---

François Bonnaud (1896-1981)

El 8 de maig de 1896 neix a Angers (País del Loira, França) el socialista, comunista i, després, anarquista i anarcosindicalista François Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat erròniament d'altres maneres (Bonneau, Bonnot, etc.). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud, ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà ell i sa mare. Entre 1907 i 1916 es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la granja d'uns oncles. El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV Regiment de Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França), on entrà en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la mà del periòdic La Vague, i en 1919 va ser desmobilitzat; aquesta experiència bèl·lica el vacunà definitivament de tot patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la «Companyia París-Orleans» de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de maig de 1920, fet pel qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre, s'adherí al Comitè per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa. Ben aviat va ser nomenat secretari de la secció socialista de Saint-Lô (Normandia, França) i continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels Ferroviaris. Entre juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer a la fusteria «Le Meuble Massif» i a la fàbrica de productes químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) del departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es casà. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, durant un temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però ràpidament l'abandonà, rebutjat tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de 1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del periòdic L'Anjou Communiste, on defensà el sindicalisme revolucionari. El novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i retornà a «Le Meuble Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat del Moble. En plena escissió confederal, fou un dels fundadors de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà per la tendència anarcosindicalista de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés Confederal de la CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a Sant-Etiève (Arpitània), on representà els sindicats del Moble, de l'Alimentació i dels Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou secretari-tresorer de la Unió Departamental Unitària (UDU) del departament de Maine i Loira i del llibertari Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923 fou el tresorer del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any següent a la Unió Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8 d'abril de 1923 els comunistes obtingueren la majoria, però ell en restà secretari fins l'expiració del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble fins al 1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del comitè local de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Esdevingué la bèstia negra dels comunistes locals, però, així i tot, va ser proposat per formar part de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb la finalitat de «convertir-los», però ell, sabent el que l'esperava, preparà el seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida Mett. El 10 de març de 1928 deixà França amb tren amb els delegats de la CGTU i arribà a Moscou tres dies després. Hi restà un mes, assistint a nombroses sessions del congrés, però va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa companya Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne Montégudet i l'oposició llibertària clandestina, entre les quals es trobava la vídua de Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als barris obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta a la del seu hotel de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats estrangers. Passà clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes. Dix ans de pouvoir bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj Lazarévitch al seu retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928, redactà un llarg text («Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la dictature. Ce que j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire. Aquest escrit redoblà l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la repressió sobre Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929 Ghezzi va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La situació dins de la CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929 el Sindicat de la Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació, esdevingué autònom, situació que es mantingué fins a la reunificació sindical de 1936, restant Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar sobretot al pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1930 formà part de la Unió dels Propagandistes Antireligiosos (UPA). Amic d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres, organitzà diverses conferències promogudes pel grup anarquista d'Angers-Trélazé i, especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter auxiliar de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) a Veigné (Centre, France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la distribució de la correspondència a la petita localitat de Lublé (Centre, França). En aquesta època establa afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Flambeau. En 1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). Secretari del Sindicat de PTT, l'abril de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força Obrera. Jubilat, s'adherí a la Federació Anarquista (FA) i creà un comitè local dels obrers laics, esdevenint durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental d'Educació. François Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista, antimilitarista, pacifista, anticlerical, higienista i neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de 1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) –algunes fonts citen erròniament Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). El seu arxiu personal va ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al Centre d'Història del Treball de Nantes (País del Loira, França). Pòstumament, en 2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste (1896-1945). Du Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i 1945 perquè fos llegit per sa filla Jacqueline.

---

François Bonnaud a començament dels anys vint

---

Míting antibel·licista de François Bonnaud del 27 de gener de 1923

---

François Bonnaud amb sa companya i sa filla Jacqueline a mitjans dels anys trenta

---

François Bonnaud

---

Portada de les memòries de François Bonnaud

---

---