|
---
Anarcoefemèrides
del 30 d'octubre Esdeveniments
Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna - Surt el Boletín de la
Escuela Moderna:
El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el
primer número de la publicació mensual anarquista
Boletín de la Escuela
Moderna. Enseñanza científica y racional.
Va ser el portaveu de l'Escola
Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.
Fou dirigida per
Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas
Maseras. Aquesta revista,
que tingué una àmplia difusió entre
les escoles racionalistes i els cercles
lliurepensadors i llibertaris de la Península i de
l'estranger, es publicà fins
a l'1 de juliol de 1909 amb només una única
interrupció d'un any (entre juny de
1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer
processament de
Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques,
aquest butlletí publicà 62
números i només deixà de publicar-se
amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i
l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de
les conferències
dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites
escolars, a les quals s'afegiren breus notícies
postil·lades, aquest butlletí
no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu
contingut recollia articles
d'opinió sobre temes educatius i didàctics,
encarregats per la redacció o
recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una
mena de
crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi
de les experiències
contemporànies –escoles de Decroly a
Brussel·les, orfenat «La Ruche» de
Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per
Paul Robin, etc.–,
convertint aquesta publicació en una síntesi de
les idees pedagògiques més
radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament
com l'Escola
Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la
superstició
religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri,
Joan
Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de
Buen, Maurice Dubois, J.-F.
Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga,
Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances
Ferrer i Guàrdia,
Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert
Lagardelle, Odette Laguerre,
Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves
Michel, Alejandra
Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul
Robin, E. Vaillant, Georges
Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les
«Publicaciones de la Escuela
Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i
fulletons diversos de
propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical. ***
Premsa
anarquista internacional - Surt L'Entente Anarchiste:
El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira,
França) el primer
número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de
relations, d'informations, de
coordination et d'étude organisationnelle du mouvement
anarchiste. Aquesta
publicació de periodicitat irregular sorgí arran
de l'Assemblea Anarquista de
Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí
l'edició d'un butlletí. Fou creat
amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus
que es
qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a
reacció
contra el «sectarisme» que, segons ells,
manifestaven els responsables de la
Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis,
Maurice Joyeux, etc.).
En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin
(admistrador)
i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem
articles d'Émile
Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert
François, René
Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape,
Louis
Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André
Prudhommeaux, Fernand Robert
i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es
tiraren 200 exemplars i
de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953,
450. ***
Míting de
Mataró (30 d'octubre de 1976) - Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.
Naixements
Foto
policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894) - Georges Delabie:
El 30 d'octubre de 1850 neix a Gamaches (Picardia,
França)
l'anarquista Georges Arthur Joseph
Delabie. Sos pares es deien Thomas François Delabie,
ajustador
mecànic, i Marie Anne
Scholastique Joséphine Gruet. Es guanyava la vida, ben igual
que son pare, fent
de mecànic a París (França). L'1 de
juliol de 1894 va ser detingut, juntament
amb altres 154 anarquistes, al seu domicili, al número 5 bis
de Cité de
l'Avenir de París i aquest va ser escorcollat sense cap
resultat. Després de
passar el dia al post de policia, va ser portat a comissaria i va ser
fitxat
l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, passant a disposició judicial sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal». El 4 i el 7 de juny de 1894 el jutge
d'instrucció reclamà informes
policíacs sobre 22 anarquistes a la Prefectura de
Policia i els seus van ser enviats el 10 de juliol. Georges Delabie va
morir el
16 d'agost de 1918 al seu domicili, al número 62 del carrer
Vercingétorix del
XIV Districte de París (França). ***
Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894) - Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació «Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!, com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a «candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquest últim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època de Volontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia). Cesare Agostinelli (1854-1933) ***
Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894) - Auguste Paul Pontet:
El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts
policíaques citen erròniament l'1
de juny de 1868– neix a Saint Ambruèis
(Llenguadoc,
Occitània) l'empleat de
comerç anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel
o Poutet. Sos pares es deien
Auguste Joseph Pontent, propietari, i Clémence Magdeleine
Genoyer. Per
les seves activitats
anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894
figurava en un registre
d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció de François Vernaux apareguda en
el periòdic parisenc L'Homme Libre del
28 de juny de 1913 - François Vernaux:
El 30 d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 31 d'octubre–
de 1881 neix a Lo Puget Tenier
(Provença, Occitània) l'anarquista
François Joseph Marius Vernaux. Sos pares, conreadors, es
deien
François Vernaux i Marie Maurin. Treballava d'obrer a
l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de
guerra– de Toló
(Provença, Occitània), participant en l'important
grup anarquista que hi havia
organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de
1910 va
ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan
aferrava
cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de
Toló. En aquesta
època la policia el relacionava amb el sindicalista
revolucionari Gustave Hervé
i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de
Toló i
que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut
a Marsella
(Provença, Occitània), juntament amb altres
companys (Josep Dubois, obrer a
l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy,
pintor), com a
autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols
comés el 16 de maig
anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard;
Vernoux en el moment
de la detenció, en la qual intentà aixecar el
públic contra la policia, portava
15.000 francs en títols i Dubois documentació
falsa, i en l'escorcoll dels seus
domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers
compromesos» (una
cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a
«espies». En 1935 el seu
nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var
(Provença,
Occitània). François Vernaux va morir el 9 de
maig de
1959 a Toló (Provença, Occitània). ***
Johannes Holzmann (Senna Hoy) - Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés –també va fer servir el pseudònim llatí Catulus–, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual –en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)–; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) –altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)– i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee. ***
Marcelo Salinas y López - Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país –conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa –a nom de Pedro Martín– a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA). Marcelo Salinas y López (1889-1976) ***
Domènec Masachs Torrente - Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre –oficialment el 2 de novembre– de 1891 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Sos pares es deien Frances Masachs i Francesca Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania –el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a «La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi. Domènec Masachs Torrente va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. ***
Gino
Coletti -
Gino Coletti: El 30
d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia)
l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos
pares es deien Dante Coletti i
Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910
es traslladà amb sa
família a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). En aquesta època la Prefectura de
Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia)
informà a la de Bolonya que en 1909 havia
participat, en nom del «Partit Anarquista», en la
protesta celebrada a Adria
contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es
guanyà la vida
tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el
moviment llibertari i
desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina
l'obligà
a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale
Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) conegué
l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que
dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense
èxit marxar com a
voluntari a Albània i l'any següent a
Grècia seguint Amilcare Cipriani en
ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912
publicà el seu article
antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el
periòdic L'Agitatore, on
defensava les seves idees garibaldines i
anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i
s'instal·là a Bucarest
(Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una
cerveseria. Durant la tardor
de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà
com a voluntari en la VIII
Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini
delle Argonne») i partí cap al
front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta
època envià col·laboracions i
correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale.
Posteriorment, en el fullet titulat Peppino
Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915),
declarà la seva ruptura amb
l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de
març de 1915, quan
la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i
dos mesos més tard
va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria
estacionat a
Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb
els «Arditi» i aconseguí el grau de
sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia,
Itàlia), s'adherí a l'Associació
Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser
nomenat secretari
general polític de la Secció de Milà,
organització caracteritzada pel seu
estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació
amb el feixisme va
ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però
desconfiant d'ell. El 27
d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes
i
municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment
el 27 de novembre de
1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu
càrrec de secretari
general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de
setembre de 1924 el seu domicili va
ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions
hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la
Federació Nacional de
Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa
sindicalista
d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer
topar amb el
feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es
dissolgué s'apartà de
l'escena política. El novembre de 1929 deixà
Milà i s'establí a Sanremo, on
trobà feina de segon violí al Casino Municipal.
