|
---
Anarcoefemèrides
del 30 de juliol Esdeveniments
Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire - Surt L'Étendard
Révolutionnaire:
El 30 de juliol de 1882 surt a
Lió (Arpitània) el primer número del
setmanari anarquista L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire.
Fou continuador de Le
Droit Social (1882) i forma part d'una llarga
sèrie de capçaleres
publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser
ràpidament perseguit i els
seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i
Jean-Antoine
Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de
redacció. Els articles es publicaren sense signar,
però hi van col·laborar
Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon,
Jean-Antoine Coindre,
Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians,
François Dejoux,
Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin
(Le Bossu),
César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren
12 números, l'últim
el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat
el 27 d'agost de
1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste
(1883). ***
Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell) - Cinquè dia de la
Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de
1909 els
fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant
el matí
van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves
companyies d'Infanteria
des de Tortosa i des de València, i el general Luis de
Santiago Manescau va
dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb
destinació a
Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena
d'oposició o
aldarull. També al matí es produïren
nombroses detencions de dirigents de la
revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals
Rafael
Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes
les gestions
possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit
Republicà Radical
(PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel
centre de
Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos)
–alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues,
etc.)–
continuaren
fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general
Gremán Brandeis
Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el
fet més destacat del dia va
ser que pel centre de Sarrià començà a
circular, encara que de manera
simbòlica, el primer tramvia d'ençà
del començament de l'aixecament; també en
alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van
reparar les
conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines
del Banc d'Espanya i
d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit,
però, els incendis
s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les
dominiques a Horta. A
fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de
Montserrat,
capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del
Usón, es dirigí a
Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van
destruir rails,
incendiaren 20 vagons i tomaren les línies
telegràfiques. ***
Palais de la
Mutualité (París) - Míting a la Mutualité: El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure. ***
Portada
del número d'Umanità
Nova dedicat a Errico Malatesta - Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura. ***
Cartell
de l'acte - Xerrada de Souchy:
El 30 de juliol de 1976 se celebra al Saint Mark's Community Center de
Nova
Orleans (Louisiana, EUA) la conferència
«Revolutionary Spain then & now» (L'Espanya
revolucionària, aleshores i ara) del periodista anarquista
Augustin Souchy. Aquest
acte de celebració del quarantè aniversari de la
Revolució espanyola va ser organitzat
per l'International Libertarian Labor Fund (ILLF, Fons Internacional
Sindicalista Llibertari) i comptà amb el suport de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT).
Naixements
Adolphe Willette - Adolphe Willette:
El 30 de
juliol –algunes
fonts citen erròniament el 31 de juliol– de
1857 neix a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant,
caricaturista i escriptor
llibertari Léon-Adolphe Willette. Sos pares es
deien Henri-Léon Willette,
capità de
l'Estat Major aleshores a Marsella (Provença,
Occitània)
i després coronel ajudant de camp
del mariscal François Achille Bazaine,
i Marie-Claire-Élisabeth Funck. Amb 18 anys,
després d'estudiar a Dijon,
va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en
1881
debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va
instal·lar al barri parisenc de
Montmartre i llogà amb son germà, el doctor
Willette, un taller al número 20
del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a
la litografia i a la
pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo,
pintures al fresc,
vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i
menús de
cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de
Pierrot i de
Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886
s'allunyarà
progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals,
per
consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau
va crear el cabaret
«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va
exposar una pintura que havia
estat rebutjada al Saló, a més de diversos
plafons i el seu famós Parce
Domine (1884),
avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret
freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri
Rivière, Maurice Donnay, Maurice
Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro,
Vincent Van
Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després
decorarà nombrosos cabarets
i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del
Ball
Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de
l'Ajuntament de París.
Apassionat polemista, va col·laborar en diversos
periòdics llibertaris i
humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,
Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole
Illustrée,
i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au
Beurre. A
més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) –que
serà denunciat per ultratge a
l'Exèrcit–, La
Vache
Enragée (1896-1897),
Le
Pied de Nez (1901),
Les
Humoristes (1901,
amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer
Dreyfus», es va presentar com a
únic «candidat antisemita» a les
eleccions legislatives del 22 de setembre, per
a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va
realitzar la decoració
de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre
de 1889, del Moulin-Rouge, i
creà el famós molí que va pintar en
magenta. En 1899 es casà al XVIII Districte de
París amb
la dissenyadora tipògrafa Eva Ferdinande Octavie Fleury, amb
el
pintor anarquista Théophile Alexandre Steinlen com a un dels
testimonis, matrimoni que es va dissoldre per divorci el 10 d'abril de
1908. El 21 de desembre de 1909 es casà al XVII Districte de
París amb Charlotte Liondine Duchâteau. En 1911 el
Museu
de les Arts
Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any
següent va ser nomenat cavaller
de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un
grup de joves artistes de
Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui
grimpe», que volia renovar
l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot,
molt
admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va
fundar
en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer
president fins al
1923. Aquest últim any posà la primer pedra del
dispensari dels Petits Paulbots
a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 al seu
domicili del número 28 del carrer Lacroix del XVII Districte
de
París (França)
i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest
autor de
dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar
a la
religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per
als artistes finats.
El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant
del Sacré-Coeur
van ser rebatejats amb el nom de la també
llibertària Louise Michel. ***
Aristide
Delannoy - Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Grégoire Joseph Delannoy. Era fill d'Arthur Delanoy, rellotger i joier, i de Joséphine Gruppe, rendista. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. El 30 de desembre de 1905 es casà al XIV Districte de París amb la belga Marie Durant. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot un èxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 al seu domicili del XIV Districte de París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre. ***
Retrat
de Nino Samaja (Ginebra, 1900) - Nino Samaja: El
30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia) el metge i propagandista anarquista,
i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el
pseudònim Kristen Larsen.
Fill d'una família
jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals
del segle
XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats
del moviment
anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per
haver organitzat una
manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la
policia de Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar,
el va definir com a «un noi
influenciat per les idees anarquistes» i que en
«defensa les més radicals». En
1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser
jutjat i
condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la
deportació fugí a
Trieste (Friül), però va ser detingut per la
policia austríaca, lliurat a la
italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el
14 de
març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la
Federació Anarquista de
Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat
sota
arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només
va estar uns mesos
gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys
de màxima activitat política,
va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i
amb el
grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A
començaments de 1898 es
trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit,
hagué de canviar d'identitat i
passar a la clandestinitat. El març de 1898
signà, amb Vivaldo Lacchini i
Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis
Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com
a suplement en L'Agitazione.
Després de la detenció
dels redactors del periòdic L'Agitazione,
es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres
joves companys, de
l'edició i difusió clandestina de la
publicació, on col·laborà sota el
pseudònim
Kristen Larsen. El maig de 1898
llançà l'últim número
d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i,
sempre buscat
per la policia, s'exilià, després d'una curta
estada clandestina a Florència
(Toscana), a França. A París visqué
fent traduccions i treballant en diverses
feinetes, però sense abandonar el seu compromís
polític. En 1898 publicà el
fullet Les émeutes de la faim en
Italie
i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le
militarisme et la société moderne. Fou
un dels organitzadors del Congrés
Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19
i el 22
de setembre de 1899 a París, però que va ser
prohibit per les autoritats
franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899
col·laborà en Les Temps
Nouveaux. Com a delegat de
Suïssa per al Congrés Antiparlamentari
Internacional de París, en 1900 va ser
expulsat de França i marxà cap a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat
promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni i
Émile François Held, la
publicació de l'Almanacco
socialista
anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900
va estar
empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i
redactà, amb altres companys
(Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic
bilingüe Il Risveglio Socialista
Anarchico / Le
Réveil Socialista Anarchiste, que
esdevingué un de les publicacions
anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es
llicencià en medicina
a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys
després. En 1901 va ser
detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves
activitats
polítiques i restà empresonat alguns mesos. En
1902 es casà amb la romanesa
Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La
législation ouvrière, résponse a M.
Jaurès, publicat en italià
per l'editorial d'Il Pensiero en
1906.
Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències,
amb Charles Fulpius i
Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la
religió o també en defensa de
l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del
cantó de Ginebra
en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i
s'establí a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) i exercí la seva professió
mèdica sense abandonar les seves tasques
polítiques. Durant molt de temps formà part del
grup anarquista encapçalat per
Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es
relacionà amb els
redactors de L'Agitazione, tot i
que
el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou
partidari d'un moviment
anarquista orgànicament federalista, socialista i no
individualista. Durant la
Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i
s'acostà al socialista, però
sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser
nomenat metge
numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya,
però aquest càrrec va ser
revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo
«opositor al
feixisme». En aquesta època, el prefecte
dissolgué l'Institut Bolonyès de
Protecció i Assistència per a les Assegurances
Socials que havia promogut des
del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del
Partit
Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a
càrrecs públics i visqué
exercitant la seva professió de manera privada. El novembre
de 1926 va ser
detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat
durant una
curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim
feixista, va ser
privat del seu càrrec de docent universitari en patologia
especial mèdica
demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de
les lleis racials,
va ser exclòs de la pràctica mèdica
per la seva condició de jueu. Durant la
lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943
va ser
detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella
(Emília-Romanya, Itàlia) i
alliberat el 3 de desembre –evità la
deportació com a jueu a un camp
d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la
seva edat. Després de
la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i
restituït per a la docència.
