---
Amerigo
Boccato (1892-1978)
El 16 de juliol de
1892 neix a Piracicaba (São Paulo, Brasil) el fotògraf anarquista i
antimilitarista, i posteriorment comunista, Amerigo Boccato, conegut com a Mérico Canarin. Sos pares, Angelo
Boccato (Canarin) i Elvira Renesto, anarquistes
seguidors d'Andrea Costa, havien emigrat al Brasil en 1885 com a conseqüència
de la repressió desencadenada arran de la gran vaga jornalera coneguda com «La
Boje», i posteriorment retornaren a Itàlia. Amerigo Boccato es guanyava la vida
fent de mecànic a Venècia (Vèneto, Itàlia) i aconseguí una important cultura
autodidacta. Antimilitarista destacat, durant la Gran Guerra, amb altres
companys (Pietro Beccari, Vittorio Fabbris, etc.), creà el Circolo Sociale (CS,
Cercle Social) al barri venecià de Cannareggio, on palesà el seu antibel·lisme
en reunions públiques al costat de les dones dels soldats enviats al front. En
aquesta època col·laborava en el periòdic socialista Lotta. El 24 de desembre de 1917, «pel seu grau de perillositat i
pel bé de la seguretat de l'Estat», va ser confinat a l'illa de Lipari,
juntament amb altres cinc companys, per «tasca derrotista consistent a enviar
pamflets i fullets de contingut anarquista als soldats combatents». El gener de
1919, quan encara estava confinat, va ser absolt, però va ser sotmès a una
vigilància especial acusat de «danys i incendi dolós». L'abril de 1921 va ser
detingut sota l'ordre del Tribunal de Rovigo (Vèneto, Itàlia) i condemnat el 20
d'abril de 1922 a un any de reclusió per haver disparat armes de foc en una
topada amb un escamot feixista a l'avinguda de la Stazione. El juliol de 1924
va ser traslladat a Chioggia i posteriorment a Cavarzere, ambdues poblacions
del Vèneto italià. El 4 de juliol de 1927 va ser novament detingut sota la
sospita de ser l'autor d'uns dibuixos i emblemes (falç i martell) a parets d'edificis
d'Adria (Vèneto, Itàlia), però va ser alliberat sense càrrecs per ser
considerat anarquista i no comunista. El 20 de desembre de 1930 obrí un estudi
fotogràfic («La Modernissima») a l'Strada Grande d'Adria i posteriorment un
altre, amb el mateix nom, a Cavarzere. Segons les autoritats policíaques, «sempre
va professar les idees anarquistes, però sense fer-ne propaganda». En 1931, arran
de la detenció i condemna a mort de l'anarquista Michele Schirru per haver
atemptat contra Benito Mussolini, la vigilància a la seva persona es va
intensificar, patí un escorcoll domiciliari i el seu nom va ser inscrit en els registres
de la policia de fronteres. El 24 de juliol de 1935, durant un escorcoll a la
seva botiga de fotografia per part dels carrabiners, se li va segrestar documentació
mecanografiada compromesa i publicacions subversives, com ara l'Almanacco Socialista per a 1919 i el
fullet anarquista Lettere ad un
socialista, de Luigi Fabbri. Estava casat amb Paolina Cavazzini, amb qui
tingué 14 infants (Euterpe, Eolo, Esperina, Espero, Elio, Anita, Nirvana,
Proteo, Fiamma, Mirta, Sergio, Katia, Miki i Ili), tres d'ells (Eolo, Elio i
Espero) també destacats militants anarquistes i lluitadors antifeixistes. El 9
de maig de 1936 es negà a abandonar el Teatro Comunale d'Adria quan, entre el
primer i el segon acte d'una opera lírica que es representava, es va suspendre
l'espectacle i tots els espectadors es van veure obligats a sortir a la plaça
Cavour per a escoltar un missatge radiofònic de Benito Mussolini anunciant el
final de la guerra colonial, l'annexió d'Etiòpia i la proclamació de l'Imperi.
Portat a la presó de Rovigo, va ser, a causa de la seva invalidesa de guerra i
ser pare d'una família nombrosa, només amonestat per dos anys, per «haver
manifestat una actitud contrària a l'acció dels poders de l'Estat i donar lloc
a un accident pertorbador per a l'ordre públic en un moment de gran solemnitat
nacional». Interrogat pel comissari local de la Seguretat Pública, es va defensar
afirmant que havia estat bufetejat per un membre del Partit Nacional Feixista
(PNF). En 1937 l'amonestació va ser indultada pel cap del Govern en ocasió del
naixement del príncep Víctor Manual. El maig de 1940 el seu domicili va ser
escorcollat per enèsima vegada. Invàlid de guerra per la seva tuberculosi
pulmonar contreta durant el servei militar, rebia una pensió de cinquena categoria.
Després de la II Guerra Mundial, retornà a Adria amb sa família i s'afilià al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI). En 1958 es traslladà a Settimo Torinese i
posteriorment a Gabiano i a Castellamonte, totes poblacions del Piemont italià.
Amerigo Boccato va morir el 14 de desembre de 1978 a Adria (Vèneto, Itàlia),
població a la qual havia retornat feia poc.
---
Amerigo
Boccato
---
Amerigo
Boccato i una gran part de sa família a Adria
---
Amerigo
Boccato (1976)
---