Visqué la resta de la seva vida
completament apartat de la política, però la
policia feixista el continuà
vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article
«Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre
Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de
la
llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a
l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia). ***
Necrològica
de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de setembre de 1985 - Mariano Javierre Citoler: El 30 d'octubre de 1899 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Javierre Citoler. Sos pares es deien Manuel Javierre Herbera i Joaquina Citoler Herbera. Llaurador de professió, durant els anys vint va ser un dels militants més destacats del Sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 7 de novembre de 1925 es casà a Biaced amb Pilar Buil Montanuy, amb qui tingué dos infants (José i Joaquín). En 1931 es mostrà força actiu i quan la Revolució de 1936 fou delegat d'Abastaments del Comitè Revolucionari de Binacet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Col·lectivista convençut, fou dels primers a defensar la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1939, amb el triomf feixista passà a França. El 30 de juliol de 1940 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta durant 10 anys. Durant l'exili milità activament en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Pilar Buil Montanuy. Mariano Javierre Citoler va morir el 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1985 al seu domicili de Sent Alban (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts citen que va ser detingut el 29 d'agost de 1942, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat el 7 d'abril de 1943 a la presó d'Osca (Aragó, Espanya), però això és impossible llevat que haugués una suplantació d'identitat en algun dels dos casos. ***
Claudio
Doroteo Diéguez Loza -
Claudio Doroteo Diéguez Loza: El 30
d'octubre de 1901 –algunes fonts citen 1900– neix a San Asensio (La Rioja,
Espanya)
l'anarcosindicalista Claudio Doroteo Diéguez Loza
–el segon llinatge també
citat Losa. Sos pares
es deien Millán Diéguez i Concepción
Loza. Es guanyava la vida com a fogoner
del ferrocarril de Miranda de Ebro i estava afiliat a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Participà activament en la vaga i les
manifestacions
d'octubre de 1934. Vivia a Etxarri Aranatz (Pamplona, Navarra) amb sa
companya Francisca
Jaca Mendiola i sos quatre infants (Ángel, Castor,
Concepción i Isabel). Arran
del cop militar feixista, va ser captura a Altsasu (Pamplona, Navarra),
on
acabava de ser destinat com a maquinista, per un escamot de
requetès. Claudio
Doroteo Diéguez Loza va ser assassinat, amb altres tres
persones, el 13 de
setembre de 1936 a Sorozarreta (Altsasu, Navarra) de dos trets i
llançat a la
sima d'Otsoportillo (Urbasa, Navarra). En 2016 les seves restes van ser
desenterrades, identificades i lliurades en 2020 a sa filla Concha
Diéguez. ***
Félix
Guyard (1947) -
Félix Guyard: El
30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París
(França) l'anarquista i
sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo
i Lapin. Sos pares
es deien Léon Guyard, fumista, i Marie Augustine Bersuat,
jornalera. El 29 de novembre de 1919
es casà a Pantin (Illa de França,
França) amb
Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de
1921 la seva
incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per
«insuficiència muscular»,
però
finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria
i
destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr
(Guer,
Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de
París de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR).
Després formà part del grup d'amics
anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier,
Robert Léger,
etc.) que s'autodenominaven «Les moules à
gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre
el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el
congrés de l'UACR
celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat
membre de la Comissió
Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de
1934 va ser
delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França,
França) en el «Congrés
d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que
reunificà, enfront del feixisme,
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR,
sota el nom d'Unió
Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà
aquesta transformació
que, segons ell, portava a l'abandó del programa
revolucionari i comunista. Amb
altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles
Carpentier
i Robert Léger), fundà la Federació
Comunista Llibertària (FCL), que criticà la
concepció antifeixista del «frontisme»
de l'UA, que segons aquesta conduïa a la
renúncia de les posicions de classe. La FCL, que
tingué una existència efímera,
romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a
l'assemblea general
de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de
reintegrar-se en l'UA en el
proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol
de 1934, durant el
funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La
Patrie Humaine i alliberat després de controlar la
seva
identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del
Comitè
Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els
revolucionaris
amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va
ser contractar com a torner
mecànic als establiments
«Sautter-Harlé» de París,
industria que fabricava part
del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya
Georgette
Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos
d'Aubervilliers. La parella
vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier
d'Aubervilliers. El setembre
de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el
domicili
dels quals calia vigilar. Fou candidat
«abstencionista» per l'UA per a la III
Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França,
França) a les eleccions
legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més
importants, amb el
socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig
i juny de 1936.
L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al
Ministeri de
l'Interior que realitzés una investigació sobre
la seva persona, que donà lloc
a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet
B», on van ser fitxat els militants
antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte
bèl·lic. Entre
el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el
comitè de vaga d'un nou moviment
vaguístic contra els acomiadaments a
«Sautter-Harlé» i signà el
pamflet que va
ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937
de la revista Commune. Els obrers a
la fàbrica
l'anomenaven Napoléon.
En aquesta
època era membre de la Comissió Executiva del
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional
de Le Libertaire,
publicà el 4 de setembre
de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te
tendons la main». En
1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa
dels grups anarquistes de fàbriques»
(Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën
Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de
Montrouge, etc.), de la qual fou el seu
secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA,
considerant el caràcter
no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret
de votar en el congrés
d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector
obrerista
de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle
Sindicalista «Lluita de
Classe» (LDC), constituït el març de 1937
per anarquistes, trotsquistes,
pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al
Café de
l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives),
al IV Districte de París,
agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de
l'ensenyament, de la
metal·lúrgica, de la construcció i
dels tècnics. Entre els seus animadors hi
havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry,
Michel Collinet,
Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave
Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc.
També fou, amb Nicolas Lazarévitch i
Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan
d'expressió, Le Réveil
Syndicaliste
(gener-octubre de 1938). En 1939, després de la
declaració de guerra, va ser
internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont
(Llenguadoc, Occitània),
d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de
1941 va
ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de
Saint-Barthélémy de Barraux
(Roine-Alps, Arpitània) i després als
«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo
Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va
ser detingut de bell nou en
1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un
company de l'UA, li
va aconsellar que entrés a formar part dels
«Restaurants Communautaires» i del
Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres
«benèfics» petanistes on alguns
anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per
fugir de
la repressió i poder continuar amb la militància.
Després del desembarcament de
Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a
Aubervilliers
en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat
el mateix dia, amb la
matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu
(Compiègne, Picardia, França).
Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval
intervingué per
demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser
deportat al camp de
concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En
aquest camp, com a
«deportat d'honor», tenia dret a romandre
aïllat en un dels dos blocs especials
de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals,
i
estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment
va ser
alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central,
actual
República Txeca), però realment va ser posat en
llibertat a mitjans d'agost de
1944, per raons desconegudes. En tornar a França,
treballà en un centre de
repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial,
deixà de militar,
encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació
Anarquista (FA). En
1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes
a controlar. Félix
Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de
França,
França). ***
Miguel
Vorobieff fotografiat per Kati Horna durant la Revolució
espanyola - Michel Vorobieff: El 30 d'octubre de 1901 neix a Astracan (Astracan, Imperi Rus;
actualment Rússia) l'anarquista
Mikhaïl Vorobiev, més conegut com Michel Vorobieff o Miguel Vorobieff.
Era fill de Pavel Vorobiev i de Nadejda Lischina. Estudiant de l'Acadèmia de Mines de Moscou (República
Socialista Federativa Soviètica de Rússia; actualment Rússia), esdevingué un
dels principals animadors, amb Piotr Mikhailov i Ivan Yudin, del grup
d'Estudiants Anarquistes Unificats (EAU) moscovita. El 18 de març de 1921 va
ser detingut durant una reunió del secretariat de l'EAU i el setembre d'aquell
any, amb una desena de companys anarquistes empresonats (Senya Fleshin, Grigorij
Maksimov, etc.), engegà una vaga de fam. Gràcies a la intervenció de delegats sindicals
europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN (Internacional Sindical Roja [ISR]),
va ser posat en llibertat i expulsat de l'Estat soviètic amb altres nou militants
(Abraham Feldman, Grigorii Gorelik, Grigorij Maksimov, Piotr Mikhailov, Mark
Mratchny, Alexandre Tcherniakov, Volin, Efim Yarchuk i Ivan Yudin,). El gener
de 1922 arribà a Hamburg i va ser detingut per les autoritats alemanyes. Després
d'un temps empresonat a Alemanya, s'establí a França, on s'integrà en la Unió
Anarquista (UA) i, a partir de 1936, en la Federació Anarquista Francesa (FAF).