En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys
d'exili als Estats Units,
Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut
personalment i políticament
pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a
les files
del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària
(PSIUP). El març de 1946 i el
maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant
una dècada
assessorà sanitàriament el consistori
bolonyès i gràcies a ell la ciutat
aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i
sanitari, nivell que s'havia
perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit
tinent d'alcalde i
mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En
1953, amb els seus companys
maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El
juliol de 1954
reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb
textos del poeta Giosuè Carducci,
en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un
enfrontament
polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el
PSI no el presentà
com a candidat, fet que li va causar una gran
desil·lusió. Es retirà de la vida
pública i reprengué els seus estudis i assaigs
sobre el Risorgimento, el
moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,
Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,
Progress Medical, Rassegna
Mensile d'Israele, Revue Medicale
de la Suisse Romande, Riviste di
Psichiatria, etc. És autor de
Le siège des convulsions
épileptiformes
toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina
de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista
critica
(1915), I tumori dell'esofago
(1918),
Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della
chirurgia conservatrice (1919), Emboli
polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz
pseudoleucemico (1920), L'eventratrio
diaphagmatica (1920), Le malattie
professionali dei ferrovieri
(1922), Studi di medicina sociale in
rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione
(1924) i Bologna giacobina (1959),
entre d'altres.
Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia). Armando Borghi en publicà una
necrològica en Umanità
Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla
Mimì
Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles
de caràcter
històric, econòmic, social i polític a
la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi»
de Lugo. ***
Frans Masereel (1925) - Frans Masereel: El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Flandes) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel. Sos pares es deien Frans Jaak Masereel i Louise Adelaïde Ernestina Vandekerckhove. Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i és nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Sa companya fou Laure Joséphine Louise Malclès. Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 al seu domicili d'Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper. ***
Joan
Puig i Elías - Joan Puig Elías: El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Climent Jaume Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, sos pares es deien Ramon Puig Carrera, obrer, i Magdalena Elías Pagès. Va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el «Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol. ***
Necrològica
de Domingo Vivancos apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 d'octubre de 1987 - Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París «Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà). ***
Dino
Fontana - Dino Fontana: El
30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i
esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino
o Dino. Quan tenia quatre anys amb
sa
família emigrà a Suïssa i
després a França, on acabà l'escola i
aprengué
l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista
llibertària, l'influí
enormement. De molt jove s'introduí en els cercles
llibertaris i participà
activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme
–fou
seguidor
d'Émile Armand–, el neomaltusianisme
–partidari de la
vasectomia, conegué Norbert
Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva
joventut–, el
naturisme –era vegetarià i ni fumava ni
bevia–
l'antimilitarisme i la
campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va
veure
incrementada gràcies al coneixement del francès,
el castellà i l'esperanto, del
qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937
marxà a l'Espanya
en guerra, però, profundament antimilitarista, no
lluità als fronts i realitzà
altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II
Guerra Mundial va
estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per
insubmissió al
servei militar. Després del conflicte
bèl·lic participà en els campaments
llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava
sis
mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant
el món
amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de
provençal de Porquerolles
per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la
seva residència de
Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com
«Casa Esperanto», quan era
perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de
Milà. Dino Fontana va
morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a
conseqüència de problemes cardíacs. La
Biblioteca Municipal de Carpingnano
Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la
màquina de cosir amb la qual
treballava. Part del seu arxiu personal («Fons
Fontana») es troba dipositat al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa). ***
Necrològica
de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25 de
març de 1986 - Teodomiro Hurtado Rodríguez: El 30 de juliol de 1904 neix a Palacios de Goda (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodomiro Hurtado Rodríguez. Sos pares es deien Víctor Hurtado i Genara Rodríguez. Quan tenia 18 anys emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on començà a treballar de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà treballant en els ferrocarrils fins a la seva jubilació i militant en la Federació Local de Tarba de la CNT. Sa companya fou María Bres. Teodomiro Hurtado Rodríguez va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1986 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). ***
Notícia orgànica d'Émile Brière apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de maig de 1933 - Émile Brière: El
30 de juliol de 1906 neix a Maisons-Laffitte (Illa de França, França)
l'anarquista i sindicalista Émile François Brière. Sos pares, no casats, es
deien Aimé François Brière, cavallerís, i Mathilde Alexandrine Grosmann,
bugadera; la mare reconegué l'infant el 14 de juny de 1907 a Argenteuil (Illa
de França, França) i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella
celebrat el 20 de desembre de 1910 al IV Districte de París (França). Es guanyava
la vida treballant de muntador d'equips de calefacció i estava sindicat. L'11
de setembre de 1926 es casà al IV Districte de París (França) amb la domèstica
polonesa Anna Mostova i en aquesta època vivia amb sa mare ja vídua al número 7
del carrer Étuves Saint-Martin de París. Va ser un dels fundadors, el novembre
de 1933, del Grup Anarquista de Les Lilas (Illa de França, França), adherit a
la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), del qual va ser secretari, que
es reunia al seu domicili, al número 45 de Sente des Épinettes, i posteriorment
a la Sala Maillot, al número 82 de l'avinguda Pasteur. Entre el 20 i el 21 de
maig de 1934 participà en el Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París.
També va assistir als Congressos de l'UA celebrats a París entre el 12 i el 13
d'abril de 1936 i entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1937. En tots
aquests congressos va ser nomenat membre de la comissió administrativa de l'UA,
a la qual pertanyia encara en 1939. Entre 1935 i 1937 va col·laborar en Le Libertaire.
L'abril de 1936 va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives. Durant
l'Ocupació, un informe policíac assenyalava que estava absent des de principis
de 1941 del seu domicili, al número 37 del carrer Floréal, de Les Lilas. En
1950 habitava al número 5 del carrer Pasteur del XI Districte de París, que va
ser el seu últim domicili, i estava en la llista de llars anarquistes a vigilar
per la policia. Émile Brière va morir l'11 de maig de 1951 a l'Hospital Tenon
del XX Districte de París (França). ***
Alfonso
Failla - Alfonso Failla: El
30 de juliol
de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i
combatent
antifeixista Alfonso Failla. Sos pares es deien Angelo Failla i Maria
Anna Valentino. De molt jove es va involucrar en el
moviment
anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada
contra un milenar
de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien
desembarcat a
Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest
moviment, encapçalat pels
treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total
que obligà les
autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes
expedicionàries al
port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de
Ponça i, llevat un curt
període de temps sota vigilància
policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat
fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels
més fermes partidaris
de la reorganització del moviment anarquista entre els
presoners. L'11 de juny
de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte
feixista de
Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El
juliol de 1943 molts
militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini
i la
instauració del règim del mariscal Pietro
Badoglio, però els anarquistes
continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser
traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a
Arezzo, on les
condicions van ser atroces, amb continus simulacres
d'execució i brutalitats
sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada
per Failla i que
va provocar una evasió en massa. Unit a la
resistència, va actuar sobretot a
Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de
presoners italians a fugir
dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la
guerra va retornar a les
activitats anarquistes orgàniques. En 1945
participà en l'organització de la
Federació Comunista Llibertària de l'Alta
Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a
ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la
conferència fundacional
de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma
va ser un dels
editors del setmanari anarquista Umanità Nova
i va participar activament
en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A
partir de 1957 dirigirà
el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud.
i En 1967 assistí com a
delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional
celebrada en aquesta
localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de
l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb
Carlo
Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral
d'Itàlia
(LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de
Carrara organitzat per la
Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput
pels
«expontaneistes», encapçalats per Daniel
Cohn-Bendit. Després de participar en
centenars de conferències, debats, comitès,
manifestacions, etc., i d'escriure
en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva
activitat a
partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir
el 26 gener
de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la
cançó anarquista
partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi
publicà un recull
dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile
di
ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998
la família
d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal –documents,
pamflets,
etc., de
la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i
1974– a la
Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat
inventariat i descrit per
Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista
Alfonso Failla» de la FAI. ***
Necrològica
de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de març de 1974 - Francisco Blanco Ponce: El 30 de juliol de 1908 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Blanco Ponce. Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou un dels responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i deportat com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la construcció i s'integrà en la Federació Local de Rennes de la CNT. En 1972 va fer una conferència a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen Pérez de la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya). ***
Necrològica
de Mariano Ocaña Ortega apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 3 d'agost de 1969 - Mariano Ocaña Ortega:
El 30 de juliol de 1911 neix a Madrid (Espanya)
–algunes fonts citen erròniament Valladolid
(Castella, Espanya)–
l'anarquista,
anarcosindicalista i esperantista Mariano Ocaña. Sos pares
es deien José Ocaña i Amparo Ortega. Obrer
ajustador als ferrocarrils, quan
tenia 17
anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i milità en les
Joventuts Llibertàries de la seva ciutat natal. En la
primera meitat de 1936
formava part de la CNT d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya).
En aquest
any col·laborà en ¡Campo
Libre! i Solidaridad Obrera.
