Anarcoefemèrides
del 31 d'octubre
Esdeveniments
Octaveta de propaganda de l'acte
- «L'Espagne en
feu!»: El 31 d'octubre de 1936 se celebra a
l'Athénée Municipal de Lo Mont de
Marsan (Aquitània, Occitània) el
míting «L'Espagne en feu! Pour la
libération
du peuple espagnol». L'acte, pocs mesos després de
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 a Espanya, volia fer costat la Revolució que
aleshores s'havia
engegat a la Península i alhora recaptar fons per al seu
suport. El míting, presidit
pel llibreter anarquista Malherbe i sa companya, comptà com
a oradors Fernand Gouaux,
del Comitè Anarcosindicalista de la Confederació
General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i de la
Federació Anarquista Francesa (FAF);
Tejedor, delegat de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la
Federació Anarquista (FAI) i Aristide Lapeyre, membre de la
Secció Francesa de
l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI de Barcelona (Catalunya) que
acabava
d'arribar de la Península. Assistiren a l'acte unes 160
persones.
Naixements
Foto policíaca
d'Ignace Schaeffer (2 de juliol de 1894)
- Ignace
Schaeffer:
El 31 d'octubre de 1851 neix a Beinheim
(Alsàcia, França)
l'anarquista Ignace Schaeffer. Era fill de Joseph Schaeffer, llaurador,
i d'Élisabeth Ernst. Es guanyà la vida treballant
d'ebenista a París
(França). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un
llistat de
recapitulació d'anarquistes i, des de maig d'aquell any,
vivia al número 3 del
passatge Saint-Bernard. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut sota
l'acusació
de «pertinença a associació
criminal» i l'endemà va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. Figurà en
els llistats d'anarquistes de 1894, 1896 i 1901, i en aquest
últim any vivia al
número 196 del Faubourg Saint-Antoine. En 1893 un Schaeffer,
no sabem si el
mateix, assistí a nombroses reunions anarquistes segons
informes de confidents
policíacs. El fet que hi hagués diversos
anarquistes anomenats Schaeffer,
dificulta la investigació històrica. Desconeixem
la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca
d'Eugène Miel (2 de març de 1894)
- Eugène Miel:
El 31 d'octubre de 1855 neix a Creil
(Picardia, França) l'anarquista Eugène Paul
Léon Miel. Sos pares es deien
Claude Eugène Miel i Louise Laurent. El 3 d'agost de 1889 es
casà a Choisy-le-Roi
(Illa de França, França), població on
residia, amb Marie Aimé, amb qui tingué
com a mínim una filla (Aimée Céline
Miel). Obrer ceramista i estampador,
treballà a la fàbrica de ceràmiques
Brault de Choisy-le-Roi, on hi feien feina
nombrosos anarquistes. Segons un informe policíac,
milità en el moviment
llibertari dels barris perifèrics parisencs i havia entrat
en el moviment anarquista
de la mà de l'antic blanquista Filmotte, també
obrer ceramista. El soterrani on
vivia servia de sala de reunió per al grup anarquista del
qual formava part i
del Cercle Filosòfic, entre els quals participaven Paulet,
fundador del grup,
Armand Schulé i Auguste Vaillant. El 2 de de març
de 1894 el seu domicili, al
carrer Pierre Bigle de Thiais (Illa de França,
França), va ser escorcollat, ell
detingut, fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i acusat d'«associació
criminal». Sembla que després
d'això deixà les activitats
polítiques. El seu nom figurava en diversos
repertoris de la policia (1894, 1896 i 1901). El seu últim
ofici va ser el de
emmotllador i vivia al número 14 del carrer Rieux de
Boulogne-Billancourt. Eugène
Miel va morir el 24 d'abril de 1923 al seu domicili de
Boulogne-Billancourt
(Illa de França, França).
***
Paraf-Javal (desembre de 1909)
- Paraf-Javal: El 31
d'octubre de 1858 neix al II Districte de París
(França) el
militant i propagandista
anarquista individualista i
cientista Mathias Georges Paraf-Javal, que va fer servir el
pseudònim Péji.
Era fill d'una família jueva originària
d'Alsàcia. Sos pares es deien Eugène
Paraf-Javal i
Marie Lucile Javal. Comença a militar en els cercles
llibertaris quan esclata l'afer
Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga
Antimilitarista i fa
les primeres conferències que serien el germen del moviment
de les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E.
Armand, Henry
Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va
arribar a tenir
400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El
Libertaire i en el
periòdic L'Anarchie, on ataca
irònicament el sindicalisme i el
cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos
de física
aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer
Guàrdia traduirà i editarà en
castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus
dissensions entre Libertad i el
grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal
crea aleshores una nova
associació «Le Groupe d'Études
Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i
fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els
problemes
filosòfics gràcies a la ciència,
sovint es caracteritzarà per un cientisme
llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i
antialcohòlic virulent.
Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria
parisenca que el seu
fill major mort a la guerra ha deixat i realitza
conferències sobre francmaçoneria
a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una
lògia maçònica
dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir
conscient, Les
deux haricots (1900), L'absurdité de la
politique (1902), La
substance universelle (1903),
Libre examen
(1903), L'absurdité de la
propriété: extrait de l'organisation du bonheur
(1906), Les
faux
droits de l'homme et les vrais (1907), L'absurdité
des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais (1908), Évolution
d'un groupe sous une
influence mauvaise (1908),
L'argent, la concurrence (1909), La bonne
méthode
(1909), L'Humanité:
interview de son oncle par ma nièce (1909), Le
monopole de l'abrutissement officiel (1909), La
morale transformiste (1909), La
solution scientifique de la question sociale (1921), Tagagisme (1921), Théorie
des extensions:
géométrie physique à toutes dimensions (1927), La
légende détruite (1929), Manifeste au
monde (1932), Le vrai
communisme et le faux (1935),
entre d'altres. Sa companya fou Sarah Ann Durdle.
Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a
Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En
1980
René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal:
une figure
originale de l’anarchisme français.
***
Notícia
de la naturalització de Liberale Cini apareguda en el
parisenc Journal
Officiel de la République Française
del 20 d'agost de 1939
- Liberale Cini: El
31 d'octubre de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Liberale Giulio Cesare Cini. Era fill de Luigi Cini i
d'Ofelia
Neis. Treballava d'obrer i de jornaler. Va ser condemnat a Liorna per
insultar
un policia. En 1912 emigrà a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània). En 1927 va ser fitxat per manifestar obertament
les seves conviccions
anarquistes i desenvolupar propaganda antifeixista a Marsella. Casat
amb
Adalgisa Caterina Natalina Pampaloni, el 23 de novembre de 1927
tingué un fill,
Alberto Antonio Cini, a Marsella. En 1929 treballava al port
marsellès i
continuava militant en el moviment anarquista. En 1942 va ser inscrit
en el
registre de fronteres italià amb l'ordre d'escorcoll i
fitxatge. L'agost de
1939 se li va concedir la naturalització francesa a ell i a
la seva família.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Émile Koch apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de juny de 1926
- Émile Koch:
El 31 d'octubre
de 1888 neix a Sannois (Illa de França, França)
l'anarcosindicalista Edmond
Émile Koch –a vegades citat erròniament
Kock. Era
fill d'Émile Koch, manobre, i
de Marie Louise Gelquin. Es guanyava la vida treballant de terrelloner.
El 5
d'agost de 1911 es casà a Athus (Aubange, Luxemburg,
Valònia) amb Blanche Antoinette
Éugenie Bedel. Membre del Comitè d'Entesa de les
Joventuts Sindicalistes del
Sena de París (França), el desembre de 1912 es va
veure implicat en l'anomenat
«Cas de Le Moviment Anarquista»,
quan aquesta publicació mensual del
Club Anarquista Comunista (CAC) va ser perseguida judicialment,
juntament amb a
la Federació Comunista Anarquista (FCA) i les Joventuts
Sindicalistes, per les
autoritats franceses. Després de la Gran Guerra
s'instal·là a Saint-Ouen (Illa
de França, França). Entre 1923 i 1924 fou gerent
del periòdic La Voce del
Profugo, editat per anarquistes exiliats i dirigit per
Alberto Meschi. En
aquesta època col·laborà en Le
Libertaire. Entre el 4 i el 7 de juliol
de 1923 va ser delgat pel Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB,
Sindicat Unitari
de la Construcció) del Sena i pel Sindicat de la
Construcció de Beauvais (Nord-Pas-de-Calais,
França) per assistir al Congrés de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
on cosignà la moció
d'«independència
sindical» i de suport a la «Carta
d'Amiens», deixant els comunistes en minoria.
Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí al
Congrés de la CGTU celebrat
a Bourges (Centre, França), on es ratificà la
dominació dels comunistes, fent
que les minories s'agrupessin en l'anomenada Minoria Sindical
Revolucionària (MSR).
El 14 de desembre de 1923 va ser nomenat secretari de l'MSR del Sena.
Després
de l'enfrontament entre anarquistes i comunistes en el
míting comunista de l'11
de gener de 1924 a la Casa dels Sindicats de la Unió de
Sindicats del Sena de
la CGTU, on resultaren morts a trets Nicolas Clos (Gros Morin)
i Adrien
Poncet, a més de diversos ferits de bala,
l'escissió de la CGTU va ser un fet.
El 17 de febrer de 1924 participà en la delegació
de la Construcció de la CGTU
que proposà a la delegació homòloga de
la Confederació General del Treball (CGT)
una fusió dins de l'autonomia, però que no
reeixí després de mesos de
negociació. El 30 de setembre de 1925, a la Borsa del
Treball de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània), va fer la conferència
«Le sindicalisme, ses moyens, son
but», organitzada per la Joventut Sindicalista local. El 2 de
juny de 1926,
quan era secretari del Sindicat de Terrelloners del departament del
Roine, va
ser detingut, denunciat i empresonat per «entrebanc a la
llibertat de treball»
i per «cops i ferides» durant una vaga a
Lió (Arpitània). L'octubre de 1926 va
ser nomenat secretari de l'acabat de crear Syndicat Unique du
Bâtiment (SUB,
Sindicat Únic de la Construcció), al
número 86 del Cours Lafayette de Lió.
Entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre de 1926 assistí al
Congrés de la Unió
Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine celebrat a
Villeurbanne (Forez,
Arpitània). Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 se
celebrà a Lió el Congrés
de la Federació Autònoma de la
Construcció, del qual ell presidí la primera
sessió.
Entre el 16 i el 17 de novembre de 1926 prengué part en el
Congrés de la Unió
Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA). Quan es
fundà la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va
formar part de la seva
comissió administrativa provisional. En aquesta
època col·laborà en Le
Réveil du Bâtiment, on
criticà els mètodes violents usats contra els
esquirols. En 10 de novembre de 1932 assistí al
Congrés de la Federació de la
Construcció de la CGT-SR celebrat a París, en un
moment de baixa activitat d'aquest
sindicat. El 6 d'agost de 1934 durant una violenta baralla entre
vaguistes i
esquirols en un taller de l'empresa Versillé, un vaguista
resultà mort i un
altre greument ferit; detingut amb altres companys, va ser jutjat i
condemnat a
una pena de presó. Al final de sa vida visqué a
Ancona (Delfinat, Occitània). Émile
Koch va morir el 12 de juny de 1979 a l'Hôtel-Dieu de
Montelaimar (Delfinat,
Occitània).
***
Necrològica
de Florencio Conejero Tomás apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 6 de
gener de 1963
- Florencio
Conejero Tomás: El 31 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 25 de
novembre– de 1892 neix a Villena
(Alt
Vinalopó, País
Valencià) l'anarcosindicalista Florencio Conejero
Tomás. Sos pares es deien Lorenzo Conejero Mula i
María Trinidad
Tomás García. Marxà cap a Catalunya
i milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la barriada de Gràcia de Barcelona. Amb el
triomf franquista
passà a França i fou reclòs al camp de
concentració de Sèt-Fonts. Formà part
de
la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville des de la
seva fundació, ocupant
diversos càrrecs orgànics. En 1946 va ser nomenat
vicesecretari del Comitè
Departamental de Sena i Marne (Illa de França,
França) de la CNT «ortodoxa».
Sovint delegat a reunions i plens. En 1957 fou delegat per Montalban
(Guiena, Occitània) al VII Ple de Federacions Locals i
Nuclis de la CNT en
l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i en 1959 formà part de
la Comissió de Relacions de la regió parisenca.
Sa companya fou Pascuala Mejías.
Florencio Conejero Tomás va
morir el 25 de novembre de 1962 al seu domicili de
Combs-la-Ville (Illa
de França, França) i fou enterrat tres dies
després.
***
Foto
policíaca de Maurizio Garino (1927)
- Maurizio
Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu,
Sardenya)
l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien
Michele
Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En
1895 sa família es
traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i
en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia).
Després de l'escola elemental i d'un breu període
en un col·legi religiós,
començà a treballar com a aprenent de fuster i
s'especialitzà en el modelisme
mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos
anys després s'afilià al «Fascio
Giovanile Socialista Torinese». D'orientació
abstencionista, s'acostà a
l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al
pedagog
Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de
1910, amb Pietro Ferrero, fundador
del «Fascio Libertario Torinese» (FLT),
transformà el Centre d'Estudis Socials,
situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en
l'Escola
Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest
centre cultural, que editava un
butlletí semestral, i Ferrero el secretari.
Participà activament en la campanya
contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà
sindicalment en la minoria
anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM,
Federació
d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels
primers a cridar a la vaga als
tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra
l'explotació de les dones i dels
soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura
del conveni entre el
Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a
canvi del «dissabte anglès»
–descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el
dilluns–, eliminava la
tolerància i introduïa la retenció
sindical obligatòria. Per aquest fet
s'adherí al nou Sindicat Únic
Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes
revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va
acabar amb
una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta
experiència negativa,
fruit de la divisió sindical, el portà a
reivindicar, amb Ferrero, dins de
l'FLT una convocatòria unitària a favor de la
FIOM, fins i tot després de la
creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat
Italiana (USI) el novembre de
1912. El seu activisme política i sindical
l'obligà a canviar sovint de centre
de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano,
etc.). El
gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la
primavera de 1913,
resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i
la creació d'una
secció a Torí de l'USI encapçalada per
Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué
un paper destacat en l'agitació vaguística
coneguda com «Setmana Roja». Detingut,
fou acusat de «violència contra la propietat
privada, amenaces i port d'armes»,
però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra
assumí posicions antimilitaristes.
Declarat hàbil per al servei militar, obtingué
l'exempció com a «treballador
especialitzat». Contrari al participació en el
Comitè de Mobilització
Industrial, per la seva participació en accions
reivindicatives li fou llevada
l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que
aviat aconseguí renovar-la.
Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera
línia i participà
activament en el motí de Torí de l'agost de 1917.
El 22 de setembre de 1918
participà en el Congrés Regional
Metal·lúrgic i es mostrà
força actiu contra
els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes
torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu
celebrat entre el
12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió
Comunista Anàrquica Italiana (UCAI),
on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el
10 de
novembre de 1919 participà en el Congrés
Extraordinari de la FIOM celebrat a
Florència, on reivindicà els Consells de
Fàbrica. El desembre d'aquest mateix
any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del
Treball de Torí i
presentà una moció a favor del Consells de
Fàbrica, caracteritzats pels seus
principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquesta
època
col·laborà, al costat de Ferrero, amb els
comunistes del grup editor del
periòdic L'Ordine Nuovo
i el 27 de
març de 1920 llançaren el manifest
programàtic conjunt «Per il congresso dei
Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells
de Fàbrica). El maig de 1920
defensà a Gènova durant el Congrés
Nacional de la FIOM el conflicte que portaven
els metal·lúrgics torinesos contra el
Comitè Central i contra la Confederazione
Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del
Treball). El juny d'aquell
any intervingué en el Congrés Anarquista
Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol
en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) celebrat a
Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques,
el setembre de 1920 participà
en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a
Milà. En 1921 començà a treballar a
la cooperativa de producció d'obrers
metal·lúrgics SAMMA, de la qual
n'esdevingué
el director i que acabà transformada en una societat per
accions per evitar que
fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint
patí a Torí
tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme.
Després de la
«Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de
l'entrada en vigor de
l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades,
participà en la resistència,
reorganitzà el moviment anarquista a Torí i
creà el Cicorlo di Studi Sociali
(CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra
d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un
intercanvi de
presoners. Després de la II Guerra Mundial,
participà activament en el moviment
anarquista piemontès i en la reconstitució de
l'Escola Moderna, portant a terme
una intensa activitat cultural amb l'organització de
diverses conferències.
Durant els seus últims anys fou gerent de
l'Associació Nacional dels Perseguits
Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va
morir el 16
d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou
enterrat al Cementiri Parco
d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el
llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922.
Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.
***
Notícia
orgànica de Marcel Jouot publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 26 de juliol de 1924
- Marcel Jouot:
El 31 d'octubre de 1892 neix a la
Maternitat de Port Royal del XIV
Districte de
París (França) l'anarquista i sindicalista Marcel
Louis Jouot. Era fill natural
de Catherine Hermann i va ser reconegut per aquesta el 10 d'octubre de
1892 a
Saint-Denis (Illa de França, França) i legitimat
pel matrimoni amb Louis Jouot,
celebrat el 22 de juny de 1896 a Saint-Denis. Es guanyà la
vida com a tècnic
metal·lúrgic i quan tenia 13 anys ja treballava a
la fàbrica Mouton de
Saint-Denis, moment en el qual va tenir un accident laboral en una
mà quan
engreixava una màquina. Milità de la
Unió Anarquista (UA) i en la Confederació
General del Treball (CGT). El 16 de desembre de 1911 es casà
a Saint-Denis amb
Marie Alphonsine Vialard. A partir del 10 d'octubre de 1913 va fer el
servei militar
i des del 3 d'agost de 1914 lluità als fronts i va ser ferit
en diverses ocasions.
El juny de 1920 es divorcià de Marie Alphonsine Vialard a
Saint-Denis i el 25
de novembre de 1920 es casà a la mateixa població
amb Sonia Marie Alleaume. En
aquesta època vivia al número 12 de
Cité La Bûche del barri de La Plaine-Saint-Denis
de Saint-Denis. A partir de 1922 fou l'administrador de La
Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923
participà en el
IV Congrés de l'UA, que decidí la
publicació diària de Le
Libertaire. El desembre de 1923 vivia al número 10
del carrer
Saules del XVIII Districte de París. El març de
1924 reemplaçà Albert
Soubervielle com a gerent de la «Librairie
Sociale». El juliol de 1924 vivia al
número 9 del carrer Louis-Blanc de París. Entre
l'1 i el 3 de novembre de 1924
fou delegat per la «Maison des Syndicats», de
l'avinguda Mathurin Moreau, al
Congrés de l'UA. Va ser membre de «Les Amis du
Libertaire» des de la seva
fundació a principis de 1928. En els anys trenta vivia al
número 8 del carrer
Poteau i figurava en el llistat de domicilis a controlar per la
policia. El 24
de maig de 1947 es casà al XVIII Districte de
París amb Noëlie Marie Vergez (Noële
Vergès), cantant anarquista que interpretava
cançons llibertàries als cabarets parisencs i als
actes militants (vetllades,
mítings, sortides campestres, etc.). El 31 de desembre de
1948 va ser esborrat
del llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. El 19 de juny de
1963
encara vivia al número 8 del carrer Poteau de
París i va ser el seu darrer domicili. Marcel Jouot va morir
el
10 de setembre de 1965 al Centre Hospitalari de Tarba (Bigorra,
Gascunya,
Occitània).
***
Necrològica
de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 8 d'abril de 1976
- Manuel Soto Ortiz:
El 31 d'octubre de 1894 neix a La Unión
(Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Soto Ortiz. Sos pares es deien José Soto i
Isabel Ortiz.
Obrer de fleca, començà a
militar en la Societat de Forners «La Primitiva» de
La Unión. En 1918 emigrà
amb tota sa família a Barcelona (Catalunya).