Durant la Revolució espanyola, actuà com a voluntari a Barcelona (Catalunya),
treballant de traductor en l'Oficina de Propaganda Exterior de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), juntament
amb altres companys (Abe Bluestein, Fernández Vega, Fernand Fortin, Martín
Gudell, Ilse Jünemann, Miguel Jorge Langoff i Agoustin Souchy). També fou
editor, amb Nikita Romash, del butlletí en llengua russa de la CNT. A la
Península conegué Léo Eichenbaum (Léo Volin), tercer fill de Volin. També
entrà a formar part del Grup Francòfon de la FAI («Grup Mimosa»), creat el 31
de maig de 1937. Visqué al barri de Gràcia de Barcelona. En 1938 col·laborà en Nouvelle
Espagne Antifasciste de París i en Solidaridad Obrera de Barcelona. En 1939, quan el
triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de
concentració de Gurs. El març de 1939, amb Karl Brauner, Paul Czakon, Egon
Illfeld i Helmut Klose, formà part de l'anomenat «Comitè de Redacció» de la IX
Companyia, que agrupava exvoluntaris estrangers de la Revolució espanyola que
es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats estalinistes que
controlaven el citat camp. Durant l'Ocupació nazi participà en la resistència
francesa. Posteriorment milità en el Grup Anarquista «Louise-Michel» del XVIII
Districte de París, adherit a la Federació Anarquista (FA). En aquests anys, i
fins la resta de sa vida, va estar domiciliat al número 5 del carrer Briquet
del XVIII Districte de París. Durant els anys seixanta participa en les reunions
del grup anarquista que es reunia al carrer Robert-Planquette del XVIII
Districte de París i venia Le Monde Libertaire
pels carrers. Sa companya fou Claire Lucienne Vicherat. El seu
últim domicili va ser a Chelles (Illa de França,
França). Michel
Vorobieff va morir el 2 de març de 1996 al Centre Hospitalari de
Lagny-sur-Marne (Illa de França,
França). ***
Georges Navel - Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Charles François Victor Navel, conegut com Georges Navel. Era el tretzè infant d'una família treballadora. Sos pares es deien Charles François Navel, obrer de fàbrica, i Anastasie Rommé. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. El 25 de novembre de 1937 es casà a Santa Maxima (Provença, Occitània) amb Marie Ferrari, de qui es va divorciar el 18 de novembre de 1947 a Brinholà (Provença, Occitània). En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. L'11 d'octubre de 1956 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Denise Barthaux. En 1962 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945, és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. El seu últim domicili va ser a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània). Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a l'Hospital de Dia (Roine-Alps, Arpitània). El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson. ***
Necrològica
de Josep Redó Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de novembre de 1970 - Josep Redó Miralles: El 30 d'octubre de 1907 neix al Grau de València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Redó Miralles. Sos pares es deien Baptista Redó Polo, jornaler, i Maria Miralles Zaragoza. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana des de molt jove, lluità com a milicià durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer en una fàbrica i s'afilià a la Federació Local de Los Sarrasins de la CNT, de la qual va ser nomenat en 1949 secretari de Coordinació. Sa companya fou Victoria Pilar Pérez Sinovas. Josep Redó Miralles va morir el 7 d'agost de 1970 al seu domicili de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània). ***
Voluntaris al front (1936). D'esquerra a dreta: Josep Ester, Emili Vilardaga, ? i Ramon Sant Mas -
Ramon Sant Mas: El
30 d'octubre de 1910 neix a Berga (Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Ramon Josep Jaume Sant Mas, conegut com El Ros.
Sos pares es deien Pere Sant Oriola, serrador, i Antònia
Mas Ripoll, domèstica.
Treballador
de la construcció, en 1926, durant la dictadura de Primo de
Rivera, amb gairebé
16 anys, s'afilià, sota la influència del company
Juan Bonilla, a la
clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Berga. Intervingué
activament en les vagues que es desencadenaren a finals dels anys vint
al
Llobregat, juntament amb sos amics i companys de lluita Ramon Casals
Orriols (Ramonet Xic) i Maria
Tarrés Tarrés (La
Cayetana). En 1931, arran de la
proclamació de la II República espanyola,
participà en la reorganització de la
CNT local. L'abril de 1931 signà un comunicat en
què s'anunciava a l'Ajuntament
que es faria una manifestació al passeig de la
Indústria amb motiu del Primer
de Maig. El novembre 1932 formà part de la
comissió reorganitzadora del
sindicat, després que aquest hagués estat
clausurat arran dels fets
revolucionaris de gener. Formà part de les
Milícies Antifeixistes de Berga i
fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries, amb
Josep Ester Borràs (Minga),
Josep Bach Fornells i Josep
Casafont Camps, entre d'altres. Encara que de tendència
tolstoiana i oposat a
la violència, després del cop militar feixista de
juliol de 1936 s'enrolà com a
milicià en la de Columna «Terra i
Llibertat» des del novembre d'aquell any i
durant tota la guerra va estar adscrit als serveis de sanitat. En 1939,
amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment, amb Ramonet Xic,
s'enrolà en les companyies de
treballadors estrangers, de les quals ambdós fugiren en dues
ocasions. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là amb Ramonet
Xic en una masia de Gouzy, a Lo
Mas d'Asilh (Llenguadoc, Occitània), on treballà
de llenyataire i milità en la
Federació Local de la CNT. Ramon Sant Mas va morir el 16 de
febrer de 1973 a Lo
Mas d'Asilh (Llenguadoc, Occitània). El novembre de 2015
el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs demanà a
l'Ajuntament de Berga la
substitució del nom del carrer de Sant Antoni de la
localitat pel seu. ***
El mariner Aurelio Chessa (ca. 1935) - Aurelio Chessa: El 30 d'octubre de 1913 neix a Putifigari (Tataresu, Sardenya) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut com Paratacca. Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 –en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup «Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència «antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per «instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació «Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna, Il peccato originale, Mussolini grande attore, Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. Aurelio Chessa va morir el 26 d'octubre de 1996 a Rapallo (Ligúria, Itàlia). En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia –a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici e anarchia, Un attimo di verità, Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia. ***
Necrològica
de José Díaz Marín apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 27 de juny de
1989 - José Díaz
Marín:
El 30 d'octubre de 1913 neix a Landete (Conca, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista José Díaz Marín.
Sos pares es deien José Díaz Mañas, jornaler, i Juliana
Marín López. Quan encara era molt jove s'adherí a les
Joventuts Llibertàries de
València (València, País
Valencià) i a la Confederació Nacional del
Treball
(CNT). En 1935 vivia al Camí Vell del Grau de
València. Durant la Revolució,
lluità als fronts en les milícies confederals i
posteriorment fou sergent
d'infanteria de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. S'encarregà de
la distribució del setmanari valencià Juventud
Libre. Amb el triomf franquista, va ser capturat i empresonat
tres anys. En
1942 aconseguí la llibertat provisional i
s'integrà en la clandestinitat
llibertària. En 1948, fugint de la repressió,
passà a França, on milità primer
a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i després a
Annecy (Savoia, Arpitània). En diverses
ocasions ocupà el càrrec de secretari del Nucli
Confederal de Savoia-Isèra. Fou
l'organitzador de nombrosos festivals en l'exili juntament amb sa
companya
María Macián (Maruja),
que entre els
anys cinquanta i seixanta va ser una de les principals animadores del
grup
artístic «Aires de España».
