|
---
Anarcoefemèrides
del 30 d'agost Esdeveniments
Capçalera d'un número de L'Anarchie - Surt L'Anarchie: El 30 d'agost de
1890 surt a
París (França) el primer número del
periòdic L'Anarchie. Journal
quotidien. D'antuvi diari, acabà setmanari. Va
ser editat i dirigit per Pierre Paul Désiré
Martinet (Pol Martinet). En van ser
directors gerents Charles Baudelot, Eliska
Coqüus, J. Couchot i Charles Galau (Charles
Baudin). Els articles es publicaren sense signar. En
sortiren, amb una
interrupció entre novembre de 1890 i juliol de 1891, 18
números, l'últim el 24
d'agost de 1891. ***
Convocatòria
del míting apareguda en el diari
barceloní Solidaridad
Obrera del 28 d'agost de 1936 - Míting de les
Joventuts Llibertàries: El 30 d'agost de 1936
se celebra al Saló Kursaal de
Manresa (Bages, Catalunya) un gran míting
d'«orientació juvenil cultural» de
les Joventuts Llibertàries. Van ser oradors el mestre
racionalista conferal José
Alberola Navarro; Rafael Alarcón, de la Federació
Local de Joventuts
Llibertàries de Manresa; Diego Franco Cazorla (Amador
Franco), de les Joventuts Llibertàries de
Barcelona; i Félix
Martí Ibáñez, de la Universitat
Popular. L'acte va ser radiat per l'emissora
local de la població.
Naixements
Francesco Pezzi durant el
procés de Florència (1879) - Francesco Pezzi: El 30 d'agost de 1849 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el membre de la Internacional i militant anarquista Francesco Pezzi. Sos pares es deien Paolo Pezzi i Virginia Bonelli. Comptable autodidacte, es va adherir a la Federació romanyesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El juliol de 1874 va prendre part a Bolonya al costat de Bakunin en una temptativa insurreccional per enderrocat la monarquia; però, després del fracàs de l'intent revolucionari, es va haver de refugiar amb sa companya, la militant anarquista Luisa Minguzzi, a Lugano (Suïssa). Amb Cafiero, Nabruzzi i altres, van formar un Consell de la Federació Italiana per reorganitzar l'AIT. Més tard, amb Gaetano Grassi, va retornar a Florència per assistir al Tercer Congrés de la Federació Italiana que es farà clandestinament, malgrat les detencions, a Tosi el 21 d'octubre de 1876. Va col·laborar amb Malatesta en la preparació de la insurrecció del Matese, però va ser detingut a Nàpols a començaments de 1877, condemnat el 7 de maig i amnistiat al poc temps. Va retornar amb Minguzzi a Lugano, abans de tornar a Florència l'any següent. L'11 d'abril de 1878 va ser delegat en el congrés clandestí de l'AIT a Pisa, però el 10 d'octubre, va ser detingut per conspiració i restarà empresonat amb altres internacionalistes fins al gener de 1880. Alliberat, continuarà la militància creant un Comitè Revolucionari. En 1882, amb Serantoni, es mobilitzarà per la defensa dels companys empresonats. El gener de 1884 va acompanyar Malatesta a Ravenna per trobar-se per última vegada amb Andrea Costa, acostat al parlamentarisme. Però serà de bell nou perseguit per la justícia amb Malatesta i altres internacionalistes florentins. En llibertat provisional abans del judici d'apel·lació, va marxar a Nàpols per socórrer la població víctima d'una epidèmia de còlera. Però en l'apel·lació les sentències s'afermen i serà condemnat en rebel·lia a quatre anys i cinc mesos de presó per haver signat un manifest de solidaritat i participar en la revista La Questione Sociale. Amb Francesco Nata, Malatesta i Luisa Minguzzi partirà a l'Argentina, on reeditaran en 1885 La Questione Sociale. En 1889, amnistiat, tornarà a Itàlia, via França, i es consagrarà a l'organització d'un Partit Anarquista que serà presentat el 6 de gener de 1891 a Capolago. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut amb Luisa i acusats de complicitat amb l'atemptat de Paolo Lega contra Francesco Crispi, president del Consell italià, del 16 de juny. Van ser absolts en el procés d'agost de 1895, però se'ls va assignar la residència en una illa. En maig de 1886 va fugir amb altres companys en una barca fins a Tunísia, però les autoritats nord-africanes els lliuraren a la policia italiana. Després de cinc mesos de presó per aquesta falta, va retornar a Florència i Luisa serà alliberada l'agost; però, malalta, va perdre progressivament la vista. L'abril de 1900 va matar un desequilibrat que va atemptar contra ell; absolt per aquest accident, restarà traumatitzat. En 1904 va participar amb Luisa en el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques creat per Giuseppe Scarlatti. Luisa Minguzzi va morir el 13 de març de 1911. Desenganyat després de la declaració de guerra, es va suïcidar d'un tret de pistola el 21 de juliol de 1917 a Florència (Toscana, Itàlia). ***
Foto
policíaca de Louis Cluzel (2 de juliol de 1894) - Louis Cluzel: El
30 d'agost de 1863 neix a Lo Borg d'Argentau (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista
i antimilitarista Louis Mathieu Fiacre Cluzel. Sos pares es deien Jean
Louis
Cluzel, sastre, i Marie Benoîte Granger,
domèstica. Es guanyava la vida com son
pare, treballant de sastre a París (França). El
24 de gener de 1892 assistí,
amb una seixantena de persones, a la reunió setmanal del
Cercle Anarquista
Internacional (CAI), que se celebrava a la Sala Horel, al carrer
Aumaire de
París, on es va parlar de les activitats que s'havien de
portar contra la lleva.
El CAI venia a ser com el grup de coordinació dels
anarquistes parisencs. Posteriorment
assistí novament aquell any a diverses reunions del CAI (14
i 28 de febrer, 6
de març, 9 de novembre, etc.). El seu nom figura en un
llistat d'anarquistes
redactat per la policia del 26 d'abril de 1892. En aquesta
època vivia al
número 26 del carrer Écoles –abans
havia viscut al número 38 del carrer
Fontarabie. Sembla que va ser secretari de la «Lliga dels
Antipatriotes». El 6
de gener de 1893 assistí, amb unes tres-centes persones, a
un míting anarquista
celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del Faubourg du
Temple de París. El 3
de juny d'aquell any, al mateix lloc, assistí a un
míting de protesta, amb
altres cinc-centes persones, contra la condemna a mort de l'anarquista
Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el
míting de protesta
contra la sentència del «Cas Savicki»,
organitzat pels estudiants socialistes,
i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un
veredicte del
Tribunal d'Apel·lació de París on
s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia
dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik
Savicki (Louis Savicki),
després del seu suïcidi;
aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i
polonesos
refugiats a França. El 5 de juliol de 1893, amb sa companya,
era present en el
míting anarquista celebrat a la Sala Commerce arran de la
clausura de la Borsa
del Treball. El seu nom figura en el registre de
recapitulació d'anarquistes
del 26 de desembre de 1893 i en aquesta època continuava
vivint al carrer Écoles.
