---
Ginés
Camarasa García (1898-1972)
El 23
de novembre –el certificat de defunció cita
erròniament el 20 de novembre– de 1898 neix a Villena (Alt
Vinalopó,
País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista Ginés Camarasa García,
conegut també sota el
pseudònim de Felipe
Martínez Pérez.
Sos pares es deien Francisco Camarasa Hernández, jornaler, i Virtudes
García Navarro. Fill
d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan
tenia nou anys
començà a treballar de cadiraire al taller d'un
oncle seu i amb 14 anys
s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta
agrupació conegué l'anarquista Enrique
Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari.
En 1913 Guardiola
farà que la societat «La Prosperidad»,
en la qual militava Camarasa, es decanti
pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions
laborals i
econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any
següent passà a un altre
taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina
definitiva i de la qual
esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a
Barcelona (Catalunya) –segons alguns
després d'agredir amb una maça el propietari de
l'empresa on treballava per
haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat
de la Fusta de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919
en la vaga de «La
Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920
va ser cridat a
files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta
illa contactà amb
nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons,
Joaquim
Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com
pogué els companys llibertaris
(Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín
Simó, etc.) que es trobaven desterrats
a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué
en la creació de l'Ateneu
Racionalista i, l'any següent, de la societat «La
Solidaridad», ambdós
tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys
(Enrique
Guardiola, José Salinas, els germans
Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro
Pujalte,
etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista
«Humanidad Libre». El 5 d'abril de 1924 es casà a Villena amb Francisca
Camús Valdés, i un cop vidu, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.
En
1927 assistí a la reunió fundacional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de
Rivera, marxà a Elda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una
subscripció
pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar
lleugerament al front
en una disputa José Cañizares, president de la
Casa del Poble de Villena. Després,
a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent
Romero, membre destacat dels
comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la
proclamació de la II República
espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i
l'abril de 1934 ocupà
la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop
feixista de juliol de
1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins
i l'agost d'aquell
any retornà a Villena, on s'encarregà
d'importants tasques confederals:
president de la CNT (1936), president de la Comissió
d'Assistència Social del
Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la
Indústria del Moble
Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de
l'Ajuntament de
Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la
Secció de Defensa del
Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València.
En 1939, amb el triomf
franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp
d'internament
d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué
amagat fins l'octubre de
1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el
nom de Felipe Martínez
Pérez i muntà un taller d'ebenisteria,
que amb el
temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta
ocupà la secretaria
de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro
presos
durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al
1957. Durant aquests anys
(1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les
agafades confederals i
establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco
Ponzán Vidal. Durant els
difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i
Eduard Josep Esteve, creà un
Comitè Nacional provisional de la CNT, que
encapçalà entre 1958 i el febrer de
1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat
perquè havia estat agafat
en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes
desconeixien la seva
importància orgànica. En 1962, arran d'una
important agafada, es va veure
obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a
València i a Madrid, però, al
contrari que Torremocha, no passà a França i es
mantingué amagat un parell
d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona
i l'any següent fou
novament detingut. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical
Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. Finalment acabà malalt de Parkinson i una
mica descentrat. Ginés
Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 d'una crisi cardíaca al
seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc de la ciutat.
---
Ginés
Camarasa García
---
Notícia
dels fets de Villena publicada en el periòdic de Cadis El Noticiero Gaditano
(22 de març de 1928)
---
Requisitòria judicial
de Ginés Camarasa apareguda en La
Vanguardia (18 de maig de 1949)
---
---