Instal·lat a Sieisforns de Mar (Provença,
Occitània), durant els seus últims anys hi
anà sovint a València. José
Díaz
Marín va morir el 19 d'abril de 1989 al Centre Hospitalari
General de La Ciotat
(Provença, Occitània) i va ser incinerat. ***
Jesús
Guillén Bertolín - Guillembert: El 30 d'octubre de 1913 neix a Montant (Alt Millars, País Valencià) el pintor, dissenyador i militant anarquista Jesús Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert. Sos pares es deien Eduardo Guillén i Agueda Bertolín. Després d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i decoració a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar revistes llibertàries com Guerra a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després a les Joventuts Llibertàries i va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de Barcelona. En juliol de 1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè Revolucionari de Les Corts, del qual serà secretari en 1937, i després dels fets de Maig del 37 marxarà al front d'Aragó integrat en la 26 Divisió (ex Columna Durruti). Ferit a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de partir al front de Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a Extremadura el març de 1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via Villajoyosa, València i Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de 1939. El desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i després serà internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on intentarà sense èxit embarcar cap a Mèxic. Aleshores participarà en la reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i Aude, i en la resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la militant anarcofeminista Sara Berenguer i instal·lat a Besiers, col·laborarà després de l'Alliberament en la premsa llibertària (Ruta, Solidaridad, etc.). Va realitzar els dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar d'ajudar els companys en la lluita clandestina contra el règim franquista procurant-hi documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves activitats militants, serà expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de Montpeller de 1965 pel sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la militància enrolat en els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre del secretariat d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la Confederació General del Treball. Jesús Guillén i Sara Berenguer seran, entre altres, els organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari de l'inici de la Revolució espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers. Va ser autor de dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor García, Faure, Gori, etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa exiliada (Boletín Interior FIJL, CNT, Mujeres Libres, Ruta, Solidaridad Obrera); i escrits en Frente Libertario, Mujeres Libres, Ruta (Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc. Guillembert va morir el 20 d'agost de 1999 al seu domicili de Montadin (Llenguadoc, Occitània). Era germà de la militant anarcofeminista Conchita Guillén Bertolín. ***
Necrològica
d'Alfonso Blasco Aranda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'octubre de 1977 -
Alfonso Blasco
Aranda: El 30 d'octubre de 1916 neix a
Alfajarín (Saragossa, Aragón, Espanya)
l'anarcosindicalista Alfonso Blasco Aranda. Sos pares es deien Pedro
Blasco i
Gregoria Aranda. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), el
juliol de 1936 va ser detingut al seu poble pel feixistes; alliberat
poc
després, fugí cap a zona republicana i
s'enrolà en la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. El maig de 1937 estava
destinat a Osera
(Saragossa, Aragó, Espanya) en la III Secció
d'Exploració de la «Legió
Negra»
de la «Divisió Durruti». El 12 de febrer
de 1939, quan el triomf franquista era
un fet, passà a França i va ser internat al camp
de concentració de Vernet. Mig
any després va ser enviat a una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a
fer feina de miner als pantans a la zona d'Arieja. Més tard
s'establí a Ausat
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de CNT. Jubilat per
silicosi, en 1974 patí la paràlisi de mig cos. Sa
companya fou Lucila Calvo
Artigues. Alfonso Blasco Aranda va morir l'1 d'agost de 1977 a
l'Hospital de Pàmies
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després. ***
Miguel
Quintana Peñalver (a la dreta) amb Ramon Gaya (Boca Torta).
Alliberament de
Montpeller (agost de 1944) - Miguel Quintana
Peñalver:
El 30 d'octubre de 1917 neix a Castelló de la Plana (Plana
Alta, País Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Miguel
Fernando
Quintana Peñalver,
conegut com La Bruja i Perolero. Sos pares es deien Miguel
Quintana Sos i Ana María Peñalver Pascual. Fill
de pagesos, no va
assistir gaire a l'escola, encara que llegí El
Quijote, i va fer feina al camp. Durant la
Revolució espanyola treballà en
l'expedició de taronges en una col·lectivitat
agrícola. Després de la caiguda
de Terol el febrer de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit
republicà, en una
brigada de la División «Carlos Marx», i
va ser enviat al front de Terol com a
agent d'enllaç. En la seva companyia va ser anomenat La Bruja, per la seva facilitat de
desaparèixer i aparèixer en
altres llocs. El març de 1938 participà en el
contraatac republicà de Balaguer
al front d'Aragó. El gener de 1939, quan el triomf feixista
era un fet, creuà
els Pirineus pel Pertús i va ser tancat als camps de
concentració de Sant
Cebrià, Argelers i, més tard, a Elna.
Patí el camp disciplinari de Gignac, a
prop de Montpeller, i el novembre de 1942 va ser traslladat a Clarmont
d'Erau,
d'on pogué fugí. Acabà fent feina de
pagès per a l'organització alemanya
«Todt»
a la comarca d'Agde. El maig de 1943, arran d'un sabotatge ferroviari,
pogué
fugí i s'incorporà al maquis antinazi de Lodeva,
actuant com a enllaç entre
França i la Península i participà en
l'alliberament de Montpeller com a membre
del grup guerriller llibertari de Manuel Serrano Aguilar dins de les
Forces
Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament
organitzà la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a Lodeva i el maig
de 1945 assistí, en
representació de la Federació Local d'aquesta
localitat, al I Congrés de la CNT
en l'Exili celebrat a París. Amb altres companys,
establí la primera base
d'operacions de la guerrilla antifranquista al mas La Soranguera, a
Prats de
Molló (Vallespir, Catalunya Nord), per actuar a la
Península, i que sobretot va
ser utilitzada pel grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). A començaments dels
anys seixanta va ser detingut per les
autoritats franceses pel seu activisme antifranquista i desterrat a
Grenoble. Després
s'establí a Lodeva, on treballà en el conreu
d'oliveres; en els anys setanta va
ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. En
1984 el seu testimoni va ser present en el documental Contra
viento y marea, de Richard Prost; aquest mateix any
intervingué en el llibre 1944, les
dossiers noirs d'une certaine résistance. Trajectoires du
fascisme rouge. En
1994, ja ancià, participà com a figurant en la
pel·lícula de Ken Loach Tierra
y Libertad, però durant la filmació,
en desacord amb el guió sobre les
col·lectivitats, va fer tres dies de vaga. Sa companya fou
Aurélie Justine Michel.
Miguel Quintana Peñalver va morir l'1 de gener de 2009 a
l'Hospital de Lodeva (Llenguadoc,
Occitània)
i va ser enterrat el 5 de gener al cementiri d'aquesta localitat. El 28
de juny
de 2008 es va inaugurar l'Escola Llibertària Miguel Quintana
en un mas que
aquest tenia a l'antic camí de Ribesalbes a
Castelló. Miguel Quintana Peñalver
(1917-2009)
Defuncions
Elías
López Gracia
-
Elías López
Gracia: El 30 d'octubre de 1938 mor a Valsequillo
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Elías López Gracia. Havia
nascut el 18 d'abril de 1904 a
Apiés (Osca, Aragó, Espanya) –algunes
fonts citen Santolarieta (Santa Eulalia
de La Peña, Nueno, Osca, Aragó, Espanya). Vivia a
Osca (Aragó, Espanya), on
treballava en diferents feines (paleta, jornaler i forner) i militava
en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga
general d'abril de 1933
va ser detingut. Quan el cop militar feixista, el 19 de juliol de 1936
pogué
passar a zona republicana i a finals d'agost d'aquell any
intervingué en la
presa d'Apiés. Enrolat en la 28 Divisió
«Ascaso», Elías López Gracia
va morir
en combat el 30 d'octubre de 1938 a Valsequillo (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Altres
fonts dient que en 1938 estava tancat a la presó d'Osca i
que després passà per
un camp de concentració de la zona de València
(País Valencià) i que, tal
vegada, acabà exiliant-se. ***
Luigi
Granotti -
Luigi Granotti: El
30 d'octubre de 1949 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista
Luigi
Granotti, conegut com Il Biondino
(El
Ros), però també com Granson,
Luigi Granolli, Luigi
Gianotti i Maurico
Magliola. Havia nascut el 15 de novembre de 1867 a Sagliano
Micca (Piemont,
Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa
Bussetti. Va anar a
escola fins el tercer grau d'escola elemental i després
treballar de
barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per
aquesta
com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer
el servei militar en el 76
Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i
després a Messina, sense
manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890,
retornà a la seva
localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i
s'establí a Paterson
(Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i
freqüentà els cercles
llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup
«Diritto
all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va
ser el seu tresorer, i fou
l'administrador de periòdic La
Questione
Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa
mare cap a Itàlia,
oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs
posteriors, viatjà a
diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de
preparar, en
connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat
del rei Humbert I
d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es
perpetrà el 29 de juliol de 1900,
retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el
suport del seu cosí Giacomo
Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París
(França), on gràcies al passaport
de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne
Unit. Des d'aquell
moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que
la seva intenció
era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per
Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per
l'Audiència
de Milà (Llombardia, Itàlia) en
rebel·lia a cadena perpètua com a
còmplice de
Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes
d'això, el 21 de
desembre de 1901, el periòdic anarquista La
Questione Sociale de Paterson informà que el
perseguit es trobava lliure i
en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern
italià,
el buscà sense èxit arreu dels Estats Units.
