---

Anarcoefemèrides del 31 d'agost

Esdeveniments

Manifestació durant la "Dictablana" (Barcelona, 1930)

- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.

Naixements

Emili Guanyabens Jané

- Emili Guanyabens Jané: El 31 d’agost de 1860 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, poeta, periodista, traductor i militant lliurepensador, espiritista, catalanista, sindicalista i anarquista Emili Guanyabens i Jané –el seu primer llinatge també citat Guanyabéns, Guañabens i Guanyavents. Era fill dels cosins mataronins Nicolau Guanyabens Clausell i Rosa Jané Guanyavens, i ell es canvià el primer llinatge un cop adult pel de Guanyavents. Es guanyava la vida treballant de tipògraf i formà part de l'anarquista Societat Tipogràfica, juntament amb altres destacats intel·lectuals (Eudald Canibell Masbernat, Cels Gomis Mestres, Josep Lluís Pellicer, etc.). L'octubre de 1880 participà en el I Congrés Catalanista. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en 1881 prengué part en el congrés constitutiu de la bakuninista Federació Regional del Treball d'Espanya (FRTE), celebrat al Teatre Circ de Barcelona. Formà part de la junta directiva de l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1881 col·laborà en el Diari Català i Lo Velògraf. A mitjan 1882 formà part del grup sindicalista anarcocol·lectivista que s’escindí de la Societat Tipogràfica per fundar «La Solidària». En aquesta època fou membre del cercle lliurepensador «La Luz» i  col·laborà en el seu òrgan d'expressió La Luz, del filantrop i lliurepensador Rossend Arús Arderiu. En aquests anys participà en el moviment espiritista i teosòfic, assistint a tertúlies d'aquesta temàtica, com ara la del Cafè Pelayo, i a sessions de mèdiums. En 1885 assistí al I Certamen Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1886 començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Tramontana, del qual va ser membre del consell de redacció fins al 1889. En 1888 col·laborà en La Veu del Centre Català i en aquest anys va guanyà el premi de poesia «Flor Natural». Entre 1892 i 1893 formà part del grup editor de la revista L’Avenç. A partir de 1892, arran de l'ona atemptats anarquistes, s'allunya del moviment llibertari. En 1897 va escriure la lletra de l'himne Els segadors, que guanyà el concurs de 1899 convocat per la Unió Catalanista, i que va ser musicat per Francesc Alió Brea. En 1906 assistí a un homenatge al dramaturg Henrik Ibsen. En 1914 col·laborà en el llibre col·lectiu d'homenatge al pintor Santiago Rusiñol Prats Jardins d'Espanya. Com a poeta de la Renaixença i del modernisme literari català, va estar influenciat pel simbolisme i pels parnassians francesos, tot seguint l'estil de Joan Maragall Gorina, publicant els seus poemes en L'Avenç i participant en els Jocs Florals. Alguns dels seus cants i himnes (La bandera, Cant del poeta, Crit a la pàtria, El nostre cant, Primavera eterna, etc.) van ser musicats i interpretats pel moviment orfeonista. Com a corrector de proves treballà a les impremtes de L'Avenç i de «La Academia» i posteriorment va ser revisor general de l'Institut d'Estudis Catalans, on va ser un dels principals col·laboradors de Pompeu Fabra Poch i s'encarregà de l'edició actualitzada de les obres completes d'Ignasi Iglésias Pujadas i de Narcís oller de Moragas. A més de les publicacions citades, col·laborà en moltes altres, com ara Catalònia, Germanor, Joventut, Pèl i Ploma, La Revista, etc. Entre els seus poemaris podem destacar Alades (1897), Voliaines (1903) i Trasplantades. Poesies franceses contemporànies (1910, traduccions). Vidu de Dolors Gendrau Porta, es casà amb Francisca Gendrau Pernal, germanastra de l'anterior, vídua amb tres fills, i no va tenir descendència amb cap de les dues dones. Emili Guanyabens Jané va morir el 27 de juny de 1941 al seu domicili, al número 139 del carrer Muntaner, de Barcelona (Catalunya), poc després de ser acomiadat sense cap explicació de l'Institut d'Estudis Catalans per les autoritats franquistes. En 2019 Joaquim Delclòs Urgell publicà la biografia Dos poetes per a un himne: Els segadors. Volum I. Emili Guanyabens.