Trobà feina d'obrer metal·lúrgic i
ràpidament s'afilià al Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entrà a formar part dels grups
d'acció anarquistes i amb ells
participà entre febrer i març de 1919 en la gran
vaga de «La Canadenca», fet
pel qual va ser empresonat un any. En aquesta època
treballà per a l'empresa
metal·lúrgica «Casa Miquel
Mateu» a les obres del port de Barcelona. Després
de
nombrosos empresonament per possessió d'armes i per
sabotatge, el gener de 1921
va ser deportat set mesos a Rasquera (Ribera d'Ebre, Catalunya). Quan
era
delegat del Sindicat del Metall, va ser empresonat amb 130 companys al
vaixell-presó Barceló
i després a la
Presó Model de Barcelona. D'antuvi formà part
d'un grup d'afinitat de la Federació
Nacional de Grups Anarquistes i després, des de la seva
fundació, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant
activament en els Quadres de
Defensa Confederal. Vivia al barri de Santa Eulàlia de
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on en 1931
reorganitzà el Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT local de la qual va ser nomenat president.
Després del
fracàs de l'aixecament insurreccional de desembre de 1933 i
de la proclamació
del comunisme llibertari a la localitat, es refugià amb sa
família al Poblenou
de Barcelona, però va ser detingut amb son germà
petit Ángel Soto Ortiz i
ambdós acusats de ser responsables d'un laboratori i
dipòsit d'explosius;
jutjats, van ser condemnats a 18 anys de presó i tancats a
la Presó Model de Barcelona
i de Sant Miquel dels Reis (València, País
Valencià). El febrer de 1936, amb la
victòria del Front Popular, es beneficiaren d'una amnistia i
van ser
alliberats. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Manuel
Soto Ortiz
va ser nomenat responsable de la Comissió de Defensa del
Poblenou i
posteriorment responsable de la Inspecció de Casernes de
Catalunya i regidor
municipal del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat als camps de
concentració de Brams i de Gurs. Més tard va ser
destinat a les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Auloron e Senta Maria
(Gascunya,
Occitània), on va fer feina de forner. Després de
la II Guerra Mundial residí
en diverses poblacions (Bernay, Saillans i Vernon) i milità
en les seves
Federacions Locals de la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
En l'última etapa de sa vida visqué a
Bonnières-sur-Seine (Illa de França,
França) i a Saint-Marcel (Normandia, França). Sa
companya fou Dolores Ferré Martínez. Manuel Soto
Ortiz, després d'haver patit
una llarga malaltia pulmonar
amb complicacions cardíaques, va morir el 21 de febrer de
1976 a l'Hospital de Vernon
(Normandia, França) i va ser enterrat quatre dies
després al cementiri
d'aquesta localitat.
***
Marià
Callau Martí
- Marià Callau
Martí: El 31 d'octubre –algunes
fonts citen erròniament l'1 de novembre– de 1902 neix al
Perelló, (Baix Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Sos pares es deien
Marià Callau Martí, espardenyer, i
Antònia Martí Pallarès. En 1906 es
traslladà a Vilanova i la
Geltrú (Garraf,
Catalunya). Milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i participà
activament en multitud de manifestacions. Després de
treballar en diverses
empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil
de la Rambla. Quan esclatà la
Revolució de 1936, entrà a formar part del
control obrer de la fàbrica on
treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El
17 d'octubre de
1936 entrà a formar part del Consell Municipal,
òrgan que substituïa el Comitè
Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta
Local de
Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la
Comissió Municipal
d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938
presidí la Comissió
Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a
ser alcalde
accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat
amb la
seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del
Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una
companyia de
Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet,
passà a
França i fou reclòs en diversos camps de
concentració. Més tard va ser
incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i
pogué reunir-se
amb la sa família. Durant l'Ocupació
lluità contra els nazis dins de la
Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys
i de ser internat en camps de
concentració nazis. Marià Callau Martí
va morir el 7 d'abril de 1945 a
l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença,
Llenguadoc).
***
Notícia de la
detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 4 de febrer de 1928
- Giuseppe Volonté:
El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe
Volonté. Es guanyava la vida fent de
paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser
condemnat per ferir un
feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on
continuà treballant en la construcció i
militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat
a un any
de presó per robatori durant la vaga general de la
metal·lúrgica. En 1927 va
ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats
anarquistes. Després de
treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena,
França) i de passar una
estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la
Societat
de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió
(Arpitània) sota
l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un
atemptat contra el consolat italià
de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit
quilos. Com que
només se'l va poder acusar d'«infracció
a la llei d'estrangeria» i de
«vagabunderia qualificada», va ser alliberat i
fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso
(Ticino, Suïssa) a la
frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia.
Jutjat, va ser
condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de
Ponça. Un cop
lliure, retornà a la seva població natal on els
feixistes i la policia li feren
la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà
clandestinament a Suïssa. El
setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on
desenvolupà una
intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una
manifestació a favor
de la instauració de la República i,
després de passar 41 dies a bord del
vaixell-presó Antonio
López, va ser
expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut
per les
autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni
Bidoli i
Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm
(Sicília) a bord del
vapor Saturnia. Jutjat per les
autoritats feixistes italianes com a «anarquista
perillós» i «terrorista», va
ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà
entre el febrer de 1932 i
l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti
(Calàbria, Itàlia). El 7
de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la
Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la
llibertat esdevenir
confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament.
Després del seu
alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar
clandestinament
des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó
suís de Ticino, va ser detingut a la
frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino,
Suïssa). Un cop
alliberat, passà a França i aconseguí
arribar a Espanya per lluità contra el
feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada
«Garibaldi» de la Columna
Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i
perdé un ull.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i el març de 1939 va ser
internat al camp de concentració d'Argelers, on
formà part del grup «Libertà o
Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser
traslladat al camp de
concentració de Gurs i més tard al de
Récébédou, on s'estava el maig de
1942, i
al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar
el repatriament cap a Itàlia. A
partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.
Giuseppe Volonté (1902-?)
***
Floreal
Carbó Mora
- Floreal Carbó Mora:
El
31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Floreal Carbó Mora, també conegut com Casimiro. Sos pares es deien
José Carbó i Casimira Mora.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Calanda i partidari
de la «gimnàstica
revolucionària» de Joan García Oliver,
arran dels fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Sa companya
fou María Villanueva. Durant la
guerra
civil lluità, ben igual que son cunyat José
Villanueva, com a voluntari en la
«Columna Durruti» i, després de la
militarització, fou tinent en la 26 Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El 23 de desembre de 1938
era capità en una companyia d'observació de la
119 Brigada Mixta. Després de la
destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia
la companyia per un
bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans
pèrdues patides. Amb
el triomf franquista passà a França, on
continuà militant en la CNT de l'Exili
fins el seu final. Floreal Carbó Mora va morir el 3
d'octubre de
1991 al seu domicili de Rius de
Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 16 de gener de 1975
- Juan Alarcón
Ortega: El 31
d'octubre de 1915 neix a Los
Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Sos pares es deien
Juan
Alarcón Gallardo i Isabel Ortega Collardo.
Després de passar
la seva infantesa a
Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la
barriada del Bon Pastor de Barcelona
(Catalunya), on treballà primer portant cabassos i
després en una fàbrica de
pintures. En aquesta època s'afilià a les
Joventuts Llibertàries i a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia
paràlisis infantil en
una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front,
durant la guerra civil
romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la
indústria de guerra. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
patí els camps de concentració
i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941
s'establí a Riam, on
va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE;
després treballà de
manobre i més tard de torner en una fàbrica
d'alumini. En 1942 fou un dels
fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de
Riam, on ocupà càrrecs
de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Sa
companya fou Isabel Borrego Benítez. Juan
Alarcón Ortega va
morir el 3 d'agost de 1974 al seu domicili de Riam
(Alvèrnia,
Occitània) d'una crisi cardíaca.
***
Enrico
Baj davant el seu retrat realitzat per Asger Jorn (1954). Foto de Carlo
Cisventi
- Enrico Baj: El 31
d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia)
l'artista (pintor, gravador, escultor, etc.) l'escriptor,
crític d'art,
patafísic i anarquista Enrico Baj. Era fill d'una
família burgesa acomodada
milanesa força interessada en l'art; son pare era empresari
de la construcció i
sa mare enginyera, i sempre volgueren que son fill fos arquitecte. Amb
14 anys
començà a dibuixar i a pintar. Adolescent,
demostrà el seu rebuig a l'autoritat
fotent-se dels alts dignataris feixistes que desfilaven per la seva
ciutat, fet
que li va portar més d'un disgust. En 1944, per evitar el
reclutament en
l'exèrcit de Benito Mussolini, abandonà
Itàlia i es refugià a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Després de la II Guerra Mundial,
estudià a la facultat de dret de la
Universitat de Milà, carrera que acabà amb
facilitat, i a milanesa l'Acadèmia
de Belles Arts de Brera (1945-1948). En aquests anys conreà
el tachisme i el
collage. Compaginà l'advocacia i l'art fins el 1956, quan
abandonà la primera
pel segon. En 1950, amb Sergio Dangelo, fundà el
«Movimento d'Arte Nucleare»,
que, a diferència de l'art abstracte, era obertament
polític, i ambdós signaren
el febrer de 1952 a Brussel·les (Bèlgica) el
«Manifeste de la peinture
nucléaire». En 1952 creà amb Asger Jorn
l'experimental International Movement
for an Imaginist Bauhaus (IMIB, Moviment Internacional per una Bauhaus
Imaginista), enquadrat dins del moviment politicocultural
situacionista, i que
s'oposà a les teories funcionalistes i al concepte
d'«artista-creador». Ambdós
moviments es declaraven hereus el moviment artístic CoBrA,
creat en 1948. En
1954 participà, amb Karel Appel, Lucio Fontana, Asger Jorn,
Emilio Scanavino i
altres, en l'«Incontri Internazionali della
Ceramica» a Albisola Marina
(Ligúria, Itàlia). En 1955 creà amb
l'escriptor i artista francès Édouard
Jaguer la revista Il Gesto, molt
influenciada per l'«abstracció
lírica». El setembre de 1957 signà, amb
altres
artistes i intel·lectuals avantguardistes, el manifest
«Contre le style». Entre
1959 i 1966 s'acostà als surrealistes i participà
amb ells en manifestacions
oficials del moviment. En aquesta època signà
diversos manifests, com ara «Arte
interplanetaria» (1959) i «Peinture et
rélité» (1960). En 1959
exposà una de les
seves obres més conegudes, I
Generali,
sèrie de «generals» absurds realitzats
amb objectes trobats i materials heterogenis
en forma de collages. Entre els anys cinquanta i seixanta
exposà regularment a
París, Londres i Nova York, on va fer amistat amb artistes i
intel·lectuals (Jean
Baudrillard, André Breton, Marcel Duchamp, Max Ernst,
Edouard Jaguer, Michel
Maffesoli, E. L. T. Mesens, Edgar Morin, Octavio Paz, André
Pieyre de
Mandiargues, Arturo Schwarz, Paul Virilio, etc.). En 1960
participà en
l'execució de l'escandalosa obra col·lectiva (amb
Roberto Crippa, par
Jean-Jacques Lebel, Erro, Roberto Crippa, Gianni Dova i Antonio
Recalcati) Grande quadro antifascista
collettivo,
en protesta contra la guerra d'Algèria, que va ser
confiscada l'any següent per
blasfema per la policia en la seva primera exposició a
Milà i que passà anys
reclosa als soterranis de la prefectura de policia milanesa, abans de
ser
exposada al Museu d'Art Modern d'Estrasburg. En 1964 creà el
Collegio di
Patafisica de Milà, secció italiana del
Collège de Pataphysique de París, en el
qual fou sàtrapa, amb el
títol d'Imperator Analogico.