Durant els anys posteriors, la
policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la
recerca de
gratificacions econòmiques, de la seva presència
a diferents indrets del món
(Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São
Paulo, Chicago, Nova York, Saint
Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal,
Suïssa, Austràlia,
Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918
la Prefectura de Novara
(Piemont, Itàlia) assenyalà que el més
probable és que s'amagués als Estats
Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont,
Itàlia)
el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del
Nord». Luigi Granotti va
morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la
notícia va ser publicada
pel periòdic anarquista L'Adunata
dei
Refrattari del 3 de desembre de 1949. ***
Gustave
Cauvin (ca. 1931) - Gustave Cauvin: El
30 d'octubre de
1951 mor a Viena del Delfinat (Roine-Alps,
Arpitània)
l'anarquista, antimilitarista,
sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic,
neomaltusià i del
cinema social Gustave Virgile Cauvin. Havia nascut el 4 de gener de
1886 al barri de Saint-André de Marsella
(Provença,
Occitania). Sos pares es deien
Mathieu-Augustin Cauvin, perruquer, i Béatrix-Marie
Guichard,
domèstica. Quan tenia 17 anys
abandonà Marsella i
s'instal·là a Lió
(Arpitània).
Després marxà cap a París
(França), on
aprengué
l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser
exclòs
del servei
militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de
son
pare quan aquest
morí –segons un informe de la policia de 1910, per
mor de
la propaganda
antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients
i sa
mare hagué de
vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com
ara
son germà
Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista
Revolucionària
(JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador
en
la companyia de
màquines de cosir Singer. Amb son germà
organitzà
un sistema de vendes
fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la
propaganda; descobert,
va ser acomiadat per malversació de fons. Després
va ser
contractat com a obrer
jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri
marsellès de Saint-Mauront, on va fer
propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908
prengué
la paraula a
la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les
matances
de vaguistes
de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França,
França).
Entre 1908 i 1911
col·laborà en L'Ouvrier
Syndiqué,
òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de
les Boques del Roine, on es
publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, per
Édouard
Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris,
etc. Membre
del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seu
òrgan de
premsa L'Ouvrier Conscient. Organe
mensuel révolutionnaire syndicaliste
rédigé par des ouvriers
confédérés
(1909). També milità en el Comitè de
Defensa Social (CDS) i prengué part en la
campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de
treballs
forçats per l'atracament del Crèdit
Lionès de Marsella. Corresponsal de La
Guerra Social, el 6 de maig de 1909
organitzà un míting de Gustave Hervé
al barri marsellès de Les Chartreux on
assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya
de
suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en
duel Guy de Cassagnac,
propietari del diari bonapartista L'Autorité,
que havia insultat el pedagog català en aquesta
publicació. Durant la
manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de
l'afusellament de Ferrer i
Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la
Prefectura i arengà els congregats. En
1910, casat i sense infants, treballà de barber a la
perruqueria Cabassu, al
número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El
març de 1910 signà els
cartells «À bas Birirbi!». Durant la
campanya antiparlamentària entre abril i maig
de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II
Circumscripció de Marsella-Saint-Louis
i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional
a 15
dies de presó. Després es va especialitzar en la
propaganda antialcohòlica i
neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a
secretari adjunt de la
Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou
redactor de la revista neomaltusiana
Rénovation.
Després de descobrir la
força del cinema arran d'una conferència
antialcohòlica on es mostraven imatges
de alienats en plena crisi de delirium
tremens que emocionaren els assistents, organitzà
nombroses reunions
públiques amb el suport de projeccions
cinematogràfiques. Alhora, feia difusió
dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït
els impresos «Com evitar
l'embaràs», va ser denunciat per
«ultratge als bons costums»; jutjat a porta
tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març
de 1912, el 16
d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912
prengué la
paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una
representació del Teatre
Social en suport del periòdic La
Bataille
Syndicaliste. Quan les vagues de Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels
ferroviaris, es dedicà al sabotatge,
tallant fils telegràfics de la línia
París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals
de
1912 marxà cap a París, on esdevingué
el conferenciant oficial de la Lliga Nacional
Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires
propagandístiques per
tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre
de la Unió dels
Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat
administrador adjunt
de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple»,
la qual havia ajudat a crear i de la
qual fou una figura clau, destacant en els aspectes
pedagògics del cinema
social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme
Néo-Malthusianisme, que recollia les seves
declaracions en els judicis de
Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença
(1912-1913). Donat de baixa en
l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran
Guerra continuà amb les seves
gires propagandístiques antialcohòliques, en les
quals oferia alhora
pel·lícules divulgatives sobre el tema i
publicà el fullet Une campagne
anti-alcoolique à travers de France
(1917). El 5 de març de 1918 es casà al VI
Districte de Lió amb la
mestra Clarisse Jeanne Miech, de qui es va divorciar el 5 de maig de
1937 a Lió. En la
postguerra treballà en la construcció a
París, s'afilià la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la
Construcció del Departament del Sena de la
Confederació General del Treball
(CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la
francmaçoneria (Gran
Orient de França). En aquesta època era delegat
general de la LNCA i
col·laborava en el seu òrgan
d'expressió L'Étoile
Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del
Congrés Antialcohòlic
de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là
a Lió i el maig d'aquest any,
amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot
creà el «Cinematògraf
Escolar». En 1922 fundà a Lió el
periòdic contra l'alcoholisme Fraternité.
L'11 de gener de 1925 constituí
i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de
Lió (ORCEL), que animà, amb
el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al
número 14 de la
plaça Jean-Macé de Lió. Va ser
candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives
de 1928 per a la II Circumscripció de
Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps,
Arpitània), però va ser derrotat en la primera
volta pel radical Laurent
Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de
1928 organitzà a Lió
la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la
Lliga
Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger
(Algèria) amb la finalitat de muntar
una secció departamental d'aquesta organització.
El 4 de
gener de 1938 es casà a Marsella amb Anne Marie Olive
Lechère.
Durant la II Guerra Mundial
formà part de la Resistència i en 1942
destruí, abans de l'entrada dels
alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels
antimilitaristes i altres
documents referents a militants revolucionaris. Després de
la II Guerra Mundial
sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès
(PCF). Creà l'anomenada
Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos
fullets, com ara Renseignements et
instructions sur le
fonctionnement du cinéma éducateur
(1926), Le cinéma
éducateur (1927 i 1936), Vouloir.
Rapport sur l'activité et le développement de
l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1927 (1928), Le
cinéma éducateur à l'école
et dans nos oeuvres (1928), L'Office
Régional du Cinéma Educateur de
Lyon (1928), Persévérer.
Rapport sur
l'activité et le développement de l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1928 (1929), Résister
(1930), Dix ans après. Rapport sur
l'activité et le
développement de l'Office Régional du
Cinéma Éducateur de Lyon en 1930
(1931), Éclairer. Le
Cinéma éducateur
dans la défense laïque, la propagande contre les
maladies sociales, la lutte
contra la guerre (1932), L'image
animée pour l'amusement et l'éducation des petits
et des grands à la ville et à
la campagne (1937) i L'enfer des
gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir el 30
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament l'1 de
novembre– de
1951 a l'Hospital Mont Salomon de Viena del Delfinat (Roine-Alps,
Arpitània). ***
Notícia
sobre Maurice Duflou i l'enfrontament a trets apareguda en el diari
parisenc L'Univers
de l'11 de maig de 1910 -
Maurice Duflou: El
30 d'octubre de 1951 mor a
París
(França) el
tipògraf, editor i anarcoindividualista
Maurice Henri Hector Duflou –a vegades citat
erròniament Duflon o Duflous.
Havia nascut el 29 de juny
de 1885 a Hazebrouck (Westhoek, Flandes).
Sos
pares es deien Héctor Isidore Duflou, escultor en fusta, i
Zulma Zoé Dewinter.
Quan va ser cridat a files va ser declarat exempt per sordesa. El 26
d'octubre
de 1905 va ser condemnat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) a tres mesos de
presó amb llibertat provisional per
«robatori». El 21 de juny de 1906 es
casà a
Lilla amb Alida Angèle Marie Denoyelle, amb qui
acabà divorciant-se. En 1908 va
ser candidat abstencionista en les eleccions municipals al barri de
Clignancourt de París (França). Militant
anarquista individualista, proper a
Albert Libertad, entre octubre i novembre de 1908 va ser gerent del
periòdic L'Anarchie.
Vivia a cavall entre el seu
domicili, al número 3 del carrer Boulle, i al primer pis de
l'edifici on se
situava la seu de les «Causeries Populaires»
(Xerrades Populars) i de L'Anarchia,
amb la impremta instal·lada
al soterrani, al número 22 del carrer Chevalier-de-la-Barre.