Emili Guanyabens Jané (1860-1941)

***

Notícia de la condemna de Reine Piel apareguda en el diari parisenc Le Matin del 5 de juiol de 1922

- Reine Piel: El 31 d'agost de 1861 neix a Saint-Léger-sur-Dheune (Borgonya, França) l'anarquista i militant neomaltusiana Reine Piel, coneguda com Ramou o Ramon. Sos pares es deien François Piel, manobre, i Françoise Develay. Va rebre una bona educació a l'escola de monges de Saint-Joseph de Cluny de Le Creusot (Borgonya, França), on sos pares s'havien instal·lat quan ella tenia dos anys. En sortir de l'escola amb 14 anys, ajudà sa mare, que havia que surar sis infants, i son pare, obrer en una fàbrica. En 1881 s'establí a París (França), on treballà de minyona. Cap el 1884 retornà al domicili dels pares al carrer Nevers de Le Creusot. El 28 de novembre de 1885 es casà a Le Creusot amb el serraller Claude Louis Percherancier. En 1891 la parella s'establí a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1896 i 1898 son company va ser regidor municipal a Dijon (Borgonya, França). En 1904 se separà de son marit i esdevingué companya del propagandista anarquista François Monod, quan aquest s'establí a Besançon després de retornar de purgar cinc anys de deportació. En aquesta època treballava comprant i venent draps vells. A partir de 1905 començà a fer propaganda neomaltusiana juntament amb son company i ambdós redactaren el fullet Le mal social, que van presentar en una gira de conferències. Sota el nom de Ramou, va fer xerrades on tractava del paper jugat per la dona en la societat i col·laborà en els números únics de La Misère i La Grève que son company Monod va publicar en 1907 a Besançon i que venien en suport de vaguistes. Després de la mort de Monod l'agost de 1907, visqué tota sola i, segons el veïnat vivia al dia de les plantes i bolets que arreplegava i de predir el futur amb les cartes. En 1908 allotjà la feminista llibertària Gabrielle Petit de gira propagandística a Besançon en suport de les obreres de la seda aleshores en vaga. En 1910 va ser empresonada dos dies per deutes. Es guanyà la vida de drapaire, vivia al número 21 del carrer Capitole de Besançon i practicava avortaments clandestins de franc. El 4 de juliol de 1922 va ser condemnada per l'Audiència del Doubs a dos anys de presó a resultes de la mort de la  jove Charlotte Degret, de família benestant, que havia avortat –el tinent Leherpeux, pare de família amb tres infants que havia deixat embarassada la difunta, va ser absolt. En 1930 va ser novament condemnada a dos anys de presó per «practiques avortistes» pel Tribunal Correccional de Besançon i va ser tancada a la presó d'Haguenau (Alsàcia, França), on en el registre d'entrada es declarà «sense religió». El cadàver de Reine Piel va ser trobat el 18 de febrer de 1938 dins el riu La Cuisance de Souvans (Franc Comtat, Arpitània) i sembla que el cos portava al voltant d'un mes dins l'aigua.

