---
Aristide
Ceccarelli (1872-1919)
El 24 de març
–algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a Ceccano (Laci, Itàlia) el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també
conegut com Refrattario. Sos pares es
deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa
Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un
dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la
propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va
ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa
de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle
anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb
altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de
proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27
d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole
(Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la
colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de
1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va
ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En
1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda.
Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més
importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer
grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico
Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de
correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb
els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del
periòdic L'Agitazione, d'Ancona
(Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels
conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa
llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns
companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els
anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore
Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la
seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet
d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de
1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre
del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat
contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta
causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro
Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore
Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El
25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra
del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època
sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en
el renaixement de L'Agitazione,
embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona,
Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la
redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per
l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent
la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava
fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se
i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de
contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com
a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a
Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per
aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA,
Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que
agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en
1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno
(Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia
volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905
emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La
nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central
l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina,
l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un
dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els
grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El
19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi
Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista
Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un
míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en
l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la
mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En
aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà,
entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També
participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia,
i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou
tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la
necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i
posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il
Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de
novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra
del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la
Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol
de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar
el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de
1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro
Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquesta època lluità
activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del
comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la
secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de
febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del
periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran
de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la
pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en
el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els
promotors del nou periòdic anarcocomunista La
Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà
la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució
de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà
considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques,
mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a
suspendre la redacció i publicació de La
Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà
«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir
de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies
després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i
socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre
de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora.
En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo
Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico
di Ceccano, tribuno del popolo.
---
Aristide Ceccarelli
---
Aristide Ceccarelli
---
Aristide Ceccarelli
---
---