Durant la guerra
civil fou soldat en la Companyia de Transmissions de la 55
Divisió i havia
estat traslladat de la 34 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola al sector català d'Olot i de Ripoll. El 12 de
febrer de 1939, quan el
triomf franquista era una fet, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Membre de la Federació
Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en els anys
seixanta fou membre de la
Comissió Intercontinental de Relacions (CIR) de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i col·laborà en el Boletín
Interno
CIR (1966-1967). En 1962 milità en la
Federació Local de Bezons (Illa de
França, França) de la CNT i fou secretari de la
Regional Centre de la CNT en
l'exili i tresorer de l'FNIF. Durant la primavera de 1966, amb
Frederica
Montseny Mañé, representà la FAI en la
Comissió Preparatòria del Congrés
Intercontinental de Carrara (Toscana, Itàlia), amb destacats
anarquistes, com
ara Georgi Grigorov (Georges Balkanski),
Guy Malouvier i Umberto Marzocchi. Militant esperantista,
col·laborà en diverses
publicacions llibertàries (Le
Combat
Syndicaliste, Espoir,
etc.). En 1968
residia a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i a partir del
març de 1969 a
Carcassona. Sa companya fou Palmira López. Mariano
Ocaña Ortega va morir el 7 de juny de 1969 a
l'Hospital de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània) a causa d'una llarga malaltia de cor. ***
Francisco
Carrasquer Launed - Francisco Carrasquer Launed:
El 30 de
juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) l'intel·lectual
anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix
Carrasquer Pueyo, petit
terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de
Regs d'Albalat
de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals
sobrevisqueren cinc (Félix,
Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns
dels quals arribaran a ser
destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare,
Presentación Launed Carrera,
morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar
la roba. Son pare va contreure
nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor
anarquista
Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu
poble natal
i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida
(Segrià, Catalunya). Perduda
la fe, quatre anys després abandonà els estudis i
s'instal·là a Barcelona, on
visqué la proclamació de la II
República espanyola. A la capital catalana
treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori,
passant, hortolà, ajudant
de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el
retornà a Albalat de
Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a
la fleca de son
germà major Félix. En 1933, com en altres
indrets, es proclamà el comunisme
llibertari a la població, instigat entre altres pel seu
germà Félix. Fugint de
la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja
vivia son germà José. A
la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut
Balmes, va fer de
mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans
José i Félix en la
creació de l'Escola Racionalista «Eliseu
Reclus». És en aquesta època que entra
a formar part del moviment llibertari català.
Participà activament en la
resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936,
especialment
en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà
part del seu Consell
Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el
saqueig del convent
dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva
les vides dels
religiosos i les riqueses artístiques que hi havia.
Després marxà al front
enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou
nomenat cap de Centúria, alhora
que feia classes de primeres lletres als combatents. Després
d'un curs de
preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest,
País Valencià) va ser
nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan el triomf
franquista era un fet, el
10 de febrer de 1939 passà a França i
després de patir durant set mesos el camp
de concentració de Vernet, va ser reclamat per la
Universitat de Nantes per a
dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra
Mundial hagué de treballar
en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets
(Pau, Tolosa de
Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943
retornà a la
Península, però va ser detingut a Sort (Pallars
Sobirà, Catalunya) i tancat a
la presó Model de Barcelona. Després de mig any
de presó, va ser enviat
forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que
durà tres anys,
enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la
Península s'integrà,
juntament amb son germà Félix, en la lluita
clandestina i fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i delegat
de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques
(ANFD). El desembre de 1946 va
ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat
fins el
juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí
acabar el batxillerat
en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà
clandestinament a França i
estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona,
on tingué com a
professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A
París visqué amb
Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de
castellà i de literatura, matèries
de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a
secretari de la Federació
Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda
Universitària, a José
Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo
Ibérico, amb qui
mantingué sempre una estreta amistat. En 1953
s'establí a Amsterdam (Països
Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa
Radio Nederland
Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de
1.500 xerrades culturals. En
aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses
traduccions i, un cop doctorat
en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a
la Universitat de
Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de
Leiden, on romangué
18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural
del país, formant
part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat
d'Escriptors
d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la
Société Europeénne de la
Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu
d'Holanda la distinció
de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de
difusió de la
cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco
Franco,
retornà a Catalunya, i s'instal·là a
Tàrrega, localitat natal de sa companya
Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca
intel·lectual
(premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.).
En 1985 rebé l'Encomanda de
l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista.
Trobem articles seus en
nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,
Alazet, Andalán,
Anthropos, Archipiélago,
Bicicleta, El
Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos
de Ruedo
Ibérico, El
Día de Aragón, España
Libre, Frente Libertario,
Ideas-Orto,
Ínsula, La
Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva
Era, Papeles de Son
Armadans, Poesía de
España, Polémica,
La Razón, Revista
de Accidente,
Revista de Occidente, Ruta,
Sin Embargo, Taifa,
Trébede, Triunfo,
Umbral, El
Viejo Topo, etc. A més d'aquestes,
publicà i fundà nombroses publicacions
periòdiques als Països Baixos, Alemanya,
Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de
l'holandès nombrosos autors, com ara
Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning,
Willemse,
Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs,
Boost,
Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia
holandesa (Antología de poetas
holandeses
contemporáneos, Nueva
antología de la
poesía holandesa, La
moderna poesía
holandesa, Poesía
moderna flamenca,
Antología de la poesía
neerlandesa
moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i
en Felipe Alaiz, publicà
diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos
gèneres,
entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres
podem
destacar Manda el corazón
(1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas
(1960), Felipe Aláiz. Estudio y
antología
del primer anarquista español (1961), Carta
de Holanda (1966), La traduction
poética de la poésie (1968), Tres
variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas
(1969, 1976 i 1984), Imán y la
novela
histórica de Sender (1970), Samblancat,
Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender
(1982), Ramón J. Sender. In
memoriam (1983, amb altres), Poemas
a viva voz (1987), Máscaras
para un espació (1990, amb
altres), Nada más realista que el
anarquismo (1991), El exilio de las
Españas de 1939 (1991, amb altres), El
grito del sentido común. De los automatismos a la libertad
(1994), La integral de ambos mundos: Sender
(1994), Holanda al eapañol
(1995), Manos de amor manojo
(1995), Coplas de la piel triunfante
(1995), Palabra bajo protesta.
Antología poética
(1999), Ramón J. Sender, el
escritor del
siglo XX (2001), Sender en su siglo
(2001), Ascaso y Zaragoza. Dos
pérdidas:
la pérdida (2003), Pondera,
¡que algo
queda! (2006), El
altruísmo del
superviviente (2007), Poesía
completa
(2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas
de eternidad (2007), Poemario
aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat
amb el Premi de
les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li
retè un homenatge en
unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de
diverses entitats
ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a
la Residència Sant Antoni de
Tàrrega
(Urgell, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta
població. Francisco
Carrasquer Launed (1915-2012) ***
Antonio
Gambau Gil - Antonio Gambau Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambau Gil. Sos pares es deien Antonio Gambau Cerezuela, jornaler, i Concepción Gil Altavas. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambau Gil va morir el 16 de desembre de 2002 a l'Hospital Comarcal d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939). ***
Certificat
de defunció de Domingo Blázquez Pascual - Domingo Blázquez
Pascual: El 30 de juliol de 1921 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Domingo Blázquez Pascual, conegut com Minguet.
Era
fill de Domingo Blázquez Fortes i de Leonor Pascual Bernat,
militants
anarquistes i anarcosindicalistes del barri barcelonès de
Sant Andreu. Era el
fill primogènit d'una família de quatre germans
(Domingo, Francisco, Carlos i
María). Quan tenia 12 anys començà a
fer feina d'aprenent a la fàbrica tèxtil on
treballava son pare i ben aviat s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà amb tota
sa família a França. Mentre son pare va ser
enviat a l'illa d'Oléron, els
quatre germans i sa mare van ser enviats a Graulhet (Llenguadoc,
Occitània).
Posteriorment va ser internat al camp de concentració de
Sètfonts, on el 28
d'octubre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE) i enviat Auxerre (Borgonya, França) per a treballar en
les mines i en la
construcció. El juny de 1940 va ser capturat pels alemanys,
després de passar
pel l'Stalag VI-A a Hemer (Rin del Nord - Westfàlia,
Alemanya), internat, sota
la matrícula 39.908, a l'Stalag XII-D a Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya).
El 31 de març de 1941 va ser deportat, sota la
matrícula 3.828, amb un comboi
de 356 espanyols, dels quals 160 moriren, al camp de
concentració de Mauthausen
(Alta Àustria, Àustria), on arribà el
3 d'abril. El 8 d'abril de 1941 va ser
traslladat, sota la matrícula 11.920, al camp de Gusen.
Domingo Blázquez Pascual
va morir el 31 de desembre de 1941 al camp de concentració
de Gusen (Alta
Àustria, Àustria). ***
Alejandro
Sancho Riera (Alcanyís, 1989) [CIRA - Lausana] - Alejandro Sancho
Riera: El 30 de juliol de 1926 neix
a
Barcelona (Catalunya) el
llibertari Alejandro Sancho Riera. Sa mare es deia Rosa Riera Grondona
i son pare
Alejandro
Sancho Subirats, republicà federal i capità
d'enginyers que entre 1929 i 1930
s'acostà a l'anarcosindicalisme, col·laborant en
la premsa sota el pseudònim Fernando Castillo
i que tingué un paper
destacat en el comitè revolucionari creat el juny de 1930
amb militars i
anarquistes que preparà la conspiració frustrada
d'octubre de 1930 i que acabà
detingut i empresonat al castell de Montjuïc, morint mesos
després, en 1931,
amb 37 anys, de la malaltia allà contreta. Alejandro Sancho
Riera s'instal·là a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es guanyà la vida com
a traductor en
l'Organització Mundial de la Salut.