El 3 de maig de
1910 va ser engegat de la seu de L'Anarchie
pels companys sota l'acusació d'haver robat els
caràcters de plom de les caixes
d'impremta del taller per a sufragar una tendència
adversària, el Groupe
d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis
Científics). El 8 de maig de 1910,
de bon dematí, membres del GES armats entraren a la seu de L'Anarchie amb intenció de
recuperar els caràcters, fet que acabà
en un enfrontament a trets. Entre els assaltants es trobaven Joseh
Allix, Georges
Auger, Collin, Dubois,
Maurice Duflou, Georges
Mathias Paraf-Javal i son fill Georges, i els germans Philippe i Louis
Sagnol;
i entre els assetjats Louis Bunino, Émile Dutilleul,
André Laheurte,
Harmenegilde Lorenzi i André Lorulot. En arribar la policia
detingué tothom.
Louis Sagnol, ferit de tres trets, morí l'endemà.
Entre el 10 i el 12 d'octubre
de 1910 van ser jutjats a l'Audiència els militants de L'Anarchie Bunino, Dutilleul, Lahuerete,
Lorenzi i Lorulot. El dia
abans de l'inici del judici, Le
Libertaire publicà un manifest de nombrosos
militants anarcocomunistes fent
costat els processats i denunciant Paraf-Javal i la resta de membres
del CES
com a còmplices de la policia. En aquesta època
vivia, amb sa companya
d'aleshores, Marie Kesterman, als locals del GES, al número
14 del carrer
Blomet de París. A partir de desembre de 1911 fou
l'impressor del Bulletin du Groupe
d'Études Scientifiques.
Entre abril de 1913 i febrer de 1914 va ser l'impressor gerent de L'Ami de la Vérité,
publicació creada
per Paraf-Javal per a defensar Henri Marix, capità expulsat
de l'Exèrcit el
setembre de 1912 i presentat com a un «segon
Dreyfus». Posteriorment fugí furtivament
dels locals del GES emportant-se una premsa impressora i diversos
béns mobles,
fet que enfurí Paraf-Javal. Quan esclatà la Gran
Guerra la seva posició d'exempt
al servei militar es va mantenir en la revisió de desembre
de 1914. Pel que fa
el conflicte bèl·lic, s'arrenglerà amb
els que van fer costat la «Unió
Sagrada». El febrer de 1915 va ser gerent i principal
redactor del full Le Glas, publicat
pel «Grup d'Amics del Lliure
Pensament», que imprimí 200 exemplars i que va fer
costat «l'esforç de guerra».
En 1920 partí de París i la policia el va
inscriure en la llista d'anarquistes
desapareguts del departament del Sena. Posteriorment
s'establí com a impressor al
número 11 del carrer Abbé-Grégoire.
Esdevingué un especialista de literatura
eròtica i llibertina i edità semiclandestinament
(sense registre legal i amb
adreça falsa) relats pornogràfics de
Renée Dunan, com ara Les capricis
du sexe, Les
audaces érotiques de Mlle. Louise de B. o Dévergondages.
També reedità semiclandestinament durant decennis
clàssics de la literatura eròtica,
col·laborant amb Louis Perceau, antic membre
de La Guerra Sociale apassionat del
tema. En diverses ocasions la policia acudí a la impremta i
confiscà els
llibres d'aquesta temàtica. El 13 d'agost de 1932 es
casà al XVIII Districte de
París amb la mestra Yvonne Lucienne Zypressembaum. Maurice
Duflou va
morir el 30 d'octubre de 1951 al seu domicili del XVIII Districte de
París
(França). *** Necrològica de Vicente Manuel Marcobal San Adrián apareguda en el periòdic Solidaridad Obrera del 19 de novembre de 1953 - Vicente Manuel Marcobal San Adrián: El 30 d'octubre de 1953 mor a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Manuel Marcobal San Adrián. Havia nascut l'1 de setembre de 1903 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Carlos Marcobal Gracia i Gabriela San Adrián Hernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1932 i el gener de 1934 va ser detingut acusat d'actuar com a recaptador d'arbitris municipals per a la instal·lació d'aparells industrials i motors. En 1932, des de la presó de Barcelona (Catalunya), va col·laborar en Solidaridad Obrera. Durant la guerra civil lluità contra els feixistes i amb el triomf franquista s'exilià a França. Des del 15 de gener de 1943 combaté l'exèrcit alemany a la zona de Savoia enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). L'abril de 1944 va ser detingut i deportat des de Compiègne (Picardia, França) al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà el 8 d'abril sota la matrícula 62.756. Posteriorment va ser traslladat als camps de l'Alta Àustria de Melk i d'Ebensee, on en ambdós establí relacions de solidaritat entre els francesos i els espanyols, contribuint a la salvació de nombrosos deportats. El 6 de maig de 1945 va ser alliberat del camp d'Ebensee, però amb la salut molt deteriorada. Durant la postguerra s'instal·là a Aix-les-Bains i milità en la seva Federació Local de la CNT i en associacions d'antics resistents i deportats de Savoia. Sa companya fou Regina del Río. Vicente Manuel Marcobal San Adrián va morir el 30 d'octubre de 1953 a l'Hospital d'Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània) i al seu enterrament assistiren a més de llibertaris, membres de distintes associacions d'antics resistents i deportats de Savoia. En 1954 se li atorgà pòstumament el títol de «Mort per França». ***
Necrològica
de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció
és errònia] - Beneta Franquet Sans:
El 30 d'octubre de 1955 mor a Vierzon (Centre,
França)
l'anarcosindicalista
Beneta Franquet Sans. Havia nascut el 27 de juny de 1887 a
Ascó (Ribera
d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Carles Franquet i Rosa Sans.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) al costat de son company
Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució
participà en la col·lectivitat
agrícola
del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Instal·lada
a Vierzon, milità en la Federació Local de la
CNT. Sos fills Miquel i Josep,
també foren militants llibertaris –Miquel Llop
Franquet lluità en la IX
Centúria de la «Columna Hilario-Zamora»
confederal i arribà al grau de tinent. Beneta Franquet Sans
va morir el 30 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 29 d'octubre– de 1955
al seu domicili de
Vierzon (Centre, França). ***
Necrològica
de Vicenta Sabaté apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de gener de 1963 - Vicenta Sabaté:
El 30
d'octubre de 1962 mor a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Vicenta
Sabaté. Havia nascut el 23 de novembre de 1907 a la Torre de
Fontaubella (Priorat,
Catalunya). Sos pares es deien José i Isabel. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya). Son company fou
l'anarcosindicalista
Enric Pujol Baiges. Exiliada amb son company, s'establí a
Besiers. Malalta
durant molt de temps, Vicenta Sabaté va morir el 30
d'octubre de 1962 al seu
domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània). ***
Francisco Guillén Salaya (1947) -
Francisco Guillén
Salaya: El 30 d'octubre de 1965 mor a Madrid (Espanya) el
periodista,
novel·lista i assagista anarcosindicalista, i
després sindicalista falangista i
figura destacada del règim franquista, Francisco
Guillén Salaya. Havia nascut
el 18 de febrer de 1899 –algunes
fonts citen erròniament 1900– a Gomezserracín (Segòvia,
Castella, Espanya). Sos pares
es deien Mario Guillén Saulate, metge, i Celia Salaya
Díaz-Avilés. Després
d'estudiar a l'Institut General i Tècnic de
Segòvia es llicencià en Filosofia i
Lletres a la Universitat de Valladolid (Castella, Espanya) i es va
veure molt influenciat
per Oswald Spengler. En aquests anys d'estudiant
col·laborà en diferents
publicacions (El Porvenir Segoviano,
La Tierra de Segovia, etc.) i en
1916 fundà
la revista Don Quijote. Cridat a
files, va ser enviat a Melilla, on fou corresponsal del diari El Adelantado. Com a periodista
s'especialitzà
en la qüestió social i a partir de 1924 fou
redactor en cap del diari madrileny
El Imparcial i crític
literari de Los Lunes del Imparcial.
En aquesta
època creà l'«Agencia
Castilla», per a la contractació d'anuncis
comercials en
els principals periòdics espanyols. En 1924 fundà
i dirigí la madrilenya Castilla.
