---
Francesco
Cacozza (1851-1931)
L'11 de maig de
1851 neix a Fiumefreddo Bruzio (Calàbria, Itàlia) l'anarquista individualista i
propagandista llibertari Francesco Cacozza –citat sovint erròniament com Cocozza–, conegut com Don Ciccio. Sos pares es deien Nicola
Cacozza, antic empleat ferroviari, i Rosa Iorio. Després de fer els estudis
primaris, va marxar de la llar familiar. Membre de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), esdevingué com son pare ferroviari. S'instal·là a Nàpols,
després d'aconseguir una feina com a cap d'una estació de la ciutat. En 1880
fundà amb Luigi Felicò i Francesco Saverio Merlino Il Grido del Popolo. El 3 de gener de 1881 va ser detingut, amb Merli
i altres companys, per «conspiració i atemptat contra la seguretat de l'Estat»
després d'haver participat en una manifestació contra la visita reial a Nàpols.
El 25 de febrer de 1882 va ser posat en llibertat, però va ser acomiadat per motius
polítics de la feina i hagué de sobreviure com a venedor ambulant. Quan Andrea Costa
es decantà per «legalisme», el 30 d'abril de 1882 signà, amb Luigi Alvino i
Luigi Felicò, un document de trencament amb Francesco Saverio Merlino i demanà
a Carlo Cafiero que encapçalés el moviment anarquista a Nàpols. Reincorporat
als ferrocarrils, a principis de 1887 va ser un dels promotors del grup
«Humanitas» i responsable d'un full del mateix nom, que volia arreplegar les
diverses sensibilitat anarquistes d'aleshores, tot i la seva hostilitat cap els
«organitzadors». L'agost de 1887 abandonà la redacció d'Humanitas, que s'havia decantat cap a posicions moderades, i fundà
amb Giovanni Bergamasco i Luigi Felicò el Cercle Comunista Anarquista «Il
Lavoratore», que publicava Il Demolitore,
periòdic que passà a dirigir fent apologia de l'individualisme radical. El 12
de febrer de 1889 es va casar amb una hereva, es va acomiadar de la feina i
passà a viure a Vietri di Potenza (Basilicata, Itàlia), des d'on visitava
sovint Nàpols i es mantenia en contacte amb els companys. L'1 de maig de 1891
va ser detingut, però va intensificar la seva activitat propagandística i
col·laborà amb La Croce, que començà
a publicar-se en 1892 a Nàpols. A finals d'abril de 1892, abans del «Primer de
Maig», va ser detingut preventivament com a mesura de «seguretat pública». El
maig de 1896 s'establí de bell nou a Nàpols i en 1897 entrà a formar part del
grup «Carlo Cafiero», encapçalat per Michele Acanfora. Poc després, entre el 5
i el 14 de setembre de 1897 publicà, amb Francesco Del Giudice, dos números
únics del periòdic Il Turbine, però
va ser denunciat per «violació de la llei de premsa». Posteriorment, amb
Francesco Del Giudice, intentà reunir els companys dividits per la
col·laboració amb els socialistes en la campanya contra el domicili forçat i
obtingué la fusió de les dues publicacions anarquistes que s'editaven a Nàpols:
Il Turbine i L'Affamato. El març de 1898 signà el manifest en solidaritat amb
Errico Malatesta i els redactors de L'Agitazine,
aleshores empresonats, i va ser detingut arran dels disturbis esdevinguts el
maig d'aquell any. Jutjat el juny de 1898, posà en qüestió la legitimitat del
tribunal i es negà a defensar-se, essent condemnat a dos anys de presó per
«incitació al delicte». Aconseguí la llibertat gràcies a l'amnistia del 4 de
gener de 1899 i va ser amonestat formalment. L'1 de novembre de 1902 es va
embarcar com a infermer al vapor Canadà
amb destinació cap a Nova York (Nova York, EUA). El 18 de febrer de 1904
reaparegué de bell nou amb un article publicat en el periòdic milanès Il Grido della Folla, fet que li va
comportar una condemna de quatre mesos i mig de presó. Un cop lliure, va fer
una gira de conferències per la Ligúria i la Toscana amb Gustavo Telarico. El
juliol de 1905 passà a dirigir l'efímer L'Iconoclasta.