Col·laborà activament durant 15 anys amb el
Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) quan aquest
s'establí
a Ginebra. Sota el pseudònim Fernando
Castillo, el mateix que va fer servir son pare,
redactà ressenyes bibliogràfiques
per al Bulletin du CIRA. A partir de
1973 ajudà els joves emigrants espanyols que venien a
Suïssa a la recerca de
feina i mantingué estrets contactes amb els anarquistes de
l'exili espanyol,
per als quals realitzà, discretament, activitats
clandestines. Es relacionà,
entre d'altres, amb els intel·lectuals José
Ángel Valente Docasar i Miguel
Sánchez-Mazas Ferlosio. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, serví
d'enllaç entre el CIRA i els arxius espanyols que s'hi
anaven obrint. A partir
de 1990, quan el CIRA es traslladà a Lausana (Vaud,
Suïssa), la seva
participació s'hi va reduir per mor de la
distància física. Malalt d'Alzheimer,
els seus últims anys els passà en un centre
especialitzat. Sa companya, amb qui
va tenir tres infants (Miquel, Lorenzo i Inés), va morir
abans que ell. Alejandro Sancho Riera va morir el 4 de juny de 2020
a Le Grand-Saconnex
(Ginebra, Suïssa). ***
Maurice
Frot - Maurice Frot: El
30 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11
d'abril– de 1928 neix a La Sala (Llenguadoc,
Occitània)
l'escriptor i cantautor
llibertari Maurice Jean Paul Frot. Sos pares es deien Marcel
Frédéric Frot,
ferrador i
ferrer, i Rose Jeanne Dauzou. Després de passar quatre anys
en un
internat educatiu
durant l'Ocupació i de participar al final de la guerra en
la Resistència, quan
tenia 17 anys s'enrolà en l'exèrcit de l'aire com
a paracaigudista i va ser
destinat amb el cos expedicionari a la guerra d'Indoxina, on va
romandre fins
el 1948. L'abril de 1949 es casà a Boulogne-sur-Mer (Nord -
Pas de Calais) amb Raymonde
Jeanne Faucher, amb qui es va divorciar en 1992. En 1950
abandonà
l'exèrcit i, després
d'un temps fent de pescador a Islàndia, treballà
com a cap de vendes en una
empresa de contraplacat. En 1956 conegué el cantautor
anarquista Léo Ferré i
esdevingué son amic. La seva experiència
indoxinesa li va servir per a escriure
Le roi des rats (1965), amb prefaci
de Léo Ferré, i Nibergue
(1969), que
obtingué el Premi Eugène Dabid de
Novel·la Populista en 1970. Després d'un
temps fent d'impressor, fins al 1973 fou el secretari i l'administrador
de Léo
Ferré, qui el va introduir en el moviment llibertari.
Participà regularment en
les activitats del grup anarquista «Louise Michel»,
animat per Maurice Joyeux,
qui en 1971 li va fer el prefaci del seu llibre Mutinerie
à Montluc. En aquesta època
publicà articles en la
revista cultural anarquista La Rue
i
en Le Monde Libertaire. El juny de
1973 va renyir amb Léo Ferré i la seva
col·laboració acabà, una amistat que
no
es renovà vertaderament fins al final de la vida de
Ferré. En 1975, amb l'antic
pianista de Léo Ferré, Paul Castanier, que
també s'havia barallat amb Ferré,
muntà a Marsella (Provença, Occitània)
la peça de teatre social Le
Vide-Ordures, segons l'obra del poeta
africà Pierre Jean Oswald, que tocà al Teatre
Toursky de Marsella sota les
direccions musical de Richard Martin i escènica de Franck
Andron. En 1975
publicà el disc Meillant chate Frot
i
dos anys després Mangiamerda.
Durant
els anys setanta organitzà nombroses gales de suport als
grups llibertaris, a
Amnesty Internacional, al Partit Socialista Unificat (PSU) i a
periòdics com Libération,
amb el qual va col·laborar
amb articles, i Politique Hebdo.
També
fou animador del col·lectiu d'artistes
«Écoute s'il pleut». En 1977
fundà, amb
Daniel Colling i Alain Meilland, el festival musical «Le
Printemps de Bourges»,
que va codirigir fins al 2003. També en 1977
publicà el llibre Le dernier
Mandrin, amb Jean-Baptiste
Buisson, germà d'Émile Buisson, qui de manera
novel·lada presentà els anys de bandidatge
de l'antic «enemic públic núm.
1» i denuncià la pena de mort que li va ser
aplicada a Émile Buisson el 28 de febrer de 1956 a la
presó parisenca de la
Santé. Dins del festival «Le Printemps de
Bourges» va escriure dos espectacles
musicals amb Alain Meilland. En 1978 a Bourges (Centre,
França) muntà Les
Travailleurs de la Nuit, espectacle
musical en homenatge a l'anarquista desvalisador Marius Jacob, i aquest
mateix
any publicà el disc Le dissident.
En
1979 sortí el seu disc L'Arlequin,
l'ordinateur et le petit lapin. També
és autor d'uns records de joventut, Le
tombeau des jaloux (2000), i d'una
biografia de Léo Ferré, Je
ne suis pas
Léo Ferré (2001, reeditada en 2008 com Léo
Ferré, comme si j'vous disais). Maurice
Frot va morir el 6 de setembre de 2004
a l'Hospital de Brunoy (Illa de França, França)
d'una embòlia pulmonar.
Defuncions
Portada
de la primera edició del llibre de Lanjalley - Paul Lanjalley: El
30 de juliol de
1887 mor a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista
internacionalista i
anarquista Paul Georges
Lanjalley. Havia nascut
el 29 de juny de
1843 –algunes fonts
citen erròniament 1848– a l'antic II
Districte (actual IX Districte) de
París (França). Era fill dels rendistes Pierre
Lanjalley, empleat, i de
Marguerite
Françoise Louise Corsant. A partir de 1863 ocupà
un petit càrrec de funcionari
en el Ministeri de Finances. Des de 1868 assistí a totes les
reunions dels
grups revolucionaris parisencs i formà part activa de
l'oposició socialista
sota el Segon Imperi. En 1871, quan esclatà la Comuna de
París ja era membre de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va estar
molt lligat a
revolucionaris francesos, com ara Vermorel, Avrial, Marc Gromier,
Jean-Joseph
Barberet, Héligon, Gustave Jeanneret, Benoît Malon
i Murat, entre d'altres.
Durant la Comuna de París no ocupà cap
càrrec públic, però es
dedicà a fer una
crònica dels fets revolucionaris dia a dia fent servir els
seus testimonis i
d'altres protagonistes i abundant documentació de diferents
organitzacions
(Federació Republicana de la Guàrdia Nacional,
Comitè Central Federal, AIT,
etc.). Amb tot aquest material, el mateix 1871 publicà, amb
Paul Corriez, el
llibre Histoire de la
Révolution du 18 mars, considerada la primera
història sobre la Comuna de París favorable a la
revolució i no hostil
als communards –dos
anys després va ser traduïda al rus.
Gràcies a ell, quan es desencadenà la
repressió de les forces de Versalles
contra els insurgents de la Comuna, salvà nombrosa
documentació de diverses
societats obreres. Reivindicà l'organització
obrera (sindicats, cooperatives de
producció, etc.) i la vaga com a inevitable, ja que d'altra
manera els patrons
no cedeixen davant les reivindicacions proletàries.
Col·laborà com a
periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses
publicacions
socialistes i llibertàries, com ara La
Réforme, Le Cri du
Peuple, Le Vengeur, Le Rappel, La
Vérité, La
Répúblique des Travailleurs, La Constitution, La
République Française i Le Corsaire, entre
d'altres.
Mantingué una estreta col·laboració
amb la Federació del Jura de l'AIT i amb el
seu òrgan d'expressió, Bulletin de la
Fédération Jurassienne,
encara que la Secció de Propaganda de l'AIT de Ginebra
denuncià la seva
«moderació». En 1877 es casà
amb Marie Catherine Thiry. Va ser nomenat Cavaller
de la Legió d'Honor i en el moment de la seva
defunció ocupava el càrrec de
subdirector en disponibilitat del Ministeri de Finances. Paul Lanjalley
va morir
el 30 de juliol de 1887 al seu domicili, al número 5 del
carrer Montrosier, de
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i va
ser enterrat l'1 d'agost de 1887
al cementiri parisenc de Montmartre. ***
Foto policíaca d'Aristide Gardrat - Aristide Gardrat:
El
30 de juliol de 1893 mor a París (França) el
socialista i anarquista
Pierre Aristide Gardrat (Pierre Gardrat)
–a vegades citat erròniament Garderat.
Havia nascut el 9 d'abril de 1859 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França).
