|
---
Anarcoefemèrides del 31 de maig Esdeveniments
L'atemptat segons el periòdic parisenc Le Petit Jounal de l'11 de juny de 1905 - Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts. ***
L'atemptat de Mateu Morral - Atemptat de Mateu Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateu Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom. ***
Un exemplar de L'en dehors - Surt L'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per E. Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand. ***
Cartell
de l'homenatge - Homenatge a Emma
Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de
Nova York (Nova York,
EUA) un homenatge pòstum en memòria de la
destacada propagandista anarquista
Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre
temps», que havia mort el 14 de
maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En
l'acte, presidit per Leonard D.
Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger
Baldwin,
Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly,
Martín Gudell
Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya
revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva
intervenció en jiddisch),
Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford
Demarest a
l'òrgan. ***
L'ordre regna de bell nou - París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.
Naixements
Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar - Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise. ***
Foto
policíaca de Julien Jaffard (2 de juliol de 1894) - Julien Jaffard: El
31 de maig de 1857 neix a Lesterps
(Poitou-Charentes, França) l'anarquista Julien Ludovic
Sébastien Jaffard. Sos
pares es deien Louis Jaffard, mestre públic i
tipògraf del periòdic Le
Gaulois, i Marianne Herminie Faussier. Instal·lat
a París (França), a
partir de 1883 treballà d'oficinista a
l'administració de Correus i Telègrafs,
però en 1889 va ser acomiadat per
«intemperància i inexactitud». El 31 de
març
de 1892, en una conferència presidida pel diputat radical
Émile Trélat, va ser
detingut després de cridar «Fora
Trélat! Visca l'Anarquia! Visca Ravachol!»;
escorcollat, se li trobaren escrits anarquistes i
convocatòries de reunions del
grup «Le droit à la vie». A
començament de 1893 vivia al número 13 del carrer
de Bièvre i posteriorment al número 2bis del
carrer Saint Médard, on l'1 de
juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sota una
denúncia
d'«associació criminal», sense que la
policia trobés res de compromès. En
aquesta època es guanyava la vida distribuint prospectes
pels carrers. El 9 de
març de 1894 va ser condemnat a set dies de presó
per «mendicitat»; durant el
seu interrogatori afirmà que no assistia a reunions i que no
tenia cap relació
amb anarquistes. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 19
de juliol va ser
posat en llibertat provisional i el 29 de juny de 1895 el seu cas va
ser
sobresegut. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número
2bis del carrer
Saint Médard, va ser escorcollat per la policia sense cap
resultat. En 1894
tenia per companya Louise Philomène Crenaud, amb qui es va
casar, habitava al
número 56 del carrer Mouffetard i
malvivia distribuint publicitat pels carrers i tota mena
de feinetes. El
desembre de 1894 figurava inscrit en el registre d'anarquistes. En
l'última
etapa de sa vida treballà de pastisser. Julien Jaffard va
morir el 20 de gener
de 1903 a la Casa Departamental de Mendicitat de Nanterre (Illa de
França, França). En
el moment de la seva defunció
sa companya estava hospitalitzada. ***
Capçalera
publicitària de Charles Hautstont - Charles Hautstont: El 31 de maig de 1863 neix a Brussel·les (Bèlgica) el luthier anarquista Charles Hautstont. Fabricant d'instruments de música, formà part de la Secció d'Art dels Joves, creada en 1892 a Brussel·les i que reagrupava els joves artistes anarquistes. Aquest grup, que també era conegut com «Les Endehors», publicà el periòdic La Lutte pour l'Art, que edità vuit números entre el 24 de desembre de 1892 al maig de 1893 a Brussel·les i el redactor principal del qual fou Denis Villeval. Ben igual que son germà petit Jean Hautstont, estigué molt relacionat amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, quan aquest fou professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. També en 1892, amb son germà Jean, col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensual. Entre el 1895 i 1897 fou tresorer del «Comitè de Socors en favor dels exiliats i torturats espanyols» que recaptà fons per als militants que patien represàlies a Espanya. Al seu domicili, al número 51 del carrer Éperonniers de Brussel·les, instal·là una petita impremta clandestina amb la qual amb son germà imprimia pamflets i obres anarquistes, a més de partitures de compositors amics rebutjats pels grans editors. Entre 1895 i 1904 edità amb son germà al seu domicili la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Charles-Albert, René Chaughi, Georges Eekhoud, Georges Étiévant, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Jacques Mesnil, Max Nettlau, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, Richard Wagner, etc.). Fou l'encarregat de la reedició del llibre L'Humanisphère, de Joseph Déjacque, per a la «Bibliothèque des Temps Nouveaux». Segons la policia d'estrangeria, en 1899 va ser reclutat com a confident. En 1924 vivia a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) amb sa companya Alice de Sanoit, amb la qual va viure també a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1909 tenia el seu taller de luthier al número 1 del carrer Lebeau de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894) - Jean-Pierre
Guerlinguer: El 31 de maig de 1865 neix a Saint-Avold
(Lorena, França) el anarquista
Jean-Pierre Guerlinguer –a vegades citat el seu nom com Jules i el seu llinatge com Guerlinger.
