Rojas va
morir el 10 de juny
de 1970 a Mont-real (Quebec, Canadà) a resultes d'una
delicada intervenció
quirúrgica. Fernando Gutiérrez
Rojas (1916-1970) ***
Fernando Carballo Blanco fotografiat per Gustavo Catalán Déus (gener 1977) - Fernando Carballo Blanco: El 30 de maig de 1924 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Carballo Blanco. Fou fill d'Aniceto Carballo Rodríguez, obrer als tallers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afusellat en 1936 a Valladolid pel franquisme. Sa mare, Concepción Blanco Rivas, fou internada a l'hospital provincial de Valladolid. En acabar la guerra, fou engarjolat cinc mesos per no rectificar i dir que son pare havia estat executat, com volia el comissari, i no assassinat, com deia ell. En 1940 malvivia a València i treballava de fuster quan li donaven feina. Fou tancat sis mesos per robar un paquet de cacauets i a la presó entrà en contacte amb militants cenetistes. En 1942 va fer feina pels camps de Vinaròs, València i Tarragona sembrant i recollint arròs, feina que compaginava amb la de tractant d'animals i estraperlista. En 1946 fou detingut a Móra d'Ebre per resistir-se a un sereno que li volia prendre l'oli d'estraperlo que portava i tancat un any i mig a Tarragona i a Reus en espera d'un judici que finalment no es realitzà. En 1947 fou alliberat, però l'abril de 1948 fou de bell nou empresonat acusat de pertànyer al Socors Roig Internacional (SRI); aquesta acusació fou canviada per la de robatori a Tivissa i condemnat a 13 anys de presó. En 1949 fou tancat a El Puerto de Santa María i després traslladat a Ocaña fins l'agost de 1955, que sortí en llibertat condicional. En 1956 es casà amb Juana Rodríguez Olivar. A la presó aprengué l'ofici de sastre, que serà la feina amb la qual es guanyarà la vida en el futur. En 1963 s'afilià a la CNT clandestina que a dures penes es reestructurava i es dedicà sobretot a tasques propagandístiques. L'11 d'agost de 1964 va ser detingut al carrer Princesa de Madrid amb l'activista anarquista escocès Stuart Christie per tinença d'explosius i per intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS a l'estadi Bernabéu de Madrid que s'havia celebrat el juny d'aquell any. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra el condemnà a 30 anys de presó i Christie a 20. El novembre de 1969 portà a terme una vaga de fam per obtenir l'estatus de pres polític. El novembre de 1970, a la presó de Burgos, realitzà una nova vaga de fam en solidaritat amb els presos de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). Fins al 1971 restà tancat a Burgos, fins al 1975 a Alacant i després passà per diverses presons fent «turisme penitenciari» (Còrdova, Valladolid, Alcalá de Henares, Jaén, El Puerto, Carabanchel, etc.). El desembre de 1976, quan gairebé ja no quedaven presos polítics a les presons i després de passar 26 anys tancats –244 dies dels quals en règim d'aïllament total–, convertint-se en el pres polític que passà més temps empresonat pel franquisme, des de França s'engegà una campanya per obtenir el seu alliberament. El grup «Frente Libertario» edità un cartell exigint la seva llibertat, però mai no fou enganxat pels carrers perquè finalment fou amnistiat i alliberat el 13 de gener de 1977 del Reformatori d'Adults d'Alacant. Finalment es pogué reunir a Valladolid amb sa companya i amb son fill de 20 anys que només havia vist una vegada. En sortí de la presó intervingué en mítings i xerrades de la CNT (París, Bordeus, San Sebastián de los Reyes, etc.). En 1977 s'instal·là a Alacant i, després, a Dènia. Detingut de bell nou, el gener de 1979 fou condemnat a un any i mig de presó. Fernando Carballo Blanco va morir el 5 de novembre de 1993 a Oliva (Safor, País Valencià) d'una aturada cardíaca mentre dormia i va ser enterrat al cementiri de Dènia. Fernando Carballo Blanco (1924-1993) ***
Rosina
Arroyo Tejerina, amb les fotografies de sa mare i son avi, a
l'exposició «1939. Exilio republicano
español» (Madrid, 2020) - Rosina Arroyo
Tejerina: El 30 de maig de 1947 neix a Onzonilla
(Lleó, Castella, Espanya) l'animadora
cultural i militant anarcofeminista i sindicalista Rosina Arroyo
Tejerina (Rosine). De
família llibertària, sos
pares, militants anarcosindicalistes refugiats a França, es
deien José Arroyo,
miner, i Aurora Emilia Tejerina García, modista feminista;
son avi matern,
Laurentino Tejerina Marcos va ser un destacat anarquista i
anarcosindicalista. En