Era fill natural d'Eugénie Bacqueville i va ser reconegut en
el registre civil per
son pare, el cirurgià dentista,
francmaçó, lliurepensador, republicà i
regidor
municipal de Lilla, Pierre Aristide Gardrat. Es va llicenciar, segons
Charles
Malato, en lletres i en ciències, i estava dotat per a les
matemàtiques. El 5
de juny de 1881 es traslladà a París
(França) per a treballar d'obrer tipògraf
i s'instal·là al número 13 del carrer
Champollion de París. El 13 de desembre de
1881 demanà permís a les autoritats per continuar
publicant i estampant a la
seva impremta, al número 9 del carrer Aboukir de
París, L'Égalité. Organe
hebdomadaire du Parti Ouvrier. En 1882 assistí a
les reunions del grup
«L'Égalité»,
al número 183 del carrer Saint-Denis. En 1882 troba feina de
comptable en la
companyia asseguradora «L'Union», al
número 15 del carrer Banque, i vivia al
número 62 del carrer Pigalle. El 28 de juliol de 1882 va ser
jutjat com a
gerent de L'Égalité,
juntament amb Jules Guesde, per un delicte de
«difamació i injúries» arran
de la denúncia de l'antic pintor Veyssier i
ambdós
van ser condemnats el 4 d'agost a 100 francs de multa. En aquesta
època era
secretari de Jules Guesde i es dedicava a copiar-li documents de les
biblioteques. En 1883 vivia al número 20 del carrer
Chévenet de París. Entre
1883 i 1884 treballà sis mesos com empleat supernumerari als
ferrocarrils estatals
a Orleans (Centre, França). De bell nou a París,
en 1884 continuà assistint a
les reunions del grup
«L'Égalité». En aquesta
època encara militava en el
Partit Ouvrier, en la Federació Socialista
Revolucionària del Centre de la Regió
Parisenca, on ocupà càrrecs orgànics,
i assistia a les reunions de «La Libre
Pensée». El març de 1885
assistí a les reunions de la Unió Socialista
Revolucionària (USR). L'abril de 1885 va ser gerent de la
publicació parisenca La
Question Sociale. Revue des idées collectivistes,
communistes et anarchistes et
du mouvement révolutionnaire des deux mondes,
dirigida per Paul Argyriadès.
En aquesta època freqüentà les reunions
del grup anarquista «La Vengeance»,
fundat per Arsène Crié i Delamarre, que es reunia
al carrer Lyonnais de París.
El juliol de 1885 freqüentà les reunions del Cercle
Col·lectivista
Revolucionari del XI Districte de París. En 1886, segons
informes policíacs,
fou membre, amb Louis Duprat, Eugène Joutant (Rozier)
i Lapierre, del
grup «Les Dynamitards». Durant la primavera de 1886
assistí a les reunions del
grup «Germinal», escissió de grup
«La Vengeance» al V Districte de París,
i
l'estiu d'aquell any era present a les reunions del «Grup
Anarquista del barri
de Père-Lachaise», fundat el maig anterior per
Jean Baptiste Louiche. També en
1886 assistí a les reunions del grup «Les
Décadents». En 1887 va fer conferències
antimilitaristes al grup anarquista «Les
Antipatriotes», s'encarregà de la
distribució
del periòdic La Voie du Peuple i
assistí a les conferències del Grup de
Propaganda del XI Districte de París. En aquest 1887
assistí a diverses
reunions on, segons els informes policíacs,
prengué partit pel «col·lectivisme
científic» marxista. En un informe de la I Brigada
d'Investigacions de la
Prefectura de Policia de París s'assegurava que no era
anarquista, sinó més bé
un «socialista de l'escola de Proudhon i de
Blanqui». En 1887 assistí a les
reunions del grup «La Montagne», al
número 46 del carrer de la Montagne Sainte
Geneviève, a les del grup «Coup de Feu»
i a les del grup atiador del futur
periòdic L'Ère Nouvelle. El
24 de setembre de 1887, en una reunió del «Cercle
Germinal», a la Sala Gaucher, per commemorar la
proclamació de la I República
francesa, recità, entre altres poemes, La charogne,
de Charles
Baudelaire. El 31 de desembre de 1887 s'adherí al
«Cercle Artístic i Socialista
Eugène Pottier». A finals de 1887 treballava
d'obrer tipògraf a la impremta «Lucotte
et Cadoux», al número 21 del carrer
Croix-des-Petits-Champs. Sa companya en aquesta
època era l'obrera cosidora parisenca Azeline Decastiaux. A
principis de 1888,
segons la policia, creà, amb Léopold Espagnac i
Alain Gouzien, el grup «Les
Gueux» del V Districte de París, que
prengué el relleu de «La Vengeance». El
febrer de 1888 demanà permís per imprimir el
periòdic Le Va-Nu-Pied. El
25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista,
assistí, amb una trentena de
companys, a una reunió celebrada al carrer Vieille du Temple
per parlar de la
manifestació commemorativa de la Comuna de París
prevista per a dos dies
després al cementiri de Père-Lachaise.
Posteriorment, freqüentà el Cercle Internacional
Anarquista (CIA), que havia estat fundat en 1888 i era el principal
lloc de
trobada anarquista del moment. En 1889 assistí a diverses
reunions de grups
anarquistes, com ara «Ça Ira»,
«Joventut Anarquista», »La Sentinelle de
Montmartre» i «Les Insurgés».
L'octubre de 1891 fou present a les reunions del
grup anarquista «Unió Socialista
Revolucionària». Assistí el 9 de
desembre de
1891 a la primera reunió del grup «Les
Peinards», celebrada a la Sala Gros
Boeuf, i en una altra reunió, el 23 de desembre,
declarà que no s'havia
presentat a la caserna per efectuar el període
d'instrucció militar de 13 dies que
li corresponia. Va ser a les reunions del CIA que se celebraren a la
Sala
Horel. Entre el desembre de 1891 i el gener de 1892 va fer un curs de
química
per als anarquistes italians del «Grup Secret d'Accions i de
Propaganda pel Fet»,
que es reunia clandestinament als locals de la Biblioteca Anarquista i
a
diversos domicilis de companys. En aquesta època vivia al
número 13 del carrer
Harpe del V Districte de París. Entre l'1 de maig de 1892 i
l'1 de gener de
1893 fou gerent de Le Père Peinard. Va
ser demanat per un jutge d'instrucció,
però no va hi va comparèixer; tement ser
detingut, demanà asil una nit a un
antic company de l'escola, esdevingut funcionari, a qui
intentà convèncer de
les virtuts de l'anarquisme. El 28 d'agost de 1892 va ser condemnat en
rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de
multa per haver reeditat la
ja tradicional Le bon dieu dans la merde, ou La chanson du
Père Duchêne,
sota l'acusació d'«ultratge als bons
costums» després d'haver publicat un
article titulat «Horreurs» i la citada
cançó, entonada per François Claudius
Koënigstein (Ravachol) just abans de ser
executat. El 5 de novembre de
1892 l'Audiència de París el condemnà
en rebel·lia a dos anys de presó i a
3.000 francs de multa per «instigació a
l'assassinat» per la publicació en tres
números diferents de Le Père Peinard
dels articles «Les ronchonnads d'un
28 jours» (núm. 186), «Chieries
militaires» (núm. 187) i «Parlottes
ouvrières»,
«Babillardes d'un campluchard» i «Coups
de tranchet» (núm. 188). Fugint de la
repressió, s'establí a Londres (Anglaterra), des
d'on va enviar al president de
l'Audiència la seva nova adreça londinenca
perquè li enviés la correspondència
–malgrat
l'exili, Émile Pouget el deixà com a gerent de Le
Père Peinard i així
entrebancava possibles denúncies. El 10 de novembre de 1892
va ser entrevistat
a Londres, juntament amb altres anarquistes (Auguste Bordes, Louis
Matha i
Gustave Mathieu), per un periodista de Le Journal.
En la més absoluta
misèria, es guanyà com pogué la vida
treballant de rentaplats i va caure malalt
després de dormir als bancs d'Hyde Park. Era assidu de
l'anarquista «Autonomy
Club» de Londres. Sembla que va ser en aquesta
època que esdevingué el
confident «Z2» de la Prefectura de Policia, els
informes del qual començaren el
17 d'agost de 1892; no existeixen proves, però sí
evidències de la
identificació de Gardrat i «Z2». L'11 de
novembre de 1892, amb l'anarquista Lucien
Weil, redactà un manifest explicatiu dels motius de les
explosions de París. El
21 de novembre de 1892, en la més absoluta de les
misèries, només alleugerida
pel suport d'alguns refugiats anarquistes (Errico Malatesta, Jean Rapp,
etc.),
es plantejà demanar la repatriació a l'ambaixada
francesa. El 18 de desembre de
1892 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Charles Malato,
Louise Michel i
altres, en un míting celebrat al Grafton Hall de Londres
sobre el «Cas de
Panamà». Sospitós de ser un confident
policíac entre els companys llibertaris,
el 12 de febrer de 1893 els informes de «Z2»
deixaren d'enviar-se, però va ser
substituït per un tal «Z6». Malalt, el 26
de febrer de 1893 l'«Autonomy Club»
organitzà
una vetllada en el seu suport, i dos dies després
abandonà el barri londinenc
de Charing Cross de Wetsminster i passà a Oostende (Flandes)
i d'allà a
Brussel·les (Bèlgica) i a Gand (Flandes),
albergat per un forner. Expulsat de
Bèlgica, passà a França i el 16 de
maig de 1893 va ser detingut al carrer
Galande de París. El 19 de maig de 1893 va ser jutjat pel IX
Tribunal
Correccional pel deute amb la justícia que tenia sobre la
publicació de la cançó
Le bon dieu dans la merde i el tribunal
reduí la pena anterior a sis
mesos de presó. El 8 de juny de 1893 va ser jutjat per
l'Audiència per
l'anterior pena del 5 de novembre de 1892 i, gràcies a
circumstàncies
atenuants, va ser condemnat a sis mesos de presó. El 12 de
juny de 1893 va ser
tancat a la presó parisenca de Saint-Pélagie,
greument tísic. El 29 de juny
d'aquell any va ser traslladat a la presó parisenca de La
Santé, on encara el
seu estat s'agreujà. Aristide Gardrat va morir el 30 de
juliol de 1893 a l'Hospital
Laënnec de París (França) i el seu cos
va ser lliurat a l'Escola de Medicina.
