---

Fernando Gómez Peláez (1915-1995)

El 22 de febrer de 1915 neix a Torrelavega (Santander, Cantàbria, Espanya) el periodista i militant anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Sos pares es deien Fernando Gómez Selaya i María Peláez González. Nascut en una família de modests comerciants, la seva activitat en el moviment obrer comença amb la seva militància en «Vanguardia Federal», agrupació local del Partit Republicà Democràtic Federal, que seguia els postulats de Pi i Margall, organització a la qual va representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i 1933. També va ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre cultural de tendència llibertària. Les seves primeres cròniques periodístiques van publicar-se en La Región. Periódico de clase, diari obrer de Santander on farà feina com a corresponsal des del moviment revolucionari d'octubre de 1934 fins a l'esclat de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la Unió General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa del Treball de Torrelavega i organitzant el Sindicat de la Indústria del Cautxú des del seu lloc de feina a la fàbrica alemanya de pneumàtics «La Continental». Amb la guerra, el sindicat va passar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en una pràctica de reubicació ideològica molt estesa a Cantàbria i a Astúries, on la unitat sindical era un principi específic fins aquell moment. Quan va esclatar la guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el control obrer de la fàbrica. Va participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i es va incorporar en les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com a corresponsal de guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari d'Enginyers, aconseguint finalment l'evacuació a França passant per Avilés. Quan va tornar a la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu cap a la campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera, juntament amb milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus va arribar al camp de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va durar més de tres dècades. Després dels camps de concentració (Barcarès), les Companyies de Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el pas per la presó de Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar l'Alliberament i amb ella la tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946 el sindicat anarcosindicalista li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera, setmanal de força tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com ara Salvador de Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch Gimper, Juan Andrade o Albert Camus –de qui farà la seva necrològica («Camus, l'espagnol») per al periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta publicació, continuació en l'exili de la històrica publicació llibertària, l'editava a París la fracció que després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a «anticol·laboracionista» o «apolítica», enfront del sector que va secundar des de l'exili la participació dels comitès d'Espanya en aliances polítiques contra la dictadura. Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més a més la seva col·lecció de llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter literari. El 25 de febrer de 1950 es casà a París amb Consuelo Tourman (Chelín), que va col·laborar amb «Mujeres Libres» de París i de Londres. En 1954 va començar a treballar com a corrector en l'editorial Larousse, on va coincidir amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios) i, més tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) de París i va exercir com a delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va començar a editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector «apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat «Congrés de la Reunificació». Passat un primer moment d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no cobrís les expectatives dels militants que, com Gómez Peláez, havien participat en el seu llarg i laboriós procés planejarà durant tota la dècada dels seixanta, generant espais d'expressió alternatius, com ara els Grups de Presència Confederal, creats a finals de la dècada. Van participar en aquests grups «marginalistes» vinguts de diversos corrents; crítics que sense constituir-se en escissió romanen dins del moviment com a una facció desafecta de la línia immobilista del bell nou vigent en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970, aquest dissidents van acordar editar un periòdic mensual, Frente Libertario, encarregant la seva direcció a Gómez Peláez. Quan va sortir el primer número, el juliol de 1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la Comissió d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de 1967, va expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en ocasions Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un dels afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com Cipriano Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque Santamaría o Josep Peirats. Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación. Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i Afinidades Libertarias en el exterior. A més de l'activitat editorial, va participar a començaments dels seixanta en la «Commission Internationale de Liaison Ouvrière (CILO), fundada pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut Rüdiger, escrivint en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim de Cristóbal Barcena. Després de la unificació cenetista, va crear amb els militants parisencs d'una i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE), espècie d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals a la nova emigració dels setanta i que va publicar la seva pròpia revista, Estudios Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a França de la Creu Roja Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un projecte general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que, malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar amb aquest centre en la col·lecció i el dipòsit de bona part dels periòdics, revistes i altres materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir també, amb el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil, actualment dipositat en l'«Asociación Guilda Cultural» de Mèrida. Va escriure a més en multitud de revistes (Interrogations, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va col·laborar en l'edició de diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera –a petició del seu amic José Martínez Guerricabeitia, director d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de París– o algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la primavera de 1976, acompanyat del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar per primera vegada la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980 va participar en el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona. En 1982, mort Roque Santamaría, va encapçalar la fracció dels Grups Confederals. Ja jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a mitjans dels anys vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus records de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer, va escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias, recuerdos y desilusiones de un libertario torrelaveguense, que finalment no es va publicar i va restar dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad (1961) i Santiago Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando Gómez Peláez va morir el 15 de juliol de 1995 a Avon (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Fontainebleau (Illa de França, França)– i fou enterrat el 26 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Sa companya Consuelo Tourman va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge (Illa de França, França). L'arxiu de Fernando Gómez Peláez, dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, és un dels fons documentals més importants de l'exili llibertari espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de postguerra.

---

Fernando Gómez Peláez

--- 

Segona fila: Francisco Isgleas, Frederica Montseny, Germinal Esgleas i Blanco.
Primer pla: Laureano Cerrada, Fernando Gómez Peláez i Esteban Navarro (França, 11 d'abril de 1946)

Confeccionant el periòdic Atalaya.
D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

--- 

Confeccionant el periòdic Atalaya.
D'esquerra a dreta: José Muñoz, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, Molinos, Aguayo i José Dueso (1958)

Fernando Gómez Peláez a l'entrada del Museu Domela Nieuwenhuis

--- 

Fernando Gómez Peláez en el Congrés d'Unificació Confederal
(Madrid, 29 de juny i 1 de juliol de 1984)

---

---