1984 obtingué un Diploma Universitari de Tecnologia (DUT),
dos anys més tard un
Diploma d'Estat relatiu a Funcions d'Animació (DEFA) i
posteriorment seguí
estudis d'«Hautes Études des Pratiques
Sociales» (HEPS, Estudis Superiors de
Pràctiques Socials) i estudis universitaris en Arts
Plàstiques i Història de
l'Art. Desenvolupà diverses activitats (secretariat,
comptabilitat, corresponsable
d'una guarderia autogestionada, animadora de tallers d'arts
plàstiques en un
centre municipal, animadora cultural en els comitès
d'empresa d'Air Inter i
posteriorment d'Air France (1900-2007). També
milità en el Sindicat Nacional de
Personal Intertransport Turisme (SNPIT) i posteriorment (1990-2000) en
«Solidari, Unitari i Democràtic» (SUD
Aeri). A partir de 1975 formà part dels
grups de dones i dels col·lectius que reagrupaven gent
llibertària, esquerrana
i d'extrema esquerra de Baiona (Lapurdi, País Basc). A
més a més, entre 1984 i
1989 milità en la Federació Anarquista (FA) de
Bordeus (Aquitània, Occitània),
en el Grup «Emma Goldman» i, entre 1992 i 1994, en
el Grup «Pierre Besnard» de
París (França). Com a militant feminista,
participà en diferents col·lectius
feministes autònoms de Baiona i Bordeus (1980-1990), en el
grup «Théâtre
Féministe»
de Baiona (1977-1979), en la «Maison des Femmes» de
París (1990-2010), en el
«Collectif National Droits des Femmes» (1996-2010),
en la «Marche Mondiale des
Femmes» (2000-2010) i en la «Maison des
Femmes» de Montreuil (2004-2010). En
2002 signà la «Crida per la defensa de la
llibertat d'expressió i
d'informació». En 2007 exposà pintures
en la XIX Festival Internacional del
Film Lèsbic i Feminista de París i en 2010 pel
quaranta aniversari del Moviment
de Libération des Femmes (MLF, Moviment d'Alliberament de
les Dones). Ha animat
emissions feministes en diverses ràdios lliures (Bordeus i
París) i entre 1993
i 1995 el programa «Femmes Libres» de Radio
Libertaire. També ha participat assíduament
en la coral feminista «Les Vois Rebelles» i ha
realitzat traduccions de poesia
i textos de l'organització anarcofeminista
«Mujeres Libres». En 2011 traduí Una mujer libre. Amparo Poch y Gascón,
médica y anarquista, d'Antonina Rodrigo
García. En 2019 participà en
l'exposició «L'Utopie en exil. Quand l'art devient
histoire», celebrada a l'Instituto
Cervantes de París i en 2020 presentà la
instal·lació «La sangre no es
igual»,
de l'artista visual Pierre Gonnord, dins de l'exposició
«1939. Exilio
republicano español», a la Biblioteca Nacional
d'Espanya de Madrid, on es parlà,
entre altres temes, de son avi Laurentino Tejerina Marcos. Actualment
viu a
París. ***
Puig
Antic manant una moto en una festa amb els amics de Palautordera - Salvador Puig Antich: El 30 de maig de 1948 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Salvador Puig i Antich. Nascut en el si d'una família treballadora de classe mitjana, era el tercer de sis germans. Sa mare es deia Immaculada Antich Parellada i son pare, Joaquim Puig Quer, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l 'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l'últim pres polític executat a l'Estat espanyol amb aquest sistema) el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí en una cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya). El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.
Defuncions
William B. Greene - William B. Greene: El 30 de maig de 1878 mor a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Havia nascut el 4 d'abril de 1819 a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA). Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA). ***
Notícia
de l'expulsió d'Alfonso Danesi publicada en el diari de
Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 20 de
novembre de 1882 - Alfonso Danesi: El
30 de maig de 1900 mor a Brussel·les (Bèlgica)
l'anarquista Alfonso Danesi, també
conegut com Alphonse Danesi, i que
va
fer servir el pseudònim de Dannato.
Havia
nascut el 15 d'abril de 1834 a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Pietro Danesi i L. Brunori. Tipògraf de
professió, també va fer feines de
comptable. Després de lluitar en les files de Giuseppe
Garibaldi, durant els
anys setanta milità activament en el moviment anarquista de
Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), treballà de tipògraf en La Voce
del Popolo i fou un dels màxims representants
locals de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista.
