---
Diego Giménez Moreno (1911-2010)
El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Fou el major de quatre
germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la
Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola
pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del
sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a
treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys
començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a
l'empresa química Cros –morí en 1928 per intoxicació dels productes químics
que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa
italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics.
Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les
publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La
Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente, Estudios,
etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries
i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a
militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i
president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son
primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge
anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis
(tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta
popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936
coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf,
ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El
setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la
Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona.
Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on
formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió
(antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la
utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de
1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en
sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels
primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb
l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de
Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm
(Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de
1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll,
Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat
al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant
alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE)
per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de
Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va
ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat
per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància
anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus.
A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de
Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on
romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se
amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una
fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16
de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era
desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb
son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São
Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São
Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la
família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en
contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es
realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura
Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb
el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els
pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son
germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio.
En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències
durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.),
especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni
va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com
Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson,
Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São
Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació
Obrera Brasilera (COB).
---
Diego Giménez Moreno (primer a
l'esquerra) amb una infermera i un company també ferit
(Hospital d'Aush, 1
d'abril de 1939)
---
D'esquerra a dreta: Rosa Giménez
Roger, María Roger Aguilar, Diego Giménez Moreno i Helios Giménez Roger,
moments abans d'embarcar a bord del «Cabo de Hornos» amb destinació al Brasil
(Port de Barcelona, 10 d'abril de 1952)
---
Diego Giménez Moreno
D'esquerra a dreta: Rosa Giménez Roger, Diego Giménez Moreno i Edgar Rodrigues
(Residència de la família Giménez a São Bernardo do Campo, 27 de maig de 2007)
---
---