En 1972 l'exposició
pública del seu gran quadre-collage I
funerali
dell'anarchico Pinelli –en clara
referència a la famosa pintura de Carlo
Carrà I funerali dell'anarchico
Galli
i molt influenciada pel Guernica de
Picasso– va ser prohibida arran de l'assassinat de l'oficial
de policia al qual
se li va atribuir la mort sota la seva custòdia de
l'anarquista Giuseppe
Pinelli. Posteriors obres, com ara Nixon
Parade (1974) o Apocalisse
(1979),
causaren un gran escàndol mediàtic. En 1975, la
seva exposició retrospectiva
realitzada al Palazzo Grassi de Venècia se
celebrà sota un fort control
policíac. En 1981 inaugurà el seu centre
d'exposicions a Milà. En els anys
vuitanta s'acosta al teatre i col·laborà en
diversos projectes, com ara Ubu re
(1984). Amb Épater le robot
(1983) i Manichini
(1984-1987) accentuà la crítica a la
contemporaneïtat i la utilització
indiscriminada de les tecnologies. En 1989 dissenyà una
trentena de titelles
per a Le bleu-blanc-rouge et le noir,
òpera del compositor Lorenzo Ferrero, amb llibret d'Anthony
Burgess, realitzada
per la bicentenari de la Revolució Francesa. En 1994 va
gestar Berluskaiser,
sèrie de obres per
protestar per l'elecció de Silvio Berlusconi com a primer
ministre d'Itàlia i
que ninguna galeria gosà exposar. Les exposicions
més importants dels darrers
anys es realitzaren a la Pinacothèque Casa Rusca (Locarno,
1993), a l'Institut
Mathildenhöhe (Darmstadt, 1995), al Musée d'Art
Moderne i d'Art Contemporain
(Nice, 1998), al Musée de Chartres (2000), al Palazzo delle
Esposizioni (Rome,
2001) i al Castello di Masnago (Varese, 2003). Va fer nombroses obres
fent
servir motius d'altres artistes (Leonardo da Vinci, Picasso, etc.) i a
vegades
recreant obres completes d'altres autors. També ha realitzat
treballs amb els escriptors
Umberto Eco, Dario Fo i Raymond Queneau. Obres seves es trobem
exposades als
museus i galeries més importants del món.
Col·laborà, amb articles de crítica
artística, en diaris (Il Corriere
della
Sera, Il Sole 24 Ore,
etc.) i revistes
(Boa, Direzioni,
Documento Sud,
Edda, L'Esperienza
Moderna, Il
Gesto, Phases, etc.).
Entre els seus
assaigs, molts d'elles publicats en editorials anarquistes, podem
destacar Autodamé
(1980), Patafisica (1982), Automitobiografia.
Dai giorni nostri alla nascita (1983), Impariamo
la pittura (1985), Fantasia e
realtà
(1987, amb Renato Guttoso), Cose, fatti,
persone (1988), Lettres (1953-1961)
(1989), Ecologia dell'Arte (1990), Cosa dell'altro mondo (1990), Che cos'è la patafisica?
(1994), Scritti sull'arte. Dal futurismo
statico
alla merda d'artista (1996, amb altres), Inactualité
de l'art et Pataphysique suivi du Manuel de survie
(1998), Impariamo la pittura
(1999), Grand Tableau antfasciste collectif
(2000, amb Laurent Collet), Sous l'art,
l'or (2002), Un carnet du dedans
(2002, amb Matthieu Messagier), Discours
sur l'horreur de l'art (2003, amb Paul Virilio), La Patafisica (2009, pòstum) i
Ecologia
dell'arte (2013, pòstum), entre d'altres. Sempre
integrat en el moviment
anarquista –alguns diuen que al final de sa vida
simpatitzà amb la Lega Nord
(LN, Lliga Nord)–, donà obres seves a diferents
grups i centres (Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme de Lausana, etc.) i
finançà amb la
seva venda diferents projectes llibertaris, com ara la
traducció i primera
edició en rus de La
Révolution inconnue,
de Volin. Promogué en 1996 la creació d'un
monument en marbre de Carrara a
Mikhail Bakunin a prop de casa («La Baronata») on
visqué a Minusio (Ticino,
Suïssa). Enrico Baj va morir el 16 de juny de 2003 al seu
domicili de Vergiate
(Llombardia, Itàlia). Tingué cinc infants de dos
matrimonis.
Enrico Baj (1924-2003)
***
Nikita
Kalin
- Nikita Kalin: El
31 d'octubre de 1991 neix a
Rússia l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin.
Fill d'una família
treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment
anarquista i
antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser
trobar el 9
de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de
l'Acadèmia Russa de
Ciències de Samara (Samara, Rússia). Kalin
presentava 61 ganivetades, costelles
fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser
clarament
encobert per la policia russa. Una organització de drets
humans facilità suport
legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de
Moscou engegà una
campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral.
Unes setmanes després,
el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica,
Grècia) es realitzà
en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi,
Nicholas Zalivako,
però evidentment l'agressió l'efectuà
un grup i no una persona aïllada.
Defuncions
Notícia
orgànica sobre Francesco Santagati apareguda en el
periòdic socialista de Buenos Aires La
Vanguardia
del 5 de febrer de 1910
- Francesco Santagati:
El 31 d'octubre de 1916 mor a Villa San Giovanni
(Reggio de Calàbria, Calàbria, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Francesco
Santagati, més conegut com Francisco Santagati.
Havia nascut el 21
d'agost de 1885 a Fiumara di Muro (actualment Fiumara,
Calàbria, Itàlia). Era
fill de Giuseppe Santagati i de Grazia Ianni. Quan era infant
emigrà amb son
pare a Buenos Aires (Argentina). Mariner de professió,
milità en la Societat de
Resistència de Mariners i Fogoners, adherida a
l'anarcosindicalista Federació
Obrera Regional Anarquista (FORA). En 1907 va ser processat per haver
enviat suport
econòmic al periòdic anarquista Il
Libertario. Membre actiu de la Secció
de Mariners de la Lliga Obrera Naval Argentina (LONA), en 1910
participà
activament en la vaga promoguda per la FORA, formant part de la
comissió de
vaga de les tripulacions navilieres, juntament amb Pedro Amaro, Camilo
Bulldini, Adolfo García, Manuel Lozano, Carlos Spalla i
Francisco Varela. En
1911, en resposta a aquesta participació
vaguística i en virtut de la «Llei de
Defensa Nacional» contra el moviment anarquista, es va
decretar la seva
expulsió de l'Argentina i la seva repatriació a
Itàlia. Francesco Santagati va
morir el 31 d'octubre de 1916 a Villa San Giovanni (Reggio de
Calàbria,
Calàbria, Itàlia), on s'havia
instal·lat.
***
José
Ingenieros
-
José Ingenieros:
El 31 d'octubre de 1925 mor a Buenos Aires (Argentina) el metge,
psicòleg,
psiquiatra, criminòleg, apotecari, assagista,
filòsof, professor i escriptor
socialista i després anarquista Giuseppe Ingegnieri,
més conegut com José
Ingenieros. Havia nascut el 24 d'abril de 1877 a Palerm
(Sicília). Sos
pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana Tagliavía, vivien de
manera força modesta
i emigraren primer a Montevideo (Uruguai) i després a
l'Argentina quan son fill
tenia poc temps. Va fer els estudis primaris a l'Institut Nacional de
Buenos
Aires. Son pare, que era un periodista que milità en la I
Internacional, amic
de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia una biblioteca i
l'incità des de molt
prest a la lectura i a l'escriptura. Quan encara era un infant,
treballà com a
corrector de proves en una impremta i traduint al castellà
altres llengües
(italià, francès, anglès, etc.). En
1888 es matriculà per al batxillerat al
Col·legi Nacional de Buenos Aires, que dirigia Amancio
Alcorta. Un cop acabats
els estudis secundaris, i després d'encapçalar
una vaga estudiantil, en 1892
fundà el periòdic La Reforma.