Instal·lat a Ginebra
(Ginebra Suïssa), entre 1873 i 1875
col·laborà en el periòdic anarquista
ginebrí Il Proletario,
dirigit pel
confident de la policia Carlo Terzaghi, amb qui va trencar el 15
d'agost de
1875 amb la publicació d'un manifest en la premsa socialista
italiana, també
signat per Cesare Cesari, Lodovico Cattani i Gaetano Dimini, on es
denunciaven públicament
les seves maniobres d'espionatge i de delació –«terzaghiare»
es va convertir en els cercles anarquistes en sinònim
d'«espiar». En aquesta
època mantingué correspondència amb
l'anarquista Arturo Ceretti. Entre el 14 i
el 15 de març de 1879 va imprimí a la seva
impremta ginebrina («Tipografia
Italiana» o «Tipografia
dell'Internazionale») i aferrà als carrers de
Ginebra el
pasquí de color vermell Italia, 14
marzo 1879,
on s'amenaçava la burgesia i la monarquia, i de mort el rei
Humbert I d'Itàlia
si complia l'ordre d'execució de l'anarquista Giovanni
Passannante, fet pel
qual va ser expulsat el 29 d'abril de 1879 de Suïssa,
juntament amb els
companys Sebastiano Casadio (Cavina),
Francesco Ginnasi (Grimasi), Errico
Malatesta,
Luigi Mercatelli (Alfonsine) i Vito
Solieri)
–aquesta expulsió amb tota probabilitat es deu a
Carlo Terzaghi. De bell nou a
Itàlia, entre el 27 de setembre i el 7 d'octubre de 1879 va
ser processat pel
Tribunal de Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) amb altres 24 companys de l'AIT (Alfeo
Amati, Giovanni Arlotti, Pellegrino Bagli, Ferdinando Bigi, Pompeo
Brunelli, Secondo
Capellini, Filippo Cecchini, Alceste Cipriani, Domenico Crancolini,
Alceste
Faggioli, Pompeo Fantini, Sesto Fortuzzi, Gallo Galli, Vittorio Grazia,
Alfonso
Leonesi, Girolamo Lotti, Giovanni Maroncelli, Giuseppe Pedrizzi, Pilade
Rossi,
Enrico Squadrami, Attilio Tosi, Vittorio Valbonesi, Ferdinando
VAlduccì, Caio
Zauli) per «associació criminal»,
però finalment tots van ser absolts. A
començament dels anys vuitanta, el trobem a Lió
(Arpitània), on refugiava
companys i servia com a enllaç i bústia de
nombrosos militants italians buscats
a Itàlia. A resultes d'una gran agafada d'anarquistes, el 8
de novembre de 1882
se li va notificar, al seu domicili del número 14 del carrer
Stella de Lió, la
seva expulsió de França, mesura que es va fer
efectiva vuit dies després, i es
va refugiar a Brussel·les (Bèlgica). En aquest
país trobà el suport de
l'advocat anarquista belga Georges Lorand, que li va ajudar
econòmicament i li donà
feina d'impressor en el seu periòdic La
Réforma, on també hi
col·laborà. En aquesta època es
dedicà a la
distribució d'exemplars de la premsa anarquista
francòfona (Ni Dieu ni
Maître, La
Liberté, La
Réforme,
etc.) entre els estudiants de Brussel·les i
mantingué estretes relacions amb
destacats anarquistes (Jacques Gross, Pietr Kropotkin, Errico
Malatesta, Johann
Most, Élisée Reclus, etc.). Esdevingué
una mena d'intermediari entre els
moviments anarquistes belga i italià. També
desemmascarà Tito Zanardelli,
sospitós d'haver traït Amilcare Cipriani. En 1885
es va casar i en 1890 emigrà
a Bucarest (Romania). En 1894 el seu nom figurava en el llistat
d'anarquistes a
vigilar establerta per la policia de fronteres francesa. En 1895
retornà
definitivament a Brussel·les, on ja no milità en
el moviment anarquista,
dedicant-se a prendre cursos a la «Université
Nouvelle» dissident. Després
d'una llarga malaltia, Alfonso Danesi va morir el 30 de maig de 1900 al
domicili de Georges Lorand a Brussel·les
(Bèlgica). ***
Foto policíaca de François Loutrel (1 de març de 1894) - François Loutrel:
El 30 de maig
de 1932 mor a París (França) l'anarquista
François Philéas Loutrel. Havia nascut el 6
d'octubre de 1857 a
Batignolles, actualment pertany al XVII Districte de París
(França). Era fill dels jornalers
Désiré Jean
Baptiste Loutrel i Marie Anne Merckling. El 18 de setembre de 1880 es
casà al
XV Districte de París amb Luce Claire Després, de
qui acabà enviudant. En
aquesta època treballava de jornaler i vivia al
número 155 del carrer
Saint-Charles de París. L'1 de març de 1894 feia
feina de conserge al número 19
del carrer Alphonse de París; detingut en una agafada amb 22
anarquistes més,
el seu domicili escorcollat, fitxat aquell mateix dia en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i processat
per «associació criminal»; el 7 de
març de 1894 va ser posat en llibertat. En
1896 treballava de descarregador. Durant la nit del 19 al 20 de
març de 1896,
un tal Pierre Huchard, torner metal·lúrgic,
arribà begut al seu domicili i cap
a la mitja nit va caure al Sena des del pont Mirabeau; segons la
policia, André
Désiré Loutrel, carreter i nebot de
François Loutrel, li donà un cop de
bastó i
el llança al riu. Durant l'interrogatori, André
Loutrel acusà son oncle de
complicitat i va ser detingut i tancat durant set mesos preventivament.