L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat, sense
èxit, pel
comissari Bélouino; detingut, l'endemà va ser
fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i posat a
disposició judicial sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El
31 de desembre de 1894 figurava en el llista de
recapitulació d'anarquistes de
la policia. El 26 de novembre de 1897 es casà a Lo Borg
d'Argentau amb la
teixidora Marie Moutot. Posteriorment, el 27 de maig de 1921 es
casà a Lo Borg
d'Argentau amb Marie Jeanne Pouly. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció. ***
Christiaan Cornelissen
fotografiat per Gebr. Frohn a Baarn - Christiaan Cornelissen: El 30 d'agost de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Sos pares es deien Johannes Cornelissen i Mechelina van Wijk. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis –va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit –les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste –va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Élisabeth Rupertus (Lilian). Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 al seu domicili de Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Foto
policíaca d'Annette Soubrier (25 de març de 1894) - Annette
Soubrier: El 30 d'agost de 1865 neix al
III Districte de París (França) l'anarquista
Annette Soubrier –a vegades mal
citada com Soubrié–,
també coneguda
com Annette Chiericotti, pel
llinatge
de son company. Sos pares, brocanters, es deien Géraud
Soubrier, que després va
fer de cap de cambrers en un restaurant, i Antoinette Vincent. Quan
tenia tres
anys quedà orfe de mare i juntament amb sa germana major
Thérèse Soubrier van
ser surades pel pare i sa tia Marianne Vincent, marmanyera,
vídua des de la
Comuna i tornada a casar amb el fuster llibertari Jean Baptiste
Lenfant. En
1870 son pare es casà amb Marguerite Truels, amb qui
tingué quatre infants. Annette
Soubrier es guanyà la vida fent de bricallaire i de
costurera. El 21 de febrer
de 1885 es casà al XVIII Districte de París amb
l'anarquista Pierre Paul
Jacques Chiericotti (Ricotti), amb
qui va tenir entre 1888 i 1890 tres infants (Jean-Baptiste, Ida i Louis
Edmond)
que moriren tots als pocs mesos de néixer. La parella
visqué al carrer Ruisseau
de París. A començament dels anys noranta el seu
nom figurava en un llistat
d'anarquistes establert per la policia ferroviària de
fronteres. Després d'haver
tingut una altra filla el 18 de gener de 1892, que bateja Ida, com la
seva
anterior filla, acompanyà Paul Chiericotti a l'exili a
Londres (Anglaterra),
després que aquests fos expulsat el 2 d'abril de 1892,
però no el seguí quan
aquest retornà clandestinament a França, sota el
nom de Paul Laurent, per a
integrar-se en les activitats de la banda de
desvalisadors encapçalada per l'anarquista
il·legalista Léon Ortiz («Banda
Ortiz»).
De tota manera, l'octubre de 1893 era a París vivint, amb
son company, Victorine
Bellotti i son fill Louis i Marie Milanaccio, al número 1
del bulevard Brune,
lloc on es guardava el botí de la «Banda
Ortiz». El 18 de març de 1894 va ser
detinguda en arribar de Londres a l'estació del Nord,
juntament amb son company
que l'esperava, i ambdós van ser portats al seu domicili per
escorcollar-lo. També
van ser detinguts François Liegeois i un tal Selle, acusats
d'«encobriment». Amb
son company, va ser implicada per les autoritats en l'anomenat
«Procés dels
Trenta», que jutjà destacats anarquistes barrejats
amb desvalisadors
il·legalistes, i que se celebrà entre el 6 i el
12 d'agost de 1894 a
l'Audiència del Sena. Ella va ser absolta, però
son company va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats i enviat a la
colònia penitenciària de les Illes
de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), on en 1901 es va
veure agraciat i se
li assignà la residència a la Guaiana Francesa.
Després del judici, ella
s'exilià a Londres. En 1911 vivia, sembla que ja casada, amb
l'anarquista
Cesare Cova, amb la seva filla Ida i dues filles i un fill que havia
tingut amb
Cova: Neva Chiericotti, nascuda en 1898; Hera Chiericotti, nascuda en
1901; i
Leo Cesar Chiericotti, nascut en 1906. Annette Soubrier va morir entre
abril i
juny de 1951 a Hemel Hempstead (Hertfordshire, Anglaterra). ***
Ramón
Acín a Madrid (circa 1910) - Ramón Acín Aquilué: El 30 d'agost de 1888 neix a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Arsenio Acín Aquilué. Sos pares es deien Santos Acín Mulier i María Aquilué Royán. Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònim Fray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós «Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936 és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca (Aragó, Espanya), aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni. ***
Fotografia
policíaca de José Alcaraz Cases (20 d'agost de
1918) - José Alcaraz Cases: El 30 d'agost de 1890 neix a la Granja de Rocamora (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista José Alcaraz Cases. Sos pares es deien Santiago Alcaraz i Francisca Cases. El gener de 1916 arribà a França, procedent la Granja de Rocamora, i treballà de jornaler a Cervian (Llenguadoc, Occitània). Entre agost i desembre de 1917 va fer feina a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a Fenollet (Llenguadoc, Occitània). El 27 de juliol de 1918 s'instal·là a Canet de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord) on treballà a la pesca de bou per al patró Comte. L'agost de 1918 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant» i de «caràcter sorneguer». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Convocatòria de una conferència de Gustave Arvant publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 25 de setembre de 1924 - Gustave Arvant: El
30 d'agost de 1892 neix al barri de Douzies de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista i anarcosindicalista Gustave Georges Arvant. Era fill de
Jean-Baptista Arvant, jornaler, i d'Euphrasie Cérésia, domèstica. Es guanyava
la vida treballant d'obrer ajustador i torner. Com a fill de vídua no va fer el
servei militar, però el 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat al Regiment de
Bombers. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, l'1 d'octubre de 1915 va ser
integrat en l'exèrcit i l'1 de juliol de 1917 va ser destinat al 1 Regiment
d'Artilleria de Campanya, però finalment serví al Taller de Construcció de
Bourges (Centre, França) fins al 16 de maig de 1918, que va ser destinat al 97
Regiment d'Infanteria. El 29 de juliol de 1916 es casà al V Districte de París
(França) amb la domèstica Nelly Laurent, amb qui tingué dos infants. En aquesta
època vivia a Bourges amb sa mare ja vídua. El 2 d'agost de 1918 va ser
declarat desertor i el 10 de juliol de 1919 va ser condemnat a dos anys de
presó, amb suspensió de la pena, i va ser esborrat dels controls de desertors;
però el 29 d'abril de 1921 va ser amnistiat. Després de la guerra s'arrenglerà en
la tendència anarquista de la Confederació General del Treball (CGT). En els
anys vint era secretari del Sindicat de Llogaters de Maubeuge i, segons alguns,
coquetejà amb el moviment comunista, però va ser exclòs de la Federació Unitària
de Metal·lúrgics per «anarcosindicalista». En 1922 va participà econòmicament
en la campanya de suport econòmic a l'anarquista Émile Cottin. L'estiu de 1922,
amb Paul Rabaut i altres, creà el Grup Anarquista de Maubeuge, adherit a la
Unió Anarquista (UA). Aleshores vivia al número 1 de la plaça Minières del
barri de Sous-le-Bois de Maubeuge. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser
delegat al III Congrés de l'UA celebrat a la Casa del Poble de Levallois-Perret
(Illa de França, França). En 1924 vivia al número 38 del carrer Céramique del
barri de Sous-le-Bois de Maubeuge i era un dels animadors de l'UA de la regió.
Aleshores col·laborà en el aleshores diari Le Libertaire, el qual va fer
costat econòmicament. L'1 de novembre de 1924 participà en el Congrés Regional de
la Federació del Nord i del Pas-de-Calais celebrat a Onnaing (Nord-Pas-de-Calais,
França), del qual va fer una ressenya que va ser publicada en Le Libertaire
del 5 de novembre. Al seu domicili del carrer Céramique se celebraven les
reunions del grup de Maubeuge. Va ser el responsable del Grup d'Educació Social
(GES) de Maubeuge, adherit a l'UA, i la primera conferència va ser el 30 de
març de 1924 a la Sala de Festes de Sous-le-Bois a càrrec de Hoche Meurant sota
el títol «La verité sur ce que son et ce que veulent les anarchistes». El 26 de
setembre de 1924 ell va fer la xerrada «Les anarchistes et les sindicats» per al
GES a la Sala de Festes de Sous-le-Bois. El GES també va fer una conferència
sobre L'Unique et sa propiété de Max Stirner. Posteriorment les reunions
i actes del GES se celebraren al seu domicili, com ara la conferència d'E.