En 1893 començà els estudis mèdics a
la
Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En aquests anys
universitaris entra en contacte amb els cercles literaris
(Rubén Darío,
Leopoldo Lugones, etc.) i obrers de la capital argentina. Interessat
per les
protestes proletàries de l'època, fou un dels
fundadors del Centre Socialista
Obrer i Universitari, que en 1894 donà lloc a la
creació, amb el suport
d'altres companys (Juan Bautista Justo, Enrique Dickman, Roberto
Payró, Nicolás
Repetto, Lugones, etc.), al Partit Socialista Obrer Internacional
(PSOI) –que
amb el temps esdevindrà Partit Socialista Obrer
Argentí (PSOA)–, del qual fou
nomenat secretari, però en 1902 va ser amonestat per anar
vestit en una
manifestació obrera amb levita i copalta i
presentà la seva dimissió. En 1895
publicà el fullet ¿Qué es el
socialismo? En 1897 es llicencià en
farmàcia. També en 1897 fundà, amb
Lugones, La Montaña. Periódico
socialista
revolucionario, que durà fins l'1 de juny d'aquell
any quan, després de
publicar 12 números, fou suprimit arran d'un judici sobre un
article. En
aquesta època participà en el cercle ocultista
literari «La Syringa», amb
Darío, Ojeda, Doello, Pardo, Lugones, Freyre, Nirenstein i
altres, i col·laborà
en la Revista Atlántida. En 1898
publicà els fullets La mentira
política i La jornada de trabajo.
En 1900 es llicencià en medicina,
amb la tesi darwinista Simulación en la lucha por
la vida. Amb el suport
de Franciso de Veyga i de José María Ramos
Mejía, que havien estat professors
seus a la facultat, aconseguí càrrecs en diverses
administracions públiques.
Entre 1902 i 1913 dirigí la revista Archivos de
Psiquiatría y Criminología
i es va fer càrrec de l'Institut de Criminologia de la
Penitenciaria Nacional
de Buenos Aires. En 1903 l'Acadèmia Nacional de Medicina el
va premiar per la
seva obra Simulación de la locura,
continuació de l'estudi anterior, i
va ser nomenat cap de la Clínica de Malalties Nervioses de
la Facultat de
Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En 1903 també va
ser designat per
la Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires com a comissionat per a
l'estudi
de les condicions higièniques i socials dels obrers i
marginats i formular un
projecte de legislació laboral. En 1904 guanyà la
càtedra de Psicologia
Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres. També
treballà en la Càtedra
de Neurologia, a càrrec de Ramos Mejía, i en el
Servei d'Observació d'Alienats
de la Policia de la ciutat de Buenos Aires, del qual va ser nomenat
director. A
més d'aquesta feina científica,
impartí conferències a diferents universitats
europees i amplià estudis en diverses universitats
(París, Ginebra, Lausana i
Heidelberg). En 1905 participà a Roma en el V
Congrés Mundial de Psicologia i
entre el 30 d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les
seves cròniques
europees que van ser publicades en el diari La
Nación de Buenos Aires.
En 1907 s'edità Criminología,
primer tractat del tema publicat al
continent. En 1908 guanyà la càtedra de
Psicologia Experimental de la Facultat
de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i aquest
mateix any
fundà la Societat de Psicologia. Entre 1909 i 1910 fou
president de
l'Associació Mèdica Argentina i fou el delegat
argentí en el Congrés Científic
Internacional de Buenos Aires. En 1910 dictà un curs sobre
Psicologia del
Caràcter en la Càtedra de Psicologia de la
Facultat de Filosofia i Lletres.
Dirigí el periòdic bimestral Seminario
de Filosofía. En 1913 publicà el
seu llibre més conegut, El hombre mediocre,
on atacà durament el
president de la República Argentina Roque Sáenz
Peña. En 1914 es casà amb la
suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants
(Delia, Amalia, Julio i
Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el
suport del moviment
estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la
Joventuts d'Amèrica Llatina»,
va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i
Lletres. En aquests anys
defensà la Revolució russa, fet que fou durament
criticat des de diversos
sectors socials i intel·lectuals. En 1919,
després d'acceptar entrevistar-se
amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions
sobre la crisi
sociopolítica argentina, renuncià a totes els
seus càrrecs docents i en 1920 es
lliurà a la lluita política, fent costar el grup
progressista «Claridad».
Gràcies a les influències de l'advocat i
criminòleg anarquista Pietro Gori, abandonà
les positures marxistes, començà a
col·laborar en la premsa llibertària i es
declarà obertament anarquista. En 1920 proposà la
formació de la Unió
Llatinoamericana, organisme de lluita antiimperialista i de la qual
redactà
l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la seva mort,
creà el periòdic
mensual antiimperialista Renovación, on
signà articles sota els
pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl
H. Cisneros. Entre les
seves obres podem destacar Dos ensayos de
psiquiatría criminal (1900), La
psicopatología en el arte (1902), La
simulación en la lucha por la vida
(1902), Simulación de la locura (1903), Los
accidentes históricos
(1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación
de alienados
(1904), Nuova classificacione del delinquente
(1905), La legislation du
travail (1906), La pathologie du langage musical
(1906), Crónicas de
viaje (1906), La locura en la Argentina
(1907), Al margen de la
ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria
y sugestión
(1908), La evolución sociológica
(1910 i 1913), Principios de
psicología (1911), Principios de
psicología genética (1911), Psicogemia
(1912), El hombre mediocre (1913), Tratado
de criminología clínica
(1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia
y filosofía
(1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones
relativas al
porvenir de la filosofía (1918), Evolución
de las ideas argentinas
(1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los
tiempos nuevos
(1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa
(1922), La cultura
filosófica en España (1922), Las
fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado
del amor (1940, pòstuma), La universidad
del porvenir y otros escritos
sobre filosofía, educación y cultura
(1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint
títols honorífics d'acadèmies i
d'institucions científiques internacionals,
inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la
Universitat de
Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a
Buenos Aires
(Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar
mèdicament i que
el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940
es publicaren a Buenos Aires
en 24 toms les seves Obras completas, a
càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de
juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la
«Biblioteca Popular José Ingenieros»,
entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que
encara perdura;
també existeixen centres culturals i col·legis
que porten el seu nom.
José Ingenieros
(1877-1925)
***
Francesc
Cucarella Capsir
- Paco Cucarella: El
31 d'octubre de 1939 és afusellat a Alzira (Ribera
Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista
Francesc Cucarella Capsir (Paco
Cucarella). Havia nascut el 30 de juliol de 1907 a Carcaixent (Ribera
Alta,
País Valencià). Fou fill d'una família
nombrosa formada per nou germans; sos
pares es deien Joaquim Cucarella i Dolors Capsir.
Metal·lúrgic de professió,
estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Entre el 31 de
gener i el 5 de juliol de 1937 presidí la
Comissió Gestora de Carcaixent. També
fou membre del Comitè d'Enllaç del Front Popular.
Fou destituït de la
presidència de la Comissió Gestora pel governador
civil per haver-hi desobeït
unes ordres donades sobre col·lectivitzacions i
substituït pel comunista Eugeni
Piera. Quan el triomf feixista ja era un fet, entre el 10 de
març i el final de
la guerra ocupà el càrrec d'alcalde de
Carcaixent, essent així l'últim batlle
revolucionari d'aquesta localitat. Malgrat tenir l'oportunitat de fugir
cap a
Alacant, esperà l'arribada de les tropes franquistes al
poble; detingut, va ser
jutjat en consell de guerra i condemnat a mort el 13 de juny de 1939
pel
delicte de «rebel·lió».
Francesc Cucarella Capsir va ser afussellat el 31
d'octubre de 1939 al cementiri d'Alzira (Rivera Alta, País
Valencià) juntament
amb altres 13 condemnats i enterrat en una fossa comuna d'aquest
cementiri. En
2009 l'advocada Anna Oliver Borràs publicà Entre
el silenci i l'oblit. Paco Cucarella, el darrer alcalde revolucionari
de
Carcaixent.
***
Portada
del fullet de Deniau-Morat
- Deniau-Morat: El
31 d'octubre de 1946 mor a Cormery (Centre, França)
l'anarquista i
antimilitarista, i després socialista, Eugène
Deniau, més conegut com Deniau-Morat.
Havia nascut el 13 de desembre de 1882 al XII Districte de
París
(França). Sos pares es deien Antoine
Deniau, hostaler, i Eugénie Simon.
Es guanyà la vida fent de
comptable. En 1903 edità el pamflet antimilitarista Pourquoi nous sommes antimilitaristes i
publicà en el número del 24
d'octubre de 1903 del setmanari Les Temps
Nouveaux l'article «Organisation et autonomie
individuelle», que va ser
reproduït en el número del 15 de març de
1904 del periòdic L'Ouvrier
Syndiqué.
El 10 de juny de 1905 es casà al XI Districte de
París amb la modista
parisenca Rachel Georgette van Gool, de qui es va divorciar el 17 de
novembre de 1910. El 30 de setembre de 1905
participà, amb Marcel
Sembat, Miguel Almereyda i Victor Méric, en la
reunió «Pourquoi les casernes?»,
a la Sala des Tableaux, al número 102 del carrer d'Avron de
París, organitzada
per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 14
d'octubre de 1905
va fer la conferència «L'homme libre davant la
conscription» a la Universitat
Popular «Zola», al número 44 del carrer
Planchat de París. Durant quatre anys
col·laborà en el setmanari Le
Libertaire.
El 31 de març de 1907, diumenge de Pasqua,
participà, amb E. Armand, Émilie
Lamothe, Charles Malato, Jean Goldsky i André Lorulot, en la
conferència contradictòria
«Dans l'attente des messies», a la Sala du
Progrès Social, al número 92 del
carrer Clignancourt de París. En aquest mateix any de 1907
intentà, sembla que
sense èxit, un projecte de vida comunista
llibertària i buscà un terreny en un
radi de 50 quilòmetre al voltant de París. En
1908 s'integrà en el Grup
Internacional Anarquista (GIA), fundat per Georges Roussel a
París, i fou redactor
i gerent del seu periòdic Terre et
Liberté, que només publicà
dos números. En 1909 participà en una enquesta,
amb altres sindicalistes revolucionaris (Georges Sorel, Robert Louzon,
Georges Deherme,
Jean Grave, A. Morel, Isidore Bonin, Michel Darguenat, Paul Ader, Raoul
Lenoir,
Émile Janvion, Émile Guillaumin, Bernard, Georges
Guy-Grand) sobre la monarquia
que es va publicar sota el títol La
monarchie
et la classe ouvrière.
