---
Raniero Cecili (1873-?)
El 3 de juny de 1873 neix a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano Raniero Cecili. Sos pares es deien
Luigi Cecili i Maria Trillini. Es guanyava la vida fent de bastaix i cap el
1895 entrà en contacte amb el moviment revolucionari d'Ancona. Va ser acusat de
participar, juntament amb Ercole Bernardelli i Silvio Maiolini, en un atemptat
amb dinamita contra el consolat francès el 16 d'agost de 1895, coincidint amb
el primer aniversari de l'execució de l'anarquista Sate Caserio. Fitxat com a
«perillós», va ser deportat a l'illa de Ponça per 10 anys, però el març de 1896
va ser absolt d'aquest delicte juntament amb sos dos companys. Mesos després,
el Tribunal Penal d'Ancona el condemnà a dos anys i set mesos de presó per
«associació criminal». La primavera de 1899 retornà a Ancona, moment en el qual
el moviment anarquista estava en plena efervescència en aquesta població
(judici contra Errico Malatesta, mobilitzacions contra la carestia de la vida,
naixement del periòdic anarquista L'Agitazione,
etc.). Integrat en la redacció de L'Agitazione,
en 1900 en va ser nomenat administrador, en substitució de Giò Batta Carboni,
que, en perill de ser detingut, havia fugit. A finals de 1900 patí dues
condemnes, una per «robatori» i una altra per «associació criminal», fet pel
qual quedà fora de joc durant més d'un any. Es casà amb Elvira Zucchi, amb qui
tingué tres infants (Spartaco, Caffiero i Carlo), els quals van ser educats de
manera completament diferent a la dels altres nins del seu entorn. Fitxat com
«intimidant i violent», el febrer de 1905 va ser ferit en un tiroteig entre bastaixos
del port. Quatre mesos després, va ser denunciat per «resistència a un
funcionari públic, incitació a l'odi de classe i temptativa de desordres» i
condemnat a 10 mesos de presó. El Tribunal d'Apel·lació li va reduir la pena a
dos mesos per «possessió il·legítima d'arma de foc». En sortir de la presó
visità Pietro Gori a Portaferraio, a l'illa d'Elba, on aquest es trobava molt
malalt de tuberculosi. En 1911 hi va tornar per al darrer comiat al poeta
anarquista en representació dels anarquistes d'Ancona. S'acostà al moviment
sindicalista i entrà a formar part de la Cambra del Treball d'Ancona, del
consell assessor de la qual fou membre en 1913. En 1914 va ser nomenat
vicepresident de la Federació de Bastaixos del Port, un dels pilars del
moviment anarquista local. Després dels fets de la «Setmana Roja» de juny de
1914, va ser processat per «incitació a la violència», però la sentència
d'agost d'aquell any l'exonerà per manca de proves. El 15 de desembre de 1914
va ser nomenat president de la Federació de Bastaixos del Port. L'agost de 1917,
en plena Gran Guerra, es posà a fer feina al port de Blaia (Aquitània,
Occitània), on a més de treballar en la descàrrega de carbó va dirigir la
cooperativa dels obrers italians. Després del conflicte bèl·lic retornà a
Ancona i va ser nomenat membre del comitè executiu de Correspondència de la
Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919, després d'un mes formant part
del comitè executiu de la Cambra del Treball, va dimitir a causa de la seva
detenció per «desordres» durant les reivindicacions engegades pel nou augment
dels preus. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on donà suport al
periòdic Umanità Nova, i a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia), on participà en el Congrés Nacional de la Unió
Sindical Italiana (USI). En aquesta època lluità per aconseguí el retorn
d'Errico Malatesta a Itàlia. El 28 de juny de 1920 va ser detingut sota
l'acusació d'haver confiscat armes dels bersaglieri
disposats a salpar del port d'Ancona cap a Albània. Com a membre del Comitè
d'Agitació Pro Víctimes Polítiques de la Cambra del Treball, el 6 d'octubre de
1920 demanà, des de les pàgines d'Umanità
Nova, la intervenció immediata a favor dels 500 empresonats a Ancona, els
quals havien començat una vaga de fam. En 1921 va ser novament elegit president
del comitè executiu de la Cambra del Treball i hagué d'afrontar les
problemàtiques qüestions de la postguerra (desocupació, encariment de la vida,
etc.). Davant l'avanç feixista, demanà la col·laboració de totes les forces
antifeixistes per enfrontar-se als escamots. Va fer costat la crida llançada
des d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) per l'acabada de crear Alleanza del Lavoro
(AdL, Aliança del Treball), per impedir l'avanç del feixisme mitjançant una
lluita eficaç, i va difondre a Ancona el «Manifest nacional» elaborat durant la
seva primera reunió d'abril de 1921. L'agost de 1922, davant els nous
esdeveniments, l'AdL va fer una crida a la vaga general, que va ser convocada a
Ancona, però no a la resta d'Itàlia. Obligat a fugir, s'establí a París
(França) com a exiliat polític i mantingué correspondència amb Errico
Malatesta. El desembre de 1930 va ser expulsat de França i es va refugiar, primer,
a Brussel·les (Bèlgica) i, després, a Barcelona (Catalunya). En 1934 se li va
revocar el decret d'expulsió francès i retornà a París, on va entrar en
contacte amb altres nombrosos exiliats llibertaris italians. En aquesta època
rebé el suport de la Lega Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). A començament de
1935 se li va decretar l'expulsió de França, juntament amb Virgilio Gozzoli,
Alfredo Perissimio i Guido Schiaffonati, fet pel qual es desencadenà una
intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè de Defensa Social
(CDS). El 5 de setembre de 1935, arran d'una denúncia del consolat italià de
París, va ser detingut, juntament amb Emiliana Cuzzoli, sa companya
d'aleshores, i Antonio Garbellini, per la policia de Saint-Denis (Illa de
França, França) sota l'acusació de «fabricació de moneda falsa»; jutjat per
l'Audiència del Sena, va ser condemnat a set any de reclusió i enviat a la
presó de Melun (Illa de França, França), on mantingué correspondència amb sa
família, la qual esperava la seva repatriació i que complís la pena a Itàlia.
En 1937, però, es va fracturar el fèmur dret i, com que no va ser ben curat,
degenerà en una greu infecció que li va provocar una semiparàlisi a les dues
cames. Són les últimes notícies que tenim de la seva persona. En 1940 es
trobava en una llista francesa d'«anarquistes perillosos» (Umberto Ceccotti,
Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti i Roberto Stanchi). Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
---
Notícia sobre la detenció de Raniero
Cecili i altres companys publicada pel diari parisenc La Croix del 21 d'abril de 1900
---
Raniero Cecili
---
Grup d'exiliats anarquistes italians
celebrant la «Setmana Roja» (París, 7 de juny de 1925).
Raniero Cecili és el del
centre assegut amb corbata Lavallière
---
Raniero Cecili
---
Notícia sobre l'expulsió de Raniero
Cecili i altres companys apareguda en el diari parisenc Le Journal del 23 de març de 1935
---
Notícia de la detenció de Raniero
Cecili publicada en el diari parisenc Le
Journal del 5 de setembre de 1935
---
Notícia de la detenció de Raniero
Cecili publicada en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 6 de setembre de 1935
---
---