Armand «L'initiation individualiste anarchistes» (21 de novembre de 1924) o la
xerrada de Gustave Hervé «La conquête de l'Armée» (28 de novembre de 1924). En
els anys trenta era membre del grup «Les Amis de L'En-Dehors». En 1932
estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i aleshores vivia al
carrer Ermont de Saint-Denis (Illa de França-França), on treballava de
representant comercial. El seu últim domicili va ser al número 19 de la plaça
Jean-Jaurès de Saint-Denis, on vivia amb sa companya i sa mare. Gustave Arvant
va morir el 12 de novembre de 1935 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de
París (França). ***
José Ledo Limia (1967) - José Ledo Limia: El 30 d'agost de 1900 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'agitador anarquista José Ledo Limia. Durant la Gran Guerra emigrà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i més tard va anar i venir per Argentina, Xile, Uruguai i Perú. En 1919 fou expulsat de l'Argentina i retornà a la Península de polissó. Detingut a Vigo, fou allistat a l'Exèrcit arran del desastre de l'Annual i entre 1921 i 1925 va fer d'artiller a l'Àfrica (Ceuta, Tetuan, Larraix, Melilla). Més tard emigrà a l'Havana i a Mèxic (1925-1926) i treballà Pensilvània (EUA), on conegué A. Quintas, qui l'introduí en l'anarquisme. En 1926 fou deportat a Espanya per la seva participació en la campanya pro Sacco i Vanzetti. En arribar, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat uns mesos i després visqué amagat, però força actiu. En aquesta època col·laborà en la creació de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant els anys republicans treballà com a cuiner de marina en la «Compañia Transmediterránea», realitzant viatges al Brasil i als països del Plata, i actuant com a enllaç del moviment anarquista d'ambdues ribes de l'Atlàntic i transportant d'amagatotis militants i propaganda. Després d'un viatge a Fernando Poo en qual va estar a punt de morir de paludisme, deixà la mar. Després milità entre Barcelona i Madrid. L'octubre de 1934 participà en els fets d'Astúries i fou empresonat amb Fosco Falaschi i Benigno Mancebo, companys del grup anarquista d'acció «Los Intrasigentes». Condemnat a mort, en 1936 fou alliberat gràcies a l'amnistia atorgada pel Front Popular. Després milità en el Sindicat Gastronòmic de Madrid i en la Federació Anarquista Ibèrica. En esclatà la guerra, s'incorporà a la Columna Gallega com a delegat sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant al front de Madrid. També col·laborà en l'Agrupació de Gallecs Llibertaris de Madrid i en el seu òrgan d'expressió Galicia Libre. En 1937 entrarà en la Secció d'Investigació del Moviment Llibertari de Barcelona i de Madrid, encarregada de controlar la contrarevolució estalinista. En aquests anys serà molt crític amb els companys que acceptaren càrrecs governamentals. Amb el triomf franquista, pogué escapolir-se de ser detingut i, a través de Mataró i Camprodon, arribà a França. Després de passar pels camps de concentració francesos (Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Arles), dels quals fugí sense èxit en diverses ocasions, fou enviat a diversos camps de càstig i a una companyia de treballadors de Niort. Pogué arribar a París, on, després de durs enfrontaments amb responsables del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), aconseguí un passatge cap a Amèrica. L'abril de 1939 embarcà a l'Havre cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana). En 1942 s'instal·là a Veracruz i a Querétaro (Mèxic), on romangué fins a 1965, any que entrà clandestinament a Portugal i d'on hagué de fugir aviat cap a Mèxic. A començaments dels anys setanta, molt desencantat, tornà a Espanya, on fou albergat pel seu amic Daniel Seijas. En 1974 publicà una mena d'autobiografia en lliuraments publicats en el periòdic Espoir. José Ledo Limia va morir el 25 de maig de 1977 en una residència d'ancians a Ourense (Ourense, Galícia) on havia passat els últims quatre anys. Amic de llibertaris destacats (Carpio, Pierrot, Paul Reclus, Castrejón, Odón, Tato, Lamberet, Mancebo, Guerra Junqueiro, Durruti, Domingo Germinal, Puente, Gómez Casas, etc.), col·laborà durant sa vida en nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Combat Syndicaliste, Galicia Libre, Revolución Social, etc. ***
Stefano
Romiti
- Stefano Romiti: El
30 d'agost de 1900 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Stefano Romiti, conegut com Bimbo.
Sos pares es deien Pietro Romiti i Maria Rosa Almerigi. A
començament de 1917 entrà a fer feina als
Ferrocarrils Estatals i el 20 de març
de 1918 va ser cridat a files enquadrant-se el 20 de setembre amb el I
Regiment
de Granaders d'Infanteria acantonat a Roma (Itàlia). En
aquesta època passà de
les seves simpaties republicanes a l'anarquisme. A la caserna
difongué el
fullet Soldato fratello i
permeté la
fugida del camp de presoners vigilats per la seva companyia. El febrer
de 1919
va ser llicenciat, però va ser novament cridat a files el 30
de novembre de
1919 per fer el servei militar regular de dos anys. Un cop llicenciat
totalment
el 22 d'octubre de 1921 es reintegrà en els Ferrocarrils
Estatals a La Spezia
(Ligúria, Itàlia), que feia la línia
Gènova, Parma, Pisa i Liorna. En la seva
feina organitzà l'expatriació per tren de molts
companys perseguits a França.
En 1923 encapçalava el grup de vuit afiliats del
clandestí Sindicat dels
Ferroviaris Italians (SFI) que encara resistia el feixisme,
però el juliol de
1924 una delació el va descobrir; després de
donar una «lliçó» al
confident,
desaparegué. El 30 de novembre de 1924 va ser acomiadat de
la feina. Refugiat a
Milà (Llombardia, Itàlia), trobà feina
a la «Societat Italiana Ernesto Breda
per a Construccions Mecàniques» de Sesto San
Giovanni. A començament de 1925
retornà a Florència i va ser detingut en diverses
ocasions per anarquista. El
25 de maig de 1925 partí de Florència i l'1 de
juny arribà amb documentació
falsa a La Chapelette (Marsella, Provença,
Occitània), on es refugiaven la
major part dels exiliats polítics toscans. Amb un carnet
d'identitat francès,
aconseguit per Domenico Zavattero, trobà feina en un dic de
carenar. Durant un
breu període de temps treballà de ferrer a
Lió (Arpitània) i entre 1929 i 1931
romangué a París (França), on va fer
feina a les fàbriques Citroën i Renault i
freqüentà la redacció de L'Endehors
d'E. Armand. En 1931 retornà a Marsella i
treballà embarcat com a carboner per
a una companyia de navegació amb el vaixell La
Gaule. En aquesta època va ser inscrit en el
registre de fronteres. El 8
setembre de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) i dos
dies després s'integrà
en la Divisió «Karl Marx» de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), combatent entre el 17 i el 21 d'octubre de 1936 a Tardienta
(Osca,
Aragó, Espanya) i entre el 20 i el 23 de novembre de 1936 a
Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya); el 16 de desembre de 1936 va ser enviat a
la bateria de Libero
Battistelli a Osca. El gener de 1937 una pneumònia el va
obligar a retornar a
Marsella i els «Fets de Maig» de 1937 el
convenceren de no tornar a la
Península. En 1939 freqüentà destacats
anarquistes, com ara Luca Bregliano. Quan
la invasió alemanya de França es
mantingué en la clandestinitat, però el
novembre de 1942 va ser detingut en una agafada i enviat a les
drassanes de Wilhelmshaven
(Baixa Saxònia, Alemanya). El setembre de 1943
aconseguí fugir-ne i pogué
retornar a Marsella, on s'integrà en la
Resistència francesa. El dia del
desembarcament aliat lluità contra els alemanys al carrer
marsellès de La
Canebière. Després de la II Guerra Mundial,
quedà a França fins el novembre de
1948, que retornà a Florència i es va reintegrar
en els Ferrocarrils Estatals,
encara que sempre vigilat per la policia. Igual que altres membres de
l'SFI,
sense polemitzar, continuà militant entre el sector
«antiorganitzador» fins a
començament dels anys vuitanta que s'adherí a la
Federació Anarquista Italiana
(FAI). En 1991 publicà, a cura d'Adamo Valerio, la seva
autobiografia sota el
títol Memorie di Stefano Romiti
detto «Bimbo»,
reeditada pòstumament en 1994. Stefano Romiti va morir el 18
de maig de 1992 a
Florència (Toscana, Itàlia). ***
Germán
Arrué Calvo (José
Ortega) - Germán
Arrué
Calvo: El 30 d'agost de 1917 neix a Benaguasil
(Camp de Túria,
País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Germán Arrué
Calvo, conegut com Tiroi, José
Ortega i El Mejicano. Fill
d'una família pagesa, sos pares es deien Germán
Arrue, militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i de
Rosalía Calvo. En 1936 formava
part de les Joventuts Llibertàries i quan el cop militar
feixista de juliol
d'aquell any es trobava a la zona de Terol (Aragó, Espanya)
fent feina amb
altres companys de Benaguasil a la collita del blat. Mobilitzat en el V
Regiment
d'Artilleria Lleugera, s'encarregà del transport de
municions amb camions a
diversos fronts (Terol, Lleida i Ebre). El 2 de febrer de 1939, quan el
triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració (Sant Cebrià, Barcarès i
Argelers). Posteriorment va ser enrolat
en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en un
polvorí.