Després
d'un judici celebrat el 24 d'agost a l'Audiència del Sena,
l'11 de novembre de
1896 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena i son
nebot condemnat a
cinc anys de treballs forçats. Aquest cas va ser debatut en
la premsa i fins i
tot el parlament tractà la qüestió de
l'ús i abús de la presó preventiva. Al
final de sa vida tenia la residència a Issy-les-Moulineaux
(Illa de França,
França). François Loutrel va morir el 30 de maig
de 1932 a l'Hospital Laënnec
del VII Districte de París (França). ***
Armand
Lapie a la seva llibreria de Lausana - Armand Lapie: El 30 de maig de 1940 mor a Lió (Arpitània) el llibreter i editor anarquista Désiré Armand Célestin Lapie, conegut com Le Père Lapie. Havia nascut el 26 d'abril de 1865 a Saint-Erme (Picardia, França). Era fill d'Armand Alcindor Lapie, carrosser de l'estació de Saint-Erme i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que morí accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de París (França), quan l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini, i d'Uranie Adèle Lefèvre, obrera. Després de treballar en una calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos Aires (Argentina), on es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i treballà a les comunitats agrícoles russes i va fer de llibreter. Es relacionà força amb les colònies d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on conegué sa futura companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou a Europa, fou gerent i col·laborador del periòdic Le Père Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on en 1892 regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que esdevingué, amb l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la colònia anarquista francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules Corti, Pétronille Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al domicili de Cesare Cova a Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que freqüentava el grup «L'Anonimato», de Luigi Parmeggiani (Bertoux). Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud i Émile Bidault, imprimí a Londres el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi Carnot l'assassí), signat per «Un grup anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen, que sortí al carrer el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser acusat per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident de la policia i el grup «L'Anonimato» publicà alguns cartells contra ell. En 1896 vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per influències de sa companya, s'instal·là a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una llibreria de vell i popular («Librairie française Armand Lapie») al número 5 del carrer de la Louve, per on passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito Mussolini, durant la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li prestà, a més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violencia. En 1900 participà en la fundació, amb Paul Peitrequin, de la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure de Lausana, on donava tots els diumenges classes sota l'organització de «La Libre Pensée». També formà part del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana. Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana, com ara l'obra de Victorine Brocher Souvenirs d'une morte vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur Théophile Steinlen (1919), o textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni. Adoptà la filla d'un company que havia estat communard, que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el punt que se li atorgà la Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de 1917 impartí a Lausana la conferència En convoyant des rapatriés français, que publicà en fullet aquell mateix any amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges que va fer a través de Suïssa i de França amb els combois de presoners repatriats durant el conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria passà a mans de Charles Bornand i ell retornà a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya, França), s'instal·là a Lió. Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave Mirbeau. ***
Notícia
orgànica de François Masbatin apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
27 de desembre de 1914 - François Masbatin:
El 30 de maig de 1942 mor a Llemotges (Llemosí,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
François Masbatin, que va fer servir el pseudònim
Nitsabam. Havia nascut
el 25 de gener de 1887 a Llemotges (Llemosí,
Occitània). Era fill de Feréol
Masbatin, paleta, i de Marguerite Chabard. Treballava d'obrer
emmotllador de porcellana.
Entre 1905 i 1907 col·laborà, sota el
pseudònim Nitsabam, en el
periòdic
anarcocomunista de Llemotges L'Ordre i entre 1908 i
1911 en L'Ouvrier
Céramiste, també de Llemotges, amb
articles sobre la indústria de la
porcellana. A principis de 1910 va ser un dels animadores, amb altres
companys
(Darsouze, Lansade, Meunier, Pouyard, etc.), del Grup Llibertari de
Llemotges. L'11
de desembre de 1917 es casà a Llemotges amb
Clémence Juliette Sabordy. En
aquesta època era infermer militar i vivia al
número 32 del Chemin de Beaupuy.
Vidu, el 15 de juliol de 1919 es casà a
Joué-lès-Tours (Centre, França),
ciutat
on vivia, amb la brodadora Mathilde Germain. El maig de 1921 va ser
nomenat
secretari de la Federació de la Ceràmica de la
Confederació General del Treball
(CGT). Entre el 25 i el 30 de juliol de 1921 participà en el
XVI Congrés de la
CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922
col·laborà en L'Humanité.