Es guanyava la vida com a jornaler i sastre. En 1887 va ser condemnat
per
«robatori» i en 1890 per «robatori i
vagabunderia». Entre els anys 1890 i 1895
fou membre del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de
França, França). El 18
de juny de 1891 va ser detingut, amb Émile Voyez, com a
sospitós de ser l'autor
d'un atemptat contra una comissaria de Levallois-Perret (Illa de
França,
França). Trobà refugi al domicili d'una tal
Segard que, segons un confident,
era la seva amant. El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, amb Charles
Pierry,
per la VIII Tribunal Correccional a 13 mesos de presó per
haver robat el 4 de
gener d'aquell any en una carboneria de Saint-Denis tres troncs de
fusta i un
feix de llenya per valor de 30 cèntims. A mitjans de
març de 1892, el seu
domicili del número 10 del carrer d'Strasbourg, ben igual
que el de molts
altres companys de Saint-Denis (Bastard, Broeckx, Chaumartin, Heurtaud,
Voyez,
etc.), va ser escorcollat per la policia. A començaments de
juliol de 1893 va
ser detingut arran d'un important robatori i, segons un confident, el
producte
d'aquest va ser lliurat, mitat per mitat, a Émile Pouget i a
Jean Grave. L'1 de
gener de 1894 va ser alliberat després de l'escorcoll del
seu domicili del
número 14 del carrer du Fort-de-l'Est de Saint-Denis en el
qual no hi trobaren
res. En aquesta època, sense feina, es dedicava a comprar
peix al mercat
parisenc de Les Halles i el venia a Saint-Denis. La seva
correspondència va ser
sistemàticament requisada per l'administració de
correus i lliurada a la
policia. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut al seu domicili, al
carrer de la
Charronnerie de Saint-Denis, que va ser escorcollat. En aquesta
època venia
verdura de manera ambulant. L'1 de juliol de 1894 va ser novament
detingut en
una gran batuda contra el moviment anarquista per evitar aldarulls
durant els
funerals de l'assassinat president de la III República
francesa Sadi Carnot. Va
ser acusat de llançar per la finestra del cinquè
pis del número 15 del passatge
de Ménilmontant, el 19 de juliol de 1902, la prostituta
Augustine Delessart, però
el seu cas va ser sobresegut el 24 d'agost d'aquell any. El febrer de
1924 va
ser detingut a Les Lilas (Illa de França,
França), juntament amb el brocanter
Grassin (Fatty) i Émile-Rémy Pinoix, per estafar
els venedors al major del
mercat de Les Halles. En aquesta època vivia al
número 42 del carrer de Noisy
de Bagnolet (Illa de França, França). Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Fotografia
policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost
de 1913) - Víctor Hugo
Baget Ruiz: El 31 de maig de 1889 neix a Lleida
(Segrià, Catalunya)
l'anarquista Víctor Hugo Baget Ruiz. Sos pares es deien
Francesc Baget i
Beatriz Ruiz. Segons la policia francesa el seu llinatge
autèntic seria Faig.
Viva a Barcelona (Catalunya) amb
tres germans, tots «anarquistes perillosos» segons
la policia. Es guanyava la
vida fent de mosso de cafè. Sembla que va ser condemnat una
desena de vegades
per robatoris, cops i ferides. El 13 d'agost de 1913, provinent de
Barcelona,
arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) sense documentació d'identitat i
el desembre d'aquell any va ser fitxat a Perpinyà com a
anarquista «molt
exaltat i capaç de fer cops dolents». Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936) - Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis i sos pares es deien José Maria i Maria dos Prazêres. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell «Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el «Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània. ***
Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966 -
Segundo Navarro
Casas: El 31
de maig
de 1899 neix a
Sarrión
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Sos pares es deien
José
Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la
guerra civil
lluità com a soldat en l'exèrcit de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) de la CNT. Sa
companya fou Guadalupe Lizandra Garges. Malalt
d'un càncer
estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al
seu domicili d'Au
Sandre
(Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Luis
Portales Casamar - Luis Portales
Casamar:
El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos
(Badajoz, Extremadura, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Sos pares es
deien Francisco Portales Sirgado, mestre anarquista i
anarcosindicalista, i Luisa Casamar Portales. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf
franquista va ser
empresonat i a començaments dels anys quaranta
aconseguí la llibertat condicional.
A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts
Llibertàries,
de les quals formaven part son germà petit Juan Portales
Casamar, Manuel Ramos,
Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple
Regional de la CNT
celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son
germà Juan,
membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de
la repressió,
s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de
1947, amb son germà Juan,
s'integrà en el Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat
delegat del Comitè
Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se
celebrà a
Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va
ser traslladat a Sevilla;
jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys de
presó. Després de 14 anys,
que purgà a Sevilla,
Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i
passà a França. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció. Sos germans Acracio, Juan i Suceso
Portales Casamar també van ser una destacats
militants
anarquistes. ***
Crescencio
Carretero Bordallo - Crescencio Carretero Bordallo:
El 31
de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava
(Ciudad Real, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després
de fer el servei
militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i
participà en el moviment veïnal del
barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es
declarà llibertari, arran de la
lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia
del anarcosindicalismo español.
Sense contactes amb la militància
confederal, d'antuvi milità en el
«peculiar» Frente
Sindicalista Revolucionario
(FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en
la
reconstrucció del Partido
Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña.
Participà en la
fundació de l'Ateneu
Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al
Sindicat de
Comerç de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978
participà activament en la
vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació
confederal va
ser cabdal. En aquesta
època ocupà la vicesecretaria de la CNT de
Madrid. En
1979 passà a treballar en
el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una
manifestació de
protesta per
l'assassinat del cenetista Valentín González
Ramírez. El desembre de 1979,
després de l'escissió sorgida arran del V
Congrés
de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels
escindits. En 1983 gairebé deixà la
militància,
encara que fins al 1988 cotitzà
en els dos sindicats separats. Fracassà en la
creació
d'una secció sindical en
el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de
Físiques. Quan es creà
l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació
General
del Treball (CGT),
s'afilià i milità en la secció
sindical del Metro,
encara que mai no acceptà
formar part del comitè d'empresa. A començaments
de segle
realitzà tasques
informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de
Madrid. Trobem
articles seus en Bicel, Contramarcha i El
Solidario.
Està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar
els llibres que
aquest sindicat edita. Fins a la seva jubilació
treballà
com a tècnic de Línia de Metro a Madrid.
És vocal
de l'Associació Provincial de Majors i Pensionistes de
Madrid de
la Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats
d'Espanya
(UDP).