Revista gráfica semanal i també
aquest mateix any Tobogán. Revista
de
afirmación literaria. En aquests anys
col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques (Diario Palentino,
Estampa,
La Gaceta Literaria, El
Heraldo de Aragón, El
Heraldo de Madrid, Noticiero de
Segovia, La Voz de Asturias,
La Voz de Soria, etc.). Entre 1929 i
1933 dirigí la revista Atlántico.
Revista mensual de la vida
hispano americana. L'abril de 1930 fou un dels fundadors de
la Joventut del
Partit Republicà Radical Socialista (PRRS). El 8 de maig de
1931 va fer la
xerrada, retransmesa per Unión Radio de Madrid,
«La nueva literatura
proletaria». Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), el 2 de juliol
de 1931 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Escriptors i
Periodistes de Madrid. El 10
de gener de 1932 va fer a l'Ateneu de Divulgació Social de
Madrid la
conferència «La lucha Marx-Bakunin. Vida,
pasión y muerte de la Primera
Internacional», que va repetir el 13 de juliol de 1933,
organitzada per l'Ateneu
Popular de Sama de Langreo (Astúries, Espanya), al teatre
Dorado d'aquesta
ciutat, i encara una altra vegada a Turón (Mieres,
Astúries, Espanya). El 7 de
febrer de 1932 va fer la conferència a l'Ateneu de
Divulgació Social de Madrid
«Las huelgas y la actual República». El
13 de març de 1932 prengué la paraula,
en representació de la Federació Local de
Sindicats Únics de la CNT de Madrid
en el míting pro deportats que se celebrà al
Monumental Cinema organitzat pel Sindicat
Únic de la Construcció madrileny de la CNT. El 8
de setembre de 1933 va ser
nomenat vicepresident de la Mesa de Discussió del Foment de
les Arts de Madrid.
Atret per les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS),
d'Onésimo
Redondo Ortega, en 1933 s'hi afilià i el novembre d'aquell
any ja participava
en mítings d'aquesta organització. L'estiu de
1934 fou un dels fundadors, amb
el també exanarcosindicalista Nicasio Álvarez de
Sotomayor i l'excomunista
Manuel Mateo Mateo, del sindicat falangista Central Obrera Nacional
Sindicalista (CONS), encapçalat per Ramiro Ledesma Ramos, de
qui fou amic
personal. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà
a Astúries i visqué
amagat per por a la repressió. Quan Astúries
caigué a mans feixistes, s'integrà
a la Legió. En aquests anys col·laborà
en Falange.
Fervorós franquista de la «línia
dura» del Partit Únic, després de la
guerra
civil va ser nomenat, en representació de la
Delegació Nacional de Sindicats,
procurador a la I Legislatura de les Corts Espanyoles de la dictadura
franquista (1943-1946). En aquests anys
col·laborà en Arriba
i en Imperio i a
partir de 1944 dirigí la revista
tecnicocientífica Játiva.
Creà la Mutualitat de Premsa i Arts Gràfiques,
que presidí
durant tota la seva vida. També fou gerent de la Premsa del
Moviment i
representant de les empreses periodístiques en el Consell
Nacional de Premsa.
Fou autor de Cartones de Castilla
(1930),
El diálogo de las pistoles. Novela
del
terrorismo español (1931), Mirador
Literario. Parábola de la nueva literatura (1931),
Abismos (1933, amb Julio Escobar), La mujer de cera. Comedia dramática en
tres actos y en prosa (1935,
amb Julio Escobar), Bajo la luna nueva.
Novela de la vida social moderna (1935), Anecdotario
de las JONS. Historia y anècdota de las Juntas de Ofensiva
Nacional-Sindicalista (1938), Qué
son
los sindicatos verticales (1938), Más
allá del infierno. La vida de Asturias roja bajo el
látigo del marxisme
(1939), Historia del sindicalismo
español
(1941), La economía del porvenir
(1945), Luna y lucero (1947), Los que nacímos con el siglo.
Biografía de
una juventud (1953), A la sombra de
nuestras vides. Infierno y paraíso (1963), ¿Quién gobernará
el mundo? Estudio de las ideas y de los pueblos que
aspiran a la hegemonía del universo (1964), etc.
Estava casat amb Julia
Saiz Aguado, amb qui tingué una filla (Celia). Francisco
Guillén Salaya va
morir d'un sobtat coma diabètic el 30 d'octubre de 1965 al
seu domicili de
Madrid (Espanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de
l'Almudena
d'aquesta ciutat. Seva és la frase: «Un poble
és més sincer quan lluita que
quan vota». ***
Pedro Sierra Álvarez en una foto del Servei de Migració mexicà (1939) - Pedro Sierra Álvarez: El 30 d'octubre de 1969 mor a Mèxic el militant anarquista i anarcosindicalista José Pedro Sierra Álvarez. Havia nascut el 20 de juny de 1888 a Oviedo (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Pedro Sierra Díez i Rosa Álvarez. Va ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions –després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l'«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l'organització; també va assistir al Congrés de l'any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d'Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Com a periodista va publicar en Acción Libertaria, CNT (Gijón), Renovación, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera (Gijón), Suplemento de La Protesta, Tribuna Libre, Umbral, etc.; a més de dirigir Acció Libertaria, La Cuña, El Libertario, Solidaridad i Solidaridad Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez (1888-1969) ***
Necrològica
d'Andrés Segarra Lentín apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
setembre de 1971 - Andrés Segarra
Lentín: El 30 d'octubre de 1970 mor a Lo Mont
(Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista Andrés Segarra
Lentín. Havia nascut l'1 de desembre de 1919 a Alcolea
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos
pares es deien Marcos Segarra i
Francisca Lentín. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució va fer costat la
col·lectivitat d'Alcolea de Cinca i
posteriorment va ser mobilitzat en l'anomenada «Lleva del
Biberó». Va ser ferit
al front de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i passà
pels camps de concentració i per les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE). Establert a Lo Mont, milità en la CNT i en
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Andrés Segarra Lentín va
morir el 30 d'octubre de 1970 a
l'Hospital Layné de Lo Mont (Aquitània,
Occitània) i dos dies després sa
família, arribada de la Península, li va imposar
un enterrament religiós davant
les protestes dels assistents. ***
Necrològica
de Conrado Clavel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de febrer de 1977
- Conrado Clavel:
El
30 d'octubre de 1976 mor a Sench Astier (Poitou-Charentes,
França) l'anarcosindicalista
Conrado Clavel. Havia nascut el 22 de juny de 1914 a Penyalba (Osca,
Aragó,
Espanya). Des de l'adolescència milità en les
Joventuts
Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar
feixista de juliol
de 1936, s'enrolà en Intendència de la 121
Brigada de la
«Columna Durruti» i
després de la militarització de les
milícies
formà part de la 26 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
També participà en el procés
col·lectivista
del seu poble. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a
França i va ser internat en diversos camp de
concentració, com ara Vernet i Sètfonts.
També passà per les Companyies de Treballadors
Estrangers
(CTE). Durant
l'Ocupació va ser enviat per l'exèrcit nazi a
treballar
en una de les bases submarines
alemanyes. Aconseguí fugir-ne i s'integrà en un
grup del
maquis de la Resistència.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a
Sench Astier i, amb son germà
Vicente, milità en la Federació Local de la CNT. ***
Necrològica
de Pascual Llatges Beltrán apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
desembre de 1979 -
Pascual Llatges
Beltrán: El 30 d'octubre de 1979 mor a Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Pascual Llatges Beltrán, conegut com El Carbonero. Havia nascut cap el 1896.