El 2 d'abril de 1912 es casà al XIV Districte de
París
amb l'empleada de correus Berthe Louise Boué. L'octubre de
1912
s'afilià a la socialista Secció
Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) del departament d'Indre i
Loira
(Centre, França) i defensà el seu canvi
ideològic en un amarg article publicat
en el setmanari La Guerre Sociale
del
18 de desembre de 1912. A partir del 3 de setembre de 1913
publicà en diferents
números de La Guerre Sociale
un
crític article titulat «Les dogmes
anarchistes», que també va ser publicat
aquell mateix any en el diari socialista La
Sentinelle, de La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa). Abans de la Gran Guerra vivia
al número 14 del carrer
Furtado-Heine del XIV Districte parisenc. Inscrit en el
«Carnet B» dels
antimilitaristes, quan esclatà la I Guerra Mundial va ser
mobilitzat i el març
de 1916 estava destinat a la Secció IV d'Infermers Sanitaris
establerta a Le Mans
(País del Loira, França). Durant el curs de les
hostilitats, destacà per la
seva actitud pacifista i revolucionària. Es va
instal·lar a Vernou-sur-Brenne (Centre,
França), on sa segona esposa administrava una oficina de
correus, i fundà la secció
local de l'SFIO, assegurant-se la secretaria provisional en 1920. Cap
el febrer
de 1920 entrà a formar part de la comissió
administrativa de la Federació
Socialista d'Indre i Loira i col·laborà en Le
Réveil d'Indre-et-Loire, òrgan
socialista departamental, on signà articles afins
al sector «reconstructor», és a dir,
partidaris amb reserves a l'adhesió de
l'SFIO a la Internacional Comunista. Entre el 25 i el 30 de desembre de
1920
fou delegat de la Federació Socialista d'Indre i Loira per
al Congrés de Tours
(Centre, França) i signà i defensà la
moció «reconstructora» de Jean Longuet.
En 1921 va ser nomenat secretari adjunt de la Federació
d'Indre i Loira de
l'SFIO i en 1922 fou delegat al Congrés Nacional d'aquest
partit socialista. El
març de 1923 abandonà l'SFIO i
esdevingué secretari de la Federació d'Indre i
Loira del Partit Comunista Unitari (PCU), al voltant de Ludovic-Oscar
Frossard.
El setembre de 1926 es reedità el seu fullet Pourquoi
nous sommes antimilitaristes, amb portada de Maximilien
Luce. Durant un temps col·laborà en La
Bonne Guerre
(1919-1936), de Jean Sartori, però
després abandonà l'escena
política. El 4 de setembre de 1940 es casà a
Savigné-sur-Lathan
(Centre, França) amb Marguerite Jeanne Ernestine Enjourant.
Després de
la II Guerra Mundial
s'afilià al Partit Socialista (PS).
***
François-Henri
Jolivet
- François-Henri
Jolivet: El 31 d'octubre de
1955 mor a París (França) el poeta obrer,
cantautor pacifista i llibertari
François-Henri Jolivet. Havia nascut l'1 d'agost de 1875 al
IV Districte de
París (França). Sos pares, no casats, es deien
Joseph Jolivet, llauner, i
Jeanne Amélie Gauteur, armillera. Treballà en una
impremta, en un taller i com
a repartidor. Apassionat per la cançó, a partir
dels 17 anys cantava les seves
composicions als cafès concerts del bulevard parisenc de
Sébastopol. Participa
en l'associació de cançonetistes amateurs
«La Bellevilloise» i en 1901 va ser
un dels membres del Grup de Poetes i Cançonetistes
Revolucionaris (Sébastien Faure,
Frédéric Mouret, Paul Paillette, Le Père
Lapurge, etc.). Va fer de repartidor
tirant d'un carro i fou recorrent els carrers parisencs quan va
compondre les
primeres cançons. Durant la Gran Guerra entra a formar part
del grup de
cantautors revolucionaris «La Muse Rouge», on per
irrisió cantava vestit de
soldat. Va fer actuacions en les festes obreres de «La Vache
Enragée» de
Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic
llibertari La Patrie
Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar
«Le Musée du Soir», creat
per Henry Poulaille. El maig de 1930 va ser nomenat membre del
comitè de
direcció de «La Muse Rouge» i l'any
següent, ben igual que la majoria de
cançonetistes llibertaris de «La Muse
Rouge», s'oposà a l'adhesió del grup a
la
Federació del Teatre Obre de França (FTOF),
fundada i controlada pels
comunistes. Aquest rebuig implicà la censura i el boicot de
«La Muse Rouge» per
part de les organitzacions properes al comunisme. Va escriure unes
set-centes
cançons i monòlegs, moltes vegades popularitzats
per cantants molt coneguts
(Marguerite Greyval, Musidora, Édith Piaf, etc.).
Gairebé invàlid al final dels
seus dies, Édith Piat l'encoratjà a actuar als
cabarets de Montmartre i ajudà a
la publicació d'un recull de la seva obra sota el
títol Chansons sociales et
satíriques (1956), amb un prefaci de Henri
Poulaille. Moltes cançons seves van ser publicades en
diferents revistes, com
ara La Muse Rouge i Nos
Chansons, i també col·laborà
en Le Combat Syndicaliste. El seu
últim
domicili va ser al número 13 del carrer Falguière
de París. François-Henri
Jolivet va morir el 31 d'octubre de 1955 a l'Hospital Boucicaut del XV
Districte de París (França) i va ser incinerat al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise, acompanyat de nombrosos amics anarquistes.
***
Necrològica
de Joaquín Bañón Martínez
apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de
desembre de 1963
- Joaquín
Bañón
Martínez: El 31 d'octubre de 1963 mor a
Marcilhan (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Joaquín Bañón
Martínez –també citat a
França com Banon. Havia
nascut el 19 de novembre de
1903 a Caudete (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien
Pascual Bañón
i Úrsula Martínez Giménez, i
tingué dos germans José i Pascual.
Emigrà a França
abans de la Revolució espanyola. El domicili de sa mare a
Cèta (Aquitània,
Occitània), vídua amb 50 anys en 1925,
serví de refugi a anarquistes. Milità a
Lió (Arpitània) i a Marsella
(Provença, Occitània). Es guanyava la vida com a
obrer de riba. En els anys trenta va fer costat
econòmicament Le Libertaire.
A partir de 1939 formà
part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Besiers (Llenguadoc,
Occitània), població on residia. Sa companya fou
Mariana González. Joaquín
Bañón Martínez va morir el 31
d'octubre de 1963 a Marcilhan (Llenguadoc,
Occitània) –algunes fonts citen
erròniament Besiers.
***
Germain
Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff
-
Germain
Delatousche: El 31
d'octubre de 1966 mor a Bouguenais
(País de Retz, Bretanya)
el pintor i xilògraf anarquista Germain
Eugène Delatousche.
Havia nascut el 27
d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 27 d'octubre–
de 1898 a
Châtillon-en-Dunois (Centre,
França). Era fill d'Eugène Octave Delatousche,
jardiner, i
Justine Césarine Galerne. Nasqué a casa dels avis
materns a
Châtillon-en-Dunois, però sos pares vivien a
Chartres (Centre, França),
població on es va criar. Quan tenia set anys
començà a dibuixar
arran d'un accident a la cama
que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li
deixarà una cama
rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola
primària, son pare volia que fes de
sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant
que acabà com a aprenent al
taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys,
s'inicià en l'ofici de
pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de
tancar i
es va veure obligat a realitzat tasques d'allò
més diverses. D'antuvi pintor de
la construcció des del setembre de 1915, després
venedor a les «Nouvelles
Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems
«À la Ville des Ternes» de
París on havia arribat cap al 1917, còmic
excèntric, pintor de postals,
decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i
empleat de
correus ambulant a l'estació de Lió, pintor
d'automòbils, descarregador de
vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de
Les Halles, peó de
paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc.
Malgrat
tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura.
Membre de les
Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la
guerra, amb alguns
companys, assistí, al cafè-concert
«Excelsior», a prop de la plaça
d'Itàlia, a
un concert del cantautor Montéhus i acabà a
comissaria per reclamar
insistentment i vanament que cantés les seves
cançons antimilitaristes. El maig
de 1919 organitzà al cafè «La
Comète» del carrer de Vaugirard la primera
exposició col·lectiva feta després de
la Gran Guerra titulada «Resurrecció del
Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer
cop al «Saló dels Joves» i en
1920 envià les seves primeres obres al
«Saló dels Independents». A partir de
maig de 1921 començà a participar en les
activitats del cabaret de Montmartre
«La Vache Enragée», amb Jules Depaquit,
Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant
exposicions i creant el grup «Les Compagnons»,
animador el periòdic La Vache
Enragée
(1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al
1927 a «La Vache Enragée», a
«L'Olympia», al «Moulin de la
Chanson», al
«Café
du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es
quedà sense
treball i portà una
vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador
vidrier a diferents
tallers. En 1924 entrà en el comitè director del
grup
«Partisans» (Ferjac, H.
Martinet, Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin)
que
publicà una
revista del mateix nom i participà en el
«Saló de
Tardor». En aquesta època,
sembla que per influències de l'artista anarquista Jean
Lebedeff, començà a
practicar el gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà
nombroses
exposicions en solitari i organitzà mostres
col·lectives
d'artistes. El 15 de gener de 1927 es casà al XV Districte
de París amb
Germine Léontine Juliette Bodeau, de qui es va divorciar el
8 de març
de 1951 al XIII Districte de París. En 1927
fou elegit soci del «Saló de Tardor» i
obtingué el «Gran Premi d'ajuda als
artistes»,
de fundació americana, pel conjunt de la seva obra. En
aquesta època
viva, amb son pare separat de sa mare, al número 33 de
carrer
Croulebarbe de París. Durant
la
guerra d'Espanya,
amb diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.),
organitzà a començaments de l'estiu de 1937 una
exposició d'obres d'art a
benefici dels orfes de la colònia llibertària
organitzada
per Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941
amagà dos presoners
evadits al seu taller del carrer Croulebarbe de París.