Defuncions
Necrològica
d'Auguste Thomachot apareguda en el periòdic
parisenc Le
Drapeau Rouge del 6 de juny de 1885 - Auguste Thomachot: El 31 de maig de 1885 mor a Néully-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista Claude Auguste Thomachot. Havia nascut el 6 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de novembre– de 1843 a Mâcon (Borgonya, França). Era fill del fuster Antoine Thomachot, proscrit de la Revolució de 1848 que s'havia refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), ciutat on va morir l'abril de 1880, i de Jeanne Léonard. Obrer fuster com son pare, fabricant de somiers i tapisser, el juliol de 1870 signà un manifest contra la guerra dirigit als treballadors de tots els països. Durant el Setge de París, fou delegat de l'Ajuntament del IX Districte de París (França). Després de la desfeta de la Comuna de París, amb son germà petit Claude, s'exiliaren a Ginebra, on administraren el restaurant cooperatiu per a refugiats «La Marmite Sociale». En 1873 Auguste Thomachot formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista de Ginebra, secció on participaren Armand Audebert, François Nicolas Josselin, Nicolas Joukowsky i Lion, entre d'altres, i que va durar poc. L'1 de setembre de 1873 fou delegat en el VI Congrés d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) «antiautoritària» que se celebrà a Ginebra, i, amb son germà i altres dos militants ginebrins, organitzà el míting de clausura de les sessions, que se celebrà el 4 de setembre. Entre abril i novembre de 1874 col·laborà el mensual llibertari ginebrí La Commune, que a partir del seu segon número va ser prohibit i continua sortint sota el subtítol Revue Socialiste. Cap el 1877 deixà Ginebra i passà a viure al número 145 del carrer Saint-Maur, al XI Districte de París. Entre 1881 i 1882 ajudà Émile Gautier a organitzar els primers grups anarquistes de la capital francesa i ell va pertànyer al grup del XI Districte. Va ser corresponsal del periòdic anarquista Le Révolté, fundat per Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, que començà a aparèixer el 22 de febrer de 1879 a Ginebra i des del 12 d'abril de 1885 es publicà a París. Cap el 1878 es va casar amb Andrina Emma Thampuzy, amb qui tingué un infant. Malalt de mania persecutòria, Auguste Thomachot va ser internat primer al sanatori parisenc de Sainte-Anne i després al de Ville-Évrard (Néully-sur-Marne, Illa de França), on va morir el 31 de maig de 1885. ***
Tomba
d'Ariodante Barsotti - Ariodante
Barsotti: El 31 de maig de 1912 mor a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Ariodante
Barsotti. Havia nascut el 13 de febrer de 1876 a Carrara (Toscana,
Itàlia). Era
fill d'Antonio Barsotti i d'Erminia Gemignani. Es guanyava la vida
treballant
de sastre. D'antuvi republicà, després de
col·laborar amb Alberto Mario Lazzoni,
ambdós es passaren a l'anarquisme, esdevenint militants
força actius. Participà
activament en les insurreccions de gener de 1894 i el 26 de febrer
d'aquell any
va ser condemnat en consell de guerra per un Tribunal Militar a 10 anys
de
presó i a tres anys de vigilància especial per
«pertinença a associació
criminal i incitació a la guerra civil». Arran
d'una amnistia, el 26 de
setembre de 1895 va ser posat en llibertat. Continuà
militant sense destacar en
el moviment anarquista i seguí vigilat per les autoritats.
Sa companya fou
Amelia Baratta. Ariodante Barsotti va morir el 31 de maig de 1912 a
Carrara (Toscana,
Itàlia) i va ser enterrat al cementiri Monumentale
Marcognano de la ciutat. ***
Notícia
de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Marsellais del 21 de juliol de 1918 - Cassien Oddo: El
31
de maig de 1918 mor a
Sommelans (Picardia, França)
l'anarquista i sindicalista Cassien Baptistin Oddo. Havia nascut el 25
de maig de 1892 al barri de Montredon de Marsella
(Provença, Occitània). Sos pares es deien
Charles
Auguste Oddo, jornaler, i Louise Thérèse Perron.
Es guanyava la vida com a
obrer vidrier i vivia a la Traverse Moutte de Marsella. Era membre del
Grup de
Propaganda Revolucionària i Antimilitarista de La Madrague
de Montredon, fundat
per Gaetano Antonsanti i del qual eren membres Eugène
Audier, Léopold Fouque,
Pierre Mino, Arthur Nutti, Émile Paris, Libéral
Pequinot, Rodier i Félix
Trotta, entre d'altres. Fou l'organitzador, amb el suport del
Comitè de Defensa
Social (CDS), de la representació el 24 de febrer de 1912 de
la peça Le rêve de
Rousset, celebrada a la Salle
du Cinématrographe de La Madrague. El 10 d'octubre de 1913
va ser incorporat a
files com a soldat de segona classe, però el 19 de juliol de
1915 va ser
llicenciat per patir psoriasi generalitzada. En aquesta
època vivia al carrer
Fortin del barri de Mondredon de Marsella. El 24 de novembre de 1915,
en plena
Gran Guerra, va ser considerat apte per al servei i integrant el 20 de
desembre
de 1915 en la Companyia 9/64 del VI Regiment d'Enginyers amb el grau de
mestre-obrer. Cassien Oddo va morir en acció de guerra el 31
de maig de 1918 a
Sommelans (Picardia, França) i va enterrat en una tomba
col·lectiva al
cementiri municipal d'aquesta localitat –la tomba i el
monument porten
erròniament el seu nom com Séraphin
Adolo.