Quan l'escissió sindical, el seu sindicat
s'adherí a la Confederació General
del Treball Unitària (CGTU). En el congrés de la
Unió Departamental celebrat el
15 de juliol de 1923 formà part de la minoria
anarcosindicalista que s'oposà
sense èxit a l'adhesió a la Internacional
Sindical Roja (ISR). A finals de
1924, quan els llibertaris abandonaren la CGTU controlada pels
comunistes, el
Sindicat de la Ceràmica, del qual era secretari, es
passà al sindicalisme
autònom integrant-se en la Unió Sindical
Autònoma (USA), que restarà vigent fins
a la reunificació de 1935. L'agost de 1925
abandonà la secretaria del seu
sindicat. Posteriorment treballà d'empleat en el servei
d'aigües de
l'Ajuntament de Llemotges. François Masbatin va morir el 30
de maig de 1942 al
seu domicili, al número 37 del carrer Clos les Brunes, de
Llemotges (Llemosí,
Occitània). ***
Giacinto
Repossi - Giacinto Repossi:
El
30 de
maig de 1944 mor a
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i
resistent
antifeixista Giacinto Alfredo Repossi. Havia nascut el 20 de febrer de
1894 a Torí (Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Pietro
Repossi i Anna
Chiesa. Amb sa companya, l'anarquista Antonietta Teresa Barattero, amb
qui
tingué dos infants, regentà un quiosc de premsa a
Torí. Començà la seva activitat
en el moviment llibertari amb l'arribada del feixisme, subscrivint-se i
fent
donacions econòmiques a diaris anarquistes. Entre 1924 i
1926 distribuí el
periòdic Pensiero e Libertà,
al qual també estava subscrit. El novembre
de 1926, fugint del feixisme, organitzà amb uns companys un
pla de fugida
d'Itàlia i, amb la complicitat de guies especialitzats en
l'expatriació
il·legal, a principis de 1927 aconseguí travessar
el coll de Bardonecchia
(Piemont, Itàlia) i passar a França.
Acabà instal·lat a Lió (Forez,
Arpitània),
on entrà a formar part del grup anarquista «Sacco
e Vanzetti». Va ser inscrit
en el registre de frontera i en butlletí de recerca de la
Prefectura de Policia
de Torí, qualificat com a «element a sotmetre sota
vigilància especial per les
seves intencions violentes manifestes». L'estiu de 1927
abandonà Lió i
s'establí a París (França), on,
després de trobar feina de pintor en una empresa
de construcció, es guanyà la vida treballant en
diferents feinetes del ram. En
aquesta època viva a l'Hotel Georges, al número 2
del carrer Voltaire. Posteriorment
es traslladà a Villejuif (Illa de França,
França). En els anys següents
participà en nombroses iniciatives antifeixistes dels Grups
Anarquistes de la
Regió Parisenca (GARP), sobretot mantenint contacte amb la
militància torinesa.
Sa companya actuà durant un temps com a element de
connexió dels grups
clandestins actius a Torí. A partir de 1933 reduí
considerablement l'acció
militant a París, limitant-se a la recaptació i
distribució dels fons destinats
a les víctimes polítiques. Està
demostrat que lluità en la guerra d'Espanya
(1936-1939), però es tenen poques dades, però
sí que s'enrolà el febrer de 1937.
Durant l'ocupació de París per les tropes nazis
va ser detingut per la Gestapo
i, després de mesos de detenció, enviat a
Alemanya. Internat al camp de
concentració «Sonderlager» de Hinzert
(Hinzert-Pölert, Renània, Alemanya), va
ser destinat a treballs de manteniment de carreteres. El
març de 1942 va ser
retornat a Itàlia per agents de la policia alemanya que el
lliuraren a les
autoritats fronterera de Brenner (Tirol del Sud). Sotmès a
un ràpid
interrogatori, se li va assignar la residència a
Torí sota estreta vigilància
policíaca. Trobà feina en l'empresa industrial
«Roberto Incerti & C. Villar
Perosa» (RIV) del carrer Nizza de Torí. Actiu en
la Resistència piemontesa, el
març de 1944 va ser detingut a Torí i deportat el
20 de març al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria). Traslladat al camp auxiliar
de Gusen, fou posteriorment enviat al d'Schwechat-Flosidsdorf sota la
matrícula
59.095. Segons informes de la Creu Roja, Giacinto Repossi va morir el
30 de
maig de 1944 al subcamp de Wien-Schwechat, depenent del camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), de
«depauperació orgànica i de
insuficiència circulatòria». ***
Notícia
sobre Jacques Revaud publicada en el diari parisenc Le Temps del 12
d'abril de 1928 - Jacques Revaud: El
30 de maig de 1944 mor a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània)
el fuster ebenista anarquista
i antimilitarista Jacques Claude Revaud, conegut com Claudius.
Havia nascut el 16 de setembre –algunes fonts citen
erròniament el 17 de setembre– de 1903
a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).
Sos pares es deien Barthélemy Revaud, armer, i Julie
Victorine
Mesnier, domèstica. El 31 de juliol de 1926 es
casà a
Saint-Étienne amb Marie Antoinette Mourier. Durant les
eleccions
legislatives de 1928 va ser
candidat
abstencionista de la Unió Anarquista (UA) en la IV
Circumscripció de Saint-Étienne. A
començament
dels anys trenta fou el
tresorer del «Comitè de
Suport a Gérard Leretour» –aquest fou un
insubmís anarquista perseguit per la
justícia francesa– de
Saint-Étienne, el
secretari del qual fou André Montagne. En 1936 fou secretari
de la secció local
de la Lliga d'Objectors de Consciència (LOC), fundada per
Gérard Leretour.