Un amic i un parent informats per la premsa de la seva mort intentaren
recuperat
el cadàver, però el 5 d'agost havia estat
dissecat i aquell mateix dia
incinerat al cementiri de Père-Lachaise. L'11 d'agost de
1893 un grup d'anarquistes
(Marius Gabion, Paule Mink, Lucien Pemjean i François
Quay-Cendre) publicaren
una carta en diferents diaris parisencs en protesta pel tractament que
havia
tingut. El 13 d'agost de 1893 s'organitzà una
cerimònia en la seva memòria
davant el «Murs dels Federats» de
Père-Lachaise on assistiren una cinquantena
de persones (Félix Bichon, Decrêpe, etc.),
acompanyades d'una vintena de
policies, i on Lucien Pemjean prengué la paraula; els
assistents portaren una
corona que duia la inscripció «A Gardrat,
víctima de la societat» i l'acte
finalitzà als crits de «Visca la
Revolució Social! Visca l'anarquia!». La mort
de Gardrat va ser instrumentalitzada pels anarcoindividualistes per
atacar
Émile Pouget, que res havia tingut a veure amb la
detenció de Gardrat, i desacreditar
les idees de «solidaritat» i
d'«altruisme». Segons alguns, Gardrat va ser
l'autor, i no Théodule Meunier, de l'atemptat el 15 de
març de 1892 contra la
caserna parisenca de Lobau. ***
Notícia
sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari
parisenc La
Croix del 26 de gener de 1895 - Albert Cusset: El 30 de juliol de 1901 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Havia nascut el 10 de maig de 1874 a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot, costurera. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort als èmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. ***
Manuel
Pallarès Figueres - Manuel Pallarès
Figueres: El 30 de juliol de 1939 és afusellat
a Barcelona (Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel Pallarès Figueres. Havia nascut
el 23 d'abril de 1896 a l'Ametlla
del Mar (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Manuel
Pallarès Samana, llaurador, i Rosa Figueres
Moseguí.
Xofer de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Vilafranca del Penedès (Alt Penedès,
Catalunya). Quan del cop militar feixista, va ser capturat pels
feixistes,
jutjat en consell
de guerra el maig de
1939 i condemnat a mort. Manuel Pallarès Figueres va ser
afusellat el 30 de
juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya). Deixà
dos filles, Josefina i Montserrat Pallarès Pros. ***
Andrés Llaneza Rozada - Andrés Llaneza
Rozada: El 30 de
juliol de 1952 és abatut a San Martín del Rey
Aurelio (Astúries, Espanya) el
militant anarcosindicalista i resistent antifranquista
Andrés Llaneza Rozada
–en algunes fonts el seu segon llinatge es citat
erròniament com González–,
conegut com El Gitano. Havia nascut
el 24 d'agost de
1921 a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San
Martín del Rey Aurelio, Astúries,
Espanya). Son pare, Alfredo Llaneza (El
Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre
de 1938 per
la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa
Bárbara; sa
mare es deia María Rozada i, primogènit,
tingué quatre germans (Manuel, Ovidio,
Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida
com a
miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27
de juny de 1945, mentre
feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria
Núm. 26 amb
guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat
detingut el 6 de juny
de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí
dels calabossos del Regiment
d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo
(Astúries, Espanya) i s'integrà en la
guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera
d'Astúries que operava a
les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup
comandat pel
socialista Manuel Fernández Peón (Comandante
Florez) i, després de l'anihilament del grup en
1947, formà el seu propi
grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada
(El Gitano), Aladino
Suárez González (Aladino),
Ignacio Alonso Fernández (Raxáu)
i Juan Magdalena Suárez (Canales).
Ferit en un enfrontament, va
ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i
durant una temporada
restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de
Laviana i d'Infiesto,
tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de
Grandasllamas i
mantenia contactes amb els companys del centre de la
província de Lleó.
Organitzà el seu grup en tres unitats comandades
respectivament per Juan
Magdalena Suárez (Canales),
Bartolomé
López Medina (Pedro el Andaluz)
i
Joaquín González Muñiz (Tranquilo).
El
24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament
amb la Guàrdia
Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el
guerriller comunista
Aladino Suárez (Aladino)
i Eduardo
Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a
les línies d'alta tensió,
especialment a La Huerta, així com emboscades a La
Brañueta, Canzada i Las
Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio.
Durant l'estiu de 1950
assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana,
celebrat al cementiri
de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza
Rozada fou abatut, juntament
amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952
després de ser localitzat per
dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada
Modesto García Fernández
i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La
Vallilfresnu,
propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio,
Astúries, Espanya);
el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa
Bárbara (Astúries,
Espanya). Andrés Llaneza Rozada (1921-1952) ***
Auguste Nouvellon al seu estudi fotogràfic d'Alacant - Auguste Nouvellon:
El 30 de juliol de 1953 mor a Orà
(Orà, Algèria) l'anarcopacifista,
anarcosindicalista i esperantista
Auguste Nouvellon,
conegut com Pacemulo
(Pacifista, en esperanto). Havia nascut el 26 de maig de 1889 a Sars
Poteries (Nord-Pas-de-Calais,
França). Era fill de Louis Auguste
Nouvellon, matalasser, i de Catherine Augustine Martin, jornalera. De
jove aprengué l'ofici
de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi
(«Tour de
France du Compagnonnage»), alhora que
començà a lluitar en el moviment
sindicalista. El 24 de febrer de 1913 es casà a
Choisy-le-Roi (Illa de
França, França) amb Louise Antoinette Gouget.
Després marxà a la
Península i treballà com a fotògraf
ambulant a
Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys
posteriors residí
a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president
del grup anarcopacifista
«Athénée Science et Nature»
(Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava
militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto.
Mantingué
estreta relació amb el periòdic
anarcoindividualista L'Unique
(1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va
fer costat i difusió
del periòdic Contre-Courant
(1950-1968),
de Louis Louvet. Auguste
Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà
(Orà, Algèria) després de
patir una malaltia llampant. ***
Pablo
Gabarrús Bielsa
- Pablo Gabarrús
Bielsa:
El 30 de juliol de 1974 mor a La Tronche
(Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista
Pablo Gabarrús Bielsa.
Havia nascut el 9 de gener –algunes fonts citen
erròniament el 6
de gener– de 1917 a Madrid (Espanya). Sos pares es
deien Juan
Gabarrús i Encarnación Bielsa, i
tingué un germà Juan Gabarrús Bielsa.
Instal·lat a Barcelona (Catalunya), quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 realitzava el servei militar. Ferit
al
front, passà gran part de la guerra al castell de Montjuic,
aleshores
transformat en hospital. Quan el triomf franquista era un fet, el 29 de
gener
de 1939 passà a França i va ser internat al camp
de concentració d'Argelers.
Després de la II Guerra Mundial, a començament de
1949, va ser nomenat
secretari de la Federació Local de Séchilienne
(Delfinat, Arpitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), juntament amb Luis
Casny (Premsa i
Propaganda) i Ginés García
(Coordinació). El 10 de març de 1951 es
casà a Séchilienne amb Francisca Ramona
Magnet Bonal, vídua de Diego Pérez Navarro, amb
qui tingué dos infants, Jean-Joseph i
Marguerite. El seu últim domicili va ser a Vizille
(Delfinat,
Arpitània). Pablo Gabarrús Bielsa va morir el 30
de
juliol de 1974 al Centre Hospitalari Universitari de Grenoble a La
Tronche (Delfinat, Arpitània). ***
Francisco
Añón Sánchez - Francisco
Añón
Sánchez: El 30 de juliol de 1980 mor a
Màlaga
(Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Añón
Sánchez. Havia nascute el 29
de juny de 1915 a Ubrique
(Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José
Añón i Manuela Sánchez. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1936 formava part, com a saxofonista,
d'un grup
de joves que havia creat una petita orquestra popular i que va fer el
seu
primer concert en els actes del «Primer de Maig»
d'aquell any. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, pogué salvar-se de ser
assassinat i passar
a zona republicana, arribant a Catalunya. En 1939, amb el triomf
franquista,
creuà els Pirineus i va ser internat al camp de
concentració de Sant Cebrià.