***
Aldo Aguzzi fotografiat per Vittorio Cicala (Voghera, 28 de març de 1921) - Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Aguzzi i Francesca Pantera. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per «raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» –en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica. ***
Otello
Gaggi - Otello Gaggi: El 31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió Soviètica l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de maig de 1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per «conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per «activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme –les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk –actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser «rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo. ***
Notícia
sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 30 de setembre de 1911 - Auguste Dauthuille: El 31 de maig de 1950 mor a Beauchamp (Illa de França, França) el tipògraf anarquista i sindicalista, i després comunista, Auguste Joseph Toussaint D'Authuille, més conegut com Auguste Dauthuille. Havia nascut el 4 de maig de 1891 a Avranches (Baixa Normandia, França). Era fill d'Edouard Joseph Guillaume D'Authuille, paleta, i de Marie-Louise Gontier, dona de fer feines. Profundament contrari al socialisme antimilitarista de Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà, amb Hubert Beaulieur, Pierre Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris de l'FRC. El 2 d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució d'André Schneider, secretari de l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una reunió plenària hagué de cedir el càrrec a Eugène Martin, considerat més «dinàmic». En aquesta època vivia al carrer de Seine del VI Districte de París (França) i era secretari del grup del XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril de 1911 anotava que, durant un míting de protesta contra la condemna del dibuixant català Fermí Sagristà Salamó organitzat pels grups anarquistes, havia deplorat la manca d'organització dels anarquistes que «si estiguessin agrupats, podrien sabotejar les ambaixades dels països on els nous crims contra els militants revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de França, França) de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de la plaça del Grand-Martroy de Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a l'Audiència del Sena per l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre les tropes d'ocupació al Marroc, aparegut en Le Libertaire del 6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené va ser acusat de «crida al pillatge» per un article sobre la carestia de la vida. Ambdós rebutjaren presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al costa de l'exgerent de Le Libertaire Jean Dudragne, acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en rebel·lia, Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «injúries a l'Exèrcit», Sené a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació, Dauthuille va ser convocat de bell nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de 1911, amb Albert Goldschild i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC) i cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que portà a terme una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig d'aquell any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o sindicalistes revolucionaris. El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES) de Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de 1912 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es presentà davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les volontaires», el seu procés havia pres una gran volada política. En aquella època estava a punt de fer el servei militar, i la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat a les colònies penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot confirmada, però «amb circumstàncies atenuants», i aquesta reduïda a sis setmanes de presó i a 250 francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Mouvement Anarchiste, publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11 d'abril de 1916 es casà al XIV Districte de París amb la linotipista Charlotte Henriette Billard, de qui es va separar el 7 de febrer de 1924 a París. En 1919, com a membre del CDS i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas de Jacques Sadoul. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) del XIV Districte parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser exclòs pel Comitè Director del PCF, amb els 90 signataris de la declaració del Comitè de Defensa Comunista (CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922, hostils a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16 de juliol de 1938 es casà al XIX Districte de París amb la dactilògrafa Marie Joséphine Obach, vídua de Georges Joseph Gyss. Tal vegada sigui el mateix Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació General del Treball (CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions Sindicals del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern de Vichy, dirigit per Aimé Rey. Auguste Dauthuille va morir el 31 de maig de 1950 al seu domicili de Beauchamp (Illa de França, França). ***
Jean Marestan (1905) - Jean Marestan: El 31 de maig de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Havia nascut el 5 de maig de 1874 a Lieja (Valònia, Bèlgica). Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres. ***
Verenin Grazia - Verenin Grazia: El
31 de maig de 1972 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista
i anarcosindicalista, i després socialista i resistent antifeixista, Verenin
Grazia, que va fer servir el pseudònim partisà Montini. Havia nascut el 2
de juny de 1898 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). Era fill de l'anarquista
Vittorio Grazia i de Rosa Guidi. Seguint les passes de son pare, de ben jovenet
entrà a formar part del moviment llibertari. Segons la fitxa policíaca, en 1913
ja militava activament i en 1915 esdevingué empleat de la Secretaria de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) de Rimini i posteriorment a
Milà (Llombardia, Itàlia). Quan la Gran Guerra, l'estiu de 1917 va ser cridat a
files i lluità als fronts; en 1919 va ser llicenciat. De bell nou a Rimini, va
ser un dels militants més destacats el moviment anarquista de la seva regió.
Fou un dels fundadors i principals redactors, sota el pseudònim W o Werenin,
del setmanari Sorgiamo!, òrgan de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya.
Esdevingué director del Consorci de Cooperatives Agrícoles i de Consum de
Rimini i va ser nomenat secretari nacional de l'USI. En 1920, per la seva activitat
política i sindical, va ser fitxat per la policia. El 4 de juny de 1921 es casà
amb Vanda Casadio, de família llibertària, amb qui tingué tres filles (Fedra,
Poljana i Jordis). Va ser un dels fundadors del Grup Anarquista «Pietro Gori»
dels «Arditi del Popolo» de Rimini. L'octubre de 1922, després de la dissolució
del Consorci de Cooperatives Agrícoles i de Consum pels feixistes, s'instal·là
a Bolonya. El febrer de 1922, per motius poc clars, va ser expulsat del
moviment anarquista de Rimini. A Bolonya treballà durant uns anys a l'Oficina
Regional del Treball i després, fugint de la repressió, passà a París (França).
Retornat després d'un temps, i fitxat per la policia com a «anarquista perillós»,
hagué de treballar en diverses feines a Milà, Parma i Bolonya. Acostat al
moviment socialista a Bolonya, durant la II Guerra Mundial s'afilià al Partit
Socialista Italià (PSI). El 25 d'agost de 1943 participà a Roma en la reunió
per a la reunificació socialista portada a terme entre el PSI i el Moviment
d'Unitat Proletària (MUP), que donà lloc al Partit Socialista Italià d'Unitat
Proletària (PSIUP). Amb l'esclat de la lluita contra el nazisme, va ser designat
pel seu partit per a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional) de la regió, del qual esdevingué secretari. Va ser un
dels organitzadors de la Brigada Partisana dels Apenins de Toscana i Romanya. El
setembre de 1944, assumí la coordinació de la Comissió Econòmica davant la
postguerra. El 21 d'abril de 1945 va ser un dels dirigents de la insurrecció
popular i del CLN, assumint-ne la direcció de l'Oficina del Treball. Esdevingué
un dels membres més destacats del PSIUP i a finals de 1945 entrà a formar part
del Consell Nacional en representació del seu partit. En 1946 va ser elegit diputat
a la Cambra Constituent i en 1948 diputat del primer parlament republicà, càrrec
que mantingué fins a 1953. Després de l'excisió socialdemòcrata, va romandre al
PSI i fou partidari de la fusió amb el Partit Comunista Italià (PCI). A partir
de 1949 ocupà durant una dècada el càrrec de secretari de la Lliga Nacional de
Cooperatives (LNC). Entre 1955 i 1956 col·laborà en La Squilla. En 1958
va fer un viatge a Iugoslàvia. En 1963 abandonà el PSI i entrà en el PSIUP i en
1968 aquest partir es fusionà amb el PCI. Greument malalt, Verenin Grazia va
morir el 31 de maig de 1972 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En els anys
noranta es va saber que des de la II Guerra Mundial havia tingut la doble
militància socialista i comunista. Documentació seva es troba dipositada des de
1990 a la Fundació Ivano Barbieri de Bolonya. En 2020 Tito Menzani publicà la
biografia Verenin Grazia. Patriota e cooperatore. Un carrer de Rimini
porta el seu nom. ***
Elsa
Delia Martínez Duthil - Elsa Delia
Martínez Duthil: El 31 de maig de 1978
és segrestada i desapareguda a La Plata
(Buenos Aires, Argentina) la periodista i militant anarquista Elsa
Delia
Martínez Duthil. Havia nascut el 3 de setembre de 1938 a
Arroyo Corto
(Saavedra, Buenos Aires, Argentina). Després de fer els
estudis secundaris al
Col·legi Normal Mixt de Bahía Blanca (Buenos
Aires, Argentina), En 1972 es matriculà
a l'Escola Superior de Periodisme i en 1974 es diplomà en
Ciències de la
Informació, on fou ajudanta en diverses matèries.
