---
Erasmo
Abate (1895-1977)
El 15 de febrer de
1895 neix a Formia (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i
anarcosindicalista Erasmo S. Abate, també conegut com Nomade, Carlo Bruni, Erasmo Bruni i Hugo Rolland. Sos pares es deien Alfonso Abate i Maddalena
Scarpati. Assistí a l'escola fins aconseguir una titulació tècnica. El març de
1912 marxà amb sa família cap els Estats Units. A l'Estat de Nova York
s'introduí en el moviment anarquista i anarcosindicalista i participà en les
activitats del grup de suport als anarquistes Joseph James Ettor, Joseph Caruso
i Arturo Giovannitti, processats per les seves activitats en la vaga tèxtil de
Lawrence (Massachusetts, EUA) de 1912, i en el grup de suport als anarquistes
Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes en 1914 a Nova
York (Nova York, EUA). Durant els anys de la Gran Guerra destacà en el moviment
llibertari de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), formant part del grup anarquista
«Circolo Francisco Ferrer», dirigint entre 1912 i 1915 el seu periòdic en
llengua italiana La Comune. Organo di
difesa proletaria (1910-1915) i formant part del comitè
directiu-administratiu, amb Nicola D'Adamo, Orazio Di Tullio, Osvaldo Eusepi i Leopoldo
Nicotera, de la seva Escola Moderna. En 1920 participà activament en la vaga
dels estibadors del port de Nova York. En 1921 edità La Conquista de Filadèlfia i col·laborà en The Toiler de Cleveland (Ohio, EUA). El 24 d'abril de 1921 va ser
detingut amb una vintena de companys i, acusat d'«activitats antinacionals i de
sindicalisme criminal», el gener de 1922 va ser expulsat dels Estats Units,
juntament amb Riccardo Orciani. Instal·lat a Roma (Itàlia), prengué contacte
amb Errico Malatesta i s'adherí a la Unió Anarquista Italiana (UAI).
S'encarregà especialment del Comitè Anarquista Pro Sacco i Vanzetti, publicant
articles demanant la seva llibertat en Umanità
Nova i en el periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico. L'agost de 1922 s'entrevistà amb Errico Malatesta durant
una estada a Nàpols (Campània, Itàlia) plena de reunions. Aquell mateix agost va ser detingut a Roma;
processat per «possessió de bombes i atemptat contra l'ordre públic», l'octubre
de 1922 va ser absolt pel Tribunal d'Ascoli Piceno (Marques, Itàlia). Enrolat
en la X Regiment d'Infanteria a Bari (Pulla, Itàlia), després de quatre mesos
de servei va ser llicenciat per malaltia. En aquesta època va ser definit per
la Prefectura de Policia com a «agitador perillós» i d'una gran influència
entre els anarquistes de la província d'Ancona (Marques, Itàlia), on exercia
les seves «activitats propagandístiques». Fou un dels principals militants dels
«Arditi del Popolo» d'Ancona, on la unitat antifeixista va prevaler contra la
desconfiança dels partits socialista i comunista. Fugint de la repressió,
després de passar per Àustria (Innsbruck) i Alemanya (Berlín), seguint les
recomanacions d'Errico Malatesta i de Francisco Saverio Merlino, s'establí a
París (França), sota la documentació falsa de Carlo Bruni, lliurada el 12 de desembre de 1923. Visqué fent de
representant comercial i viatjant sobre tot per la zona de Lió i Niça. En
aquesta època molts anarquistes, membres de les Cambres del Treball i de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), es van veure obligats a
fugir d'Itàlia, on va ser tancat definitivament el periòdic Umanità Nova, i es van refugiar a París.
