---
Silvio
Biscàro (1901-1978)
El 24 de gener de
1901 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) el periodista i militant anarquista Silvio
Fernando Biscàro –el segon nom també citat Ferdinando.
Sos pares es deien Giulio Biscàro i Barbara Mengazzi. Després de fer estudis
primaris, cap el 1905 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia).
En 1915, davant la Gran Guerra, va prendre posicions intervencionistes.
Posteriorment s'acostà als cercles socialistes juvenils i freqüentà
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), con conegué Mario Orazio Perelli,
Antonio Pietropaolo i altres anarquistes. En 1919 va ser fitxat per les forces
de seguretat i en aquesta època, en la qual ja formava part de manera
definitiva dels cercles anarcoindividualistes milanesos, va tenir els primers
problemes amb la llei. Treballador mecànic a la fàbrica Isotta-Fraschini de
Milà, el juny de 1920, durant una vaga, va ser detingut juntament amb altres
anarquistes. Empresonat en diferents ocasions, en una d'aquestes declarà
«professar les idees anarquistes des de fa anys, però abominar de la violència».
Participà en les reunions celebrades a la Via Casale, on es va organitzar
l'atemptat al teatre Diana de Milà del 23 de març de 1921, i es va veure
implicat en les investigacions policíaques posteriors. Després de l'atemptat,
considerat per la policia com un dels autors materials del fet, es va refugiar
un temps, sembla, en el cercle del grup editor del periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria,
Itàlia) i més tard a Suïssa. El juny de 1921 va ser detingut, juntament amb
Giordano Ustori i Carlo Bianchi, a Mendrisio (Ticino, Suïssa) per haver passat
clandestinament la frontera per Arzo (Morbegno, Llombardia, Itàlia). Tancat a
Bellinzona (Ticino, Suïssa), aconseguí fugir-ne amb Giordano Ustori, però
ambdós van ser capturats dos dies després i portats a la Penitenciaria Cantonal
de Lugano (Ticino, Suïssa). El 15 de setembre de 1921 va ser extradit a Itàlia.
Acusat d'«associació criminal, ultratges i violència», va ser condemnat a sis
anys i tres mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. En 1925 va ser
amnistiat i començà a treballar d'empleat i fent algunes col·laboracions
periodístiques. Amb Augusto Micelli, fundà i dirigí el periòdic mensual Theatralia, prohibit a finals del 1927 perquè
desagradava el règim feixista. Al mateix temps col·laborà en les revistes Teatro i Pensiero di Bergamo. Posteriorment va acceptar la direcció d'un
setmanari propagandístic de l'abadia de Montecassino, però el prefecte de
policia de Frosinone (Laci, Itàlia) descobrí alguns articles antifeixistes seus
i va ser acomiadat. A partir de 1928 patí tuberculosi, malaltia que li va
provocar contínues hospitalitzacions. La nit del 5 de juliol de 1932 va ser
detingut per «activitats antifeixistes» i acusat d'intentar publicar el
periòdic clandestí Lo Studente.
Després de tres mesos de presó preventiva, va ser alliberat amb una
amonestació. El 18 de maig de 1934 va ser detingut per la policia suïssa,
lliurat a les autoritats italianes i denunciat per «expatriació clandestina per
motius polítics»; processat a finals de juny d'aquell any davant el Tribunal de
Sondrio (Llombardia, Itàlia), es va defensar afirmant haver creuat la frontera
involuntàriament mentre esquiava enmig d'una tempesta de neu. L'octubre de 1934
obtingué el passaport per motius d'estudi per a visitar el Museu Britànic i
marxà cap a Londres (Anglaterra), on va romandre fins a principis de 1935,
moment en el qual es traslladà a Versalles (Illa de França, França), on va
romandre més de quatre anys. A França va mantenir contactes amb nombrosos
antifeixistes (Francesco Fausto Nitti, Carlo Rosselli, etc.) i freqüentant
durant un temps les reunions del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i
Llibertat), abans de ser marginat per donar «informació no massa favorable des
del punt de vista antifeixista». En aquesta època treballà de corrector de
galerades del diari Ce Soir i va
publicar el llibre en el qual havia treballat els anys anteriors titulat Roma o Mosca? En 1937, «en consideració
al seu grau de perillositat», va ser inscrit en el registre policíac de
fronteres i a l'ambaixada italiana a França, on va ser definit com un actiu
militant del «Partit Socialista Massimalista», però que n'havia estat expulsat
per «boig i perillós per als companys». L'estiu de 1939 retornà a Itàlia i va
ser detingut a la frontera. Confinat a Limosano (Molise, Itàlia) per cinc anys,
posteriorment va ser tancat a la presó de Campobasso (Molise, Itàlia). Després
de la caiguda del feixisme, fou director del diari de la Federació Marítima i
vicesecretari del Partit Socialista
Italià d'Unità Proletària (PSIUP) de Nàpols (Campània, Itàlia). En aquesta
època col·laborà en Sempre Avanti!.
En acabar la II Guerra Mundial, retornà a Milà i va ser periodista fins el
1968, quan abandonà la direcció del setmanari ABC. En 1967 havia publicat l'assaig L'inconformista i en 1973 va ser reeditat la seva obra Roma o Mosca?, sota el títol La coesistenza impossible i amb un prefaci
de Franco Catalano. Silvio Biscàro va morir l'11 d'octubre de 1978 a Milà
(Llombardia, Itàlia).
---
Silvio
Biscàro
---
Notícia
de l'extradició de Silvio Biscàro publicada en el diari parisenc La Lanterne del 16 de setembre de 1921
---
Fitxa
policíaca de Silvio Biscàro (1937)
---
L'inconformista (1967)
---
La coesistenza impossible
(1973)
---
---