---
Enrico
Insabato (1878-1963)
El 21 de setembre
de 1878 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i anarquista, i
després socialista, confident policíac, orientalista, diplomàtic, espia i
feixista, Enrico Insabato. Sos pares es deien Michele Insabato, ferroviari, i
Adelaide Melandri. De família burgesa, va poder continuar els estudis i en 1899
es matriculà a la Facultat de Veterinària i sembla que també assistí a classes
a la Facultat de Lletres de Bolonya. A partir de 1897 es declarà anarquista,
any en el qual participà en una polèmica amb Errico Malatesta a les columnes
del periòdic L'Agitazione, on, des d'una
posició expontaneista i antiorganitzadora, segons les tesis de Piotr Kropotkin,
critica les concepcions malatestianes relatives a la voluntat i a
l'organització, mentre que Errico Malatesta li contestà fent-lo observar les
nombroses confusions conceptuals presents al seu escrit. A començament de 1898,
amb el suport de Vittorio Cini, Alberto Malossi i Teodorico Rabitti, crearen el
periòdic bolonyès La Libertà, del
qual només van editar quatre números. Aquesta publicació, probablement finançada
per l'advocat socialista Giuseppe Barbanti-Brodano, que havia abandonat el
partit i del qual se sospitava que era un confident policíac, mantingué una
forta polèmica amb el socialista Andrea Costa, a qui s'acusava d'haver tingut
un èxit polític fonamentat en l'oportunisme. En aquesta època es distancià de
l'anarquisme i s'acostà al socialisme i en 1898 publicà Fallimento. Retroscene del socialismo
contemporaneo. Cap l'agost de 1900 es traslladà amb sa
companya a París (França). Un cop arribà Ennio Belelli a la capital francesa la
primavera de 1901, ambdós es llançaren a l'espionatge sistemàtic dels cercles
anarquistes parisencs, especialment els militants italians (Silvio Corio, Felice
Vezzani, etc.), però també els francesos (Sébastien Faure). Així nasqueren els
confidents Dante (Insabato) i Virgilio (Belelli), que tenen el suport
del comissari de policia Riccardo Secchi, assignat al consolat italià de
Marsella (Provença, Occitània), i el comissari en cap bolonyès Vincenzo Neri,
amb tota probabilitat l'autèntic organitzador d'aquesta xarxa d'espionatge. El
duo Insabato-Belelli no durà gaire, perquè el seu intent d'identificar els
eixos logístics i organitzatius que unien Errico Malatesta amb els anarquistes
parisencs, ni el projecte de crear dissensions entre el moviment llibertari
internacional, especialment entre Malatesta i els militants italians residents
als Estats Units, va tenir èxit. La tardor de 1901 Belelli va ser enviat a
Londres (Anglaterra) i Insabato restà a París. De tota manera, mentre Belelli
és espia per a viure, ja que no tenia cap professió, tot i que oficialment
figurava com a venedor de llibres, Insabato buscava altra solució existencial i
es va matricular a l'Escola Superior de Medicina Colonial de la Universitat de
París. A París conegué el pintor anarquista John Gustav Agelii (Ivan Aguéli). El desembre de 1902
obtingué el diploma de Medicina Colonial i Cirurgia i es va traslladar al Cairo
(Egipte), on participà en el I Congrés Internacional Italià de Medicina, i
l'any següent va acabar d'especialitzar-se en medicina colonial. A Egipte,
encara que continuà al servei del Ministeri de l'Interior italià i en contacte
directe amb el president italià Giovanni Giolitti, deixà d'espiar els cercles
anarquistes i s'incorporà a la maçoneria. En el marc dels esforços italians
destinats a captivar l'opinió pública islàmica per tal de facilitar la conquesta
de Líbia, se li va assignar un paper especial com a enviat del govern per al
seguiment d'aquesta política i per establir contactes amb les confraries sufís
senussites i l'ibadisme; en aquesta empresa comptà amb el suport de
l'orientalista René Guénon. En 1903 col·laborà en Lux! i entre 1903 i 1904 edità al Caire la revista italoàrab Il Commercio Italiano. Entre 1904 i 1910
publicà el setmanari bilingüe italià i àrab Il
Convito / Al-Nādī, on col·laborà Ivan Aguéli i René Guénon, i que, com què
no atacava el govern del sultanat, circulà lliurement per tot l'Imperi Otomà.