***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891

- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats –entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino– que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del «putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements –un tercer serà segrestat a l'impremta– de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet –Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover– va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de «conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la «necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

***

Notícia de la condemna de Melchior Roux apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 5 de maig de 1908

- Melchior Roux: El 31 d'agost de 1867 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Joseph Melchior Roux, conegut com Melchior. Era fill natural de la jornalera i bugadera del Sarre Barbe Gier i l'infant es legitimà amb el matrimoni d'aquesta amb el capeller Joseph Melchior Roux celebrat el 25 de juliol de 1868 a l'XI Districte de París. Bilingüe francès i alemany, quan tenia sis anys començà a treballar i aprengué a llegir, a escriure i a comptar amb antics membres internacionalistes. Acabà treballant de polidor de metalls. El 5 de març de 1883 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un any de presó per «cops i ferides».  En 1887 vivia amb sos pares al número 4 de Cité Lesage-Bullourde de l'XI Districte de París. Cridat a files, va ser integrat el 24 de novembre de 1888 en el II Batalló d'Àfrica d'Algèria i l'1 de maig de 1889 va ser enviat al disciplinari V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af»). El 21 d'octubre de 1889 va ser nomenat caporal. El 6 d'agost de 1890 va ser donat de baixa per la Comissió Especial de Baixa Militar de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment Algèria) per «retinitis crònica» i finalment llicenciat el 13 de setembre d'aquell any. El 27 de juliol de 1895 es casà a l'XI Districte de París amb l'envernissadora anarquista Maria Anna Gaudin i en aquesta època vivia al número 8 del carrer Basfroi. En 1898 s'instal·là a Corbeil (Illa de França, França), on treballà d'obrer polidor a la fàbrica Decauville i ben aviat desencadenà una vaga. Posteriorment obrí a Le Coudray-Montceaux (Illa de França, França), a pocs quilòmetres de Corbeil, una parada de venda de vi, que esdevingué lloc habitual de reunió dels anarquistes dels voltants. De bell nou a Corbeil, obrí amb sa companya una merceria al número 32 del carrer Petites-Bondes. En aquesta època organitzà reunions anarquistes i en 1904 col·laborà en Le Libertaire. En 1906 va fer costat la vaga de la Impremta Crété i en 1907 de la Papereria d'Essonne. Quan Sébastien Faure i Georges Roussel anaven a Corbeil a fer xerrades s'allotjaven al seu domicili. Distribuïa el periòdic Terre et Liberté, que s'imprimia clandestinament a Brussel·les (Bèlgica), i mantenia correspondència amb destacats anarquistes (Émile Janvion, Madeleine Vernet, etc.). El 9 d'abril de 1908 va ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort (Illa de França, França), juntament amb els anarquistes François-Joseph Kühn (Le Suisse de Vevey) i Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita, tres metres de cordó detonant i sis detonadors. Kuhn i Roussel van ser posats en llibertat, però ell va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Jutjat el 4 de maig de 1908 per l'XI Tribunal Correccional del Sena, va ser condemnat a un any de presó per «possessió de material explosiu», mentre que Roussel va ser condemnat a 15 dies de presó per «ús d'armes prohibides». Quan esclatà la Gran Guerra vivia a Étréchy (Illa de França, França) i el Consell de Revisió del Sena del 28 de novembre de 1914 l'integrà en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit; el desembre de 1918 va ser alliberat totalment de les seves obligacions militars. Melchior Roux va morir el 29 de novembre de 1955 al seu domicili de Vélizy-Villacoublay (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Domenico Aratari

