---
Mario
Angeloni (1896-1936)
El 15 de setembre de 1896 neix a Perusa
(Úmbria, Itàlia) l'advocat, polític republicà, maçó i simpatitzant llibertari Mario
Angeloni. Era fill d'un família de tradició republicana i lliurepensadora i sos
pares es deien Publio Angeloni, advocat, i Elvira Cerboni. En 1915 es presentà
com a voluntari a la Gran Guerra, com a sotstinent de cavalleria, d'on sortí
mutilat i amb una medalla de plata al valor militar obtinguda en 1917 a la
Batalla de Caporetto (actualment Kobarid, Goriziano, Eslovènia). Doctor en Dret
i prestigiós jurista, exercí a Vaglio (Basilicata, Itàlia) i a Carrara
(Toscana, Itàlia), i fou advocat del Tribunal de Cassació de Roma (Itàlia) i un
dels organitzadors de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga
Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou víctima de diferents
atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una lògia maçònica, amb Bruno Bellucci
i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa amb Giaele Franchini,
filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà i últim alcalde de Cesena
(Emília-Romanya, Itàlia) abans de l'arribada del feixisme. Militant del Partit
Republicà Italià (PRI), en 1924 creà, amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti,
l'associació clandestina «Italia Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va
ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser absolt en el judici. Detingut
el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó d'Ucciardone de Palerm
(Sicília). Posteriorment el règim feixista el confinà a l'illa de Lipari i
després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser novament detingut, jutjat per
«complot contra l'Estat feixista» i condemnat a tres anys de deportació a
l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia concedida als
«herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928. Després d'una estada a Roma
amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on reprengué la seva
professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre vigilat per la
policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al llac de Garda
(Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de Gigino Battisti, passà a
Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians. Després d'un temps a Lugano
(Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a Zuric (Zuric,
Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino Battisti, a
França. El maig d'aquest any prengué part en l'organització del VII Congrés de
la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta
organització. A París, amb sa companya i sos dos infants, es relacionà amb
grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli. També
mantingué una estreta correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la
vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per
pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà la
secretaria de la Secció de París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de
1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935
entrà a formar part del Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents
de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes
(LACP) creats a França. També fou membre de les lògies «Italia Nuova» i «1793»
del Gran Orient de França. L'octubre de 1935 participà en el congrés de
Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra
a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb destacats intel·lectuals
esquerrans, com ara els germans Rosselli, Fausto Nitti, Ferruccio
Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a voluntari,
juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser un dels seus fundadors amb
l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la qual,
finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa companya enrolà com a
infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte Pelado,
al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), va ser traslladat a
un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts
citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)– on morí el mateix dia. Va ser enterrat
l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al cementiri de Montjuïc, a
les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i
Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de dol. Quan es conegué
la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos estudiants de la
localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta
repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet biogràfic Mario Angeloni. En 1956, en ocasió del
vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla
d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la
Història d'Úmbria Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu
nom.
---
Mario
Angeloni
---
D'esquerra
a dreta: Mario Angeloni, Enzo Fantozzi i Felice Vischioni, milicians de la
«Columna Ascaso» (Monte Pelado, 1936)
---
Notícia
de les exèquies de Mario Angeloni apareguda en el diari parisenc Le Temps del 3 de setembre de 1936
---
Necrològica
de Mario Angeloni apareguda en el diari madrileny El Liberal del 3 de setembre de 1936
---
---