---
Ada
Martí (1914-1960)
El 29 de juny de
1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptora, periodista i intel·lectual
anarquista Concepció Martí Vall, més coneguda com Ada Martí. Nascuda en una família humil catalana, estudià psicologia i fou alumna del metge anarquista Félix
Martí Ibáñez. En aquests anys d'estudiant, formà part del grup d'afinitat
llibertari i de l'escola racionalista «Los Idealistas Prácticos», fundat per Martí
Ibáñez, i va ser una destacada militant de la Federació Estudiantil de
Consciències Lliures (FECL), a més de freqüentar els cercles independentistes
catalans. Intel·lectual cultíssima, vivia al Poblesec de Barcelona, en una
habitació plena de llibres. Escrivia en català i en castellà, coneixia
profundament importants filòsofs i escriptors (Kierkegaard, Schopenhauer,
Nietzsche, Unamuno, Freud, Reich, Romand Rolland, Gide, Rabelais, etc.) i es
cartejà amb Pío Baroja, a qui considerava el seu mestre. Durant els fets
revolucionaris d'octubre de 1934, va ser ferida quan defensava, juntament amb
l'independentista Jaume Compte Canelles, la seu del Centre Autonomista de
Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Entre abril i octubre de 1936
publicà dos relats de la sèrie «La Novel·la ideal», publicada per les edicions
de La Revista Blanca. Fou una assídua
de les tertúlies que totes les tardes se celebraven al quart pis de la «Casa
CNT-FAI», organitzades per Rodolfo González Pacheco i en les quals intervenien
destacats llibertaris (Simón Radowitzki, Vicente Tomé, Antonio Casanova Prado,
Dolores Cascante, José María Lunazzi, etc.). En aquestes tertúlies s'enamorà de
Lunazzi, aleshores milicià de la «Columna Durruti», amb qui trencà la relació
tallantment el dia que el va veure vestit de militar. Participà activament en
els «Fets de Maig» de 1937. El juliol d'aquell any participà en el Ple Local
Anarquista de Barcelona i a finals d'any fou delegada per Barcelona en el Congrés
de la FECL celebrat a València on es fundà, amb el suport del Sindicat de
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la
Federació Ibèrica Estudiantil Revolucionària (FIER), que publicà la revista Fuego, la qual dirigí. S'enfrontà a
Serafín Aliaga, del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), perquè ella considerava que la FIER no havia de circumscriure's
només a la teoria i que havia de jugar un paper important en la pràctica de la
FIJL. Durant tota la guerra col·laborà assíduament amb «Mujeres Libres», ocupà
la corresponsalia de Fragua Social a
Barcelona i fou reportera al front de la revista Nosotros, a més de dirigir Evolución.
Participà en els Instituts Obrers, que tenien com a objectiu facilitar els
estudis superiors als joves obrers, encara que la seva tasca no fou fàcil a
causa de l'allistament d'aquests. Durant els anys bèl·lics col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Acracia, El Amigo del Pueblo,
Criticón, Días de Fuego, Esfuerzo, Estudios, Evolución, Fragua Social,
Fuego, Libre-Studio, Mi Revista,
Mujeres Libres, Nosotros, Ruta, Tierra y Libertad, etc. Mantingué
posicions anticol·laboracionistes, fet pel qual va ser nomenada Pell Roja,
i criticà la deïficació de
determinats militants (Durruti, Ascaso, etc.). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i fou reclosa al camp de
concentració d'Argelers. Durant
la II Guerra Mundial portà una vida nòmada i
semiclandestina, ajudant com pogué
els refugiats espanyols concentrats als camps des de diverses
agrupacions i
sense participar en la Resistència francesa que considerava
massa nacionalista. Es casà amb Jean Sylver, de qui es
divorcià.
Per la seva independència, en 1946 el seu reingrés en la
CNT se li va negar,
malgrat els incondicionals avals d'Antonio García Birlán
i de Gastón Leval. S'uní
sentimentalment amb un professor i escriptor danès, del qual, el
febrer de
1948, tingué un fill, Federico, i el setembre d'aquell mateix
any es divorcià,
obtenint la tutela del fill malgrat l'oposició del pare. En els
anys cinquanta
s'instal·là a París i visqué amb el
llibreter rus Boris, amb qui en 1953 tingué
una filla, Claudia, però qui finalment l'abandonà.
Després de diversos amants i
de deixar sos fills en un pensionat, visqué com pogué
venent llibres d'ocasió (bouquiniste) al costat del Pont Neuf del
Sena. Problemes de salut (deficient alimentació, insomni, etc.) i problemes
vitals (penúries econòmiques, allunyament dels fills, impossibilitat de
dedicar-se a la literatura, etc.) la sumiren en una creixent depressió. El 29
d'agost de 1959 morí son fill Federico, que no es va recuperar de l'anestèsia
d'una intervenció quirúrgica de poc risc. Després de deixar sa filla en un
pensionat de monges, intentà en diverses ocasions suïcidar-se. Ada Martí va
morir l'1 de desembre de 1960 a l'Hospital Cochin de París (França) a causa d'una sobredosi de
somnífers, després d'una nit d'insomni, deliris i ansietat, i fou enterrada el
6 de desembre al Cementiri Parisenc de Thiais (Illa de França, França). Sa
filla acabà en un convent de monges, sense que els companys llibertaris
poguessin impedir-ho.
---
Ada
Martí (ca. 1936)
---
Ada
Martí (dreta) fent una entrevista para Mi
Revista (1937)
---
Ada
Martí
---
Ada
Martí
---
Ada
Martí (anys cinquanta)
---
---