- Domenico Aratari: El 31 d'agost de 1890 neix a Àndria (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Domenico Aratari, conegut com Adario Moscallegra. Sos pares es deien Pasquale Aratari i Giulia Falcone. En 1912 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) on va ser vigilat per la policia per les seves idees anarquistes. El 5 de març de 1913 emigrà a l'Argentina. Un any més tard, retornà a Itàlia i el juny de 1914, quan l'aixecament de la «Setmana Roja», va ser empresonat. A començament de 1915 fou alliberat gràcies a una amnistia i l'agost de 1916 s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on esdevingué secretari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) local, col·laborant en L'Avvenire Anarchico, de Pisa, i en Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 3 de juny prengué part en el Consell General de l'USI, que se celebrà a Florència, i un mes després va ser detingut per possessió de propaganda clandestina i correspondència d'Armando Borghi. El gener de 1919, en nom de la Unió Anarquista de Florència, organitzà el «Congrés dels Anarquistes Italians» que se celebrà entre el 12 i el 14 d'abril d'aquell any en aquesta ciutat i on es constituí la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). A partir de 1921, sota una ordre de busca i cerca, es mantingué en la clandestinitat fins el novembre de 1922 quan fugí a Suïssa –el 3 de juliol de 1922 havia estat condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Florència a cadena perpètua, juntament amb Pietro Galassini, per «complicitat en assassinat i llançament de bomba contra una desfilada feixista» on moriren un carrabiner i un estudiant. Després passà a França sota la identitat d'Adario Moscallegra, un company anarquista, i emigrà a l'Argentina. El juliol de 1926 venia Il Risveglio a Montevideo (Uruguai) i en 1929, en aquesta ciutat, dirigí amb Carlo Fontana La Protesta. A l'Uruguai va ser detingut en diferents ocasions. Hostatjà al seu domicili de Villa Clelia Pènarol, del camí General Raix de Montevideo,  l'anarquista Luce Fabbri quan aquesta s'exilià a l'Uruguai i va ser assidu de Giacomo Sabbatini. En 1931 la policia italiana descobrí la seva vertadera identitat. En 1952 es perdé el seu rastre.

***

Gino Lucetti

- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucetti és detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

***

Camp de concentració d'Argelers

- Ramón Domingo de la Cruz: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo de la Cruz. Sos pares es deien Manuel Domingo i Pascuala de la Cruz. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. El març de 1927, al departament dels Pirineus Orientals, se li va decretar l'expulsió, juntament amb altres companys (Adelaida Bou Cañalda, Joan Manent Pesas, Manuel Portos, Agustín Martínez, Alfonso Rosquillas Magrinyà i els germans Luis i Micheline Salguer), però no va poder ser efectiu ja que havia desaparegut de Perpinyà el gener anterior (Rosselló, Catalunya Nord). En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest (Bretanya), del qual pogué fugir a Tours (Centre, França). Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista –es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats– i lector cultivat de manera autodidacta –l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo de la Cruz va morir el 16 de juny de 1995 al seu domicili de Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Necrològica de Ramón Sanz Almudébar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de desembre de 1981

- Ramón Sanz Almudébar: El 31 d'agost de 1909 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Sanz Almudébar. Sos pares es deien Manuel Sanz i Manuela Almudébar. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Durant la Revolució espanyola fou responsable, amb Vicente Monclús Guallar, de la col·lectivitat d'Abiego i fou milicià al front de Guadalajara (Castella, Espanya), on va caure presoner al final de la guerra. L'abril de 1939 va ser reclòs a Osca (Aragó, Espanya) i després a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on fou condemnat a 12 anys de reclusió i traslladat a Saragossa (Aragó, Espanya) i a San Juan de Mozarrifar (Saragossa, Aragó, Espanya). Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i el juny de 1948 aconseguí passar clandestinament a França, on treballà a les mines llenguadocianes i asfaltant carreteres, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. A la feina patí un greu accident que el va disminuir considerablement. A començament dels anys setanta, fou un dels responsables, amb Juan Coronel, Amado Canalis i Juan Torner, de la secció de Montalban (Guiena, Occitània) de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Jacinta Campos Tena. Ramón Sanz Almudébar va morir el 24 de setembre de 1981 a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània). 

