---
Arnaldo Cavallazzi (1878-1946)
El 5 de setembre de 1878 neix a Castel Bolognese
(Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista, sindicalista i resistent antifeixista
Arnaldo Cavallazzi. Sos pares es deien Raffaele Cavallazzi, destacat tipògraf
anarquista, i Maria Contoli, filla d'una família d'intel·lectuals (mossens,
historiadors, escriptors, etc.) molt coneguda. Ben aviat, seguint les passes de
son pare, s'integrà en el moviment anarquista del seu poble, com també farà son
germà petit Ribelle. Freqüentà l'Escola Tècnica de Faenza (Emília-Romanya,
Itàlia) i adquirí una formació política autodidacta mitjançant la lectura de
llibres i periòdics llibertaris. El 18 de març de 1897 s'enrolà voluntari en
l'exèrcit i va ser enviat al 78 Regiment d'Infanteria, aconseguint el grau de
caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre de 1899. De bell nou a Castel
Bolognese obrí la Tipografia Cavallazzi, que serà gestionada per diversos
membres de sa família en els anys següents. També començà la seva activitat
política, arribant a ser un dels anarquistes més destacats de la seva
generació, mantenint correspondència amb el moviment anarquista d'arreu
Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo,
de Gènova (Ligúria, Itàlia), i L'Agitazione,
d'Ancona (Marques, Itàlia), i rebia periòdics, fullets, circulars i impresos
anarquistes de la resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900 participà en totes
les reunions clandestines organitzades pel moviment anarquista local i en les organitzades
per la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran del clima
repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi de Gaetano Bresci en la
persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son pare i la resta de
militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel delicte
d'«associació sediciosa». El 4 de desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal
de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com la resta de companys, per
manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva impremta el pamflet
Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda
socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes denúncies i
processos. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou
detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son germà Ribelle
i Armando Borghi, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de
Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador
republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre
els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament
amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment del
carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del 23 de
novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a 25 dies de presó i
a 83 lires de multa. En aquesta època col·laborà en L'Aurora, de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre
de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista celebrat a Castel Bolognese. En
aquests anys també participà activament en la vida sindical de la seva ciutat i
en 1907 esdevingué president de la Lliga de Resistència dels Jornalers, que
s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors impulsors.
A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de la Lliga
de Paletes, majoritàriament anarquista. També assumí la vicepresidència, i
després la presidència, del Cos de Bombers Voluntaris, fundat el gener de 1909
a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909 deixà la
seva impremta a mans de son germà i creà la seva pròpia empresa de la
construcció, esdevenint una de les més importants del país, arribant a tenir
una vintena de treballadors. En aquesta època es casà i tindrà tres fills.
Entrà a formar part de comissions públiques municipals, amb un intent de
solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista Oreste
Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En 1914 s'oposà a la intervenció
italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els fets
revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja), de juny de 1914, va ser
empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files, organitzat una
important propaganda antibel·licista i manifestacions contra la guerra. Obligat
a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la Milícia Territorial
de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de gener de 1919 va ser llicenciat
amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat ferits. Durant
la immediata postguerra treballà gratuïtament pels desocupats, assessorant-los
al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com inscriure's i com rebre el
subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants anarquistes va fer que el
moviment es dividís generacionalment entre els joves i els grans i ell
encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini encapçalà el primer. Ambdós
participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a
Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 presidí el Congrés Nacional
de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya. L'arribada del
feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots els grups opositors.
El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans de guerra, va ser
acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents i es va veure
obligat a fugir del país un temps per mor als atacs feixistes. Després de
l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos escorcolls domiciliaris
per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes locals, a raó d'un
setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929. També va patir
algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un veí seu,
cap de la milícia, que li tenia especial animadversió. En 1927 va ser detingut,
juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de l'atemptat que
patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna. Aquests detinguts van ser
alliberats en petits grups les setmanes següents, però ell i altres cinc
companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i empresonats
immediatament a la mínima infracció. Aquesta advertència no va ser revocada
fins el juny de 1929, però així i tot va ser vigilat estretament fins la caiguda
del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades
(8 de setembre de 1943), col·laborà clandestinament en el grup animat pel Pare
Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els fugats dels camps de
concentració, els perseguits polítics i els insubmisos a l'exèrcit,
facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va ser detingut arran de
la delació d'un espia. En l'últim any de la guerra, sobretot durant l'hivern de
1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els alemanys prengueren com
a ostatge la població civil impedint l'evacuació, demostrà la seva capacitat de
sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de novembre de
1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un grup de socors enquadrat en la
Unió Nacional de Protecció Antiaèria (UNPA), que socorria els ferits que
sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant els
incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va ser ferit
en un peu per un tros de metralla. També salvà de la total destrucció l'Arxiu
Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de l'església de Sant
Sebastià, que patí un bombardeig. Participà en la reunió del Comitè Ciutadà i
posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de 1945
pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir l'ordre
púbic i afrontar les necessitats populars, assumint personalment la
responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el racionament de la població. El
4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del Consell
Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà a peu, sota els bombardeigs,
fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese, població aïllada de la
resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a aquella província
per poder participar en la distribució de queviures i de medicaments, empresa
que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial, representà els llibertaris en
el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional)
unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament en el rellançament
del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup Anarquista de
la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo
Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i
el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al Valor Civil en la
seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la població civil durant la
fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu nom.
---
Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)
---
D'esquerra a dreta: Ugo Costa, Arnaldo
Cavallazzi i Mario Santandrea (ca. 1914)
---
Arnaldo Cavallazzi
---
---