Quan l'ocupació de França per les tropes
alemanyes, encara que es trobava a la
Zona Lliure, s'integrà en la Legió Estrangera;
traslladat al Nord d'Àfrica, va
ser enviat a combatre a Tunísia. Després de
l'armistici, ben igual que
nombrosos altres exiliats espanyols, desertà de la
Legió Estrangera i s'integrà
en l'exèrcit de la França Lliure. En 1943, quan
es creà la II Divisió Blindada (II
DB) organitzada pel general Philippe Leclerc de Hauteclocque, sota el
nom de José
Ortega, entrà a formar part de la IX Companyia del
III Regiment (La Nueve),
formada gairebé pràcticament per republicans
espanyols, molts d'ells
llibertaris. Rebutjà qualsevol grau militar i
restà com a simple soldat en el
semieruga Teruel. El 24 d'agost, amb els companys
de La Nueve
formà part dels primers vehicles (Ebro, Guadalajara,
Teruel,
etc.) de la II BD que penetraren al París insurgent i
arribaren els primers a
l'Ajuntament parisenc. Després d'haver participat en
l'anihilació dels nuclis
de resistència alemanys i en la desfilada pels Camps Elisis
el 26 d'agost amb
el general Charles de Gaulle, continuà amb La Nueva
en diverses accions
bèl·liques, com ara la presa d'Estrasburg
(Alsàcia) el setembre de 1944,
l'alliberament del camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya) o la presa
del «Niu de les Àguiles» d'Adolf Hitler
a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya),
amb diversos companys llibertaris (Martín Bernal, Daniel
Hernández, Manuel
Lozano, Federico Moreno i Fermín Pujol). Després
de rebutjar continuar amb
accions de guerra amb el general Leclerc a la Indoxina, va ser
desmobilitzat, refusant
prendre la nacionalitat francesa. Després de treballar de
perruquer a París, es
casà amb Claire Marie Jeanne Dupont, que havia conegut
després de la II Guerra
Mundial, i s'instal·là a Lió
(Arpitània), on, després de treballar uns mesos
en
una fàbrica de maons, esdevingué conductor de
camions. Més tard, per qüestions
burocràtiques, es nacionalitzà
francès. Un cop jubilat s'instal·là a
casa d'un
dels fills a Mehaine (Iparralde, Navarra Baixa, País Basc).
Germán Arrué Calvo
va morir el 3 de juliol de 2007 al Centre Hospitalari de Donapaleu
(Iparralde,
Navarra Baixa, País Basc); una part de les seves cendres van
ser dipositades al
cementiri de Benaguasil i una altra van ser escapades en una terra que
va conrear.
El seu testimoni va ser recollit per Evelyn Mesquida en el llibre La
Nueve,
24 août 1944. Ces Républicains espagnols qui ont
libéré Paris (2011). Germán Arrué Calvo
(1917-2007) ***
Miguel
Omaña Fernández - Miguel Omaña Fernández: El 30 d'agost de 1917 neix a Udías (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Sos pares es deien Enrique Omaña i Dolores Fernández. En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser capturat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 al seu domicili d'Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill. ***
Juan
Cerón González - Juan Cerón González: El 30 d'agost de 1919 neix a Os de Civís (Les Valls de Valira, Alt Urgell, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Cerón González. Sos pares es deien Salvador Cerón, carrabiner membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i Juana González. Va créixer a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En 1936 feia d'aprenent de mecànic a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i era secretari de les Joventuts Llibertàries de Llívia (Baixa Cerdanya, Catalunya). Des del començament de la Revolució espanyola i fins els enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció estalinista, va fer d'enllaç entre el Comitè de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la FAI de Puigcerdà i els comitès francesos de suport al moviment llibertari espanyol. En 1938 s'enrolà en el Cos de Carrabiners a València (València, País Valencià) i va ser enviat com a ajudant mecànic de transports a diverses poblacions peninsulars (Barcelona, Jaén i Guadalajara). En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a Guadalajara (Castella, Espanya), però aconseguí evadir-se aviat a Terol (Aragó, Espanya) i passar a França, on fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès, Vernet i Sètfonts). Posteriorment va ser enviat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a An Oriant (Bretanya). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Chinon (Centre, França), on continuà militant en la CNT de l'exili. Autor de nombrosos poemes, col·laborà en diverses capçaleres de la premsa llibertària de l'exili (Espoir, Cenit, El Pensador, etc.), així com de la premsa en llengua francesa (L'Affranchi, L'Anarcho du Val, Le Libertaire, etc.). Durant els anys noranta fou membre del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença, Occitània), on va deixà diversos testimonis de la seva trajectòria per la Península i per França. En 1998 va fer costat econòmicament la «Fundació Anselmo Lorenzo» i en 1999 col·laborà en el llibre de Federico Gargallo Edo La raison douloureuse. Sa companya fou Amélie Marie Hélène Méchard. Juan Cerón González va morir el 6 de setembre de 2016 al Centre Hospitalari de Chinon, a Saint-Benoît-La- Forêt (Centre, França).
