---
Lorenzo
Giusti (1890-1962)
El 21 de setembre
de 1890 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 21 de
març de 1900– l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Lorenzo
Giusti. Sos pares es deien Giovanni Guisti i Giulia Venturi. Després dels
estudis secundaris es va fer ferroviari i arribà a ser cap d'estació. Durant la
Gran Guerra esdevingué un dels militants més destacats del Sindicat dels
Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la seva secció provincial. El
gener de 1920 participà en la vaga general que deixà sense trens durant 10 dies
tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu sindicat de la necessitat de
construir un front únic antifeixista format per totes les forces obreres. El 9
de febrer de 1922 formà part de la delegació de l'SFI que es reuní amb el
Partit Socialista Italià (PSI), el Partit Comunista Italià (PCI), la Confederazione
Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i la Unió Sindical
Italiana (USI) per crear l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). El
novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva de l'SFI, el màxim òrgan
dirigent del sindicat ferroviari. A causa de la seva activitat política i sindical
patí una dura repressió. Per haver deixat de treballar el Primer de Maig de
1922, va ser suspès de la feina per alguns dies. Promotor i participant de la
vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada per l'AL, va ser destituït a subcap
d'estació i el juliol de 1923 llicenciat del seu càrrec de ferroviari acusat
d'«escàs rendiment laboral», fonamentat en el decret del 28 de gener de 1923.
L'agost de 1923 va ser processat per haver violat l'article 182 del codi penal
i l'article 58 de la Llei de Ferrocarrils i condemnat a tres mesos de suspensió
del servei i a 500 lires de multa. Després d'haver estat acomiadat, la condemna
era una regularització a posteriori
del procediment sancionador, considerat il·legítim, perquè s'havia aplicat amb
valor retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista intentà atreure'l
cap el sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava
entre les ferroviaris. Després d'una reunió durant la qual se li va proposar
inútilment que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei Lavoratori
dei Trasporti (FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels Transports),
Benito Mussolini li digué: «Et capolarem». Per guanyar-se la vida va fer de
representant de màquines automàtiques. Fugint de la repressió feixista, passà a
França i després a Catalunya, on patí nombroses detencions per la seva
militància juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual acabà
morint al front durant la guerra civil espanyola. Amb la proclamació de la II
República, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A
Barcelona formà part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino
Baleschi, Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i
Enrico Zambonini (Lucifero), entre
d'altres. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934,
fets pels quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de 1936
l'agafà a Tolosa de Llenguadoc, on s'havia instal·lat temporalment per regentar
una cantina freqüentada per la nombrosa colònia italiana de la ciutat occitana.
Poc dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera per unir-se als seus
companys anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo
Fantozzi, de la «Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso»,
que lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i s'encarregà de l'enrolament
des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via Laietana. Després passà a la
«Columna Rosselli» i a la «Columna Durruti», participant en les principals batalles
de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou responsable del grup
anarquista «Pietro Gori» i de «Villa Malatesta» a Barcelona. Durant un temps
fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes («Caserna Bakunin»).
Després de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri a mans
d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments amb els dirigents
del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys anarquistes (Vindice
Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna «Espartaco» de Barcelona,
planejà l'assalt de la caserna «Karl Marx» que es trobava en poder dels
comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme. Aquest mateix
1937, mentre era a la Península, s'emeté una ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan
el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a França, on fou
internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, participà
en la Resistència contra els nazis, però fou capturat per les tropes alemanyes
a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de concentració a Silèsia,
aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà a Bolonya, on s'afilià, com el
seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i participà en la
Resistència a la zona d'Imola. Després de l'Alliberament, va ser nomenat
secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de
Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la Policia
Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat Lliure», creada en 1946
i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va morir el
19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste Vancini» del PSI a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990 Serafino d'Onofrio publicà la
biografia Libertà vo' cercando. Bologna
(1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed assessore nel
Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer «Jardí Social» que
s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale, prengué el seu nom.
---
Delegació
del Sindicat de Ferroviaris Italians (SFI) que tractà a Roma la solució de la
vaga nacional del 20 al 29 de gener de 1920. Lorenzo Giusti és el tercer per
l'esquerra dels drets
---
Foto
de la fitxa de la policia francesa de Lorenzo Giusti (1936)
---
Lorenzo
Giusti (esquerra) i Ferrucio Girolimetti (Mario Bordoni) a la «Columna Ascaso» (ca. 1936)
---
Lorenzo
Giusti al seu despatx d'assessor de la Junta Municipal de Bolonya
---
---