En 1977 era cap de treballs
pràctics de la càtedra de Teoria i
Tècniques del Periodisme Imprès.
Milità en
el grup Resistència Llibertària (RL). Son company
era l'enginyer mecànic, i
també militant de RL, Hernán María
Ramírez Achinelli i vivien al número 927 del
carrer 11 de La Plata. El 31 de maig de 1979 Elsa Delia
Martínez va ser
segrestada, juntament amb son company, al seu domicili per un escamot
del I Cos
de l'Exèrcit i detinguda il·legalment al Centre
Clandestí de Detenció (CCD) «El
Banco». Entre el 31 de maig i el 8 de juny de 1978 nombrosos
militants de RL
van ser segrestats i desapareguts. El desembre de 2017 el seu cas va
ser portat
a judici. Actualment continua desapareguda. ***
Lorenzo Íñigo Granizo - Lorenzo Íñigo Granizo: El 31 de maig de 1991 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Lorenzo Íñigo Granizo. Havia nascut el 10 d'agost de 1911 a Ledanca (Guadalajara, Castella, Espanya). Sos pares es deien Santiago Íñigo i Petra Granizo. Va emigrar amb son pare i sos vuit germans a Madrid en 1916. Amb nou anys va quedar orfe de pare i va començar a treballar amb 10, fent feina de metal·lúrgic als 14. En 1931 es va afiliar al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'any següent. També militarà en les Joventuts de l'Ateneu del Barri Baix i participarà en l'organització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en aquestes organitzacions: secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes i del Sindicat Metal·lúrgic en 1934, secretari regional de l'FIJL i local de la FAI, etc. Representà els metal·lúrgics en el Congrés de 1936 i després va integrar-se en el Comitè Nacional confederal de Martínez Prieto (secretari del Comitè Nacional Pro Presos). Va ser un dels militants que abans que els feixistes s'aixequessin va posar-se en marxa a mitjans de juliol del 1936, viatjant a València i a Alcoi, per confirmar la vaga general revolucionària contra el pronunciament. Instal·lat a Madrid, i amb el govern fugit a València, va romandre a la capital i amb González Marín va representar l'FIJL, des de desembre de 1936, en la Junta de Defensa; i va substituir Oñate el novembre acomplint magníficament el seu paper en la Conselleria d'Indústries de Guerra i d'Informació malgrat el sabotatge dels comunistes. Dissolta la Junta l'abril de 1937, es va encarregar de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1938 en representació de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 va polemitzar amb Josep Peirats en el ple català de les Joventuts Llibertàries. En el Congrés de València de febrer de 1938 va ser nomenat secretari general de l'FIJL i com a tal assisteix a la reunió de les tres rames llibertàries de maig de 1938 i el ple del Moviment Llibertari d'octubre de 1938 a Barcelona. Trencada la República en dues zones, va romandre al sud i va ser nomenat secretari de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol el 7 de març de 1939. El feixistes triomfants el detenen a Alacant i va ser tancat a diversos camps de concentració i presons (Los Almendros, Albatera, presó d'Oriola, reformatori d'Alacant, etc.) fins a la seva alliberació en 1945. Només surt del tancament s'integra en la lluita clandestina: secretari de la Regional Confederal del Centre i en 1946 secretari general de la CNT després del ple de març. Detingut l'abril, va ser condemnat a 15 anys. Alliberat el juliol de 1945, amb la salut molt deteriorada, farà diverses feines, com ara als transports urbans valencians, esdevenint director de la seva revista. En 1962 va demanar la baixa en la CNT, però dos anys més tard presidirà la Regional Centre. En 1965 serà un dels organitzadors del cincpuntisme, episodi molt discutit i que per a Íñigo suposava la garantia que el futur sindical del país fos confederal. Durant els anys posteriors passarà a un segon pla afectat per diverses malalties. Va deixar unes memòries inèdites i publicà articles en el Boletín Orgánico, de l'FIJL en 1938, a més de ser redactor de Revolución Social. Lorenzo Íñigo Granizo va morir d'un insuficiència renal crònica el 31 de maig –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1991 a la Clínica Puerta de Hierro de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri Civil de la ciutat. ***
Esteve Roda Gil en la manifestació del «Primer de Maig» (París, 2003) - Esteve Roda Gil:
El 31 de maig de 2004 mor al XIII Districte de París
(França) l'escriptor, guionista,
compositor, lletrista i militant anarquista i anarcosindicalista Esteve
Roda i Gil,
també conegut com Étienne
Roda-Gil o
simplement Roda, i que va fer
servir
el pseudònim Auguste Tila.
Havia
nascut l'1 d'agost de 1941 a Montalban (Guiena, Occitània).