Defuncions
Notícia de la reclusió de Frédéric Moraillon apareguda en el diari Journal de Roanne del 21 d'octubre de 1894 - Frédéric Moraillon: El 30 d'agost de 1896 mor a Campèstre e lo Luc (Guiena, Occitània) l'anarquista Frédéric Moraillon. Havia nascut el 30 de desembre de 1878 a l'Hospici de la Caritat del II Districte de Lió (Arpitània). Sos pares es deien François Benoît Claude Moraillon, moliner, i Claudine Ducroux, domèstica. Per diverses condemnes correccionals va ser reclòs a l'Hospici de Roanne (Forez, Arpitània) fins a fer els 18 anys. A resultes de l'atemptat de Sante Geronimo Caserio contra el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot el 28 de juny de 1894, tot estat a l'Hospici de Roanne, va fer apologia d'aquest crim i va ser traslladat el 3 d'octubre de 1894 per dos anys a la colònia penitenciària agrícola de Lo Luc, a Campèstre e lo Luc (Guiena, Occitània), on va morir el 30 d'agost de 1896 a resultes dels maltractaments. ***
Els sense pàtria - Paulin Mailfait: El 30 d'agost de 1927 mor a Étion (Ardenes, França) el militant anarquista Hubert Paulin Mailfait. Havia nascut el 27 de febrer de 1867 al barri de Notre Dame de Charleville (Ardenes, França). Sos pares es deien François Mailfait, llimador, i Catherine Clin. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 al seu domicili d'Étion (Ardenes, França; actualment una barriada de Charleville, Ardenes, França). ***
Zo
d'Axa - Zo d'Axa: El 30 d'agost de 1930 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut com Zo d'Axa. Havia nascut el 24 de maig 1864 al XVIII Districte de París (França). Era fill d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers. ***
Ludvík
Cimler - Ludvík Cimler: El 30 d'agost de 1935 mor a Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA) l'anarquista Ludvík Cimler. Havia nascut el 24 d'agost de 1870 a Žirovnice (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Pelhřimov, Vysočina, Txèquia). Sos pares es deien Matej i Elisabeth Cimler. Quan tenia 13 anys començà a treballar d'aprenent en una fàbrica de botons de nacre. Sembla que participà en la distribució del periòdic clandestí Duch Času, publicat per František Hlaváček i Josef B. Pecka a Prostějov (Moràvia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Olomouc, Txèquia). Posteriorment s'integrà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Žirovnice. Cridat a files, es declarà insubmís i emigrà als Estats Units. A començament de 1891 s'establí a Nova York (Nova York, EUA) i durant 12 anys treballà en la indústria de la mareperla i dels botons. Membre de la Secció Txeca de l'AIT, en 1894 era secretari del seu Comitè d'Agitació. Entre 1893 i 1897 difongué el periòdic Delnické Listy, el qual dirigí en 1897. El 12 de juny de 1894 va fer la conferència «Raó i violència» a la seu de la Workers Fellowship Progress (WFP, Fraternitat de Treballadors del Progrés). El 2 de març de 1895 presidí un acte de celebració de la Comuna de París a la Fernando's Assembly Rooms de Nova York. Cap el 1900 fundà la seva pròpia impremta al seu apartadament, al número 312 de 71st Street. En 1901 es casà a Nova York amb Anna, qui va mori en 1931. En 1900 fou editor i redactor de la revista Nový Život de Nova York. El 17 de de març de 1910 s'instal·là a Cleveland per treballar en una impremta («The Bohemian Socialistic Printing & Publishing»), on hi restà 25 anys i de la qual esdevingué director. Formà part de la Unió d'Escoles de l'Esperit i de l'Associació Pro Incineració i fou membre de diverses associacions culturals (corals, esportives, etc.). Ludvík Cimler va morir el 30 d'agost de 1935 a Cleveland (Cuyahoga, Ohio, EUA); incinerat, les seves cendres van ser dipositades al Columbari del Cementiri Highland Park de Highland Hills (Cuyahoga, Ohio, EUA). ***
Carnet
de la CNT - José
Abadía
Alastruey: El 30 d'agost de 1936 és afusellat a
Osca (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Cesáreo
Abadía Alastruey. Havia nascut el 20 d'abril de 1910 a
Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya). Tenia
dues germanes, Ángela
i Josefa. Es guanyava la vida treballant de llaurador i estava afiliat
a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament
feixista, amb altres
companys del seu poble i del llogaret de Tormos, partí el 21
d'agost de 1936
cap a Osca per a enfrontar-se als rebels. Detingut en arribar, el 25 de
juliol
de 1936 va ser tancat a la Presó Provincial d'Osca.
José Abadía Alastruey va
ser afusellat la matinada del 30 d'agost de 1936 a Osca
(Aragó, Espanya). El
seu nom figura en el «Memorial als afusellats a
Osca» que es troba al Cementiri
Municipal d'Osca. ***
Dibuix
de Teodoro Mora publicat a la «Galeria
de retrats» de Castilla Libre del
20 de juliol de 1937 - Teodoro Mora Pariente: El
30 d'agost de 1936 mor a
Casavieja (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista
Teodoro Mora Pariente.
Havia nascut el 9 de novembre de 1901 a Cogulludo (Guadalajara,
Castella, Espanya). Sos pares es deien Antonio Mora de
Frías,
tapisser, i Baltasara Pariente Marín.
Fuster de la
construcció, quan tenia 14 anys
començà a militar a Madrid (Espanya) en la
socialista Unió General de Treballadors (UGT), sindicat
majoritari a la zona
centre de la Península, i va fer el servei militar a
l'Àfrica. Sembla que va
pertànyer al Partit Comunista d'Espanya (PCE), d'on va ser
expulsat per
negar-se a criticar els anarquistes i per aquest motiu el seu prestigi
sempre
va ser reduït en els cercles llibertaris. A
començament dels anys trenta, per
influències de Cipriano Mera Sanz, del qual serà
molt amic, s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
contribuí força en l'organització del
sindicat anarcosindicalista a la regió madrilenya. El maig
de 1931 va fer un
míting, juntament amb Pedro Falomir Benito i altres, a
Fuencarral (Madrid,
Castella, Espanya). El 2 de juliol de 1932 va fer un míting
al teatre
Maravillas de Madrid amb Mauro Bajatierra Morán,
Ángel Rodríguez i Valeariano
Orobón Fernández. L'estiu de 1932 presidia el
Sindicat Únic de la Construcció
de Madrid de la CNT. Amb Cipriano Mera Sanz, Miguel González
Inestal i
Feliciano Benito Anaya, va ser un els principals defensors de
l'exclusió dels
bolxevics del sindicat confederal. El 19 de febrer de 1933
impartí una
conferència («La descomposición del
régimen capitalista») a l'Ateneu Llibertari
de Tetuán i Cuatro Caminos. El febrer de 1933 va ser
detingut amb una dotzena
de confederals. El juliol de 1933 parlà, juntament amb Mauro
Bajatierra Morán, Valeariano
Orobón Fernández i altres, en un acte pro
amnistia celebrat a Madrid. Impulsà,
com a president del Sindicat Únic de la
Construcció de la CNT de Madrid, la
«Vaga de l'Edificació» de 1933 i 1934.
Arran de l'èxit de la gran vaga de la
construcció cenetista de la primavera de 1936 a Castella,
defensà les posicions
de l'Aliança Obrera. Detingut el juny de 1936 com a membre
del comitè de vaga,
el 17 de juliol de 1936 va ser posat en llibertat gràcies a
les manifestacions
populars que exigien l'alliberament dels presos. El 19 de juliol
d'aquell any
presidí a Madrid, amb Cipriano Mera Sanz, l'assemblea
general de militants.