Jacques Revaud va morir el 30 de maig de 1944
a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a
resultes de les ferides patides durant un bombardeig de la ciutat
quatre dies
abans. ***
Notícia sobre la condemna de Georges Thomas apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche du Berry del 26 de març de 1921 - Georges Thomas: El 30 de maig de 1970 mor a Châteauroux (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Louis Jules Thomas. Havia nascut el 8 de desembre de 1883 a Luant (Centre, França). Sos pares es deien Jean Thoms, forner, i Marie-Louise Brivadier, tavernera. Esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. El 25 de febrer de 1905 es casà a Gargilesse (Centre, França) amb Marie Marguerite Mégray. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a «socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions «comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 en L'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 al seu domicili de Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París. ***
Joves
anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?;
(asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena,
començaments de 1920) - Antonio Gramantieri: El 30 de maig de 1973 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Gramantieri. Havia nascut el 27 de novembre de 1898 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Gramantieri i Maria Margotti. Fill d'una família «subversiva», després de participar en la Gran Guerra, que el deixà mutilat, es traslladà a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En els primers anys del feixisme va ser contínuament perseguit i en 1923 decidí passar a França. De bell nou a Itàlia, s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de pintor per a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). El novembre de 1935 el prefecte de policia el proposà per al confinament, per haver pronunciat «frases escandaloses» contra el Duce, fet que va provocat que un obrer feixista que treballava al seu costat el bufetegés, però finalment només va ser amonestat formalment per les autoritats. Per mor d'aquest episodi, va ser despatxat de la FIAT i retornà a Mòdena. En 1940 el trobem empresonat a Asti (Piemont, Itàlia) i un cop lliure s'establí a Alba (Piemont, Itàlia). Durant la Resistència fou partisà en la 48 Brigada «Garibaldi», que operà a Langhe (Piemont, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena i s'adherí a la Federació Anarquista de Mòdena (FAM). El maig de 1947, amb Carlo Venturelli, va ser denunciat per difusió de manifests antimilitaristes. Processat en 1950, va ser absolt per manca de proves, però de tota manera va ser condemnat a dos anys de presó per «instigació a la desobediència». Posteriorment continuà militant en el moviment anarquista, però sense destacar ni comprometre's. ***
Necrològica
d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 25 de
juny de 1979 - Alejandro
Rodríguez Ruiz: El 30 de maig de 1979 mor a
Marsella (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Havia nascut
el 26 de juny de 1901 a Sésamo (Vega de Espinareda,
Lleó, Castella,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos
(Castella, Espanya). Quan era molt jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i
milità en la Secció de Cambres del
Sindicat de l'Alimentació de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en un camp de
concentració, però una familiars aconseguiren que
pogués sortir per a treballar
en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II
Guerra Mundial milità en
la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les
assemblees, conferències
i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf,
una de les seves
passions. ***
Necrològica
d'Espartaco Gabaldà Pla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 d'octubre de 1991 - Espartaco Gabaldà Pla: El 30 de maig de 1991 mor a Lió (Arpitània) l'anarcosindicalista i esperantista Espartaco Gabaldà Pla. Havia nascut el 28 de novembre de 1920 a Mataró (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien Josep Gabaldà i Francesca Pla. Encara adolescent, entre 1931 i 1933, col·laborà en el butlletí anarquista Societat Ateneu de Mataró. Al final de la Guerra Civil va ser mobilitzat i participà en els últims combats a la zona del riu Segre. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de passar per diversos camps de concentració francesos, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Corresa (Llemosí, Occitània). Durant l'ocupació alemanya va ser lliurat a les autoritats nazis per a treballar al «Mur de l'Atlàntic». Amb un altre company aconseguí escapar i amargar-se a casa d'uns amics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Montereau-sur-le-Jard (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballà de llenyataire d'explotació forestal en explotació forestal, com ara a Cantal (Alvèrnia, Occitània), on amb sa família creà una federació local itinerant de la CNT; a Corresa; a Argentat (Llemosí, Occitània), etc. En 1947 fou delegat de Cheny (Borgonya, França) al Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Cap el 1957 s'instal·là a Valença (Roine-Alps, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari fins als seus últims dies. Destacat esperantista, participà en la major part de congressos departamentals, nacionals i internacionals esperantistes, alguns dels quals organitzà, i, després de jubilar-se, es dedicà a l'ensenyament d'aquesta llengua auxiliar planificada internacional. En 1971, amb Albert Cnudde, organitzà a Grenoble (Delfinat, Arpitània) una exposició esperantista amb material de Leo Lantaigne. En 1979 va ser nomenat president del Grup Esperantista de Valença, càrrec que va mantenir fins a la seva defunció. En 1987 viatjà a Xina i va fer xerrades sobre la seva experiència esperantista en aquest país. Sa companya fou Alegria Arcal. Espartaco Gabaldà Pla va morir el 30 de maig de 1991 a l'Hospital de la Creu Roja de Lió (Arpitània); incinerat, les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Valença. ***
Joaquín
Raluy Sanmartín
- Joaquín Raluy
Sanmartín: El 30 de maig de 1996 mor a Sent
Joan lo Vièlh
(Llenguadoc, Occitània) el jornaler anarcosindicalista
Joaquín
Raluy Sanmartín. Havia nascut el 14 d'octubre de 1912 a
Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Josep Raluy i
Claudia
Sanmartín. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
participà en l'aixecament d'octubre de 1934 des de
l'aeròdrom Virgen del Camino
de Lleó (Castella, Espanya). A començaments de la
Revolució de 1936 lluità en
la «Columna Roja i Negra». Conseller municipal del
seu poble en 1937, fou
perseguit per la repressió estalinista engegada per les
tropes d'Enrique Líster
Forján contra les col·lectivitats aragoneses. A
finals de la guerra era
comissari de la 127 Brigada Mixta (antiga «Columna Roja i
Negra») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i fou ferit en dues
ocasions. Al final de
la guerra fou detingut al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) quan
intentava fugir i el març de 1939 tancat al camp de
concentració d'Albatera.