Sos pares, militants
llibertaris, es deien Antoni Roda Vallès, de
Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià), i Leonor Gil García, de Badalona
(Barcelonès, Catalunya). La
parella, amb el triomf franquista, passà en 1939 a
França i va ser internada al
camp de concentració de Sètfonts (Guiena,
Occitània). Nasqué a Montalban, però
sa família vivia a Realvila (Guena, Occitània),
on passà la seva infància plena
de dificultats i on emmalaltí d'escorbut. Després
d'un temps a Montalban, en
1953 la família s'instal·là a Antony
(Illa de França, França), on vivia la
família llibertària formada per Tomás
Marcellán Martínez i Francisca
Francitorra Ollé, a la qual estaven lligats abans de
l'exili, i on conegué la
xenofòbia. Després de fer els estudis secundaris
a l'Institut Henri IV de París
(França), on destacà per la seva
passió per la literatura, en 1959 va ser
cridat a fer el servei militar a Algèria, però
insubmís, es refugià a Londres
(Anglaterra). En aquesta ciutat freqüentà el
cercles llibertaris espanyols,
participà en les activitats del moviment antinuclear del
«Comitè dels 100», de
Bertrand Russell, i descobrí el món de la
contracultura i del rock de la mà de
Roger Waters, de Pink Floyd, que esdevingué un dels seus
grans amics. Encara
que insubmís a l'exèrcit i amb l'estatus
d'apàtrida, obtingué de l'ambaixada
francesa un certificat de nacionalitat que li va permetre com a
estudiant
demanar una pròrroga militar la qual va ser acceptada. De
bell nou a França, es
llicencià en lletres i treballà un temps com a
professor d'espanyol.
Posteriorment, gràcies a Jean-François Brochard (Brodsky), trobà feina de
visitador mèdic per a un laboratori
farmacèutic. En aquesta època militava en la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en l'exili. En 1961 participà
en el «Congrés de
Reunificació» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en l'exili que se
celebrà a Llemotges (Llemosí,
Occitània), on, amb Joaquín Delgado
Martínez, va
ser designat per a dipositar una corona de flors a Orador de Glana
(Llemosí,
Occitània) per a commemorar la massacre perpetrada pels
nazis el 10 de juny de
1944 en aquesta localitat. L'estiu de 1963 participà
activament en la campanya
en suport dels militants Joaquín Delgado Martínez
i Francisco Granado Mata,
condemnats a mort per la dictadura franquista, acusats d'un atemptat
que no
havien comès, i que finalment van ser garrotats el 17
d'agost de 1963 a Madrid
(Espanya). En 1965 es casà amb la pintora Nadine Suzanne
Delahaye, filla de
l'alta burgesia francesa, amb qui tindrà dos fills (Numa i
Vladimir). Durant
els anys 1966 i 1967, a més de formar part del Grup
Llibertari de Ménilmontant
i de freqüentar les reunions de la «Internacional
Situacionista», fou un dels
fundadors, amb Michel Frantz, de les Joventuts Anarquistes Comunistes
(JAC) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió parisenc Arcane
(1967-1968). En aquesta època feia de professor passant
d'espanyol a la Sorbona i freqüentava el cafè
d'estudiants «L'Écritoire», a la
plaça de la Sorbonne, on es reunien els militants de les JAC
del Barri Llatí i
el petit grup anarquista de l'Institut Louis-le-Grand. Va ser
allà on durant la
primavera de 1967 conegué l'estudiant i aprenent de cantant
Julien Clerc, de
qui va esdevenir el seu principal lletrista. Participà
activament en els fets
de «Maig de 1968», especialment durant la nit de
les barricades del 10 de maig,
on formà part dels últims defensor del carrer
Thouin. En aquesta època intentà
rellançar la Confederació Nacional del Treball
Francesa (CNTF) i participà, amb
Roger Veinante, en la fundació dels Joventuts Sindicalistes
Revolucionàries
(JSR), que publicaren el periòdic parisenc Action
Directe (1968-1969). Contractat per la
discogràfica «Pathé-Marconi»,
realitzà composicions i escrigué lletres per a
multitud de cantants de varietats
(Richard Anthony, Isabelle Aubret, Rachid Bahri, Didier Barbelivien,
Barbara,
Louis Bertignac, Isabelle Boulay, Angelo Braduardi, Jean-Pierre Bucolo,
Alain
Chamfort, Christophe, Julien Clerc, Richard Cocciante, Michel Corringe,
Pascal
Danel, Yvan Dautin, Gilles Dreu, Claude François, France
Gall, Juliette Gréco,
Johny Hallyday, Françoise Hardy, Julio Iglesias,
René Joly, Patricia Kaas,
Catherine Lara, Gerard Lenorman, Léonine Lousseau,
Malicorne, Alain Manaranche,
Sophie Marceau, Didier Marouani, Nicoletta, Pascal Obispo, Vanessa
Paradis,
Ringo, Mort Shuman, Starshooter, Serge Utgé-Royo, etc.). En
1979 participà en
el disc de Gérard Lenormand Boulevard
de
l'océan. En 1984 va coescriure amb Pascal Danel
molts dels guions del
programa de varietats Macadam. En
1989 va rebre el Gran Premi de la Cançó de la
Societat d'Autors, Compositors i
Editors de Música (SACEM). En 1990 morí sa
companya Nadine Delahaye de
leucèmia, cosa que li va suposar un dur cop. Entre 1996 i
1999 i entre 2000 i
2003 fou membre del consell d'administració de la SACEM.
Participà activament
de manera desinteressada en l'organització de gales de
suport als moviments
llibertaris espanyol i francès i ajudà els
companys i companyes que ho
necessitaven. També sostingué financerament
nombroses iniciatives del moviment
llibertari, com ara l'edició de llibres, de films (Otro futuro, de Guy Debord i de Raoul
Vaneigem) o de discos (Pour en finir avec le
travail). Arran
del renaixement CNTF esdevingut a partir de les vagues de 1995,
participà en la
manifestació de cada «Primer de Maig».