Participà en l'assalt de la caserna de la Montaña
de Madrid i va ser un dels
primers organitzadors de les milícies confederals,
intervenint en la presa
d'Alcalá, Vicálvaro i Guadalajara. L'agost de
1936 encapçalà amb fèrria
disciplina el «Batalló Mora», enquadrat
en la «Columna del Rosal», que lluità a
Buitrago i Serrada. Teodoro Mora va morir en acció de guerra
el 30 d'agost de
1936 a Casavieja (Àvila, Castella, Espanya). Altres fonts
citen el 12 de
setembre de 1936 a Mijares (Àvila, Castella, Espanya) i
encara altres creuen
que va ser fet presoner pels feixistes a Gavilanes, també a
Àvila, ficat en una
gàbia i finament assassinat. Teodoro Mora Pariente (1902-1936) ***
Última foto de Facerías (París, juliol de 1957) - Josep Lluís Facerías: El 30 d'agost de 1957 cau abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i guerriller anarquista Josep Lluís Facerías –Lluís és el primer llinatge–, també conegut sota diversos àlies (Facerías, Face, Petronio, Petro, Alberto di Luigi). Havia nascut el 6 de gener de 1920 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Pere Lluis i Francesca Facerías. Quan va esclatar la revolució de juliol de 1936 ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Poble-sec de Barcelona i en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i immediatament es va enrolar en la «Columna Ascaso». Després de passar tota la guerra en la 28 Divisió lluitant al front d'Aragó, al final de la contesa va caure presoner en els últims combats a Catalunya. Sa companya i sa filla de poc mesos van morir metrallades per l'aviació nazi quan intentaven arribar a França. Facerías fou enviat a diversos camps i batallons de treball (Saragossa, Vitòria, Extremadura, Catalunya). Quan va ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat; destinat com a conductor en una Unitat de Transports Militars a Barcelona, poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar. A finals de 1945 va ser llicenciat i es va integrar tot d'una en la resistència antifranquista, treballant alhora primer com a cambrer i després com a caixer del restaurant «La Rotonda», al peu del Tibidabo. En aquesta època militava en el clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la CNT. Durant el Ple clandestí de les Planes de l'FIJL de juliol de 1946 fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya i de les Illes Balears; també assumí la secretaria de la nova organització clandestina Moviment Ibèric de Resistència (MIR). Des del març de 1946 va participar en tots els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la zona centre de Barcelona. Després de participar en un ple de l'exili, va entrar a la Península i començà a realitzar atracaments (bancs, fàbriques, empreses, joieries) per finançar les activitats clandestines. L'estiu de 1946 va realitzar una sèrie de sabotatges, com ara el metrallament de la comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, destrucció dels dipòsits de CAMPSA, explosions de bombes a consolats d'Estats favorables al règim franquista (Bolívia, Brasil, Perú), etc. El 17 d'agost de 1946 fou detingut en una batuda policíaca amb 38 companys i empresonat a la presó Model de Barcelona fins al juliol de 1947, que sortí en llibertat provisional. Poc després va assumir la secretaria del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), successor del MIR. L'octubre de 1947 va participar en el Congrés del Moviment Llibertari en l'Exili a Tolosa de Llenguadoc. Durant 1948 portà a terme nombroses expropiacions, especialment a prostíbuls de luxe, freqüentats per la burgesia catalana. En 1949 va participar en la campanya d'atemptats organitzats per Francesc Sabaté Llopart (Quico) i el març d'aquell any en la temptativa d'atemptat contra el comissari de la Brigada Politicosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. El 26 d'agost de 1949 sortí sa i estalvi d'una emboscada de la Guàrdia Civil quan passava els Pirineus i en la qual moriren dos companys i un en resultà greument ferit. Fins al març de 1950 va participar en nombroses accions contra el règim franquista («Fiesta de la Victoria», etc.). A partir d'aquest any les relacions amb els responsables de la CNT en l'exili es van deteriorar i decidí retornar a la Península amb César Saborit Carralero. Després de la mort d'aquest, l'organització anarcosindicalista en l'exili el va marginar gairebé totalment. El 1951 es va declarar una important vaga de tramvies i per tot Barcelona s'escoltava una tornada que va calar entre la població: «Per a arreglar això dels tramvies, busqueu Facerías. Contra el Requetè, visqui Sabaté!». El 26 d'octubre de 1951 aconseguí fugir d'una nova emboscada matant un policia i ferint-ne nou. El juny de 1952, fugint de les crítiques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), que acabarà desautoritzant totalment la lluita armada en 1953, marxà a Itàlia i sota el nom d'Alberto di Luigi va participar en diverses activitats del moviment llibertari italià i en la creació dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). En aquesta època va intentar estructurar les Joventuts Llibertàries Italianes i organitzà nombrosos càmpings internacionals anarquistes a Itàlia finançats amb les expropiacions realitzades amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta). En aquests anys, també, intentà polititzar el bandolerisme sard. De tornada a França, a començaments de 1956, va establir contactes amb Quico Sabaté, però, després de trencar amb ell per desacords diversos, retornà a Itàlia i va fer alguns cops. El 17 d'agost de 1957 va passar clandestinament de bell nou a la Península, acompanyat per Luis Agustín Vicente (El Metralla), un anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a Itàlia, i amb l'anarquista italià Goliardo Fiaschi, amb la finalitat d'executar el traïdor Aniceto Pardillo Manzanero. Josep Lluís Facerías fou abatut per la policia en una emboscada, presumiblement a causa d'una confidència, el 30 d'agost de 1957 al barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya) –oficialment morí a l'Hospital Clínic de Barcelona– i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. La mort de Facerías fou silenciada per la premsa del MLE –només la revista llibertària crítica amb la CNT Atalaya, en el seu primer número de desembre de 1957 es va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. Un silencio inexplicable». Amb la seva mort només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila (Caracremada). En 1974 l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documental La Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerías, i en 2006 l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida d'aquest personatge, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària catalana. Josep Lluís Facerías (1920-1957) Pelai Pagès i Blanch: «El penúltim guerriller», en El Temps, 1.211 (28-08-07) ***
Concha
Dávila (1947) - Concha Dávila: El 30 d'agost de 1974 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda com Concha Dávila o Conchita Dávila. Havia nascut el 28 de novembre de 1903 a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. ***
Notícia
de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de
Neuchâtel del 18 de setembre de 1914
- Giulio Bignasci:
El 30 d'agost de 1978 mor a Villers-le-Lac (Franc Comtat,
França) l'anarquista,
sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci,
també conegut com
Jules Bignasci i el llinatge citat a
vegades com Binasci. Havia nascut
el
2 de novembre de 1884 a Isone (Ticino, Suïssa). Sos pares es
deien Giuseppe
Bignasci i Clara Russi. Guixaire i pintor de la construcció,
d'antuvi treballà
a Lausana (Vaud, Suïssa), però després
es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa), on milità activament en la
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR), destacant també en la propaganda
antimilitarista. El gener de
1910 va ser fitxat per la policia i aquest mateix any, amb Henri-Ernest
Bornand,
Jules Fernekes i altres, ajudà a al condicionament de
l'Escola Ferrer. El 3 de
novembre de 1911 es va casar a La Chaux-de-Fonds amb la cuinera
Julia-Maria
Bergeon, amb qui tingué dos infants. En 1912, amb
Aimé Bovet, Fritz Graber, Paul
Janner i altres, envià una salutació a Luigi
Bertoni aleshores empresonat. El 16
de setembre de 1914 va ser condemnat com a civil pel Tribunal Militar
Territorial de la II Divisio de Murten (Friburg, Suïssa) a un
any de presó per
«insults a l'exèrcit» i per haver
«convidat els soldats a la desobediència i al
rebuig del servei» del post militar de Les Pargots
(Neuchâtel, Suïssa) –el
socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva
detenció, va ser
condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure
circulació,
desobeint així una ordre militar. Durant l'hivern de 1915 va
ser expulsat del
cantó de Neuchâtel i es va refugiar a Yverdon
(Vaud, Suïssa), a casa del
company Auguste Philippin. El maig de 1917 va ser detingut a La
Chaux-de-Fonds
per haver participat en el tumult originat per a exigir l'alliberament
de
Ernest Paul Graber. En 1918 signà una carta, publicada en el
periòdic Le Réveil,
on es protestava contra el
decret federal que autoritzava els cantons a ocupar a la
força
els refractaris
a l'exèrcit i desertors estrangers en treballs d'utilitat
pública; aquesta
carta rebé l'adhesió de 17 grups anarquistes
suïssos
–el grup anarquista de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) va proposar de demanar l'asil
polític d'aquests
perseguits al govern soviètic. En 1919 va ser nomenat
president
de «La Libre
Pensée» de Neuchâtel. Més
tard emigrà
a França i cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine
(Illa de França, França), on va escriure Carlo
Vanza per
a demanar-li
informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo!
