---
Socrate
Franchi (1900-1955)
El 27 de desembre de 1900 neix a Prata (Toscana, Itàlia) –segons el certificat de defunció a Massa Marittima (Toscana, Itàlia)– l'anarquista Socrate Franchi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Dino, Franchini, Franchitti, Mozzo, Occe, Romagnolo, Saliera, Speranza, Trueba, etc.). Sos pares es deien Cherubino Franchi i Elisena Periccioli –segons el certificat de defunció Periccinoli. En 1910 es traslladà amb sos pares a Piombino (Toscana, Itàlia), on estudià fins el tercer curs d'ensenyament primari. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del moviment anarquista, destacant en la faceta propagandística, i treballà en la construcció i en la indústria siderúrgica. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà força actiu a Piombino, on residí amb sa companya Ines Iacometti, filla de l'anarquista Pilade Iacometti. El 20 de febrer de 1922 va ser absolt d'un delicte de «lesions personals i amenaces lleus» perquè va ser retirada la querella. El 26 de maig d'aquell any va ser detingut per «possessió de bombes i revòlvers»; jutjat, va ser absolt per manca de proves. A començament de 1923 emigrà clandestinament a França. S'establí a Lió (Arpitània), on va ser contractat com a obrer a preu fet en la construcció. En 1928 vivia a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb la família de sa companya Ines Iacometti. Assidu a les reunions del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió, va ser detingut per la policia francesa que el va torturar salvatgement. El maig de 1930, va ser sospitós, juntament amb el comunista Franco Delfino, d'un atemptat a trets contra Mario Scribante, secretari del Fascio de Lió. El 22 de maig d'aquell any la Divisió de la Policia Política informà a la Divisió d'Afers Confidencials que el considerava com a «individu realment perillós» i una de les figures destacades de l'anarquisme lionès. El 26 de juliol de 1930, Giovanni Salerno Mele, cònsol general d'Itàlia a Lió, informa al Ministeri de l'Interior que es reunia sovint amb comunistes dissidents de la fracció encapçalada per d'Amadeo Bordiga (bordigistes) i que es tracta d'un «individu violent» i «perillós per a l'ordre nacional». El 26 d'octubre de 1930, un grup de sis persones armades amb pistoles ferí a Saint-Priest de Lió Giuseppe Negri, president de la feixista associació local d'excombatents a Lió; l'acció responia a les represàlies per l'agressió perpetrada el 5 d'octubre anterior per un escamot feixista contra dos militants comunistes bordigistes italians que distribuïen a Saint-Priest el periòdic brussel·lès Prometeo. La policia francesa sospità que els autors d'aquesta acció havien estat Bruno Bibbi, Socrate Franchi, Aldo Lecci (Tullio) i Carlo Mazzucchelli (Tre). En aquesta època va estar en estret contacte amb els grups anarquistes clandestins «Barriera de Milano» i «Barriera de Nizza» de Torí (Piemont, Itàlia), dels quals eren membres destacats anarquistes (Dante Armanetti, Emilio Bernasconi, Michele Candela, Mario Carpini, Arduilio D'Angina, Dario Franci, Michele Guasco, Settimo Guerrieri, Cornelio Giocomelli, Nuzio Giacomelli, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, Muzio Tosi, Vindice Tosi, etc.). El 13 de desembre de 1930 distribuí, amb altres militants anarquistes, un tríptic signat «Gli anarchici», on convidaven els treballadors a condemnar el règim soviètic que deportava Francesco Ghezzi, implicat en l'atemptat del Teatre Diana, i l'endemà intervingué en una reunió del Cercle «Sacco i Vanzetti» en la qual representants de diverses tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Gusmano Marini, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a l'URSS. El 14 de febrer de 1931 el Ministeri de l'Interior d'Itàlia informà als prefectes de policia italians que projectava, amb altres anarquistes exiliats a França, atemptats contra els jerarques feixistes i va ser inclòs en el registre de «subversius» del Bolletino delle Ricerche. L'1 de desembre de 1931 participà, amb Gusmano Mariani, Giovanni Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar Genévein convocada per a redactar del número 4 del periòdic anarquista lionès Insorgiamo!, i segons informes policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a Itàlia tot d'una que esclatés la revolta contra el feixisme. Setmanes després, va ser detingut per «possessió d'un revòlver automàtic», torturat per la policia francesa, jutjat i condemnat a un any de presó. Expulsat de França en 1932, retornà il·legalment, establint-se a París, on va ser acollit per l'anarquista Narciso Portanti. A principis de 1934, confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), van informar que estava disposat a tornar clandestinament a Itàlia, juntament amb Francesco Barbieri, anarquista que acabava de tornar de l'Argentina, on havia col·laborat amb Severino Di Giovanni, Umberto Lanciotti i Miguel Arcángel Roscigna, per a una sensacional acció contra el règim feixista. El 25 de desembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i el 25 de maig de 1936 va ser detingut a París per incompliment d'aquest decret. Un cop lliure, gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i d'organitzacions sindicals, el 3 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya en plena revolució, amb altres anarquistes (Renzo Cavani, Michele Centrone, Guglielmo Gilioli, Mariano Girotti, Bruno Gualandi i Libero Luppi). A Barcelona s'enrolà en la «Columna Italiana Rosselli» de la «Columna Ascaso», de majoria anarquista, encapçalada pel republicà Mario Angeloni, i va combatre a les batalles de Monte Pelado i Almudèver al front d'Aragó. A la Península va fer servir el pseudònim Speranza. A principis de gener de 1937 retornà a París, on l'abril començà a fer servir el nom Franchitti. En aquesta època la policia feixista va controlar la correspondència que enviava a sa família. El febrer de 1941, en plena Ocupació, vivia clandestinament a Villeurbanne i la primavera d'aquell any la policia italiana va perdre el seu rastre, probablement perquè havia estat internat al camp de concentració d'Argelers. Passà tota la II Guerra Mundial a França i acabà unint-se a una formació partisana que actuava al departament de les Boques del Roine, on combaté fins al 1944, aconseguint la Medalla de Plata per mèrits de guerra. Durant la postguerra va fer alguns viatges a la Toscana (Piombino, Follonica, Massa Marittima) per a trobar-se amb antics companys, com ara Narciso Portanti. Socrate Franchi va morir el 4 de febrer de 1955 al seu domicili de Feyzin (Lió, Arpitània) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta població.
---
Socrate
Franchi
---
Tomba
familiar dels Franchi al cementiri municipal de Feyzin
---
Detall
de la tomba de Socrate Franchi (la data de defunció és incorrecta)
---
---