El 12 de juny de 1906 s'introduí a la Cambra dels Diputats per a insultar el president
Giovanni Giolitti. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 assistí al Congrés
Nacional Anarquista, que se celebrà a Roma (Itàlia), on es declarà «anarquista
individualista». En 1908, amb Carlo Melchionna i Ciro Petrucci, va fer propaganda
entre els llogaters dels districtes populars, reunit en Lligues de Resistència,
creant seriosos problemes a la Societat del Sanejament, que no va poder portar
a terme els desnonaments. A partir d'aquí entrà en una cadena de detencions
breus i repetides, però que no el desanimaren. Participà activament en les agitacions
contra la pujada del cost de la vida, distribuint sempre fulletons amb escrits
seus. En 1909 signà amb Gennaro Mariano Pietraroja un fullet denunciant els
«Fets de Sinopoli» (Calàbria, Itàlia), on carrabiners havien matat uns
manifestats desarmats. El 5 de juny de 1909 passà a dirigir el periòdic La Plebe, que durà fins el 30 de març de
1910. En aquesta època vivia, per evitar pagar lloguers i no sotmetre's a
escorcolls policíacs, en una barraca construïda per ell al Vesuvi, anomenada
«Nido Libero» (Niu Lliure), i era molt popular entre la classe obrera, que
valorava la seva generositat i coherència. Tot i estar vigilat, el 14 de juny
de 1913 aconseguí entrar de bell nou al Parlament, aquesta vegada vestit de
sacerdot, però va ser detingut abans que comencés el debat. El 9 de juny de
1914, quan esclataren els disturbis de la «Setmana Roja» a la ciutat, encapçalà
les manifestacions, l'assalt a l'estació ferroviària i els durs enfrontaments
als carrers fins al 10 de juny quan va ser detingut amb Domenico Aratari i
Carlo Melchionna. Recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 3 de gener de
1915 i en els actes del «Primer de Maig», parlant davant els treballadors,
prengué partit per la neutralitat a ultrança davant la Gran Guerra, fet pel
qual va ser denunciat com «derrotista subversiu». El 24 de maig de 1916,
aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut mentre
incitava els obrers a lluitar per la pau. El 24 de febrer de 1917 tornà a
empresonat arran de les manifestacions contra la carestia de la vida i el 18 de
juliol d'aquell any, durant la vaga general de la metal·lúrgica, va ser
novament detingut per un manifest que incitava a la desobediència i a la guerra
civil i va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 25 de març de 1918 recobrà
la llibertat i reprengué les seves activitats, organitzant la Lliga de
Resistència dels Llogaters, que el 4 de maig de 1919 organitzà una gran
manifestació. El 28 de desembre d'aquell any va ser empresonat per un delicte
d'impremta i per «instigació a l'odi entre classes socials». Després de
recobrar la llibertat gràcies a una amnistia, el 29 d'abril de 1920 es dirigí
als obrers metal·lúrgics en vaga. En aquesta època milità amb Carlo Melchionna
i Gennaro Mariano Petraroja en «Libero Pensiero». El maig de 1922, per unir els
militants encara actius, fundà amb Armido Abbate i Carlo Melchionna, el grup
«Prometeo», que trenca amb Giuseppe Imondi i s'adherí a la Unió Anarquista
Italiana (UAI). El règim de Benito Mussolini no el va intimidar i va desafiar
reiteradament la violència dels escamots feixistes, distribuint propaganda
davant el Palazzo Montecitorio de Roma (16 de febrer de 1922), quan va ser
detingut després de llançar fulls anarquistes al Saló del Parlament abans d'un
discurs de Giuseppe Di Vittorio (30 de maig de 1923), o en denunciar el nou
règim triomfal després de l'assassinat de Giacomo Matteotti (22 de desembre de
1924). Vell i aïllat, lluità al límit de les seves forces i en 1927 va ser
sotmès a una advertència formal. Francesco Cacozza va morir desemparat i en la
misèria el 24 de desembre de 1931 en un hospici per a pobres de Nàpols
(Campània, Itàlia).
---
Francesco
Cacozza (Don Cicco)
---
Notícia
de la detenció de Francesco Cacozza apareguda en el diari de Laval La Mayenne del 10 de maig de 1904
---
Notícia
de la condemna de Francesco Cacozza publicada en el diari parisenc La Presse del 19 de juny de 1906
---
Notícia
de la detenció de Francesco Cacozza apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juny de 1913
---
Notícia
de la detenció de Francesco Cacozza publicada en el diari parisenc L'Univers del 16 de juny de 1913
---
Notícia
de la detenció de Francesco Cacozza apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 17 de
juny de 1913
---
Notícia
sobre Francesco Cacozza apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 31 de gener de 1914
---
Notícia
de la condemna de Francesco Cacozza apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 20 d'abril de 1918
---
Notícia
de la condemna de Francesco Cacozza publicada en el periòdic de Buenos Aires Culmine del 20 d'octubre de 1927
---
---