que aquest publicava a Biasca (Ticino, Suïssa). En 1952 encara
vivia a
Vitry-sur-Seine. Giulio Bignasci va morir el 30 d'agost de 1978 al seu
domicili de
Villers-le-Lac
(Franc Comtat, França). ***
Joaquín
Cortés Olivares - Joaquín
Cortés
Olivares: El 30 d'agost de 1979 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Joaquín Cortés Olivares. Havia
nascut el 23 d'octubre de
1895 a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos
pares es deien Juan Cortés i
Catalina Olivares. A començament de la dècada
dels deu s'integrà en els grups
anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i conegué les
presons de Sevilla,
Jaén, Linares i Úbeda. Durant la vaga general de
setembre de 1911 va ser
detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En aquesta
època formava
part, amb Manuel Villegas i altres companys, del grup anarquista
sevillà «Pro
Ensenyament Racionalista», que va ser dissolt per les
autoritats arran de la
citada vaga general. Després d'una temporada a l'Argentina,
en 1914 retornà a
la Península. Instal·lat a Catalunya, en 1916 va
ser empresonat a Barcelona i
en 1918 participà en una gira propagandística a
Tarragona (Tarragonès, Catalunya),
amb Roser Dulcet Martí, Llibertat Ródenas
Domínguez i Salvio Aiguaviva Vila. En
1919, per causes desconegudes, marxà cap a l'Argentina i
residí a Buenos Aires
fins a 1927, anys que va ser expulsat d'aquest país a
resultes de la seva
militància llibertària. Arribà a
París (França), on trobà Francisco
Ascaso
Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, amb els
que havia estat lligat en la
seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb una
trentena de militants
(Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura Durruti,
etc.) en
una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament
del
Sena amb la intenció de preparar un congrés
nacional que s'havia de celebrar el
19 de febrer següent. Amenaçat
d'expulsió, amb altres companys (Francisco
Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti, etc.), es
refugià a Brussel·les
(Bèlgica), on hi restà fins a la
proclamació de la II República espanyola en
1931. Representà Espanya en el Comitè
Internacional de Defensa Anarquista
(CIDA), reconstituït en 1929, i que entre altres membres
comptava amb Giuseppe Bifolchi,
Louis Lecoin, Nèstor Makhnò i Pierre Perrin (Pierre Odéon). De bell nou a
Barcelona, amb la resta de companys
exiliats a Brussel·les, participà l'1 de maig de
1931 al gran míting del Palau
de Belles Arts de Barcelona. Poc després
s'allunyà de les tesis defensades per
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Després d'haver estat delegat del
Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de Barcelona en el III
Congrés Confederal (Extraordinari)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat
entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 a Madrid (Espanya), el juliol va ser un dels que, en
l'assemblea
del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril, reivindicant les
posicions més radicals,
demanà l'ocupació obrera de les
fàbriques per a forçar les negociacions amb la
patronal. No obstant això, poc després,
participà en la reunió preparatòria de
l'anomenat
«Manifest dels Trenta», que va ser publicat el 31
d'agost de 1931. En aquesta
època participà en nombrosos mítings
de presentació d'aquest manifest i, a finals
de 1931, en una gira propagandística per la comarca de les
Garrigues (Vinaixa,
el Vilosell, Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de
1933, per pressions
dels sectors de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes,
va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i
Fabril confederal.
Aleshores s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista
Obrer (ASO), fent
conferències i mítings. Arran del cop militar
feixista de juliol de 1936,
considerat com a un brillant orador, ja reingressat en la CNT,
participà en
nombrosos mítings arreu Catalunya i el País
Valencià (Vic, Castelló, Reus,
etc.) i l'any següent a Barcelona i a diversos poblacions
catalanes (Sant
Sadurní d'Anoia, Caldes de Malavella, Igualada, etc.). El
novembre de 1936 va
ser nomenat tresorer del Comitè Nacional de la CNT i el
gener de 1937 entrà a
formar part del Comitè d'Enllaç format per la
CNT, la FAI, la Unió General de
Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC),
creat
per coordinar l'esforç de guerra. El 10 d'abril de 1937 va
ser designat pel
Comitè Nacional confederal per formar part de les Oficines
de Propaganda
Exterior de la CNT-FAI, de la qual també formaven part
Martynas Gudelis (Martín Gudell)
i Helmut Rüdiger,
encarregades de la publicació de periòdics,
fullets, llibres, etc., en diverses
llengües. Com a membre del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, en 1937
assistí a l'assemblea celebrada pels milicians
d'Aragó oposats a la
militarització. Des de 1938 i fins el final de la contesa
fou conseller de
Relacions Exteriors del Consell Nacional de la Infància
Evacuada (CNIE),
depenent del Ministeri d'Instrucció Pública i
Belles Arts. El febrer de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser
detingut quan
dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França; jutjat,
va ser condemnat a
10 mesos de presó per «manca de visat».
Finalment aconseguí embarcar cap a
Amèrica i el 16 de maig de 1940 arribà, a bord
del vaixell De la Salle, a la
República Dominicana i s'instal·là a
la colònia
agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez
(El Seibo, República
Dominicana), on treballà de pintor. A principis d'abril de
1941 desembarcà al
port de l'Havana (Cuba). En aquest país fou un dels
principals animadors del
Cercle Republicà Espanyol i representà la CNT als
país caribeny, participant
com a tal en nombrosos actes polítics. S'integrà
com a assessor en la Comissió
Obrera del Partit Revolucionari Cubà (Autèntic),
mantingué estrets vincles amb
els anarquistes cubans i sostingué posicions anticomunistes.
El febrer de 1943
formà part de l'acabada de crear Comissió
Organitzadora del Centre de
Divulgació Social (CDS) de l'Havana i va ser elegit
secretari general de la
mateixa. A finals de 1943 s'establí a Mèxic, on
va fer costat les tesis de Joan
García Olivar de la
«Ponència» i de la seva «Nova
FAI». En 1944 es reuní amb
ell la seva esposa, la comadrona María Lombardi Baldinoti,
que havia restat a
Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari dels ministres
anomenats per la CNT en
el Govern republicà de l'exili encapçalat
per José Giral Pereira. En 1945,
també, era secretari de l'Agrupació
«Estudios Sociales» de Mèxic. En 1947 va
ser nomenat secretari de Correspondència de
l'«Agrupació de Militants de la CNT»
de Mèxic i s'encarregà de les relacions amb
l'organització confederal a
l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953 representà la CNT
en l'acte de
protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura franquista
celebrat
al Teatre Arbeu de Mèxic, on també parlaren
Indalecio Prieto Tuero, per
l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán
per la UGT. En 1956 fou
l'administrador del periòdic mexicà CNT
(1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez,
òrgan de la tendència
«col·laboracionista». En 1956
també publicà el fullet La
Confederación Nacional del Trabajo de España de
España y la política.
En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per
assessorar els seus
companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por
el sindicalismo hacia una España libre.
També publicà, amb M.
González, Cartas libres.
Després de
la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a
començament dels anys
seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966
fundà una nova «Agrupació de
Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria
general de la qual assumí,
secundat per José Margelí Naudín
(vicesecretari), Francisco Escolano
(tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta
nova
«Agrupació de Militants de la CNT» de
Mèxic defensà les posicions
col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya
entre antics militants
confederals i la Confederació Nacional de Sindicats
(«Sindicat Vertical»)
franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el
30 d'agost de 1979 al Sanatori
Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Joaquín Cortés Olivares (1895-1979) ***
Josep Gené Figueras - Josep Gené Figueras: El 30 d'agost de 1980 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista Josep Antoni Lluís Gené Figueres –son primer llinatge també citat erròniament com Jané o Gener. Havia nascut el 2 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 4 de juliol– de 1890 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares es deien Joan Gené Cervera, pastor i forner, i Maria Figueras Ribera. Estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT –durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral «Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser incinerat al Panteó Civil de Dolores; considerant-se mexicà, mai no va voler tornar a Catalunya. ***
Necrològica
de Josep Marsellach Gimeno apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 4 de novembre de 1986 - Josep Marsellach Gimeno: El 30 d'agost de 1986 mor a la Granja d'Escarp (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Marsellach Gimeno –algunes fonts citen erròniament Marcellach. Havia nascut el 16 de desembre de 1916 a la Granja d'Escarp (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Isidre Marsellach Roca i Teresa Gimeno Guiu. Milità en el moviment llibertari del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, per passar posteriorment per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració d'Hennebont (Lorient, Bretanya). Després de guerra milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lo Mont (Aquitània, Occitània). Malat, sos familiars el portaren a la seva població natal. Josep Marsellach Gimeno va morir el 30 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 28 d'agost– de 1986 a la Granja d'Escarp (Segrià, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri municipal de la població. ***
Necrològica
de Francesc Giné Ribera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 d'octubre de 1989 - Francesc Giné Ribera:
El
30 d'agost de 1989 mor a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Giné Ribera. Havia nascut el
12 de
març de 1897 al Masroig (Priorat, Catalunya). Sos pares es
deien
Francesc Giné i Magdalena Ribera. Milità des de
l'adolescència
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa.