En 1905 publicà Per la diffusione
dell'italianità nell'oriente mussulmano. Aquesta activitat
políticodiplomàtica va durar fins el 1908 quan, de bell nou a Bolonya, es va
matricular a la Facultat de Dret, però no es va graduar. En 1909 publicà, amb
Alexander Ular, Der erlöschende Halbmond.
Türkische Enthüllungen i en 1910 La
responsabilità morale e giuridica dei tubercolosi. En 1911 retornà al
Caire, amb la finalitat d'informar el Govern italià de l'impacte de la Guerra
de Líbia sobre la opinió pública egípcia i en 1914 va ser enviat pel Ministeri
d'Assumptes Exteriors italians a Istanbul (Imperi Otomà). Durant el mandat del
president italià Vittorio Emmanuele Orlando (1917-1919), treballà en qüestions referents
a Ucraïna i es mostrà partidari de la seva independència del règim bolxevic. En
1918 publicà Gli Abaditi
del Gebel Nefusa a la politica islamica in Tripolitania i en 1920 L'Islam
et la politique des alliés. L'Islam mystique et schismatique. Le problème du
Khalifat. Durant els anys vint el
trobem com a organitzador de les lligues pageses a Lonigo (Vèneto, Itàlia). En
1924 va ser diputat del Partit dei Contadini d'Italia (PCdI, Partit dels
Camperols d'Itàlia) al Piemont i l'any següent retornà al Vèneto, on s'adherí
al feixisme, esdevenint consultor del govern de Benito Mussolini per a les
qüestions islàmiques. En 1929 publicà Italia
e Ucraina. Conferenza tenuta al Circolo filologico di Livorno il 31 maggio.
En 1938 publicà L'Ucraina. Popolazione ed
economia i aquest mateix any col·laborà en Le Caucase. Organe de la pensée nationale indépendante. En 1940
col·laborà en la revista Albania i en
1941 publicà L'Islâm vivente nel nuovo
ordine mondiale. Prologà el llibre de Riccardo Bondioli Ucraina. Terra del pane (1941). Després
de 1943 entrà en les files de la Democràcia Cristiana (DC), participant en activitats
partisanes a Roma i al Laci. En 1950 publicà La collaborazione italo-araba e il Sudan. Indipendenza per la Libia,
lavoro per l'Italia, ricchezza per la comunità mediterranea i va ser
nomenat president del Centre Mediterrani. En aquesta època dirigí la revista L'Avenire arabo. En 1951
col·laborà en les revistes Idea i Affrica i fou secretari de la Unió Nacional
d'Acció Africana (UNAF) i en 1952 fou un dels creadors, amb G. Alliata, G.
Bernabei i R. Ciasca, de la «Societat d'Amics d'Itàlia i d'Ucraïna». Entre 1952
i 1955 dirigí el Centre per a les Relacions Italo-àrab. En 1955 va ser nomenat
director del Centre Catòlic-Islàmic de l'Institut per a l'Orient de Roma. Després
d'una breu malaltia, Enrico Insabato va morir el 6 de març de 1963.
---
D'esquerra
a dreta; drets: Ivan Aguéli, Enrico Insabato i Abdal·lah (criat del xerif Xaraf).
Asseguts: Mohammed Ali Elwibei (intèrpret de l'ambaixada italiana al Caire) i
el xerif Xaraf de La Meca (Egipte, ca. 1904)
---
Enrico
Insabato (1924)
---
Notícia
sobre Enrico Insabato apareguda en el diari madrileny ABC del 9 de febrer de 1956
---
---