---
Ángel
Borda (1901-1980)
El 2 d'agost de
1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista
Ángel Borda. Quan tenia 14 anys començà a treballar en un forn rajoler fent maons
i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet,
en la qual morí un home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria
patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys,
començà a vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires. Aprengué
molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig
de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera «La Forestal», al Chaco,
on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades pagades per la
patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc.
Especialment prengué part en l'ocupació de la localitat de Barrancas (San
Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens
carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a
la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la seva
província d'Entre Ríos i treballà una temporada com a estibador al port de
Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses províncies i
ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe, Córdoba,
Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos
i linyeras –persones sense llar i
sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera gratuïta i
dormien on podien–, alhora que col·laborava en l'organització de sindicats. Durant
aquesta època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a Los
Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante, on des
de l'any següent animà la Unió Obrera Provincial (UOP). En 1929 fou un dels
fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat
d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich i Ángel Medina, aconseguí convèncer
els companys per comprar un terreny on s'edificà el local del Sindicat de
Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el centre de les reunions obreres de
la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito Olivera i Ángel
Lestarpé, redactà i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del
grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la Biblioteca Popular
«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder.
També fou membre de la cooperativa fornera «La Sindical», administrada durant
els seus tres últims anys de vida per ell, en representació del SOP, i per
Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació
Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al voltant de
setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor
del seu òrgan d'expressió Avance
(1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer
«Esfuerzo», que realitzà nombroses actuacions i en el qual participaren
nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto García, Danilo Romero,
Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando
Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración García,
Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada
dels anys vint i trenta participà activament en diverses campanyes de
solidaritat, especialment en les de suport de Simón Radowitzky, executor del
cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers
rajolers de San Martín i fent costat la Revolució espanyola. Cap al 1940
s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on s'integrà en la Federació
d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat membre del
seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del periòdic
anarcosindicalista Solidaridad Obrera,
que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop militar de
juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en fundació de la revista
anarquista Reconstruir, dirigida per
Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes navals
durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos militants
detinguts. En 1951 participà en la fundació de la Federació Llibertària
Argentina (FLA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Acción Libertaria. També fou un dels animadors del Comitè d'Enllaç
Sindical (CES) i del periòdic Resistencia.
Durant sa vida participà en la creació de clubs esportius, biblioteques,
periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en infinitat de remotes
poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses detencions (1944,
1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons infantils, a més
de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir el 12 de març de
1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat.
Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir publicà un recull dels seus
textos sota el nom de Perfil de un
libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia sindical
de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari de paraules del lunfardo i modismes del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak estrenà una pel·lícula basada en les
seves experiències, Que vivan los crotos,
en la qual intervingué en la redacció del guió Libertad, companya de Borda.
---
Ángel
Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)
---
Ángel
Borda (1977)
---
---