Durant la guerra
civil, com a encarregat de vendes, fou membre del comitè
d'empresa del taller
metal·lúrgic col·lectivitzat on feia
feina. En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on milità en la CNT de
l'exili a
la regió parisenca. En 1956
s'arrenglerà amb els «ortodoxes». Cap el
1983
retornà a Terrassa. Francesc Giné Ribera
va morir el 30 d'agost de 1989 al seu domicili de Terrassa
(Vallès
Occidental,
Catalunya) i va
ser enterrat l'endemà. ***
Carlos
Molina davant la tomba de Bakunin a Berna (Berna, Suïssa) - Carlos Molina:
El 30 d'agost de 1998 mor a Montevideo (Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina,
conegut com el Bardo de Tacuarí,
però
també com Gaucho Molina
i Payador Libertario. Havia nascut
l'11 de
setembre de 1927 a Melo (Cerro Largo, Uruguai). Era fill d'una
família molt
humil i sos pares es deien Juan Molina, sabater, i Universina
Coitiño,
llaunera; tingué diversos germans, entre ells
Efraín Molina, també payador.
Des de molt jove treballà en diferents
oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant
blat de moro a Minas (Lavalleja,
Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu
Tacuarí –d'aquí el seu
malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments
lliures, tocant
la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys
viatjà a Montevideo i conegué
el payador Evaristo Barrios i amb
ell
debutà en la ràdio. Es casà amb Alba
Aurora (La China), germana del payador
Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín
Carlos. Amb el payador Juan Carlos
Barres emprengué una
gira artística per cafès, bars i centres
llibertaris pel departament uruguaià
de Soriano i, a causa de les penúries
econòmiques, es traslladaren a Mercedes
(Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El
Barquito» i més tard
al predi «La Alegría». Un cop decidiren
acabar la gira, Bares prosseguí fins al
departament de Paysandú i ell retornà a
Montevideo. En 1955 participà en la I
Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i
l'espectacle
viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956
guanyà el I Certamen Internacional
de Payadores i aquest mateix any
protagonitzà
el tristament cèlebre duel amb el payador
Héctor Umpierrez, que començà sobre
l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i
en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32
punyalades i al bord de la
mort; la desavinença entre ambdós cantautors
arrencava de qüestions polítiques,
Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys
més tard hauria de cantar per
a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o
Alfredo Stroessner. Autor
i intèrpret de nombroses cançons socials i
revolucionàries, amb el seu art, va
fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria
frigorífica, etc.) i
lluites socials. En moltes cançons evocà la
memòria de companys assassinats o
que patiren represàlies durant la dictadura, com ara
León Duarte, Gerardo
Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a
l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al
Ché Guevara i reclòs a
Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va
instituí per llei nacional
«El Día del Payador» el 24 d'agost de
1988, rebutjar cantar al Palacio de las
Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament
uruguaià argumentant
que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el
poble a la
mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta
Suint, protagonitzà la
«Primera payada de
l'altra banda del
món», que se celebrà a Sydney (Nova
Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una
gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos
concerts a Espanya
i a França, molts d'ells als locals de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el
cantautor Daniel
Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas
del nuevo tiempo, El
payador rebelde, El arte del payador
(1982, amb Gabino Sosa Benítez), De
muy
adentro, Roja y negra la ternura,
El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor
dels
llibres Cantándole al pueblo.
Cantos
libertarios (1956), Trovero del
pueblo (1957), Tierra libre
(1958), Rebeldías del camino
(1961), Yunques rojos (1963),
Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El
hombre y la copla (1995) i Yunta y
surco. Versos criollos (sd, amb
Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de
1998 a Montevideo
(Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de
d'agost de
2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial,
al
cementiri de la localitat. Carlos
Molina
(1927-1998) ***
Antonio
Navarro Velázquez - Antonio Navarro Velázquez: El 30 d'agost de 1999 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Navarro Velázquez, conegut com Antonio el Zapatero o, simplement, Zapatero. Havia nascut el 16 de novembre de 1920 a Caravaca de la Cruz (Múrcia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Gabriel Navarro López, espardenyer, i Agustina Velázquez Verdejo. Quan tenia 12 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. En 1935 emigrà a Barcelona (Catalunya), on començà a militar en un grup anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intentà integrar-se en les milícies confederals, però havia de tenir almenys 17 anys, i a partir de 1937 serví en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i participà en la Resistència contra l'ocupació nazi. En 1947 entrà a la Península en missió orgànica, però va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó, la qual purgà, d'antuvi, a Saragossa (Aragó, Espanya) i, després, a Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià) i, finalment, a Burgos (Castella, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat condicional. A Barcelona, amb José Navarro Muñoz i Joaquín Amores Ortiz, participà en l'organització del grup anarquista «Perseverancia», el qual, fins a 1970, ajudà els companys buscats per la policia franquista a passar a França. Pocs mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, passà novament a França fugint de la detenció. També fou membre del Comitè Nacional de la CNT, especialment amb Manuel Saldaña de la Cruz. A mitjans dels anys setanta participà en la reorganització de la CNT a Barcelona. El 30 de març de 1978 va ser detingut, juntament amb altres tres companys (Francisco Rodríguez Meroño, José Luis López Moreno i Ana María Álvarez López), acusat de ser el «cervell» d'un «grup específic» (Grups Autònoms Llibertaris) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del metrallament, el 19 de març de 1978, de la caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En els anys noranta milità en la CNT de Barcelona i, poc abans de morir, en la Federació Local de la CNT de Cornellà de Llobregat amb la intenció, amb Manuel Saldaña, de formar un nou sindicat. Son companya, Carmen Edo. Antonio Navarro Velázquez va morir el 30 d'agost de 1999 a l'Hospital «Príncipes de España» de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). ***
Horts Stowasser - Horst Stowasser: El 30 d'agost de 2009 mor a Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Havia nascut el 7 de gener de 1951 a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya). Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista «AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors), participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt –Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)– i sobre el guerriller ucraïnès Makhno –Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre «AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En els últims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes. ***
Olivier
Fulcrand - Olivier Fulcrand: El 30 d'agost de 2018 mor a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) el comunista llibertari Olivier Fulcrand. Havia nascut el 12 de desembre de 1955 a Clichy (Illa de França, França). Sos pares es deien Jean Guy Jacques Fulcrand i Jeanne Marie Josèphe Lagadec. En 1973 participà, amb Jean Marc Izrine i altres, al Liceu Robert Schuman de Colombes (Illa de França, França), en el moviment estudiantil contra la llei de reforma del servei militar del ministre de Defensa Michel Debré («Llei Debré»). Poc després començà a militar en el Grup de Colombes-Nanterre de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), animada per Ludo Marcos i altres. Entre els anys vuitanta i noranta s'allunyà dels cercles llibertaris i participà en les trobades educatives i pedagògiques a Le Roucous (Lo Vialar de Tarn, Llenguadoc, Occitània). En 2003 s'afilià al grup Alternativa Llibertària (AL) de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), població on residia. En aquests anys es guanyà la vida precàriament treballant d'obrer en la construcció i en altres feinetes i participà activament en nombroses lluites socials i polítiques (reivindicacions dels sense papers, presos, lluites anticolonials, vagues obreres, suport als migrants, etc.). Membre del Col·lectiu de Resistència i Ofensiva Anticapitalista (CROAC) de Montpeller, participà activament en el suport de les reivindicacions estudiantils. En 2008 va ser un dels principals animadores del comitè local de suport als inculpats en el «Cas de Tarnac» (sabotatges a les línies del tren d'alta velocitat). Malalt de càncer des de 2017, es va veure obligat a minvar la seva militància, però continuà segons les seves forces. El juliol de 2018 participà en les trobades d'estiu d'AL a l'Avairon. Olivier Fulcrand va morir el 30 d'agost de 2018 a la Clinique du Parc de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània). ***
Marie-Claude Rafaneau fotografiada per H. Salou a la Desfilada d'Escoles de Samba (Camps Elisis de París, 10 de juliol de 2019)
---
|
![[29/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/08]") |
|
![[31/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[31/08]") |
|
|
| Actualització: 30-08-24 |