***

Vicente Monclús Guallar

- Vicente Monclús Guallar: El 31 d'agost de 1912 –algunes fonts citen eròniament el 23 de gener de 1911– neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Vicente Monclús Guallar. Era fill de Miguel Monclús Lucena, llaurador, i de Vicenta Guallar Santamaría. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Son germà Joaquín Monclús Guallar, també confederal, va ser afusellat el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente marxà com a milicià al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i Negra» i posteriorment enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508 de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on obtingué el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut als fronts de Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938 s'integrà en l'Escola d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia, Espanya) i formà part d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit republicà que el desembre de 1938 van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre classes de pilotatge de caces als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja, Azerbaidjan). En 1939, després del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols, de posar-se al servei del govern soviètic i demanà poder emigrar a França o als Estats Units. El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la Internacional Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció de rebre formació política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS; en aquesta tasca dissuasiva intervingué el militar comunista Enrique Líster Forján. Després de diversos enfrontaments amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va ser rebut, juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del Ministeri d'Assumptes Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes per a traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser detingut a Moscou amb set pilots més (José Giménez Llop, Josep Gobart, Luis Milla, Juan Navarro, Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després d'un judici format per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests demanaren penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de Butyrskij i després a Lubianka, quarter general de la policia política de Moscou. Després de vuit mesos tancats en cel·les individuals d'aïllament i apallissats brutalment, el setembre de 1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de treball de Sibèria. Tots els seus set companys van morir un després d'altre de fam i de fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per «agitació imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de Kharagandí (Kazakhstan), on van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans espanyols, sinó que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i de Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester Borràs engegà una campanya internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners republicans espanyols detinguts als camps de concentració soviètics. El 29 de gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà, però va ser deportat forçosament a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva condició de deportat, es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va ser detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver parlat amb un ciutadà nord-americà al pati de butaques. Després d'apallissat, va ser obligat a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va ser condemnat a 10 anys de presó sense cap judici. No obstant això, va ser enviat a treballar a una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys espanyols en la mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que comptà amb el suport d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes, aconseguí la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels supervivents, però Monclús no n'entrà en aquesta llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser traslladat a la presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys passats en el gulag comunista, el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar del Consell Suprem de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual Dnipró, Ucraïna), on treballà en una fàbrica. Per mediació de la Creu Roja Internacional, pogué contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de les gestions per al seu repatriament a França. El 23 de novembre de 1956 arribà a París (França), on es reuní amb son germà, aleshores exiliat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i militant de la Federació Local de la CNT. Segons algunes fonts, Vicente emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos Aires les seves memòries sota el títol 18 años en la URSS. Viacrucis en el paraiso soviético. Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso, on denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de 1959 va fer una conferència als locals de la Federació Local de París de la CNT titulada «Problemas sobre Rusia» i l'11 de març de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre, França) titulada «La clase obrera y campesina en la URSS». Vicente Monclús Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a Alacant (Alacantí, País Valencià).

Vicente Monclús Guallar (1911-1999?)

