---
Dario
Fieramonte (1893-1971)
El 16 d'octubre de
1893 neix a San Giovanni Lupatoto (Vèneto, Itàlia) l'antimilitarista, anarquista
i anarcosindicalista Dario Fieramonte, també conegut com Dario Fieramonti. Sos pares es deien Luig Fieramonte i Guerrina
Lanzetti. Emigrà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia) i ben aviat la
policia el fitxà com a individu que «freqüenta els subversius més perillosos».
En 1911 va ser condemnat per «ultratge i violència a agents» i l'any següent
emigrà a Suïssa buscant feina. En 1913 retornà a Milà, on milità força en la
Unió Sindical Italiana (USI). El maig de 1913 va ser detingut durant la vaga de
metal·lúrgics de les fàbriques automobilístiques milaneses, organitzada per
l'USI. El setembre d'aquell any va ser cridat a files i va ser destinat a Roma
en el II Regiment de Bersaglieri (tiradors d'elit), però acabà en la Companyia
de Disciplina de l'Exèrcit de San Leo de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per
haver rebutjat prestat jurament a la Pàtria. Juntament amb Augusto Masetti i
Antonio Moroni, va ser un símbol de la campanya antimilitarista que portaren
els seus companys. L'octubre de 1914 va ser llicenciat i aconseguí treball
d'electricista a Casale Monferrato (Piemont, Itàlia). Després s'instal·là a
Milà on participà en la campanya contra la intervenció d'Itàlia en la Gran
Guerra i l'agost de 1915 va ser ferit d'un tret durant una manifestació
antimilitarista. A finals de 1915, per a no haver de presentar-se al control
militar, emigrà a Suïssa. D'antuvi va fer feina en una vidrieria de Saint-Prex
(Vaud, Suïssa) i després marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on entrà a
formar part del grup editor de Le Réveil,
fet pel qual en 1916 va ser internat a la colònia agrícola penitenciària de Witzwil
(Berna, Suïssa). Al restaurant de la «Cooperativa de Zuric», conegué Vladímir
Lenin i el socialista Francesco Mesiano. El setembre de 1916 va ser detingut,
juntament amb altres companys (Enrico Arrigoni, Emilio Leonardi, Federico
Giordano Ustori) durant la manifestació del «Diumenge Roig» i poc després, el
12 d'octubre, va ser expulsat del cantó de Ginebra. Gràcies a una campanya de
suport portada a terme pel moviment obrer, el novembre de 1916 va ser finalment
alliberat i trobà feina a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on mantingué
estrets contactes amb Ugo Fedeli i companys de Zuric (Zuric, Suïssa). Segons
l'ambaixada d'Itàlia a París, en 1918, amb Enrico Arrigoni i Federico Ustori,
marxà cap a Alemanya. L'11 de gener de 1919 va ser detingut a Berlín després d'haver
participat en les files espartaquistes i, especialment, amb Oreste Abbate,
Luzinano Zingg (Luciano Zingg), Duilio
Balduini, Mario Accomasso, Francesco Misiano, etc., en la defensa dels locals
del periòdic Vorwärts, òrgan del
Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). Un cop lliure, cap el març de 1919 publicà a Budapest (Hongria) el
setmanari consellista La Gazzetta Rossa.
Organo ufficiale del Partito Comunista Italiano –curiosament dos anys abans
de la fundació oficial del Partit Comunista Italià (PCI). Després de la caiguda
de la República dels Consells hongaresa, l'agost de 1919, després d'un internament
a Innsbruck (Tirol, Àustria), retornà a Itàlia. Mentrestant, entre el 12 i el
13 de juny de 1919, va ser jutjat, amb Luigi Bertoni, Carlo Restelli, Francesco
Ghezzi, Eugenio Giuseppe Macchi, Mario Castagna, Giuseppe Monani i Enrico Arrigoni,
en l'anomenat «Procés de les Bombes» de Zuric, però a mitjans de juny va ser
absolt en rebel·lia. El setembre de 1919 recollí a Milà fons per al periòdic L'Iconoclasta de Pistoia. Entre 1920 i
1921 treballà com a vidrier a Milà, Pescia, Verona i San Giovanni Lupatto, on
es mostrà força actiu com a secretari propagandista a la seva Cambra del
Treball. Amb la instauració del feixisme, treballà com a mosso de cafè i com a
administrador de mercats a Llombardia. Entre 1922 i 1925 s'expatrià a França i
després retornà a Itàlia (Liorna i Milà). Fitxat per la Prefectura de Policia
de Liorna com a «anarquista molt perillós capaç de cometre qualsevol delicte»,
en 1934 va ser detingut a Roma i alliberat l'any següent. El 12 de juny de 1940,
amb l'engegament de la guerra, va ser internat com a «perill d'ordre públic» al
camp de concentració de Colfiorito (Foligno, Úmbria, Itàlia), on trobà alguns
companys (Ugo Fedeli, Vito Bellaveduta i Tarcisio Robbiati), i el 12 de gener
de 1941 traslladat al d'Istonio Marina (actual Marina di Vasto, els Abruços,
Itàlia). El desembre de 1941 va ser enviat a la colònia penitenciària de
Pisticci (Basilicata, Itàlia). Entre 1942 i 1943 obtingué una llicència per
ajudar sa família en les tasques agrícoles de San Giovanni Lupatoto. L'agost de
1943, després de la caiguda de Benito Mussolini, aconseguí la llibertat i
retornà a Milà, on va ser buscat per elements feixistes. Durant la postguerra,
influenciat per son fill Falk Fieramonte, s'acostà al PCI. Dario Fieramonte va
morir en 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Ambrogina Forti.
---
Foto
policíaca de Dario Fieramonte
---
Camp
de concentració de Colfiorito (setembre de 1940). Drets, d'esquerra a dreta:
Carlo Venegoni, Lelio Basso, Dario Fieramonte, Ugo Fedeli, Tarcisio Robbiati i
Eugenio Musolino; asseguts, d'esquerra a dreta: Agostino Fumagalli, Luigi Meregalli
i Vito Bellaveduta
---
---