Després fou traslladat a l'hospital d'Archena, al sanatori
presó de Portacoeli
i a les presons de Saragossa, Osca i Barbastre. En 1943 fou condemnat a
mort,
però el juny de 1944 aconseguí fugir
espectacularment de la Presó Provincial
d'Osca amb sis companys confederals més també
condemnats a mort, dels quals un
caigué en l'intent. Passant per Zuera i Barcelona,
gràcies a la xarxa
clandestina de la CNT d'Aragó i de Catalunya,
pogué arribar a França per
Andorra (15 de setembre de 1945). Després de treballar en
una col·lectivitat,
va fer feina en la construcció a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), fins que un
accident l'obligà a retirar-se. Després
passà a la Colònia de Malalts i
Mutilats d'Aymare (Guiena, Occitània), de la qual va ser un
dels seus
animadors. Membre de la Comarcal confederal de Monsó en
l'Exili, en 1972
recollí nombrosos testimonis sobre les
col·lectivitats en aquesta regió durant
la Revolució. Durant 19 anys fou secretari administratiu de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i com a tal assistí al
Congrés de Marsella
(Provença, Occitània) de 1975. Fou membre de la
Comissió de Relacions del nucli
confederal de l'Alta Garona i Gers. Assistí a nombrosos
congressos en l'exili.
En 1983 fou membre de la Comissió de Relacions del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) d'Aragó, la Rioja i Navarra. Trobem articles seus en Cenit
i Solidaridad
Obrera. Sa companya a França fou
l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. La darrera etapa de
sa vida estigué domiciliat a
Puègbonieu (Llenguadoc,
Occitània). Joaquín
Raluy Sanmartín va morir el 30 de maig de 1996 a la
Clínica de l'Union de Sent Joan lo Vièlh
(Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen
erròniament el 3 de juny de 1996 a
Puègbonieu (Llenguadoc,
Occitània). En 2011 Víctor Bayona Vila
edità la seva autobiografia («Memorias
de un revolucionario. Mi vida i mi obra»), que va escriure
als 80 anys, sota el
títol El laberinto del destino. Memorias del
libertario aragonés Joaquín
Raluy Sanmartín. ***
Aurelio
Lolli - Aurelio Lolli: El
30 de maig de 1999
mor a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista
Aurelio Lolli. Havia
nascut el 10 d'agost de 1899 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia). Només va
rebre ensenyament primari, però aconseguí una
bona cultura de manera
autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista
i freqüentà la
posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes
de Castel Bolognese, que es
distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i
corbatí negre, a
diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de
Badone i es
distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb
el destacat
militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors,
amb Pasquale
Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello
Garavini, Domenico
Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de
Castel Bolognese, que
en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb
el Cercle Anarquista
de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan
tenia 17
anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser
enviat al
front, desertà. Després d'un mesos de
presó a Casale Monferrato (Piemont), va
ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses
afeccions (malària, grip
espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines
del
destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué
la militància
anarquista com pogué. En 1945, després de la II
Guerra Mundial, contribuí a la
reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En
1973, amb Nello
Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva
generació, refundaren la Biblioteca Llibertària
de Castel Bolognese en un local
de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves
propietats a la biblioteca i
en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi», de
la qual en va ser president fins a la seva mort. ***
Antonio
Gahete Barragán - Antonio Gahete
Barragán: El 30
de maig de 2013 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Gahete
Barragán. Havia nascut el 8 de febrer de 1957 a Granja
de Torrehermosa (Badajoz,
Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Antonio Gahete i Dolores
Barragán. Quan era
adolescent s'integrà en el moviment anarquista.