***

Emili Valls Puig

- Emili Valls Puig: El 31 d'agost de 1924 –oficialment el 3 de setembre– neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i militant anarcosindicalista Emili Valls Puig. Sos pares es deien Llucià Valls Collell, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Mercè Puig Folch. Estudià l'ensenyament primari al Grup Escolar del barri barceloní de Sarrià, creat per la II República espanyola i caracteritzat per la seva gestió autogestionària; fou allà on nasqué la seva passió per l'escriptura. Durant la guerra civil visqué a la zona de Vallvidrera i observà amb atenció les realitzacions revolucionaries que es produïren a l'època. El gener de 1939 entrà a treballar d'aprenent en una panificadora a Vallvidrera. Durant la postguerra treballà de forner a «Les Valencianes» del carrer de la Paloma de Barcelona i de repartidor de llet. En aquests anys tingué inquietuds artístiques (dibuix, escultura, literatura, música), però la literatura i la música (sardana, sarsuela, bel canto, etc.) predominaren. Com que son pare s'havia exiliat, patí la pressió de la policia franquista sobre sa mare i son germà Llucià. En 1945 va ser cridat a files i després d'anar i venir per diverses casernes i destacaments (Manresa, Berga i Sant Llorenç de Morunys), a finals d'aquell any desertà amb Raúl Errasti d'un batalló proper a Andorra. Passà a França i l'1 de desembre de 1945 va ser internat al camp de concentració de Noé. El 30 d'abril de 1946 va ser alliberat i es pogué reunir amb son pare a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En aquesta ciutat conegué el Casal Català i la Federació Local de la CNT escindida i treballà en un forn i en la confecció de sandàlies i espardenyes. En 1947 visqué un temps en un granja de Cournou (Sent Vincenç de Lusèg, Llenguadoc, Occitània) i des de finals d'aquell any s'establí a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on havia trobat feina de teixidor en una fàbrica tèxtil. En aquesta població es casà en 1949 amb Marcela Franco Román i va tenir una filla, Eliana. A La Bastida de Roairós va romandre fins 1967, quan la crisi del tèxtil el portà de bell nou a Besiers. Durant els 12 anys següents es guanyà la vida com pogué amb una parada ambulat de confecció. En 1966 publicà El resplandor universal de una conciencia libre. Homenaje a Romain Rolland. Milità en la CNT en l'exili fins que la seva implicació minvà a causa de les lluites intestines, encara que seguí col·laborant en la premsa llibertària i cultural (Boletín Amicale 26 División, Cenit, CNT, Colonia Española, Conocimiento, Les Deux Arbres, El Noi, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Umbral, etc.) i va fer costat les accions contra la dictadura franquista. En els anys setanta participà en les comitès de suport als perseguits de les dictadures llatinoamericanes (Xile i Argentina) i en els vuitanta col·laborà en les activitats de la «Colònia Espanyola» de Besiers, de la qual fou delegat de Cultura, encarregant-se de l'organització de nombrosos actes on intervenien coneguts músics, cantautors i intel·lectuals (Marie Laffranque, Ramon Mans, Tete Montoliu, Quimantú, Teresa Rebull, etc.). A la «Colònia Espanyola» conegué i convisqué amb el músic Pau Casals Defilló, el pintor Pere Cadena Astals i l'escriptor Lluis Capdevila Vilallonga, entre d'altres. En 1982, participà representant la «Colònia Espanyola» de Besiers, amb Sara Berenguer Laosa i Conchita Martínez, en la «Jornada Nacional de la Poesia». Col·laborà amb poesies en diversos Jocs Florals de l'exili. En 1990 acabà de redactar unes memòries, que van ser publicades en 2000 sota el títol Els fills de la República i traduïdes en 2005 al castellà com Los hijos de la República. El setembre de 1993 participà en el «Col·loqui sobre l'exili llibertari a França», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS) a la «Colònia Espanyola» de Besiers. En 2001 participà a València (València, País Valencià) en els actes «República 70», organitzats per l'FSS. El seu testimoni va ser recollit en el gran projecte documental Mémoire des républicains espagnols en Languedoc-Roussillon. Témoignage d'exil de trois générations (2009), per commemorar el 70 aniversari de la Retirada. En els últims anys de sa vida milità en les Agrupacions Confederals i Afinitats Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de l'Exterior. Emili Valls Puig va morir el 16 de febrer de 2010 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània), després de patir un atac de cor. Deixà molta obra inèdita (Confidèncias, Fidelitats, Musa de exilio, Las pàgines por escribir de Eduardo Villesta, Versos olvidados, etc.).