Posteriorment va ser enrolat en la 139 Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE). El juny de 1940 va caure presoner dels alemanys i va ser enviat
a un
Stalag a Angulema (Poitou-Charentes, França). El 24 d'agost
de 1940 va ser
deportat en un dels primers combois, sota la matrícula
3.828, al camp de
concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria). Més tard passà al camp
auxiliar de Gusen, on restà fins al seu alliberament per les
tropes aliades el
5 de maig de 1945. Milità en la CNT d'Andalusia en l'exili i
en 1947 era membre
de la Federació Local de París
(França) de la CNT de tendència
«col·laboracionista». També
fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i
Interns Polítics (FEDIP). Vivia al número 41 del
bulevard
de Menilmontant de París. Durant un viatge a la
Península, Francisco Añón
Sánchez patí el 23 de juliol de 1980 una crisi
cardíaca a Torremolinos (Màlaga,
Andalusia, Espanya) i va morir el 30 de juliol d'aquell any a
l'Hospital Carlos Haya de
Màlaga
(Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al seu poble natal. ***
Jean Duval - Jean Duval: El 30 de juliol de 1980 mor a Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Havia nascut el 29 de gener de 1891 a Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Eugène Alfred Duval, daurador sobre fusta amb pocs recursos, i Alphonsine Zoè Hocquinghem, mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campanya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. El 6 de novembre de 1954 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Aline Augustine Morel. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers (País del Loira, França). Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 al seu domicili de Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics. ***
Louis
Simon - Louis Simon: El 30
de juliol de 1980 mor a Raincy (Illa
de França, França) el matemàtic,
escriptor, poeta i militant pacifista i
anarquista individualista Louis Simon. Havia nascut el 9 de juliol de
1900 al
XVII Districte de París (França). Sos pares es
deien Paul Simon i Louise Liebmann.
A més de professor a l'Institut Carnot de París,
científic matemàtic, escriptor
i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció
Pacifista (LAP), fundador de la «Societat
Thoreau» de França i va participar en la
Internacional de Resistents a la
Guerra (IRG) representant la Secció Francesa. Va prendre
part en la creació de
la Unió Pacifista de França. El 24 de novembre de
1927 es casà al XVIII
Districte de París amb la professora Georgette Anna
Baptistine Ner, filla de
l'intel·lectual anarcoindividualista Jacques Élie
Henri Ambroise Ner (Han Ryner). En
aquesta època vivia al
número 41 de l'avinguda de Clichy. Propagandista de
l'anarquisme
individualista, es va consagrar a la difusió de les idees
del seu sogre Han
Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de
Han Ryner», de la
qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner,
publicació
que empenyerà fins a la seva mort.
Col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,
Cahiers de l'Humanisme
Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar
habitualment en la
revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser
elegit membre de la junta
directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire»,
de la qual era membre des de
la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En
1970 va ser elegit
president del «Cercle García Lorca», que
acollia les activitats del grup
exiliats espanyols editor de Frente Libertario i
del «Centre Max
Nettlau». És autor de Multiples
(1964), Sur les exponentielles
superposées (1966), À la
découverte de Han Ryner (1970), Au vol
des lumières. Poèmes (1971), Traité
de plurades (1973), Un
individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires
(1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous
devenir?
(1977). Els seus últims anys visqué a Les
Pavillons-sous-Bois (Illa de França,
França). Louis Simon va morir el 30 de juliol
–algunes fonts citen erròniament
el 31 de juliol– a l'Hospital Valère Lefebvre de
Raincy (Illa de França, França)
i va ser enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. ***
Necrològica
de José Pérez Tomás apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 24 de setembre de 1981
- José
Pérez
Tomás:
El 30
de juliol de 1981 mor a Briva la
Galharda (Llemosí,
Occitània)
l'anarcosindicalista José Pérez Tomás.
Havia
nascut el 16 de desembre –algunes fonts citen
erròniament
el 24 de desembre– de 1897 a Jumella
(Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Juan Pérez
Pérez, bracer, i Juana Tomás Ruvio.
Quan tenia set anys ja feia feina de
pastor i tres anys més tard, amb sa família,
s'instal·là a Badalona (Barcelonès,
Catalunya), on començà a treballar d'aprenent en
la indústria vidriera, com a
peó en la construcció i com a obrer a la
fàbrica d'envasos metàl·lics
«Gottardo
de Andreis Metalgraf Española», coneguda com
«La Llauna». Finalment entrà a
treballar en el ram de la pell, com a operari de primera en
l'assaonament de
les pells i de tècnic en el preparat del xarol, i
s'afilià al Sindicat de la
Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Badalona, esdevenint un
dels militants més destacats durant els anys del
pistolerisme. Fou delegat del
Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de Catalunya de la CNT
que se
celebrà l'agost de 1931 a Barcelona. Durant la
Revolució espanyola participà
activament en la col·lectivització del sector i
va ser nomenat delegat d'Abastaments
de la Comissió d'Indústria de la Pell
Col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment va ser enrolat com a obrer agrícola per a
treballar a Malesherbes
(Centre, França). Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local
de Malesherbes de la CNT, que s'havia acabat de crear. Posteriorment,
amb sa
companya María Pérez i sos infants, es va
instal·lar a Briva la
Galharda, on milità en el
Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat. José
Pérez Tomás va morir el 30
de juliol de 1981 d'una congestió cerebral al Centre
Hospitalari
de Briva la
Galharda (Llemosí,
Occitània). ***
Necrològica
d'Antoine Turmo publicada en el periòdic de
Manchester Direct
Action de novembre de 1986 - Antoine Turmo: El
30 de juliol
de 1986 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Antoine Turmo. Havia nascut el 21 de desembre de
1915 a Bordeus
(Aquitània, Occitània). Sos
pares es deien Julien Turmo, manobre, i Nathalie Marsol, jornalera. Es
guanyà la
vida treballant d'instal·lador de calefacció i
d'electricista. De ben jove s'afilià
a la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR).
En 1935 va ser jutjat per insubmissió al servei militar i
condemnat a dos anys
de presó, i passà a la clandestinitat. En 1936
marxà com a voluntari cap a
Espanya –hi arribà el 15 d'octubre–,
lluità com a milicià en la
«Centúria Internacional
Sébastien Faure» de la «Columna
Durruti» i va ser ferit al front d'Aragó.
L'octubre de 1937 va ser un dels signats, juntament amb altres membres
de la «Centúria
Internacional Sébastien Faure» (I.
Cerezuela, Manuel García, Jules Goirand, Martin, Jean Mayol,
Jacques Milani i
Francisco Vila), d'una carta de suport a Robert Léger,
exmilicià de «Columna
Durruti» empresonat a París a resultes d'una
sèrie d'atemptats contra locals de
la patronal, que va ser publicada en el periòdic Le
Libertaire del 18 de
novembre d'aquell any. De bell nou a França quan el triomf
franquista era un
fet, visqué en la clandestinitat abans de ser amnistiat poc
abans de l'esclat
de la II Guerra Mundial. Incorporat en un regiment de carros de combat,
ràpidament va caure presoner i restà fins el
final de la guerra. Posteriorment
milità en la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF) de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on va ser un dels organitzadors del
Sindicat de la
Construcció. Inscrit en les llistes negres de la patronal,
hagué de canviar d'ofici.
El 15 de febrer de 1947 es casà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) amb Marcelle
Adrienne Souque. Malgrat l'afablement de la CNTF després de
la fundació en 1948
de la Confederació General del Treball - Força
Obrera (CGT-FO), continuà en el
sindicat anarcosindicalista i fou, amb Émile
Travé i Joseph Vincente, un lligam
amb les noves generacions. Presidí, amb Joseph Vicente, el
míting del Primer de
Maig de 1955 de la CNT celebrat al Palis Municipal des Sports de
Tolosa. El
gener de 1962 va ser nomenat director gerent del setmanari
bilingüe francès-castellà
Espoir (1962-1983) –encara que el pes
editorial el portés Frederica
Montseny Mañé–, publicat arran de la
prohibició per part de les autoritats
franceses el novembre de 1961 del periòdic Solidaridad
Obrera
(1944-1961), òrgan de la CNT espanyola en l'exili. En 1977
esdevingué secretari
confederal de la CNTF. A partir de 1983, i fins la seva
defunció, dirigí Le
Combat Syndicaliste. Antoine Turmo va morir el 30 de juliol
de 1986 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Antonino
González Díez - Antonino González
Díez: El 30 de juliol
de 1987 mor a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Antonino González Díez
–sovint el seu nom citat erròniament Antonio.
Havia nascut el 30 de setembre de 1905 a
Lleó (Castella, Espanya).
Era fill de Francisco González i de Juana Díez.
