---
Fanny
Clar (1875-1944)
El 17 de febrer de
1875 neix al IV Districte de París (França) la periodista i escriptora
feminista i anarquista, i després socialista, Clara Fanny Oliver –diverses
fonts citen erròniament el seu llinatge com Olivier–,
coneguda com Fanny Clar i que va fer
servir el pseudònim Francine. Néta
d'un communard, sos pares, òptics de
professió, es deien Guillaume Antoine Vincent Oliver i Estelle Blanche
Goulancourt. Casada amb el comptable Émile Jean Célié, el 21 de febrer de 1897
va tenir un fill amb ell, Jean Clare Guillaume Célié. En aquesta època vivia al
número 70 del carrer Batignolles de París. Posteriorment s'uní amb el
dissenyador i escultor Charles Louis Diligent (Raphaël Diligent), qui li va dibuixar algunes de les portades dels
seus llibres. En 1904 col·laborava en Le
Libertaire sota el pseudònim Francine
i entre 1910 i 1912 en Les Temps Nouveaux.
Va està molt lligada a Miguel Almereyda. També formà part de la Lliga
Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada en 1908
per Francesc Ferrer i Guàrdia. A partir del 21 d'agost de 1912 va escriure
setmanalment una crònica «femenina» per al periòdic La Guerre Sociale, sota el títol «Notre coin» (El nostre racó). Seguint
les passes de Miguel Almereyda, l'11 de desembre de 1912 anuncià en La Guerre Sociale la seva adhesió a la
socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i el novembre de
1913 entrà a formar part de Le Bonnet
Rouge. Organe de la défense républicane, de Miguel Almereyda. En 1913
col·laborà en el periòdic L'Équité de
Marianne Rauze. Durant la Gran Guerra va escriure textos pacifistes, fet pel
qual alguns la titllaren de «derrotista». A partir del 6 d'octubre de 1916
publicà un fulletó sentimental en lliuraments (La Rose de Jéricho) en L'Humanité.
Cap el 1920 s'establí amb son company Raphaël Diligent a Dampmart (Illa de
França, França), on la parella jugà un paper important en la Federació
Departamental de Sena i Marne de l'SFIO després de l'escissió sorgida arran del
Congrés de Tours d'aquell any. Mantingué estrets contactes amb periodistes
llibertàries, pacifistes i feministes com ara Alice La Mazière, Henriette
Sauret, Séverine, Madeleine Vernet, etc. Durant el període d'entre guerres,
juntament amb son fill, col·laborà en nombrosos periòdics feministes,
socialistes i sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), com
ara L'Action
Féministe, La
Bataille Syndicaliste, La Bourgogne
Républicaine, Floréal, Gil Blas, La Lutte sociale de Seine-et-Oise, Le Midi
Syndicaliste, Le
Peuple, Le Populaire, Le Travail de Seine-et-Marne, etc. Entre
1923 i 1925 fou secretaria de redacció de la segona sèrie del periòdic L'Ordre Naturel. Journal des Peuples. En
aquests anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes i llibertàries,
com ara Cahiers des Amis de Han Ryner,
Les Hommes du jour (1908-1913), La Mère Éducatrice (1917-1939), Notre Voix (1919-1920), L'Ordre Naturel (1920-1922), La Muse Rouge (1922-1926), L'En-Dehors (1922-1939), Le Semeur de Normandie (1923-1926), etc.
Novel·lista reconeguda, també conreà la poesia, el teatre i la literatura
infantil i en 1924 va ser admesa en la Societat de les Gents de Lletres (SGDL)
de França. També va col·laborà molt en premsa literària i comercial, moltes
vegades amb articles sobre art i femenins (L'Âge
Heureux, L'Avenir de Bougie, Comoedia, Le Courrier Européen, L'Éclair
de l'Ain, L'Ère Nouvelle, Le Madécasse,
Notre Voix, L'Oeuvre, Le Petit Journal
Illustré, Le Peuple de Bruxelles, Pour Elle, Le Soir, La Vague, La Vie Féminine, La Voix des Femmes, Vouloir, Vu, etc.). En 1932 vivia entre Orgerus
(Illa de França, França) i al número 27 del carrer Eugène Sue de París i en
1933 residia al número 3 del carrer Campagne-Première de París, el seu últim
domicili. Publicà el poema «Bouche-d’Or» en Almanach
de la paix 1934 (1933). En 1934 participà en un paper secundari en la
pel·lícula L'Atalante de Jean Vigo,
fill de Miguel Almereyda, amb qui tenia amistat, i ja havia participat l'any
anterior en el rodatge de Zéro de
conduite –son company Raphaël Diligent també participà en els dos films. Entre
les seves obres podem destacar Céline, petite
bourgeoise (ca. 1919), Les
mains enchantées (1924, 1939, 1946 i 1959), Les Jacques (1926) La
Maison des sept compagnons (1928 i 1947), Les trois souhaits de Babette (1928), Les trois biens du pauvre homme
(1928), La ronde de la maison. Livre de lecture courante pour le cours
préparatoire (1929) Vitivit et sa nichée. Histoire d’une famille de
pinsons (1931), L'appel de l'homme de l'usine, du chantier, manifeste
(1932), La colombe blessée (1932), L'enfant sans larmes (1932), L'île
aux épouvantails (1935), Nous allons jouer... Théâtre des petits dédié aux grands (1935), Sans rimes… non sans
raisons (1935), Dix-sept et un (1938) i Le jardin des mille
soucis (1939). Fanny Clar va morir el 20 de febrer –diverses
fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1944 al seu domicili del XIV
Districte de París (França) i va ser incinerada.
---
Fanny
Clar en L'Atalante (1934)
---
Necrològica
de Fanny Clar apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 25 de febrer de 1944
---
---