---

Régis Faure (1851-1911)

El 20 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 15 de gener– de 1851 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i cooperativista Régis Faure. Sos pares es deien Pierre Faure, obrer sabater, i Marie Maloriol, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer teixidor de passamaneria i va ser considerat com un dels anarquistes més actius de la zona de Saint-Étienne. Milità activament en la Cambra Sindical d'Obrers de Passamaneria i representà aquesta en el II Congrés de la Regió de l'Est, que se celebrà el juny de 1881 a Saint-Étienne, on presentà informes concernents a la dona i a l'ensenyament. Fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans de la celebració del Congrés Regional del Centre, que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est, especialment Saint-Étienne, Villefranche, Roanne i Lió. Entre el 5 i l'11 de juny de 1881, amb Claude Bernard i Pierre Martin, entre d'altres, participà en el Congrés de la Federació d'Est del Partit Obrer, celebrat a Saint-Étienne, on intentaren, sense èxit, adherir la majoria de delegats a les idees abstencionistes. Va presentar nombroses resolucions concernents a l'organització del partit, a l'antiparlamentarisme i a la revolució. Sembla que aleshores formava part del grup «Les Outlaw» (Els Fora de la Llei), animat especialment per Jean-Baptiste Ricard. En 1882 col·laborà en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire de Lió, que havia succeït Le Droit Social i que serà continuat per La Vengeance Anarchiste. Quan preparava l'edició del primer número del periòdic local Le Branle-bas. Organe des perturbateurs stéphanois, la policia requisà les proves. El 19 de març de 1882 presidí, amb Émile Gautier, una reunió pública celebrada a la Sala de l'Alcazar de Lió, decorada amb dos banderes roges i una de negra, i que acabà als crits de «Visca la Comuna! Visca la revolució!». El 18 de juny de 1882, amb Toussaint Bordat i François Pautet, encapçalà la manifestació organitzada a La Ricamarie (Roine-Alps, França) en ocasió de l'aniversari de la massacre de miners portada a terme el 16 de juny de 1869; els manifestants forçaren les portes del cementiri que, d'acord amb el prefecte l'alcalde havia tancat. Detingut alguns dies després, va ser jutjat i condemnat a vuit dies de presó per «complicitat de trencament de tancament, violació de sepultura, possessió d'armes prohibides i ultratge als agents» i Toussaint Bordat va ser condemnat a un mes de presó. L'agost de 1882 publicà el fullet La vérité sur le scandale de La Ricamarie, suivi d'une adresse aux mineurs du bassin de la Loire. Amb Jean Chirat i Jean-Baptiste Ricard, formà part de la delegació de Saint-Étienne que representà la Federació Revolucionària a la reunió anarquista internacional, organitzada a iniciativa d'Élisée Reclus, que se celebrà entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa); les resolucions d'aquest congrés confirmaren les del Congrés Anarquista de Londres (Anglaterra) del 14 de juliol de 1881, com ara la separació diàfana entre el moviment anarquista i els partits revolucionaris i l'autonomia absoluta dels grups. En aquesta època era secretari de l'Aliança Anarquista de Saint-Étienne, que s'acabava de crear i que agrupava els grups locals que haguessin adoptat el «pacte federatiu de tendència comunista anarquista i tinguessin com a finalitat la supressió de l'Estat i de tota propietat». Aquesta aliança havia trencat les relacions amb el grup «Les Outlaws», pels seus «projectes barrocs». Es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de 1882 i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. El 21 d'octubre de 1882 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos documents comprometedors, com ara un informe manuscrit del Congrés Obrer de Saint-Étienne, una carta de Benoît Malon, exemplars de periòdics (L'Étendard Révolutionnaire, Le Prolétaire, Le Révolté, La Tenaile), fulls amb segells de l'Aliança Anarquista de Saint-Étienne, cartells de «Mort aux voleurs», el programa del periòdic Le Branle-bas, etc., fet pel qual va ser detingut. Arran de la seva detenció s'organitzaren concerts als cafès de Saint-Étienne en suport de sa companya, la modista Jeanne Marie Fruget, i de sos quatre infants. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a quinze mesos de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils; aquesta pena va ser reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Durant la seva detenció l'anarquista Claudius Denhomme s'encarregà de sos infants. En el moment del seu alliberament, el gener de 1884, va ser acollit per una vintena de companys (Bertail, Perelle, etc.) i festejat al Cercle del carrer Saint Paul. S'exilià uns quants anys a Suïssa, on visqué en diverses poblacions (Neuchâtel, La Chaux-de-Fonds, etc.) i es relacionà amb els anarquistes locals –segons alguns fou el redactor del periòdic ginebrí L'Égalitaire (1885-1886). De bell nou a França, reprengué tot d'una la seva militància anarquista, sindicalista i cooperativista, trobant-lo sempre a totes les lluites anarquistes i sindicalistes de la regió. A mitjans de febrer de 1887, arran dels atemptats contra el Palau de Justícia de Lió, i ben igual que una vintena de companys de la regió, el seu domicili del carrer del Bas Vernay va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. La vetlla del Primer de Maig de 1890 va ser detingut preventivament. També va ser detingut preventivament en 1892 la vetlla del procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) i per a la manifestació del Primer de Maig d'aquell any. En 1899 fou un dels organitzadors de la vaga general d'obrers teixidors de passamaneria de Saint-Étienne que donaren lloc a violents incidents entre l'exèrcit i els manifestants. Cooperativista actiu, animà la «Unió de Treballadors», cooperativa de consum creada en 1878. Després d'enviudar, s'establí a Avinyó (Provença, Occitània), on treballà en un taller de passamaneria i cap el 1910 s'instal·là a París, on visqué i trobà feina al barri de Belleville. El cos sense vida de Régis Faure va ser trobat el 25 de maig de 1911 al riu Sena a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), sense que s'aclarissin mai les circumstàncies de la seva mort que va ser declarada oficialment com a un accident.

---

Régis Faure

---

Le Branle-bas (1882)

---

La vérité sur le scandale de La Ricamarie, suivi d'une adresse aux mineurs du bassin de la Loire (1882)

---

Notícia sobre la mort de Régis Faure apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 8 de juny de 1911

---

---