hella

---

Alzir Hella (1881-1953)

El 30 de desembre de 1881 neix a Vieux-Condé (Nord-Pas-de-Calais, França) el tipògraf, corrector, traductor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista i socialista, Alzire Léonce Guillaume Hella –Alzire és nom de dona, per això el va canviar a Alzir–, conegut com Le Bossu. Sos pares, que residien a Roisin (Honnelles, Hainaut, Valònia), es deien Guillaume Josep Hella, empleat de duanes, i Hortènse Léonie Sarot, domèstica, i tingué una germana major Marie Hella. Sa mare va anar a tenir son fill a casa de sos pares a Vieux-Condé. De petita talla, patia d'una deformació de la columna vertebral causada per una tuberculosi òssia, d'aquí el malnom de Le Bossu (El Geperut). Quan tenia 14 anys va morir son pare i hagué d'interrompre els seus estudis becats a l'escola secundària de Péruwelz (Hainaut, Valònia). D'antuvi entrà a fer feina a la impremta «Delmée» de Péruwelz, on aprengué l'ofici de tipògraf. Quan tenia 16 abandonà Péruwelz per a rodar món. Després d'un temps viatjant d'ací d'allà per Alemanya i Europa central vivint de la seva feina de tipògraf i treballant d'ajudant químic en refineries del Nord, s'instal·là als Vosges i després a París (França), on estudià les tardes a la Universitat per aprofundir en el seus coneixements en la llengua alemanya. Va ser multat en diferents ocasions i patí penes de presó per «violència», per propaganda anarquista i per infraccions a la policia ferroviària. En aquesta època va fer una estreta amistat amb el cançonetista anarquista Gaston Couté. L'octubre de 1905 signà un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT) que feia una crida a la insurrecció contra la mobilització, fet pel qual va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 7 de setembre de 1906 va ser tancat a Saint-Dié-des-Vosges per «ultratges a la gendarmeria i possessió d'armes prohibides»; jutjat, va ser condemnat a 21 dies de presó. El 16 d'abril de 1908 va ser condemnat a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a dos anys de presó per «provocació i injúries a l'exèrcit» a resultes de l'article «Aux conscrits» publicat l'octubre de 1907 en L'Action Syndicale de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant la seva reclusió a la presó de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França), el periòdic Le Libertaire, denuncià que estava sotmès al règim de dret comú i obligat a restar a la seva cel·la, ja que es negava a portar una caputxa durant el passeig pel pati carcerari. L'octubre de 1909 el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie (l'anarchie) anunciava que estava en tractament a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París. Fins a 1911 col·laborà regularment com a tipògraf en L'Anarchie i també com a col·laborador amb articles que signava amb son nom. Entre desembre de 1910 i gener de 1911 en va ser gerent en substitució d'André Miquel, però va tenir diferències amb André Georges Roulot (Lorulot), el seu director, i acabà allunyant-se'n. El desembre de 1910 publicà un petit anunci en L'Anarchie on oferia els seus serveis com a traductor d'alemany al francès. L'agost de 1911 escrivia en La Vie Anarchiste. Molt proper a nombrosos antics col·laboradors de L'Anarchie, va estar força vigilat per la policia quan esclatà el cas de la «Banda Bonnot» i sota la sospita d'haver albergat membres d'aquest grup. A principis de febrer de 1912, en una reunió del grup organitzador de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), defensà fermament l'il·legalisme de la «Banda Bonnot». A partir de 1913 formà part de la redacció de Le Libertaire. A finals del mes de febrer de 1913 reprotxà des de les pàgines de Le Libertaire que Lorulot realitzes conferències sobre la «Banda Bonnot» cobrant. L'1 d'agost de 1912 s'adherí al Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la Confederació General del Treball (CGT), d'inspiració sindicalista revolucionària i oposat a la reformista Federació del Llibre; n'esdevingué un militant força actiu, formà part en diverses ocasions del Comitè Sindical (1914-1916, 1919-1922, 1924-1928 i 1932-1934) i entre 1925 i 1928 en fou secretari; representà aquest sindicat en diversos Congressos Federals (Lilla, 1921; agost de 1924; Tolosa, agost de 1929; Estrasburg, 1934) i entre 1935 i 1939 fou membre del Comitè Federal. Entre 1913 i 1931 col·laborà en La Revue Européenne, la qual va presentar als lectors francesos escriptors en llengua alemanya com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke o Stefan Zweig. En 1914 era membre del grup de Moulins (Borbonès, Occitània) de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR), el secretari de la qual era Émile Vignes. Durant la Gran Guerra participà activament en el moviment pacifista al voltant de Romain Rolland. El gener de 1915 va ser declarat exempt del servei militar i no fou mobilitzat durant la guerra. Entre 1916 i 1917 col·laborà en el periòdic anarquista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Entre 1921 i 1923, quan treballava com a tipògraf en L'Humanité i col·laborava en la columna «Lettres allemandes», s'acostà als comunistes, fet pel qual va ser atacat des de les pàgines de Le Libertaire, i acabà afiliant-se a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), que finalment abandonà, adherint-se a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Entre 1922 i 1926 fou conseller de la Magistratura del Treball del departament del Sena, a la Secció de Productes Químics, i entre 1936 i 1938 a la Secció de Productes Químics i de l'Alimentació i entre 1937 i 1938 vicepresident d'aquesta última secció. A partir de 1926 compaginà amb la seva activitat professional i militant una important tasca de traductor de l'alemany al francès. Tot sol, o en col·laboració amb Louis Marie Jean-Baptiste Angé (Olivier Bournac i Comfort), traduí gairebé tota l'obra d'Stefan Zweig, de qui va esdevenir amic i agent literari, a més de mantenir una estreta correspondència, la qual va ser requisada per la Gestapo durant l'Ocupació. També traduí l'obra de diferents autors, com ara Chalom Ash, Max Brod, Albert Daudistel, Knut Hamsun, Wilhem Hauff, Ernest Theodor Amadeus Hoffman, Friedrich Hölderlin, Gottfried Keller, Andreas Latzko, Alfons Petzold, Erich Marie Remarque, Jean-Paul Richter, Rainer Maria Rilke, Arthur Schnitzler, Theodor Storm, Ernst Toller, Fritz von Unruh, Evgenij Varga, Armin Theophil Wegner, etc. En 1950 va ser condecorat amb la Legió d'Honor francesa. Alzir Hella va morir a conseqüència d'una embòlia el 14 de juliol de 1953 a l'Hospital Broussais-la-Charité de París (França); després d'un sepeli provisional el 17 de juliol al cementiri de Montrouge (Illa de França, França), va ser definitivament enterrat el 28 de novembre de 1953 al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França). Son marmessor testamentari va ser l'anarquista Marcel Body, a qui llegà els seus drets de traductor i els seus arxius, a condició que tingués cura de sa companya Rosalia Magdalena Sarkies Marthérus. En 2018 Anna-Élise Delatte va publicar la biografia Alzir Hella, la voix française de Stefan Zweig.