Després de la guerra
continuà col·laborant amb gravats i dibuixos en
la premsa
llibertària (Le
Libertaire, Défense de l'Homme,
L'Homme et la Vie, Maintenant,
Le Musée du soir, etc.) i per a llibres
anarquistes (Bizeau, Poulaille,
Faure, etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel,
s'instal·là al bulevard de Clichy. Poc abans
d'instal·lar-se a Bouguenais
(País de Retz, Bretanya), en una gran casa que
rehabilità, el 23 de juny de 1961 es
casà al XVIII Districte de París amb sa companya
Camille Eva Anne Marie De Bregeot,
que encara feia feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han
estat
adquirits per museus francesos (especialment el Carnavalet) i
estrangers. Germain Delatousche va
morir el 31
d'octubre de 1966 al seu domicili de Bouguenais
(País de Retz, Bretanya).
***
Juana
Rouco Buela al seu taller de planxat a Montevideo
-
Juana Rouco
Buela: El 31 d'octubre de 1969 mor a Buenos Aires
(Argentina)
l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela,
més coneguda
com Juana Rouco Buela. Havia nascut el 19 d'abril
de 1889 a Madrid
(Espanya). Quan tenia quatre anys quedà òrfena de
pare, restant en la misèria;
mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900
arribà com a emigrant a
l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major
que ella, Ciriaco,
i des de molt jove entrà a formar part del moviment
llibertari i
anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també
l'ensenyà a llegir i a
escriure. En 1904 participà activament en els actes del
Primer de Maig, que van
ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner
marítim de 22
anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco
Llaqué, secretari del
Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta,
com a delegada
indirecta en representació dels obrers de la Refineria
Argentina de Sucre de
Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la
Federació Obrera de la Regió
Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de
la federació obrera
és el comunisme anarquista. En 1907 entrà a
formar part, amb María Collazo,
Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del
grup
creador del primer local llibertari de dones del país
(«Centro Femenino
Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de
Resistència de Conductors de
Carros, i participà enèrgicament en la Vaga
d'Inquilins d'aquell any per
protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos.
Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa
Alcorta, li
fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament
amb dos companys
anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) –les seves
companyes
María
Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a
Madrid el
gener de 1908, després es traslladarà a
Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt,
Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo.
Més tard, detinguda per
la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i
Guàrdia, serà posada
en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on
va fer feina de
planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es
relacionà amb el moviment
anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars,
etc.), per retornar a
l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine»,
que realitzava el seu primer
viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest
país milità
activament, dirigí el periòdic La Nueva
Senda, amb Collazo i Bolten, i
es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer
i Guàrdia, fet que
l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En
1910 passà a l'Argentina,
clandestinament sota el llinatge de Rouco, que
mantindrà la resta de sa
vida. En aquest país formarà part del consell de
redacció dels periòdics
anarquistes La Batalla i La Protesta
i del Consell Federal de la
FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del
Centenari de la
Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué
de romandre durant un any
empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país
s'embarcà com a polissona
cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes,
però fou descoberta i
desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix
instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà
com a planxadora i camisera i
començà a militar. Durant uns anys
s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José
Whiman) –en 1915 participà com a delegat
en el
Congrés del Ferrol i sembla
que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà
a l'Argentina i es lliurà a
l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des
de la FORA, com a
oradora i en la creació de la Federació Obrera de
l'Agulla. En 1919 participà
en els fets de la «Setmana Tràgica». En
1920 visqué a Rosario i creà una
agrupació cultural on participaren el pare i el
germà de la futura cantant
Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències
arreu del país. Més
tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en
les protestes pels
fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i
de Vanzetti, etc. En
1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres
dones el Centre Femení d'Estudis
Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos
fills, edità el primer
periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna
(1922-1924), que fou eliminat
per la repressió. En 1928 participà en el III
Congrés Internacional Femení. A
partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930),
prengué part
en accions contra la dictadura, però hagué de fer
un parèntesi en la lluita
anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola,
participà en
organitzacions de suport a la Revolució
llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté
el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta
milità en la Federació
Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar en Mundo,
Mundo Argentino,
Mujeres Libres i Tierra y Libertad,
entre d'altres publicacions.
En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de
memòries Historia
de un ideal
vivido por una mujer.
També van ser editats textos
seus sota el títol Mis
proclamas.
Juana Rouco Buela (1889-1969)
***
Necrològia
d'Antonio Milián Bondía apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 13 de gener de 1977
- Antonio Milián
Bondía: El
31 d'octubre de 1976 mor a La Veruna (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio Milián Bondía
–també citat el llinatge erròniament
com Millán.
Havia nascut el 18 de gener de 1913 a
Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel
Milián i María Bondía. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració. Durant la II
Guerra
Mundial va ser
deportat a un camp d'extermini alemany. Després del
conflicte
bèl·lic s'establí
a La Veruna i milità en la Federació Local de la
CNT i en
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). Antonio
Milián Bondía va morir el 31 d'octubre de 1976 a
La
Veruna (Llenguadoc, Occitània).
Deixà companya, Francisca Escuder Navarrete, i
descendència, Antonio i María Rosa.
***
Foto
policíaca d'Egidio Bernardini
- Egidio Bernardini:
El 31
d'octubre
de 1990 mor a Morristown (Morris, Nova Jersey, EUA) l'anarquista i
anarcosindicalista Egidio Bernardini, que va fer servir el
pseudònim Cornella
Benvissuto. Havia nascut el 20 de gener –algunes
fonts citen erròniament el
20 d'octubre– de 1910 a
Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès). Sos pares es deien
Antonio Bernardini i Maria
Skender (o
Scherdon). Mariner de professió, el març de 1929
va ser condemnat a una
lleugera pena per «ultratge a agents de la força
pública». L'abril de 1930 s'embarcà
clandestinament en un vapor cap a Hamburg (Alemanya), d'on va ser
expulsat. Posteriorment
passà un temps a Anvers (Flandes) i una temporada
més llarga a Brussel·les
(Bèlgica), on freqüentà els anarquistes
de Trieste Giovanni Bidoli i Vittorio
Repich, i s'uní sentimentalment amb la
llibertària Livia Ballinari. Visqué com
pogué de diverses feines, inclosa la de boxejador,
però els empresaris el
consideraven «provocador d'incidents». L'octubre de
1930 abandonà de cop i
volta el seu domicili de Brussel·les, lloc on acollia
companys anarquistes i
persones dedicades a activitats il·legals. L'abril de 1931,
sense recursos,
demanà i obtingué un passaport del consolat
italià i un document de tornada
obligatòria a Trieste. No obstant això,
passà a Bèlgica i a França. L'agost de
1931 es traslladà amb sa companya a Barcelona (Catalunya),
on s'estava formant
un important nucli d'exiliats anarquistes italians –l'estiu
de 1932, un
confident del consolat de la Itàlia feixista de Barcelona va
obtenir amb subterfugis
no menys de quaranta fotografies i fitxes dactiloscòpiques
de membres d'aquest
grup. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), el 4 de setembre de 1931
participà en la vaga general convocada per la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la defensa armada del Sindicat de la Construcció
que va ser
assaltada per la policia. Després de l'intercanvi de foc, va
ser detingut i tancat
amb altres sis anarquistes italians (Giovanni Bidoli, Pietro Bruzzi,
Luigi
Sofrà, Bruno Toccafondi, Nicolò Turcinovich i
Giuseppe Volontè), al vaixell
presó Antonio López ancorat
al port de Barcelona –la gran i nova Presó
Model es trobava inutilitzada pels danys causats per una revolta de
presos que
esclatà durant aquesta vaga general. Ajudat pel
Comitè Pro Presos Socials de la
CNT, la seva companya i altres llibertaris, com ara Bruno Alpini,
assassinat en
1934 per la policia espanyola, es dedicaren a recaptar fons per a
l'assistència
jurídica. El gener de 1932 va ser traslladat a la
presó de Mataró (Maresme, Catalunya),
on va rebre la visita solidària dels companys, els quals li
van subministrar
eines amb les quals va poder excavar un petit túnel
subterrani. El febrer de
1932, amb Luigi Sofrà intentà, sense
èxit, evadir-se. Segons informes del
consol feixista era un «element valorat entre els militants
anarquistes». El 10
de març de 1932 des de la presó signà
el manifest contra Ángel Pestaña
Núñez i
la seva estratègia trentista. El 26 de febrer de 1933 va ser
expulsat de
l'Estat espanyol i, amb sa companya i Nicolò Turcinovich,
s'instal·là a
Marsella (Provença, Occitània), on
freqüentà la gran colònia d'anarquistes
italians, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore),
també de Trieste. Sense
feina, decidí retornar a Trieste i afrontar una condemna per
deserció, ja que
no s'havia presentat a fer el servei militar en la Marina. A la
frontera va ser
detingut i trasllat a Trieste, on va ser interrogat sobre les seves
relacions
amb elements subversius, però va fer declaracions molt
succintes. Després de
purgar la seva condemna a la presó militar de La Spezia
(Ligúria, Itàlia), va
fer el servei militar de mariner. Un cop lliure a mitjans d'agost de
1936,
retornà a Trieste, on no trobà feina i
passà calamitats. A finals d'aquell any,
passà clandestinament a França i es
reuní amb sa companya Livia Ballinari a
Marsella. El gener de 1937 decidí passar a Espanya per a
lluitar contra el
feixisme. Enviat amb la «Columna Italiana» al front
d'Osca (Aragó, Espanya), el
12 d'abril de 1937 va ser ferit al braç dret durant la
batalla del Carrascal.
Hospitalitzat uns mesos a Barcelona, va ser assistit per una jove
catalana amb
la qual establí una relació. Després
va ser ingressat a la Clínica Militar Núm.