***

Francesc Xavier Garriga Paituví

- Xavier Garriga Paituví: El 31 d'agost de 1949 neix a Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental, Catalunya) l'activista marxista i després anarquista Francesc Xavier Garriga Paituví, conegut com Carlos o El Secretario. En 1965 començà a militar en moviments socials i s'interessà pels corrents més radicals. Entre 1966 i 1969 formà part de les Forces Socialistes Federals (FSF) a la comarca del Vallès Oriental i es mostrà especialment actiu en tasques de «proletarització». A l'FSF conegué Santiago Soler Amigó, amb qui en 1969 abandonà aquesta formació política. A partir de 1968 va treballar als tallers de l'editorial Ariel, a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), i milità a Comissions Obreres (CCOO) d'Arts Gràfiques, on després d'una vaga va ser acomiadat. Posteriorment participà en Comissions Obreres de Barris fins al 1969, on desenvolupà tasques de formació teòrica i política als militants obrers. En 1971, amb Salvador Puig Antic i els germans Jordi i Oriol Solé Sugranyes, que es coneixien des que estudiaven batxillerat nocturn a l'Institut Maragall de Barcelona i formaven part del seu Comitè d'Estudiants, crearen el Movimento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), grup d'acció polític a cavall entre el marxisme i l'anarquisme i molt influenciat per les teories situacionistes i neoconsellistes. Jugà un paper destacat en l'«Equip Teòric» (ET), en les «Edicions Maig 37» i en la revista CIA, que publicaven clandestinament textos polítics per a crear consciència revolucionària entre els cercles obrers. Sa companya, Pilar García (Eva), també fou membre del MIL. El 25 de setembre de 1973 va ser detingut a Barcelona juntament amb Salvador Puig Antic en una emboscada policíaca quan anaven a reunir-se amb Santiago Soler Amigó, que havia estat detingut el dia abans. Torturat per la policia de la Brigada Politicosocial, va haver de ser enviat a l'hospital de la Presó Model de Barcelona greument malalt de l'estomac. No va ser testimoni directe del tiroteig on va morir el subinspector de policia Francisco Anguas Barragan, però sota tortura va ser obligat a signar una declaració amb falsedats que incriminessin son company. Jutjat a Madrid (Espanya), el novembre de 1974 va ser condemnat pel Tribunal d'Odre Públic (TOP) a cinc anys de presó per «propaganda il·legal» i «associació il·licíta», sentència que va ser confirmada un any després per la Sala Segona del Tribunal Suprem, i reclòs a la presó de Saragossa (Aragó, Espanya). En 1976 va ser alliberat i posteriorment col·laborà en Solidaridad Obrera. Es guanyà la vida com a periodista de la revista Interviu per posteriorment dedicar-se tasques comercials i empresarials.

***

Patricio Salcedo al seu quiosc

- Patricio Salcedo: El 31 d'agost de 1956 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i propagandista de l'ateisme Patrick Yves-Émile Salcedo, conegut com Patricio Salcedo. Son pare, Émile Salcedo, anticlerical i ateu, formà part de les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Charles de Gaulle durant la II Guerra Mundial i estigué acostat al comunisme fins a la Revolució hongaresa de 1956, que el va decantar per la sensibilitat llibertària; es guanyava la vida com a agricultor a Algèria fins al 1962 i fou conseller social en la Direcció Departamental d'Assumptes Sanitaris i Socials (DDASS) en retornar a França. Sa mare, Yvette Vives, nascuda a Algèria, també anticlerical i atea, mantingué un pensament socialista i ecologista, i es guanyà la vida fent de secretària. Patrick Salcedo visqué a França i a Espanya. Estudià la secundària a l'Institut Jean-Jaurès de Montreuil (Illa de França, França). A finals de 1972, apadrinat per Maurice Laisant, s'adherí a la Federació Anarquista (FA). En 1974 entrà de vigilat de cotxes-llits en les línies internacionals de la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos), treball que abandonà en 1980; en aquesta feina estigué afiliat a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i participà en nombroses vagues. En 1975 participà en la creació de la revista de ferroviaris anarquistes de la FA Voie Libre i milità en el grup anarquista «Voline» de Montreuil-Rosny fins a 1977, data en la qual creà, amb Philippe Roussel, el grup «Camillo Berneri» del XX Districte de París. A mitjans dels anys setanta fou delegat del comitè de redacció de Le Monde Libertaire i participà en el Secretariat de Relacions Internacionals; com a tal, representà, amb Hervé Trinquier, la FA en el II Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes que en 1978 se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia). En 1978 també fou delegat de la FA al Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 23 de març de 1979 va ser detingut i empresonat arran de la seva participació en una manifestació de suport als siderúrgics, juntament amb altres 11 companys de la FA; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó, cinc amb llibertat provisional. En 1980, fruit de disputes personals, abandonà la FA, però restà en el camp anarquista, participant en les manifestacions de la FA. Des de 1980 porta la gerència de quioscs de periòdics i està afiliat al Sindicat del Llibre de la Confederació General del Treball (CGT). Al seu quiosc, al barri de Crimée de París, es pot trobar Le Monde Libertaire i altres publicacions llibertàries. En 1988 es llicencià d'espanyol a la Universitat de Màlaga (Andalusia, Espanya). Des de 2002 viu amb la mestra llibertària Sylvie Verwee. En 2008 va ser nomenat secretari general del Sindicat de Distribuïdors de Premsa de París de la CGT. En 2009 es va tornar a adherir a la FA, enquadrat en el grup «Anartiste», i participà en la seva revista Anartiste. Des de 2010 col·labora en la revista Art et Anarchie. En la reedició de 2013 del llibre de Léo Campion Le drapeau noir, l'équerre et le compas, publicà dos textos complementaris («Anarchie, franc-maçonneria, même combat» i «Léo Campion (Le trublion anarchiste, qui a réussi sa vie!»). En 2019 Pauline Laplace estrenà el documental Un tout petit pays, sobre la seva vida i militància. És membre del consell d'administració de la llibreria llibertària «Publico».