Milità sobretot en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del
Poblenou de Barcelona
(Catalunya). Sa companya, Isabel, també milità en
la CNT, en el Ram de l'Aigua
del Sindicat Fabril i Tèxtil. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França
i s'instal·là a Marsella, on milità en
la Federació Local de la CNT. ***
Edoardo Angeli - Edoardo Angeli: El 30 d'octubre de 1985 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Edoardo Angeli, també conegut com Dino Angeli i Poupon. Havia nascut el 29 de setembre de 1903 a Mercato Saraceno (Forlì-Cesena, Emília-Romanya, Itália). Sos pares es deien Francesco Angeli i Giacoma Mazzotti. A partir de 1917 començà a militar en el moviment llibertari i en aquesta època es guanyava la vida com a segador. Després de la Gran Guerra, participà en totes les lluites socials d'aquells anys. Amb l'arribada del feixisme, en 1923, s'exilià amb tota sa família, a Suïssa. El 8 de desembre de 1924 passà a França i entrà a treballar a la fàbrica Peugeot de Montbelliard. En 1926 s'instal·là a París on restà fins al juny de 1932. Aquest mateix any, després d'una estada a Basilea, es traslladà a Marsella. El gener de 1933 va ser detingut a Niça amb altres companys antifeixistes per haver assistit a una reunió considerada subversiva. En 1934 participà amb altres llibertaris italians (Gino Balestri, Cesare Fietta, Horatio Del Condi, Emilio Predieri, Celso Persici, Pio Turroni, Virgilio Fabrucci, Giulio Bacconi, etc.) en l'organització d'una cooperativa d'obrers de la construcció a Marsella la qual permeté la col·locació de nombrosos companys. Després milità al barri de la Belle-de-Mai en el Grup Comunista Anarquista de la Federació Anarquista del Sud-Est, juntament amb Giulio Bacconi, Celso Persici i altres. Durant els seus nombrosos viatges a Bèlgica conegué Armida Marchetini, que esdevindrà sa companya. El juliol de 1935 entrà a formar part del Comitè de Coordinació de Marsella contra la guerra d'Abissínia i amb altres companys italians participà en aquesta ciutat en la manifestació del Primer de Maig de 1936 rera la bandera negra. A començaments de la guerra civil va estar a la Península, a Catalunya i a Madrid, però no participà en els combats pel seu antimilitarisme. El maig de 1937, pressionat pels seus companys, retornà a França força desencantat. Va fer feina en una fàbrica de ciment que tenia una sucursal a Algèria i poc després amb sa companya s'instal·là a Orà. En aquesta època el seu nom figurava en una llista d'«activitats terroristes» de les forces de seguretat franceses. En acabar la guerra d'Espanya, participà en la xarxa d'evasió dels refugiats que fugien del franquisme cap a Algèria i per la qual cosa va ser detingut el 19 de juliol de 1939 amb Celso Persici i Edmond Lelli i no fou alliberat fins a dos mesos després. Després del termini de les hostilitats en 1940 i de la instal·lació a Orà de la Comissió Italiana d'Armistici, passà clandestinament, amb Celso Persici i Edmond Lelli, al Marroc on va ser acollit per altres companys italians vivint sota falses identitats espanyoles. El setembre de 1943, arran del desembarcament aliat al nord d'Àfrica, retornà a Orà. Amb l'Alliberament participà en les activitats del grup «Libre Examen», amb els companys Jean Ferri, José Giner i Fernando Mateo, entre d'altres, alhora que publicà entre 1944 i1945 a Orà el butlletí trilingüe (castellà, francès i italià) Libre Examen. En 1962, arran de la independència d'Algèria, Angeli i Marchetini retornaren a Marsella, on la parella participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA). Durant un dels seus habituals viatges a Itàlia va ser portat d'urgència a l'hospital de Sant'Orsola de Bolonya on morí el 30 d'octubre de 1985. ***
Necrològica de Josep Villagrasa Boldó apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de gener de 1990 - Josep Villagrasa Boldó:
El 30 d'octubre de 1989 mor a Aisinas (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista
Josep Villagrasa Boldó –el segon llinatge també citat erròniament Baldó–,
conegut com Pepito. Havia nascut el 20 de desembre de 1910 a Arnes
(Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Climent Villagrasa i Pilar Boldó.
De jove treballà de pedrapiquer i després de carboner, d'obrer als cellers Codorniu
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya), on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), d'estibador portuari i d'agricultor. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat al penal de Sant Miquel dels
Reis de València (Valencia, País Valencià), moment que aprofità per aprendre a
llegir i a escriure, fins el seu alliberament en 1930. Durant els anys
republicans va ser detingut en diferents ocasions a Barcelona (Catalunya), on
treballà en la construcció. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera.
Detingut arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933, el gener de
1934 va ser condemnat a Barcelona per un tribunal d'urgència a dos anys de
presó menor per «tinença d'explosius». Un cop lliure, milità activament a
Barcelona. En 1935 s'uní amb la militant confederal Nativitat Esteve Marquès (Nati).
El maig de 1936 va ser delegat pel ram de la construcció al IV Congrés
Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El cop militar
feixista de juliol de 1936 l'agafà a Sant Sadurní d'Anoia i s'integrà en la
«Columna Durruti», on arribà a comissari. També participà en el moviment
col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el
camp de concentració d'Argelers. Posteriorment treballà de pagès a Pesenàs
(Llenguadoc, Occitània). En 1942, en plena ocupació, els alemanys el portaren com
a obrer del Servei de Treball Obligatori (STO) a les construccions del «Mur de
l'Atlàntic» a Cherbourg (Alta Normandia, França), d'on a finals de 1943
aconseguí fugir i passar a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va ser integrat en
els treballs de fortificació de la base submarina de Bordeus, on contactà amb
la CNT clandestina. Després de la II Guerra Mundial treballà d'estibador a
Bordeus, on milità en la CNT. En els anys cinquanta, amb sa companya Nati,
s'establí a Aisinas, on treballà de pagès independent, venent la seva producció
al mercat de Bordeus. Durant la vaga de maig i juny de 1968, moment de mancança
de distribució d'aliments, lliurà en diferents ocasions sacs de patates a la
Federació Local de la CNT de Bordeus perquè fossin distribuïts a la militància.
Sempre en la CNT, Josep Villagrasa Boldó va morir el 30 d'octubre de 1989 d'un
atac de cor al seu domicili d'Aisinas (Aquitània, Occitània), poc després
d'haver fet una estada a la seva població natal, i va ser enterrat a Cancan
(Aquitània, Occitània). ***
Pierre
Kauffmann -
Pierre Kauffmann:
El 30 d'octubre de 2020 mor a Metz (Lorena, França)
l'anarquista Pierre Lucien
Joseph Kauffmann, conegut com Pierrot.
Havia nascut el 6 de juny de 1955 a Wissembourg (Alsàcia,
França). Fill d'una
família gaullista, sos pares es deien Lucien Louis
Kauffmann, paleta, i Gisèle
Dubourg. En 1970 s'instal·là a Forbach (Lorena,
França), on estudià el
batxillerat de comptabilitat a l'Institut Blaise-Pascal; posteriorment
va fer alguns
estudis de dret a la Universitat de Metz, però en 1982 es
diplomà en estudis
comptables superiors. En 1975 exercí de professor auxiliar,
professió que
abandonà en 1984; en aquests anys participà en el
moviment de reivindicatiu
dels professor no titulars i va ser secretari del Sindicat Nacional
d'Ensenyaments
de Segon Grau (SNES) des de 1980. Després d'abandonar
l'ensenyament, en 1986
començà a treballar en el sector de l'economia
social com a responsable de
construccions del Comitè d'Establiments Ferroviaris i a
partir de 2009 com a
encarregat de la comunicació i de la informàtica.
La seva militància
llibertària començà en 1972 amb les
lluites contra la «Llei Debré» i en 1975
s'adherí a la Federació Anarquista (FA) a Metz.
Entre 1975 i 1980 participà en
les lluites antimilitaristes en suport dels desertors, els objectors de
consciència i els insubmisos, per les quals va ser jutjat
pel Tribunal
Permanent de les Forces Armades (TPFA). En 1979 participà en
els mobilitzacions
contra la construcció de la central nuclear de Cattenom
(Lorena, França). En
2005, en el Congrés de Rouen (Alta Normandia,
França), va ser nomenat secretari
de Relacions Interiors de la FA, càrrec que ocupà
fins 2006. Entre 2006 i 2010
va ser comissari de comptes de la FA. A partir de 2007
participà activament en
el rellançament de les activitats anarquistes a Metz i va
ser secretari del
Grup Anarquista de la FA d'aquesta localitat. Coorganitzà el
Comitè de Relació
Eixamplat - Centre de Formació Anarquista (CRE-CFA) de Metz.
Va ser un dels
administrador de la llibreria Publico de París. Pierre
Kauffmann va morir el 30
d'octubre de 2020 al seu domicili de Metz (Lorena, França). ---
|
![Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció és errònia]](http://www.estelnegre.org/fotos/franquet.jpg "Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà \"CNT\" del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció és errònia]")
![[29/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/10]") |
|
![[31/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[31/10]") |
|
|
| Actualització: 30-10-24 |