---
Ernesto
Danio (1880-1966)
El 4 d'octubre de
1880 –algunes fonts donen dates distintes– neix a Pagani (Campània, Itàlia)
l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Ernesto Danio, conegut com U Spasaro i que va fer servir el
pseudònim Mario Duval. Cisteller de
professió, s'adherí al moviment anarquista de molt jove. El febrer de 1909 va córrer
el risc de ser amonestat per les autoritats per l'activa propaganda llibertària
que desenvolupà entre els obrers. En aquesta època va ser nomenant secretari de
la Lliga de Cistellers de Pagani. Es casà amb Giuseppina Aversa, amb qui tingué
tres infants (Luisa, Anarciso i Libero). Milità activament en la Cambra del
Treball de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on conegué l'obrera, 15 anys
més jove que ell, Emilia Buonacosa, i entre 1914 i 1915 van ser amants. En
1917, després de participar en una manifestació, va ser condemnat a tres anys
de presó. Es mostrà força actiu en l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920
va ser denunciat per difondre Umanità
Nova i fullets anarquistes. El gener de 1921 va ser acusat per un obrer,
implicat en un enfrontament amb feixistes, per tràfic d'explosius i va haver de
desaparèixer un temps. En aquests anys participà activament en la campanya en
suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti
condemnats a mort. El febrer de 1924, després d'haver complert cinc mesos de
presó per «falsificació documental», reprengué l'activitat sindicalista,
organitzant els obrers cistellers per al «Primer de Maig». L'agost de 1924
fundà a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso Tortora, dos exfeixistes
expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF), el «Sindicato Lavoratori
Apolitico» (SLA, Sindicat de Treballadors Apolítics). El 30 d'abril de 1925 va
ser detingut per propaganda de la vaga en ocasió del «Primer de Maig».
Denunciat per «possessió d'armes», en 1925 fugí cap a França. A París sembla
que reprengué la seva relació amb Emilia Buonacosa. El 28 d'abril de 1927 va
ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino (Campània, Itàlia) i va ser
empresonat quatre mesos. Un cop sortí de la presó, el 5 de novembre de 1928 va
ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de Lipari, on visqué de la venda
ambulant de gelats i gasoses. Un cop lliure, el 6 d'agost de 1932 tornà a Sant'Egidio
del Monte Albino on reprengué les seves activitats, pintant de roig alguns
vagons del ferrocarril i organitzant emboscades contra els feixistes locals. Fugint
de la repressió feixista, el febrer de 1933, després d'un temps a Suïssa,
s'exilià a París (França), on freqüentà la seu de la «Concentrazione
Antifascista» (Concentració Antifeixista) i entrà en contacte amb l'anarquista Emilio
Lussu. A principis de 1934 preparà, amb Pietro Foglio i Guglielmo Gennari, a
Barcelona (Catalunya) un atemptat a Itàlia contra Benito Mussolini en conxorxa
amb «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), però es van veure
obligats a renunciar-ne. S'establí a Tunis (Tunísia), però el 9 d'agost de 1934
va ser enviat de tornada a Marsella (Provença Occitània). El gener de 1935, desesperat
per la mort de son fill Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de
creuar clandestinament la frontera, pensà en el suïcidi i sobrevisqué gràcies a
l'ajuda de Carlo Rosselli i altres companys. Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo
Gennari i Vincenzo Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que
finalment fracassà a causa d'una detenció. L'abril de 1935 va ser detingut a
Grassa (Provença, Occitània) sota el nom de Mario
Duval i va ser expulsat de França. Després d'un temps a Barcelona, s'establí
a Gandia (Safor, País Valencià), on els anarquistes italians Gino Bibbi i
Baldassare Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals
(«Industrias Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»; «La Vital»); però
finalment la feina de conserge de la fàbrica que volia aconseguí no es va
materialitzar i es va veure obligat a portar una existència miserable com a
venedor ambulant de rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys. La
policia feixista italiana el mantingué estretament vigilat gràcies al confident
policíac Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito, encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i Londero.
En la manifestació del «Primer de Maig» portà una bandera roja cridant «Visca
l'anarquia! Mort a Mussolini!». Poc després es va veure implicat en l'atemptat
contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional Valenciana de Gandia,
però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb Alberto Cianca i Carlo
Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar contra Mussolini. El cop
militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va allistar voluntari
a les milícies, primer al Batalló «Octubre Núm. 11», encapçalat per
l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid, i després, a conseqüència
d'alguns desacords amb el comandament, en la força expedicionària enviada per
la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes Balears) a
mans franquistes. El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de Manacor
(Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la Península i ingressar
en un hospital valencià. El 6 de novembre de 1936 tornà al front i obtingué el
grau de capità. El febrer de 1937 acompanyà Gino Bibbi a la comissaria de
València (València, País Valencià) per a demanar notícies d'alguns companys i
va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta detenció la Confederació
Nacional del Treball (CNT) s'assabentà de les captures dels militants italians Alfredo
Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto Tommasini,
contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves vides. Romangué a
Espanya fins al final de la guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Sant'Egidio del Monte Albino. Per les seves gestions, la població de Sant'Egidio
del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia administrativa d'Angri
(Campània, Itàlia), després d'una forçada agregació en 1929. Assistí, en
representació de Salerno (Campània, Itàlia), al IV Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i el 10 de desembre de
1950 a Ancona (Marques, Itàlia), i envià la seva adhesió al Congrés Nacional de
la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques,
Itàlia). Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una casa de repòs de
Siano (Campània, Itàlia). Algunes fons citen erròniament que va emigrar als
Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte Albino porta el seu
nom.
---
Foto
policíaca d'Ernesto Danio
---
Foto
policíaca d'Ernesto Danio
---
Ordre
de busca i cerca d'Ernesto Danio apareguda en el Bolletino delle Ricerche del Ministeri de l'Interior italià del 2
de setembre de 1926
---
Necrològica
d'Ernesto Danio apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 17 de setembre de 1966
---
---