---
Primo
Bassi (1892-1972)
El 17 de novembre
de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista
i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania.
Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa
família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent
teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà
en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari
en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta
ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest
mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del
periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per
l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir
propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la
qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes
més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de
Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de
la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador
i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer
amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting
socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes
Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al
mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat
a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de
Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i
la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego
Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat
a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El
desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el
primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors,
però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el
periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan
dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació,
fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes:
l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària,
el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi –en 1920 posà
a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–, els fets del Teatre
Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo!
dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions
feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat
a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué
agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat
Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels
carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a
l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi,
simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a
la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes
conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de
diversos grups anarquistes, de Sorgiamo!
i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la «Marxa sobre Roma», s'engegà
el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i
l'acusació la portà l'advocat Oviglio –futur ministre de Gràcia i Justícia– i
Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on
el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i
son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que
confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre
de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28
dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per
instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es
donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti, L'Ordine Nuovo,
Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran
campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la
presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola
Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària
(CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes
que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio
l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que
l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial
innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que
no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb
ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8
d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué
empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a
l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué
l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se
li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va
donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou
a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist
obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor
ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com
a contrari al règim, se li considerà «sospitós» en la seva targeta d'identitat.
El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a
la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure
obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació
econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a
l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de
Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de
1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana
anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners
el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant
la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i
Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista
clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera
de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia
feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions
clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la
província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà
assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions
de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere
clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser
nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la
reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés
Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i
el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946
va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre
autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora.
El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència.
El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de
Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya,
sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre
de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada
per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser
detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i
tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben
el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans.
El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la
direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant
de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué
en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés
Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de
membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el
grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre
les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les
lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de
la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la
«Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els
anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i
altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro
Togliatti, director del comunista Rinascita,
i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de
1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de
1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió
de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup
anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de
la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia).
---
El
jove Primo Bassi
---
Portada
del periòdic Sorgiamo! de l'1 de
novembre de 1922 sobre la condemna de Primo Bassi
---
Primo
Bassi amb la seva característica barba
---
---