Sa darrera companya fou la publicista
Nathalie Perrette, amb qui tingué una filla en 1998
(Alma-Louise). És autor
dels llibres L'ami (1956), Julien Clerc (1971, amb
Danièle Heymann
i Lucien Rioux), La porte marine
(1981), Mala pata (1992), Moi, Attila (1993) Ibertao
(1995), Paroles
libertaires (1999, il·lustrat per Ricardo Mosner)
i Terminé (2000), entre
d'altres. Autoqualificat com a «poeta
industrial», va compondre 747 cançons, que ell mai
no va cantar, entre elles
l'himne La Makhnovtchina,
espectacles
musicals (Café, sang, sucre),
oratoris (Che Guevara),
òperes (Ça Ira,
per a Roger Waters), òperes rock
(36 Front Populaire), adaptacions
cinematogràfiques (L'idiot,
de Fiódor
Dostoievski, per a Andrzej Zulawski, que portà el
títol L'amour braque) i
deixà inèdits nombrosos manuscrits, entre ells
una òpera sobre La Comuna de París. Al final de
la seva vida va fer estades a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on
plantejà de crear una fundació sobre la
memòria històrica anarquista i reivindicant en
tot moment la seva identitat
catalana. Sempre va intentar mantenir les distàncies amb les
discogràfiques,
que jutjava totalment mercantilistes i gens artístiques.
Esteve Roda Gil va
morir el 31 de maig –algunes fonts citen
erròniament el 28 de maig– de 2004 a
l'Hospital Universitari Pitié
Salpêtrière de París
(França), a resultes d'una
congestió cerebral, i va ser enterrat al cementiri parisenc
de Montparnasse, al
costat de Nadine Roda-Gil. En 2005 Philippe Croq i Alain-Guy Aknin
publicaren
la biografia Étienne Roda-Gil. Le
maître
enchanteur i en 2018 s'estrenà, després
de molts contratemps, el documental
On l'appelait Roda, de Charlotte
Silvera. Està considerat el lletrista francès
més cèlebre del segle XX. Esteve Roda
Gil
(1941-2004) ***
Cristóbal
Vega Álvarez - Cristóbal Vega
Álvarez: El 31 de maig de 2008 mor a
Villafranca de Córdoba (Còrdova,
Andalusia, Espanya) el periodista, escriptor i poeta anarquista i
anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez,
conegut com Veguita i que va fer
servir el pseudònim literari C.
Wheg Zheravla. Havia nascut el 4
d'abril de 1914 a Jerez de la Frontera
(Cadis, Andalusia, Espanya). Sos
pares es deien Cristóbal Vega Arcas
i Ana Álvarez Organvídez. Nasqué a
l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de
Jerez de la Frontera, on son pare treballava de ferroviari. Fill d'una
família nombrosa formada per nou germans, quan
tenia nou anys començà a treballar ajudant el
telegrafista de l'estació i
omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en
aquests anys infantils,
començà a escriure poesia. Des de
molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la
Frontera adherits a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els
anys trenta fou membre del
Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que
abandonà arran de
desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas
i en els anys trenta col·laborà en diverses
publicacions
llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad
Obrera, La Voz
del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva
participació en
una manifestació de protesta contra la repressió
a Casas Viejas, va ser
detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María.
Amnistiat, va ser
novament detingut durant la repressió desencadenada
després dels fets
revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una
temptativa
d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa
María, d'on sortí amnistiat el
febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la nova
època de La Voz del Campesino.
El cop feixista de
juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana
d'Utrera de la qual aconseguí
fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els
fronts bèl·lics i
fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser
detingut per les tropes
franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou
reclòs al penal de Zegama
(Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va
ser posat en llibertat
condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de
Pau i de Tolosa de
Llenguadoc participà en la Resistència en un grup
enquadrat en la Unió Nacional
Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de
l'«Agrupació Cenetista de
l'UNE», participà en l'operació
«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup
que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va
ser jutjat l'any
següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i
empresonat a diverses
presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto
de Santa María). En 1959 a la
seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat
clandestinament al
penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce
Gómez (PXI), Gregorio
Gallego García, José María Bermejo
Gómez i Domingo
Castellano, 15 números del butlletí
cal·ligrafiat de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) Combate. El
desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport
portada a terme per
la premsa llibertària de l'exili, i en la qual
s'implicà força Albert Camus,
Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou
alliberat. El 29
d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i
fotògrafa Antonia Burgos Béjar
(Antoñita), amb qui
tingué una filla
(Ana). Sota el pseudònim de C.
Wheg
Zheravla –Wheg
és el so
onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla
no és més que Álvarez llegit a
l'inrevés i amb una hac intercalada per a
despistar–, va escriure per sobreviure nombroses
novel·letes policíaques, de
l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions
(FBI, Extra-Oeste,
Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial
Rollán, mentre
residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de
Córdoba,
Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla
treballà a les fàbriques de «Cementos
del Sur». Convençut que la revolució
s'havia de fer mitjançant la cultura,
desenvolupà una intensa tasca literària, tant en
prosa com en poesia, i fou un
assidu col·laborador de la premsa llibertària de
l'exili. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT a
Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el
sumí en una important depressió
en els últims anys de sa vida. Trobem articles i
col·laboracions seves en
nombrosos periòdics, com ara ABC,
Arquero, Boletín
Amicale 26 Divisón, Boreal,
Cenit, Clarín,
CNT, Combate,
Le Combat Syndicaliste, El
Correo de Andalucía, Cumbres,
En Marcha, La
Escuela Moderna, Espoir,
Faro, Ideas-Orto,
El Libertario,
El Luchador, Manantial,
La Opinión, El Poema, La
Protesta, Ráfagas,
Rumbos, Siembra,
Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad, Umbral,
La Verdad del Campesinado, Vía
Marciana, La Voz del Campesino,
La Voz Confederal de Rubí,
Yunque Libertario, etc. Entre les
seves
obres podem citar Los dos locuras de
España (1949), Surcos de
luz y sombra
(1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico
(1951), Rueca de fantasías
(1952), García Lorca. Glosas del
Romancero gitano
(1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño
(1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),
Paso a paso (1969), Por
las riberas del tinto (1969), Poemas
del pájaro cautivo (1969), Cantos
de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo
en cruz (1977), Caminos locos
(1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver
(1977), Trío de Gun-Men
(1978), El hombre de mató a UVT
(1979), Secuestro en Chicago
(1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma
(1981), El diablo de las doce cuerdas
(1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),
Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema.
Homenaje a José Sánchez Rosa
(1993), El poema nº 10
(1994), El poema nº 17
(1995), El poema nº 25
(1996), Sendas inéditas
(1996), Madre, el nombre bendito
(1996), Loor al niño en el
Día Internacional de la
Infancia (1997), Mujeres
ejemplares.
