---
Aladino
Benetti (1894-1946)
El 3 de novembre
de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira
Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare
morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans
retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent
continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer
feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor
caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de
motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i
s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà
en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte
bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però
posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes
oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El
febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia).
Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions
anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va
ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit «menjador obrer» a la
plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de
reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren
els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí,
intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la
continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per
tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de
Transport Marítim «Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un
dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que
estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això,
el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a
l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del
Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir
la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant
empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat
feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano,
etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va
impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes
epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933
mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb
la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució,
tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que
el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva
«perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir
una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a
tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí
traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit
en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades
circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i
finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos
treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società
Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a
prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que
patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10
de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo,
Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les
autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva
perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de
concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva
constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí
traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment,
als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins
a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la
batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors
del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva
secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector
confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per
la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi,
de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que
tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser
nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós
arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que
es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva
militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de
promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de
març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el
9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb
Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della
Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.
---
Aladino
Benetti
---
Aladino
Benetti
---
Aladino
Benetti (tercer per la dreta de la fila del mig) amb un grup de confinats a
l'illa de Lipari (1927)
---
Capçalera
de L'Amico del Popolo que fundà però
que no pogué veure
---
---