En aquests anys es relacionà molt amb Armando Borghi. A França mantingué una
llarga polèmica amb l'anarquista Paolo Schicchi sobre l'organització de la
lluita antifeixista. Per iniciativa del Cercle «Pietro Gori» es creà el Comitè
d'Acció Antifeixista Italià (CAAI) a París, que agrupava organitzacions i
partits, com ara la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació
General del Treball), l'USI, el Partit Socialista, etc., i que engegà la
publicació del periòdic Campane a Storno,
sota la direcció d'Alceste De Ambris. Sota el nom d'Erasmo Bruni prengué la paraula durant la reunió antifeixista
organitzada el 27 de juny de 1924 per la Federació Anarquista de la Regió
Parisenca i la Lliga dels Refractaris. L'octubre de 1924, durant un escorcoll
al seu domicili al número 9 del carrer Collin de Puteaux (Illa de França,
França), se li van trobar exemplars de la revista Pensiero e Volontà, diversos fullets (Répression de l'anarchie en Russie soviétique, etc.) i fulls
d'enrolament per a les Centúries Proletàries franceses. Va ser durament atacat
des de les pàgines d'Il Picconiere,
publicat a Marsella (Provença, Occitània), per la seva acció propagandística en
1925 en nom de la «Legió Garibaldina de la Llibertat», creada a França per
Ricciotti Garibaldi. Aquesta iniciativa garibaldina, que en 1926 es va
descobrir que era un muntatge de la policia feixista, provocà fortes divisions entre
els anarquistes italians a l'exili i va ser una de les raons de controvèrsia
constant entre Abate i Armando Borghi. A l'exili Abate visqué treballant en una
fàbrica d'avions a Puteaux, però finalment va ser obligat per les autoritats
franceses a abandonar el país acusat d'haver preparat un atemptat contra el Duc
de Camastra, membre de la direcció del Fascio parisenc. Marxà cap el Canadà,
amb la intenció de passar clandestinament als Estats Units, cosa que va fer el
març de 1925. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), establí contacte amb el
grup anarquista editor del periòdic Germinal,
del qual s'encarregà de l'edició en 1926, i col·laborà amb articles en Il Martello, lluitant contra la
penetració feixista en les associacions i organitzacions italoamericanes. També
va col·laborar amb el Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP). Durant dos anys
visqué, amb sa companya Bertha Blackman i son fill Siegfried Rolland, a la
colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey, EUA) –posteriorment es casà amb
Sipha, amb qui tingué una nina, Sandra. L'abril de 1928 les autoritats
feixistes el van inscriure en el registre de fronteres de persones a detenir.
Les males relacions amb Armando Borghi no cessaren quan aquest s'acostà al grup
de tendència antiorganitzadora que editava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, atiant una nova campanya contra la seva
personar arran del problema de les aliances. Fugint de tot aquest clima, deixà
Chicago i s'establí a Filadèlfia, on patí de valent les conseqüències de la
crisi de 1929, treballant en feinetes precàries (decorador, granger, etc.) fins
al 1932. En aquesta època la policia el localitzà en Detroit (Michigan, EUA), a
Nova York i després novament a Detroit, on treballà de pintor en una fàbrica de
carrosseries d'automòbils. En 1936 encara treballava de pintor i comprà un
terreny que ben aviat esdevingué una discreta hisenda agrícola i ramadera, que
amb el temps va anar creixent. La seva lluita antifeixista se centrà en el
suport de la Revolució espanyola i en l'enviament de paquets postals als
companys d'Itàlia. El gener de 1951, després de 28 anys d'absència, retornà a
Itàlia de visita. A Roma prengué immediatament contacte amb destacats militants
(Cesare Ciciarelli, Gigi Damiani, Giovanni Forbicini, etc.), però trobà que el
moviment llibertari italià estava en unes condicions molt precàries. En 1960
retornà a Itàlia i continuà col·laborant en La
Parola del Popolo, publicat a Chicago per Egidio Clemente, i en Contracorrente, publicat a Boston (Massachusetts,
EUA) per Aldino Felicani, on publicà en el número 41, de 1964, la necrològica
d'Ugo Fedeli. El novembre de 1968 donà a conèixer la seva opinió sobre la
polèmica sorgida entre els «vells» i els «joves» anarquistes al Congrés
Internacional Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de setembre d'aquell any.
El juliol de 1970, en el seu escrit Assenza
di libertà civili e minaccia di dittatura, parlà sobre la situació política
italiana sorgida arran de les eleccions del 7 de juny, reflexionant sobre els
sistemes parlamentari i judicial i analitzant el règim feixista, sense
oblidar-se de la repressió desencadenada contra els intel·lectuals en el
sistema soviètic. Es dedicà a la investigació històrica i en 1972 publicà la
biografia Il sindicalisme anarchico di
Alberto Meschi. En aquests anys donà el seu arxiu a l'Istituto Storico
della Resistenza in Toscana de Florència i una part important d'aquest es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, on
hi ha nombrosos escrits seus inèdits, i a Labadie Collection d'Ann Arbor
(Michigan, EUA). Erasmo Abate va morir el 16 d'agost de 1977 a Chapel Hill
(Carolina del Nord, EUA), molt decebut del camí que havia pres el moviment
llibertari.
---
Erasmo
Abate (Hugo Rolland)
---
Hugo
Rolland (esquerra) i Giuseppe Mariani a Sestri Levante (ca. 1965) [IISH]
---
---