guardiaabella

---

Isidre Guàrdia Abella (1921-2012)

El 15 de juny de 1921 neix a València (València, País Valencià) l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Isidre Guàrdia Abella, que va fer servir nombrosos pseudònims (Leopoldo Arribas, Codine, Juan Lorenzo, Viriato, Juan Ibérico, Isigual). Havia nascut el . Sos pares es deien Isidre Guàrdia i Carme Abella. En 1931 quedà orfe de pare i quan tenia 10 anys hagué de posar-se a treballar en diverses feines (grum, ajudant de cambrer, aprenent de barber, dependent, peó, caixer, etc.), essent la seva formació intel·lectual de caràcter autodidacta. En 1935 s'afilià al Sindicat Gastronòmic de la Confederació Nacional de Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, a més de militar en la CNT, formava part de les Joventuts Llibertàries del Barri del Centre de València. El 2 d'agost de 1936 participa en l'assalt de la caserna del Regiment de Cavalleria Lleuger Cuirassat «Lusitania» Núm. 8, ubicat al passeig d'Àlbers de València. Durant la guerra civil lluità com a voluntari en la «I Columna Confederal de Llevant» i, després de la militarització de les milícies, amb 17 anys, al front de Terol va ser nomenat sergent de la 82 Brigada Mixta; en aquesta època col·laborà, sota el pseudònim d'Isigual en el periòdic mural del II Batalló d'aquesta brigada. Amb el triomf franquista va ser capturat i fou tancat al camp de concentració d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià). Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina. Fou membre del Comitè Provincial del Moviment Llibertari de València i, des de novembre de 1939, responsable d'Organització del Comitè Provincial de l'Agrupació Llibertària, que incloïa la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries. Com a participant en la distribució del manifest de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) mitjançant 5.000 pamflets impresos a França per Francisco Ponzán Vidal i introduïts a la Península per Agustín Remiro Manero, el 15 de juny de 1940, el mateix dia que complia 19 anys, va ser detingut per la policia franquista. El 8 de novembre de 1941, juntament amb 32 militants de la CNT i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «conspiració contra el règim» i pertànyer a l'Agrupació Llibertària, pena que fou commutada el gener de 1942 per la de 30 anys de presó. Entre el febrer de 1942 i el 7 d'octubre de 1950 restà tancat a la valenciana Presó Central de Sant Miquel dels Reis, lloc on començà a escriure per al moviment llibertari. Durant l'empresonament fou secretari de les Joventuts Llibertàries durant quatre anys i membre del Comitè Llibertari de la presó per altres quatre anys. En aquest període, a més de ampliar els seus coneixements de francès i d'italià i d'estudiar comptabilitat, publicà el Boletín de CNT, dirigí el periòdic de les Joventuts Llibertàries i fou corresponsal per a la premsa anarquista de l'exili, gràcies al suport del funcionari de la presó Castor García Rojo, que treia els articles. En 1974 seu testimoni (Juan Lorenzo) va ser recollit en el número especial de Cuadernos de Ruedo Ibérico «El movimiento libertario español». Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà e la reconstrucció de la CNT. A partir de 1976 dirigí una empresa química i aquest mateix any quedà entre els 10 finalistes del Premi Planeta amb la seva novel·la autobiogràfica Saca, que no arribà a publicar-se ja que li van demanar fer «alguns canvis»; posteriorment l'editor madrileny Gregorio del Toro la publicà sota el nom d'Otoño de 1941. El 22 de setembre de 1977 impartí als locals de l'Agrupació Cultural «Libre Studio» la conferència La CNT ante el presente, pasado y perspectiva. Posteriorment fou directiu d'empreses agrícoles cítriques i membre del Comitè de Gestió de Cítrics i de diferents organitzacions agràries, a més d'un gran coneixedor del món de l'economia valenciana i de l'exportació de cítrics –viatjà arreu d'Europa i del nord d'Àfrica comercialitzant taronges–, i va escriure al voltant d'aquesta problemàtica en diferents diaris i revistes valencianes. En 1999 va fer una conferència sobre sindicalisme a la Universitat de València. En 2004 participà en un homenatge a Ángel Tarín Haro (El Pirata) a Xest i en 2005 el seu testimoni va ser recollit per al documental Zona Roja, de Felip Solé. Fou soci de la Fundació Salvador Seguí. En 2011 fotos seves realitzades per Juan Navarro van ser mostrades a València en l'exposició Los no vencidos. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir nombrosos pseudònims, com ara Comunidad Ibérica, España Libre, Espoir, Frente Libertario, La Hora de Mañana, Levante, El Noi, Nosotros, Noticia Confederal, Pentagrama, Polémica, Las Provincias, Revista Iberoamericana de Autogestión y Acción Comunal, Rumbos, Sindicalismo, Umbral, La Verdad, entre d'altres. És autor d'Otoño de 1941. Entre el ensayo y la historia (1976 i 2007), La CNT ante el presente, pasado y perspectiva (1977), Conversaciones sobre el movimiento obrero. Entrevistas con militantes de la CNT (1978), Tras las elecciones sindicales. Análisis de una situación (1978), Consideraciones sobre los derechos humanos (1979), Escritos del silencio (2005, articles escrits al penal), Entre muros y sombras (2006), Desde San Miguel seguimos en lucha. Textos 1949-1971 (2010). Isidre Guàrdia Abella va morir el 29 d'agost –algunes fonts citen erròniament 28 d'agost– de 2012 a l'Hospital General de València (País Valencià) com a conseqüència d'una aturada cardiorespiratòria i fou incinerat l'endemà al Cementiri General de València. Sa companya, Amparo Cortés Arribas.