Després de la mort de dictador
Francisco Franco s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després
de l'escissió de la CNT, formà part de la
Federació de Banca de Madrid
(Espanya) de la Confederació General del Treball (CGT) i de
la Secció Sindical
del «Santander Central Hispano», participant
activament en les vagues d'aquest
sector. En els anys vuitanta va ser detingut i tancat als calabossos de
la
Direcció General de Seguretat (DGS) quan la campanya de
suport als inculpats
del muntatge policíac del «Cas Scala».
Antonio Gahete Barragán va morir el 30
de maig de 2013 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat
l'endemà
al cementiri madrileny de La Almudena. ***
Nunzio
Pernicone - Nunzio Pernicone: El 30 de maig de 2013 mor a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio Pernicone. Havia nascut el 20 de juny de 1940 al Greenwich Village de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA). Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos pares es deien Salvatore Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de companyies teatrals anarquistes que recaptaven fons per als periòdics anarquistes, com ara Il Martelo, i que durant els anys vint i trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant freqüentà els cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un tracte especial amb Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en història en la City University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la tesi The Italian Anarchist Movement. The Years of Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la direcció d'Arcangelo William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA). S'especialitzà en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys conegué l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul Avrich, que esdevingué amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats de Columbia (1969-1975) i d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries de Nova York en els anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del Departament d'Història i de Ciències Polítiques de la Universitat Drexter de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Publicà nombrosos articles dedicats a militants anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.). Participà en emissions radiofòniques i televisives i en conferències, i els seus cursos «Europe between the Wars (1919-1939)» i «Fascism» van ser molt seguits. La seva opinió especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised Immigrants to Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents publicacions especialitzades, com ara Italian American Review, Journal of American History, Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi Emigrazione, etc. Entre el 2004 i el 2007 edità el periòdic Italian Americana. Entre les seves obres destaquen Italian anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb altres), Carlo Tresca. Portrait of a rebel (2005 i 2010) i Terrorism. The first or anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i introduí The autobiography of Carlo Tresca. El dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum de les obres completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica i redactava un llibre que titulà provisionalment The propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century. Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de pròstata, Nunzio Pernicone va morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson University Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant de l'òpera i dels moixos –amb sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown (Bucks, Pennsilvània, EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu funeral, les contribucions a la seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de Filadèlfia o al Animal Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La Universitat Drexter va crear el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial Nunzio Pernicone) en la seva memòria. ***
José
Barroso Falcón i sa companya Celestina Preciados
Cortés en una manifestació
del Primer de Maig - José Barroso Falcón: El 30 de maig de 2019 mor a Càceres (Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso Falcón. Havia nascut el 24 de juny de 1929 a Càceres (Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Antonio Canuto Barroso Lucio, jornaler, i Dolores Cortés Ortiz. Sa mare va morir quan ell tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va acabar en un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van treure als 11 anys i va començar a treballar en la construcció, malgrat sos avis materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan es va casar amb un electricista. Les tardes feia classes a Acció Catòlica. Després de la mili a Canàries, va tornar a la construcció. A començaments dels anys seixanta va començar les mobilitzacions per la millora de les condicions laborals sindicat en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va participar activament en la vaga de la construcció, que va durar 55 dies, i en la qual van participar més de set mil obrers. Com que la Unió General de Treballadors (UGT) i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va continuar amb les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a l'església de San Juan. Participà activament fins el seu final en els actes de la Regional Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciados Cortés. José Barroso Falcón va morir el 30 de maig de 2019 a l'Hospital Virgen de la Montaña de Càceres (Extremadura, Espanya) i va ser enterrat al cementiri municipal de la ciutat. ***
Giorgio Stocco - Giorgio Stocco: El
30 de maig de 2023 mor a Vigonovo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Giorgio Stocco.
Havia nascut el 15 de novembre de 1955 a Sambruson (Dolo, Vèneto, Itàlia). Es
guanyava la vida treballant d'aparellador i topògraf. Actiu militant llibertari
durant els anys setanta, formà part del grup anarquista «Romeo Semenzato» de
Dolo. En 2009 va ser un dels fundadors del laboratori de cultura llibertària «Ateneo
Degli Imperfetti» (Ateneu dels Imperfectes) de Marghera (Vèneto, Itàlia) i
col·laborà en diverses iniciatives del «Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Giuseppe
Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia). El maig de 2000 assistí al congrés «Anarchici
ed ebrei, storia di un incontro» celebrat a Venècia. En 2001 s'instal·là a
Saonara (Vèneto, Itàlia). Giorgio Stocco va morir el 30 de maig de 2023 en una
accident de trànsit a Vigonovo (Vèneto, Itàlia), quan topà amb la seva moto amb
una furgoneta; va ser enterrat el 5 de juny al cementiri de Villatora (Saonara,
Vèneto, Itàlia). Deixà companya, Daniela Salmaso, i un fill, Davide Stocco. --- |
![Capçalera de "L'Égalitaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/legalitaire.jpg "Capçalera de \"L'Égalitaire\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[29/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/05]") |
|
![[31/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[31/05]") |
|
|
| Actualització: 14-085-24 |