3. El juliol de 1938 obtingué una excedència i es
traslladà a Marsella juntament
amb sa companya –la família d'aquesta
serà assassinada posteriorment a
Barcelona per la repressió franquista. A principis de 1939
aconseguí embarcar
cap els Estats Units i, sota el nom Cornella Benvissuto,
s'instal·là a Brooklyn
(Nova York, Nova York, EUA). En aquest barri novaiorquès
trobà un treball
estable de mecànic, feina en la qual va prosperar. Encara
que mantingué les
idees anarquistes, sembla que no va participar activament en el
moviment
anarquista italià radicat als EUA. En 1983 tornà
unes setmanes a Trieste, on visità
els seus antics companys, però es va negar a concedir una
entrevista per parlar
de les seves activitats en el moviment llibertari. El seu
últim període visqué
a Boonton (Morris, Nova Jersey, EUA). Egidio Bernardini va morir el 31
d'octubre
de 1990 a Morristown (Morris, Nova Jersey, EUA).
***
Nellie
Dick
- Nellie Dick: El
31 d'octubre de 1995 mor a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA)
la
pedagoga anarquista Naomi Ploschansky, més conegut pel
llinatge de son marit
com Nellie Dick. Havia nascut el 15
de maig de 1893 a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment
Ucraïna). Filla d'una
família jueva molt pobra i nombrosa –van ser vuit
germans en total–, quan tenia
nou mesos emigrà amb un germà i sos pares a
Londres (Anglaterra), mentre dues
germanes majors restaren a Kiev. Son pare, Salomon Ploschansky,
d'antuvi
treballà d'ajudant de forner i després fent
gorres, alhora que s'integrà en el
moviment sindicalista. Sa mare, Hanna Kiselevsky, originària
d'una família de
rabins propietària d'un molí de cereals, era
jueva ortodoxa, però reivindicava
els drets de la dona. En la seva adolescència Nellie
s'adherí al moviment
llibertari i mantingué estret contacte amb destacats
intel·lectuals
anarquistes, com ara Rudolf Rocker, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta o
Rudolf Grossmann
(Pierre Ramus). El
periòdic en
llengua jiddisch Arbeter Fraynd,
que
editava Rudolf Rocker, es publicava al domicili dels seus pares a
l'East End de
Londres i aquest fet propicià l'acostament de la
família Ploschansky al
moviment anarquista i l'abandó del judaisme. En 1906 es
responsabilitzà dels
cursos per a infants que es realitzaven en el «Worker's
Club» de Londres, lloc
on conegué James Hugh Dick (Jim Dick,
també conegut com Jimmy),
que
esdevingué son company. En 1912 fundà amb Jim
Dick l'International Modern
School, escola llibertària basada en els principis
pedagògics de Francesc
Ferrer i Guàrdia, d'antuvi al domicili de son pare i
després de la Gran Guerra
al barri londinenc de Whitechapel. Amb els infants de l'escola i una
pancarta que
posava «Escola Anarquista-Socialista»,
participà en la manifestació del Primer
de Maig de 1913. A més d'això, va fer cursos
d'anglès per a estrangers al
«Jubilee Street Club» i durant la I Guerra Mundial
va fer feina per a l'Invalid
Children's Aid Association (ICAA, Associació d'Ajuda per als
Infants
Minusvàlids). També va estudiar esperanto en
aquesta època. Durant la guerra
els locals de l'escola van servir per a nombroses reunions
antimilitaristes i patiren
nombrosos escorcolls policíacs, on nombrosos companys va ser
detinguts, entre
ells Rudolf Rocker, que va ser enviat a un camp de
concentració. En aquesta
època bèl·lica, Nellie i Jim es
casaren per intentar evitar el reclutament. El
gener de 1917, quan començaren a cridar a files els homes
casats, la parella
emigrà a Amèrica i
s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on
entrà en
contacte amb el Centre Ferrer i amb Emma Goldman. El març de
1917 ambdós
s'integraren en la colònia llibertària d'Stelton
(Nova Jersey, EUA), on
animaren una escola moderna. Entre 1924 i 1928 s'encarregaren de
l'escola
moderna de la colònia llibertària de Lake Mohegan
(Nova York, EUA) i el juny de
1928 retornaren a Stelton. En aquests anys realitzà dos
viatges a l'URSS per a
veure sa família –on son pare havia retornat en
1917 per unir-se a la revolució,
esdevenint comunista; però una de ses germanes
passà 15 anys en un camp de
concentració estalinista–, un en 1930-1931 i un
altre dos anys després amb son
company i son fill; posteriorment, en 1960, en realitzà un
altre. També en
aquesta època es relacionà amb Alexander
Sutherland Neill i la seva escola de
Summerhill a Nova York. En 1933 fundà amb son company la
seva pròpia escola
moderna a Lakewood (Nova Jersey, EUA), que tingué activitat
fins el 1958, any
en el qual la parella s'instal·là a Miami
(Florida, EUA), on en 1965 Jim morí.
En 1973 vengué la seva casa, es traslladà a un
pis i es posà a realitzar
activitats relacionades amb la tercera edat. El seu testimoni va ser
recollit
per Pau Avrich en els llibres The Modern
School Movement. Anarchism and Education in the United States
(1980) i Anarchist Voices. An Oral History of
Anarchism in America (1995). En 1989 Jerry Mintz
estrenà el documental-entrevista
Nellie Dick and the Modern School
Movement. En 1990 deixa Miami i es traslladà a
Oyster Bay per viure amb son
fill únic James Dick (1919-2006), pediatra de Long Island.
Nellie Dick va morir
el 31 d'octubre de 1995 a Oyster Bay (Comtat de Nassau, New York, EUA).
Nellie Dick
(1893-1995)
***
Antonio
Burgos Visedo davant casa seva
- Antonio Burgos
Visedo: El 31 d'octubre de 2018 mor a Melbourne
(Victòria, Austràlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Burgos Visedo. Havia nascut
el 13 de
maig de 1918 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien José Burgos Díaz
i María Visedo Sánchez. A la seva ciutat natal
entrà en contacte amb les idees anarquistes
i freqüentà els ateneus llibertaris. Quan el cop
militar feixista de juliol de
1936, es va incorporar a les milícies confederals.
Després de la militarització
de les milícies, entrà a formar part d'un
batalló de les «Brigades
Internacionals» i traslladat al front de Madrid (Espanya), on
li agafà el final
de la guerra. Quan fugia cap a Alacant (Alacantí,
País Valencià), va ser
capturat pels feixistes. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat
a sis
anys i mig de presó que purgà en un camp de
concentració. Un cop lliure retornà
a Màlaga. Després de anys sense trobar feina,
aconseguí col·locar-se de
motorista mecànic en un pesquer. Cap a finals de 1949 el
vaixell arribà al port
de Casablanca (Protectorat francès del Marroc; actualment
pertany a
Casablanca-Settat, Marroc) i amb altres membres de la
tripulació pogué fugir-ne.
Després de contactar amb els companys llibertaris de la
població, aconseguí
documentació per a romandre-hi. Durant els anys cinquanta,
amb altres companys
refugiats a Casablanca, ajudà els que havien pogut escapar
de l'Espanya
franquista per a poder romandre al nord d'Àfrica o a poder
passar a Amèrica en
embarcaments clandestins. En 1953, embarcat com a maquinista en un
pesquer,
patí un greu accident i quedà amb les dues cames
malmenades. Cap el 1958
s'establí a Agadir (Souss-Massa, Marroc), on patí
el terratrèmol del 29 de
febrer de 1960, i aquell mateix any retronà a Casablanca,
incorporant-se a la
llibertària Associació Cultural
«Armonía». En 1961 la
situació es va complicar
per als refugiats espanyols al Marroc i a mitjans d'aquell any,
mitjançant el
suport de Nacions Unides, les famílies refugiades marxaren
cap a diversos
indrets. La seva família va ser una de les 11
llibertàries que entre 1962 i
1966 s'instal·laren a Austràlia.
Arribà a Melbourne a mitjans de 1964 i
s'establí, amb altres famílies
llibertàries, al barri de Middle Brighton. A
finals de 1967 passà a viure amb sa família a la
barriada de Resevoir, on va
romandre la resta de sa vida. Participà en la
reunió que se celebrà el 24
d'octubre de 1965 a Middle Brighton on es va crear la
Federació Local de
Melbourne de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el
«Grup Cultural
d'Estudis Socials de Melbourne» i la delegació de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). En aquesta anys desenvolupà, amb altres
companys (Juan
Beneito Casanova, Vicente Ruiz Gutiérrez, Cesáreo
Quiñónez Garcia, etc.), una
intensa tasca de propaganda llibertària, tant en
castellà com en anglès,
concretada en diferents iniciatives (publicacions, xerrades,
conferències,
etc.), arreu d'Austràlia. També va ser membre del
Centre Democràtic Espanyol
(CDE) de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia)
i en 1968 va ser un dels
fundadors de la seva subdelegació a Melbourne, distribuint
el seu òrgan d'expressió
El Demócrata, a la zona
nord de la
ciutat. Cap a finals de 1965, amb altres companys, participà
en les campanyes
contra la guerra del Vietnam i a començament de 1968 el
nucli llibertari
espanyol de Melbourne s'integrà en el grup
«Anarquistes contra la Guerra». Va
ser un dels fundadors a començament de la dècada
dels setanta de les editorials
anarquistes «Ravachol» i «Acracia
Publications». El febrer de 2016 el secretari
de l'Associació Internacional dels Treballadors/es (AIT)
visità Austràlia en
ocasió del trentè aniversari de la
Secció d'Austràlia de l'Anarcho Syndicalist
Federation (ASF, Federació Anarcosindicalista) i del
seixantè aniversari de
l'AIT a Austràlia, representada per la CNT espanyola i els
llibertaris búlgars
en l'exili, i el va visitar. Antonio Burgos Visedo va morir, centenari,
el 31
d'octubre de 2018 a l'Austin Hospital d'Heidelberg (Melbourne,
Victòria,
Austràlia) i, per desig seu, el seu cos va ser lliurar a la
investigació
científica.
Antonio Burgos
Visedo (1918-2018)
![[30/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[30/10]")
![[01/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/11]")