Antonia Burgos (1997), Caperucita y
el lobito bueno (1998), Comentarios
sobre
Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas
del pájaro cantor (1998), Trilogía
de cuentos (1998), Cartas
a Anaïs (1999), Grazalema
en el
recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),
Los niños de la guerra. El pasto de
las
fieras (2004), Cómo se
va la vida
(2006), Carta a Eugen Relgis
(2007).
Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca
de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va
ser guardonat amb
diferents premis poètics i literaris. Cristóbal Vega Álvarez (1914-2008) Miguel Vega Álvarez (1915-2006) ***
Steef
Davidson en els seus últims temps ja malalt - Steef Davidson: El
31 de maig de 2010 mor a Amsterdam (Països Baixos)
l'activista i propagandista anarquista i documentalista i historiador
dels
moviments socials Steef Davidson. Havia nascut el 16 de setembre de
1943 a
Amsterdam (Països Baixos). Va créixer en una
família on el compromís polític i
la passió artística era la seva forma de vida.
Son oncle, Meijer Bleekrode, fou
un reconegut artista que realitzà nombrosos cartells per a
les organitzacions
esquerranes entre els anys vint i trenta del segle XX. Durant la
dècada dels
seixanta Steef Davidson participà en la cultura alternativa,
en el moviment
Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys
publicà nombrosos
fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek, Bajeskrant,
De
Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva activitat se
centrà en la
lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt
–zona
situada al centre
d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la
construcció del metro–,
participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt»
(Grup d'Acció de Nieuwmarkt),
que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una
gran importància a
Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat
«De Vrije
Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller
col·lectiu de disseny i d'impressió
serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre
diferents temes, com ara
l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i
destacà com a
recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits,
publicà nombroses
publicacions alternatives i undergrounds,
especialment cartells i
còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en
la seva gran col·lecció de
còmic underground, Beeldenstorm.
De ontwikkeling van de politieke
strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta.
L'evolució del còmic polític
(1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982
i publicat sota el títol The
Penguin Book of political comics. La seva
exposició de cartells va ser
exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any
següent al Musée de
l'Affiche et de la Publicité de París; i els
catàlegs d'aquestes exposicions
van ser publicats sota els títols De kunst van het
protest / The art of
protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la
révolte (1982),
respectivament. La major part d'aquesta
col·lecció de cartells, i d'altres
documents, està dipositat a l'International Institute of
Social History (IISH)
d'Amsterdam, institució amb la qual
col·laborà durant tota sa vida. A finals
dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa
recollint cartells
per a l'IISH. També s'interessà força
pel disseny avantguardista i durant els
anys noranta es dedicà a la investigació del
cartell soviètic i del seu
entramat politicoartístic, aconseguint una de les
col·leccions més importants
del món d'aquestes característiques. En 1995
l'IISH exhibí una selecció aquesta
col·lecció de cartells avantguardistes
soviètics (constructivisme, futurisme,
etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht
l'exposició «Situationisten
op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les
característiques polítiques i
artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres
seves són Het
recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood
(1972), Vrijheid
van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als
levenshouding
(1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de
Russell tribunaal.
De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled
group show
(1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),
De mooie stad
(1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel
(1982), How can
one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988),
etc. Durant els
últims anys de sa vida patí greus problemes de
salut. Steef Davidson (1943-2010) ***
Claude
Kottelanne dibuixat per Olive Tamari - Claude
Kottelanne: El 31 de maig de 2017 mor a Créteil
(Illa de França, França) el corrector
d'impremta i poeta anarquista Claude Achille Eudoxe Kottelanne. Havia
nascut el
17 de desembre de 1934 a Laon (Picardia, França). Sos pares
es deien Eudoxe
Alphonse Kottelanne i Mireille Marie Malvina Delcambre. En 1953
conegué Huguette
Berthe Colotilde Bardellini, que esdevingué la companya de
sa vida. Instal·lat
a París (França), començà
estudis de filosofia a la Sorbona, que acabà
abandonant. Des dels anys cinquanta col·laborà en
Le Monde Libertaire.
Després d'haver exercit diverses professions (mestre
suplent, manobre, vigilant nocturn, etc.), en 1963
esdevingué corrector editorial,
primer, i de premsa, posteriorment. Entre 1956 i 1966 fou un dels
administradors
de Le Monde Libertaire. En 1966
també
abandonà l'administració de la llibreria
«Publico», seu de la Federació
Anarquista
(FA). Fou al caixetí del periòdic L'Humanité
que conegué l'escriptor llibertari Georges Navel, que
esdevingué un dels seus
grans amics. Membre del Sindicat de Correctors,
col·laborà en els seus òrgans
d'expressió Cantonade i Entre Nous. Poeta d'inspiració
surrealista, col·laborà en nombroses revistes
poètiques (Lieux d'Être,
Nomades, Pris
de Peur, Réfractions,
Revue du Tarn,
etc.), amb poemes i collages, i publicà diferents reculls de
poemes. Entre les
seves obres podem destacar Le mauvais
sang (1965), Le chien de garde
(1966), Comment dire ce peu (1967 i
1995), Ici et maintenant (1971), Loquèle (1975), La
part du feu (1979), La
nuit au jour (1994), L'apprentissage
de l'ombre (1994), Sous une
ombrelle
de paille (1995), Aux yeux de qui
ne
sait pas (1997), Le Feu de l'Origan
(1997), Si j'avais oublié quelque
chose
(1999), La jardinière du
Mississippi
(2006, amb Huguette Kottelanne), Car je
suis le premir home (2011), L'écriture
et la vie (2011, amb altres). Visqué amb sa
companya a Maisons-Alfort (Illa
de França, França). Claude Kottelanne va morir el
31 de maig de 2017 al Centre
Hospitalari Intercomunal de Créteil (Illa de
França, França) i el 7 de juny fou
enterrat al cementiri municipal de Maisons-Alfort. ---
|
![[30/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[30/05]") |
|
![[01/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/06]") |
|
|
| Actualització: 31-05-24 |