Defuncions

- Francisco Atarés Tolosana: El 31 d'agost de 1936 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Havia nascut el 25 de març –algunes fonts citen erròniament el 29 de març– de 1900 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Atarés Aso, llaurador, i Pascuala Tolosana Viu. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors «Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser capturat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.

***

Necrològica de Germán Marivela Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1980

- Germán Marivela Torres: El 31 d'agost de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Germán Marivela Torres, també conegut com Hipólito Marivela. Havia nascut l'11 d'octubre de 1917 a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Vicente Marivela Nogales, jornaler, i Felisa Torres Hernán. Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», i posteriorment, amb la militarització de les milícies, en la 26 Divisió, lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lager el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí amb sa companya Juana Francisco i fills a Champclausson i, a partir de 1962, a Tréscol, poblacions de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya). Malalt, Germán Marivela Torres va morir el 31 d'agost de 1980 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) després d'un temps hospitalitzat i fou enterrat l'endemà al cementiri de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio Vallejo Domínguez (Tolosa de Llenguadoc, gener de 1977)

- Antonio Vallejo Domínguez: El 31 d'agost de 1983 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Domínguez. Havia nascut el 13 de juny de 1910 a Almunia de Doña Godina (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pantaleón Vallejo i María Domínguez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, durant la guerra civil fou membre del «Batalló Remiro», encapçalat per Agustín Remiro Manero, al qual serví de xofer. Després de la militarització de les milícies va ser nomenat tinent pagador del 247 Batalló de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les xarxes de suport guerriller que actuaven a la Península i en la Resistència francesa, sembla que en contacte amb Francisco Ponzán Vidal i Agustín Remiro Manero. El 14 de febrer de 1942 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i internat al camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944 va ser deportat cap a Alemanya, però durant el camí, a la zona de Butry, prop de Pontoise (Illa de França, França), aconseguí fugir; capturat poc després, va ser internat al camp de concentració de Norderney, a l'illa anglonormanda d'Alderney, d'on va ser alliberat el 18 d'agost de 1944. De bell nou a Tolosa, participà en la fundació de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), de la qual va ser durant molts anys president de l'Interdepartamental de l'Alta Garona. Ajudà l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà en les seves recerques sobre Agustín Remiro Manero, que sortiren publicades pòstumament sota el títol Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos. Sa companya fou Concepción Ramos Nuez. Antonio Vallejo Domínguez va morir el 31 d'agost de 1983 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Antonio Vallejo Domínguez (1910-1983)