---
Emílio Costa (1877-1952)
El 21 de febrer de 1877 neix a São Lourenço (Portalegre,
Alentejo, Portugal) l'escriptor, professor, pedagog, maçó i propagandista anarquista
i anarcosindicalista Emílio Martins Costa, que va fer servir diversos
pseudònims (Demétrio, Jorge Pires, etc.). Fill d'una família
burgesa de petits industrials de caire liberal, sos pares es deien Boaventura
Costa i Angélica Martins Costa. Després de fer els estudis a l'institut local,
en 1896 s'establí a Lisboa (Portugal) per a estudiar a l'Institut Industrial,
on es va matricular al Curs Superior de Lletres. En aquests anys d'estudiant va
ser quan entrà en contacte amb els moviments socials, republicans i
intel·lectuals. La seva primera col·laboració en premsa fou al periòdic A Rua, on signà sota el pseudònim Jorge Pires, i amb José Duro fundà el
periòdic A Faísca. En 1897 signà el
«Manifest Acadèmic Republicà» i participà en la fundació del Centre Acadèmic
Republicà, ambdues propostes relacionades amb la Maçoneria Acadèmica. Quan
encara era estudiant entrà a formar part, amb Artur Augusto Duarte da Luz de
Almeida (Luz de Almeida), de la
Maçoneria Acadèmica i en la Carbonària Portuguesa, organització secreta
vinculada a la francmaçoneria republicana. El 19 de juliol de 1900 va ser
iniciat en la Lògia Núm. 214 («Montanha») de Lisboa, sota el nom simbòlic de Viriato, on va assolir el grau de
mestre. Fou un dels fundadors del diari O
Amigo do Povo (1901-1903), on sota el pseudònim Demétrio defensà les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En
aquesta època participà en la creació de la Federació Socialista Lliure (FSL) i
s'incorporà en la direcció del «Teatro Livre». Sense acabar els estudis, entre
1903 i 1909 es dedicà a viatjar arreu d'Europa (Bèlgica, França i Suïssa). Entre
1903 i 1907 estudià sociologia a la Facultat de Ciències Socials de la
Universitat Nova de Brussel·les (Bèlgica), on conegué Faria de Vasconcelos i fou
deixeble d'Élisée Reclus. A començament de 1906 es casà amb la belga Valentina
Harmon, amb qui va tenir un fill, David, el qual va morir el 5 de juliol de
1910. A París (França), entre 1908 i 1909, va ser secretari personal del
pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, participant en la creació de la
Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància i en tornar a
Portugal engegà la secció lusitana d'aquesta organització (Liga Internacional
para a Educação Racional da Infância de Portugal). En aquesta estada parisenca
col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Les Temps Nouveaux, La
Révolution, etc.) i posteriorment, quan esclatà la Gran Guerra, va fer
costat les posicions de Jean Grave i de Piotr Kropotkin contra l'hegemonia i el
militarisme alemanys, tot defensant la causa aliada. A França s'integrà en els
cercles de sindicalisme revolucionari i anarcosindicalista. Després del seu
periple europeu i de bell nou a Portugal, entrà a formar part del grup de divulgació
anarcosindicalista «Germinal» i participà en la propaganda antimonàrquica,
col·laborant en el periòdic republicà de Portalegre Intransigente. També entrà a formar part del grup d'educació
anarquista editor del periòdic A Era Nova
de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Arran del triomf de la República
portuguesa, a partir de l'1 de febrer de 1911 va ser nomenat agregat de legació
de l'Ambaixada portuguesa a Berna (Berna, Suïssa) i secretari particular de
l'ambaixador Guerra Junqueiro, però, després de la repressió desencadenada el
març de 1911 contra uns treballadors de Setúbal (Setúbal, Portugal), va
renunciar l'11 d'abril de 1911 i retornà a Portugal. En aquesta època s'integrà
en la redacció del periòdic A Capital
i posteriorment en O Século.
Divorciat de Valentina Harmon, es casà amb la mestra del Liceu Passos Manuel,
Maria Luísa Palma Lamy, amb qui va tenir dos infants (Adriana i Jaime). El 31
de desembre de 1911 en la inauguració de la Casa Sindical de Lisboa va fer la
conferència Acção directa e acção legal,
que l'any següent es va editar en fullet. En aquesta època, a més
d'incorporar-se en la redacció d'Intransigente,
començà la seva carrera docent. Entre 1911 i 1913 va fer classes al Liceu
Mouzinho da Silveira, a la Portalegre, i entre 1915 i 1919 al Liceu Passos
Manuel de Lisboa. Entre 1919 i 1921 ensenyà al Col·legi Estoril. La seva faceta
de professor també es va desenvolupar a l'Escola Comercial Ferreira Borges, a
l'Escola-Oficina Núm. 1 i a l'Escola Acadèmica. En 1921 fou un dels fundadors
de la Universitat Popular Portuguesa i aquest mateix any participà en el
Congrés Nacional d'Educació Popular, on va presentar la ponència «Os factores
dinâmicos da educação em todos os seus aspectos, e especialmente no ético». En
1925 intervingué en el II Congrés de l'Associació de Professors de Portugal i
ens va incorporar a l'Institut d'Orientació Professional, dirigit per Faria de
Vasconcelos, on va romandre fins a la seva jubilació en 1947. Aquesta tasca
pedagògica es va veure reforçada per la publicació de treballs sobre temes
educatius que va escriure per a diverses publicacions periòdiques (Ámanhã, O Asenalista, Atlântida, A Batalha, A Conquista do Pão, Cultura
Popular, Educação, Educação Social, Germinal, A Greve, Lúmen, A Luta, Novaj Horisontaj,
A Pátria, O Primeiro de Janeiro, Renovação,
República, Seara Nova, A Semana, A Sementeira, Terra Livre, A Voz do
Operário, etc.) i en nombroses conferències sobre política i metodologia
docents. Va traduir textos de destacats anarquistes, com ara Victor Griffuelhes,
Piotr Kropotkin, Hubert Lagardelle o Émile Pouget. Fou autor de diferents obres,
com ara É preciso a República?
(1903), A magna questão (1912), Ilusões políticas (1913), As mulheres e o feminismo (1928), Karl Marx (1930), Jean Jaurès (1931), Sindicalismo
independente (1931), Élisée Reclus.
Uma figura moral (1933), Ascensão,
poderio e decadência da burguesia (1939 i 1946), Aspetos sociais da orientação profissional (1942) i Filosofia Caseira. Pedagogias, educações,
políticas e outras curiosidades (1947), entre d'altres. Allunyat
progressivament de l'anarquisme, en els seus últims anys s'oposà amb vigor a
l'«Estado Novo». Emílio Costa va morir el 17 de juliol –algunes fonts citen el
17 de febrer– de 1952 a Mercês (Lisboa, Portugal) a conseqüència d'un atac
cardiovascular patit dos dies abans. Des de 1980 una plaça del seu poble natal
porta el seu nom.
---
Emilio Martins Costa
Emilio Martins Costa
Emilio Martins Costa
---
Emilio Martins Costa
---
---