---
Antonio
Gagliardi (1866-1927)
El 15 de maig de
1866 neix a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill
d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i
Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de
conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia
durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué
anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una
empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco
Cini i Mario Paoletti –que els associà al seu negoci– i amb altres companys,
com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista
italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de
Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de
Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico
Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou
nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis
Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la
nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part
Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre
d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del
president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió
(Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo
Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano
on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé
Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any
que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va
ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà
una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves
agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres
militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897
conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la
seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva
companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i
milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe
Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del
manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat
en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906.
Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat
secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en
el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i
sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran
Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo,
a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que
exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919
organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs
pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona
on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la «Destilleria Vinicola, SA».
En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari
del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a
Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de
la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants
(Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.),
creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més
de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després
d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni,
aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre
els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquesta
època muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G.
Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general»
de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a
Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino,
Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.
---
Antonio
Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint
Imier, 1922) [CIRA-Lausana]
---
Errico
Malatesta i Antonio Gagliardi (Saint Imier, 1922)
---
Necrològica d'Antonio
Gagliardi publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 15 de maig de 1927
---