Fuster de professió, de ben
jove milità en el Sindicat de la Fusta de Lleó de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i treballà a les empreses de fusteria de
Nicanor Álvarez García i,
a partir de 1928, de Bernardo Trobajo. També fou membre de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A
finals de 1929 signà, amb
altres militants lleonesos i asturians, una carta en defensa del
sindicalisme
revolucionari i llibertari, publicada en ¡Despertad!
de Vigo
(Pontevedra, Galícia). Representà el seu sindicat
en gairebé tots els plens
regionals i nacionals, com ara el Ple Regional de febrer de 1932. En
aquests
anys republicans va estar detingut en diferents ocasions, com ara arran
de
l'aixecament revolucionari del desembre de 1933. En 1936 va ser nomenat
secretari del Sindicat de la Fusta de Lleó. Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, aconseguí passar l'agost d'aquell any amb
Juan Pedrosa
Berasaluce a zona republicana, a Villablino (Lleó, Castella,
Espanya). En
aquesta època, a més de ser oficial del
Batalló Astúries Núm. 6 de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica, com
ara delegat d'Ordre Públic de Lleó l'octubre de
1936 per la Govern d'Astúries, delegat
polític de la 13 Brigada Mixta el febrer de 1937, comissari
de policia pel
Comitè Provincial l'abril de 1937, tinent
d'Informació en el 206 Batalló d'Infanteria,
secretari provincial del Comitè Provincial dels Grups
Autònoms de la FAI en
1937, etc. Després dels «Fets de Maig de
1937», participà en una reunió amb
l'objectiu
de desarmar els comunistes a Lleó que no va
reeixí. Quan el front del nord va
caure, s'amagà a Lleó i la seva companya, Fidela
Valdés Jáñez, retornà de
França cap el maig de 1939, fent-se càrrec d'ell
al seu refugi subterrani de
petites dimensions del carrer Tres Mitras. L'1 de juny de 1940,
però, va ser descobert
el seu amagatall i detingut. Reclòs a Lleó, el
febrer de 1944 va ser condemnat
a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys, que
purgà a Santiago de
Compostel·la (La Corunya, Galícia), al penal del
Dueso (Santoña, Cantàbria,
Espanya), a la presó madrilenya de Yeserías i,
entre 1946 i 1949, a Cuelgamuros
(San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Un cop
alliberat el
desembre de 1949, s'integrà en la lluita clandestina dins de
la CNT. Després de
la mort del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció confederal
i esdevingué un símbol de la lluita
llibertària per a les noves generacions.
Antonino González Díez va morir el 30 de juliol
de 1987 d'insuficiència cardíaca
a l'Hospital General de Lleó (Castella, Espanya) i va ser
enterrat al cementiri
de la ciutat. Sa família, sense cap respecte per la seva
memòria, li va donar cerimònies
catòliques. ***
Notícia
del nomenament de Antonio Silvestre Franco com a conseller cenetista de
l'Ajuntament de Sabadell apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 18 d'octubre de 1936 - Antonio Silvestre
Franco: El 30 de juliol de 1991 mor a Seta
(Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Silvestre Franco. Havia nascut el 9 de
desembre de 1913 a La Ñora (Múrcia,
Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament a Sabadell
(Vallès
Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Pedro Silvestre i Carmen
Franco. Des de molt jove
milità en les
Joventuts Llibertàries i
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell i
treballà com a
obrer tèxtil en aquesta ciutat. Amb l'aixecament feixista de
1936 va ser
nomenat, juntament amb Joan Geniva Giménez, membre del
«Comitè Local de Defensa
- Milícies Antifeixistes», creat el 23 de juliol
d'aquell any a Sabadell, en
representació de la CNT. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el
3 de març de 1937
fou conseller cenetista de l'Ajuntament de Sabadell, on
ajudà Bru Lladó Roca en
la Comissió d'Economia. Durant el conflicte
bèl·lic es va enrolà com a voluntari
en la «Columna Durruti» i el maig de 1937
arribà a Reus (Baix
Camp, Catalunya).
Amb el triomf feixista passà a França.
Després de la guerra s'instal·là a
Seta
i treballà com a descarregador als molls. A l'exili
milità en la CNT i en Força
Obrera (FO). En 1962 va ser nomenat secretari de l'Aliança
Sindical –Unió General
de Treballadors (UGT), Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i
CNT– de
Seta. Sa companya fou Ana García. Antonio
Silvestre Franco va morir el 30 de juliol de 1991 a l'Hospital de Seta
(Llenguadoc,
Occitània)
a resultes d'una intervenció quirúrgica. ***
Luis Agustín Vicente - Luis Agustín Vicente: El 30 de juliol de 2007 mor a Lorca (Múrcia, Espanya) el guerriller antifranquista llibertari Luis Agustín Vicente, que va utilitzar pseudònims diversos (Luis Pérez Costas, Luis Ruiz Costa, El Metralla, Mario Miglia, Mario Mella, Mario, El Garulla). Havia nasccut el 22 de gener de 1920 a Lorca (Múrcia, Espanya). Sus pares es deien José Agustín Mateo, jornaler, i María del Amor Vicente Navarro. Abans de la guerra civil va militar en el moviment anarquista a Còrdova, on residia. En acabar la guerra es va refugiar a França i en 1942 va entrar a la Península Ibèrica on va participar en la guerrilla de l'Alt Llobregat. El 3 de setembre de 1946 es va publicar una crida de recerca per desertor. En 1947 residia a Rarascón-d'Arièja i participava en activitats de grups d'acció a Catalunya. El 27 de setembre de 1947 va ser detingut a Molins de Rei, amb altres 11 membres de grups llibertaris, acusat de volar la cimenteria Sansón de Sant Feliu de Llobregat; però el 28 de novembre de 1952 va poder fugir del castell de Montjuïc on estava tancat després d'apoderar-se de la pistola d'un guàrdia. Va arribar a França sota el nom de Luis Ruiz Costa, que emprarà des d'aleshores. Va exiliar-se a Itàlia, on va fer feina a les pedreres de marbre a Carrara sota el nom de Mario Miglia. A Gènova va participar amb altres companys en una expropiació on es van fer amb quatre milions de lires. El 15 gener de 1957 va participar en l'assalt de la sucursal del banc «Casale Monferrato» de Vilanova, d'on es van portar un milió i mig de lires. El 16 d'agost de 1957 va tornar a creuar la frontera francoespanyola amb Josep Lluís Facerías i Goliardo Fiaschi. A Sant Quirze de Besora es va separar del grup i va agafar el tren fins a Sant Andreu, i després amb bicicleta fins a Sabadell, on va trobar refugi a casa del company Emilio Tena Gorrita. Durant la matinada del 27 d'agost la policia va envair el domicili i va poder fugir per la finestra del bany al jardí, però la casa estava encerclada i va ser detingut. Les seves declaracions van permetre a la policia detenir el 29 d'agost Goliardo Fiaschi al Tibidabo. Aquestes dues detencions permetran que la policia pugui tendir una emboscada a Facerías el 30 d'agost de 1957, que li costarà la vida. Jutjat davant un Consell de Guerra el 12 d'agost de 1958, Agustín Vicencte va ser condemnat a 24 anys i quatre mesos de presó. Luis Agustín Vicente va morir el 30 de juliol de 2007 a l'Hospital Rafael Méndez de Lorca (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Clemente d'aquesta població. ***
Adèle
Payan - Adèle Payan:
El
30 de juliol de 2007 mor a Champcueil
(Illa de França, França) la sindicalista i
feminista llibertària Adèle Payan. Havia nascut
el 9 de juny de 1948 a Garait (Llemosí,
Occitània). Sos pares es deien Leopoldo Payán,
lampista,
i després treballador d'Electricitat de França
(EDF), nascut a La Línea de la
Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i exiliat
polític, i Geneviève Jeanne
Aubaisle, cosidora. Després de fer estudis de secretariat,
fou secretaria de
direcció i després tècnica de
manteniment informàtic a l'hospital públic de
Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França,
França). Després de 1968 s'integrà en
la Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT) i desenvolupà
responsabilitats en una secció sindical a l'hospital i com a
tresorera en el
Sindicat Departamental, freqüentant assíduament la
Unió Departamental de la
CFDT de Val-de-Marne. També assumí
responsabilitats en el Reagrupament Regional
de Sindicats de la CFDT-Sanitat-Socials de l'Illa de França.
Els seus camps
d'acció sindical van ser d'allò més
variat, lluitant contra les
discriminacions, el sectarisme i l'extrema dreta i a favor dels drets
de les
dones i de les persones migrants. Formà part del grup
«Moutons Noirs» (Ovelles
Negres), exclòs de la Federació de la
CFDT-Sanitat-Socials el desembre de 1988
després de la mobilització de les infermeres en
la qual participà en
solidaritat. Va ser una de les que reconstituïren els
sindicats dels vuits
departaments de la regió de l'Illa de França sota
la federació Coordonner
Rassembler Construire (CRC, Coordinar Reunir Construir)
Sanitat-Socials, i des
del punt de vista estatal formà part de la
Federació
Solidàries-Unitàries-Democràtiques
(SUD) Sanitat-Socials, ocupant la tresoreria
federal. Tingué una filla, Isabelle Payan, que va surar ella
tota sola. Visqué
a Savigny-le-Temple (Illa de França, França).
Malalta de càncer, Adèle Payan va
morir el 30 de juliol de 2007 a l'Hospital Georges-Clemenceau de
Champcueil
(Illa de França, França). ---
|
![Alejandro Sancho Riera (Alcanyís, 1989) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/sanchoriera.jpg "Alejandro Sancho Riera (Alcanyís, 1989) [CIRA - Lausana]")
![[29/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/07]") |
|
![[31/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[31/07]") |
|
|
| Actualització: 30-07-24 |