---
Tomás Cano Ruiz
(1901-1986)
El 13 d'octubre de 1901 –segons algunes fonts
el gener de 1900– neix a La Unión (Múrcia, Espanya) el periodista, mestre
racionalista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Tomás Francisco
Cano Ruiz, també conegut com Atea. Fou membre d'una coneguda molt humil
família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Benjamín, Vicente i
Juan. En 1915 començà a col·laborar amb el periòdic anarquista El Rebelde
i l'any següent durant unes vacances a Melilla, conegué Rueda i Paulino Díez,
essent expulsat per les autoritats militars de la plaça africana. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1918 participà en la Campanya
Nacional de Propaganda Anarquista a Múrcia. El desembre de 1919 assistí al II
Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia) a Madrid. Entre 1919 i 1920 visqué a
Barcelona, on milità en la CNT i en la Federació Nacional de Grups Anarquistes
(FNGA). En aquesta època va fer mítings amb Salvador Seguí i formà part –amb
Simó Piera Pagès, Josep Molins, Andreu Nin i Gener Minguet– del Comitè
Nacional clandestí de la CNT, però fou detingut gairebé immediatament. També en
1920 assistí a un acte antirepressiu amb la socialista Unió General del Treball
(UGT) a Granada. El 28 d'octubre de 1920 va ser detingut en qualitat de delegat
de la CNT del barri barceloní de Gràcia amb segells, carnets confederals i
documents. Per guanyar-se la vida feia, en aquest període, de forner a
Barcelona. El 28 de maig de 1921 va ser detingut al Sindicat Únic del Ram de la
Construcció de Barcelona, clausurat aleshores per les autoritats, en qualitat
de membre de Comitè Pro-Presos, amb segells, rebuts de cotitzacions i textos i
fullets subversius. Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 participà en la
Conferència de Saragossa. Aquest any va fer mítings amb Ginés Ros per la zona
del llevant peninsular. Per aquest temps va ser requerit per diversos jutjats
de Barcelona i de València per delictes d'estafa. El 16 de novembre de 1922,
arran del robatori de 66.900 pessetes al caixer i a uns empleats de la
Companyia Arrendatària de Tabacs a València aquell mateix dia quan pretenien
ingressar els diners al Banc d'Espanya, va ser detingut amb Vicente Altamira i
José Miró Lázaro acusats d'haver perpetrat aquest delicte i de pertànyer al
grup d'acció «Brazo y Cerebro» de València. Sense judici, va ser tancat un
temps i sortí en llibertat provisional. En aquests anys col·laborà en Alba
Social, Redención y Estudios. En 1927 participà en la
fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i, amb Pedro Vargas, en una
campanya exigint llibertats públiques (Alzira, Burriana, etc.). El 29 de
novembre de 1928 començà el judici per l'atracament a mà armada de novembre de
1922, considerat l'últim judici de l'època del pistolerisme. A ell, a José
María Tadeo Navarro i a Francisco García García, se'ls demanà 12 anys i un dia
de cadena temporal per atracament, més sis mesos i 250 pessetes de multa per ús
il·lícit d'armes; a Eustaquio Teruel Sánchez, sis anys i un dia de presó major;
i a Manuel López Rigel, nou anys de presó correccional. El 27 de novembre de
1928 la sentència el condemnà a 10 anys de presidi major per atracament i a dos
mesos i un dia per ús de nom fals, a més d'indemnitzar amb 278.750 pessetes a
la tabaquera. En sortir de la presó s'exilià, amb sa mare, Maria Ruiz, i sos
germans, primer a París, on fou secretari de la Federació Anarquista del Sena,
i després a Alger. En 1930 tornà a Barcelona, on dirigí Tierra y Libertad.
En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera, publicació que més tard, amb
Felipe Alaiz, dirigí. El 5 de juliol de 1931 participà en un míting anarquista
al Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzat per CNT, amb Francisco Ascaso,
Santiago Bilbao, Mariano Durruti i Arturo Perera, per protestar contra la
carestia de la vida. En aquesta època va fer ocasionalment de professor a
l'Acadèmia Pestalozzi que dirigia Pilar Grangel. Durant la II República portà a
terme una intensa tasca periodística, faceta que compaginà amb la realització
de conferències i mítings. Entre maig i juny de 1931 assistí a la Conferència
catalana, on va proposar que la FAI fos convidada al proper congrés de la CNT,
proposició que va ser acceptada. L'agost d'aquell any participà, amb Joan
García Oliver i Gregorio Jover, en el míting pro presos realitzat al Palau de
les Arts Industrials de Barcelona. El 13 d'octubre de 1931 parlà, juntament amb
Ramón Acín i Antonio Martínez Novella, en un míting al Teatre Principal d'Osca
per celebrar la legalització d'aquest sindicat a la ciutat. Arran del Ple
Regional de Sindicats de Catalunya, celebrat a Barcelona entre l'11 i el 13
d'octubre de 1931, va ser nomenat membre del consell de redacció de Solidaridad
Obrera. El gener 1932, arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat, va ser
detingut amb la resta de membres d'aquest consell i fou tancat al vaixell
«Buenos Aires», per ser deportat amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso –amb
aquest dos organitzà una vaga de fam al vaixell i per la qual cosa van ser
separats a compartiments aïllats de la resta dels companys confinats– i molts
altres a Bata i a Fuerteventura fins al setembre. També en 1932 intervingué en
el míting de la FAI a Barcelona i en diversos actes celebrats a Alcoi i a Sant
Adrià de Besòs. Durant aquest 1932, amb Sebastián Ballesta, José Pastor,
Serafín Aliaga i altres, fundà les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Entre 1932
i 1934, amb son germà Benjamín, participà en l'Agrupació Pro-Escoles
Racionalistes d'Alacant i ambdós varen fer classes a les dues escoles
racionalistes que funcionaven en aquesta ciutat, la del carrer Mestre Marquès,
promoguda per l'Ateneu Llibertari d'Alacant, i la situada al barri de Sant
Gabriel, al voltant del Sindicat Ferroviari de la CNT i de les Joventuts
Llibertàries. El 9 de maig de 1933 resultà greument ferit, i un company seu
(Manuel Martínez Castellanos) mort, en un xoc amb la policia durant una vaga al
port d'Alacant, en el qual morí l'agent Vicente Aracil Cortés; d'aquesta topada
li quedà esguerrada la mà dreta. En 1934 va ser nomenat secretari del Comitè
Peninsular de la FAI. En 1935 formà part de la redacció de Liberación i
poc després va ser detingut a Alacant. També en 1935 entrà en el Comitè
Peninsular de la FAI, que va haver d'abandonar arran d'un nou tancament, i va
fer un míting a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un hospital
obrer. El 2 de juny de 1935 va ser detingut a Barcelona com a director del
periòdic La Voz Confederal, òrgan de la CNT i de la FAI, juntament amb
altres sis companys que treballaven a dues impremtes clandestines. El 18 de
novembre de 1935 participà en un míting d'afirmació confederal contra la guerra
a la Plaça de Toros de València, organitzat pels Sindicats Únics de la CNT, amb
Manuel Pérez Feliu, Pau Monllor, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del
cop militar feixista de juliol de 1936, el setembre d'aquest any representà la
FAI en el Consell Administració Municipal d'Alacant. Durant la guerra civil
milità a Múrcia i criticà duríssimament la fugida de Madrid del Govern
republicà i el governamentalisme confederal. Entre 1937 i 1939 dirigí el
periòdic Confederación. En 1937 va ser un dels representants d'«Els
Amics de Mèxic» a Alacant. El novembre de 1937 representà el Sindicat de
Professions Liberals d'Alacant en el Ple Regional de Llevant. En 1938 va ser
nomenat delegat del Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri
d'Instrucció Pública i Sanitat a Múrcia. Durant els anys bèl·lics també va fer
diversos mítings i conferències –Villarreal (1937), València (1937 i 1938),
etc. El 27 de gener de 1939 va ser elegit membre del Consell Municipal de
València per la FAI, en substitució de Benjamín Gregorio. Amb el triomf
feixista creuà els Pirineus. A l'exili ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica i dirigí publicacions. Durant els anys posteriors recorregué Amèrica i
després s'instal·là a París com a professor de castellà a Nanterre. Durant
aquests anys d'exili va defensar Indalecio Prieto i fins i tot s'afilià al
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), fets que van decebre força molts
companys encara que després corregís. En 1962 i 1971 va fer conferències a
París. En 1974 fou nomenat secretari de la Regional de Llevant de la CNT de
l'Exili. Instal·lat a Les Lilas, va fer conferències arreu. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, féu classes en escoles d'estiu a Múrcia. En 1983
s'establí a València i posteriorment a Múrcia. Trobem articles seus en
nombroses publicacions periòdiques, com ara Ação Directa, Adarga,
Aurora, A Batalha, Cenit, Le Combat Syndicaliste, A
Comuna, ¡Desperdad!, España fuera de España, Espoir, Estudios,
Los Galeotes, Liberación, Manha, Mujeres Libres, Nueva
Humanidad, Ruta, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera,
Tierra y Libertad, La Voz de las Artes Blancas, Umbral,
etc. Ajudà Manuel Buenacasa en la seva història del moviment obrer i col·laborà
en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. És autor de Nuestra
odisea en Villa Cisneros, Recordando a Antero de Quental, Recordando
a Francisco Giner de los Ríos, La FAI y los momentos actuales
(1937), El Cantón de Cartagena (1973), Binomio CNT-FAI. 19 de julio
de 1936 (1975, amb Eleuterio Quintanilla i Antoni García Lamolla), Homenaje
a Ferrer Guardia, fundador de La Escuela Moderna (1976), Cuestiones
ibéricas (c. 1977), La Commune de París (1871) (1977), Zarabanda
insular (1977), Doña Anastasia (1979), Memorial de Chicago
(1979), Miguel Bakunin. Su vida y su obra (1980), Homéricas
regionales (1981), Escuela de verano (1982), etc. Tomás Cano Ruiz va
morir l'agost de 1986 a Múrcia (Espanya). Al seu poble natal un carrer porta al
seu nom.
---
El jove Tomás Cano Ruiz
---
Tomás Cano Ruiz de gran
---
Una obra de les obres més conegudes de
Tomás Cano Ruiz
---
---